Jorge Manrique
Cercado de su mujer
e de sus hijos e hermanos
e criados.
Aquesta veu, respectuosa i greu,
té la força d’alguna veritat
en forma de mentida. Desconcerta
com una mosca devorant l’aranya.
No són els llocs comuns sobre la mort,
sinó un destí magnífic de tanta indiferència:
d’això parlen els cent versos de ferro
alçant-se del fangar retòric de les Coplas.
I, de sobte, aquella veritat
donant un cop de porta em deixa sol.
Sol amb la meva mort. Sense decepció.