Capítol 26:
ENMIG DEL DESERT

En aquest llibre he dedicat un capítol per parlar exclusivament de cadascun dels quatre jugadors catalans que han jugat a l’NBA: els germans Gasol, Navarro i en Raül. Tenint en compte que mentre escric aquestes línies el gran Ricky Rubio encara està en capella, és clar que me’n falta un, que tot i haver nascut a Palma de Mallorca i amb el permís dels meus amics mallorquins, també considerem com un dels nostres jugadors: Rudy Fernández.

En Rudy és el cas més clar que conec de jugador ben portat. Poques vegades les coses s’han fet tan bé tractant-se d’un jove que ja de ben menut apuntava molt alt. El més senzill hauria estat que el seu entorn hagués perdut l’oremus i que els esdeveniments s’haguessin precipitat: fer cap a l’NBA massa aviat podria haver tingut, en el seu cas, conseqüències negatives. Tinguem en compte que la seva família, malgrat haver viscut diverses separacions a causa de la feina del pare i el bàsquet, sempre ha estat un nucli molt unit i mont ben avingut. Al llarg de la història hem vist molts casos de grans jugadors europeus que han hagut de tornar de l’NBA amb la cua entre cames perquè, senzillament, no s’hi han adaptat.

El seu representant a Catalunya és Gerard Darnès, exjugador del Club Bàsquet Girona, que s’allunya totalment del concepte d’alguns representants que he pogut conèixer i, a vegades, patir. En Gerard és una persona agradable i educada i no veu el periodista com un enemic, ans el contrari. Ell i la seva gent saben que amb una bona sintonia entre les diverses parts tots hi sortirem guanyant. Tant clar va tenir aquest concepte que fins i tot va col·locar una persona, el periodista Jordi Vila, un veritable pou de saviesa en el complicat i extens món de l’NBA i dels jugadors que hi juguen, per canalitzar totes les aparicions del crack dels Blazers. I el més important de tot és que en Rudy creu i es deixa aconsellar i, ara mateix, obtenir una entrevista o fer un reportatge amb aquest jugador que ja triomfa a l’NBA és més senzill que no pas aconseguir-ho amb alguns jugadors de l’ACB.

A les quatre de la matinada del dilluns 22 de setembre de 2008 el meu càmera Joan Cabré i jo érem a l’aeroport de Barcelona. El motiu: cobrir la sortida d’en Rudy cap als Estats Units. L’acompanyava la seva mare Maite i Gerard Darnès, a més d’un equip del Canal Plus —un càmera i un realitzador— que viatjaven amb la família per fer l’anomenat «Informe Robinson». Ara bé, com a periodista, jo era l’únic que contemplava l’escena i feia les preguntes pertinents. Cal dir que, atesa l’hora intempestiva, podria haver demanat contractar una assistència i això s’hauria obtingut sense problemes: tothom ho hauria trobat la mar de lògic. Però vaig voler fer tot el contrari per dues raons. La primera, purament periodística: anar-hi significava fer jo mateix la peça que podria sortir al cap de poca estona al nostre canal informatiu de 24 hores, el 3/24, i la segona, més aviat humana o, si es vol, una mica egoista: ser allà a les quatre de la matinada sempre tindrà un valor per a la família i per a en Rudy mateix. És molt bonic participar en els triomfs dels jugadors, però també ho és treure’s les lleganyes a quarts de tres de la matinada per dir una estona més tard:

—Que tinguis un bon viatge i ens veurem aviat.

I això és el que vam fer: veure’ns molt aviat. Un mes més tard, concretament el 25 d’octubre, en Rudy ens deixava entrar a la seva casa de Lake Oswego, una zona residencial pròxima a Portland, per gravar escenes del programa 30 minuts del qual he parlat diverses vegades al llarg d’aquest llibre. Va ser una trobada molt agradable. El jugador estava molt relaxat i, a banda de tenir la impagable companyia de la seva mare, ens va confessar que Internet l’ajudava a mantenir el contacte amb Catalunya i els seus amics.

—A més —ens va confessar—, m’he fet addicte a Ventdelplà.

I va somriure amb aquells ulls irònics tan característics que fa quan està relaxat i bé.

Tres dies més tard, el 28, vam poder assistir al debut d’en Rudy a l’NBA, ni més ni menys que a l’Staples Center de Los Angeles davant dels Lakers de Pau Gasol, en un pavelló ple a vessar i un ambient extraordinari. Qui pensi que tot aquest entorn podia pressionar en excés en Rudy, esporuguir-lo fins i tot, és que no coneix bé aquest xicot.

Ell ja havia declarat que no se sentia un rookie perquè ja havia guanyat moltes competicions amb el seu club de sempre, el Joventut, i amb la selecció espanyola i, sobretot, perquè en el si dels Blazers ningú no l’havia fet sentir com un debutant. I en aquell primer partit, davant d’uns Lakers temibles, que venien ferits de les finals de l’anterior temporada, Rudy Fernández va deixar una excel·lent petjada i, per si n’hi havia cap dubte, va demostrar que també era un jugador NBA. L’exverd-i-negre va anotar 16 punts en 29 minuts, amb 3 de 5 en triples i 4 assistències. El seu equip, força fluix, va perdre per un clar 96 a 76, però el nostre amic ja havia ensenyat les seves cartes: i eren francament bones.

Però no és la meva intenció analitzar aquí com li va anar en la seva primera temporada. Aquest és un llibre de moltes sensacions i poques dades, les justament necessàries, és per això que ara mateix em plau fer un salt en el temps i en l’espai i traslladar el relat a Phoenix, enmig del desert d’Arizona, i recordar el que va passar durant l’All-Star de l’any 2009.

Phoenix era, per a mi, un escenari ideal. M’encanta aquesta ciutat que té alguns edificis molt destacables, com ara el meravellós hotel Arizona Biltmore, de Frank Lloyd Wright, on havia estat allotjat feia una quinzena d’anys. I m’encanta sobretot la seva situació, enmig del desert, rodejat de cactus pertot arreu i amb la suggestiva visió de les Superstition Mountains, que, almenys a mi, m’evoquen el món dels indis americans i la sagnant conquesta de l’Oest. Un escenari fantàstic per veure la consagració de Pau Gasol en el seu segon All-Star Game i per assistir al debut de Marc Gasol i Rudy Fernández en el partit dels rookies.

Però hi havia alguna cosa més que feia aquest esdeveniment encara més atractiu. En Rudy, descarat, havia optat a ser el quart participant dels concurs d’esmaixades, el que es tria per votació popular i… havia guanyat! El mallorquí, doncs, es va convertir en el primer jugador europeu a participar en un Slam Dunk i això obria un munt d’expectatives i, per què no dir-ho, algunes incògnites: enfrontar-se a monstres com ara Dwight Howard i Nate Robinson era molt agosarat.

—No tinc por —em va comentar en Rudy el dia abans del concurs, envoltat de càmeres de diversos països que també volien entrevistar-lo—. Estic segur de les meves forces i sé que ho faré bé. Tinc preparada una petita sorpresa.

—Quina?

—No te la puc dir.

—Potser t’ajudarà en Pau…?

I em va donar un copet a l’espatlla, somrient —amb aquells ulls irònics que comentava abans— i pensant, segurament, «com caram ho deu haver sabut aquest espavilat?».

Tot l’All-Star em va agradar molt. Feia molt de temps que el partit dels rookies contra els sophomores no estava tan bé. EI partit de les estrelles va ser una passada, amb en Pau jugant a un excel·lent nivell i amb la parella Kobe-Shaq compartint el títol de més valuós i, el més important, retrobant la seva amistat. Tot va estar bé? No, tot no: el concurs de mats va ser una vergonya. No em vaig estar de dir-ho en el seu moment en el programa NBA.cat i no vull estar-me’n ara mentre escric els últims capítols d’aquest llibre.

Rudy Fernández va fer el mat més complicat de tots, amb una dosi de dificultat enorme que qualsevol podia apreciar. Enganxar la pilota rere el cèrcol i, a cistella passada, esmaixar-la era complicadíssim i requeria, a banda d’un esforç físic enorme, un ajust del salt amb l’esmaixada perfecte. La pel·lícula la recordem tots: Pau Gasol li picava la pilota al tauler per darrere i en Rudy la recollia des d’allà. El jugador dels Blazers va fallar diverses vegades fins que el temps es va exhaurir. Com passa sovint, li van concedir un temps extra per intentar-ho de nou. Jo, si us he de ser franc, hi confiava poc i patia moltíssim per ell. Hi confiava poc perquè el salt devia desgastar considerablement i les forces devien estar al límit. Però vet aquí que quan el temps extra s’acabava, en Rudy —que és un competidor enorme— va treure les forces de no se sap on i va clavar la pilota a la xarxa. Epustuflant, va ser epustuflant. Jo recordo que em vaig aixecar del seient —com els meus companys— i vaig xisclar d’alegria. En Rudy i en Pau es van abraçar, mentre el gran Shaq assentia amb el cap.

Doncs bé, els membres del jurat, que sempre tenien el 10 a la mà quan es tractava de Howard i de Robinson, van puntuar Rudy tan baix que el van portar a ser l’últim de la competició, darrere fins i tot d’un fluix J. R. Smith. Va haver-hi xiulets a la graderia i tots els que érem a la tribuna de premsa vam coincidir a assenyalar que tot semblava arreglat perquè Howard i Robinson disputessin la final. Va ser una injustícia enorme que a mi em va entristir molt: sóc un gran defensor de l’NBA i el que vaig veure a Phoenix amb els meus propis ulls no ho havia vist mai. No es pot jugar amb la gent d’aquesta manera: si volien un enfrontament entre els dos últims guanyadors del concurs l’haurien d’haver restringit a ells dos i no fer el galdós paper de convidar un altre participant sabent que no tenia cap possibilitat d’accedir a la final. Tothom va veure molt clar que el millor salt de tota la primera fase del concurs va ser, de molt, el d’en Rudy. El jurat es va passar tant que fins i tot el van portar a l’última posició del concurs.

—Sí que crec que la final ja estava predestinada —em va dir un Rudy fora abatut als vestidors—. Però jo estic orgullós de l’esmaixada que he fet.

I tant, Rudy, en pots estar ben orgullós. Et vas arriscar i quan tot el món t’observava vas fer el més difícil i el més espectacular. I vas reeixir.

Unes setmanes més tard, en una promoció oficial de l’NBA, el mat que sortia era, precisament, el d’en Rudy. Que curiós! En unes imatges fantàstiques, la lliga destacava l’esmaixada tan poc valorada del jugador que havia quedat l’últim.