INTRODUCCIÓ

La Terra Mitjana en els Dies de l’Antigor

El personatge d’en Turin era de gran importància per al meu pare i, en el diàleg directe i immediat, va aconseguir un retrat punyent de la seva infantesa, essencial per al seu caràcter general: la severitat i manca d’alegria, el sentit de la justícia i la compassió; d’en Hurin també: ràpid, alegre i optimista; i el de la seva mare Morwen, reservada, valenta i orgullosa; i de la vida domèstica al fred país de Dor-lomin durant els anys, ja plens de temors, després que Mórgoth trenqués el Setge d’Àngband, abans que nasqués en Turin.

Però tot això va ser en els Dies de l’Antigor, a la Primera Edat del món, en un temps inimaginablement remot. La llunyania dels temps a què es remunta aquesta història va ser transmesa memorablement a El Senyor dels Anells. En el gran consell de Rivendell, N’Élrond va parlar de la Darrera Aliança d’Elfs i Homes i de la derrota d’en Sàuron al final de la Segona Edat, més de tres mil anys abans.

Uns sis mil anys i mig abans que se celebrés el Consell de N’Élrond a Rivendell, en Turin va néixer a Dor-lomin, «a l’hivern de l’any», tal com consta als Annals of Beleriand [Annals de Belériand], «amb auguris de penes».

Però la tragèdia de la seva vida no comprèn exclusivament el retrat del seu personatge perquè va ser condemnat a viure atrapat en una maledicció de gran poder misteriós, la imprecació d’odi llançada per Mórgoth a en Hurin i la Morwen i els seus fills, perquè en Hurin el va desobeir i va rebutjar la seva voluntat. I Mélkor, l’Enemic Negre, tal com li deien, era el seu origen, com va declarar a en Hurin quan el van portar captiu davant seu; «Mélkor, el primer i més poderós dels Vàlar, que existia abans del món». Ara, encarnat permanentment en forma de rei gegantí i majestuós, per bé que terrible, al nord-oest de la Terra Mitjana, es trobava físicament present a la seva fortalesa immensa d’Àngband, l’Infern de Ferro: la negra fetor que sortia dels cims de Thangoròdrim, les muntanyes que s’enlairaven sobre Àngband, podien veure’s de lluny tacant el cel del nord. Diuen els Annals de Belériand que «les portes de Mórgoth eren a cent cinquanta llegües de distància del pont de Menegroth; lluny i tanmateix ben a prop». Aquestes paraules es refereixen al pont que duia a les estances del rei èlfic Thíngol, que va adoptar en Turin com a fill: el seu nom era Menegroth, les Mil Cavernes, molt més al sud i a l’est de Dor-lomin.

Però, ara que estava encarnat, Mórgoth tenia por. El meu pare va escriure d’ell: «A mesura que creixia en malícia i propagava des de dins seu el mal que concebia amb mentides i criatures de maldat, els traspassava el seu poder i el dispersava, i ell esdevenia cada cop més lligat a la terra, poc disposat a sortir de la seva fosca fortalesa». Així, quan En Fingolfin, Rei Suprem dels Elfs de Nóldor, es va dirigir tot sol a Àngband per desafiar en combat Mórgoth, va cridar a la porta: «Surt, rei covard, a lluitar amb la teva pròpia mà! Morador del cau, mer senyor d’esclaus, mentider i espia, enemic de Déus i d’Elfs, surt! Perquè vull veure el teu rostre covard». Llavors (diuen), «Mórgoth sortí. Perquè no podia defugir el repte davant dels seus capitans». Va combatre amb el gran martell Grond, que a cada cop obria un gran forat, i va abatre En Fingolfin; però, mentre moria, va tallar el peu de Mórgoth de soca-rel «i la sang que vessava negra i fumosa emplenà els forats fets pel Grond. Amb un sol peu va haver de caminar Mórgoth des d’aquell dia». Així doncs, quan en Beren i la Lúthien, en forma de llop i de rat-penat, van obrir-se camí fins a la cambra més profunda d’Àngband on seia Mórgoth, la Lúthien li insuflà un somni: i «caigué Mórgoth com l’allau d’una muntanya, recargolat com un tro, projectat del tron bocaterrós contra les flors de l’infern. La corona de ferro li caigué rodolant del cap».

La maledicció d’un ésser així, que es vantava que «l’ombra de la meva voluntat cau sobre Arda (la Terra) i tot el que conté s’inclina lentament i amb seguretat a la meva voluntat», és diferent de les malediccions o imprecacions de criatures amb molt menys poder. Mórgoth no «invoca» el mal o la calamitat sobre en Hurin i els seus fills, no «crida» un poder superior perquè sigui el seu agent: perquè ell, «Amo dels fats d’Arda», tal com es va anomenar ell mateix parlant amb en Hurin, pretén portar el seu enemic a la ruïna mitjançant la força de la seva voluntat gegantina. Així, «dissenya» el futur d’aquells a qui odia, i per això diu a en Hurin: «Sobre tots els que estimes el meu pensament pesarà com un núvol de Fatalitat i els enfonsarà en la foscor i la desesperació».

El turment que havia ideat per a en Hurin era «veure amb els ulls de Mórgoth». El meu pare va donar una definició de què significava això: si algú era obligat a mirar dins de l’ull de Mórgoth, «veuria» (o rebria en el seu pensament des del pensament de Mórgoth) una imatge convincentment creïble dels esdeveniments, deformada per la malícia sense fi de Mórgoth; i si realment hi havia algú que pogués rebutjar l’ordre de Mórgoth, no era pas en Hurin. Això, deia el meu pare, es devia en part al fet que l’amor pels seus i l’ansietat angoixosa el feia desitjar assabentar-se de tot el que pogués d’ells, fos quina fos la font; i en part era per orgull, perquè creia que havia derrotat Mórgoth en la discussió i que podia «suportar la mirada» de Mórgoth o, si més no, conservar la raó crítica per distingir entre fet i malícia.

En tota la vida d’en Turin des del moment que se’n va de Dor-lomin, i en la de la seva germana Níenor, que mai no va veure el seu pare, hi ha el destí d’en Hurin, assegut inamovible en un lloc alt de Thangoròdrim amb una amargor creixent inspirada pel seu turmentador.

En la història d’en Turin, que es feia dir Turàmbar, «Amo de la Fatalitat», la maledicció de Mórgoth sembla veure’s com un poder desfermat per fer el mal que cerca les seves víctimes; així, es diu que el mateix Vala caigut temia que en Turin «assolís tant poder que la maledicció que li havia formulat esdevingués buida i escapés del destí que li havia estat designat». I després, a Nargòthrond, en Turin va ocultar el seu nom veritable i, quan en Gwíndor el va revelar, ell es va empipar: «Però ara, amic, m’has fet mal fent públic el meu nom real i has llançat damunt meu el fat del qual fujo». Va ser en Gwíndor, que havia estat presoner a Àngband, qui havia parlat a en Turin del rumor que corria que Mórgoth havia llançat una maledicció contra en Hurin i tota la seva parentela. Però, en aquesta ocasió, va contestar a en Turin: «El fat és dins teu, no en el teu nom».

Aquesta complexa idea és tan essencial en la història que el meu pare fins i tot va proposar un títol alternatiu: Narn e^.’Rach Morgoth, La història de la maledicció de Mórgoth. I es pot veure el seu punt de vista en aquestes paraules: «Així acabà la història de Turin el desafortunat; la pitjor de les obres de Mórgoth entre els Homes en el món antic».

Quan en Barbarbrat subjectava en Merry i en Pippin a la creuera de cada braç, els cantava sobre llocs que havia conegut en temps remots i sobre els arbres que hi creixien:

El record d’en Barbarbrat que «els ents de terra tenen l’edat de les muntanyes» era realment antic. Recordava boscos antics en el gran país de Belériand, que va ser destruït en els tumults de la Gran Batalla en acabar els Dies de l’Antigor. El Gran Mar es va vessar i va inundar totes les terres a l’oest de les Muntanyes Blaves, anomenades Èred Luin i Èred Lindon: per això el mapa que acompanya El Silmaríl·lion acaba a l’est amb aquesta cadena muntanyosa, mentre que el mapa d’El Senyor dels Anells acaba a l’oest amb la mateixa serralada; i les terres costaneres més enllà de les muntanyes anomenades en aquell mapa Forlindon i Harlindon (Nord de Lindon i Sud de Lindon) eren tot el que quedava a la Tercera Edat del país anomenat Ossíriand, la Terra de Set Rius, i també Lindon, les omedes del qual havia recorregut en Barbarbrat en altres temps.

Va travessar també les grans pinedes de les terres altes de Dorthónion («Terra de Pins»), que després es van anomenar Taur-nu-Fuin, «el Bosc sota la Nit», quan Mórgoth ho va convertir en una «regió de temor i fosc encantament, de vagabundeig i desesperació»; i va arribar a Nèldoreth, el bosc del nord de Dòriath, reialme d’En Thíngol.

Va ser a Belériand i a les terres del nord on es va descloure el terrible destí d’en Turin; i, de fet, tant Dorthónion com Dòriath, per on caminava en Barbarbrat, van ser crucials a la seva vida. Va néixer en un món en guerra, tot i que encara era un nen quan es va lliurar la darrera batalla i la més gran de les guerres. Un esbós molt breu de com es va esdevenir respondrà les preguntes que es plantegin i les referències que s’hi fan en el curs de la narració.

Al nord, els límits de Belériand semblen estar formats per Èred Wethrin, les Muntanyes de l’Ombra, més enllà de les quals hi ha el país d’en Hurin, Dor-lomin, una part de Hithlum; mentre que, a l’est, Belériand s’estenia fins als peus de les Muntanyes Blaves. Més a l’est hi ha terres que a penes apareixen en la història dels Dies de l’Antigor, però els pobles que formaren la història van sortir de l’est pels passos de les Muntanyes Blaves.

Els Elfs van aparèixer a la terra per l’est llunyà, més enllà d’un llac anomenat Cuiviénen, «Aigua del Despertar»; i allà van rebre l’ordre dels Vàlar de deixar la Terra Mitjana i, travessant el Gran Mar, anar el «Reialme Benaventurat» d’Aman a l’oest del món, la terra dels Déus. Aquells qui van acceptar la crida van ser acomboiats pel Vala Oromë, el Caçador, en una gran marxa a través de la Terra Mitjana des de Cuiviénen i són anomenats els Èldar, els Elfs del Gran Viatge, els Elfs Antics: diferents dels qui, rebutjant la crida, van escollir la Terra Mitjana com la seva terra i el seu destí. Són els «Elfs menors», anomenats Àvari, «els Desinclinats».

Però no tots els Èldar, tot i haver creuat les Muntanyes Blaves, van creuar el Mar; i els que van romandre a Belériand són els Síndar, els Elfs Grisos. El seu rei suprem era En Thíngol (que vol dir «Capagrís»), que governava des de Menegroth, les Mil Cavernes, a Dòriath. I no tots els Èldar que van creuar el Gran Mar van romandre a la terra dels Vàlar; perquè uns dels seus grans parents, els Nóldor (els «Savis»), van tornar a la Terra Mitjana, i se’ls anomena «els Exiliats». El principal promotor de la rebel·lió contra els Vàlar va ser en Fèanor, «Esperit de Foc»: era el fill gran d’En Finwë, que havia dirigit la host dels Nóldor des de Cuiviénen, però ja havia mort. L’esdeveniment fonamental en la història dels Elfs va ser, doncs, breument transmès pel meu pare a l’Apèndix A d’El Senyor dels Anells:

En Fèanor caigué mort en batalla després del retorn dels Nóldor a la Terra Mitjana i els seus set fills tenien grans terres a l’est de Belériand, entre Dorthónion (Taur-nu-Fuin) i les Muntanyes Blaves; però el seu poder quedà destruït a la terrible Batalla de les Llàgrimes Incomptables que es descriu a Els fills d’en Hurin, i després de la qual els «Fills d’En Fèanor vagaven com fulles a l’encalç del vent».

El segon fill d’En Finwë era En Fingolfin (mig germà de Fèanor), que era el senyor de tots els Nóldor; i ell, amb el seu fill Fingon, governava Hithlum, que es trobava al nord i l’oest de la gran cadena d’Èred Wethrin, les Muntanyes de l’Ombra. En Fingolfin vivia a Mithrim, a la vora del llac del mateix nom, mentre En Fingon governava Dor-lomin, al sud de Hithlum. La seva principal fortalesa era Bàrad Eíthel (la Torre de la Font), a Eíthel Sírion (la Torre de Sírion), on el riu Sírion naixia a la cara oriental de les Muntanyes de l’Ombra: Sàdor, servent de Hurin i Morwen, hi va servir molts anys, com va dir a en Turin. Després de la mort d’En Fingolfin en combat singular amb Mórgoth, En Fingon va esdevenir Rei Suprem dels Nóldor. En Turin el va veure en una ocasió, quan ell «i molts dels seus senyors van travessar Dor-lomin i van passar pel pont de Nen Lalaith, resplendents d’argent i de blanc».

El segon fill d’En Fingolfin era en Turgon. Al començament, després del retorn dels Nóldor, vivia en la casa anomenada Vinyamar, vora del mar a la regió de Nevrast, a l’oest de Dor-lomin; però va construir en secret la ciutat oculta de Góndolin, que s’alçava sobre un pujol al bell mig de la plana anomenada Túmladen, totalment envoltada de les Muntanyes Circumdants, a l’est del riu Sírion. Quan Góndolin fou construïda, després de molts anys de feina, En Turgon s’hi va traslladar des de Vinyamar i visqué amb el seu poble, format tant pels Nóldor com pels Síndar, a Góndolin; i durant segles aquest reducte èlfic de gran bellesa fou conservat en el més estricte secret, amb una única entrada impossible de descobrir i fortament protegida per tal que no hi pogués penetrar cap desconegut. Fins a la Batalla de les Llàgrimes Incomptables, quan havien passat més de tres-cents anys des que deixà Vinyamar, no va sortir En Turgon de Góndolin amb el seu gran exèrcit.

El tercer fill d’En Finwë, el germà d’En Fingolfin i mig germà d’En Fèanor, era En Finarfin. Ell no va tornar a la Terra Mitjana, però els seus fills i filla hi anaren amb la host de Fingolfin i els seus fills. El fill gran d’En Finarfin era En Fínrod, el qual, inspirat per la magnificència i bellesa de Menegroth a Dòriath, fundà la fortalesa subterrània de Nargòthrond, per la qual fou anomenat Fèlagund, que s’interpreta com «Senyor de les Coves» o «Excavador de Coves» en la llengua dels Nans. Les portes de Nargòthrond s’obrien a la gorja del riu Nàrog a l’oest de Belériand, on el riu corria entre les altes muntanyes anomenades Taur-en-Fàroth, o l’Alt Fàroth; però el reialme de Fínrod s’estenia a dreta i esquerra, a l’est fins al riu Sírion, i a l’oest fins al riu Nènning, que desembocava al mar al port d’Èglarest. Però En Fínrod fou mort a les masmorres d’en Sàuron, el principal servent de Mórgoth, i Oròdreth, el segon fill d’En Finarfin, va heretar la corona de Nargòthrond: això s’esdevingué l’any següent del naixement d’en Turin a Dor-lomin.

Els altres fills d’En Finarfin, Àngrod i Aegnor, vassalls del seu germà Fínrod, vivien a Dorthónion, mirant cap al nord a través de la immensa plana d’Ard-galen. La Galàdriel, germana d’En Fínrod, visqué molt temps a Dòriath amb la reina Mèlian. Na Mèlian era una Maia, un esperit de gran poder que va adoptar forma humana i vivia en els boscos de Belériand amb el rei En Thíngol: era la mare de la Lúthien i avantpassada de l’Élrond. Poc abans de la tornada dels Nóldor d’Aman, quan grans exèrcits que sortien d’Àngband es dirigien cap al sud a Belériand, Na Mèlian (en paraules d’El Silmaríl·lion) «exercí els seus poders per encerclar tot aquell domini amb un mur invisible d’ombra i de desconcert: el Cinturó de Na Mèlian, una tanca que ningú no podia travessar contra la voluntat d’ella o contra la voluntat del rei En Thíngol, llevat que fos algú amb un poder superior al de Na Mèlian la Maia». Des de llavors, la terra fou anomenada Dòriath, «Terra de la Tanca».

El seixantè any després del retorn dels Nóldor, posant fi a molts anys de pau, una gran host d’Orcs va baixar d’Àngband, però fou derrotada i destruïda pels Nóldor. Aquella va ser la Dàgor Aglareb, la «Batalla Gloriosa»; però els senyors èlfics en van prendre nota i van bastir el Setge d’Àngband, que va durar gairebé quatre-cents anys.

Deien que els Homes (als quals els Elfs anomenaven Atani «el Segon Poble» i Híldor «Els Reravinguts») s’alçaren lluny a l’est de la Terra Mitjana cap al final dels Dies de l’Antigor; però de la seva història anterior, els Homes que havien entrat a Belériand en els dies de la Llarga Pau, quan Àngband fou assetjada i les portes tancades, no en parlaven mai. El cap d’aquests primers Homes que creuaren les Muntanyes Blaves es deia Bëor el Vell; i a En Fínrod Felagund, rei de Nargòthrond, que fou el primer que els va trobar, declarà En Bëor: «Portem una foscor al darrere i li hem girat l’espatlla, i no desitgem tornar-hi ni de pensament. Els nostres cors ens fan anar cap a l’oest i creiem que allà hi trobarem Llum». Sàdor, el vell servent d’en Hurin, parlà de la mateixa manera a en Turin en la seva infantesa. Però es va dir després que quan Mórgoth s’assabentà de l’alçament dels Homes va sortir d’Àngband per darrera vegada i es va dirigir cap a l’Est; i que els primers Homes que van entrar a Belériand «s’havien penedit i rebel·lat contra el Poder Fosc i foren cruelment perseguits i oprimits per aquells que l’adoraven i els seus servents».

Aquests homes pertanyien a tres Cases, conegudes com la Casa d’En Bëor, la Casa d’En Hàdor i la Casa de Na Hàleth. El pare d’en Hurin, Gàldor l’Alt, era de la Casa d’En Hàdor, de qui de fet era fill; però la seva mare era de la Casa de Na Hàleth, mentre que la seva esposa Morwen era de la Casa d’En Bëor i estava emparentada amb en Beren.

Els pobles de les Tres Cases eren els Edain (la forma síndarin d’Atani) i se’ls anomenava Amics dels Elfs. En Hàdor vivia a Hithlum i li fou concedit el senyoriu de Dor-lomin pel Rei Fingolfin; el poble d’En Bëor s’establí a Dorthónion; i el poble de Na Hàleth en aquell temps vivia al Bosc de Brethil. Després de la fi del Setge d’Àngband, Homes d’una mena diferent van travessar les muntanyes; s’hi referien correntment com a Orientalencs i alguns d’ells van tenir un paper important a la història d’en Turin.

El Setge d’Àngband va acabar amb terrible brusquedat (per bé que després de llarga preparació) una nit d’hivern, 395 anys després d’haver començat. Mórgoth va desfermar rius de foc que baixaren de Thangoròdrim i que van transformar la gran plana verda d’Ard-galen que s’estenia al nord de la terra alta de Dorthónion en un camp sec i àrid, conegut després amb un nom canviat, Anfàuglith, la Pols Ofegadora.

Aquest atac catastròfic va rebre el nom de Dàgor Bragollach, «la Batalla de la Flama Sobtada». Glàurung, el Pare dels Dracs, va sortir d’Àngband per primer cop en la plenitud del seu poder, grans exèrcits d’Orcs es dirigiren cap al sud i els senyors èlfics de Dorthónion van caure morts, com una gran part dels guerrers del poble d’En Bëor. El Rei Fingolfin i el seu fill Fingon van ser empesos amb els guerrers de Hithlum cap a la fortalesa d’Eíthel Sírion, a la cara oriental de les Muntanyes de l’Ombra, en la defensa de la qual fou mort en Hàdor Capdaurat. Aleshores en Gàldor, el pare d’en Hurin, va esdevenir senyor de Dor-lomin; perquè per la barrera de les Muntanyes de l’Ombra va aturar els torrents de foc i Hithlum i Dor-lomin no van ser conquerides.

Va ser l’any després de la Bragollach que en Fingolfin, enfurit de desesperació, cavalcà fins a Àngband i desafià Mórgoth. Dos anys després en Hurin i en Huor van anar a Góndolin. Després de quatre anys més, en un atac renovat a Hithlum, en Gàldor, el pare d’en Hurin, fou mort a la fortalesa d’Eíthel Sírion: Sàdor hi era, com explicà a en Turin, i va veure com en Hurin (llavors un jove de vint-i-un anys) «se’n feia l’amo i ocupava el comandament».

Totes aquestes coses estaven fresques a la memòria de Dor-lomin quan va néixer en Turin, nou anys després de la Batalla de la Flama Sobtada.