La referència del maragallisme

«Volem recuperar l’esperit del millor Maragall, amb totes les diferències que hi pugui haver. Quan ens comparen amb aquella època, el que ens volen dir és que la gent espera un projecte col·lectiu engrescador, un horitzó de treball conjunt».

El músic Jordi Savall rep el 9 de juliol del 2015 la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a l’Ajuntament. Barcelona premia l’artista igualadí pels més de 40 anys de dedicació a la recerca de les músiques antigues. Savall, que només fa uns mesos que ha rebutjat el premi Nacional de Música en la modalitat d’interpretació, que atorga el Ministeri de Cultura, per la profunda indignació amb les polítiques de José Ignacio Wert, agraeix un guardó que diu recollir emocionat. En el seu parlament, Colau relata que va sintonitzar per primer cop amb l’obra del músic a través de la pel·lícula d’Alain Corneau Tous les matins du monde —per la qual Savall va ser distingit amb un premi Cèsar—, i confessa que el film la va commoure. Savall regala als assistents a l’entrega de la distinció una breu peça musical. Entre els presents, l’escolta Pasqual Maragall. Amb un vestit negre i camisa blanca, sense corbata, l’exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat ha decidit ser a l’homenatge, i es fotografia amb regidors i autoritats, com el cap de l’oposició, Xavier Trias, i l’expresident del Parlament Joan Rigol. És el primer cop que Colau i Maragall coincideixen al consistori. Després de l’acte i d’acomiadar Savall, li demana a Maragall que l’acompanyi al seu despatx, on mantenen una estona de conversa distesa amb Diana Garrigosa, que de seguida connecta amb l’alcaldessa. El diàleg és animat i divertit —Maragall fins i tot expressa que vol acompanyar Colau en algun recorregut per la ciutat—, i acorden trobar una estona per veure junts una pel·lícula al cinema. Afectat per la malaltia de l’Alzheimer, l’expresident dedica part del temps lliure a fer passejades per la ciutat i també sol anar al cinema amb la seva dona.

Maragall i Colau no són de la mateixa generació i procedeixen de famílies amb un estatus molt diferent, però l’alcaldessa se sent propera a la seva figura i reivindica el millor del maragallisme com un esperit polític en el qual emmirallar-se. Avui, a Catalunya, gairebé tots els partits reivindiquen connexions amb el maragallisme. Barcelona en Comú no n’és cap excepció. Colau diu que no se’n sent hereva, perquè ho troba un exercici d’oportunisme, però reconeix el llegat de Maragall, la seva capacitat per transformar la ciutat. En defensa la seva empremta. També recorda que l’exalcalde és coresponsable d’una Barcelona que va virar, al seu entendre, cap a l’especulació, fins a convertir-se en una capital hostil, cara i aspra. Tanmateix, Maragall —alcalde entre el 1982 i el 1997— és el nom que millor sintetitza el canvi materialitzat per la ciutat després de la Transició, un procés de ruptura que alguns veuen també ara en el projecte liderat per l’alcaldessa. Té lògica, doncs, que quan li pregunten quin és el millor alcalde de Barcelona des del retorn a la democràcia, Colau respongui que és Maragall. «Ens identifiquem amb l’esperit que ell representava, com vam dir durant la campanya. I el volem recuperar, amb totes les diferències que hi pugui haver, de polítiques i de context. Quan ens comparen amb aquella època, el que ens volen dir és que la gent espera un projecte col·lectiu engrescador, un horitzó de treball conjunt. I quan hem entrat a l’Ajuntament, les mirades internes han confirmat això. Després de la Transició, els càrrecs electes que arribaven al consistori ho feien en un context d’efervescència política a la ciutat, on hi havia molts moviments ciutadans empenyent per exigir canvis. I nosaltres responem al mateix. No hem arribat aquí per mèrits individuals sinó perquè hi ha processos de canvi populars, al servei dels quals hem sabut posar-nos. Aquest és el paral·lelisme amb aquella època. Ara s’estan qüestionant les estructures socials, econòmiques i polítiques, com va passar a la Transició».

Una de les persones que veu clar el moment de canvi és Jordi Martí. Mesos abans dels comicis municipals, expressa en una entrevista que «qui tingui la bandera del maragallisme guanyarà». «A Barcelona és majoritària la força progressista, d’esquerres i transversal que representava el maragallisme […]. Si la porta Colau, guanyarà. Si la porta Bosch, guanyarà. Si no la porta cap dels dos, guanyarà Trias, que mai tindrà aquesta bandera», pronostica Martí.^[17] En aquell moment és portaveu de Moviment d’Esquerra (MES), el partit dels socialistes sobiranistes escindits del PSC, però després de les eleccions s’incorpora al projecte de Barcelona en Comú. El gerent municipal no s’equivoca en el diagnòstic que fa abans del 24-M. Amb la perspectiva dels mesos, Martí actualitza aquell paral·lelisme entre la Transició i la nova etapa oberta al consistori. Ho fa baixant al terreny de l’anècdota: «Els primers dies de mandat, a l’estiu, alguns treballadors estaven una mica esverats. Hi ha un agent, que s’encarrega de controlar la porta d’entrada a l’Ajuntament, amb molt sentit de l’humor, que ho va saber resumir bé. L’home explicava que el que passa ara no és diferent del que va succeir el 1979. Deia que llavors tothom se sorprenia que entressin regidors amb vambes i texans, i que ara passava el mateix amb els regidors que a l’estiu portaven pantalons curts i samarretes en lloc de camisa. El que ha succeït és que ha entrat aire fresc. S’ha recuperat el fil invisible que lliga electors i elegits, un fil que s’havia trencat. Per a l’esquerra és una grandíssima notícia». Martí amplia la comparació a Maragall i Colau. «Tot i que ella és disruptiva, en el personatge polític hi ha components que es poden identificar amb el maragallisme, com la incorporació de l’afecte a la gestió. A la política hi ha d’haver un compromís personal, és un acte de rebel·lió davant de la realitat perquè la vols transformar, i ella sempre ha tingut aquesta connexió entre l’emoció i la política. En Pasqual també la tenia, tots els grans polítics la tenen. En el que són diferents és en la trajectòria que han fet. Ell havia estudiat als Estats Units, era expert en economia urbana, nét de poeta i amb un component de barceloní de soca-rel. En canvi, l’Ada ve dels moviments socials i té un altre perfil. Representa un maragallisme 2.0. És cert que hi ha alguna cosa de Maragall que ressona en ella», conclou Martí.

A l’alcaldia defensen que Barcelona en Comú aglutina l’esperit de canvi que els barcelonins reivindiquen. Es remeten a les urnes, però també al bullici que es viu als barris, més en uns que en uns altres, on treballen nombroses plataformes ciutadanes que reclamen transformar els fons i les formes de la política de les últimes dècades. Aquesta lectura de l’escenari polític la verbalitza l’equip de Colau quan se’ls trasllada la pregunta de si representen un renovat esperit de ruptura, com el que van experimentar els ajuntaments confegits arran dels comicis del 1979. És la reflexió del Govern municipal, però la tesi és compartida per altres coneixedors de la política barcelonina, fins i tot per dirigents socialistes amb una dilatada trajectòria a l’Ajuntament, com Enric Truñó. Regidor del PSC a la capital catalana durant prop de dues dècades, Truñó va ser el titular de la cartera d’Esports durant els Jocs Olímpics de Barcelona’92. Destituït per Xavier Trias de la tasca de director de l’oficina tècnica de la candidatura per als Jocs Olímpics d’Hivern, l’exregidor defensa aquesta teoria d’un nou moment de ruptura democràtica quan el 6 d’octubre del 2015 l’Ajuntament li concedeix la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu, en reconeixement a la seva trajectòria en la promoció de l’esport. En l’acte —també hi assisteix Maragall, així com dos exalcaldes més, Narcís Serra i Jordi Hereu—, Truñó exposa que a la Transició es va produir un primer trencament amb l’statu quo i que ara se’n viu una segona rèplica. «L’Ada ha aconseguit connectar amb sectors importants del maragallisme. Ho notes», indica Jaume Asens, per donar amplitud a les paraules de Truñó. Tot i que només suma onze regidors, Barcelona en Comú defensa que el capital polític recollit a les eleccions és més gran que el que indica la composició del plenari. «L’oposició també percep aquest context polític. Sap que tenim els regidors que tenim, i que estem en minoria, però que acumulem força social. Hi ha molta gent que no ens va votar i que em para al carrer i em dóna ànims per tirar endavant. Això és capital polític. L’oposició veu que hi ha aquest mandat ciutadà. Si no hi fos, seríem molt més vulnerables i amb el bombardeig de l’oposició i uns quants titulars, controlats per determinats interessos, trontollaríem», sintetitza l’alcaldessa.

Jaume Asens, que coneix Colau des de la seva etapa universitària, retrata una altra manera de fer de l’alcaldessa que l’apropa a Maragall: la capacitat de ser planera i d’actuar amb frescor; el desig, en definitiva, de continuar sentint-se ciutadana, una essència que no està disposada a aparcar encara que exerceixi el càrrec. Durant els dies posteriors a la victòria electoral, es desplaça en metro des del seu domicili fins a l’Ajuntament, sense protecció, una decisió que no és gens habitual i que ràpidament el seu equip haurà de negociar amb els responsables de seguretat del consistori. Colau fa el que ha fet sempre i, en la mesura del possible, vol continuar fent-ho. El tercer tinent d’alcalde ho resumeix així en unes declaracions a El Periódico:^[18] «Volem tornar al model de Pasqual Maragall, molt més pròxim al ciutadà, un alcalde sense escorta pretoriana». Per això, recalca avui Asens, la primera imatge de Colau fent d’alcaldessa és agafant el metro. «Es va pensar molt en la primera imatge. Maragall era imprevisible, capaç d’aparèixer en moto a un acte o d’anar-hi passejant, tenia un punt fresc. En canvi, els alcaldes posteriors sempre anaven acompanyats amb tota una guàrdia pretoriana. Volíem transmetre més proximitat, aquesta proximitat que té l’Ada». Pisarello redunda en aquesta idea: «Sempre hem dit que hem de recuperar el millor Maragall. Què vol dir això? No es tracta de fer una recuperació acrítica del maragallisme. Som conscients que Maragall també és responsable de moltes coses que passen a Barcelona que no ens agraden. Però hi ha un Maragall millor, que té a veure amb el polític que es podia permetre una certa llibertat. Era un home rebel davant de l’aparell de partit. I tenia aquesta imprevisibilitat. Hi ha un cert tarannà llibertari en això. I la gent que pertanyem al nucli dur de Barcelona en Comú, aquest tarannà, el tenim». I el tarannà, en política, serveix per orientar l’obra de govern. És innegable que Colau té un segell propi, però això no vol dir que la seva gestió en els primers mesos de mandat no presenti clarobscurs.