Capítol 13:
AFICIONAT ALS TOROS

He explicat en un capítol anterior com gràcies als toros vaig tenir una entrada que semblava impossible amb el director de cinema Spike Lee. He explicat abans, també, que jo no sóc en absolut un aficionat a la fiesta nacional, com li diuen, però tampoc no en sóc un detractor aferrissat; Jo, com el gran científic Sabater Pi, que ens ha deixat recentment, trobo que això de les curses de braus acabarà morint per inanició, ja que és un tipus d’espectacle que no té cabuda en els temps moderns, i el que convé és no remenar-ho gaire. En qualsevol cas, la veritat és que respecto les opinions contràries i he de dir que m’agrada llegir les cròniques taurines, que són devastadores i generalment estan molt ben escrites: chapeau per als meus col·legues taurins que, a vegades, demostren tenir uns collons com un toro, mai millor dit.

Però no crec pas que al lector o lectora li interessi gaire la meva posició respecte a aquest controvertit espectacle. Ara bé, n’he de tornar a parlar perquè diverses vegades als Estats Units m’han parlat de toros, sens dubte per aquell tòpic estès segons el qual l’afició als toros i al flamenc és una condició sine qua non de ciutadania arreu d’Espanya.

Quan James Worthy va ser a Barcelona, vaig anar a buscar-lo al seu hotel per fer-li una entrevista. Me’l vaig trobar embadalit davant d’un cartell de toros de la Monumental. Em vaig acostar encuriosit.

—T’interessen els toros, James? —vaig preguntar-li amb una mica d’ironia.

I Worthy, que és un tipus intel·ligent amb el qual podies enraonar de moltes coses, no solament de bàsquet, em va comentar:

—No especialment, però no t’ho negaré: em pica la curiositat. Em costa una mica d’entendre que un espectacle on es mata un animal tingui tants aficionats a Espanya.

—Depèn, James —vaig contestar-li—. Hi ha molta parafernàlia sobre això. Aquí a Catalunya els veritables aficionats són grans i el jovent fa anys que hi va girar l’esquena. Les places les omplen de turistes que ni saben el que van a veure.

I vam passar tots l’estona al cotxe, mentre anàvem al Palau Sant Jordi, que encara estava en construcció, parlant d’aquell tema. Encara ara, quan ens veiem de tant en tant —ell col·labora en diversos mitjans de comunicació als Estats Units— em recorda aquesta conversa:

—Encara hi ha corridas a Barcelona? —em va preguntar l’estiu passat a Los Angeles, durant les finals.

—Encara, encara —i no vaig gosar explicar-li el gran sarau dels últims anys.

A vegades, la cosa pren un caire surrealista, com la conversa que vaig tenir a Piedras Negras, Mèxic. Sí, sí, Mèxic. En les finals de l’any 2005, quan els Spurs van guanyar els Pistons en set partits, vam tenir un dia lliure a San Antonio, i com que tot el que hi ha en aquesta ciutat i el seu entorn aviat està vist, vam decidir travessar la frontera cap a Mèxic, però no per Laredo, que era el que feia tothom, sinó per una petita població que es deia Piedras Negras, que ens va semblar tropològicament més interessant.

Van ser tres hores de conducció en què vam fer quilòmetres i quilòmetres pel Texas profund, travessant ranxos enormes, sense veure pràcticament ni pobles ni persones. Ara bé, va ser travessar la frontera —cosa que vam fer sense dificultats— i caure en un altre món. Mai no havia vist que un lloc fronterer definís tan bé un canvi de vida i mentalitat. Mai en travessar una frontera no havia canviat tan radicalment de país i de costums. Potser és perquè la línia la defineix el Río Grande del Norte (els mexicans li diuen Río Bravo), un riu imponent de 3.000 quilòmetres de llargada que ens fa recordar les tristíssimes històries dels espaldas mojadas, els que miren de travessar aquest cabalós riu per iniciar una vida millor als Estats Units. Molts, ja ho sabem, no sobreviuen a l’aventura.

A Piedras Negras els tòpics funcionen i sobreviuen amb comoditat. Tan bon punt vam arribar a la plaça del poble, vam poder comprovar com l’oficina de turisme era tancada, tot i que era hora feinera, i com als bancs de seure hi havia un munt d’homes, tot homes, ronsejant amb el seu barret, mig endormiscats i sense gaires ànims de variar aquesta tònica. Un munt de barberies, de sabateries, d’argenteries i de clíniques dentals confeccionaven el marc del poble. És just constatar, també, que vam dinar abundosament i bé a un preu molt raonable. I ves per on que, entre plat i plat, el cambrer se m’acosta i em pregunta:

—¿A usted le gustan los toros?

«Ja hi som», vaig pensar. «Mira que en són, de pesats!». Però vaig contraatacar.

—¡Pues claro que me gustan! A todos nos apasionan —i vaig envoltar amb el braç els meus sorpresos companys—. ¿Y sabe qué le digo? ¡Que Ortega Cano és un gallina!

L’home no se’n sabia avenir, de la meva andanada.

—¿Ortega Cano un gallina? —em va preguntar amb els ulls oberts de bat a bat.

—Sí, señor, un gallina —vaig corroborar, mentre podia sentir com en Joan Cabré, el meu càmera, se’n fumia obertament—. Y en los toros, amigo mío, no se puede ser un cobarde. Jamás.

Vagi per endavant que jo mai no he vist torejar ni Ortega ni cap altre torero, i del que estic del tot convençut és que aquest senyor, de covard, no en deu tenir res de res: però si a mi fins i tot les vaques em fan respecte! Va ser simplement una boutade que espero que els nombrosíssims seguidors catalans d’aquest matador em sabran perdonar. En qualsevol cas, el cambrer ja no em va tornar a parlar més de toros en tot el dinar.

Però la millor de totes la vaig patir a Chicago. Els Bulls acabaven de guanyar el seu primer títol i en aquelles finals hi vaig anar amb un jove càmera que es deia Enric Flix, que va debutar viatjant amb la televisió ni més ni menys que amb el primer anell de Michael Jordan. L’Enric va ser, amb el temps, un empresari de bé d’una coneguda marca d’apostes i, de tant en tant, compra franquícies de clubs de futbol; llavors era un noi molt espavilat a qui de tant en tant havia d’aturar perquè no tenia manies de ficar-se a tot arreu i fer el que calgués per aconseguir unes bones imatges. Doncs bé, l’Enric i jo érem al Grant Park esperant que els jugadors, els tècnics i els directius dels Bulls fessin cap a l’escenari que hi havia muntat per fer les celebracions d’un títol llargament esperat. Hi havia moltíssima gent i feia una calor horrorosa. És curiós, a Chicago he patit els dos extrems: un fred insuportable, 19 graus sota zero amb vent, cosa que fa que no puguis ni caminar pel carrer, i una calor com la d’aquell dia de juny del 1991, 35 graus i una humitat horrorosa, perquè la ciutat és al costat del llac Michigan.

Però ens havíem d’aguantar i érem allà esperant l’arribada dels cracks amb la feina feta fins aleshores, entrevistes al públic, imatges dels aficionats, etc. Llavors va aparèixer un periodista de ràdio d’una cadena que parlava en espanyol a la ciutat i, amb molta amabilitat, em va preguntar si podria respondre-li unes quantes preguntes. Jo vaig dir-li que sí, que encantat de la vida, que, a més, era una bona distracció enmig d’aquella espera tan feixuga.

L’home obre el micròfon i engega. Atenció a la primera pregunta que em fa:

—¿Desde cuando es usted aficionado a los toros?

Òndia! Em va agafar en orsai i per un moment vaig quedar en blanc. «Els toros?», vaig pensar. «Què punyetes deu voler dir aquest paio?». Però de cop i volta se’m va encendre el llumet del meu cervell privilegiat. Els hispans, que parlen un castellà farcit d’anglicismes, són capaços, tanmateix, de traduir els noms dels equips i quedar-se tan amples i, d’aquesta manera, dir «los gamos» de Milwaukee, «las abejas» de Nova Orleans o «los soles» de Phoenix. El que el meu col·lega de la ciutat del vent em va voler dir era des de quan jo era aficionat als Bulls de Chicago, a l’equip de bàsquet.

—No soy aficionado a los toros —vaig dir remarcant aquesta paraula—, yo cubro toda la NBA y ahora sucede que los toros —non èmfasi— son el mejor equipo del mundo y por eso estamos aquí.

No recordo la resta de l’entrevista perquè devia ser força tòpica. Sí que recordaré tota la meva vida aquells breus segons d’impàs entre la fiesta nacional i l’equip de bàsquet on jugava Michael Jordan.