Capítol 17:
SALVAT PER UNES MAGDALENES

Aquest capítol no va exactament de menjars, sinó de playgrounds, aquestes pistes que et trobes als carrers dels Estats Units —no tan habitualment com la gent es pensa— i d’on han sortit excel·lents jugadors de bàsquet, com ara Baron Davis o Allen Iverson.

La meva relació amb el bàsquet al carrer no es pot dir que hagi estat precisament bona. Primer, perquè com he dit, és fals que trobis aquestes pistes en cada cantonada de les grans ciutats i sempre siguin plenes de futurs cracks o d’estrelles incompreses en l’espera d’un descobridor que les faci sortir de l’anonimat. I segon, perquè quan les trobes, gravar és una petita odissea.

Una mica per casualitat, perquè no en tenia cap referència concreta, vaig trobar uns magnífics playgrounds a Nova York, Manhattan amunt, pels volts del Bronx. Eren diversos camps plens de jugadors en una imatge que feia patxoca i que vaig decidir filmar. Vam baixar del cotxe i quan encara no havíem ni fixat el trípode a terra ens van venir dos policíes a preguntar-nos si teníem permís per gravar. Com que evidentment no en teníem, vaig decidir fer cara de sorpresos i dir que no sabíem que en calgués cap, i que només volíem gravar unes quantes imatges per a un programa que s’havia d’emetre a l’estranger.

—Nois —va respondre un dels policies, el més gras, que feia cara d’entendre perfectament les nostres tribulacions—, aquí a Nova York no es pot gravar al carrer sense permís. Heu d’anar a unes oficines de l’Ajuntament, a la cinquena avinguda a demanar-lo.

No ho vam fer, és clar. Perdre unes hores amb paperassa era el que no podíem permetre’ns i, d’aquesta manera, vam veure com s’esmunyia una bona opció d’obtenir unes imatges que sempre són agraïdes.

Els que hàgiu visitat Nova York sabreu segurament que el playground més famós de la ciutat és a l’entrada de Greenwich Village, al sud de l’illa de Manhattan, ben a prop del mític i excessivament turístic Blue Note. És una pista preciosa, encerclada per unes tanques de filferro molt altes, que té un caràcter fantàstic. El problema és que gairebé sempre és buida i tancada i que quan es fan tornejos —a l’estiu— nosaltres no hi som per gravar-los. És una llàstima, perquè la quantitat de gent que s’hi aplega és molt gran, però, ben pensat, cal considerar que aconseguir el permís per filmar tampoc no seria senzill, atès el poc temps de què disposem cada cop que fem un viatge d’aquesta mena.

A Chicago, una altra ciutat de la qual tens la idea que els playgrounds s’han de tocar els uns amb els altres, em va passar una cosa semblant a la de Nova York: són difícils de trobar i, quan ho aconsegueixes, són impossibles de gravar. I a Los Angeles? Ai, Los Angeles…

A la ciutat de les estrelles de Hollywood vaig viure l’experiència més forta que he patit relacionada amb el bàsquet i que per poc no em va costar un disgust de conseqüències molt greus. Va ser en el decurs del meu segon viatge a la ciutat, el 1990, quan encara no la tenia del tot apamada. Sabia que era una ciutat perillosa, sabia que calia anar amb molt de compte, però encara no havia après fins a quin punt calia ser prudent.

Amb el meu càmera, Xavier Martínez, havíem sortit a filmar exteriors amb el cotxe. Jo conduïa i ell gravava des del cotxe amb la finestra oberta, on, a vegades, s’hi asseia amb mig cos a fora. Havíem obtingut imatges interessants fins que vam arribar un parell de carrers més enllà del downtown en direcció est. Llavors vam veure una sèrie de gent jugant en un playground i vam decidir que aquell era el nostre dia de sort: tindríem imatges de bàsquet al carrer a Los Angeles que il·lustrarien perfectament els nostres reportatges.

Vam aturar-nos al davant mateix d’on jugaven i res no feia pensar en problemes. Els nois, la majoria de raça negra, estaven tots engrescats en el joc, que era una mica anàrquic, força dur, però d’una certa qualitat: just el que preteníem. Traiem la càmera del cotxe, ens acostem a un cantó de la pista, col·loquem el trípode i just quan ens disposem a gravar el joc s’atura i tots vénen cap on som nosaltres fent el passerell. En aquells moments vaig veure clarament el meu error i em vaig adonar perfectament de tot el que podia passar.

—Xavi, l’hem cagada —vaig dir al meu company, mentre el que portava la veu cantant, un noi amb barba i cara de pocs amics, ens deia:

—Qui us ha donat permís per gravar aquí? Necessiteu un permís de la parròquia.

—No ho sabíem —vaig dir-li ràpidament—. Només volíem gravar com jugàveu; venim de fora i ens pensàvem que podíem fer-ho. Però no hi ha cap problema, ara marxem.

Quan acabava de parlar ja ens havien envoltat tots —eren ben bé una dotzena— i no teníem escapatòria possible.

—Dóna’m cinc dòlars —va dir-me el capitost de la banda, perquè allò semblava una banda i nosaltres, les víctimes potencials.

—Què val aquesta càmera? —li demanava un altre a en Xavier mentre la tocava. Aquella càmera, ja en aquells temps, tenia un cost de diversos milers d’euros.

Em vaig veure perdut i em semblava que el que vivia no era real. Penseu que en aquella època no disposàvem encara de targetes de crèdit i jo duia tots els diners a sobre i en aquells moments èrem en el tercer o quart dia d’un viatge de gairebé tres setmanes que ens havia de portar arreu del país. Això vol dir que devia tenir milers de dòlars al damunt. Estava del tot segur que ens atracarien i ens estovarien amb una impunitat total. En tota la meva vida no he passat tanta por com en aquell inacabable minut fins que, de manera miraculosa, va aparèixer la solució dels nostres mals.

Amics, amigues, si la Moreneta existeix de debò, no dubteu pas que aquell dia va tenir una pietat immensa de dos homes i un destí: el de ser massacrats en un carreró marginal de Los Angeles. Si la Moreneta existeix, allà es va aparèixer en forma d’un cotxe tronat que va aparcar al costat mateix d’on nosaltres teníem el nostre automòbil i en forma de dues senyores blanques ja grans, que van baixar mentre tots els nostres potencials atracadors ens deixaven allà palplantats i anaven a fer una cua ben ordenada al cotxe del miracle.

—Nois, no us baralleu —va dir una de les senyores, mentre picava de mans i obria el capó—. Hi ha galetes i magdalenes per a tothom.

No cal dir que en Xavier i jo vam aprofitar per arreplegar ràpidament les nostres coses i marxar cames ajudeu-me del lloc i no tornar a anar mai més per aquells verals.

És indubtable que l’experiència és capital a l’hora de bellugar-te pel món i que dels errors n’aprens. Jo, aquell dia, vaig decidir que no optaria mai al Pulitzer i que en ciutats com ara Los Angeles era millor no baixar del cotxe en amplíssimes zones de la ciutat. Amb aquests paràmetres vam gravar bones imatges en un dels barris més perillosos, Watts. El que recordo d’aquest famós districte és, curiosament, la gran quantitat de petites esglésies, amb els seus capellans al capdavant —els pastors—, que s’anunciaven amb fotografies i tot com si fossin dentistes o advocats. Això i una violència bategant que tallava l’ambient. I gent drogant-se pel carrer. La policía? No, a Watts no hi té entrada i és gairebé impossible veure cap agent d’aquest cos.

On en canvi sí que hi havia policíes, i molts, va ser a la sortida de l’Staples Center després del sisè i definitiu partit de les finals entre els Lakers i els Indiana Pacers. Recordeu-ho, Los Angeles recuperava un títol que no guanyava des del 1988 amb Kobe Bryant i un pletòric Shaquille O’Neal al capdavant. Van ser unes finals fantàstiques i els Pacers de Larry Bird i Reggie Miller van plantar cara fins a l’últim moment. Però no és del joc de què vull parlar, el que vull recordar és el que va passar quan vam sortir del pavelló al cap d’una hora d’haver acabat el partit.

Un foc ens va enlluernar i vam veure amb una sorpresa enorme com un cotxe de policia s’estava cremant. Al costat, molts agents de policia que acordonaven la zona, pleníssima de curiosos, amb una calma al·lucinant. Vaig dir al meu càmera que allò ho havíem de gravar i em va preguntar:

—Vols dir que ens deixaran?

—Provem-ho —vaig contestar-li—. Si ens diuen que no, ho deixem córrer i s’ha acabat el bròquil.

Engeguem la càmera i, efectivament, ve un policia cap a nosaltres. Vaig pensar que aquí s’havia acabat el nostre document.

—Aneu amb compte —va dir-nos—. Si voleu gravar, feu-ho des d’aquella altra posició i no us bellugueu d’allà, que podria ser perillós.

Les imatges, exclusives nostres, van sortir a tots els informatius de l’endemà i van tenir un ressò enorme. El que més em va sorprendre, però, va ser la tranquil·litat amb la qual controlaven la situació els policies de Los Angeles. Per a ells un cotxe de policia que crema no és cap fet extraordinari. Jo, en canvi, ho vaig viure com una cosa francament emocionant i, diferentment del dia de les magdalenes, sense cap sensació de perill.

Contràriament al que succeeix en altres llocs del món, als Estats Units es pot gravar la policia sense cap problema: en aquell país la cultura de la televisió és tan gran que tothom accepta que engeguis la càmera i gravis… si ets en un lloc adequat, com ara al costat d’un pavelló de bàsquet. Això, és clar, no inclou els jugadors d’un playground. I és que, en definitiva, si vols gravar pel carrer en zones marginals, i més en una ciutat com ara Los Angeles, has d’anar molt amb compte, però molt i molt que dirien els gironins.