Fainé i els poders fàctics

«Una de les coses divertides de les primeres setmanes era reunir-te amb gent amb molt poder i veure’ls incòmodes, perquè mai s’han trobat amb tu enlloc, ni en cap restaurant, ni en cap festa, enlloc. Jo no he freqüentat mai cap dels espais de poder, i tampoc n’he tingut ganes».

Hi ha una situació que horroritza Colau quan li toca relacionar-se amb el poder. I que s’ha repetit diverses vegades des que és alcaldessa, sobretot amb banquers. No pot suportar quan determinats homes encorbatats se li acosten per presentar-se i, en lloc de saludar-la amb una simple encaixada, envaeixen el seu espai físic per fer-li dos petons. Mai no s’ha enretirat, però si el gest no suposés una desconsideració, potser ho faria. Entén que aquesta invasió de la distància personal, el fet d’agafar-se confiances sense permís, no es produiria si fos un home. Considera que l’actitud dels executius que actuen així expressa, encara que sigui involuntàriament, els codis de superioritat que emanen del poder. El que fan és posar la bandera per marcar territori, diu ella. El dia que Isidre Fainé, president de CaixaBank, entra al despatx d’alcaldia, va encorbatat —hauria estat desconcertant una altra indumentària— i fa dos petons a l’alcaldessa.

Colau mostra cordialitat en la seva estrena amb els homes de l’Íbex-35. La cita és a l’estança que feia servir Trias, la que l’alcaldessa només utilitza per rebre visites. A Colau l’acompanya el primer tinent d’alcalde i titular de l’àrea econòmica, Gerardo Pisarello, i a Fainé, el responsable de l’Obra Social de l’entitat, Jaume Giró. És el primer dels banquers que en les primeres setmanes de mandat passen per l’Ajuntament per conèixer els nous inquilins de la Casa Gran. L’equip de govern municipal s’ha fixat com a prioritat traslladar a la banca la necessitat d’agilitar la cessió de pisos buits per atendre desnonats i persones sense recursos que no poden assumir el cost d’un habitatge si no és amb un lloguer social, una reclamació que durant cinc anys l’alcaldessa feia en manifestacions i protestes a les oficines de les entitats bancàries. Abans Colau anava als bancs, ara els bancs s’acosten a ella. Fainé, intel·ligent i acostumat a les relacions amb els representants de tots els colors polítics, té estudiat el discurs, però comet una patinada només en l’arrencada de la trobada. No coneix prou bé les persones amb qui parla, perquè no hi ha coincidit mai en els cercles que freqüenta, i evidencia aquest desconeixement quan saluda Pisarello, nascut a Tucumán (Argentina), però resident a Barcelona des del 2001, on ha fet bona part de la seva carrera acadèmica com a professor de dret constitucional. «Parles català?», li pregunta quan s’acosta al primer tinent d’alcalde per saludar-lo, una primera frase que deixa fred Pisarello, acostumat a expressar-se en català a les aules de la universitat i en la vida quotidiana, encara que sigui d’origen argentí, fill d’un advocat implicat en la defensa dels drets humans segrestat i executat per la dictadura militar el juliol del 1976. L’anècdota del català, que relatada pel mateix protagonista involuntari adquireix graus de comicitat, és de domini públic quan Colau divulga la reunió a les xarxes socials amb un post titulat Reunir-se (com a alcaldessa) amb un banquer. L’exercici de transparència, al qual s’havia compromès durant la campanya electoral, és la continuació d’un altre post de l’activista, que abans de guanyar els comicis municipals havia reflexionat a la seva pàgina web sobre la manera de gestionar les invitacions que rebia com a candidata en l’article Menjar (o no) amb un banquer.

L’escena que viu Pisarello és coneguda, efectivament, perquè la mateixa alcaldessa la descriu, amb el qualificatiu de «desconcertant». Fonts de CaixaBank, en canvi, asseguren en aquell moment que la pregunta de Fainé era «una mera cortesia per saber en quin idioma preferia que es dirigís a ell». El que no sap el gran públic és que no és la primera vegada que Pisarello es troba en una situació semblant, un fet que constata com de desconeguts són els integrants de Barcelona en Comú a les esferes de poder. Dies abans de trobar-se amb el president de la principal entitat bancària del país, el primer tinent d’alcalde es reuneix amb la direcció del diari La Vanguardia a la seu del Grup Godó. En el contacte, programat després del triomf electoral de la candidatura de l’esquerra alternativa, Pisarello hi arriba acompanyat de Manu Simarro i de Xavier Domènech, comissionat de memòria històrica i després candidat d’En Comú Podem a les eleccions generals. Els rep el director del diari, Màrius Carol, i els directors adjunts, Enric Juliana i M. Dolores García. La trobada, que serveix per analitzar l’escenari polític a la capital catalana —però també la història del diari, quan Domènech recorda la col·lectivització de la capçalera durant la Guerra Civil—, comença amb una frase que els nous titulars de l’Ajuntament titllen de «surrealista». Carol s’apropa a Pisarello i li demana: «¿Tú entiendes el catalán?». La mà dreta de Colau i els seus col·laboradors arriben a una conclusió instantània: el director de La Vanguardia no té cap coneixement de la campanya electoral que ha conduït Barcelona en Comú al triomf als comicis del 24-M, on Pisarello ha intervingut en cada acte, pràcticament sempre expressant-se en català. «És una frase que et fa pensar: “Què és el que m’estàs volent dir? M’estàs dient que no coneixes qui som nosaltres? Admets que no has escoltat res ni has vist res de la campanya electoral? O estàs marcant una distància, en què hi pot haver un cert elitisme?”. I quan em torna a passar a la reunió amb Fainé, quedo una mica sorprès», conclou Pisarello, que assegura que després de l’episodi amb el president de CaixaBank ningú més no li ha formulat la pregunta. La incredulitat del primer tinent d’alcalde retrata la incomoditat de certs prohoms per relacionar-se amb uns actors polítics que mai no havien tingut responsabilitats de govern. «Una de les coses divertides de les primeres setmanes era reunir-te amb gent amb molt poder i veure’ls incòmodes, perquè mai s’han trobat amb tu enlloc, ni en cap restaurant, ni en cap festa, enlloc. Jo no he freqüentat mai cap dels espais de poder, i tampoc n’he tingut ganes. Però m’hi relaciono de forma relaxada, encara que no hagi estat mai en aquests cercles. I noto aquesta estranyesa d’alguns interlocutors, que deuen pensar com han de començar a tractar una persona com jo, que els és desconeguda», reflexiona Colau.

Tornem a la reunió amb Fainé. El màxim responsable de la primera entitat bancària del país, que recomana a l’alcaldessa la lectura del llibre que Francesc Torralba ha escrit sobre el papa Francesc, La revolució de la tendresa, enceta la trobada amb un repàs sintètic de la seva biografia. Potser per empatitzar amb uns polítics que pregonen que la democràcia es construeix de baix cap a dalt, Fainé els recorda que també ha hagut de suar per ocupar quotes de responsabilitat, fins al punt d’estudiar el batxillerat nocturn mentre treballava d’electricista i ensenyava a llegir i a escriure als seus pares. No serà l’únic nom propi dels poders fàctics que davant de l’equip de govern mostra el seu perfil més social. Això crida l’atenció dels dirigents de Barcelona en Comú, que deixen escapar un somriure sorneguer quan recorden com els convidats del consistori, des de banquers fins a representants de les patronals, abans personatges inaccessibles i que no mostraven precisament sintonia amb els postulats de la candidatura, ara acomoden el discurs als seus interlocutors. «Intenten identificar-se amb el que nosaltres som i mostren un perfil social. Agraïm que tots ens transmetin que són ciutadans, i que vénen de baix», exposa irònicament un integrant del gabinet d’alcaldia per il·lustrar la sorpresa que desperta aquella ronda de contactes.

De la reunió amb Fainé, definida amb els termes d’«absoluta cordialitat» per la mateixa alcaldessa, l’equip de Colau en treu una altra constatació: les lectures oposades d’uns i altres de com s’ha de vehicular la col·laboració publicoprivada. Barcelona en Comú defensa un lideratge públic de les polítiques socials; la banca persegueix una cobertura pública de les accions de la seva Obra Social, el seu rostre més amable. En l’apartat de l’habitatge, les intencions de l’Ajuntament passen per reclamar a les entitats bancàries que els cedeixin el seu parc d’immobles buits per gestionar-lo en benefici ciutadà i amb lideratge públic, seguint el model d’altres capital europees, i no que siguin les entitats les que facin polítiques socials a l’empara de l’Administració. Colau recorda que hi ha 30.000 famílies inscrites en el registre de sol·licitud d’habitatge assequible, una situació que ella sempre ha anomenat d’emergència habitacional. Revertir la relació asimètrica entre poder públic i poder privat resulta, però, un exercici complex. Colau topa amb les reticències del sector bancari, com constata després en les trobades amb altres entitats. «El que transmetem a Isidre Fainé és que ell ha de fer el seu paper i nosaltres, el nostre. I això és el que no accepta. La Caixa vol posar el seu logotip a tot arreu, vol que tot passi per La Caixa, i vol fer el màxim negoci amb tot, incloent-hi l’Obra Social. Si Fainé vol fer política de màrqueting amb l’Obra Social és la seva decisió, però les polítiques d’habitatge no poden dependre de La Caixa. Les polítiques d’habitatge han de tenir lideratge públic. És el que li expresso en aquella reunió. Crec que no me’n vaig sortir», raona Colau.

Hi ha divergències en els conceptes de fons i Fainé, que porta el pes de la conversa, segons el que descriu Colau, també n’expressa en la manera d’aplicar la solució de la dació en pagament. Entén que s’ha d’estudiar cas a cas i que no és una fórmula vàlida com a regulació genèrica, tal com proposa la iniciativa legislativa popular (ILP) que l’alcaldessa havia defensat enèrgicament al Congrés dels Diputats quan liderava la PAH. Colau, disconforme amb el plantejament, recorda que CaixaBank és, almenys a Barcelona, l’entitat que més execucions hipotecàries acumula, tot i que reconeix al seu president que li consta que és una de les que ofereix més facilitats per trobar una sortida per a les famílies. El diàleg, amorosit per cafè i aigua, conclou amb el desig formal de màxima col·laboració i amb el compromís de Fainé d’implicar CaixaBank en la comissió municipal de prevenció de desnonaments, una de les eines que el Govern de Barcelona ha desplegat per negociar amb els bancs les situacions d’urgència. Altres mesures, com les sancions a la banca si no cedeixen pisos buits, decisions de més duresa política, queden relegades a l’espera de la predisposició de les entitats financeres. És una decisió estratègica de l’equip de govern, per no obrir tots els fronts de batalla des del primer dia de mandat. «Ara tenim més capacitat d’exigir que quan érem a la PAH, però hem d’actuar amb prudència i rigor. Disposem de molt més poder del que hem exercit durant els primers mesos. L’Ajuntament de Barcelona és solvent, mou molts diners i treballa amb entitats financeres. I les entitats saben que, si comencem a moure els diners d’una entitat a una altra, poden canviar coses. Però optem per arrencar negociant amb bona voluntat. Crec fermament en aquesta estratègia, que és la que va seguir inicialment la PAH. Aplicant el sentit comú es pot arribar a acords, acords beneficiosos també per als bancs. Estic convençuda que, si hi ha entitats que apliquen bones pràctiques, això evidenciarà que d’altres no ho fan perquè no volen, i no perquè no es pugui fer. Sóc optimista», confessa l’alcaldessa, que diu no sentir-se frustrada per les resistències de la banca. Recorda que està acostumada a topar amb murs.

La reunió amb Fainé serveix a Colau per conscienciar-se que haurà de treballar molt per complir el programa electoral, però, en canvi, li ofereix una possibilitat única per satisfer una de les seves promeses: ser transparent amb el contingut de la seva agenda. Explicar el que ha parlat amb Fainé, un dels homes que acumula més poder a Catalunya i Espanya, resulta una oportunitat per caminar cap a l’Ajuntament amb parets de vidre que tant ha defensat en campanya. Alhora, també és un exercici de blindatge sobre el contingut de les reunions que comença a programar. Amb el seu equip ja han acordat prèviament fer un post, que s’encarrega d’escriure la mateixa Colau. Silvia González Laa, guionista de professió i avui responsable de xarxes socials d’alcaldia —una de les persones que millor interpreta la manera de fer de l’alcaldessa, amb qui manté una sintonia absoluta—, resumeix com de clara tenia aquella decisió Colau. «Tenia moltes ganes de fer-lo ella. Em va passar el text i només li vaig discutir un parell de detalls. Aquell post va condicionar les següents trobades amb noms propis dels poders fàctics», retrata González Laa. És exactament així. Tot i que regna la cordialitat, un membre de l’equip de govern subratlla els matisos detectats en les reunions posteriors amb banquers i representants de patronals. Pel despatx d’alcaldia també hi passen Quim Saurina (director de Bankia a Catalunya), Xavier Queralt (màxim executiu del BBVA a Catalunya), Eduard Mendiluce (responsable d’Anticipa, la filial del fons d’inversió Blackstone, propietari de la cartera d’hipoteques problemàtiques de CatalunyaCaixa) i Josep Oliu (president del Banc Sabadell), que havia arribat a qualificar Colau de «personatge folklòric» després del 24-M.^[16] El llenguatge utilitzat pels banquers en aquestes trobades és ple de prevencions. Potser temen llegir el contingut de les converses a les xarxes socials. El poder no vol soroll, sempre li ha agradat més la discreció. Amb un primer experiment, el de Fainé, resulta suficient.

En l’arrencada del mandat, en plena voràgine per entendre els mecanismes de la institució i transmetre als treballadors que la demanda de canvi que ha expressat la societat barcelonina s’ha de reflectir en el funcionament de l’Ajuntament —amb una estructura gerencial poc permeable als canvis, tal com la descriu el nucli dur de Barcelona en Comú—, l’equip de govern detecta un fet que ràpidament intenta revertir: la influència de determinats actors econòmics en el funcionament del consistori. «El primer que et preocupa és que l’agenda no la governes tu», afirma Colau. Pisarello hi aprofundeix: «Ens xoca que els poders fàctics tenen controlada l’agenda institucional. Aconsegueixen arribar a reunions amb nosaltres, amb la mateixa alcaldessa, sense grans dificultats; de fet, amb una facilitat molt superior a la de qualsevol ciutadà o associació de veïns. En les primeres setmanes tenim els poders fàctics, bancs i patronals, en reunions a l’Ajuntament que ni tan sols nosaltres havíem previst». Això fa que comenci a sorgir la idea de crear un registre de lobbies, per actuar de forma transparent davant d’aquests contactes i mesurar el temps dedicat a cada agent que reclama l’interès del poder municipal. De fet, des de l’inici del mandat, l’agenda de l’alcaldessa es pot consultar al web de l’Ajuntament, encara que només se’n detallen els actes públics i algunes reunions internes. No hi apareixen totes les persones que rep. L’esforç de transparència és notable, però parcial.

Colau, i també els seus tinents d’alcalde, s’encaparren a trencar la lògica institucional, que condueix a reunions sistemàtiques amb els mateixos actors, fruit d’una estructura de funcionament que afavoreix un determinat model econòmic i social, un model greixat en els mandats socialistes i convergents. Per això, des del principi, l’alcaldessa s’imposa programar visites als barris sense l’armadura protocol·lària i obrir la seva agenda. Rep col·lectius com el Front d’Alliberament Gai i els impulsors del Fòrum de cultura lliure —una trobada internacional que reuneix organitzacions i experts en l’àmbit de la cultura, els drets digitals i l’accés al coneixement lliure— o assisteix a la manifestació per tancar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. Són exemples del circuit alternatiu que fixa Colau, que configuren un relat polític. Altres membres de l’equip de govern també amplien el ventall d’interlocutors, forçant de manera proactiva reunions amb moviments socials, sindicats i col·lectius de treballadors. Ho teoritza el primer tinent d’alcalde, com abans ho feia Colau: «La inèrcia és molt forta. El més fàcil és que, quan entres a l’Ajuntament, deixis de ser ciutadà i et converteixis en una altra cosa, que deixis de sortir al carrer i et quedis tancat aquí, que siguis més permeable als poders fàctics que als ciutadans comuns. És el més fàcil que pot passar. I, per això, la nostra relació amb la institucionalitat és una relació de certa incomoditat. Si no desenvolupes mecanismes perquè la institucionalitat no et devori, això acaba passant, t’acaba devorant. I, per tant, entre nosaltres hi ha la consciència permanent de buscar fórmules perquè això no passi».

Escoltar el que es cou al carrer és una exigència que Colau no eludeix. Ella és la primera que expressa la por de caure en aquesta lògica de l’Administració. Els seus col·laboradors recorden com en l’arrencada del mandat un dels elements de tensió va ser aturar l’onada de peticions de noms propis de la societat civil que donaven per fet que l’alcaldessa els rebria de seguida, durant els mesos de juny i juliol, just després de la investidura. Colau i el seu equip proven de trobar un equilibri: complir amb el que han defensat en la campanya electoral i ampliar les veus que tenen la porta oberta de l’Ajuntament per expressar les seves preocupacions i, alhora, atendre determinats compromisos més habituals del consistori, d’agents econòmics a multinacionals, de col·legis professionals a patronals. L’equip de govern intenta conciliar la voluntat de transformació —sense rebaixar compromisos programàtics— amb la necessitat de transmetre una imatge de tranquil·litat als poders privats. «Ens interessava dir que no érem el dimoni. Volíem que la gent que havia manat durant molts anys a Barcelona veiés en el nou poder públic un poder raonable, disposat a parlar amb tothom, però convençut d’obrir el ventall d’interlocutors més enllà d’un concepte restrictiu de societat civil. El repte és precisament democratitzar la societat civil», exposa una persona de la màxima confiança de Colau.

Però no tots els esforços permeten a l’equip de l’alcaldessa superar determinades dinàmiques. Colau va descobrint com la gestió de la Casa Gran, amb nombrosos consorcis i empreses municipals, i una plantilla de milers de treballadors, facilita la presència en els òrgans de decisió dels mateixos actors de sempre. Colau se sent tan inquieta per comprendre les ramificacions de l’Ajuntament de Barcelona i el seu entramat que sol·licita a l’equip d’alcaldia una llista amb tots els càrrecs que acumula i els consells d’administració que presideix, una llista que abans dels quatre primers mesos de gestió no aconsegueix rebre. «Quan entro, comprovo que hi ha coses que s’haurien de revisar. S’han de constituir molts consells d’administració i consorcis, i hi ha algunes persones que són sempre a tot arreu. Com pot ser? Per exemple, em sorprèn que la Cambra de Comerç, que, com a ciutadana, no me la trobo enlloc i tampoc diria que és un actor econòmic principal de la ciutat, resulta que té representació en els principals espais de poder de la ciutat. Des de quan funciona així? A quins criteris d’elecció democràtica i transparència respon això? Perquè encara no ho entenc ara. I, en canvi, d’altres no hi són mai, en aquests espais de decisió. Aquesta situació et genera moltes preguntes», manifesta l’alcaldessa, que lamenta que la mateixa dinàmica de funcionament de l’Administració sobrerepresenti determinats poders fàctics en detriment d’altres veus sense la mateixa capacitat d’accedir al consistori.

Per venir d’on ve i pel que defensa, genera molta expectació, precisament, la seva primera aparició en un acte promogut per la Cambra de Comerç, just cinc mesos després d’haver estat investida alcaldessa. És en el marc dels Dinars Cambra, un fòrum amb una desena de cites anuals, que repassa l’actualitat econòmica, política i social amb la intervenció de les principals personalitats catalanes i espanyoles. Curiosament, entre els deu ponents que han precedit Colau, hi figuren presidents catalans i expresidents espanyols, ministres, diputats, empresaris i banquers, però cap no és dona. Ella és la primera. Vesteix americana fosca i brusa vermella en el contacte amb el teixit econòmic i empresarial de la capital catalana, un entorn que no és el seu. Però ni la formalitat de l’acte ni els oients encorbatats fan que dibuixi viratges en el seu discurs, que ha preparat a consciència en els dies anteriors, tot i que no tant com hauria volgut. Davant del poder privat de la ciutat —que ha mostrat inquietud d’ençà de la seva victòria electoral—, s’expressa amb un to amable, però insta l’empresariat a comprendre les prioritats del govern que lidera. A la Casa Llotja de Mar, Colau reclama que el sector públic guanyi pes respecte dels poders privats; subratlla que l’Ajuntament té coses a dir sobre els inversors que volen establir-se a Barcelona i puntualitza que aquests inversors haurien de ser, preferentment, del camp de l’economia verda i la rehabilitació urbana; repta els empresaris a concretar en quin aspecte s’ha frenat l’activitat econòmica de la ciutat per l’acció del seu Govern i exposa que els indicadors econòmics de la capital continuen creixent, i lamenta, per acabar, que s’hagi volgut caricaturitzar la coalició que encapçala amb afirmacions que circumscriuen les preocupacions de l’alcaldessa exclusivament a les polítiques socials. És el segell de presentació que Colau deixa davant dels empresaris. «Si les coses s’haguessin fet tan bé com molts pensen, la candidatura que jo vaig encapçalar no hauria guanyat les eleccions», emfatitza ella, que parla de desigualtats, empobriment i especulació. Alguns oients no estan acostumats a escoltar un discurs tan poc complaent. A l’hora de l’àpat, dina entre Salvador Alemany (president d’Abertis) i Miquel Valls (president de la Cambra de Comerç), i concreta aspectes del seu discurs. «Mai havia estat amb tanta elit econòmica en la meva vida. Quan entres en contacte amb aquesta gent, si encares els interessos que té cadascú, pots eliminar els prejudicis i la caricatura mútua. M’agradaria que amb el món econòmic hi hagués un diàleg proper. Per això, tenia sentit que transmetés les línies estratègiques del nostre programa. Des de la meva etapa a l’activisme dic que un programa que protegeixi els drets socials és un bon programa econòmic. S’han instal·lat mentides interessades i tòpics, com que la gent que defensa els drets socials i els drets humans som antieconòmics. Hi ha molts indicis del contrari. Els que se suposa que són els gurus de l’economia i de la defensa del creixement econòmic en els últims anys han enfonsat l’economia. Qui defensa l’economia? Només cal tenir una mínima visió keynesiana per entendre que si la població està endeutada i no té capacitat de consum, l’economia es para. És de sentit comú. Qui defensa una visió social de l’economia està defensant l’economia. A vegades tinc la sensació que em toca defensar les obvietats. Doncs, ho farem», raona.

A l’acte de la Cambra de Comerç mostra fermesa per defensar el programa de govern, però evidencia que el seu discurs encara es mou en el traç gruixut. Li falta temps per disseccionar la ciutat, per estudiar-la i pensar-la amb precisió quirúrgica. És el pas següent que li reclamen alguns col·laboradors, com Jordi Martí. «Encara es belluga massa en les idees generals. Li falta aprofundir, entrar en el detall de la ciutat. Què implica l’aposta per un operador energètic municipal? Què cal fer amb el port de Barcelona? Com es pot aconseguir que vinguin més contenidors i menys creueristes? Com es concreta el model turístic? L’etapa exitosa del maragallisme es basa en reivindicacions concretes: la tercera pista de l’aeroport, la Carta Municipal o la corporació metropolitana. Les banderes no eren genèriques, eren urbanes. I nosaltres encara hem de fer aquesta capbussada. L’Ada encara se sent més còmoda parlant des del discurs genèric de l’esquerra, que és refrescant. Però ara cal explicar com es concreta, per exemple, el pla Besòs», defensa el gerent municipal per treure punta a les reflexions formulades per Colau davant dels actors econòmics de la ciutat.

La relació amb aquesta societat civil que viu a l’òrbita del poder polític no és senzilla. Potser per la distància que separa uns i altres. Vénen d’entorns diferents i defensen postulats ideològics distants, i això fa que sigui més complex que sorgeixi la confiança amb naturalitat. Martí, bon coneixedor de l’ecosistema institucional, apunta el canvi viscut amb l’entrada de Colau a l’Ajuntament: «Hi ha molta gent que avui té la sensació d’estar més a prop de la institució, que considera que se’ls escoltarà més que abans. Per contra, els que havien tingut un cert privilegi de tracte han perdut aquella exclusivitat. A moltes d’aquestes persones que a vegades es queixen que ara els costa més arribar a l’alcaldessa, sempre els dic que, si els passa això, és que anem bé. S’havia de canviar l’agenda. La política consisteix a fixar l’agenda en tots els sentits. I quan m’ho pregunten, els dic als empresaris que si d’aquí a dos o tres anys això continua passant, potser tindrem un problema, perquè un govern s’ha de veure amb tothom, però que ara han d’entendre que el president d’una entitat és tant o més important que ells. La democràcia en general i la institució en particular havien anat tendint a donar una certa preponderància a determinats representants de la societat civil. Continuen sent interlocutors significatius i s’ha de comptar amb ells, però aquest Govern és nou de veritat perquè ha canviat l’agenda».

Hi ha una anècdota, succeïda en l’arrencada del mandat, que descriu aquesta llunyania del Govern de Colau amb el poder econòmic. La viu Pisarello a Madrid. Coincideix en un acte a la capital espanyola amb l’alcalde de la Corunya, Xulio Ferreiro, integrant de l’anomenada fornada d’alcaldes del canvi, de la mà de la candidatura Marea Atlántica. Ferreiro s’acosta a Pisarello i, amb cert rubor, li fa arribar el missatge del col·laborador d’un important empresari gallec, que ha demanat a l’alcalde corunyès de quina manera pot contactar amb l’alcaldessa de Barcelona perquè no té el seu telèfon mòbil. Amplia el relat el mateix Pisarello: «L’alcalde de la Corunya em comenta que li fa una mica de vergonya dir-me el que li ha passat. M’explica que aquest empresari gallec no sap com posar-se en contacte amb nosaltres, perquè ningú ens coneix i no sap de qui som amics, i que li diuen que ningú té el nostre mòbil». «I té raó. Som una generació nova, que no ve de les famílies de sempre», afegeix el primer tinent d’alcalde. El poder econòmic que sempre s’ha relacionat amb l’Ajuntament no sap com posar-se en contacte amb els guanyadors de les eleccions. Potser per això el president de CaixaBank, quan conclou la trobada amb l’alcaldessa a l’Ajuntament, decideix donar-li el seu mòbil «pel que sigui». Colau correspon Fainé donant-li també el seu número. El contacte amb els homes de l’Íbex-35 acaba de començar. A l’alcaldessa de Barcelona també li toca conèixer el veí: el president de la Generalitat, Artur Mas, que viu els seus últims mesos a Palau.