VII
D’en Mîm el Nan

Ara la història passa a Mîm el Nan-mesquí. Fa temps que no pensem en els Nans mesquins, perquè en Mîm va ser l’últim. Poc se sabia d’ell fins i tot en els temps de l’antigor. Els Nibin-nogrim, en deien fa molt temps els Elfs de Belériand, però no els estimaven; i els Nans mesquins no estimaven ningú més que ells mateixos. Si odiaven i temien els Orcs, també odiaven els Èldar, i sobretot els Exiliats; perquè deien que els Nóldor els havien robat les terres i les cases. Nargòthrond va ser trobat en primer lloc pels Nans mesquins, que en començaren l’excavació, molt abans que En Fínrod Felagund arribés pel Mar.

N’hi havia que deien que venien dels Nans que havien estat bandejats de les ciutats de Nans de l’est en dies antics. Molt abans del retorn de Mórgoth, s’havien dirigit cap a l’oest. Com que no tenien amo i eren pocs en nombre, els era difícil trobar vetes de metalls i el seu art com a ferrers i la reserva d’armes van minvar. Duien una vida furtiva i es van tornar més petits d’estatura que els seus parents orientals, perquè caminaven amb les espatlles tirades endavant i amb passes ràpides i furtives. Tot i així, com tota la raça dels Nans, eren més forts del que prometia la seva estatura i podien aferrar-se a la vida malgrat les privacions. Però, finalment havien minvat i havien desaparegut a la Terra Mitjana, tret d’en Mîm i els seus dos fills; i en Mîm era vell fins i tot en el còmput dels Nans, vell i oblidat.

Després de la partida d’en Béleg (i això fou en el segon estiu després de la marxa d’en Turin de Dòriath), les coses es posaren malament per als proscrits. Hi havia pluges fora d’estació, i del nord baixaven Orcs en nombre molt més gran que abans que creuaven el Tèiglin pel Camí del Sud portant la dissort a tots els boscos de les fronteres occidentals de Dòriath. Hi havia poca seguretat o descans, i la companyia es trobava més sovint perseguida que no pas perseguint.

Una nit, quan jeien amagats en la foscor sense foc, en Turin va repassar la seva vida i li va semblar que podia ser molt millorada. «Haig de trobar un refugi segur —va pensar— i fer provisions contra l’hivern i la gana». Però no sabia cap a on anar.

L’endemà va guiar els seus homes cap al sud, més lluny del que havien anat mai del Tèiglin i de les fronteres de Dòriath; i, després de tres dies de viatge, s’aturaren a la vora occidental dels boscos de la Vall del Sírion. Allí la terra era més seca i més estèril, perquè començava a pujar cap als erms.

Poc després s’esdevingué que, quan queia la llum grisa d’un dia de pluja, en Turin i els seus homes estaven amagats en un matoll de grèvol; i més enllà hi havia una clariana amb moltes pedres grans, repenjades l’una a l’altra o superposades. Tot era silenciós, tret del gotim de la pluja en les fulles.

De cop i volta se sentí el crit d’un guàrdia i, alçant el cap, veieren tres figures encaputxades, vestides de gris, que passaven furtivament entre les pedres. Anaven carregats amb un gran sac, però corrien veloços malgrat tot. En Turin els manà que s’aturessin i els homes s’hi llançaren al damunt com perdiguers; però ells continuaren el camí i, encara que l’Androg els llançava fletxes des del darrere, s’esvaniren en la foscor. Un d’ells s’endarrerí, perquè era més lent o anava més carregat, i ben aviat fou enxampat i tirat a terra, i engrapat per moltes mans fermes, per bé que ell es debatia i mossegava com una bèstia. Però en Turin s’hi acostà i renyà els seus homes.

—Què hi teniu, aquí? —va dir—. Quina necessitat hi ha de ser tan ferotge? És vell i petit. Quin mal fa?

—Mossega —va dir l’Androg tot ensenyant la mà que sagnava—. És un Orc o de la raça dels Orcs. Matem-lo!

—No mereix pas menys per haver traït la nostra esperança —va dir un altre que li havia pres el sac—. Aquí no hi ha res més que arrels i pedretes.

—No —va dir en Turin—. És barbut. Només és un Nan, suposo. Deixeu-lo aixecar-se i que parli.

Així fou com en Mîm entrà en la Història dels Fills d’en Hurin. Perquè tot ensopegant es posà de genolls als peus d’en Turin i li pregà que li salvés la vida.

—Sóc vell —deia—, i pobre. Res més que un Nan, com dieu, no un Orc. Em dic Mîm. No deixeu que em matin, senyor, sense cap motiu, com farien els Orcs.

En Turin es compadí d’ell de tot cor, però va dir:

—Pobre sembles, Mîm, si bé això és estrany en un Nan; però nosaltres encara som més pobres, em penso: homes sense casa i sense amics. Si et digués que no perdonem només per llàstima, atesa la nostra necessitat, què ens oferiries com a rescat?

—No sé què desitjaríeu, senyor —va dir en Mîm cautelós.

—En els temps que corren, ben poc! —va dir en Turin mirant amargament al seu voltant amb els ulls plujosos—. Un lloc segur per dormir lluny dels boscos humits. Sens dubte tu tens un refugi així.

—El tinc —va dir en Mîm—, però no el puc donar com a rescat. Sóc massa vell per viure a cel obert.

—No cal que te’n facis més, de vell —va dir l’Androg fent un pas endavant amb un ganivet a la mà no ferida—. T’ho puc estalviar.

—Senyor! —va cridar en Mîm mort de por—. Si perdo la vida, perdreu el meu refugi; perquè no el trobareu sense mi. No el puc donar, però el compartiré. Hi ha més espai que no pas abans: són tants els que han marxat per sempre… —i es posà a plorar.

—Et perdono la vida, Mîm —va dir en Turin.

—Fins que arribem al seu cau, si més no —va dir l’Androg.

Però en Turin es girà cap a ell i li va dir:

—Si en Mîm ens porta a casa seva sense enganys i el lloc ens convé, la seva vida haurà estat rescatada; i no serà mort per cap dels homes que em segueixen. Ho juro.

Llavors en Mîm besà els genolls d’en Turin i va dir:

—Mîm serà el vostre amic, senyor. De primer he pensat que éreu un Elf, per la parla i per la veu. Però si sou un home, millor. En Mîm no estima els Elfs.

—On és aquesta casa teva? —va dir l’Androg—. Ha de ser molt bona, certament, perquè l’Androg la comparteixi amb un nan. Perquè a l’Androg no li agraden els Nans. Poca cosa bona ha arribat en les històries d’aquella raça que vingué de l’Est.

—Pitjor són les històries que deixaren enrere —va dir en Mîm—. Jutja la meva casa quan la vegis. Però necessitareu llum per al camí, Homes ensopegadors. Tornaré de seguida i us hi guiaré. —Llavors es va aixecar i va agafar el seu sac.

—No, no! —va dir l’Androg—. No ho permetràs, oi, capità? No tornaríem a veure mai més el vell bergant.

—S’està fent fosc —va dir en Turin—. Fem-li deixar una penyora. Ens quedem el teu sac i el carregament, Mîm?

Però en sentir això el Nan es llançà un altre cop als seus genolls tot espantat.

—Si en Mîm no pensés tornar, no tornaria per un vell sac d’arrels —va dir—. Tornaré. Deixeu-me marxar!

—No —va dir en Turin—. Si no et separes del teu sac, t’hauràs de quedar amb ell. Una nit sota les fulles potser et faci compadir de nosaltres. —Però s’adonà, i els altres també, que en Mîm donava més valor al seu carregament del que semblava lògic a la vista.

Van portar el vell Nan cap al seu llòbrec campament i, tot caminant mormolava en una estranya llengua que semblava amarada d’odi antic; però quan li posaren lligams a les cames es quedà quiet a l’acte. I aquells que vigilaven el veieren assegut tota la nit silenciós i quiet com una pedra, tret dels ulls desvetllats que resplendien mentre vagarejaven per la foscor.

Abans del matí parà de ploure i el vent s’agitava entre els arbres. L’alba arribà més brillant que molts dies i els aires suaus del sud obrien el cel, pàl·lid i clar, a l’entorn del sol naixent. En Mîm continuava assegut sense moure’s i semblava com mort; perquè ara tenia tancades les pesades parpelles i la llum del matí el mostrava musti i revellit. En Turin s’aixecà i el mirà.

—Ara ja hi ha prou llum —va dir.

Llavors en Mîm va obrir els ulls i assenyalà els seus lligams i, quan va ser deslligat, parlà amb ferocitat:

—Apreneu una cosa, imbècils! —va dir—. No poseu mai lligams a un Nan! No us ho perdonarà. No vull morir, però el que m’heu fet m’ha escalfat el cor. Em desdic de la meva promesa.

—Però jo no —va dir en Turin—. Em portaràs a casa teva. Fins llavors no parlarem de mort. Aquesta és la meva voluntat. —Va mirar fixament els ulls del Nan i en Mîm no ho va poder suportar; pocs, certament, podien desafiar els ulls d’en Turin quan mostraven una voluntat ferma o estaven irats. No trigà el nan a desviar la vista i aixecar-se.

—Seguiu-me, senyor! —va dir.

—Molt bé —va dir en Turin—. Però afegiré una cosa més: entenc el teu orgull. Pot ser que moris, però no se’t posaran mai més lligams.

—No —va dir en Mîm—. Però ara, anem!

I amb això els va guiar al lloc on havia estat capturat i va assenyalar cap a l’oest.

—Allí és casa meva! —va dir—. L’heu vista sovint, suposo, perquè és molt amunt. Sharbhund, li dèiem abans que els Elfs canviessin tots els noms. —Aleshores van veure que assenyalava Àmon Rûdh, el Turó Calb, des del cim nu del qual s’albiraven moltes llegües de terreny.

—L’hem vista, però mai de tan a prop —va dir l’Androg—. Perquè, com pot haver-hi un cau segur, aigua o qualsevol altra cosa necessària, allí? Ja m’imaginava que ens pararia alguna trampa. S’amaguen els homes al cim d’una muntanya?

—Tenir bona vista pot ser més segur que amagar-se —va dir en Turin—. Àmon Rûdh domina grans distàncies. Bé, Mîm, vindré a veure què m’ensenyes. Quant temps trigarem nosaltres, homes ensopegadors, a arribar-hi?

—Tot el dia, fins al vespre, si sortim ara —respongué en Mîm.

La companyia emprengué camí cap a l’oest i en Turin hi anava al capdavant amb en Mîm al costat. Caminaven amb cautela quan sortien dels boscos, però tot era desert i tranquil. Van passar per sobre les pedres caigudes i van començar a pujar; perquè Àmon Rûdh s’alzinava a la vora esquerra dels alts erms que s’estenien entre les valls del Sírion i del Nàrog, i fins i tot dalt del pedregós bruguerar de la base, s’albirava la corona a més de mil peus d’altura. A la part oriental, una terra clivellada pujava lentament cap a les altes carenes entre nusos de bedolls i moixeres de la guilla, i vells arços arrelats a la pedra. Més enllà, sobre els erms i als vessants més baixos de l’Àmon Rûdh hi havia matolls d’aeglos; però l’escarpat cim gris era nu, llevat del seregon vermell que cobria la pedra.

Quan la tarda s’apagava, els proscrits s’acostaven a la base del turó. Ara venien del nord, perquè per allí els havia guiat en Mîm, i la llum del sol que es ponia il·luminava el cim de l’Àmon Rûdh i tot el seregon era en flor.

—Mireu! Al cim del turó hi ha sang —va dir l’Androg.

—No encara —va dir en Turin.

El sol es ponia i a les fondalades hi havia poca llum. El turó s’alzinava davant d’ells i els envoltava, i es preguntaven quina necessitat hi havia de tenir guia amb un objectiu tan evident. Però a mesura que en Mîm els guiava i començaven a pujar les darreres pendents, s’adonaren que seguia un camí per senyes secretes o d’antiga tradició. Ara el camí giravoltava cap a una banda i altra i, si miraven al costat, veien que a cada banda s’obrien foscos sots o cingles, o la terra corria cap a erms de grans pedres, amb caigudes i forats ocultats per esbarzers i espines. Allí, sense guia, podien haver caminat i trescat dies i dies per trobar un camí.

A la fi arribaren a un terreny més escarpat, però menys irregular. Van passar sota les ombres dels vells arços cap a passadissos d’aeglos de llargues tiges: una tenebrositat amarada d’una aroma dolça. Aleshores, de sobte, es trobaren un mur de pedra davant d’ells, llis i escarpat, de quaranta peus d’alçària, potser, però la foscor amagava el cel damunt seu i el càlcul era insegur.

—És la porta de casa teva? —va dir en Turin—. Als Nans els agrada la pedra, diuen. —S’acostà a en Mîm per si en acabat volia fer alguna trampa.

—No la porta de casa, sinó la porta del jardí —va dir en Mîm. Llavors va girar cap a la dreta pel peu del turó i, després de fer vint passes s’aturà de sobte; i en Turin va veure que per obra de mans o del temps hi havia una clivella formada de manera que les dues cares del mur se superposaven amb una obertura entre elles a l’esquerra. L’entrada estava amortallada amb llargues plantes arrelades a les esquerdes de dalt, però a dins hi havia un empinat camí de pedra que pujava cap a la foscor. Hi queia aigua gotejant, i era molt humit.

Un a un van anar pujant. A dalt del camí van girar a la dreta i un altre cop cap al sud, i els portà per un matoll d’espines cap a una verda plana, per la qual continuava el camí cap a les ombres. Havien arribat a la casa d’en Mîm, Bar-en-Nibin-noeg, que només recordaven les antigues històries de Dòriath i Nargòthrond, i que cap Home no havia vist. Però la nit ja era entrada i l’est estava il·luminat d’estels, i encara no podien veure la forma d’aquell lloc tan estrany.

L’Àmon Rûdh tenia una corona: una gran massa de roca com un barret de pedra amb la part de dalt plana. A la part del nord en sortia una lleixa, llisa i gairebé quadrada, que n’impedia la visió des de baix; perquè al darrere hi havia la corona del cim com un mur, i a l’oest i a l’est queien de les vores escarpats pendissos. Només del nord, com havien vingut ells, podien arribar-hi còmodament aquells que coneixien el camí. De la «porta» sortia un corriol que s’endinsava tot seguit en un bosquet de bedolls nans que creixien a la vora d’un bassal d’aigua clara en una comella a la roca. Aquest bassal es nodria de l’aigua d’una font als peus d’un mur del darrere i per un broc vessava com un fil blanc per la banda occidental de la lleixa. Darrere la pantalla d’arbres, a la vora de la font entre dos contraforts de roca, hi havia una cova. No semblava més que una petita cova, amb un arc baix trencat; però més endins havia estat aprofundida i perforada sota el turó per les parsimonioses mans dels Nans Mesquins, en els llargs anys que hi havien viscut sense ser importunats pels Elfs Grisos dels boscos.

Per la profunda foscor els portà en Mîm més enllà de l’estany, on ara s’emmirallaven els descolorits estels entre les ombres de les branques dels bedolls. A la boca de la cova, es girà i féu una reverència a en Turin.

—Entreu, senyor! Bar-en-Fanwedh, la Casa del Rescat, perquè així és dirà des d’ara.

—Pot ser —va dir en Turin—. Primer hi faré una ullada. —Va entrar-hi, doncs, amb en Mîm i els altres, en veure’l entrar sense temors, el seguiren, fins i tot en Androg, que era qui més es malfiava del Nan. Ben aviat es trobaren en negra penombra; però en Mîm picà de mans i aparegué una llumeta per una cantonada: d’un passatge al final de la cova exterior va sortir un Nan amb una petita torxa.

—Ah! No l’he tocat, m’ho temia —va dir l’Androg. Però en Mîm intercanvià amb prestesa amb l’altre unes paraules en la seva brusca llengua i, amb una expressió inquieta o astorada pel que sentia, s’endinsà en el passadís i desaparegué. L’Androg maldava per seguir-lo—. Ataquem primer! —va dir—. Pot ser que n’hi hagi un eixam, d’ells; però són petits.

—Només tres, suposo —va dir en Turin; i comandà el camí, mentre al seu darrere els proscrits s’agombolaven en el corriol i avançaven a les palpentes pels murs rasposos.

Molts cops girava a una i altra banda amb angles secs, però a la fi van veure una llum pàl·lida que llampurnava al seu davant i arribaren a una sala petita però alterosa, il·luminada amb uns pàl·lids llums que penjaven del sostre amb fines cadenes. En Mîm no hi era, però se sentia la seva veu i, guiat per ella, arribà en Turin a la porta d’una cambra que s’obria al fons de la sala. En mirar a dins, va veure en Mîm agenollat a terra. Al seu costat, dempeus, vetllava silenciós el Nan amb la torxa; però en un banc de pedra, arrambat a la paret n’hi havia un altre ajagut.

—Khîm, Khîm, Khîm! —gemegava el vell Nan tot estirant-se la barba.

—No totes les teves fletxes han errat el tret —va dir en Turin a l’Androg—. Però d’aquesta te’n pots penedir. Deixes anar les fletxes amb massa lleugeresa; és probable que no visquis prou temps per aprendre’n.

Deixant els altres, en Turin entrà silenciosament i es posà darrere d’en Mîm, i li parlà.

—Què passa, Mîm? —va dir—. Tinc algunes arts guaridores. Puc ajudar-te?

En Mîm girà el cap i tenia una llum vermella als ulls.

—No, si no és que podeu fer tornar el temps enrere i talleu les cruels mans dels vostres homes —respongué—. És el meu fill, traspassat per una fletxa. Ara ja ha perdut la parla. Ha mort al capvespre. Els lligaments m’han impedit de venir a guarir-lo.

Novament la compassió tant de temps continguda aflorà en el cor d’en Turin com l’aigua de la roca.

—Ai! —va dir—. Faria tornar enrere aquesta fletxa, si pogués. Ara aquesta casa es dirà en veritat Bar-en-Danwedh, la Casa del Rescat. Perquè tant si vivim aquí com si no, em consideraré deutor; i si mai aconsegueixo cap riquesa, et pagaré un danwedh d’or massís pel teu fill, en senyal de dol, encara que el teu cor ja no s’alegri.

Llavors en Mîm s’aixecà i fità llarga estona en Turin.

—Us escolto —va dir—. Parleu com un senyor dels Nans de l’avior, i això em meravella. Ara el meu cor s’ha apaivagat, per bé que no està content. Jo pagaré, doncs, el meu rescat: podeu viure aquí, si voleu. Però afegiré una cosa: aquell que va deixar anar la fletxa trencarà el seu arc i les fletxes i les deixarà als peus del meu fill i no agafarà mai una fletxa ni sostindrà l’arc mai més. Si ho fa, morirà. Aquesta maledicció li llanço.

L’Androg es va espantar quan va sentir la maledicció; i per bé que amb gran recança, va trencar l’arc i les fletxes i els va deixar als peus del Nan mort. Però quan va sortir de la cambra, va fer una ullada maliciosa a en Mîm, i mormolà:

—La maledicció d’un Nan no mor mai, diuen; però la d’un Home també pot fer efecte. Que mori amb un dard a la gola!

Aquella nit es quedaren a la sala i dormiren incòmodes pels laments d’en Mîm i de l’Ibun, el seu altre fill. No sabria pas dir quan van parar els laments, però quan finalment despertaren, els Nans no hi eren i la cambra estava tancada amb una pedra. El dia era novament clar i, sota el sol del matí, els proscrits es rentaren a l’estanyol i prepararen tot el menjar que tenien; i mentre menjaven se’ls presentà en Mîm al davant.

Va fer una reverència a en Turin.

—Ha marxat i ja està tot fet —va dir—. Ara jeu amb els seus pares. Nosaltres tornem a la vida que ens ha quedat, encara que els dies que ens restin siguin breus. Us plau la casa d’en Mîm? Considereu pagat i acceptat el rescat?

—Sí —va dir en Turin.

—Llavors tot és vostre i podeu arreglar l’habitatge com us plagui, tret d’això: la cambra que està tancada no l’obrirà ningú més que jo.

—T’escoltem —va dir en Turin—. Pel que fa a la nostra vida aquí, estem segurs, o així ho sembla; però així i tot hem d’aconseguir menjar i altres coses. Com sortirem; o més encara, com tornarem?

Amb inquietud veieren com en Mîm reia amb la gola.

—Us fa por haver seguit una aranya fins al cor de la tela? —va dir—. No, en Mîm no menja homes! I difícil ho tindria una aranya amb trenta vespes alhora. Mireu, vosaltres aneu armats, i jo vaig desarmat. No, hem de compartir, vosaltres i jo, casa, menjar i foc, i potser d’altres adquisicions. La casa, penso, la guardareu i mantindreu secreta pel vostre propi bé, fins i tot quan conegueu els camins per entrar-hi i sortir-ne. Els aprendreu amb el temps. Però, mentrestant, quan sortiu us haurà de guiar en Mîm, o Ibun el seu fill; i un anirà allà on aneu vosaltres i tornarà quan torneu vosaltres… o us esperarà en algun punt al qual sapigueu tornar sense guia. Cada cop més a prop de casa serà això, suposo.

En Turin hi estigué d’acord i donà les gràcies a en Mîm, i la majoria dels homes estaven contents; perquè sota el sol del matí, encara alt a l’estiu, semblava un bonic indret per viure. Només l’Androg estava insatisfet.

—Com abans dominem les entrades i les sortides, millor —va dir—. No havíem posat mai abans les nostres anades i vingudes en mans d’un presoner agreujat.

Aquell dia van descansar i van netejar les armes i reparar l’equipament; perquè encara tenien menjar per a un parell de dies i en Mîm hi afegí alguna cosa. Els deixà tres grans olles per cuinar, i foc; i va treure un sac.

—Deixalles —va dir—. No valia la pena robar-les. Només arrels silvestres.

Però un cop rentades, aquelles arrels eren prou blanques i carnoses amb la pell i, un cop bullides, eren molt bones, una mica semblants al pa; i els proscrits n’estigueren contents, perquè feia temps que no tastaven més pa que aquell que podien manllevar.

—Els Elfs Salvatges no les coneixen; els Elfs Grisos no les han trobades; els orgullosos de més enllà del Mar són massa orgullosos per excavar —va dir en Mîm.

—Com es diuen? —va dir en Turin.

En Mîm el va mirar de cua d’ull.

—No tenen nom, tret en la llengua dels Nans, que no puc ensenyar —va dir—. I no ensenyem els Homes a trobar-les, perquè els homes són avariciosos i balafiadors i no pararien fins que totes les plantes fossin mortes, mentre que ara hi passen pel costat quan van fent bestieses pels boscos. No us assabentareu de res més per mi, però podeu aprofitar-vos de la meva generositat sempre que parleu bé i no espieu ni robeu. —Llavors tornà a riure amb la gola—. Tenen molt de valor. Més que l’or en l’afamat hivern, perquè poden ser atresorades com les nous d’un esquirol i ja comencem a emmagatzemar-les quan les primeres són madures. Però sou enzes si penseu que no m’hauria separat d’una petita càrrega ni per salvar la vida.

—Et crec —va dir l’Úlrad, que havia mirat dins del sac quan agafaren en Mîm—. Tanmateix, no te’n vas separar, i les teves paraules només em fan rumiar més.

En Mîm es girà cap a ell i el mirà obscurament.

—Ets un dels taujans als quals la primavera no ploraria si morissis a l’hivern —va dir—. Jo us havia donat la meva paraula i, per tant, hauria tornat, amb voluntat o sense, amb sac o sense, i que pensi el que vulgui un home sense llei i sense fe! Però no m’agrada ser separat de les meves coses per força dels malvats, encara que sigui una llengüeta de sabata. Oi que les teves mans eren entre les que em van posar els lligaments i així em van impedir de tornar a parlar amb el meu fill? Cada vegada que tregui el pa de la terra del meu magatzem descomptaré la teva part i, si en menges, en menjaràs per la generositat dels teus companys, no per la meva.

Aleshores en Mîm va marxar; però l’Úlrad, que s’havia esporuguit davant la ràbia del Nan, parlà al seu darrere:

—Grans paraules! Nogensmenys el vell brivall tenia altres coses al sac, de la mateixa forma però més pesades. Potser hi ha d’altres coses a més del pa de la terra en els ermots que els Elfs no han trobat i els Homes no han de conèixer!

—Podria ser —va dir en Turin—. Tot i així el Nan ha dit la veritat almenys en una cosa, a dir-te taujà. Per què has d’expressar els teus pensaments en veu alta? El silenci, si no tens belles paraules a la gola, servirà millor els teus objectius.

El dia transcorregué amb pau i cap dels proscrits no volia sortir. En Turin passejava molt pel verd parterre de gespa de la lleixa, de banda a banda; i mirava a l’est, i a l’oest i al nord, i es delia per esbrinar fins on arribava la vista en l’aire clar. Mirant cap al nord destriava, estranyament a la vora, el Bosc de Brethil que s’agombolava al voltant d’Àmon Obel. Els seus ulls s’hi desviaven més sovint del que hauria volgut, tot i que no sabia per què; perquè tenia el cor més aviat al nord-est, on llegües i llegües enllà, a les faldes del cel, li semblava entrellucar les Muntanyes Obagues, els murs de la seva llar. Però al vespre, en Turin mirava la posta de sol a l’oest, quan el sol rodolava vermell entre boirines camí de costes distants, i la Vall del Nàrog s’enfonsava entre les ombres d’una i altra banda.

Així començà l’estada d’en Turin fill d’en Hurin als habitatges d’en Mîm, a Bar-en-Danwedh, la Casa del Rescat.

Durant molt temps la vida dels proscrits transcorregué ben bé al seu gust. No els mancava menjar i tenien un bon refugi, càlid i sec, amb prou espai per viure; perquè es van trobar que n’haurien cabut més d’un centenar si hagués calgut. Més endins hi havia un altre estatge més petit. A una banda tenia una llar de foc per damunt la qual el forat del fum s’endinsava a la roca fins a un respirall astutament ocult en una clivella de la muntanya. També hi havia moltes altres cambres que s’obrien a les bandes de les sales o dels passadissos que les comunicaven, algunes per viure-hi, d’altres que servien de taller o de magatzem. En Mîm era més destre que ells en l’art d’emmagatzemar i tenia moltes gerres i arques de pedra i fusta que semblaven molt antigues. Però ara la major part de les cambres estaven buides: a les armeries penjaven destrals i altres eines rovellades i plenes de pols, els prestatges i armaris eren buits i les fargues desocupades. Tret d’una: una petita cambra que donava a la sala interior i amb la qual compartia la sortida de fums de la llar de la sala. En Mîm hi treballava de vegades, però no hi deixava entrar mai ningú; i no va dir res de l’escala oculta secreta que portava de casa seva al cim pla de l’Àmon Rûdh. L’Androg se’l va trobar quan, buscant afamat les provisions de menjar d’en Mîm, es va perdre per les coves; però va mantenir en secret el seu descobriment.

Durant la resta de l’any no van fer més sortides i, si sortien, era per anar a caçar o a buscar menjar, i solien anar-hi en grups petits. Però molt de temps els costà d’aprendre el camí de tornada i només en Turin i sis dels seus homes l’acabaren coneixent. Tot i així, en adonar-se que els que eren hàbils amb aquestes coses podien arribar al seu cau sense l’ajut d’en Mîm, van muntar una guàrdia que vigilava dia i nit la clivella del mur del nord. Del sud no esperaven enemics, i tampoc no hi havia cap temor que ningú pugés l’Àmon Rûdh des d’aquella banda; però de dia, dalt de la corona, hi havia un sentinella la major part del temps que albirava els encontorns. Escarpats com eren els costats de la corona, podia arribar-se al cim perquè a l’est de l’entrada de la caverna s’havien cisellat uns esglaons desiguals que els homes podien pujar trescant sense ajuda.

Així transcorria l’any sense mals ni alarmes. Però a mesura que anaven passant els dies i l’estanyol esdevenia gris i fred, els faigs perdien les fulles i retornaven les pluges, havien de passar més hores sota cobert. Ben aviat es cansaren de la foscor sota el turó o de la penombra de les sales; i molts pensaven que la vida seria millor si no l’haguessin de compartir amb en Mîm. Tot sovint sortia d’algun racó o passadís ombrívol quan el feien en un altre lloc; i quan en Mîm era a la vora, la conversa es tornava incòmoda. Adoptaren el costum de parlar l’un amb l’altre a cau d’orella.

Tanmateix, i per estrany que els semblés a tots, amb en Turin la cosa era diferent; es va fer molt amic del vell Nan i cada dia escoltava amb més atenció els seus consells. L’hivern següent va passar llargues hores assegut amb ell, escoltant les llegendes i la història de la seva vida; i en Turin no el renyava si parlava malament dels Èldar. En Mîm semblava ben complagut i, a canvi, mostrava gran favor a en Turin; només ell era admès en el seu taller alguna vegada, i allí parlaven tots dos en veu molt baixa.

Però quan acabà la tardor, l’hivern arribà fort. Abans de Yule la neu del nord caigué més abundant que mai en aquelles valls de riu i, com més augmentava el poder d’Àngband, més empitjoraven els hiverns a Belériand. L’Àmon Rûdh estava colgat de neu i només els més aventurers gosaven sortir a fora. Alguns emmalaltien i tots estaven morts de gana.

A la pàl·lida llum d’un dia d’hivern aparegué tot d’una entre ells un home, segons semblava, de molt volum i consistència, embolicat amb una capa i una caputxa blanques. Havia esquivat els homes de guàrdia i s’acostà fins al foc sense dir ni una paraula. Quan els homes feren un bot espantats, ell va riure i es va treure la caputxa, i van veure que era en Béleg Arcferm. Sota l’ampla capa duia un gran paquet dins del qual portava moltes coses per ajudar els homes.

D’aquesta manera tornà en Béleg un cop més a en Turin, sotmetent l’amor al seny. En Turin estava molt content, perquè moltes vegades s’havia penedit de la seva tossudesa; i ara se li concedia el desig del seu cor sense necessitat d’humiliar-se ni de cedir a la seva pròpia voluntat. Però si en Turin estava content, no ho estava pas l’Androg, ni alguns altres de la seva companyia. Els semblava que en Béleg i el seu capità s’havien citat i que aquest els ho havia mantingut en secret; i l’Androg mirava gelós com tots dos conversaven asseguts a part.

En Béleg havia portat amb ell l’Elm d’En Hàdor; perquè li semblava que podria ser un estímul perquè en Turin tornés a pensar en una vida més elevada que la que duia en els ermots com a cabdill d’una companyia de mala mort.

—Això és teu i ara t’ho vull tornar —va dir a en Turin quan va agafar l’elm—. El tenia al meu càrrec a les fronteres del nord, però em penso que no el tenies oblidat.

—Gairebé —va dir en Turin—; però no tornarà a passar. —I guardà silenci, mirant lluny amb els ulls del pensament, fins que de sobte va copsar la resplendor d’una altra cosa que en Béleg tenia a la mà. Era el do de Na Mèlian; però les fulles d’argent eren vermelles a la llum del foc i, quan en Turin hi va veure la marca, se li van enfosquir els ulls.

—Què tens aquí? —va preguntar.

—El més gran do que encara té per a tu algú que t’estima —va contestar en Béleg—. Aquí tens lembas in Elidit, el pa de viatge dels Èldar que cap home no ha tastat encara.

—L’elm dels meus pares l’acceptaré, i t’agrairé que me l’hagis guardat —va dir en Turin—. Però no acceptaré cap do de Dòriath.

—Llavors torna la teva espasa i les teves armes —va dir en Béleg—. Torna també les ensenyances i l’acolliment de la teva joventut. I deixa que els teus homes, que (dius) que han estat fidels, morin al desert per complaure el teu tarannà! Tot i això, aquest pa de viatge no era un regal per a tu sinó per a mi, i jo en faré el que em plagui. No te’l mengis, si se t’ha d’enganxar a la gola; però potser n’hi haurà altres que tindran més gana i seran menys orgullosos.

Els ulls d’en Turin resplendien però, quan van afitorar la cara d’en Béleg, se’ls va apagar el foc i es tornaren grisos, i va dir amb una veu que a penes se sentia:

—Em pregunto, amic, com és que et dignes tornar a un enze com jo. De tu acceptaré tot el que em donis, encara que sigui una reprovació. D’ara endavant, acceptaré tots els teus consells, tret el de tornar a Dòriath.