Capítol 19:
UN SOMNI TRENCAT

Però a l’NBA no tot són flors i violes. També hi ha històries que, sense ser aclaparadorament tristes, poden ser sorprenentment decebedores. Com la de Luis Felipe López, un xicot dominicà a qui vaig conèixer al Bronx fa una bona colla d’anys, quan encara no era ningú, però que aleshores tothom pensava que havia de ser el millor jugador hispà en la història de l’NBA.

López va néixer a Santo Domingo el desembre del 1974 i seguint el solc dels seus germans grans Anthony i Anderson va mostrar un interès molt gran a jugar al basquetbol des de molt aviat. El jove Felipe —que és com l’anomenaven tots— no era tan fort com els seus germans, però era molt més àgil i tenia un talent natural per encarar la cistella. Tant va destacar al seu país que això va fer que el cap de família fes les maletes i, tots plegats, marxessin cap als Estats Units. L’objectiu era clar: mirar de viure a l’entorn d’un fill que tenia totes les traces de triomfar a l’NBA.

Els vaig conèixer a tots el 1993 al Bronx de Nova York, on vivien. Hi vaig anar perquè teníem uns informes d’un jove jugador dominicà que era una veritable bomba i que tant el Madrid com el Barcelona havien pretès, sense èxit, fitxar. Fet el contacte, ens vam presentar a casa seva, on ens va rebre Luis Felipe López pare, a qui sempre recordaré amb una cervesa a la mà. No semblava pas una persona gaire ocupada i, entre altres coses, ens va confessar que allò d’aprendre anglès no anava gaire amb ell.

—Aquí en el barrio —em va dir entre xarrupet i xarrupet de cervesa—, todo el mundo habla en español. ¿Pa’ qué me voy a molestar? —i, una mica de raó, l’home, bé que en tenia—. Esperamos mucho de Felipe —va acabar dient—. Todos estamos a su lado.

«I tant que ho estan», vaig pensar.

Recordo que aquell dia hi havia a casa seva la seva germana, que tenia un nom molt suggerent i ben poc dominicà: Sayunara. La noia era més alta que un sant Pau i era francament bonica. En qualsevol cas, em va fer l’efecte que el gruix de la família era allà al Bronx com un pop en un garatge.

En aquella època Felipe estudiava i jugava en una escola que es deia Rice, que és on l’havien vist jugar els agents que es van posar en contacte amb el Barça i el Madrid. Allà era l’amo i feia el que volia. Amb 1,95 m d’alçada, el noi rebotava, recuperava, pujava la pilota, penetrava i anotava amb una immensa facilitat. Era ben bé que duia el bàsquet a la sang i la seva facilitat per al joc era immensa.

Vam anar amb ell en un gimnàs de prop de casa seva on volíem gravar-lo per fer-ne un complet reportatge. Allà l’esperaven els seus germans, que exercien d’entrenadors i agents alhora. Felipe els creia en tot i feia tot el que li deien. D’aquesta manera vam gravar-lo, sobretot, fent unes esmaixades impressionants que demostraven la força que tenia i la seva agilitat quan encarava la cistella. En l’u contra u, que feia amb tots dos germans, era imparable. Vaig quedar senzillament bocabadat. Aquell xicot era una veritable bomba i vaig haver de deduir que tantes esperances tenien un fonament clar: Felipe tenia fusta de jugador de NBA.

Després d’una fantàstica sessió de mats —mai un jugador no ha estat tanta estona per a mi fent aquest tipus de jugada, que pot ser esgotadora— vam anar a casa seva, on, a banda de tornar a veure el senyor de la cervesa —Sayunara ja havia dir adéu—, Anderson, que és el que em va atendre, em va ensenyar totes les cartes de les diverses universitats que el volien incorporar. Feia feredat, n’hi havia de tot arreu: des d’UCLA fins a Saint John’s, passant per Louisiana i Nevada Las Vegas i altres de més petites. N’hi havia un munt i tothom volia incorporar-lo.

—Tenim molt on triar —em va comentar més preocupat que no pas satisfet— i no sabem ben bé què fer. Si anés a UCLA, això significaria que el coneixeria tothom en poc temps, però si es quedés aquí a Nova York s’estaria a casa amb tots nosaltres. No sabem què és el millor, francament.

—I jugar a Europa? —li vaig preguntar—. És cert que el Barcelona i el Madrid han contactat amb vosaltres?

—És cert, sobretot el Madrid. Vam parlar amb una persona que es diu Clifford Luyk —em va contestar—. Però el nostre interès és a l’NBA i per això ha de passar per la Universitat. Guanyar diners ara no ens interessa i anar a jugar a Espanya podria ser negatiu per a Felipe.

Al final, la família López es va decidir per Jamaica. És a dir, per la Universitat de Saint John’s, al barri de Jamaica de Nova York, relativament a prop del Bronx hispà. Va pesar més la proximitat i el fet que fos una universitat catòlica, tot i que els seus èxits basquetbolístics fossin més aviat reduïts. Tot i tenir més de cent anys d’història, només en dues ocasions, 1952 i 1985, han aconseguit entrar en la Final Four. Chris Mullin ha estat el seu jugador més destacat, sens dubte, l’únic All-Star de l’NBA i membre de l’equip olímpic que va guanyar la medalla d’or als Jocs de Barcelona; un dels llançadors més prodigiosos que he vist en la meva vida. Ell i el hall of famer Lou Carnesecca, el seu llegendari entrenador durant moltíssims anys i que dóna nom al pavelló dels Johnnies, conformen la cara més coneguda d’una entitat més interessada a formar persones que no pas esportistes.

Tot i això, López va destacar sobradament en els tres anys que va jugar amb els catòlics. Va destacar tant que fins i tot va ser portada del Sports Illustrated com el millor jugador universitari del moment als Estats Units. La seva condició d’hispà el feia més valuós, pel que significava d’integració d’una persona que havia arribat tard als Estats Units.

A Saint John’s hi vam tornar en el decurs d’un viatge que organitzàvem conjuntament amb l’Associació d’Entrenadors de Bàsquet, que llavors presidia Antoni Comas a Espanya i el llegendari i excel·lent amic meu Josep Lluís Cortés a Catalunya, una persona que tenia les portes obertes en aquesta universitat i en molts altres llocs dels Estats Units. Vam parlar amb Carnesecca, que llavors ja estava retirat, amb els seus entrenadors d’aleshores i el seu tutor d’estudis: tothom va dir meravelles de Felipe: excepcional jugador de bàsquet i bon xicot.

—Naturalmente que me acuerdo de ustedes —va dir-nos així que ens va veure amb un somriure enorme—. Me hicieron un reportaje cuando aún no me conocía nadie.

—Te enviamos una copia —li vaig dir—. ¿La recibiste?

—Pon supuesto. La tengo en casa. He mirado la cinta cientos de veces —va dir exagerant.

Felipe va ser feliç aquell dia ensenyant-nos la universitat, presentant-nos companys i entrenadors i demostrant una integració perfecta en la vida americana en un entorn molt controlat com sempre serà Saint John’s.

L’any 1998 va ser triat en el número 24 del draft per San Antonio, que aleshores estava armant l’equip que li donaria títols. No era el número que esperava la família López. Els Spurs el van traspassar a Vancouver, on hi havia els autèntics Grizzlies. Allà hi va estar dos anys amb números acceptables, però decebedors per a les expectatives creades: 9,3 punts i 3,5 rebots per partit. L’any 2000 va anar a Washington, on només va jugar una de les dues temporades que havia contractat abans de ser acomiadat. L’any 2001 va fitxar com a agent lliure per Minnesota, on es va trobar amb Kevin Garnett i on es va estar dues temporades amb un protagonisme cada cop més reduït. En total, López va jugar 249 partits a l’NBA i va fer 1.448 punts, amb una mitjana de només 5,6 punts per matx.

La tercera vegada que vaig coincidir amb ell va ser a l’All-Star de Washington el 2001. Llavors jugava amb els Wizards i va assistir a l’esdeveniment convidat per l’NBA com un jugador que proclamava la integració dels llatinoamericans als Estats Units, cosa que veritablement feia i continua fent ara mateix mitjançant la seva fundació, que encara continua perfectament viva tot i que Felipe ja fa temps que està en el declivi de la seva carrera.

—Nunca olvidaré que soy dominicano —em va dir a Washington—. Y estoy orgulloso de serlo: de mi idioma, de mi país y de mis compatriotas.

Molts jugadors que arriben a l’NBA obliden les seves arrels i el primer que deixen de parlar és el seu idioma, sobretot els hispanoamericans, no els europeus. Luis Felipe López sempre n’ha estat l’excepció.

Una greu lesió al genoll va precipitar el declivi del qual hem parlat. Des de llavors, la carrera del dominicà l’ha portat a la CBA, a Veneçuela, i l’any 2006 a Lleida, on va jugar la LEB amb el Plus Pujol, sense pena ni glòria. Allà, a la capital del Segrià vaig coincidir amb ell per quarta i, ara per ara, última vegada. Havien passat cinc anys, però encara es recordava de mi. Em va saludar amb alegria i no semblava pas amargat per on l’havia portat el bàsquet.

—He tenido la suerte de jugar en la NBA durante algunos años —em va dir—. No puedo quejarme de nada.

És cert, no és la història d’un fracàs rotund, però sí que podem demanar-nos què va fallar en Felipe perquè no es convertís en l’estrella que tothom esperava que fos. D’entrada, segurament les expectatives van ser excessives i tots sabem que el pas al professionalisme deixa molts jugadors pel camí. Després, les seves condicions tàctiques: es tractava d’un atleta, però no tenia tir exterior i això amb un escorta és un problema greu. A més, el seu físic no l’acompanyava per poder encarar la cistella amb penetracions davant de jugadors més forts que no pas ell. De talent en tenia, i molt, us ho puc assegurar, però li faltaven les condicions.

Luis Felipe López sempre serà un bon record per a mi perquè és, per sobre de tot, una bona persona. Han passat molts anys d’ençà que el meu càmera i bon amic Joan Cabré i jo vam jugar amb ell —és un dir— en aquell atrotinat gimnàs del Bronx. I dic és un dir perquè va ser ell el que va jugar amb nosaltres i ens va deixar bocabadats amb el seu bàsquet. Si entreu en el web de la seva fundació, veureu la quantitat de coses que arriba a fer per a la comunitat, ara que ja no és pràcticament ningú en el món d’aquest esport nostre. I és que quan jugava amb els cracks, tête à tête, cada cop que em veia m’agraïa aquell reportatge inicial que li vam fer:

—Segurament —em va dir—, em va ajudar a créixer com a jugador de bàsquet.