Capítol 24:
«JA NO EM TRUCA NINGÚ»

Al meu entendre, el vigatà. Raül López continua sent un dels millors bases d’Europa i només les dues greus lesions que ha tingut al genoll dret han impedit que ara mateix estigui triomfant a l’NBA.

Però anem a pams; com Joan Carles Navarro i Pau Gasol, en Raül —que llavors ja jugava al primer equip del Joventut de Badalona— va formar part d’aquella sensacional fornada de júniors que es va imposar al campionat del món de Lisboa. López va tenir en aquell equip un protagonisme molt especial i ja tothom sabia que teníem davant un fenomen del nostre esport. No es tractava d’un jugador de grans condicions físiques —no les ha tingudes mai—, però sí d’un saber estar a la pista, dirigir els seus companys i, sobretot, d’una intel·ligència natural poc comunes en el bàsquet modern. I és que com un dia em va dir el meu bon amic Bozidar Maljkovic: «Entrenador siempre necesita base inteligente en la pista, sino entrenador no puede hacer nada. Nacho Solozabal era base inteligente». Raül López també ho és, afegiria jo.

La història esportiva d’en Raül va ser molt intensa des del principi. Va jugar dues temporades al primer equip de la Penya, on va tenir un protagonisme molt gran, fins que l’any 2000 va fitxar pel Reial Madrid per una quantitat insòlita per a l’època: 300 milions de pessetes (1,8 milions d’euros). La primera temporada al club madrileny va ser de somni, però el jugador volia més. Inclòs en el draft de l’NBA de l’any 2001, Utah Jazz el va triar en primera ronda, en el número 24, que tot i no ser una posició extraordinària sí que li garantia possibilitats fermes de jugar a la millor lliga del món. Perquè ens entenguem, podem dir que en Raül va quedar davant de Tony Parker, l’immens base dels Spurs. A més, Utah li va fer saber ràpidament que comptava amb ell.

El de Vic va comentar als dirigents del club madrileny que la seva intenció era jugar amb els Jazz. L’equip blanc, que sempre ha tingut un exquisit comportament amb el jugador català, va obrir-li les portes sense grans dificultats. I va ser llavors quan va arribar el malson. EI mateix 2001 una greu lesió al lligament anterior encreuat del genoll dret el va tenir sis mesos inactiu. Un cop recuperat, en un partit amb la selecció espanyola contra Rússia l’estiu de l’any 2002, en Raül va tornar a patir la mateixa lesió i, òbviament, amb la mateixa gravetat. O potser més, ja que no solament estava en perill la seva incorporació al bàsquet professional americà, sinó que ho estava la seva carrera: als 22 anys ja havia sofert dues gravíssimes lesions i al mateix genoll.

La sotragada va ser fenomenal, però passats els primers instants d’enorme preocupació i de frustració, en Raül es va posar a treballar en la dolorosa recuperació. Utah, que confiava plenament en ell, va fer-li costat i va respectar els acords —en principi verbals— als quals havia arribat, amb la qual cosa va demostrar que en el superprofessionalisme de l’NBA també hi ha lloc per als pactes entre cavallers. Així doncs, la primera temporada amb Utah, la 2002-2003, l’osonenc la va passar al gimnàs.

I aquí entra un servidor de tots vosaltres en escena. Aquell any 2002, com és habitual, vam anar a veure el debut de Pau Gasol, que en la seva primera temporada a l’NBA havia estat el rookie de l’any, un èxit sense precedents en el bàsquet català. Però llavors jo vaig plantejar a la direcció del Departament que també havíem d’anar a veure Raül López, que seguia la seva recuperació a Salt Lake City. Tot i que això significava més dies i, consegüentment, més diners i, per a nosaltres, més cansament, tothom ho va tenir molt clar i el viatge es va aprovar.

Quan vam arribar a Utah ens vam trobar amb un Raül que ja havia superat els moments inicials de decepció i que treballava de valent per recuperar-se. Una temporada inicial en blanc era una carta de presentació molt dura, però no era el final, i el més important de tot és que el club creia en ell i li feia costat.

—Són molt professionals —em va comentar d’entrada—, i hi treballo a gust. Tinc molta confiança que podré tornar a les pistes en plena forma.

Utah Jazz és una franquícia diferent. En aquella època, el seu president era Larry Miller, un personatge curiosíssim que va morir el febrer de l’any 2009. Mormó i multimilionari, Miller va aconseguir que els Jazz no marxessin cap a Miami o Minnesota durant els anys vuitanta i que no juguessin mai a casa en diumenge per poder guardar, d’aquesta manera, la festa com els obliga la seva religió. Quan aquesta norma va ser trencada per les finals que el seu equip va jugar contra els Bulls a la segona meitat dels noranta, Miller, un superfanàtic dels Jazz, no va assistir al Delta Center tot i l’enorme transcendència d’aquells partits.

La franquícia, sempre atenta a les necessitats dels jugadors, en aquest cas un noi jove, arribat d’Europa i amb pocs coneixements del país i de l’idioma, va posar-li al costat una mena d’ajudant per a tot que es deia Matt Lou. Matt és un tipus sensacional. Havia viscut al barri de Gràcia de Barcelona —un mormó i Gràcia són una combinació fabulosa— i, a més de parlar el castellà, parlava un català correctíssim. Amb en Raül eren, i pel que em diu ell mateix són, amics de debò. I amb mi va congeniar ràpidament: era impossible el contrari, atesa la seva gran simpatia. En Matt, que ara escriu un bloc i que sovint parla de Catalunya i a vegades sembla que és a l’esquerra d’Esquerra Republicana, em va recordar Steve Trumbo, un antic jugador mormó que havia jugat diversos anys al FC Barcelona i que també era tot un personatge, ple de simpatia i originalitat. Matt Lou era de Provo, la ciutat dels mormons per excel·lència i evidentment, un seguidor fidelíssim d’aquesta religió. Però Lou, com tots els mormons intel·ligents que he conegut —la majoria ho són, aquesta és la veritat— no t’intentava convèncer de res. Li agradava molt parlar de religió, això és veritat, però ho feia amb respecte per posicions molt diferents de la seva i, en qualsevol cas, era allà per ajudar i això ho complia perfectament.

Vam poder fer un reportatge molt complet amb en Raül. Vam parlar amb Jerry Sloan, el gairebé perpetu entrenador de l’equip, amb altres jugadors, amb els metges, amb aficionats i, òbviament, amb ell mateix. Esperança era la paraula amb la qual jo definiria l’estat d’ànim de tots plegats. Que en Raül fos com és, un bon jan, els ajudava a tots a esperar-lo amb candaletes i poder-lo veure jugar.

Ja a la nit, mentre sopàvem plegats, em va fer una confidència que no em va sorprendre gaire, però que voldria comentar:

—Abans de lesionar-me, tothom m’empaitava, era una murga constant. Va ser prendre mal i passats els primers dies —en què tothom volia parlar amb mi, crec que més aviat pel morbo que tenia la meva lesió—, va ser com si per a la premsa hagués desaparegut del mapa. Ara no em truca mai ningú. Vosaltres heu estat els únics que m’heu vingut a veure.

I ho deia dolgut, però sense rancúnia. Vam parlar una bona estona d’aquest tema. Crec que a vegades és bo aturar-se i reflexionar. Jo vaig comentar-li que creia que, com en moltes altres facetes de la vida, un bon periodista ha d’estar a punt en les victòries i en les derrotes, en les alegries i en les decepcions, i que a vegades les relacions que tenim amb alguns esportistes poden traspassar el terreny purament professional per convertir-se, almenys, en una relació de respecte. Jo tinc la sort d’haver conegut moltíssima gent gràcies a la meva professió i puc dir que el meu ventall d’amistats és amplíssim. Han passat els anys i amb en Raül, quan ens trobem, sempre busquem un moment per xerrar i posar-nos ràpidament al dia. Tinc el seu telèfon mòbil, és clar, com el de la majoria de jugadors, però acostumo a trucar poquet, no m’agrada molestar.

Afortunadament, Raül López va tornar a les pistes i aquella greu doble lesió al genoll sembla del tot oblidada, almenys aparcada. Vam tornar dues vegades més a veure’l. La primera, just abans de l’All-Star de l’any 2004 a Los Angeles. Vam aturar-nos a Miami, on els Jazz jugaven contra els Heat. Llavors, en Raül compartia el lloc de base amb el porto-riqueny Carlos Arroyo. Vam anar al seu hotel de concentració i, a banda de fer la presentació conjunta del programa NBA Total, vam fer-li una entrevista molt completa en un dels nombrosos ports esportius que hi ha a Miami. La cosa era diferent: Raül López tornava a ser un jugador de bàsquet amb tots els ets i uts.

L’osonenc va jugar un bon partit al vespre: va anar de menys a més. Però el que recordo d’aquell dia és que, després del matx, la premsa hispana —majoritàriament de Puerto Rico— va encerclar Jerry Sloan i gairebé li va exigir que Arroyo jugués més minuts. Jo al·lucinava. Era evident que Arroyo era un bon jugador, però també ho era que el seu caràcter egoista a la pista el feia inhàbil per jugar a l’NBA, com després es va demostrar: tot el contrari d’en Raül. Quan Sloan va quedar lliure, vaig demanar-li per fer-li un parell de preguntes, i em va mirar amb una mica de recança ja que venia molt rebotat amb els porto-riquenys.

—Voldria que em parlés de Raül López —vaig dir-li.

Sloan va somriure i es va relaxar ràpidament:

—En Raül és un gran jugador de bàsquet i una bona persona.

Només li faltava dir: «I no com altres…».

I encara vam anar una tercera vegada a veure en Raül, en la que seria la seva última temporada a l’NBA, l’any 2005. Aquesta vegada nosaltres aprofitàvem el viatge que havíem fet a Denver per a l’All-Star i abans de tornar cap a casa, on ens esperava la feina de fer un especial per al programa, vam anar només unes hores a Salt Lake City. Era el mes de febrer i feia un fred que pelava. El jugador s’havia lesionat la setmana anterior, curiosament al genoll esquerre, probablement a causa d’una sobrecàrrega, i tot i que en aquell moment no jugava —per sort la lesió no va ser greu—, vam mantenir un cop més el viatge.

Aquella vegada estava molt ben acompanyat. En primer lloc per la Rosa, la seva parella de sempre, una noia de Badalona molt agradable, i per la Sara, la seva germana, que aprofitava el temps per estudiar. Els pares d’en Raül, gent senzilla a qui els èxits del seu fill mai no han pujat al cap, m’havien comentat que Salt Lake els agradava perquè era una ciutat molt tranquil·la i segura. En dono fe.

El que recordo d’aquella trobada té a veure amb l’idioma. En Raül i la Sara són germans, evidentment ben avinguts, però curiosament parlaven dos catalans diferents. Ell parlava un català molt més proper al barceloní, mentre que el d’ella era força més tancat, molt més propi de la Catalunya central on havien nascut… tots dos. La raó de tot plegat és molt senzilla: en Raül, amb quinze anys escassos, va haver de marxar del seu Vic natal per incorporar-se a les categories inferiors del Joventut de Badalona, mentre que la Sara, més joveneta, havia romàs a la seva petita ciutat.

Raül López va donar per acabada la seva aventura americana l’estiu de l’any 2005. Després, com sabem, va fitxar pel desaparegut Akasvayu Girona abans de tornar al Madrid. El que sí podem dir és que va deixar una bona petjada a l’NBA i que a la particular franquícia dels Jazz encara és una persona recordada i respectada.