IX
La mort d’en Béleg

En Béleg cercà entre els morts el cos d’en Turin per enterrar-lo, però no el trobà. Així sabé que el fill d’en Hurin encara era viu i que se l’havien endut a Àngband; però romangué per força a Bar-en-Danwedh fins que se li curessin les ferides. Després partí amb poques esperances de trobar les passes dels Orcs, però en va trobar pistes a la vora dels Passos del Tèiglin. Allà es dividien i, mentre uns travessaven els callissos del bosc de Brethil cap al Gual de Bríthiac, els altres giraven cap a l’oest; en Béleg va veure clarament que havia de seguir aquells que anaven directes amb la màxima velocitat cap a Àngband, i es dirigí cap al Pas d’Anach. Va seguir, doncs, a través de Dímbar i va pujar cap al Pas d’Anach a Èred Gòrgoroth, les Muntanyes del Terror, i després cap a les terres altes de Taur-nu-Fuin, el Bosc sota la Nit, una regió de temor i fosc encantament, de vagabundeig i desesperació.

Quan avançava de nit per aquella terra plena de mals, en Béleg veié una petita llum entre els arbres i, encaminant-s’hi, va trobar un Elf que dormia als peus d’un gran arbre mort; al costat del cap hi tenia un llum, del qual havia relliscat la pantalla. En Béleg va despertar el dorment, li va donar lembas i li preguntà quin terrible destí l’havia dut a aquell indret terrible; i ell li va dir que era en Gwíndor, fill d’en Guilin.

Afligit se’l mirà en Béleg, perquè en Gwíndor no era més que una ombra abatuda i temorosa de la seva antiga figura quan, a la Batalla de les Llàgrimes Incomptables, aquell senyor de Nargòthrond havia cavalcat amb coratge i audàcia fins a les portes d’Àngband i havia estat fet pres. Perquè, per l’habilitat que tenien per forjar i extreure metalls i gemmes, eren pocs els Nóldor que Mórgoth capturava als quals castigava amb la mort; i en Gwíndor no fou mort, sinó destinat a treballar a les mines del Nord. Aquests Nóldor posseïen moltes làmpades feanorianes, que eren cristalls penjats en una fina xarxa de cadena, i els cristalls resplendien sempre amb una meravellosa radiància blava per trobar el camí a la foscor de la nit o en els túnels; d’aquestes làmpades, ells mateixos no en sabien el secret. Així doncs, molts dels Elfs miners s’escapaven de la foscor de les mines, perquè eren capaços de trobar el camí de sortida; però en Gwíndor va rebre una petita espasa d’un que treballava a les forges i, quan treballava la pedra amb un escamot, es va enfrontar sobtadament als guàrdies. Va poder escapar, però amb una mà tallada i ara jeia exhaust sota els grans pins de Taur-nu-Fuin.

Per en Gwíndor sabé en Béleg que la petita companyia d’Orcs que anava per davant seu, de la qual s’havia amagat, no duia captius i anava a gran velocitat: una guàrdia d’avançada, potser, que portava noves a Àngband. En Béleg es desesperà en sentir aquesta notícia: perquè va pensar que les pistes que havia vist que giraven cap a l’oest després dels Passos del Tèiglin eren les d’una host més gran que, a la manera dels orcs, anava saquejant les terres en cerca de menjar i botí, i que ara devien tornar cap a Àngband a través de «la Terra Estreta», el llarg congost del Sírion, molt més cap a l’oest. Si era així, l’única esperança que li quedava era tornar al Gual de Bríthiac i dirigir-se cap al nord a Tol Sírion. Però a penes havia decidit fer això quan sentiren la fressa d’una gran host que s’acostava a través del bosc des del sud; i, amagant-se entre les branques d’un arbre van veure passar els servents de Mórgoth, lentament, carregats amb tresors i captius i envoltats de llops. I van veure en Turin, al qual feien avançar a cops de fuet, amb les mans lligades.

Llavors en Béleg explicà a en Gwíndor la seva comesa a Taur-nu-Fuin, i ell mirà de dissuadir-lo del seu camí tot dient-li que l’única cosa que aconseguiria seria compartir amb en Turin l’angoixa que l’esperava. Però en Béleg no volia abandonar en Turin i, desesperat com estava, tornà a atiar l’esperança en el cor d’en Gwíndor; i plegats continuaren camí a l’encalç dels Orcs fins que sortiren del bosc pels alts rostos que baixaven cap a les dunes estèrils d’Anfàuglith. Allí, a la vista dels cims de Thangoròdrim, els Orcs pararen campament en una petita vall erma i posaren llops-sentinelles als encontorns. Llavors van començar a fer gresca i a divertir-se amb el seu botí i, després de turmentar els presoners, la majoria es van adormir embriacs. En aquells moments la llum del dia començava a apagar-se i es va fer fosc de debò. De l’oest venia una gran tempesta i els trons ressonaven a la llunyania quan en Béleg i en Gwíndor baixaren cap al campament.

Quan tothom dormia en el campament, en Béleg agafà el seu arc i disparà en la foscor contra els llops-sentinelles de la banda del sud, un a un i en silenci. Després hi entraren amb gran risc i trobaren en Turin amb els grillons a peus i cames i lligat a una soca. Tot el tronc era ple de ganivets que li havien llançat els seus turmentadors, però no estava ferit; estava inconscient en un feixuc decandiment o desmaiat en un somni de gran lassitud. Llavors en Béleg i en Gwíndor trencaren les cordes que el lligaven i el portaren entre tots dos fora del campament. Però pesava massa per portar-lo gaire lluny i no van poder anar més enllà dels primers esbarzers, en els rosts de sobre el campament. L’estiraren a terra, i la tempesta s’acostava i els llampecs resplendien al cim del Thangoròdrim. En Béleg desembeinà la seva espasa Ànglachel i tallà els grillons que lligaven en Turin; però aquell dia el destí era més fort, perquè la fulla d’Eöl l’Elf Fosc li relliscà i ferí en Turin al peu.

Llavors en Turin es deixondí amb un accés sobtat de ràbia i de temor i, en veure damunt seu algú amb una fulla nua, s’alçà d’un bot fent un gran xiscle, convençut que els Orcs tornaven a turmentar-lo; i, debatent-se en la foscor, agafà l’Ànglachel i matà en Béleg Cúthalion bo i prenent-lo per enemic.

Però encara dret, en veure’s lliure i disposat a vendre cara la seva vida contra enemics imaginaris, els passà un poderós llampec pel damunt i, sota l’esclat, veié la cara d’en Béleg. Llavors en Turin es quedà palplantat i silenciós, contemplant fixament aquella horrible mort, conscient del que havia fet; i tan terrible era l’expressió de la seva cara, il·luminada pels llampecs que resplendien damunt d’ells, que en Gwíndor s’agemolí a terra i no gosà tornar a alçar els ulls.

Però ara, en el campament de sota, els Orcs es despertaren, tant per la tempesta com pel crit d’en Turin, i descobrien que en Turin havia fugit; no n’emprengueren la cerca perquè temien el tro que venia de l’oest, que creien enviat contra ells pels grans Enemics de més enllà del Mar. Després es girà vent i caigueren fortes pluges, i les torrenteres baixaven rabent des dels cims de Taur-nu-Fuin; i tot i que en Gwíndor cridà en Turin per advertir-lo del terrible perill que corrien, ell no respongué, sinó que restà inalterable sota la tempesta, sense llàgrimes, al costat del cos d’en Béleg Cúthalion, que jeia al bosc obscur mort per la seva mà just quan ell li tallava els lligams de l’esclavitud.

En despuntar el dia la tempesta ja corria cap a l’est, damunt de Lothlann, i el sol de tardor sortia calent i brillant; però els Orcs, que gairebé detestaven més el sol que la tempesta, i pensant que en Turin havia fugit d’aquell indret i que la pluja havia esborrat tots els senyals de la fugida, marxaren veloços amb ànsia per tornar a Àngband. En Gwíndor els veié marxar cap al nord per les arenes fumejants d’Anfàuglith. Així s’esdevingué que tornaren a Mórgoth amb les mans buides i deixaren pel camí el fill d’en Hurin, que estava embogit i inconscient en els rostos de Taur-nu-fuin, amb una càrrega al damunt més pesada que les cadenes.

Llavors en Gwíndor despertà en Turin perquè l’ajudés a sepultar en Béleg, i per fi es va posar dret com aquell que camina en somnis; i plegats ficaren en Béleg en una tomba poc fonda i hi deixaren al costat el seu gran arc Belthrònding, que era fet de fusta de teix. Però en Gwíndor agafà l’espasa temible, l’Ànglachel, tot dient que fóra millor que es vengés amb els servents de Mórgoth que no pas que jagués inútil sota terra; i també va agafar les lembas de Na Mèlian per nodrir-se en aquelles terres ermes.

Així acabà en Béleg Arcferm, el millor dels amics, el més hàbil de tots els que s’havien hostatjat mai als boscos de Belériand en els Dies de l’Antigor, per mà d’aquell a qui més estimava; i aquell pesar quedà gravat en el rostre d’en Turin i no s’esborrà mai.

Però el coratge i la força havien reviscolat en l’Elf de Nargòthrond, que s’endugué en Turin amb ell lluny de Taur-nu-fuin. Ni una sola vegada parlà en Turin mentre caminaven plegats per camins llargs i deplorables, i avançava com si no tingués desig ni objectiu mentre l’any minvava i l’hivern s’ensenyoria de les terres del nord. Però en Gwíndor estava sempre amb ell per protegir-lo i guiar-lo; i així es van dirigir cap a l’oest, creuant el Sírion, i arribaren per fi a Eíthel Ivrin, les fonts on naixia el Nàrog sota les Muntanyes de l’Ombra. Allí en Gwíndor parlà a en Turin per dir-li:

—Desperta, Turin, fill d’en Hurin! A la llacuna d’Ivrin hi ha rialles inacabables. S’alimenta de fonts cristal·lines i Ulmo, el Senyor de les Aigües, que forjà en temps antics la seva bellesa, els impedeix d’embrutar-se.

Llavors en Turin s’agenollà i begué d’aquella aigua; i tot d’una es llançà a terra, permeté que li brollessin les llàgrimes contingudes i la bogeria el deixà.

Allí compongué una cançó per a en Béleg, que anomenà Laer Cú Béleg, la Cançó del Gran Arquer, i la cantà en veu alta sense pensar en els perills. I en Gwíndor li posà l’espasa Ànglachel a les mans, i en Turin sabé que era forta i feixuga i que tenia gran poder; però la fulla era negra i roma, i el tall estava escantellat. Llavors en Gwíndor va dir:

—És una fulla estranya que no s’assembla a cap de les que he vist a la Terra Mitjana. Està de dol per en Béleg, ben bé com tu. Però tingues consol, perquè jo torno a Nargòthrond, a la casa d’En Finarfin, i tu vindràs amb mi per guarir-te i renovar-te.

—Qui ets, tu? —va preguntar en Turin.

—Un Elf errant, un esclau fugit que en Béleg trobà i conhortà —va dir en Gwíndor—. Però abans havia estat en Gwíndor, fill d’en Guilin, un senyor de Nargòthrond, fins que vaig anar a la Nirnaeth Arnoediad i em van fer esclau a Àngband.

—Així doncs, deus haver vist en Hurin, fill d’en Gàldor, el guerrer de Dor-lomin, oi? —va preguntar en Turin.

—No l’he vist —va dir en Gwíndor—. Però a Àngband corre el rumor que encara desafia Mórgoth i que Mórgoth ha llançat una maledicció contra ell i la seva parentela.

—Això sí que ho crec —contestà en Turin.

I s’aixecaren i partiren d’Eíthel Ivrin cap al sud per les ribes del Nàrog, fins que els aturaren els exploradors dels Elfs i els portaren presoners a la seva plaça forta oculta. Així fou com en Turin arribà a Nargòthrond.