L’illa misteriosa

En arribar-hi, a l’adolescència,

era un indret amable i bellíssim.

I va ser casa meva.

Parlant en castellà, jo m’esforçava

a fer-ho amb la mateixa melodia.

Vaig viure a una ciutat on les dones posaven,

en sortir a les finestres, coixins damunt l’ampit

per recolzar-hi els braços. Els carrers

amb cases d’estuc rosa baixaven fins al port.

Un dia vaig tornar al meu país abrupte,

però l’illa és a prop, a la memòria.

Ja no hi podré desembarcar mai més.

Tenerife, anys cinquanta:

un lloc i un temps. Els únics

on voldria tornar. Pel seu mar càlid

nedava ja un tauró: el meu futur.