XII
El retorn d’en Turin a Dor-lomin

Finalment, esgotat per la pressa i el llarg camí (perquè havia caminat més de quaranta llegües sense descans), arribà amb els primers gels de l’hivern als bassiols d’Ivrin, on abans havia estat guarit. Però ara eren plens d’un llot glaçat i no s’hi podia beure.

Així arribà als passos de Dor-lomin, i la neu queia amarga del nord, i els camins eren freds i perillosos. Encara que feia vint-i-tres anys que havia marxat per aquell camí, el tenia gravat al cor de tan gran que fou el dolor de cada pas en separar-se de la Morwen. Així tornà finalment a la terra de la seva infància. Era pelada i trista, i la gent que hi vivia era poca i alarba i parlava l’estrident llengua dels Orientalencs, i l’antiga llengua havia esdevingut l’idioma de serfs o d’enemics. Caminà, doncs, en Turin amb cautela, encaputxat i silenciós, i arribà finalment a la casa que cercava. Era buida i fosca i no hi vivia cap criatura a la vora; perquè la Morwen havia marxat i en Brodda, el Nouvingut (que havia pres per esposa l’Aerin, parenta d’en Hurin, a la força) havia saquejat la casa i s’havia emportat tots els objectes i servents que hi quedaven. La casa d’en Brodda era a la vora de la vella casa d’en Hurin, i cap allí s’encaminà en Turin, esgotat pel camí i per l’aflicció, a demanar refugi; i li fou concedit, perquè l’Aerin encara mantenia allí alguns dels més amables costums de l’antigor. Li oferiren un lloc a la vora del foc entre els servents i uns quants vagabunds gairebé tan sorruts i esgotats com ell, i preguntà noves de la terra.

En sentir-lo la companyia callà i alguns s’allunyaren tot mirant amb desconfiança el foraster. Però un vell vagabund amb crossa li va dir:

—Si heu de parlar l’antiga llengua, mestre, feu-ho fluixet, i no demaneu noves. Que voleu que us assotin per bergant o que us pengin per espia? Perquè ambdues coses podríeu ser a jutjar per l’aspecte que teniu, que és com dir —va dir tot acostant-s’hi i parlant-li a cau d’orella—, de l’amable poble de l’antigor que vingué amb En Hàdor en els dies daurats, abans que els caps portessin cabells de llop. N’hi ha alguns aquí, d’aquesta mena, però són captaires i esclaus, i només gràcies a la senyora Aerin són aquí escalfant-se al foc i amb una tassa de brou. D’on sou vós i quines noves voldríeu?

—Hi havia una senyora que es deia Morwen —va contestar en Turin—, i fa molt temps jo vaig viure a casa seva. He vingut de molt lluny amb l’esperança de ser ben acollit, però ja no hi he trobat foc ni gent.

—No n’hi ha des de fa més d’un any —respongué el vell—. Però escassos van ser tant el foc com la gent en aquella casa des de la cruel guerra; perquè ella era del poble de l’antigor, com sens dubte sabreu, la vídua del nostre senyor Hurin, fill d’en Gàldor. Tanmateix, no gosaren tocar-la, perquè la temien; orgullosa i bella com una reina abans que la pena la marcís. Bruixa, li deien, i fugien d’ella. Bruixa no és més que «amiga dels elfs» en el nou llenguatge. Tanmateix, li robaren. Moltes vegades haurien mort de gana ella i la seva filla si no arriba a ser per la senyora Aerin. Diuen que les ajudava en secret i que tot sovint fou assotada per això pel gasiu Brodda, el seu marit per la força.

—I des d’aquest llarg any? —va dir en Turin—. Són mortes o esclavitzades? O les han atacades els Orcs?

—No se sap del cert —va dir el vell—. Però va marxar amb la seva filla; i el tal Brodda va saquejar la casa i s’emportà tot el que hi quedava. Ni un gos, no hi va deixar, i els servents de la casa els féu esclaus seus; tret d’alguns que han esdevingut captaires, com jo. La vaig servir molts anys, i abans vaig servir el gran amo. Sóc Sàdor Peucoix: una destral maleïda en els boscos fa molt de temps, altrament ara jo jauria en el Gran Túmul. Molt bé recordo el dia que el noi d’en Hurin va haver de marxar, i com plorava, i ella, quan va haver marxat. Al Regnat Ocult, diuen que va anar.

Amb això el vell va contenir-se la llengua i va fer una ullada vacil·lant a en Turin.

—Sóc vell i faig catúfols, mestre —va dir—. No em feu cas! Però encara és agradable de parlar l’antiga llengua amb algú que la parla tan bonica com en temps passats. Corren temps dolents, i s’ha d’anar en compte. No tots els que parlen la bella llengua tenen el cor bell.

—Certament —va dir en Turin—. Però si tems que jo sigui un espia del nord o de l’est, vol dir que tens encara menys seny que fa molts anys, Sàdor Làbadal!

El vell es mirà en Turin bocabadat; després, tremolant, digué:

—Veniu a fora! Fa fred, però és més segur. Parleu massa alt, i massa, per ser en una sala dels Orientalencs.

Quan entraren al pati el vell s’aferrà a la capa d’en Turin.

—Diu que fa molt temps vau viure en aquella casa. Senyor Turin, per què heu tornat? Finalment se m’han obert els ulls, i les orelles; teniu la veu del vostre pare. Però només el jove Turin em digué mai d’aquesta manera, Làbadal. No ho feia amb mala fe: érem amics feliços en aquells temps. Què cerqueu ara aquí? Pocs en resten, i nosaltres som vells i estem desarmats. Més feliços són els que jeuen al Gran Túmul.

—No he vingut amb ànsia de batalla —va dir en Turin—, per bé que les teves paraules n’han despertat ara la idea, Làbadal. Però haurà d’esperar. He vingut en cerca de la senyora Morwen i de la Níenor. Què me’n podries dir tu, i prestament?

—Poc, senyor —va dir en Sàdor—. Marxaren en secret. Va córrer la veu entre nosaltres que havien estat convocades pel senyor Turin; perquè no dubtàvem que amb els anys hauria esdevingut gran, un rei o un senyor en alguna contrada del sud. Però sembla que no es així.

—No ho és —va contestar en Turin—. Un senyor vaig ser en una contrada del sud i ara sóc un vagabund. Però jo no les vaig convocar.

—Llavors no sé què dir-vos —va dir en Sàdor—. Però la senyora Aerin ho sabrà, n’estic segur. Sabia tots els designis de la vostra mare.

—Com puc parlar amb ella?

—Això no ho sé. Grans dolors li causaria ser enxampada xiuxiuejant al costat d’una porta amb un malaurat ambulant del poble oprimit, això en el cas que poguéssim fer-li arribar un missatge. I un captaire com vós no arribaria pas gaire lluny camí de la gran taula sense que els Orientalencs l’agafessin i l’assotessin, o una cosa pitjor.

Aleshores en Turin, enrabiat, cridà:

—Que no puc entrar al palau d’en Brodda? Que m’apallissaran? Vine i veuràs!

Entrà, doncs, al vestíbul i es tirà enrere la caputxa i, fent a una banda tot allò que el destorbava en el camí, avançà cap a la taula on seien l’amo de la casa i la seva esposa i altres senyors Orientalencs. Alguns van córrer a agafar-lo, però ell els va empènyer cap a terra, i cridà:

—No mana ningú, en aquesta casa, o és un habitatge d’Orcs? On és l’amo?

En Brodda s’alçà llavors irat.

—Jo mano en aquesta casa —va dir.

Però abans que pogués continuar, en Turin va dir:

—Aleshores no heu après la cortesia que hi havia en aquesta terra abans que vinguéssiu. És ara un costum dels homes deixar que els lacais maltractin els parents de les seves esposes? Això sóc jo, i tinc un missatge per a la senyora Aerin. Puc acostar-m’hi lliurement, o ho haig de fer com em plagui?

—Vine —va dir en Brodda arrufant la cella, però l’Aerin va empal·lidir.

Llavors en Turin s’acostà a l’alta taula, s’hi quedà al davant i féu una reverència:

—Perdoneu, senyora Aerin —va dir—, que em presenti a vós d’aquesta manera; però la meva comesa és urgent i m’ha portat de molt lluny. Cerco la Morwen, Senyora de Dor-lomin, i la seva filla Níenor. Què me’n podeu dir?

—Res —va dir l’Aerin amb gran temor, perquè en Brodda la fitava estretament.

—No m’ho crec —va dir en Turin.

Aleshores en Brodda féu un salt endavant, i estava encès d’ira.

—Prou! —cridà—. Haurà de ser contradita la meva esposa davant meu per un captaire que parla la llengua dels serfs? No hi ha Senyora de Dor-lomin. Però, pel que fa a la Morwen, era del poble dels esclaus i va fugir com fan els esclaus. Fes tu el mateix, tot d’una, o et faré penjar d’un arbre!

Aleshores en Turin saltà damunt d’en Brodda, desembeinà l’espasa negra, l’agafà pels cabells i li tirà el cap enrere.

—Que ningú es mogui —va dir—, o aquest cap serà separat de les seves espatlles! Senyora Aerin, us demano perdó una vegada més per pensar que aquest taujà us ha fet mai res més que mal. Però parleu ara, i no m’ho negueu. Sóc en Turin, Senyor de Dor-lomin. Tinc alguna ascendència sobre vós?

—La teniu —va respondre ella.

—Qui saquejà la casa de la Morwen?

—En Brodda —respongué ella.

—Quan va marxar i cap a on?

—Un any i tres mesos han passat —va dir l’Aerin—. L’amo Brodda i altres Nouvinguts de l’est aquí presents la van oprimir amargament. Feia molt de temps que havia rebut l’ordre d’anar al Regnat Ocult; i cap allí s’encaminà finalment. Perquè les terres llavors van ser lliures de mal durant un temps, gràcies a l’habilitat de l’Espasa Negra del país del sud, diuen; però ara això s’ha acabat. Ella esperava trobar-hi el seu fill esperant-la. Però si tu ets ell, temo que tot ha sortit malament.

Aleshores en Turin rigué amargament.

—Malament, malament? Sí, tot surt malament: sóc nefand com Mórgoth! —I de sobte l’envaí una ira negra; perquè se li obriren els ulls i en sortiren els darrers vestigis de l’encanteri del Glàurung, i s’adonà de les mentides que l’havien ensarronat—. He estat ensarronat per venir aquí i morir deshonrosament, en comptes d’haver acabat almenys coratjosament davant les portes de Nargòthrond?

I li va semblar sentir en la nit de fora els crits de la Finduilas.

—No moriré el primer aquí! —cridà. I agafa en Brodda i, amb la força de la seva gran angoixa i ira, l’alçà enlaire i el sacsejà com si fos un gos—. La Morwen de la raça dels esclaus, has dit? Fill de la misèria, lladre, esclau d’esclau! —Després de dir això el va llançar de cap a través de la taula, a la cara d’un Orientalenc que s’aixecava per atacar en Turin. En la caiguda, el coll d’en Brodda es trencà i en Turin féu un salt endavant i en matà tres més agemolits de por, perquè els havia enxampat sense armes. Hi havia un gran tumult a la casa. Els Orientalencs asseguts a la sala haurien atacat en Turin, però se’n reuniren molts altres del poble més antic de Dor-lomin: molt temps havien esperat mansuets, però ara s’alçaven amb crits de rebel·lió. Ben aviat hi hagué grans lluites a la sala i, encara que els esclaus no tenien res més que ganivets de cuina i coses d’aquesta mena per oposar-se als punyals i a les espases, foren morts ràpidament molts de cada bàndol, fins que en Turin saltà entre ells i matà el darrer dels Orientalencs que quedava a la sala.

Després descansà, recolzat en una columna, i el foc de la seva ràbia esdevingué cendra. Però el vell Sàdor s’arrossegà cap a ell i s’hi agafà als genolls, perquè estava ferit de mort.

—Tres vegades set anys i encara més, ha estat llarg d’esperar aquest moment —va dir—. Però ara marxeu, marxeu, senyor! Marxeu i no torneu si no és amb més forces. Alçaran la terra contra vós. Molts han fugit del palau. Marxeu o acabareu aquí. Adéu! —Després s’esllavissà cap a terra i morí.

—Ha dit la veritat dels morts —va dir l’Aerin—. Ja sabeu allò que volíeu saber. Marxeu ara a corre-cuita! Però primer aneu a consolar la Morwen o se’m farà molt difícil de perdonar tota la destrucció que ens heu portat. Perquè per dolenta que fos la meva vida, ara amb la vostra violència m’heu portat la mort. Els Nouvinguts es prendran la revenja d’aquesta nit amb els que som aquí. Temeraris són els vostres actes, fill d’en Hurin, com si fóssiu encara el nen que jo coneixia.

—I feble és el teu cor, Aerin, filla de l’Indor, com ho era quan jo et deia tia, i un gos esvalotat t’espantava —va dir en Turin—. Vas ser feta per a un món més amable. Però vine amb mi! Et portaré amb la Morwen.

—Ara la neu cobreix la terra, però encara cobreix més el meu cap —respongué ella—. Moriria tan aviat caminant amb vós com amb els brutals Orientalencs. No podeu esmenar el que heu fet. Aneu! Si us quedeu, tot serà pitjor, i la Morwen us perdria sense objecte. Marxeu, us ho suplico.

Llavors en Turin féu una reverència, es girà i sortí de la casa d’en Brodda, però tots els rebels que tenien forces el seguiren. Fugiren cap a les muntanyes, perquè alguns d’ells coneixien bé els camins dels erms, i beneïren la neu que queia al seu darrere i cobria les petjades. Així, encara que la cacera fou molt aviat organitzada, amb molts homes i gossos i brams de cavalls, van fugir cap al sud entre les muntanyes. Després, en mirar enrere, veieren una llum vermella a la terra que havien deixat.

—Han cremat les cases —va dir en Turin—. Amb quin objectiu?

—Que les han cremades? No, senyor: és ella qui les ha cremades, em penso —va dir un, de nom Asgon—. Molts homes d’armes interpreten malament la paciència i la quietud. Es va portar molt bé amb nosaltres, a un preu alt. El seu cor no és feble, i un dia la paciència s’acaba.

Així doncs, alguns dels més forts que podien suportar l’hivern es quedaren amb en Turin i el portaren per estranys camins a un refugi de les muntanyes, una caverna coneguda pels proscrits i fugitius; i hi trobaren una mica de menjar amagat. Allí esperaren fins que parà de nevar, i després li donaren menjar i el portaren a un pas poc freqüentat cap al sud que conduïa a la Vall del Sírion, on no havia arribat la neu. En el camí de baixada se separaren.

—Adéu, Senyor de Dor-lomin —digué l’Asgon—. Però no ens oblideu. Ara serem homes perseguits i el poble dels llops serà més cruel per la vostra vinguda. Per tant, marxeu i no torneu si no és amb una força per alliberar-nos. Adéu!