La CUP de Barcelona, una decepció

«Si la CUP té tres regidors a Barcelona és gràcies a David Fernàndez, únicament i exclusivament».

«La CUP va decidir no ocupar la centralitat». La frase no és de Colau, però la podria haver subscrit. La pronuncia una persona de la seva estreta confiança quan se la interpel·la sobre el paper que podia haver tingut la CUP de Barcelona abans del 24-M i el que finalment va tenir. La reflexió retrata també la distància del projecte cupaire amb el de Barcelona en Comú, una fredor en les relacions polítiques que es comença a constatar quan la branca barcelonina de la CUP es desmarca de la confluència que es gesta a la capital catalana. I això passa menys d’un any abans de les eleccions municipals. Ada Colau, David Fernàndez, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, representants de diverses sensibilitats dels moviments socials i l’esquerra alternativa del país, han coincidit en actes reivindicatius. Sobre la taula hi ha la possibilitat d’explorar les opcions reals d’una candidatura àmplia, una llista que tingui possibilitats de sacsejar l’escenari municipal de Barcelona, governat per CiU. Aquells contactes inicials, assemblearis, s’havien de traduir en un espai d’entesa comuna. Tanmateix, la voluntat de sumar sinergies no acaba de cristal·litzar, almenys no amb tots els actors que s’hi havien implicat des del principi. D’ençà de la confecció del codi ètic, el document que marca les coordenades del projecte, la proposta de Guanyem Barcelona perd la pota de la CUP.

Un còctel de circumstàncies ho expliquen: des de la incompatibilitat entre partits —unir en un mateix paraigua ICV i la formació cupaire acaba resultant un mur infranquejable— fins a les reticències que genera a l’esquerra anticapitalista el lideratge implícit de Colau, que ningú més sembla discutir. En qualsevol cas, per a la CUP, el gran obstacle per confluir és la presència en el projecte dels ecosocialistes, que han tingut responsabilitats en governs del PSC i ara dialoguen amb Guanyem Barcelona per refundar-se. A ells els fan copartícips del model Barcelona, que consideren elitista i forjat a partir de l’especulació sense atendre les necessitats de les classes populars. No és estrany, doncs, que, després de la presentació pública de Guanyem que fan Colau, Asens i Subirats al Raval, la primera reacció dels cupaires sigui de fredor, tot el contrari del que expressen, per exemple, les direccions d’ICV i EUiA, molt més receptives. Els llavors diputats David Fernàndez i Quim Arrufat posen en relleu les reserves que genera la presència dels ecosocialistes en les converses per formar una coalició: a ICV li atribueixen poca credibilitat política per construir un projecte de canvi radical a les institucions. La crítica la concreta amb noms i cognoms la CUP de Barcelona quan aquell mateix juliol emet el primer posicionament formal en el marc de la Trobada Popular Municipalista (TPM), l’assemblea oberta en la qual la formació havia delegat les decisions sobre una eventual candidatura. En l’assemblea s’acorda que la llista en la qual participarà la CUP no «inclourà persones responsables del model Barcelona».^[12] Entre els polítics assenyalats com a arquitectes d’aquest model de ciutat hi figuren dirigents d’ICV com Ricard Gomà o el mateix Jordi Borja, amb responsabilitats en governs socialistes, i un dels integrants del moviment impulsor de Guanyem Barcelona. Implícitament, els gestos de la CUP interpel·len l’equip de Colau. Els qüestionen si la seva aposta és realment transformadora o simplement reformista. Les reticències davant de determinats noms i sigles acabaran pesant més que la voluntat de bastir una aliança col·lectiva de l’esquerra alternativa de la ciutat.

Entre alguns dels activistes impulsors de Guanyem Barcelona i noms propis de la CUP nacional hi ha més que sintonia política. De fet, hi ha amistat sincera i confiança soldada pel temps. Jaume Asens i David Fernàndez, per exemple, intenten trobar temps per sopar sempre que poden. Per això, per a determinades persones pròximes a Colau, la pèrdua de la CUP es digereix com una trompada considerable, un primer entrebanc que dificulta la idea de formar una candidatura tan transversal com guanyadora. La CUP acumula una sòlida experiència municipalista i els baròmetres indiquen que són un valor a l’alça, també a la capital catalana. Però no tothom interpreta amb el mateix esglai aquesta renúncia. Per a Colau, el no resulta simplement una decepció. Després deriva en incomprensió. «Hi ha gent que ho va viure d’una manera més dura i dramàtica. Jo ja fa temps que, de determinades posicions movimentistes, me n’he allunyat. Ja em va passar amb la PAH. He après a deixar enrere certs comportaments. No puc acceptar que em diguin que no sóc pura perquè exerceixo el lideratge o parlo amb ICV. Nosaltres vam intentar fer una candidatura guanyadora, que evidentment tenia contradiccions i imperfeccions, però sabíem on volíem arribar», sintetitza, amb la perspectiva del temps. Guanyem i els seus socis, d’ICV-EUiA a Podem, passant per Procés Constituent i Equo, estan decidits a aprofitar la finestra d’oportunitat. En això, Colau emula el procediment de Pablo Iglesias. En definitiva, volen fer el pas per ocupar la centralitat. I, al seu entendre, ocupar la centralitat el 24-M implica construir un projecte amb opcions de vèncer a les eleccions. La CUP de Barcelona prefereix fer camí en solitari, per molt que la decisió pugui generar certa insatisfacció en alguns sectors de la formació. Algunes veus fins i tot suggereixen que, en cas de no confluir, la CUP opti per no concórrer als comicis i així evitar restar suports al projecte de Guanyem Barcelona.^[13] Els qui formulen aquesta hipòtesi saben que Colau és una candidata amb molt potencial i que pot arrossegar els moviments socials de la ciutat que la CUP sempre ha aspirat a convertir en aliats. Finalment, l’elecció dels cupaires de presentar-se per separat situa la formació en un espai més perifèric del que acaba tenint la candidatura de confluència.

Tot i que no ho verbalitza, Colau viu amb perplexitat els retrets que escolta durant aquests mesos de l’esquerra independentista i rupturista. El seu cercle de confiança admet aquest malestar. No comprèn l’enrocament de la CUP de Barcelona en determinades posicions ni tampoc comparteix que es discuteixin lideratges en nom del purisme dels moviments socials. Colau branda, precisament, una dilatada trajectòria en l’activisme de carrer i no veu el mateix currículum en aquells que posen en dubte el seu ascendent. Un dels seus col·laboradors més propers sintetitza la idiosincràsia de la CUP de Barcelona en una reflexió: «Guanyem potser no hauria aparegut si la CUP de Barcelona hagués estat més integrada en els moviments socials de la ciutat. De fet, ells van tenir una actitud refractària davant d’un 15-M que irromp a Madrid i té rèplica a Barcelona. No van llegir com ho van fer d’altres el que hi havia en l’essència del 15-M. I tampoc no tenien cap connexió amb la PAH».

El nucli fundacional de Guanyem es resigna a fer camí sense els cupaires. En canvi, el que no ha estat possible a Barcelona sí que ho és en altres ciutats de l’àrea metropolitana, com Badalona o Cornellà, on apareixen candidatures d’arrel ciutadana en què la CUP suma amb Podem i Procés Constituent, però no amb ICV. Quan ja s’ha formalitzat la marca Barcelona en Comú, l’equip de Colau cedeix el nom a aquests projectes, amb qui considera que comparteix genètica política. Experiències germanes, en podríem dir. Com s’explica Colau que el que ha estat possible a Badalona o Cornellà, concórrer junts a les eleccions, a Barcelona resulti impossible? A la singularitat de la CUP de Barcelona —en què afloren d’una manera visible les diverses ànimes de la formació anticapitalista—, hi afegeix un segon argument: el de la inacció dels dirigents nacionals del partit per fer recapacitar la branca barcelonina. «El que va passar em sembla una demostració de feblesa del projecte de la CUP nacional. La CUP nacional no hi va intervenir en absolut, malgrat que va haver-hi moltes interpel·lacions directes, oficials i informals», lamenta Colau, que manté una relació d’amistat amb l’exdiputat David Fernàndez, a qui transmet aquest malestar perquè sap que Fernàndez entén l’essència de la candidatura de confluència. «Amb en David som amics íntims des de fa molts anys. Però en David va transigir, els va reforçar i els va fer la campanya electoral. Si la CUP té tres regidors a Barcelona és gràcies a David Fernàndez, únicament i exclusivament. Ell en té la responsabilitat», afegeix.

Després de les eleccions municipals, i quan s’havia obert el període de diàleg per a la investidura, Colau recupera aquest debat amb Fernàndez. Tots dos mantenen una discussió sincera, d’aquelles que són possibles si hi ha confiança entre els qui intercanvien arguments. Ella ja s’ha endut la decepció del no a la confluència, però la falta de sintonia amb la CUP de Barcelona es torna a demostrar en el període entre els comicis i la investidura. Colau s’irrita amb el primer contacte amb María José Lecha, cap de llista dels cupaires, posterior al 24-M. Colau li envia un missatge per felicitar-la per haver obtingut representació municipal i insta Lecha a obrir un període de diàleg pensant en possibles enteses al consistori. Lecha li respon amb fredor. Ni tan sols la felicita pel triomf electoral. «En Xavier Trias em va trucar abans que acabés l’escrutini, en Jaume Collboni i l’Alfred Bosch em van enviar missatges felicitant-me ràpidament. Però ningú de la CUP va dir res, quan se suposa que havien de ser propers», assegura. El desencontre és el preludi d’unes relacions distants, gairebé inexistents. A l’equip de l’alcaldessa acaben coent alguns missatges bel·ligerants dins i fora del consistori, protagonitzats pel regidor Josep Garganté. Quan se li reclama una opinió sobre la CUP de Barcelona, Colau qualifica el tracte que li han dispensat de «maltractament». «El que no els han dit a CiU ni al PP, ens ho han dit a nosaltres», afirma. «Jo que he estat en contacte amb milers de persones que estan al límit i que sé com era d’important per a aquestes persones que guanyéssim, em pregunto com la CUP ens pot dir segons quines coses. La qüestió que cal preguntar-se és què estan fent ells per transformar la realitat? Són tres regidors que només munten el número. El seu és un moralisme pseudorevolucionari, que no canvia res», sentencia. Paraules dures per a una formació que l’havia intentat fitxar.