El nostre temps

Quan vàrem adonar-nos-en, ja era a les finestres.

Com si hagués de quedar-se. Però ara

no ens il·lumina més que aquesta vaga boira.

Una llum feridora en algun cas.

El nostre va ser un temps més innocent:

en les obres encara celebràvem

que ningú hagués pres mal, que l’estructura

arribés dalt de tot i que es cobrissin aigües.

Vivíem en carrers als quals els convenien

noms com de les Camèlies.

De nit, entre els terrats, enceníem els llums

de l’àtic de la nostra joventut.

Entre les veus llunyanes i suaus,

a vegades sorgeix un crit d’espant.

Però una ferida també és un lloc on viure.