Capítol 11:
DETROIT

Detroit és l’única ciutat que té el pavelló lluny del downtown. Auburn Hills és ben bé a quaranta quilòmetres del centre; és com si el Barcelona jugués a Igualada o el Manresa, a Barcelona, posem per cas.

Això, que pot semblar estrany, no ho és tant si es coneix la realitat de la ciutat. El downtown de Detroit està parcialment destruït a causa dels riots dels anys seixanta: les gravíssimes revoltes racials que van sovintejar durant aquells anys als Estats Units i que van ser especialment intenses en aquesta ciutat, on el percentatge de població de raça negra és molt elevat. Parlem d’una època en què Bill Russell, dels Celtics, no podia anar a segons quins restaurants amb el seu entrenador, Red Auerbach, a causa del color de la seva pell. És a dir, una època en què la llei encara emparava la segregació racial que, en el fons, no ha desaparegut del tot.

És especialment colpidor passejar pel centre de Detroit i tenir a tocar edificis sencers enderrocats, fàbriques abandonades i grans descampats plens de brutícia sense que ningú no hi vulgui construir. Posats a donar un consell, jo us diria que si teniu uns dies per fer una volta pels Estats Units no aneu a Detroit. No hi ha gairebé res d’interessant i és una ciutat notablement perillosa. I si hi heu d’anar i voleu voltar pel centre, si us plau, no baixeu del cotxe.

I això ho dic amb coneixement de causa. Durant les finals de l’any 2005 el nostre petit hotel estava situat a pocs quilòmetres d’Auburn Hills. En un dels escassos moments lliures que vam tenir, els meus companys van decidir anar a comprar algunes coses en un centre comercial i a mi no em venia de gust anar-hi. Vaig dir-los que em deixessin al centre, que aniria a fer un cafè a l’Starbucks i a mirar llibres al Borders que hi havia al costat. Era un dissabte al matí i la meva sorpresa va ser veure tancats aquests dos establiments i les poques botigues que hi havia al centre, quan als Estats Units el comerç obre set dies de set i amb un marge amplíssim d’hores, sense tancar mai al migdia. Jo ja havia estat diverses vegades al downtown, però mai un dissabte al matí i mai sol.

Tot i això, vaig decidir fer el cor fort i mirar d’aprofitar el temps: vaig consultar el meu mapa i vaig decidir anar a un museu d’art contemporani que hi havia relativament a prop. «Caminaràs una mica», vaig pensar, i cap al museu falta gent. Però vet aquí que al cap d’una estoneta em vaig adonar que la cosa no anava gens bé. Tot d’una, en un carrer estret i llarg, em vaig veure envoltat de homeless o, almenys, de persones amb pocs recursos i moltes mancances, d’aspecte dur. Jo era l’únic blanc d’aquella festa i, ho confesso, em va venir un accés de pànic. Infundat, afortunadament. Potser a causa del meu color de pell notablement bru —jo he passat per originari de tot el ventall de països de l’est mediterrani, Turquia, Israel, el Líban, Síria…—, tothom em saludava educadament: «How are you doing, brother?». Aquesta familiaritat a la qual em vaig adaptar ràpidament —«Fine, brother, and you?»— és la que em va salvar de tenir algun probable ensurt. En sortir del carrer i arribar a una avinguda gran, em vaig llançar sobre el primer taxi que vaig trobar i em vaig fer portar a l’hotel, on vaig esperar tranquil·lament l’arribada dels meus companys. Quin plaer tornar a ser amb ells!

Algú em podria dir que aquesta sensació d’inseguretat es pot viure a molts llocs del món i, concretament, a diverses ciutats dels Estats Units. I és veritat. Jo mateix puc explicar que el primer cop que vaig ser a Los Angeles vaig sortir a passejar pels carrers adjacents a l’hotel. A causa del canvi d’horari —el famós jet lag—, era molt aviat i l’únic que jo volia era estirar les cames i prendre el meu primer contacte amb la ciutat; com que a més era al downtown, ni tan sols vaig pensar que pogués tenir cap problema. I, sorprenentment per a mi, un cotxe de policia es va aturar al meu costat:

—On va? —em va preguntar l’agent en veure, m’imagino, la nul·la cara de sospitós que jo feia.

—A passejar una mica —vaig respondre sense entendre el sentit de la pregunta.

—Sí, sí, molt bé, però on va concretament?

—No ho sé. —Jo ja tenia la mosca darrere l’orella—. A caminar. No tinc son i he pensat que el millor era conèixer una mica aquesta part de la ciutat.

—D’on és vostè?

—De Barcelona.

—Au, pugi —va fer mentre m’obria la porta del darrere—. El portarem al seu hotel. No camini per aquí, és molt perillós. Per aquesta zona de la ciutat és millor que vagi amb cotxe.

I els vaig fer cas, naturalment. Però he de dir que, amb els anys, Los Angeles ha millorat de manera notable. El downtown s’ha humanitzat moltíssim i ara s’hi apleguen una sèrie d’edificis que han aconseguit que la gent es reuneixi al seu entorn, fins i tot els caps de setmana. Em refereixo a l’auditori Walt Disney de Frank Gehry, una veritable meravella per dintre i per fora, i la novíssima catedral de Nostra Senyora de Los Angeles de l’arquitecte espanyol Rafael Moneo, que imita les antigues missions dels franciscans i que han aconseguit revitalitzar una zona morta durant el dissabte i el diumenge. Si a això hi afegim que la propera Union Square i el seu veí El Pueblo de Los Angeles han sofert una rentada de cara molt destacable, ara és possible passejar-hi sense que cap cotxe de policia no hagi de venir al teu rescat.

Detroit, en canvi, continua exactament igual, sense que ningú no faci res per recuperar ni que sigui mínimament el centre de la ciutat. Per a nosaltres, passavolants, pot ser fins i tot interessant, una lliçó d’història, veure tots aquests edificis enderrocats, però m’imagino que als habitants de Detroit no els deu fer cap gràcia. La veritat és que ningú no m’ha donat cap explicació convincent del perquè es manté aquesta situació que a qualsevol país europeu seria intolerable.

—No hi ha diners —em va dir un cop un aficionat dels Pistons—. Ni diners, ni ganes de fer coses. Als polítics dels Estats Units no els interessa Detroit.

He dit que en aquesta ciutat no hi ha res d’interessant i m’equivocava. A Detroit hi ha la Tamla Motown, «where the dream begun», on va començar el somni de la música negra americana dels anys seixanta: «El so de la jove Amèrica», com explicava el seu optimista lema. En un edifici entranyable, molt polit, es conserva intacte l’estudi on Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, Diana Ross i les Supremes, Temptations i, més tard, Jackson 5 van començar la seva inigualable carrera. Demano disculpes pel que he dit. A Detroit pots sentir l’emoció de tocar el micròfon on un noi cec a qui deien «Little». Stevie Wonder cantava les seves primeres cançons. A Detroit pots veure, encara a flor de pell, els brutals resultats de la discriminació de races.

I a Detroit, per què no dir-ho, pots veure els Pistons, un equip que desperta veritables passions entre la que és, al meu entendre, la millor afició de tota l’NBA. Potser la dels Celtics és la més autèntica, la més respectable si es vol, però potser per les circumstancies que envolten aquesta ciutat, els aficionats blaus són especials. El suport que donen a l’equip és incondicional i constant i són, de molt, els més imaginatius. Les millors imatges de fans arreu dels Estats Units les hem vistes i gravades a Auburn Hills. Que vint anys més tard els Pistons encara siguin coneguts com els bad boys, i que sempre continuïn amunt, no és cap casualitat. Són durs, molt durs; com la ciutat on viuen.