VIII
La terra de l’Arc i l’Elm

En els dies que seguiren en Béleg treballà molt en benefici de la companyia. Curava els que estaven ferits o malalts i es guarien ràpidament. Perquè en aquell temps els Elfs Grisos encara eren un gran poble que posseïa molt poder i, tot i ser inferiors en habilitats i coneixements als Exiliats de Vàlinor, tenien molts coneixements que superaven els dels Homes. A més a més, Béleg l’Arquer era gran entre el poble de Dòriath; era fort i resistent, clarivident tant de ment com d’ulls, i en cas de necessitat era valent en batalla i es refiava no solament dels ràpids dards del seu llarg arc, sinó també de la gran espasa Ànglachel. I l’odi va anar creixent en el cor d’en Mîm, que odiava tots els Elfs, com s’ha dit abans, i mirava amb gelosia l’amor que en Turin sentia per en Béleg.

Quan l’hivern va passar i començà el moviment, i la primavera, els proscrits van tenir coses més serioses a fer. El poder de Mórgoth tornava a engegar-se i, com llargs dits d’una mà a les palpentes, els destacaments dels seus exèrcits exploraren els camins cap a Belériand.

Qui coneix ara els designis del Mórgoth? Qui pot mesurar l’abast del seu pensament, del pensament d’aquell que fou Mélkor, poderós entre els Ainur de la Gran Cançó, i que ara seia com un senyor fosc en un fosc setial al Nord, sospesant amb malícia totes les noves que li arribaven i copsant més detalls en els actes i objectius dels seus enemics dels que podia témer el més intel·ligent de tots, tret de Mèlian la Reina. Cap a ella s’encaminava sovint el pensament de Mórgoth, però mai no l’assolia.

En aquest any, doncs, va encaminar la seva malícia cap a les terres de l’oest del Sírion, on encara hi havia un poder que se li oposava. Góndolin encara resistia, però estava ocult. Dòriath ho coneixia, però encara no hi podia entrar. Més enllà hi havia Nargòthrond, un nom que temien i d’on cap dels seus servents no havia trobat encara el camí; hi vivia el poble d’En Fínrod amb una força oculta. I més al sud, més enllà dels boscos blancs de bedolls de Nímbrethil, des de la costa d’Arvérnien i les goles del Sírion, arribaren rumors dels Ports dels Vaixells. No podia arribar-hi fins que tota la resta hagués caigut.

Ara, doncs, els Orcs baixaven del Nord en gran nombre. Arribaren per Anach i ocuparen Dímbar i totes les fronteres del nord de Dòriath n’estaven infestades. Baixaren per l’antic camí que passava pel llarg congost del Sírion, per davant de l’illa on En Fínrod havia fet erigir Minas Tirith i continuaren per la terra entre el Màlduin i el Sírion fins a arribar, pels callissos de Brethil, als Passos del Tèiglin. Allí el camí s’endinsava a la Plana Protegida, i després, seguint els peus de les terres altes vigilades per l’Àmon Rûdh, baixava cap a la vall del Nàrog i, finalment, arribava a Nargòthrond. Però els Orcs no gosaven entrar-hi de moment; perquè hi vivia un terror ocult i, dalt del pujol vermell, hi havia uns ulls vigilants dels quals no tenien avís.

Aquella primavera en Turin es tornà a posar l’Elm d’En Hàdor, i en Béleg n’estava molt content. De primer la seva companyia tenia menys de cinquanta homes, però l’art d’en Béleg al bosc i el valor d’en Turin feien que els enemics creguessin que eren un exèrcit. Els exploradors dels Orcs van ser enxampats i els seus campaments espiats i, si es reunien per avançar per algun lloc estret lluny de les roques o de les ombres dels arbres, els saltava al damunt l’Elm del Drac i els seus homes, alts i ferotges. Ben aviat, només de sentir el so del corn a les muntanyes, els seus capitans s’espantaven i els Orcs feien mitja volta per fugir abans que se sentís el xiulet d’una fletxa o que es desembeinés cap espasa.

Ja s’ha explicat que quan en Mîm cedí el seu habitatge ocult de l’Àmon Rûdh a en Turin i la seva companyia, va exigir que aquell que havia deixat anar la fletxa que matà el seu fill, trenqués el seu arc i les fletxes i les deixés als peus d’en Khîm; i aquest home era l’Androg, el qual, molt a contracor, féu el que en Mîm demanava. A més a més, en Mîm declarà que l’Androg no duria mai més arc ni fletxes, i el va maleir dient que, si mai ho feia, trobaria la mort.

Ara, a la primavera d’aquell any, l’Androg desafià la maledicció d’en Mîm i va tornar a agafar l’arc en una incursió des de Bar-en-Danwedh; i en aquella incursió el va enxampar una fletxa d’orc enverinada i va tornar morint de dolor, però en Béleg li va guarir la ferida. I l’odi que en Mîm sentia per en Béleg va augmentar encara més, perquè d’aquesta manera havia esmenat la seva maledicció; però «tornarà a atacar», va dir.

Aquell any s’escampà el rumor sota els boscos, sobre els corrents i entre els passos de les muntanyes, que l’Elm i l’Arc que havien caigut a Dímbar (com es creia) tornaven a alçar-se contra tota esperança. Llavors, molts, tant Elfs com Homes, que havien quedat sense cabdill, desposseïts però no abatuts, supervivents de batalles i derrotes i de terres arrasades, s’animaren novament i anaren a cercar els Dos Capitans, tot i que ningú no sabia on tenien la seva fortalesa. En Turin rebia amb alegria tots els que se li presentaven, però per consell d’en Béleg no admeté més nouvinguts al refugi de l’Àmon Rûdh (que ara fou anomenat Echad i Sedryn, Campament dels Fidels), del qual només els de l’Antiga Companyia coneixien el camí i ningú més no hi era admès. Però s’establiren altres campaments i forts protegits tot al voltant: en el bosc de l’est, o a les terres altes, o en els pantans del sud, des de Methed-en-glad («la Fi del Bosc») al sud dels Passos del Tèiglin fins a Bar-erib, unes llegües al sud d’Àmon Rûdh, en la terra en altres temps fèrtil entre el Nàrog i les Llacunes del Sírion. Des de tots aquells llocs els homes podien veure el cim de l’Àmon Rûdh i, mitjançant senyals, rebre noves i ordres.

D’aquesta manera, abans que acabés l’estiu, el seguici d’en Turin havia crescut per convertir-se en una gran força que va obligar el poder d’Àngband a tornar enrere. D’això, n’arribaren noves a Nargòthrond, i molts s’inquietaren perquè deien que si un proscrit podia fer tan mal a l’Enemic, què no podria fer el senyor del Nàrog. Però Oròdreth, rei de Nargòthrond, no pensava canviar d’idea. En tot seguia el rei En Thíngol, amb qui intercanviava missatgers per camins secrets; i era un senyor savi, segons el parer d’aquells que consideraven primer el seu propi poble i quant de temps podrien conservar la seva vida i riquesa contra la cobdícia del Nord. Així doncs, no va deixar que ningú del seu poble anés amb en Turin i li envià missatgers per dir-li que en tot el que pogués fer o maquinar en la seva guerra no gosés trepitjar mai la terra de Nargòthrond ni portés els Orcs més a prop. Però oferí als Dos Capitans tota l’ajuda que necessitessin a banda d’armes (i sembla que, en això, el van convèncer En Thíngol i Na Mèlian).

Aleshores Mórgoth ocultà la seva mà; encara que feia freqüents simulacres d’atacs, per tal que la facilitat de la victòria tornés desmesurada la confiança d’aquells rebels. Com de fet va ser. Perquè ara en Turin va posar el nom de Dor-Cúarthol a tota la terra entre el Tèiglin i la frontera de l’oest de Dòriath; i bo i declarant-se’n senyor es posà un nom nou, Gòrthol, el Temible; i el seu cor estava ben alt. Però en Béleg tenia la impressió que l’Elm havia obrat sobre en Turin d’una manera diferent a com havia esperat; i mirant cap als dies que havien de venir, l’aclaparava la preocupació.

Un dia de finals d’estiu en Turin i ell eren asseguts a l’Echad descansant després d’un llarg camí i d’una batussa i marxa. En Turin va dir a en Béleg:

—Per què estàs trist i pensarós? Que no va tot bé, d’ençà que tornes a ser amb mi? No s’ha demostrat que el meu propòsit era bo?

—Tot va bé ara —va dir en Béleg—. Els nostres enemics encara estan sorpresos i temorosos. I encara ens queden bons dies per davant… un temps.

—I després què? —va dir en Turin.

—L’hivern —va dir en Béleg—. I després de l’hivern un altre any, per a aquells que encara visquin.

—I després què?

—La ira d’Àngband. Hem cremat les puntes dels dits de la Mà Negra… res més. No s’enretirarà.

—Però no és la ira d’Àngband el nostre propòsit i meravella? —va dir en Turin—. Què més vols que faci?

—Ho saps prou bé —va dir en Béleg—. Però d’aquest camí m’has prohibit parlar-te’n. Tanmateix, ara escolta’m. Un rei o el senyor d’una gran host té moltes necessitats. Ha de tenir un refugi segur, i ha de comptar amb riqueses i molts súbdits que no treballin a la guerra. Amb el nombre ve la necessitat de menjar, més menjar que el que ofereixen els boscos. I així arriba la desaparició del secret. Àmon Rûdh és bon lloc per a uns quants: té ulls i orelles. Però s’alça aïllat i es veu de lluny; i no cal una gran força per envoltar-lo… si no és que el defensa una host, molt superior a la nostra d’ara o a la que podem arribar a tenir.

—Tot i així, jo seré el capità de la meva pròpia host —va dir en Turin—; i si caic, caic. Aquí em trobo en el camí de Mórgoth i, mentre jo hi sigui, no podrà passar pel camí del sud.

Ràpidament arribaren a orelles de Mórgoth noves de l’Elm-Drac a la terra de l’oest del Sírion, i esclafí a riure, perquè en Turin, que havia estat molt temps a les ombres i sota els vels de Na Mèlian, se li havia tornar a revelar. Tanmateix començava a témer que en Turin assolís tant poder que la maledicció que li havia formulat esdevingués buida i escapés del destí que li havia estat designat, o que es pogués retirar a Dòriath i el perdés un altre cop de vista. Ara, doncs, tenia la idea d’enxampar en Turin i afligir-lo com al seu pare, turmentar-lo i esclavitzar-lo.

En Béleg tenia raó quan deia a en Turin que només havien socarrimat els dits de la Mà Negra, i que no es retiraria. Però Mórgoth va ocultar els seus designis i, de moment, es va acontentar a enviar els seus exploradors més avesats; i poc després Àmon Rûdh es va omplir d’espies que sotjaven sense ser vistos en els boscos i no feien cap moviment contra els grups d’homes que entraven i sortien.

Però en Mîm era conscient de la presència dels Orcs a les terres del voltant de l’Àmon Rûdh, i l’odi que sentia envers en Béleg va fer que el seu cor enfosquit prengués una decisió fatal. Un dia, a l’ocàs de l’any, va dir als homes de Bar-en-Danwedh que anava amb el seu fill Ibun a buscar arrels per a l’hivern; però el seu veritable propòsit era anar a veure els servents de Mórgoth i conduir-los a l’amagatall d’en Turin.^[1]

Tanmateix, en Mîm va intentar imposar certes condicions als Orcs, que se’n van riure, però ell els digué que sabien ben poc si es creien que podien aconseguir res d’un Nan-mesquí per mitjà de la tortura. Aleshores li van preguntar quines eren aquestes condicions, i en Mîm els va dir què exigia: que li paguessin el pes en ferro de cada home que agafessin o matessin, però d’en Turin i d’en Béleg en or; que li deixessin a ell la casa, un cop lliure d’en Turin i la seva companyia, i que no el molestessin; que hi deixessin en Béleg, lligat, perquè en Mîm se n’ocupés; i que deixessin lliure en Turin.

Els emissaris de Mórgoth acceptaren aquestes condicions, sense cap intenció d’acomplir ni la primera ni la segona. El capità dels Orcs creia que podia deixar perfectament el destí d’en Béleg en mans d’en Mîm; però, pel que feia a deixar lliure en Turin, les ordres que tenia eren dur-lo «viu a Àngband». Mentre assentia a les condicions, va insistir que mantinguessin l’Ibun com a ostatge; i llavors en Mîm es va espantar i va mirar de desdir-se de l’empresa, o si no d’escapar. Però els Orcs tenien el seu fill i per això en Mîm es veié obligat a conduir-los a Bar-en-Danwedh. Així fou delatada la Casa del Rescat.

S’ha explicat que la massa de pedra que coronava o tapava l’Àmon Rûdh tenia una superfície plana i nua però que, malgrat tenir uns costats abruptes, els homes podien arribar al cim pujant per una escala cisellada a la roca que sortia de la lleixa o terrassa de davant l’entrada a la casa d’en Mîm. Al cim hi havia una sèrie d’homes que van avisar de l’aproximació dels enemics. Però aquests, guiats per en Mîm, van arribar a la lleixa davant les portes, i en Turin i en Béleg van retirar-se cap a l’entrada de Bar-en-Danwedh. Alguns homes que intentaren pujar pels esglaons tallats a la roca van caure sota les fletxes dels Orcs.

En Turin i en Béleg es van ficar dins la cova i col·locaren una gran pedra a través del passadís. En el destret que es trobaren, l’Androg els revelà l’escala oculta que duia al cim pla d’Àmon Rûdh i que havia trobat quan es va perdre dins les coves, com ja s’ha dit. Aleshores en Turin i en Béleg, amb molts dels seus homes, pujaren l’escala i arribaren al cim, sorprenent els pocs Orcs que hi havien arribat pel camí exterior, i els van llançar pel marge. Durant una estona van impedir que els Orcs pugessin cap a la lleixa, però no tenien aixopluc en el cim al descobert i molts van caure disparats des de baix. El més coratjós de tots fou l’Androg, que caigué mortalment ferit per una fletxa al capdamunt de l’escala de fora.

Aleshores en Turin i en Béleg, amb els deu homes que els quedaven, van tornar al centre del cim, on hi havia una pedra dreta i, formant una anella al seu voltant, es van defensar ells mateixos fins que van caure tots morts tret d’en Béleg i en Turin, perquè sobre ells els Orcs van llançar una xarxa. En Turin fou lligat i se’l van endur; en Béleg, que estava ferit, també fou lligat, però el van deixar a terra amb els canells i els turmells lligats a claus de ferro que van clavar a la roca.

Llavors els Orcs, trobant la sortida de l’escala secreta, van deixar el cim i van entrar a Bar-en-Danwedh, que van profanar i saquejar. No trobaren en Mîm, amagat a les seves coves, enlloc, i quan partiren de l’Àmon Rûdh, en Mîm pujà al cim i, dirigint-se on en Béleg jeia prostrat i quiet, es rabejava mirant-se’l mentre afilava un ganivet.

Però en Mîm i en Béleg no eren els únics éssers vius sobre la pedra alterosa. L’Androg, tot i estar ferit de mort, s’arrossegava entre els cossos morts cap a ells i, agafant una espasa, la va llançar contra el Nan. Xisclant de temor en Mîm va córrer cap al marge de la lleixa i va desaparèixer: va baixar volant per un abrupte i difícil camí de cabres que ell coneixia. Però l’Androg, esmerçant les últimes forces que li quedaven, va tallar els lligams i les cadenes que lligaven en Béleg i el va alliberar; i tot morint va dir:

—Les meves ferides són tan greus que ni tu ja no les podràs guarir.