XVI
L’arribada del Glàurung

El poder i la malícia del Glàurung creixien a passos de gegant. S’havia inflat, havia aplegat Orcs al seu costat i governava com un rei-drac, i tot el reialme que abans era de Nargòthrond ara estava sotmès a ell. I abans que acabés l’any, el tercer de l’estada d’en Turàmbar entre els homes dels boscos, va començar a atacar la seva terra, que havia viscut en pau un temps; perquè era ben sabut pel Glàurung i pel seu Amo que a Brethil hi havia encara un romanent d’homes lliures, els darrers de les Tres Cases, per desafiar el poder del Nord. I això no ho podien tolerar; perquè el propòsit de Mórgoth era subjugar tot Belériand i escorcollar tots els indrets per tal que en cap racó ni amagatall no pogués viure ningú que no fos el seu esclau. Així doncs, si el Glàurung esbrinà on s’ocultava en Turin o si (com diuen alguns) havia escapat durant un temps de l’ull del Mal que l’encalçava, és de poca importància. Perquè a la fi els consells d’en Bràndir resultaren inútils i només dues opcions podia tenir en Turàmbar: seure ociós fins que el trobessin i l’enxampessin com una rata o sortir a plantar cara i revelar-se.

Però quan arribaren noves de l’adveniment dels Orcs per primer cop a Éphel Bràndir, va cedir als precs de la Níniel i no va sortir. Perquè ella deia:

—Encara no han atacat les nostres cases, com em vas dir. Diuen que els Orcs no són gaires. I en Dorlas m’ha dit que abans que tu vinguessis les incursions eren freqüents i els homes dels boscos les repel·lien sols.

Però els homes dels boscos foren vençuts, perquè aquests Orcs eren d’una raça maligna, ferotges i astuts; i arribaren certament amb el propòsit d’envair el Bosc de Brethil, no de passar-hi com abans per les volades amb altres comeses o caçant en petits grups. En Dorlas i els seus homes hagueren de tornar, doncs, amb moltes baixes, i els Orcs creuaren el Tèiglin i s’endinsaren pel bosc. I en Dorlas anà a veure en Turàmbar, li ensenyà les ferides i li digué:

—Mireu, senyor, ha arribat un moment de necessitat per a nosaltres, després d’una falsa pau, com jo presagiava. No ens vau demanar que us consideréssim com un dels nostres, no un estrany? No és també vostre aquest perill? Perquè les nostres cases no romandran ocultes si els Orcs s’endinsen més en la nostra terra.

Després d’això en Turàmbar s’alçà i tornà a agafar l’espasa Gurthang, i entrà en batalla; i quan els homes dels boscos se n’assabentaren s’animaren molt i s’aplegaren al seu costat, fins que van aconseguir reunir una força d’uns quants centenars. Sortiren de cacera pel bosc i mataren tots els Orcs que trobaren, i els van penjar als arbres a la vora dels Passos del Tèiglin. I quan arribà una nova host contra ells, li sortiren al pas i, sorpresos tant pel nombre d’homes dels boscos com pel terror de l’Espasa Negra que havia tornat, els Orcs foren derrotats i morts en gran nombre. Després, els homes dels boscos van fer grans pires i van cremar els cossos apilats dels soldats de Mórgoth, i el fum de la seva venjança s’enlairava negre cap al cel, i el vent se l’enduia cap a l’oest. Però pocs tornaren vius a Nargòthrond amb aquestes noves.

El Glàurung estava certament irat, però romangué quiet un temps per rumiar el que havia sentit. Així passà, doncs, l’hivern amb pau, i els homes deien: «Gran és l’Espasa Negra de Brethil, perquè venç tots els nostres enemics». I la Níniel estava conhortada i gaudia del renom d’en Turàmbar; però ell seia pensarós i el cor li deia: «El dau ja ha estat tirat. Ara ve la prova per demostrar si la meva jactància era bona o falsa. No fugiré més. Turàmbar seré verament i, per la meva voluntat i coratge, venceré el meu destí… o cauré. Però caigut o a cavall mataré si més no el Glàurung».

Tanmateix estava inquiet, i envià lluny homes de valor a reconèixer el terreny. Perquè, certament, encara que no s’havia dit ni una paraula, ara ell donava les ordres que volia, com si fos el senyor de Brethil, i ningú no feia cas a en Bràndir.

La primavera arribà plena d’esperances i els homes cantaven mentre feinejaven. La Níniel concebé un fill i es va anar tornant pàl·lida i trista, i tota la seva felicitat es va fondre. I ben aviat començaren a arribar estranyes noves dels homes que havien anat més enllà del Tèiglin que hi havia un gran foc en els boscos de la plana cap a Nargòthrond, i tothom es preguntava què podia ser.

No trigaren a arribar moltes informacions: que els focs s’acostaven pel nord i que, en realitat, els feia el Glàurung mateix. Perquè havia deixat Nargòthrond i era lluny amb alguna comesa. Llavors els més enzes o els més desesperançats deien: «El seu exèrcit està destrossat i ara per fi ha recuperat el seny i se’n torna allí d’on venia». I d’altres deien: «Esperem que ens passi pel costat». Però en Turàmbar no tenia aquesta esperança i sabia que el Glàurung anava a cercar-lo. En conseqüència, si bé ocultà el seu pensament per la Níniel, es passava el dia i la nit rumiant què havia de fer; i la primavera cedí pas a l’estiu.

Arribà un dia que dos homes tornaren a Éphel Bràndir plens de terror, perquè havien vist el gran Cuc en persona.

—En veritat, senyor —digueren a en Turàmbar—, s’acosta al Tèiglin i no gira a una banda. És enmig d’un gran incendi i els arbres fumegen al seu entorn. La fetor que desprèn és de mal suportar. I la seva estela ha desolat totes les llegües des de Nargòthrond fins aquí, en una línia que no es torça mai, i apunta directament a nosaltres. Què hem de fer?

—Poc —digué en Turàmbar—, però en aquest poc ja hi he pensat. Les noves que em porteu em donen més esperances que temors; perquè si realment ve directe, com dieu, i no es desvia, tinc algun pla per als cors endurits.

Els homes es quedaren ruminat, perquè no va dir res més en aquell moment; però el seu posat resolut els enfortí el cor.

Heus ací que el riu Tèiglin corria d’aquesta manera: baixava d’Éred Wethrin veloç com el Nàrog, però de primer entre ribes baixes, fins després dels Passos on, tot prenent la força d’altres corrents, obria un solc als peus de les terres altes sobre les quals hi havia el Bosc de Brethil. A partir d’allí corria en profunds congosts, les altes bandes dels quals eren com murs de roca, però contingudes al fons les aigües corrien amb gran força i estrèpit. I just en el camí del Glàurung hi havia ara una d’aquestes gorges, ni molt menys la més profunda, però si la més estreta, just al nord de la desembocadura del Cèlebros. Envià doncs en Turàmbar tres homes forts a vigilar des de la riba els moviments del Drac i ell cavalcà cap a la gran caiguda de Nen Guirith, on les noves podien arribar-li veloçment i des d’on ell mateix podia albirar els camps.

Però primer reuní els homes del bosc a Éphel Bràndir i els parlà per dir-los:

—Homes de Brethil, un perill mortal ha caigut sobre nosaltres i només amb gran valentia el podrem derrotar. Però en aquest afer la quantitat serveix de poc; hem de ser astuts i esperar un cop de fortuna. Tant si ataquéssim el Drac amb totes les nostres forces, com si anéssim contra un exèrcit d’Orcs, no faríem res més que lliurar-nos a la mort, i així deixaríem indefenses les nostres dones i els nostres parents. Així doncs, us dic que us quedeu aquí i us prepareu per fugir. Perquè si el Glàurung ve, heu d’abandonar aquest lloc i escampar-vos cap a totes bandes, i així potser alguns podran fugir i viure. Perquè no hi ha dubte que, si pot, el destruirà, i tot allò que trobi; però després no s’hi quedarà a viure. A Nargòthrond té tot el seu tresor i té sales profundes on pot jeure segur i créixer.

Llavors els homes se sentiren desolats i profundament decebuts, perquè confiaven en Turàmbar i havien confiat a sentir paraules més esperançadores. Però ell els va dir:

—Bé, aquest seria el cas pitjor. I pot ser que no passi, si la meva idea és bona i la fortuna favorable. Perquè no crec que aquest Drac sigui inconquerible, per bé que creix cada any en força i en malícia. En sé alguna cosa, d’ell. El seu poder rau més en l’esperit malvat que l’habita que no pas en el poder del seu cos, per gran que sigui. Perquè escolteu ara la història que em va explicar algú que havia lluitat l’any de la Nirnaeth, quan jo i la majoria dels que escoltàvem érem nens. En aquesta contrada, els Nans li oposaren resistència i Azaghâl de Bélegost el ferí tan profundament que el Drac fugí de retorn a Àngband. Però aquí hi ha una fulla més tallant i més llarga que el ganivet d’Azaghâl.

I en Turàmbar tragué la Gurthang de la beina i la clavà per damunt del seu cap, i aquells que miraven van veure enlairar-se de la mà d’en Turàmbar una flama abrinada. Llavors exclamaren tots a crits:

—L’Espina Negra de Brethil!

—L’Espina Negra de Brethil —va dir en Turàmbar—, més li valdrà témer-la. Perquè us diré això: és el destí del Drac (i de tota la seva prole, diuen) que per més gran que sigui la seva armadura de corn, més dura que el ferro, per sota ha de tenir el ventre d’una serp. Així doncs, Homes de Brethil, sortiré ara a cercar el ventre del Glàurung pels mitjans que pugui. Qui vindrà amb mi? Només necessito uns quants homes amb armes fortes i cors encara més forts.

En Dorlas féu un pas endavant i digué:

—Jo vindré amb vós, senyor; perquè prefereixo partir que esperar l’enemic.

Però cap altre fou tan ràpid a respondre a la crida, perquè el temor del Glàurung els corglaçava i la història dels exploradors que l’havien vist havia anat de boca en boca i s’havia engrandit. Llavors en Dorlas cridà:

—Escolteu, Homes de Brethil, veiem ara ben bé que per al mal d’aquests temps nostres els consells d’en Bràndir eren inútils. És impossible escapar ocultant-se. No ocuparà cap de vosaltres el lloc del fill d’en Hàndir per tal que la Casa de Na Hàleth no sigui deshonrada?

Així fou burlat en Bràndir, que seia de fet en el gran tron del senyor de l’assemblea, però ignorat, i el cor se li omplí d’amargor; perquè en Turàmbar no va contradir en Dorlas. Però un tal Húnthor, parent d’en Bràndir, s’alçà per dir:

—Fas malament, Dorlas, de parlar així per avergonyir el teu senyor, les cames del qual per infortuni no poden fer allò que el seu cor voldria. Compte que no et passi a tu el contrari en el teu moment! I com pots dir amb seguretat que els seus consells eren inútils si mai no foren escoltats? Tu, el seu vassall, els has ignorat sempre. Jo et dic que el Glàurung ve ara cap a nosaltres, com abans anà a Nargòthrond, perquè els nostres actes ens han traït, com ell es temia. Però com que l’enemic ja és vingut, amb el vostre permís, fill de Hàndir, hi aniré en representació de la casa de Na Hàleth.

Aleshores en Turàmbar va dir:

—Amb tres ja n’hi ha prou! Vindreu tots dos. Però, senyor, jo no us menyspreo. Vegeu! Hem de partir amb gran pressa i la nostra tasca demanarà cames fortes. Jo crec que el vostre lloc és amb la vostra gent. Perquè sou assenyat, i guaridor; i pot ser que hi hagi gran necessitat de seny i de guariments d’aquí a poc temps.

Però aquestes paraules, per bé que bellament dites, només serviren per amargar més en Bràndir, que va dir a en Húnthor:

—Vés doncs, però no amb el meu consentiment, perquè aquest home arrossega una ombra i us guiarà cap al mal.

Ara en Turàmbar tenia pressa per marxar però, quan anà a acomiadar-se de la Níniel, ella se li abraçà plorant amb gran pena.

—No hi vagis, Turàmbar, t’ho prego! —va dir—. No desafiïs l’ombra de la qual has fugit! No, no, continua fugint i pren-me amb tu, lluny, molt lluny!

—Níniel estimada —respongué ell—, no podem fugir més, tu i jo. Estem assetjats en aquesta terra. I si marxés, abandonant la gent que ens oferí amistat, no podria portar-te més que a una terra sense llar, a la teva mort i a la del nostre fill. Hi ha un centenar de llegües entre nosaltres i qualsevol terra que sigui lluny de l’abast de l’Ombra. Però aplega coratge, Níniel. Perquè et dic que ni tu ni jo no serem morts per aquest Drac, ni per cap enemic del nord. —Llavors la Níniel parà de plorar i es quedà en silenci, però el seu bes de comiat fou fred.

En Turàmbar, amb en Dorlas i en Húnthor, partí a corre-cuita cap a Nen Guirith i, quan hi arribaren, el sol baixava cap a ponent i les ombres eren llargues; i els esperaven els dos darrers exploradors.

—No arribeu pas d’hora, senyor —li digueren—. Perquè el Drac ha arribat i, quan marxàvem, ja era a la vora del Tèiglin i llançava mirades enlluernadores a l’altra banda. Com que sempre es mou de nit, podrien mirar d’atacar-lo demà a l’alba.

En Turàmbar va mirar cap a les caigudes del Cèlebros i va veure el sol baixant cap a la posta, i de les vores del riu s’enlairaven grans espirals de foc.

—No tenim temps per perdre —va dir—, i tanmateix són bones notícies. Perquè em feia por que es desviés i, si passava cap al nord i arribava als Passos i al vell camí de la terra baixa, la nostra esperança hauria mort. Però ara algun deliri d’orgull i de malícia el fa anar en línia recta. —Tanmateix, mentre parlava se li acudí, i ho digué tot rumiant—: O podria ser que algú tan malvat i tan ferotge eviti els Passos, ben bé com els Orcs? Haudh-en-Élleth! Jeu encara la Finduilas entre mi i el meu destí?

Aleshores es girà cap als seus companys i els digué:

—Tenim aquesta tasca al davant. Hem d’esperar encara una mica, perquè en aquest cas arribar massa d’hora fóra tan dolent com arribar tard. Quan caigui la nit, baixarem, amb molt de sigil, al Tèiglin. Però, compte! Perquè les orelles del Glàurung són tan fines com els seus ulls… i són mortals. Si arribem al riu sense ser vistos, haurem de baixar al congost i creuar el riu per arribar al camí que ell prendrà quan es mogui.

—Però com pot avançar tant? —digué en Dorlas—. Àgil sí que ho és, però és un gran Drac, i com pot baixar una part del turó i pujar l’altra si una part encara està pujant quan l’altra ja comença a baixar? I si pot fer-ho, de què ens servirà ser a baix, a l’aigua enfollida?

—Potser pot —va contestar en Turin—, i, en aquest cas, si realment pot, serà mala sort per a nosaltres. Però espero, pel que sabem d’ell i pel lloc on jeu ara, que el seu propòsit sigui un altre. Ha vingut al marge del Cabed-en-Aras, del qual, com tu dius, va saltar un cop un cérvol que fugia dels caçadors de Na Hàleth. Ara ell és tan gran que em penso que mirarà de projectar-se a l’altra banda en aquell punt. En això rau tota la nostra esperança, i hem d’aferrar-nos-hi.

El cor d’en Dorlas es desinflà en sentir aquestes paraules; perquè coneixia millor que ningú la terra de Brethil i Cabed-en-Aras era un lloc francament llòbrec. A la part de llevant hi havia un escarpat turó d’uns quaranta peus, de vessants nus però ple d’arbres al cim; a l’altra banda hi havia un penya-segat una mica més abrupte i menys alt, cobert d’arbres i de matolls penjant, però entre banda i banda l’aigua corria ferotge entre les roques i, si bé un home fornit i de peu ferm podia passar-la de dia, era molt perillós intentar-ho de nit. Però aquest era el pla d’en Turàmbar, i era inútil contradir-lo.

Partiren abans de fer-se fosc i no anaren directament cap al Drac, sinó que primer prengueren el camí dels Passos; després, abans que haguessin arribat molt lluny, giraren cap al sud per un estret camí i entraren en el crepuscle dels boscos de sobre el Tèiglin. I a mesura que s’acostaven a Cabed-en-Aras, pas a pas, aturant-se tot sovint a parar l’oïda, els anava arribant l’olor de cremat, i una fetor que emmalaltia. Però tot era mortalment quiet i no hi havia ni un bri d’aire. Els primers estels resplendien a l’est al seu davant, i unes boiroses espirals de foc s’enlairaven rectes i sense oscil·lar sobre la darrera llum a l’oest.

Quan en Turàmbar va haver marxat, la Níniel es quedà silenciosa com una pedra; però en Bràndir se li acostà i li digué:

—Níniel, no temis el pitjor fins que no et quedi altre remei. Però, no et vaig aconsellar que esperessis?

—Ho vas fer —va respondre ella—. Tanmateix, de què em serviria ara? Perquè l’amor pot esperar i sofrir sense que calgui casar-se.

—Això ho sé —va dir en Bràndir—. Però casar-se no és per res.

—No —va dir la Níniel—. Ja fa dos mesos que porto el seu fill a dins. Però no em sembla que la por de perdre’l sigui més difícil de suportar. No t’entenc.

—Jo tampoc —va dir ell—. I tanmateix tinc por.

—Quin gran consol em dónes! —es va lamentar ella—. Però Bràndir, amic: casada o no casada, mare o donzella, el meu recel és insuportable. L’Amo del Destí ha marxat lluny per desafiar el seu fat, i com puc restar aquí i esperar la lenta arribada de noves, bones o dolentes? Aquesta nit, potser, es trobarà amb el Drac, i com ho haig de fer per passar aquestes hores terribles?

—No ho sé —va dir ell—, però d’alguna manera han de passar, per a tu i per a les esposes d’aquells que anaren amb ell.

—Que facin elles allò que els digui el cor! —cridà ella—. Pel que fa a mi, me n’hi vaig. No hi hauria d’haver milles entre mi i el perill del meu senyor. Me’n vaig a trobar les notícies!

El temor d’en Bràndir s’ennegrí en sentir les seves paraules i digué:

—Això sí que no, si jo puc impedir-ho. Perquè així posaràs en perill tot el pla. Les milles que hi ha entremig li poden donar temps per fugir, si s’esdevingués el mal.

—Si s’esdevingués el mal —va dir ella—, no tindria cap desig de fugir. I ara el teu seny és debades i no hauries de posar-me obstacles. —I es posà al davant de la gent que encara romania reunida a la plaça oberta d’Éphel, i cridà—: Homes de Brethil! No esperaré aquí. Si el meu senyor cau, llavors tota esperança és falsa. La vostra terra i els vostres boscos seran cremats totalment, i totes les vostres cases reduïdes a cendres, i ningú, ningú no escaparà. Per què, doncs, entretenir-nos aquí? Jo marxo a trobar les noves i allò que em depari el destí. Que tots els que pensin igual, vinguin amb mi!

Molts estaven disposats a anar-hi: les dones d’en Dorlas i d’en Húnthor, perquè els seus estimats havien marxat amb en Turàmbar; d’altres per llàstima de la Níniel i desig de fer-se’n amics; i molts més que se sentien atrets pel simple rumor del Drac, en la seva temeritat o follia (per ignorància del mal), i pensaven que veurien actes estranys i gloriosos. Perquè, certament, tan gran en el seu cap havia esdevingut l’Espasa Negra que pocs podien creure que el Glàurung pogués vèncer-lo. Així, doncs, partiren a tota pressa, una gran companyia, camí d’un perill que no entenien; i, com que havien descansat poc, arribaren finalment esgotats, just en caure la nit, a Nen Guirith, molt poc després que n’hagués marxat en Turàmbar. Però la nit és un fred conseller i molts estaven ara sorpresos de la seva temeritat; i, quan sentiren dir als exploradors que hi romanien fins a on havia arribat el Glàurung i el propòsit desesperat d’en Turàmbar, se’ls glaçà el cor i no gosaren continuar endavant. Alguns van mirar cap a Cabed-en-Aras amb ulls plens d’ànsia, però no podien veure res, ni sentir res tret de la veu freda de les cascades. I la Níniel s’assegué a una banda i l’envaí un gran estremiment.

Quan la Níniel i la seva companyia van haver marxat, en Bràndir digué als que romanien:

—Mireu com he estat burlat i tots els meus consells menyspreats! Que en Turàmbar sigui el vostre senyor de nom, atès que disposa ja de tota la meva autoritat. Car ara i aquí renuncio tant al senyoratge com al meu poble. Que ningú no cerqui mai més de mi consell ni guariment! —I trencà la seva vara. En veu baixa pensà: «Ara no em queda res més que el meu amor per la Níniel: per tant, allí on vagi ella, per seny o per follia, haig d’anar-hi jo. En aquesta hora fosca res no es pot presagiar; però bé es podria esdevenir que la protegeixi d’algun mal si sóc a la vora».

Se cenyí, doncs, una curta espasa, com poques vegades abans, agafà la crossa i sortí tan veloçment com podia per les portes de l’Éphel, coixejant darrere els altres pel llarg camí del límit occidental de Brethil.