Intrusos a l’Ajuntament

«Mai havia tingut tanta consciència de classe com quan he entrat a l’Ajuntament de Barcelona».

L’escalf ciutadà que diu percebre quan abandona la plaça de Sant Jaume i entra en contacte amb la ciutadania contrasta amb la fredor i la bel·ligerància amb què la rep part de l’oposició, així com un determinat aparell polític que ha dominat els espais de poder fins a la seva arribada, amb qui ara ha de conviure. Detecta de seguida que alguns no han paït el tomb electoral. El primer exemple el degusta a l’acte investidura, quan una regidora de CiU, Francina Vila, se li acosta per retreure-li missatges que ha pronunciat a la campanya. Colau descriu així l’escena: «Em va agafar pel braç rabiosa i em va dir: “Ja pots dormir a la nit?”». A Vila, regidora de Dona i Drets Civils en l’anterior mandat, se la recorda també per un altre episodi desafortunat, quan el 2012 va fer mofa a Twitter del llavors cap de llista de la CUP David Fernàndez, de qui es preguntava si aniria al Parlament «amb els gossos i les flautes». Colau no ha oblidat el comentari de la regidora de CiU —de fet, el té ben present—, però l’alcaldessa se sent més contrariada quan li arriben certs estirabots que s’escolten als passadissos per boca de qui ha paït pitjor els resultats, desqualificatius, que, segons ella, es refereixen als cognoms de membres del Govern. «Mai havia tingut tanta consciència de classe com quan he entrat a l’Ajuntament de Barcelona», exposa Colau, que comenta amb membres del seu equip aquesta sensació. En parla, per exemple, amb Gala Pin, que li expressa el mateix diagnòstic. «Mai parlava de la qüestió de classe fins que vaig arribar aquí. Notem un paternalisme que molesta. No és que ens tractin com si acabéssim d’arribar, perquè és una evidència que acabem d’arribar, sinó que ens fan notar que som una gent que està de pas, en un lloc que no ens pertany. Ens diuen si fa no fa que ja ens equivocarem o que faran tots els possibles perquè ens equivoquem. És el pitjor que hem notat de l’entrada a l’Ajuntament», afirma Pin. Altres electes de Barcelona en Comú també se sorprenen de les reaccions dels primers mesos de mandat, que fins i tot diuen percebre en la gestualitat. «Durant un temps, la sensació és de desconcert, dins i fora de l’Ajuntament, com si ningú acabés d’entendre com una gent que no estava convidada a la festa és la que governa. Quan arribem aquí, la percepció que tenim és que som uns intrusos», resumeix Gerardo Pisarello. El primer tinent d’alcalde madura una teoria sobre les primeres reaccions que observa. Interpreta que el sistema —entès com la classe política que sempre ha manat i les esferes de poder amb influència sobre aquesta classe política— encara es pregunta, quan veu la nova alcaldessa, què ha fallat per haver perdut el poder municipal. Pisarello sosté que certa classe dirigent intenta trobar resposta a la paradoxa següent: com és possible que els que no estaven convidats a la festa ara facin d’amfitrions. Colau ratifica la descripció del primer tinent d’alcalde: «Els que ens consideren intrusos són els partits acostumats a manar, i a tenir lligams fora de les institucions per decidir entre ells com s’han de fer les coses. Quan entrem a l’Ajuntament observem la seva incomoditat. Són els que es pregunten com pot ser que uns arreplegats s’hagin colat aquí. I aquesta sensació l’hem tinguda amb partits de l’oposició i, concretament, amb CiU».

Colau parla de consciència de classe. I lamenta que tot no sigui més planer. No entén com el respecte institucional pot provocar que alguns treballadors de la casa s’apartin quan ella passeja pel consistori, que fins i tot dones de fer feines s’amaguin al seu pas. Ella, precisament, que vol integrar tots els empleats municipals en la nova etapa de l’Ajuntament, que reclama que les dones de fer feines se sentin tan partícips del projecte de canvi com el tècnic més especialitzat dels serveis jurídics de la casa. Se sent contrariada per aquesta distància que marca el càrrec, de la mateixa manera que se sorprèn gratament de la resposta de complicitat que diu trobar de bona part dels funcionaris quan inicia el seu trajecte polític a la plaça de Sant Jaume. En els treballadors no hi veu aquesta lectura d’intrusisme; al contrari, hi troba aliats i hi descobreix perfils professionals d’una gran vàlua. Sap, a més a més, que sense guanyar-se la confiança dels funcionaris li resultarà impossible posar en marxa un programa de màxims. Per això, els dedica els primers missatges, amb la intenció de sumar-los a la tripulació de la nova etapa. «Sense la seva col·laboració no hauríem pogut fer la immersió que ens feia falta. Ens han fet notar la seva il·lusió. És impressionant conèixer persones que fa dècades que són a la casa, i que governi qui governi tenen molt clara la idea de servei públic», descriu Colau, que decideix obrir els espais de presa de decisions als tècnics, potser una de les mesures més profitoses de l’estrena del seu mandat. «El gran encert ha estat comptar amb gent de la casa des del primer moment. L’Ada i la resta de l’equip els han transmès confiança, i això ha fet que els treballadors s’hagin empoderat. La capa de gerents que hi ha sota els regidors ens ha ajudat», relata Manu Simarro. En aquesta estructura gerencial, encapçalada per Jordi Martí, s’hi han incorporat persones clau com Jordi Ayala —funcionari de la Direcció General de Política Financera, Assegurances i Tresor de la Generalitat i avui responsable de l’àrea d’economia de l’Ajuntament—, o l’economista basc Francisco Javier Burón —amb experiència com a director de Planificació d’Habitatge del Govern basc i ara al capdavant de l’àrea d’habitatge del consistori—, a banda d’un home apreciat a la casa, Joan Linares, gerent de Recursos. «Quan notes que al davant hi tens algú amb ganes de fer coses diferents, la mateixa organització s’estimula. I a l’Ajuntament hi ha gent que s’ha tret uns quants anys de sobre i que ha aparcat unes quantes rutines. En general, a l’estructura municipal va caure bé el canvi de govern. S’ha interpretat com una oportunitat. En una determinada època, aquest Ajuntament havia estat capaç de fer coses trencadores i molt avançades. I feia anys que això s’havia anat apaivagant, perquè s’havia entrat en una mena de rutina de relacions entre la política, la maquinària burocràtica i una societat civil endreçada. Els interlocutors eren sempre els mateixos. Hi havia poca capacitat disruptiva en la manera de fer del consistori. Per això l’entrada de Barcelona en Comú és vista per molts treballadors amb simpatia», manifesta Jordi Martí.

Hi ha excepcions, empleats i càrrecs que no interioritzen encara les prioritats de l’equip de govern, el «sentit comú del canvi» que descriu Pisarello. Però el sentiment majoritari que troba l’alcaldessa és de predisposició i col·laboració. També a la Guàrdia Urbana, on el tarannà del Govern i el passat com a activistes de bona part dels seus integrants genera més recels per algunes afirmacions fetes en el període electoral, com les referències a la unitat d’antiavalots i a la comissaria de Ciutat Vella, que l’equip de Colau avui interpreta com un error. Amb els agents millora les relacions perquè també rebaixa el to —una tasca gens senzilla si es té en compte les denúncies que havia verbalitzat d’abús d’autoritat en casos com el descrit al documental Ciutat morta—, i aquesta proximitat la cultiva també amb els seus guardaespatlles, una companyia que mai no havia tingut i que li toca assimilar. Amb la voluntat d’enfortir els lligams amb els empleats i fer-se una idea més aproximada de la nau que ha de pilotar, l’alcaldessa dedica esforços les primeres setmanes a descobrir les estances municipals. Vol conèixer la plantilla, saber on i com treballa. «M’he recorregut l’Ajuntament per poder-ho conèixer tot, i encara ho he de fer més. I he entrat a llocs on m’han dit que no hi havia entrat cap alcalde en tots aquests anys», puntualitza.

Li costa més empatitzar amb l’oposició, i assumir la lògica d’aparador de la política, a vegades més carregada de decisions pensades en clau de cost-benefici que en la lleialtat als principis. No s’irrita per la diversitat d’opcions ideològiques, ni per la crítica a l’acció de govern, la fa sortir de polleguera la política només basada en la utilització de la institució per a un interès partidista. Això és el que diu haver descobert, el que més l’ha decebuda des que és alcaldessa, una opinió expressada per altres membres del Govern municipal. I s’ha de carregar de paciència quan detecta certes actituds d’impostura —una crítica que també li fan a ella—, com que els debats sobre determinades mesures generin consens en el diàleg intern al consistori però que davant de la premsa es tradueixin en discrepàncies insalvables. En aquesta teatralització de l’enfrontament hi veu superficialitat, però també mala fe. No critica l’estratègia política. No és ingènua, és la primera que ha arribat a l’Ajuntament gràcies a una bona estratègica política. Però li costa d’entendre que es pugui defensar una cosa en públic i una altra en privat. Quan s’enfada, fins i tot diu que li agradaria posar micròfons i càmeres, i retransmetre converses en directe, per evidenciar els seus errors però també per retratar els adversaris polítics. Pensa en episodis com les negociacions per pactar la quota d’assessors en nòmina o en la batalla pel control de les empreses i els organismes de la galàxia municipal. És el xoc entra la nova i la vella política, aquesta categorització que serveix per diferenciar entre velles i noves formes de fer, que resulta imperfecta per simplista. «No és el mateix el que es diu públicament que el que es diu en privat. I això ho porto molt malament. Em costa assumir aquest doble discurs de qui fa molts anys que és a la política professional», confessa. «Al principi comprovem que els partits tradicionals dominen la maquinària molt millor que nosaltres. Veus com els que tenen més experiència de gestió, els que han estat manant, controlen l’escenari i els reglaments interns, i els utilitzen per bloquejar l’acció de govern. Et bombardegen amb centenars de preguntes, forcen comissions i plens extraordinaris, i eternitzen els debats», explica.

Colau peca de docilitat en els debats inicials amb la resta de forces. Potser per venir d’on ve, posa en pràctica l’essència de l’activisme, que passa per articular consensos —focalitzats en les forces d’esquerres—, però ràpidament observa que al consistori hi impera una altra lògica. Li costa d’encaixar, per exemple, que per formar un govern més ampli no prevalguin objectius de ciutat sinó equilibris de partit. De seguida, se situa molt lluny de CiU, de qui ha notat més bel·ligerància i amb qui pràcticament no ha establert relació política. Potser pesen els apriorismes. No hi ha hagut contactes amb profunditat amb Xavier Trias, que ha furgat en la contradicció del diàleg testimonial mentre l’alcaldessa brandava un tarannà conciliador. L’anterior alcalde no s’ha sentit interpel·lat, fins al punt d’afirmar que no sap què pensa Colau perquè gairebé no hi ha parlat. «En Trias ha fet el discurs que esperava que el nou Govern comptés més amb ell. El que passa és que les dues vegades que m’hi he reunit, m’he trobat una persona que no escoltava, i que no tenia cap interès a saber qui era jo. M’ha semblat sorprenent. No vull semblar pedant, però només m’ha explicat coses que ja sabia i no m’ha fet cap pregunta. Això no és mostrar voluntat de diàleg. Estic segura que tenim molt a aprendre conjuntament, però hem de deixar clar que tots tenim la intenció d’ajudar. Si pretenem fer una escenificació de cara a la galeria, ens podem reunir cada setmana. Hi ha voluntat real de diàleg? Jo la tinc tota, però s’han de voler aportar coses», argumenta l’alcaldessa. Si amb CiU el tracte és tibant, amb el PP i Ciutadans és inexistent. No hi ha cap sintonia. Les enganxades de Colau amb el líder popular, Alberto Fernández Díaz, formen part de la quotidianitat dels plens, tot i que la relació personal és correcta i franca. No passa el mateix amb Carina Mejías, portaveu de Ciutadans. «No vull tenir xocs amb ningú, però amb ella em resulta molt difícil. Fins i tot tinc una relació més fàcil amb l’Alberto Fernández Díaz, una cosa que no hauria dit mai. Estem als antípodes ideològics, però ens respectem. En canvi, la Carina Mejías fa joc brut, també a les xarxes socials, fins i tot retuitejant comentaris xenòfobs contra en Gerardo Pisarello. Em sembla inacceptable. Amb ella, hi tinc les relacions mínimes i imprescindibles, perquè em bloquejo amb qui em demostra falta d’ètica. No farem veure que tenim una relació normal perquè no la tenim», sentencia. L’alcaldessa considera que la líder de Ciutadans practica la política instrumental, sense respectar les fronteres ètiques, i posa d’exemple l’intent de Mejías de treure rèdit dels atemptats terroristes de París amb la presentació d’una proposició al ple per convocar de manera urgent la Junta de Seguretat de Barcelona.

Sent molta més proximitat a ERC i el PSC, per la manera de treballar, tot i haver-se’n emportat algunes decepcions, desenganys que també ha viscut amb la CUP. Dels socialistes, el partit que ha acumulat més anys de poder municipal a Barcelona, en lamenta certs comportaments fonamentats en l’interès partidista. «El PSC només té quatre regidors i a vegades sembla que en tinguin més perquè saben utilitzar molt bé el coneixement del reglament i de la maquinària municipal», sosté. Malgrat no haver tingut gaire temps per teixir relacions personals, l’alcaldessa manté bona sintonia amb la regidora republicana Trini Capdevila, i subratlla la cordialitat del socialista Jaume Collboni. «La Trini Capdevila és una dona alegre, amb qui és agradable trobar-se, perquè la conversa és fàcil i amable», recalca. Més enllà de les afinitats, que faciliten o dificulten el diàleg, l’equip de govern entén des del primer moment que ha de desplegar aliances amb republicans i socialistes per superar l’aïllament i concretar els aspectes centrals del programa electoral. Aquesta entesa, que es visualitzaria ampliant el Govern o assolint acords d’estabilitat, no es produeix en el primer mig any de mandat. Colau troba resistències a ERC —inicialment, l’aliat preferit— i tampoc no aconsegueix convèncer el PSC. Els socialistes, però, mostren més bona predisposició, mentre que els republicans no volen sentir a parlar de formar un tripartit a l’Ajuntament. A principis del 2016, l’alcaldessa fa una crida pública a les forces d’esquerra per segellar un pacte, conscient de la complexitat que suposa completar el mandat en solitari. Malgrat les dificultats de governar en minoria, se sent forta, i segura del trajecte que vol fer. «Potser esperaven [l’oposició] que ens agafés un atac d’ansietat. Comprovo que els ha sorprès que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar des del primer dia. No saben d’on venim i en quines condicions hem fet grans coses. Ni s’ho imaginen», apunta, pensant en l’etapa de la PAH i la construcció de Barcelona en Comú.

En aquests mesos d’aprenentatge accelerat ha fet servir un instrument molt útil per adaptar-se a un context, l’escenari institucional, que li era completament desconegut fa un any. És una eina valuosa, que ha utilitzat en totes les etapes de la seva vida per afrontar les responsabilitats que li pertocava assumir. Aquesta arma és la filosofia. No va acabar els estudis a la Universitat de Barcelona (UB) —tot i ser una alumna amb bones notes, quan tocava acabar la carrera va emergir la inquietud de l’activisme—, però la base del que va aprendre a les aules, i sobretot l’autoaprenentatge de la lectura, li ha servit sempre. «Sempre dic que estudiar filosofia serveix moltíssim. La carrera està molt menystinguda en una societat tan productivista i mercantilista com la nostra, però és un error, perquè la filosofia precisament t’ensenya a pensar i a qüestionar-te coses, i això serveix per a qualsevol feina. Et permet identificar les claus del context en què et trobes. En termes laborals, a mi m’ha estat molt útil», raona l’alcaldessa, que ha fet moltes feines fins a arribar al despatx de la plaça de Sant Jaume. «No m’han caigut els anells per fer el que calgués. Si ets de família treballadora i no tens la vida resolta, no t’ho qüestiones. Tires endavant i et busques la vida. Per això, el que a mi no em ve de nou és el fet d’enfrontar-me a un context diferent, a una realitat nova, on ràpidament t’has d’adaptar al medi i fer-ho el millor possible», afegeix. Coneix el grau de responsabilitat que representa l’alcaldia de Barcelona, el salt d’exigència personal que suposa i també l’encàrrec ciutadà que comporta. Per estar a l’altura, se sosté en el procés col·lectiu que l’ha portada fins al càrrec. «Com que aquest procés és sòlid, encara que el context sigui nou, exigeixi reptes i tingui moments d’estranyesa i de dificultat, no he dubtat del que fèiem aquí. Tenim una responsabilitat tan enorme, sóc tan conscient d’això i m’ho recorden tant cada dia, que no tinc cap altra opció que fer-ho tan bé com pugui», raona. Colau s’agafa els primers mesos amb molta filosofia, per tot el que ha d’entomar.