I
La infantesa d’en Turin

Hàdor Capdaurat era senyor dels Edain i molt estimat pels Èldar. Visqué mentre duraren els seus dies sota el senyoriu d’En Fingolfin, que li va concedir grans terres en aquella regió de Hithlum que s’anomenava Dor-lomin. La seva filla Glóredhel es va casar amb en Hàldir, fill d’en Hàlmir, senyor dels Homes de Brethil; i en la mateixa festa el seu fill Gàldor l’Alt es va casar amb la Hàreth, filla d’en Hàlmir.

En Gàldor i la Hàreth van tenir dos fills, en Hurin i en Huor. En Hurin era tres anys més gran, però més baix en estatura que altres homes de la seva raça; en això s’assemblava al poble de la seva mare, però en tota la resta era com Hàdor, el seu avi, fort de cos i de caràcter vehement. Però dins seu cremava un foc constant i tenia una gran força de voluntat. De tots els Homes del Nord, els que coneixia millor eren els consellers dels Nóldor. El seu germà Huor era alt, el més alt dels Edain tret només del seu fill Tuor, i un gran corredor; però si la cursa era llarga i dura, en Hurin arribava el primer, perquè corria amb tanta força al final de la cursa com al començament. Hi havia molt amor entre els germans, i poques vegades se separaren en la seva joventut.

En Hurin es casà amb la Morwen, filla d’en Bàragund, fill d’en Brègolas de la Casa d’En Bëor; i era, per tant, parenta propera d’en Beren el Manc. La Morwen tenia els cabells negres i era alta i, per la llum del seu esguard i la bellesa del seu rostre, els homes li deien Eledhwen, resplendor èlfica; però era més aviat severa i orgullosa. Les penes de la Casa d’En Bëor li entristien el cor, perquè va arribar com a exiliada a Dor-lomin des de Dorthónion després de la ruïna de la Bragollach.

En Turin era el nom del fill més gran d’en Hurin i la Morwen, i va néixer el mateix any en què en Beren va anar a Dòriath i hi va trobar la Lúthien Tinúviel, filla d’En Thíngol. La Morwen també va donar una filla a en Hurin, a qui van posar el nom d’Urwen; però tots els qui la van conèixer en la seva curta vida li deien Lalaith, que vol dir Rialla.

En Huor es va casar amb la Ríam, cosina de la Morwen i filla d’en Bélegund, fill d’en Brègolas. Dur fou el destí que la va fer néixer en aquells dies, perquè era de cor amable i no li agradava ni la caça ni la guerra. Oferia el seu amor als arbres i a les flors del bosc, i cantava i componia cançons. Només feia dos mesos que s’havia casat amb en Huor quan va anar amb el seu germà a la Nirnaeth Arnoediad i mai més ningú no la va veure.

Però ara la història torna a en Hurin i en Huor en els dies de la seva joventut. Diuen que durant un temps els fills d’en Gàldor visqueren a Brethil com a fills adoptius d’en Hàldir, el seu oncle, seguint el costum dels homes del Nord en aquells temps. Anaven sovint a lluitar amb els Homes de Brethil contra els Orcs, que ara atacaven les fronteres del nord de la seva terra; perquè en Hurin, tot i tenir només disset anys, era fort, i en Huor, el més jove, ja era tan alt com la majoria dels homes adults d’aquell poble.

Una vegada que en Hurin i en Huor anaven amb una companyia d’exploradors, els Orcs els van parar una emboscada, es van separar i van ser perseguits fins al gual del Bríthiac, on haurien estat empresonats o morts si no els hagués assistit el poder de l’Ulmo, que encara era molt fort a les aigües del Sírion; i diuen que el riu exhalà una boira que els ocultà als enemics i escaparen pel Bríthiac cap a Dímbar. Caminaren entre les muntanyes sota els espadats de Crissàegrim, fins que les trampes d’aquella terra els confongueren i no sabien trobar el camí per continuar endavant o per tornar. En Thoròndor, que els espiava, els envià dues àguiles per ajudar-los i les àguiles els enlairaren i els transportaren més enllà de les Muntanyes Circumdants, a la vall secreta de Túmladen i la ciutat oculta de Góndolin que cap Home encara no havia vist mai.

Allà en Turgon, el rei, els va rebre molt bé en assabentar-se de quin llinatge eren; perquè en Hàdor era amic dels Elfs i, a més a més, Ulmo havia aconsellat En Turgon que tractés amb amabilitat els fills d’aquella Casa, que li oferirien ajuda en cas de necessitat. En Hurin i en Huor visqueren a la casa del rei com a hostes ben bé un any; i diuen que, en aquest temps, en Hurin, que era de ment ràpida i amatent, aprengué moltes cròniques dels Elfs i també comprengué algun aspecte dels judicis i propòsits del rei. Perquè En Turgon sentia molt afecte pels fills d’en Gàldor, i parlava molt amb ells; i en veritat desitjava que es quedessin a Góndolin, per amor més que no pas per la llei que deia que cap estranger, tant si era Elf com Home, que trobava el camí d’entrada al regne secret i contemplava la ciutat, no podia tornar a sortir-ne mai més fins al dia que el rei obrís la tanca per deixar-ne sortir tots els ocults.

Però en Hurin i en Huor desitjaven tornar amb la seva gent per compartir amb ells les guerres i misèries que els afectaven. I en Hurin digué a En Turgon:

—Senyor, nosaltres som Homes mortals i diferents dels Èldar. Ells poden esperar molt de temps per entrar en batalla contra els enemics algun dia llunyà; però, per a nosaltres, el temps és curt i l’esperança i la força ben aviat se’ns marceixen. A més a més, nosaltres no trobàrem el camí a Góndolin i, de fet, no sabem ben bé on cau, perquè ens hi portaren embasardits i meravellats pels alts camins de l’aire i, misericordiosament, ens velaren els ulls.

En Turgon escoltà el prec i digué:

—Teniu permís per marxar pel mateix camí que vinguéreu, si Thoròndor ho vol. Em sap greu que marxeu; però, d’aquí a poc temps, tal com el compten els Èldar, podrem tornar a trobar-nos.

Tanmateix a en Màeglin, el fill de la germana del rei, que era poderós a Góndolin, no li sabia gens de greu que marxessin, tot i que envejava el tracte de favor que els dispensava el rei, perquè no sentia gens d’amor per ningú del llinatge dels Homes; i va dir a en Hurin:

—La gràcia del rei és més gran del que et penses i la llei ha esdevingut menys severa que abans; altrament no tindríeu més opció que viure aquí fins a la fi de la vostra vida.

I en Hurin li respongué:

—Sens dubte la gràcia del rei és gran; però, si la nostra promesa no és prou, et farem a tu el jurament.

I els germans juraren no revelar mai les paraules d’En Turgon i mantenir en secret tot el que havien vist en el seu reialme. Després s’acomiadaren i, a la nit, les àguiles se’ls endugueren i els deixaren a Dor-lomin abans de l’alba. Els seus parents s’alegraren molt de veure’ls, perquè els missatgers de Brethil els havien comunicat que s’havien perdut; però ells no declararen ni al seu pare on havien estat, només que les àguiles els havien rescatat del desert i els havien dut a casa.

Però en Gàldor digué:

—Així doncs, heu estat vivint tot un any al desert? O us allotjaren les àguiles en els seus caus? Tanmateix, vau trobar aliments i bona roba perquè torneu com prínceps i no com criatures abandonades al bosc.

I en Hurin respongué:

—Acontenteu-vos que haguem tornat, pare, perquè únicament ens fou permès mitjançant un jurament de silenci.

Aleshores en Gàldor ja no els féu més preguntes, però ell i molts d’altres esbrinaren la veritat, perquè deduïren que tant el jurament de silenci com les àguiles apuntaven a en Turgon.

Van anar passant, doncs, els dies i l’ombra del temor de Mórgoth s’allargava. Però en els quatre-cents seixanta-nou anys després del retorn dels Nóldor a la Terra Mitjana hi hagué indicis d’esperança entre els Elfs i els Homes; perquè entre ells corrien rumors dels actes d’en Beren i la Lúthien, i de la humiliació de Mórgoth en el seu tron d’Àngband, i alguns deien que en Beren i la Lúthien encara vivien, o que havien tornat d’entre els Morts. Aquell any també van quedar gairebé completats els grans consells d’en Maedhros i, amb la força renaixent dels Èldar i els Edain, van aturar l’avançament de Mórgoth i els Orcs van ser expulsats de Belériand. Alguns van començar llavors a parlar de victòries futures i de redreçar la Batalla de Bragollach, quan en Maedhros dirigiria les hosts unides, enviaria Mórgoth sota terra i segellaria les Portes d’Àngband.

Però els més savis continuaven inquiets, temorosos que en Maedhros revelés massa aviat la seva força creixent i que Mórgoth tingués temps de demanar consell contra ell. «Sempre s’ordirà algun mal nou a Àngband que Elfs i Homes no es podran afigurar», deien. I a la tardor d’aquell any, com corroborant aquelles paraules, arribà un mal vent del Nord sota uns cels de plom. Vent Maligne, en van dir, perquè era pestilent; i molts emmalaltiren i moriren en acabar l’any a les terres del nord que limitaven amb l’Anfàuglith, i la major part eren els nens o els joves que creixien a les cases dels Homes.

Aquell any en Turin, fill d’en Hurin, encara tenia només cinc anys, i la seva germana Urwen en tenia tres en començar la primavera. Tenia els cabells com els lliris grocs de l’herba quan corria pels camps i la seva rialla era com el so del rierol alegre que baixava de les muntanyes pel costat dels murs de la casa del seu pare. Nen Lalaith, l’anomenaven, i tothom de la casa deia Lalaith a la nena, i els seus cors estaven alegres mentre ella va ser amb ells.

En Turin no era tan estimat com ella. Era de cabells negres com la seva mare i prometia assemblar-se-li també de caràcter; perquè no era alegre, i parlava poc, tot i que aprengué a enraonar aviat i sempre semblava més gran del que era. En Turin necessitava temps per perdonar la injustícia o la burla; però també duia a dins el foc del seu pare, i podia ser ràpid i ferotge. Tot i això, no li costava mostrar compassió, i les ferides o la tristesa dels éssers vius li podien provocar llàgrimes; i també en això era com el seu pare, perquè la Morwen era tan severa amb els altres com amb ella mateixa. Ell estimava la seva mare, perquè li parlava amb sinceritat i senzillesa; però al pare el veia poc, perquè en Hurin tot sovint era lluny de casa amb la host d’En Fingon que vigilava les fronteres orientals i, quan tornava, la seva manera ràpida de parlar, plena de paraules estranyes, bromes i mig sentits, desconcertava el noi i l’incomodava. En aquell temps, l’escalfor del cor d’en Turin era per a la seva germana Lalaith; però rarament jugava amb ella i preferia custodiar-la sense ser vist i mirar com corria per l’herba o com s’aturava sota un arbre per cantar aquelles cançons que els fills dels Edain havien compost temps enrere quan la llengua dels Elfs encara era fresca en els seus llavis.

«Bella com un Elf és Lalaith —va dir en Hurin a la Morwen—, però més breu, ai las! I per això més bella, o potser més amada». I en Turin, en sentir aquestes paraules les va meditar, però no les va entendre. Perquè no havia vist mai els fills dels Elfs. En aquell temps cap dels Èldar no vivia a les terres del seu pare i només els havia vistos un cop, quan el Rei Fingon i molts dels seus senyors van travessar Dor-lomin i van passar pel pont de Nen Lalaith, resplendents d’argent i de blanc.

Però abans d’acabar l’any es va demostrar la veritat de les paraules del seu pare; perquè el Vent Maligne va arribar a Dor-lomin i en Turin va caure malalt i va jeure molt temps afectat de febre i d’un somni fosc. I, quan es va guarir, perquè aquest era el seu destí i la força de la vida que tenia a dins, va preguntar per la Lalaith. Però la infermera li respongué:

—No parleu més de la Lalaith, fill de Hurin; i de la vostra germana Urwen n’haureu de demanar noves a la vostra mare.

I quan la Morwen el va anar a veure, en Turin li va dir:

—Ja no estic malalt i m’agradaria veure la Urwen; però, per què no puc dir Lalaith mai més?

—Perquè la Urwen és morta i la rialla ha quedat glaçada a casa nostra —respongué—. Però tu vius, fill de Morwen; i també viu l’Enemic que ens ha fet això.

No va mirar de consolar-lo a ell, com no s’havia consolat ella mateixa; perquè enfrontava el dolor en silenci i amb el cor fred. En canvi en Hurin la plorava sense amagar-se’n i va agafar l’arpa per fer-li una cançó de lamentació; però no va poder i va trencar l’arpa i, sortint a fora, va alçar la mà cap al Nord tot cridant: «Destructor de la Terra Mitjana, tant de bo et veiés cara a cara per destruir-te com va fer el meu senyor Fingolfin!».

A la nit, tot sol, en Turin va plorar amargament, però mai més no va dir davant la Morwen el nom de la seva germana. A un amic només va recórrer en aquell moment per parlar-li del seu dolor i de la buidor de la casa. Aquest amic era en Sàdor, un home al servei d’en Hurin; era coix i de poca categoria. Havia estat fuster i, per mala fortuna i mal maneig de la destral, s’havia tallat el peu dret i la cama sense peu se li havia encongit; i en Turin li deia Làbadal, que vol dir «Peucoix», però el nom no desplaïa en Sàdor, perquè sabia que l’hi deia per compassió i no per sorna. En Sàdor treballava a les dependències de fora per fer o arreglar coses de poc valor que es necessitaven a la casa, perquè tenia certa habilitat per treballar la fusta; i en Turin li anava a buscar el que li calia perquè no hagués de fer servir la cama, i de vegades s’enduia secretament alguna eina o algun tros de fusta que trobava abandonats si li semblava que podia ser útil per al seu amic. En Sàdor somreia, però li deia que ho tornés al lloc on ho havia trobat: «Dóna amb generositat, però només el que sigui teu», li deia. Ell recompensava com podia l’amabilitat del noi i li esculpia figures d’homes i bèsties; però en Turin es delia sobretot amb les històries que li explicava en Sàdor, perquè l’època de la seva joventut era la dels dies de la Bragollach i ara gaudia de pensar en els curts dies de virilitat plena abans de la mutilació.

—Va ser una gran batalla, diuen, fill d’en Hurin. Vaig haver de deixar la meva feina al bosc per la necessitat d’aquells anys; però no vaig ser a la Bragollach, on potser hauria estat ferit amb més honor. Perquè hi arribàrem massa tard i només vam poder carregar el baiard del vell senyor Hàdor, que va caure quan custodiava el rei Fingolfin. Després em vaig fer soldat i vaig ser a Eíthel Sírion, el gran gual dels reis dels Elfs, durant molts anys; o això és el que em sembla ara, i els grisos anys viscuts des de llavors tenen poc a remarcar. Em trobava a Eíthel Sírion quan el Rei Negre va atacar, i en Gàldor, el pare del teu pare, n’era capità en nom del Rei. Caigué mort en aquell atac, i vaig veure com el teu pare se’n feia l’amo i ocupava el comandament, per bé que feia ben poc que era adult. Deia que tenia un foc a dins que escalfava l’espasa que duia a la mà. Al seu darrere, vam empènyer els Orcs cap a la sorra i des de llavors no han gosat acostar-se a les envistes dels murs. Però el meu amor per la batalla va quedar sadollat, perquè havia vist vessar molta sang i greus ferides, i vaig demanar permís per tornar als boscos que enyorava. I allí em vaig ferir, perquè un home que fuig d’allò que li fa por es pot trobar que no ha fet sinó trobar una drecera per arribar-hi.

D’aquesta manera parlava en Sàdor a en Turin quan era petit; i en Turin va començar a fer moltes preguntes que en Sàdor trobava difícils de respondre, pensant que era tasca de parents més propers instruir-lo. I un dia en Turin li va dir:

—És veritat que la Lalaith era com una nena èlfica, com va dir el meu pare? I què volia dir, quan va dir que era més breu?

—Molt semblant —va dir en Sàdor—, perquè en la primera joventut els fills dels Homes i els Elfs semblen parents. Però els fills dels Homes creixen més de pressa i la seva joventut passa aviat; és el nostre destí.

—Què és el destí? —preguntà llavors en Turin.

—Pel que fa al destí dels homes —va dir en Sàdor—, has de preguntar a algú més savi que en Làbadal. Però, com pot veure tothom, ens cansem aviat i morim; i per desgràcia alguns troben la mort encara més d’hora. En canvi els Elfs no es cansen, i no moren si no és d’una gran ferida. De ferides i mals que matarien els Homes, ells se’n poden guarir; i diuen que, encara que els seus cossos s’espatllin, poden tornar. No és així amb nosaltres.

—Llavors la Lalaith no tornarà mai? —digué en Turin—. On se n’ha anat?

—No tornarà —digué en Sàdor—. Però on ha anat ningú no ho sap; jo com a mínim.

—Sempre ha estat així? O és que sofrim alguna maledicció del rei malvat, potser, com el Vent Maligne?

—No ho sé. Tenim una foscor al darrere i ens n’arriben poques històries. Els pares dels nostres pares potser tenien coses a dir, però no les van dir. Fins i tot n’hem oblidat els noms. Les Muntanyes s’erigeixen entre nosaltres i la vida de què venim, fugint de qui sap què.

—Tenien por? —va preguntar en Turin.

—Pot ser —contestà en Sàdor—. Potser fugien de la por de la Foscor, només per trobar-la aquí davant nostre, i sense cap altre lloc on anar volant tret del Mar.

—Ja no tenim por —va dir en Turin—, no tots. El meu pare no té por, i jo no en tindré; o, si més no, com la meva mare, tindré por però no ho revelaré.

Llavors en Sàdor va tenir la sensació que els ulls d’en Turin no eren els ulls d’un nen, i va pensar: «La pena és una pedra d’afilar per a una ment aguda».

—Fill d’en Hurin i la Morwen —va dir en veu alta—, com serà el teu cor no ho pot endevinar en Làbadal; però poques vegades i a ben pocs ensenyes què hi tens.

—Potser és millor no dir què desitges, si no pots tenir-ho —va dir llavors en Turin—. Però m’agradaria, Làbadal, ser un Èldar. Així la Lalaith podria tornar i em trobaria aquí, encara que fes molt temps que se n’hagués anat. Aniré de soldat d’un rei dels Elfs així que pugui, com vas fer tu, Làbadal.

—En pots aprendre molt, d’ells —va dir en Sàdor, i sospirà—. Són un poble bell i meravellós i tenen poder sobre els cors dels Homes. I, tanmateix, de vegades penso que m’hauria anat millor no haver-los conegut i haver recorregut camins més baixos. Perquè ells tenen un coneixement antic, i són orgullosos i soferts. A la seva llum som dèbils o ens cremem amb una flama massa ràpida i el pes del nostre destí cau damunt nostre amb més pesadesa.

—Però el meu pare els estima —digué en Turin—, i no és feliç sense ells. Diu que hem après pràcticament tot el que sabem d’ells i que això ens ha fet un poble més noble; i diu que els Homes que han arribat fa poc a través de les muntanyes a penes són millors que els Orcs.

—Això és veritat —va respondre en Sàdor—, almenys pel que fa a alguns de nosaltres. Però el camí de pujada és dolorós i dels llocs alts és més fàcil caure.

En aquell moment, en Turin tenia gairebé vuit anys, en el mes de Gwaeron segons el còmput dels Edain, l’any que no pot ser oblidat. Ja hi havia rumors entre els seus majors d’una gran assemblea i recollida d’armes, de les quals en Turin no havia sentit res; malgrat tot, era conscient que el seu pare tot sovint se’l mirava fixament, d’aquella manera que un home mira algú estimat quan s’ha de separar d’ell.

En Hurin, conscient de la valentia i la discreció de la Morwen, li parlava tot sovint dels designis dels reis dels Elfs i del que es podia esdevenir, si anaven bé o malament. Tenia el cor ple d’esperança, i molt poc temor del resultat de la batalla; perquè no li semblava que cap força de la Terra Mitjana pogués vèncer el poder i l’esplendor dels Èldar. «Ells han vist la Llum a Occident —deia—, i al final la Foscor ha de fugir de les seves cares». La Morwen no el contradeia; perquè en companyia de Hurin allò esperançador sempre semblava el més probable. Però la seva raça també tenia coneixement de les tradicions èlfiques, i a ella mateixa es deia: «I tanmateix, no van deixar la Llum i no hi viuen ara d’esquena? Pot ser que els Senyors d’Occident se’ls hagin tret del pensament; i, si es així, com podran llavors els Fills dels Primogènits superar cap d’aquests Poders?».

No semblava haver-hi cap ombra de dubte en Hurin Thàlion; tot i així, un matí de la primavera d’aquell any, va despertar aclaparat com després d’un son inquiet i aquell dia un núvol enterbolia la seva claredat; i al vespre va dir de cop i volta:

—Quan em cridin, Morwen Eledhwen, deixaré l’hereu de la Casa d’En Hàdor sota la teva protecció. Les vides dels Homes són curtes i estan sotmeses a molts perills, fins i tot en temps de pau.

—Sempre ha estat així —respongué ella—. Però què s’amaga sota les teves paraules?

—Prudència, sens dubte —digué en Hurin; tanmateix, semblava preocupat—. Però qui mira endavant ha de veure que les coses no continuaran com eren. Hi haurà una gran batussa i un bàndol ha de caure més avall d’on és ara. Si són els Reis dels Elfs els qui cauen, tot anirà malament per als Edain; i nosaltres som els que vivim més a la vora de l’Enemic. Aquesta terra podria passar sota el seu domini. Però, si les coses van malament, no et diré «No tinguis por!», perquè tu temeràs el que s’ha de témer i només això, i el temor no et consternarà. Sinó que et diré: «No esperis! Tornaré així que pugui, però no m’esperis! Vés cap al sud tan ràpid com puguis: si visc, et seguiré i et trobaré, encara que hagi de recórrer tot Belériand».

—Belériand és gran i no hi ha cases per a exiliats —va dir la Morwen—. On he de fugir, amb pocs o amb molts?

Aleshores en Hurin va pensar una estona en silenci.

—A Brethil hi ha la parentela de la meva mare —va dir—. Són unes trenta llegües, a vol d’àguila.

—Si realment arriba aquest temps de mals, quina ajuda trobaré en els Homes? —digué la Morwen—. La Casa d’En Bëor ha caigut. Si la gran Casa d’En Hàdor cau, en quins forats s’arraulirà el petit Poble de Na Hàleth?

—En els que puguin trobar —digué en Hurin—. Però no dubtis del seu valor, encara que siguin pocs i poc coneixedors. On més hi ha esperança?

—No parles de Góndolin —va dir la Morwen.

—No, perquè aquest nom mai no ha sortit de la meva boca —digué en Hurin—. Tanmateix, és veritat el que has sentit: hi he estat. Però et dic ara sincerament, com no he dit mai a ningú ni ho faré: no sé on es troba.

—Però ho intueixes, i no t’equivoques, em penso —va dir la Morwen.

—Potser sí —va dir en Hurin—. Però mentre en Turgon en persona no m’alliberi del meu jurament, no podré expressar aquesta intuïció, ni tan sols a tu; i per tant la teva cerca seria vana. Però si per a vergonya meva arribés a parlar, en el millor dels casos no faries sinó arribar a una porta tancada; perquè si En Turgon no surt a la guerra (i encara no se n’ha sentit res i no s’espera que ho faci) no hi entrarà ningú.

—Aleshores, si els teus parents no són prometedors i els teus amics et neguen —va dir la Morwen—, m’hauré d’aconsellar tota sola; i em ve ara al cap la idea de Dòriath.

—Sempre has aspirat alt —va dir en Hurin.

—Massa alt, vols dir? —digué la Morwen—. Crec que l’última de les defenses que es trencarà serà el Cinturó de Na Mèlian; i la Casa d’En Bëor no serà menyspreada a Dòriath. Que no sóc parenta del rei ara? Perquè Beren fill de Bàrahir era nét de Brègor, com també ho era el meu pare.

—El meu cor no té cap inclinació envers En Thíngol —va dir en Hurin—. No va enviar cap ajut al rei Fingon; i no sé quina ombra embolcalla el meu esperit quan sento el nom de Dòriath.

—El nom de Brethil també enfosqueix el meu cor —va dir la Morwen.

Llavors, sobtadament, en Hurin va esclafir a riure i va dir:

—Aquí ens trobem debatent coses que superen el nostre abast i veiem sortir ombres del somni. Les coses no aniran tan malament; però, si hi van, tot queda sotmès al teu coratge i consideració. Fes el que et digui el cor, però fes-ho de pressa. I si aconseguim els nostres objectius, els reis dels Elfs estan decidits a tornar tots els feus de la Casa d’En Bëor al seu hereu; i l’hereu ets tu, Morwen, filla de Bàragund. Grans senyorius tindrem llavors, i el nostre fill rebrà una gran herència. Sense la malícia al Nord, reunirà una gran riquesa i serà rei entre els homes.

—Hurin Thàlion —va dir la Morwen—, més cert em sembla dir el següent: que tu mires cap amunt, però jo temo caure baix.

—Això en el pitjor dels casos no ho has de témer —va dir en Hurin.

Aquella nit en Turin es va mig despertar i li va semblar que el seu pare i la seva mare eren al costat del seu llit i se’l miraven a la llum de les espelmes que sostenien; però no els va poder veure la cara.

Al matí de l’aniversari d’en Turin, en Hurin li va fer un regal: un ganivet forjat pels Elfs amb el mànec i la beina de plata i negra; i li va dir:

—Hereu de la Casa d’En Hàdor, aquí tens un regal per al dia d’avui. Però vés amb compte! És una fulla amarga i l’acer serveix només per als qui poden brandar-lo. Et tallarà de tan bon grat la mà com qualsevol altra cosa. —I tot apujant en Turin a una taula, el va besar i li va dir—: Ara ets més alt que jo, fill de Morwen: ben aviat seràs alt com jo quan estiguis dret. Aquell dia molts temeran la teva fulla.

Llavors en Turin va sortir corrent de l’habitació i se’n va anar tot sol, amb una escalfor al cor que era com el sol que escalfa la terra freda i propicia el creixement. Es repetia les paraules del seu pare: Hereu de la Casa d’En Hàdor. Però també li venien al cap altres paraules: dóna amb mà generosa, però només el que és teu. I va anar a veure en Sàdor i li va dir:

—Làbadal, és el meu aniversari, l’aniversari de l’hereu de la Casa d’En Hàdor! I t’he portat un regal per celebrar-ho. Aquí tens un ganivet com el que necessites; tallarà tot allò que vulguis, i ho deixarà fi com un cabell.

Aleshores en Sàdor es va preocupar, perquè sabia molt bé que en Turin havia rebut el ganivet com a regal aquell mateix dia; però els homes deien que era ofensiu rebutjar un regal que algú t’ofereix lliurement. Li va parlar amb gravetat:

—Ets d’una família generosa, Turin, fill de Hurin. Jo no he fet res per merèixer el teu regal i no puc confiar a fer res millor en els dies que em queden; però el que pugui fer, ho faré. —I aleshores va treure el ganivet de la beina i va dir—: Això és un regal, certament: una fulla d’acer èlfic. Molt de temps n’he enyorat el tacte.

En Hurin es va adonar de seguida que en Turin no duia el ganivet i li va preguntar si era que el seu advertiment li havia fet agafar por. En Turin va respondre:

—No, l’he donat a en Sàdor, el llenyataire.

—Vol dir que menysprees el regal del teu pare? —va dir la Morwen.

—No, però estimo en Sàdor i em fa llàstima —va respondre en Turin.

Aleshores digué en Hurin:

—Els tres dons eren teus per donar, Turin: amor, compassió i, el menor, el ganivet.

—Tanmateix, dubto que en Sàdor els mereixi —va dir la Morwen—. Està mig tolit per la seva manca d’habilitat i és lent en les seves tasques perquè dedica massa temps a nicieses.

—De totes maneres se l’ha de compadir —va dir en Hurin—. Una mà honesta i un cor veritable poden errar; i el mal pot ser més difícil de suportar que l’obra d’un enemic.

—Però ara hauràs d’esperar per tenir una altra fulla —va dir la Morwen—. Així el regal serà un veritable regal al teu propi cost.

Tot i així, en Turin es va adonar que des d’aquell moment en Sàdor era tractat amb més amabilitat i li van encarregar que fes un gran tron per a la sala del senyor.

Va arribar un clar matí del mes de Lothron en què en Turin va ser despertat per trompetes sobtades; i, corrent cap a les portes, va veure al pati una gran reunió d’homes a peu i a cavall, i tots estaven plenament armats com per a la guerra. També hi era en Hurin, que va parlar als homes i els va donar ordres; i en Turin s’assabentà que aquell dia partien cap a Bàrad Eíthel. Aquells eren els guàrdies i el personal de la casa, però van ser convocats tots els homes de la terra de què es podia prescindir. Alguns ja havien anat amb en Huor, germà del seu pare; i molts altres s’unirien al Senyor de Dor-lomin pel camí i seguirien el seu estendard cap a la gran congregació del rei.

Aleshores la Morwen va acomiadar-se d’en Hurin sense llàgrimes; i li va dir:

—Protegiré el que deixes al meu càrrec, tant el que és com el que serà.

I en Hurin va contestar:

—Adéu, Senyora de Dor-lomin; ara marxem amb més esperances de les que hem tingut mai. Pensem que la festa d’hivern serà més feliç que en tots els anys passats i després tindrem una primavera sense temors! —A continuació es va posar en Turin sobre les espatlles i va cridar als seus homes—: Que l’hereu de la Casa d’En Hàdor vegi la llum de les vostres espases! —I el sol va resplendir en cinquanta fulles que s’enlairaren, i va ressonar al pati el crit de batalla dels Edain del Nord: Lacho calad! Drego morn! «Llum Encén-te! Nit Fuig!».

Finalment, en Hurin va pujar a la sella i el seu estendard d’or va ser desplegat, i les trompetes van tornar a sonar al matí; i així en Hurin Thàlion va cavalcar cap a la Nirnaeth Arnoediad.

Però la Morwen i en Turin van romandre quiets a les portes, fins que a la llunyania van sentir la crida apagada d’un sol corn al vent: en Hurin havia tramuntat la carena, més enllà de la qual ja no podia veure la casa.