Capítol 4:
EL DIA QUE VA DEBUTAR
PAU GASOL

L’impacte de Pau Gasol a l’NBA i, sobretot, en el nostre bàsquet i gairebé m’atreviria a dir que en les nostres vides, ha estat tan gran que ja l’han valorat convenientment col·legues meus de professió en infinitat d’articles i, fins i tot, en alguns llibres més o menys reeixits. No incidiré, doncs, en aquest tema, almenys no ara per ara, i sí que em limitaré a anotar algunes impressions personals d’aquell 1 de novembre de l’any 2001, el dia que va debutar Pau Gasol a l’NBA.

Abans, però, d’aquesta data indubtablement rellevant per al nostre esport, cal fer una miqueta d’història. En Pau va començar a destacar al FC Barcelona molt jove, però ho va fer amb comptagotes, una mica al ralentí, a diferència del que va passar amb Joan Carles Navarro, que des del primer dia que va trepitjar la pista tothom va veure que ens trobàvem davant d’un jugador d’un talent extraordinari, gairebé únic.

Pau Gasol va trigar més temps a destacar, entre altres coses perquè no va tenir, d’entrada, gaires oportunitats. Això sí, les que tenia les aprofitava perfectament. Gasol va disputar uns quants partits amb el primer equip del Barcelona l’any 1999, però va acabar la temporada amb l’equip de la Lliga EBA. El mes de juliol es va proclamar campió del món júnior amb Espanya —eren els anomenats «júniors d’or»—, però sense tenir un paper tan important com el que van tenir els catalans Raül López i Navarro o, fins i tot, el pivot Germán Gabriel. Amb 19 anys ja fets va entrar definitivament en el primer equip blaugrana, però ho va fer amb un paper marginal. En un partit d’aquella temporada que transmetia la Televisió de Catalunya en Pau va sortir uns minuts i va fer coses que em van deixar sorprès, va començar a mostrar part del que serien les seves habilitats: domini de la pilota i dels espais, excepcionals moviments, bon tir… Es veia que només li calia confiança, deixar-se anar. Va ser llavors que vaig comentar que Gasol podria ser perfectament un jugador de l’NBA. El temps dóna una perspectiva molt bona de les coses, però el que ara pot semblar una obvietat, llavors era una afirmació molt agosarada. En directe, i després de reflexionar una mica, el nostre analista Nacho Solozabal hi va estar d’acord. Això em va fer respirar tranquil. No m’havia excedit: el meu comentari tenia fonament.

Recordo que en el decurs del dinar oficial de l’ACB de la Copa del Rei del 2000, que es va fer a Vitòria, envoltat de periodistes de tot arreu, vaig tornar a repetir aquest argument: que Pau Gasol acabaria jugant a l’NBA i de manera destacada. Recordo que un d’aquests col·legues —no català, precisament— em va etzibar amb un somriure de suficiència al rostre:

—¿Gasol NBA? ¡Macho, cómo os pasáis los catalanes!

Seré bo, seré infinitament bo i no diré noms perquè no caigui la cara de vergonya a més d’un. Sí que diré que aquest mateix que va dir això i algun altre que li va fer de claca, després els veies perdent l’oremus darrere d’en Pau quan tenien ocasió de veure’l, sobretot amb la selecció espanyola, fins al punt de fer-se francament apegalosos.

He dit suara que el temps és el que et dóna la mesura de les coses i ara és certament fàcil enraonar de Pau Gasol, convertit en el millor jugador català i espanyol de totes les èpoques i en un jugador franquícia de la millor lliga del món, però la veritat és que deu anys enrere era un comentari molt arriscat. De fet, en aquell moment el santboià era carn de banqueta i tot feia pensar que el seu entrenador d’aleshores, Aíto García Reneses, o bé el reservava amb cotó fluix o, més planerament, no acabava de tenir-li una confiança plena.

La història ja és prou coneguda i no em pertoca a mi analitzar-la: l’any del seu esclat, la temporada 2000-2001, l’any abans de fer el salt a l’NBA, el Barça va fitxar un jugador que havia estat important en la lliga americana, Ronny Seikaly, que es trobava ja en un franc declivi i que venia, a més, amb la dubtosa carta de presentació de ser amic personal de Bertín Osborne. Seikaly venia a ocupar la posició de pivot i això significava tapar una mica més la progressió d’en Pau, que ja havia fet els 20 anys i demanava a crits oportunitats.

El fet que l’amic de Bertín marxés a la francesa i després de passar una inoportuna operació d’apendicitis, tot plegat va aplanar el camí de Pau Gasol vers l’NBA, amb dues parades estel·lars a la Copa del Rei de Màlaga i en la desigual final de la Lliga contra el Reial Madrid en la mateixa temporada. El seu salt a l’NBA va ser immediat i a Nova York va ser triat en el número 3 del draft. A l’All-Star de Filadèlfia 2002, on ell formava part de l’equip de rookies, vaig tenir aquesta conversa amb ell:

—He de ser-te sincer, Pau —vaig comentar-li—. Jo sempre vaig creu-re en tu, en les teves possibilitats com a jugador de l’NBA, però no esperava aquest èxit tan ràpid, tan contundent.

—Jo tampoc m’ho esperava, Jordi —em va respondre, convençut—. Si t’he de ser sincer, et diré que el primer sorprès sóc jo.

Si tornem a aquell partit contra els Pistons de l’1 de novembre de l’any 2001, en aquell pavelló tan inadient que es deia The Pyramid, la veritat és que tampoc no podíem intuir tot el que vindria després. En Pau es va comportar aquell dia com el que era: un rookie. Nerviós, amb moltes ganes de fer moltes coses, amb un suport més aviat reduït dels seus companys, amb un bon grapat d’aficionats catalans que l’animaven sense parar, aquell xicot nascut a Sant Boi de Llobregat de només 21 anys va fer un paper molt discret…

—Sé que ho puc fer millor —em va comentar amb convicció al vestidor, quan ja estàvem sols i havia marxat tothom i els seus pares, amb qui m’uneix una franca i sincera amistat, l’esperaven fora.

—Digue’m la veritat, Pau: ara, si poguessis, faries com una mena de reset i voldries estar al vestidor del Palau, amb tot aquest entorn molt més controlat?

—Nooooo! —i va riure amb ganes. Era el primer cop que ho feia de cor després del partit—. Jordi, no fotis! Tu creus que després de tot el sarau dels últims mesos ara jo faria marxa enrere?

No, és clar. Hi ha vegades en què cal reconèixer que els periodistes fem preguntes estúpides i aquesta en va ser una. Vam sortir junts del vestidor: érem els últims. L’Agustí, el seu pare, li va fer una abraçada i la Marisa, la seva mare, dos petons ben forts. I si parlo dels seus pares és perquè estic plenament convençut que en ells rau una bona part de l’èxit d’en Pau a l’NBA. En una decisió brillant per part de la família Gasol, els seus pares, al costat d’un joveníssim Marc i el menut de la família, l’Adrià, van anar a viure amb ell a Memphis. Això va fer que el noi —perquè, com em va remarcar l’Agustí un cop, llavors en Pau era un noi— es trobés confortable a casa, amb una atmosfera idèntica a la que tenia a Catalunya. Si això ho combinem amb el fet que els seus pares, dues persones cultes amb estudis universitaris, han sabut portar perfectament la carrera del seu fill, entendrem millor que en el quart partit d’aquella temporada, a Phoenix, ja anotés 24 punts i deixés bocabadat més d’un i que, d’ençà d’aleshores, no parés d’evolucionar com a jugador de bàsquet i, això és fonamental, com a persona.

El dissabte dia 3 de novembre, després del segon partit que va jugar a Minnesota i just abans del que l’endemà l’havia d’enfrontar amb Dallas, vam agafar el cotxe per anar des de casa seva a Germantown fins al downtown i gravar allà als platós del programa NBA Total un reportatge. Conduïa jo i, com és habitual, tenia sintonitzada la meva emissora favorita als Estats Units: Smooth Jazz.

—Què és això? —em va preguntar en Pau, amb cara de foteta.

—És jazz, Pau —li vaig contestar com dient «Ai, ara!».

I dit i fet: va canviar de dial i em va posar hip-hop o una música semblant. I aquesta és la història, estimats lectors, Pau Gasol ja havia debutat en una lliga on tardaria menys d’una setmana a destacar, gràcies a la protecció inicial dels seus pares, a la seva ràpida capacitat d’adaptació a la vida americana i, evidentment, al seu enorme talent com a jugador de basquetbol.

Històries amb en Pau en tinc moltes, i ja tindrem ocasió d’explicar-les si convé però òbviament haver pogut ser amb ell el dia del seu debut és del tot especial. No ho creieu?