Capítol 9:
BARCELONA…? MÈXIC!

—D’on ets? —em va preguntar fa gairebé vint anys una persona a la qual havíem demanat una adreça a Houston.

—De Barcelona —vaig contestar-li tement-me, com així va ser, el pitjor.

—Ah, Barcelona! —em va dir mentre pensava amb els ulls perduts en la seva memòria com si fos Homer Simpson—. Barcelona… Mèxic!

Converses com aquesta en vaig tenir unes quantes en els primers viatges que vaig fer al món de l’NBA als Estats Units. Com que hi estava ben avesat, res no em sorprenia, i tret de si m’interessava gaire treure de l’embolic mental l’aspirant a geògraf que tenia al davant, gairebé mai no el rectificava. «Mèxic? Efectivament, d’allà som», i em quedava tan ample. Les respostes més exòtiques que vaig rebre, a banda d’aquesta mexicana, em van ubicar a Iugoslàvia —encara existia— i Turquia. N’hi havia, lògicament que l’encertaven, però no era el més habitual. La gent, almenys, dubtava i només en entorns molt concrets —en el món del periodisme, en museus i llibreries, per exemple— el curiós l’encertava sense gaires problemes.

Això, que en aquest món globalitzat nostre ens pot semblar de pura ciència-ficció, té la seva explicació. Encara ara, si tu ets als Estats Units i consultes els mitjans de comunicació tradicionals, diaris i televisió, t’adones que la informació internacional és mínima i gairebé sempre relacionada amb els interessos americans. A nosaltres, per exemple, ens motivarà i tindrem una informació detallada de les eleccions a l’Argentina o a França, posem per cas —i ja no dic als Estats Units—, i diaris potents com ara La Vanguardia i El País sempre obren edició amb la informació internacional. Això als Estats Units és del tot impossible. Sempre els interessarà molt més el que passa a Iowa o Arkansas que el que succeeixi a Espanya o el Japó. No sé, potser amb la presidència d’Obama les coses poden canviar una mica pel que fa a aquest aspecte, però vaja, ho dubto: ells sempre consideraran que els Estats Units són el melic del món.

Un dels casos més flagrants d’aquesta enorme ignorància la va oferir Bob McAdoo, un dels millors anotadors de l’NBA i un jugador al qual encara vam poder admirar en la part final de la seva carrera, guanyant copes d’Europa amb l’Olimpia de Milà. McAdoo va formar part de la Universitat de Carolina del Nord que l’any 1971 va participar en un dels tradicionals torneigs de Nadal que organitzava el Reial Madrid. L’impacte d’aquella visita va ser extraordinari. La NCU va guanyar el torneig amb una superioritat insultant —penseu que llavors el Madrid es passejava per Espanya i era capdavanter a Europa— i el seu joc va admirar tothom. Amb el pas del temps ens vam assabentar que McAdoo es va negar, d’entrada, a fer el viatge a Madrid «perquè no volia anar a Cuba». I això que el noi era universitari, o almenys ho feia veure. Anys més tard a Milà li vaig recordar aquesta anècdota i va riure amb ganes.

—Era molt Jove —es va justificar—. Ara bé: quin torneig vam jugar, oi? —i em va picar l’ullet.

McAdoo es va arrelar tant a Itàlia, que vint anys després continua sent-ne un ídol i sempre que pot hi fa cap, mentre que quan l’NBA va triar els 50 millors jugadors en la història de la lliga el va deixar incomprensiblement fora, en l’oblit més feridor de tots. Per cert, que en aquell equip de North Carolina hi jugava un element que encara la belluga, i de quina manera: George Karl. Qui hauria de dir a Karl, un gran estrateg, que acabaria entrenant el Reial Madrid i que el seu fill Cobi vestiria la samarreta del Joventut de Badalona?

Però tornant al que ens ocupa, he de dir que per evitar que em confonguessin amb un mexicà, un hispano, vaig afegir la paraula Europa a Barcelona, i això sempre feia un gran efecte. Encara ho faig ara, de fet. No cal ni dir que si esmentes que ets de Catalunya el 95 % de la gent no sap de què els estàs parlant.

Però tot va canviar arran dels Jocs de Barcelona. L’impacte que van tenir als Estats Units va ser enorme i penso francament que encara dura ara. Hi va contribuir, a més, la percepció negativa que els mateixos americans van tenir dels Jocs d’Atlanta, celebrats quatre anys més tard i que van ser un complet fracàs. A partir d’aquell 1992 es va capgirar del tot la tendència del coneixement de la ciutat i ara el que és difícil és trobar algú que no sàpiga més o menys, ubicar-la.

Òbviament, l’extensió de l’ús d’Internet hi ha ajudat molt, però encara ara és habitual sentir dir això: «Ah, Barcelona! Vau organitzar uns Jocs molt bonics».

Ser de Barcelona em va salvar fins i tot d’una multa segura. Anàvem cap a l’aeroport de Washington, de retorn cap a casa acabat l’All-Star de l’any 2001, amb una mica de pressa i més ràpid del que fóra convenient, quan vaig veure pel retrovisor que un cotxe de policia ens seguia amb els llums encesos. Jo, que anava de copilot, vaig dir al càmera, que era qui conduïa:

—Atura’t a un costat.

—Però si no té l’alarma posada —em va contestar sense fer-me cas.

—Atura’t, collons, que si no ens enviaran l’helicòpter i ens caurà un paquet —li vaig cridar perquè em fes cas.

Un cop parats a la vorera, t’has d’estar quiet, no baixar i esperar que vingui el policia. El vam veure, la mà a la funda de la pistola:

—Què nois, que heu begut, que no us aturàveu? —ens va preguntar.

—No, senyor policia (Mr. Policeman) —vaig contestar jo des de l’altre cantó per donar a entendre que el meu càmera no sabia de què anava la història—, és que no som americans i el meu company no sabia que calia parar quan la policia va darrere amb els llums oberts.

—Ah, no? —va fer el policia, incrèdul, mentre ens demanava la documentació.

Jo llavors vaig continuar parlant, tot dient-li que havíem vingut a l’All-Star de l’NBA, que teníem una mica de pressa, que no ens havíem adonat que havíem superat el límit de velocitat, que a Europa és més elevat…

—Veig que sou de Barcelona —va dir aleshores, i el rictus de la cara i el to de veu li van canviar.

—Sí, sí, de Barcelona —vam contestar el meu càmera i jo intuint que ens escàpavem d’una de bona.

—Hi vaig ser amb la meva dona l’estiu passat i ens ho vam passar molt bé —ens va comentar amb un somriure mentre ens tornava la documentació—. Continueu, però procureu no córrer tant perquè la pròxima vegada us hauré de multar. —I la frase màgica abans de marxar—: I vau organitzar uns Jocs Olímpics molt bonics.

L’idioma ha estat un altre motiu de conversa força especial. Els americans no acaben d’entendre que nosaltres parlem una llengua diferent del castellà o espanyol, com ells diuen, i la veritat és que no val la pena perdre gaires energies per explicar-ho, tret de si mostren un veritable interès per entendre-ho, cosa que succeeix poques vegades. Bàsicament perquè el que per a nosaltres és un tema cabdal, per a ells no té cap importància.

Tot i això, la sensibilitat que sempre ha demostrat l’NBA, l’organització de la Lliga, envers el nostre idioma és molt destacable. Recordo perfectament el dia que es va inaugurar el Palau Sant Jordi, l’11 d’octubre de 1990, amb la celebració de l’Open McDonald’s i la presència dels Knicks de Pat Ewing. En un pavelló ple de gom a gom i una atmosfera preolímpica sensacional, van parlar Boris Stankovic, president de la FIBA; David Stern, comissionat de l’NBA, i Pasqual Maragall, batlle de Barcelona. Estranyament, Maragall no va parlar en català i va utilitzar el castellà i l’anglès. En canvi, David Stern sí que va utilitzar els tres idiomes, i va acabar el seu speech en català davant l’impressionant aplaudiment de les més de quinze mil persones que hi havia i la cara de sorpresa del nét de Joan Maragall, que va veure ben clarament que l’havia espifiada. Tinc la teoria que va ser llavors que es va iniciar aquest idil·li entre Catalunya i l’NBA, una història d’amor que encara dura i que així, d’entrada, ja ens ha donat un jugador franquícia en el dificilíssim món de la lliga professional americana.

I ja que parlem de Pau Gasol, he de dir que no sempre m’ha estat fàcil poder parlar en català amb ell als Estats Units. A vegades he tingut algunes enganxades desagradables amb alguns periodistes de Madrid; no tots, ni de bon tros. Amb el temps les coses s’han anat normalitzant i he de dir que en les finals de l’any 2008, per exemple, el comportament de la premsa espanyola va ser molt correcte en aquesta qüestió. En els entrenaments previs als partits i en acabar tots i cadascun dels sis enfrontaments que hi va haver, jo em vaig avançar a tothom per fer les tres o quatre preguntes de rigor. Mentre la premsa americana i la premsa hispana de Los Angeles —que és duríssima— al·lucinaven, crec que els meus col·legues de Madrid respectaven el fet que jo allà m’havia de buscar les garrofes més que no pas ells i, per què no dir-ho, el fet que jo era de tots els que hi havia allà presents el que més finals havia cobert. I això, amics meus, té la seva importància.

Un cop, al vestidor de l’Staples, mentre estava fent les preguntes en català a en Pau, un periodista hispà es va queixar a un representant de l’NBA (ho va sentir perfectament la meva productora):

—¡Y qué más! —va dir-li amb molt mala llet—. Ya sólo nos faltaba que se pudiera preguntar en catalán.

—Es la Televisión de Cataluña —va contestar-li ràpid el de l’NBA, que era de Puerto Rico, per cert— y tienen todo el derecho a hacerlo. Además, ellos son una televisión oficial.

I aquí es va acabar la història. En Pau, val a dir-ho, sempre ha col·laborat en aquest tema, sempre, i l’NBA ja fa molts anys que inclou el català en la llista de les llengües en què es transmeten els partits, tot i que fins a les esmentades finals de l’any passat no ha estat exactament així. I és que per a ells el català suma, no resta.

Amb els anys he après que la clau de tot plegat és no arronsar-se, no donar res per perdut. I no solament en qüestió de l’idioma, sinó també a l’hora d’aconseguir l’entrevista que es vulgui fer. Jo puc representar un mitjà relativament petit, sobretot si el comparem amb les grans cadenes televisives americanes, però fa poc Julien Seguí, l’home fort de les relacions amb les televisions internacionals de l’NBA durant molts anys, m’ho va dir molt clar:

—Vosaltres podeu ser una televisió teòricament petita, però feu produccions com si fóssiu una televisió molt important. I, a més, fa molts anys que seguiu la Lliga.

En Julien, amb qui, per cert, parlo sempre en francès tot i que viu a Nova Jersey des de fa molts anys, té raó: no ens hem de menystenir mai i, sobretot, no ens podem posar límits nosaltres mateixos.