II
La Batalla de les Llàgrimes Incomptables

Els Elfs encara canten moltes cançons i expliquen moltes històries de la Nirnaeth Arnoediad, la Batalla de les Llàgrimes Incomptables, en la qual caigué En Fingon i es marcí la flor dels Èldar. Si ara s’hagués d’explicar sencera, no bastaria la vida d’un home per escoltar-la. Així doncs, aquí s’explicaran només aquells fets que tenen relació amb el destí de la Casa d’En Hàdor i els fills d’en Hurin el Resolut.

Per fi en Maedhros, havent reunit tota la força possible, va fixar el dia: el matí del solstici d’estiu. Aquell dia les trompetes dels Èldar van saludar la sortida del Sol i a l’est va alçar-se l’estendard dels fills d’En Fèanor i a l’oest l’estendard d’En Fingon, Rei dels Nóldor.

Llavors En Fingon esguardà des dels murs d’Eíthel Sírion i veié la seva host desplegada a les valls i els boscos a l’est d’Èred Wethrin, ben oculta als ulls de l’Enemic; però sabia que era una gran força. Perquè hi eren reunits tots els Nóldor de Hithlum, i a ells s’afegirien molts Elfs dels Falas i de Nargòthrond; i disposava també d’una gran força d’Homes. A la dreta hi havia apostada la host de Dor-lomin i tot el coratge d’en Hurin i del seu germà Huor, als quals s’havia ajuntat en Hàldir de Brethil, parent seu, amb molts homes dels boscos.

Aleshores En Fingon mirà cap a l’est i, en veure a la llunyania amb la seva vista èlfica la polseguera i el reflex de l’acer com estrelles en la boira, s’adonà que en Maedhros havia partit i se n’alegrà. Després va mirar cap a Thangoròdrim, i al damunt hi planava un núvol fosc i un fum negre que s’enfilava; hi copsà que la ira de Mórgoth estava encesa i que acceptava el seu repte, i una ombra de dubte li aclaparà el cor. Però en aquell moment se sentí un xiscle que el vent del sud escampà de vall a vall, i Elfs i Homes alçaren la veu astorats i feliços. Perquè En Turgon, sense previ avís i desatès, havia obert la tanca de Góndolin i avançava com un bosc amb un exèrcit de deu mil soldats guarnits amb lluents cotes de malla, llances i espases llargues. Quan En Fingon sentí a la llunyania la gran trompeta d’En Turgon, s’esvaní l’ombra que li aclaparava el cor i cridà en veu molt alta:

—Utulie’n aure! Aiya Eldalië ar Atanatarni, utulie’n aure! «Ha arribat el dia! Esguardeu, poble dels Èldar i Pares dels Homes, ha arribat el dia!».

I tots els qui sentiren ressonar aquella veu a les muntanyes respongueren a cor:

—Auta i lome! «La nit s’acaba!».

No va trigar gaire a entaular-se la gran batalla. Perquè Mórgoth estava al corrent del que feien i preparaven els seus enemics i ell mateix havia fet plans per a l’hora de l’atac. Ja s’acostava a Hithlum una gran força d’Àngband, mentre una altra de més gran es dirigia cap a on era en Maedhros per impedir la unió dels poders dels reis. I els que anaven contra En Fingon anaven abillats de gris fosc i no deixaven relluir cap acer, i per això havien avançat un bon tros per les arenes d’Anfàuglith abans que els veiessin.

Els cors dels Nóldor s’escalfaren en veure’ls i els seus capitans frisaven per atacar els seus enemics a la plana; però En Fingon s’hi oposà.

—Compte amb l’astúcia de Mórgoth, senyors! —els digué—. La seva força és més gran del que aparenta i el seu objectiu sempre diferent del revelat. No reveleu la vostra pròpia força, i deixeu que l’enemic es descompongui en l’atac a les muntanyes.

Perquè el designi dels reis era que en Maedhros avancés en lluita oberta per Anfàuglith amb tota la seva força, composta d’Elfs, Homes i Nans; i quan, com esperava, els principals exèrcits de Mórgoth sortissin per respondre l’atac, En Fingon sortiria de l’Oest i d’aquesta manera el poder de Mórgoth quedaria enxampat entre l’enclusa i el martell i el farien miques; i el senyal havia de ser la crema d’una gran alimara a Dorthónion.

Però el Capità de Mórgoth a l’oest tenia ordres de fer sortir En Fingon dels seus turons, pel mitjà que fos. Així doncs, avançà fins que l’avantguarda del seu exèrcit arribà davant del corrent del Sírion, des de les murades de Bàrad Eíthel al Marjal de Serech; i els destacaments d’En Fingon podien veure els ulls dels seus enemics. Però aquell repte no tingué resposta i el sarcasme dels Orcs trontollà quan contemplaren els silenciosos murs i l’amenaça oculta a les muntanyes.

Aleshores el Capità de Mórgoth envià genets amb senyals de negociació als bastiments exteriors de Bàrad Eíthel. Amb ells duien en Gèlmir, fill d’en Guilin, el senyor de Nargòthrond, al qual havien capturat a la Bragollach, i l’havien deixat cec; i els heralds el mostraren tot cridant:

—A casa en tenim molts com aquest, però us haureu d’afanyar si voleu trobar-los, perquè quan tornem els eliminarem tots.

I tallaren les mans i els peus a en Gèlmir i el deixaren estès a terra.

La mala sort féu que en aquell punt dels bastiments exteriors hi hagués en Gwíndor, fill d’en Guilin, amb molta gent de Nargòthrond; i havia marxat cap a la guerra amb tota la força que havia pogut aplegar a causa del dolor per l’apressament del seu germà. Se li encengué la ira com una flama i saltà endavant a llom del cavall amb molts genets al darrere; i encalçaren els heralds d’Àngband i els mataren; i tot el poble de Nargòthrond els seguí i s’endinsaren entre les files d’Àngband. I, en veure-ho, tot l’exèrcit dels Nóldor s’inflamà, En Fingon es posà l’elm blanc i féu sonar les trompetes, i tota la seva host sortí de les muntanyes en furiosa envestida.

La llum de les espases desembeinades dels Nóldor era com un foc en un camp de canyís; i l’envestida fou tan ferotge i sobtada que va estar a punt d’esguerrar els designis de Mórgoth. L’exèrcit que havia enviat cap a l’oest quedà totalment desllorigat abans que tingués temps de recompondre’l i els estendards d’En Fingon travessaren Anfàuglith i s’alçaren davant dels murs d’Àngband.

A l’avantguarda d’aquell exèrcit hi anava en Gwíndor i el poble de Nargòthrond, i no hi hagué manera de retenir-los; irromperen per les portes de fora i mataren els guàrdies ben endins dels patis d’Àngband; i Mórgoth tremolà assegut en el seu setial profund en sentir els cops a les portes. Però foren atrapats i moriren tots, tret d’en Gwíndor, que va ser agafat viu; perquè En Fingon no pogué acudir a ajudar-los. Per moltes portes secretes de Thangoròdrim, Mórgoth havia fet sortir la seva host principal, que estava a l’aguait, i En Fingon hagué d’enretirar-se de les murades d’Àngband amb moltes pèrdues.

Aleshores, a la plana d’Anfàuglith, el quart dia de la guerra, començà la Nirnaeth Arnoediad, tot el dolor de la qual no hi ha conte que pugui contenir. De tot el que s’esdevingué a la batalla cap a l’est; de la derrota del Glàurung el Drac pels Nans de Bélegost; de la traïció dels Orientalencs i l’ensulsiada de la host d’en Maedhros i la fugida dels fills d’En Fèanor, no en direm res més aquí. A l’oest, la host d’En Fingon s’enretirà a les arenes i caigué en Hàldir, fill de Hàlmir, i la majoria dels Homes de Brethil. Però el cinquè dia, en fer-se de nit, quan encara eren lluny d’Èred Wethrin, els exèrcits d’Àngband encerclaren l’exèrcit d’En Fingon i lluitaren fins a despuntar el dia arraconant-los cada cop més. Amb el matí despuntà l’esperança; perquè En Turgon s’havia aturat al sud per vigilar el Pas del Sírion i havia aconseguit contenir la major part de la seva gent de l’envestida sobtada. Ara s’apressava per ajudar el seu germà; i els Nóldor de Góndolin eren forts i les seves files resplendien com un riu d’acer al sol, perquè l’espasa i els arreus dels guerrers d’En Turgon tenien un valor més alt que el rescat de qualsevol rei entre els Homes.

La falange de la guàrdia del Rei irrompia entre les files dels Orcs i En Turgon s’obria camí fins al seu germà. I diuen que la trobada d’En Turgon i en Hurin, que era al costat d’En Fingon, fou una alegria enmig de la batalla. Durant una estona, les hosts d’Àngband van ser contingudes i En Fingon va començar novament la retirada. Però havent derrotat en Maedhros a l’est, Mórgoth tenia grans forces per utilitzar, i abans que En Fingon i En Turgon poguessin arribar a les muntanyes, van ser atacats per una onada d’enemics tres vegades superior a la força que els quedava a ells. Arribà Gòthmog, gran capità d’Àngband; i obrí un obscur tascó entre les hosts èlfiques envoltant el rei Fingon i desviant En Turgon i en Hurin cap al Marjal de Serech. Llavors es va dirigir cap a En Fingon. Fou un llòbrec encontre. En Fingon quedà finalment sol amb la guàrdia morta al seu costat i lluità amb el Gòthmog fins que s’acostà un altre Bàlrog per darrere i li llançà una llengua de foc al damunt. Llavors el Gòthmog el partí amb la seva destral negra i de l’elm s’enlairà una flama blanca. Així caigué el Rei Suprem dels Nóldor; i el colpejaren amb les maces fins a esmicolar-lo i amb els peus fonyaren el seu estendard blau i argentat amb el fang ensangonat.

El camp era perdut; però en Hurin i en Huor i la resta de la Casa d’En Hàdor encara es mantenien ferms amb En Turgon de Góndolin; i les hosts de Mórgoth encara no havien pogut guanyar el Pas del Sírion. Llavors en Hurin parlà amb En Turgon per dir-li:

—Marxeu ara que encara hi som a temps, senyor! Perquè sou el darrer de la Casa d’En Fingolfin i en vós viu la darrera esperança dels Èldar. Mentre Góndolin resisteixi, hi haurà temor en el cor de Mórgoth.

—Ara Góndolin ja no pot ocultar-se més i, com que ha estat descobert, ha de caure.

—Però si resistís encara que fos un temps més —va dir en Huor—, de la vostra casa en sortiria l’esperança d’Elfs i Homes. Us dic això, senyor, amb els ulls de la mort; encara que ens separem per sempre i jo no torni a veure mai més els vostres murs blancs, de vós i de mi en naixerà un nou estel. Adéu!

En Màeglin, fill de la germana d’En Turgon, que era a la vora, sentí aquestes paraules i no les oblidà.

Llavors En Turgon seguí el consell d’en Hurin i en Huor i donà ordres a la seva host de començar la retirada cap al Pas del Sírion; i els seus capitans Ecthèlion i Glorfíndel protegien els flancs de la dreta i de l’esquerra per tal que no hi pogués passar cap enemic, perquè l’única ruta en aquella regió era estreta i corria per la riba occidental del corrent creixent del Sírion. Però els Homes de Dor-lomin tenien la rereguarda, com volien en Hurin i en Huor, perquè en el fons dels seus cors no volien fugir de les Terres del Nord; i, si no podien tornar a casa victoriosos, preferien quedar-s’hi fins a la fi. Així fou, doncs, com En Turgon s’obrí camí cap al sud fins que, protegit per la guàrdia d’en Hurin i en Huor, creuà el Sírion i fugí; i s’esvaní muntanyes endins i restà ocult als ulls de Mórgoth. Però els germans reuniren la resta dels Homes de la Casa d’En Hàdor i, pam a pam, van anar reculant fins que van arribar darrere el Marjal de Serech, amb el corrent del Rivil al davant. S’hi aturaren i ja no cediren més terreny.

Totes les hosts d’Àngband formiguejaren llavors contra ells i, amb els seus morts, feren un pont per passar el riu i encerclaren les restes de Hithlum com una onada que s’agombolés contra una roca. Allí, quan es ponia el Sol i les ombres d’Èred Wethrin s’enfosquien, en Huor caigué amb l’ull traspassat per una fletxa enverinada i tots els valents homes de Hàdor foren morts i quedaren amuntegats al seu costat; i els Orcs els tallaren el cap i els apilaren com un túmul d’or a l’ocàs.

Únicament en Hurin quedà dret. En aquell moment es tragué l’escut i empunyà una destral d’un capità dels orcs i la brandà amb les dues mans; i diu la cançó que la destral fumejava la sang negra de la guàrdia de gnoms del Gòthmog fins que el deixà sec i, cada vegada que feia un cop de destral, en Hurin cridava: «Aurë entuluva! Tornarà a fer-se de dia!». Setanta vegades proferí aquest crit; però a la fi l’agafaren viu, per ordre de Mórgoth, que pensava que això li fària més mal que la mort. Els Orcs l’aferraren amb les seves mans, que continuaven clavades a ell després que ell les separés dels braços amb la destral; altres mans s’hi aferraren fins que a la fi l’ofegaren. Llavors el Gòthmog el lligà i l’arrossegà a Àngband sense deixar de mofar-se’n.

Així acabà la Nirnaeth Arnoediad, quan el Sol es ponia més enllà del mar. La nit s’emparà de Hithlum i arribà una gran tempesta de vent d’Occident.

Gran fou el triomf de Mórgoth, tot i que no s’havien complert els seus designis de malícia. Un pensament el torbava profundament i tenyia la victòria d’inquietud: En Turgon havia fugit de la xarxa que havia estès i, de tots els seus enemics, era qui més desitjava agafar o destruir. Perquè En Turgon, de la poderosa Casa d’En Fingolfin, era el veritable Rei de tots els Nóldor; i Mórgoth temia i odiava la casa d’En Fingolfin, perquè l’havien ridiculitzat a Vàlinor i comptaven amb l’amistat d’Ulmo; i per les ferides que En Fingolfin li havia infligit en batalla. I, per damunt de tots, Mórgoth temia En Turgon, perquè feia molt temps, a Vàlinor, l’ull d’En Turgon s’havia clavat en ell i sempre que el tenia a prop una ombra li embolcallava l’esperit, amb el presagi que, algun dia encara incert, En Turgon el duria a la ruïna.