Capítol 5

L’Ayla es va despertar amb un ensurt i es va quedar quieta, escoltant. Va sentir un altre lament. Algú semblava patir molt. Preocupada, va descórrer la cortina i va mirar fora. La Crozie era dempeus al passadís de la sisena llar amb els braços estesos en un posat de súplica desesperada per despertar compassió.

—Em volia donar una punyalada al pit! Em volia matar! Volia girar la meva filla contra mil —cridava la Crozie com si s’estigués morint, tapant-se els pits amb les mans. Unes quantes persones miraven—. Li he donat la meva carn. El meu propi cos…

—Donar! No m’ha donat res! —cridava en Frebec—. Jo vaig pagar el preu de núvia per la Fralie.

—Un preu trivial! En podia haver tret molt més per ella —va contestar la Crozie, amb un lament no més sincer que l’anterior crit de dolor—. Va venir a tu amb dos nens. Prova del favor de la Mare. Tu vas disminuir el seu valor amb un preu de misèria. I el valor dels seus fills. I mira-te-la! Novament beneïda. Te la vaig donar per amabilitat, per la bonior del meu cor…

—I perquè ningú més no volia quedar-se amb la Crozie, ni tan sols amb la doble benedicció de la seva filla —va afegir una veu propera.

L’Ayla es va girar per veure qui havia parlat. La dona jove que el dia abans portava la bonica túnica vermella li va fer un somriure.

—Si tenies plans de dormir fins tard, ja te’n pots oblidar —va dir la Deegie—. Avui s’hi han posat d’hora.

—No. Ja llevo —va dir l’Ayla. Va mirar al seu voltant. El llit era buit, i tret de les dues dones, no hi havia ningú per allà—. En Jondalar llevat. —Va buscar la roba i es va vestir—. M’he despertat i he pensat dona ferida.

—Ningú no està ferit. Almenys ningú de per aquí. Però em sap molt greu Fralie —va dir la Deegie—. És dur trobar-se enmig d’aquesta manera.

L’Ayla va moure el cap.

—Per què criden?

—No sé per què es barallen tot el dia. Suposo que tots dos volen el favor de la Fraile. La Crozie s’està fent vella i no vol que en Frebec soscavi la seva influencia, però ell és tossut. Abans no tenia gran cosa, i ara no vol perdre la seva nova posició. La Fralie li va donar molt nivell, malgrat el baix preu de núvia.

L’Ayla l’escoltava amb un interès tan evident que la Deegie va seure a la plataforma del llit mentre l’Ayla es vestia, engrescada amb el tema.

—Val a dir que no crec que ella li faci el buit. Jo crec que l’estima, encara que de vegades pugui ser tan desagradable. No era fàcil que trobés un altre home… un home disposat a acceptar la seva mare. Com que tothom havia vist com va anar el primer cop, ningú no volia arriscar-se a suportar la Crozie. Aquesta vella pot dir tot el que vulgui, però és ella la que ha disminuït el valor de la Fralie. Jo no podria aguantar que m’estiressin per dues bandes d’aquesta manera. Però tinc sort. Encara que anés a un campament establert per comptes de començar-ne un de nou amb el meu germà, la Tulie seria ben acollida.

—La teva mare va amb tu? —va dir l’Ayla, perplexa.

Entenia que una dona es traslladés al clan de la seva parella, però endur-se la mare era una idea totalment nova.

—Tant de bo vingués, però no crec que ho vulgui. Em penso que preferirà quedar-se aquí. Jo l’entenc. És millor ser dona en cap del teu propi campament que ser la mare de la dona en cap d’un altre. L’enyoraré, val a dir.

L’Ayla escoltava fascinada. No entenia la meitat de les coses que deia la Deegie, i no estava segura d’entendre bé l’altra meitat.

—És trist deixar mare i gent —va dir l’Ayla—. Però tens parella aviat?

—Oh sí. L’estiu que ve. A l’Assemblea d’Estiu. La mare ho va organitzar tot. Va posar un preu de núvia tan alt que em va fer por que ningú no el volgués pagar, però el van acceptar. És tan dur esperar, tanmateix. Tant de bo en Branag no hagués de marxar ara. Però l’esperen, els ha promès tornar tot d’una…

Les dues dones van anar fent conversa camí de l’entrada del llarg habitatge, la Deegie parlava i l’Ayla escoltava amb avidesa.

Al vestíbul d’entrada feia més fred, però no va ser fins que va sentir el cop d aire en enlairar la cortina de l’arc del davant que l’Ayla es va adonar com havia baixat la temperatura. El vent frígid li fuetejava els cabells i feia moure i onejar la pesada pell de mamut de l’entrada amb ratxes sobtades. Durant la nit s’havia format una fina capa de neu. Un remolí d’aire enlairava els flonjos flocs i els feia rodolar fins als sots i els clots per buidar-los després d’una revolada tot espargint els cristalls per l’espai obert. L’Ayla sentia a la cara la fiblada de petits perdigons de gel.

Tanmateix, a dins feia molta calor, més que en una cova. S’havia posat la pellissa només per sortir; a dins no calia posar-se més roba. Va sentir renillar la Whinney. L’euga i el poltre, encara lligats, eren el més lluny possible de la gent i de les seves activitats. L’Ayla es va dirigir cap a ells després de girar-se per somriure a la Deegie. La jove li va tornar el somriure i se’n va anar a buscar en Branag.

L’euga, alleujada en veure l’Ayla, va renillar i enlairar el cap en senyal de salutació. La dona va treure la brida del Llamp i va baixar amb ells al riu cap al revolt. Un cop van tenir el campament fora de la vista, la Whinney i el Llamp es van relaxar i, després d’unes mostres d’afecte mutu, es van posar a pasturar l’herba seca i trencadissa.

Abans de tornar, l’Ayla es va aturar al costat d’un matoll. Es va deslligar la corretja que li lligava els calçons a la cintura, però no sabia ben bé com fer-s’ho per no mullar-los. Tenia aquest problema d’ençà que havia començat a posar-se aquelles robes. S’havia fet la peça ella mateixa durant l’estiu, amb el patró amb què havia fet la d’en Jondalar, copiada de la que havia estripat el lleó, Però no se l’havia posada fins que van començar el viatge d’exploració. A en Jondalar li havia fet tanta il·lusió veure-la amb robes com les d’ell, i no amb el còmode embolcall de pell que solien portar les dones del Clan, que va decidir posar-s’ho. Però encara no havia descobert com afrontar aquella necessitat bàsica, i no li ho volia preguntar. Ell era un home, com podia saber què havia de fer una dona?

Es va treure els calçons arrapats, cosa que li exigia treure’s també les sabates —unes botines que s’embolicaven per sobre el turmell—, va estirar la cama i es va ajupir tal com feia habitualment. Mentre feia equilibris sobre un peu per tornar-se a posar els calçons, va veure el riu que fluïa mansoi i va canviar d’idea. Es va treure la pellissa i la túnica pel cap, i l’amulet que duia al coll, i va caminar per la riba cap a l’aigua. Havia de fer el ritual de purificació, i sempre li havia agradat nedar una mica al matí.

Tenia pensat glopejar i rentar-se la cara i les mans al riu. No sabia com s’ho feia aquella gent per rentar-se. No li feia res no rentar-se quan la pila de fusta quedava enterrada sota el gel i hi havia poc combustible, o quan el vent bufava amb força dintre la cova, o si l’aigua era tan glaçada que costava trencar-la fins i tot per beure, però preferia anar neta. I en el fons encara pensava en el ritual, en la realització d’una cerimònia de purificació després de la primera nit a la cova —a l’habitatge de terra— dels Altres.

Va mirar cap a l’aigua. El corrent avançava veloç pel canal central, però els bassiols i els rabeigs més tranquils del riu eren coberts d’una capa de gel transparent amb les vores blanques. Una llengua de terra de la ribera, a penes coberta d’herba blanquejada i marcida i amb un únic bedoll encongit com un matoll, s’endinsava en el riu i formava un gorg d’aigües tranquil·les.

L’Ayla va anar cap al gorg i hi va entrar tot esmicolant la perfecta capa de gel que glaçava el riu. L’aigua gelada li va provocar un calfred, i es va aferrar a la branca esquelètica del petit bedoll per endinsar-se en el corrent. Una ratxa forta de vent gelat li fustiga la pell nua i li fuetejà la cara amb els cabells. Va serrar les dents tremoloses i es va ficar més endins. Quan ja tenia gairebé l’aigua a la cintura, es va mullar la cara i, després d’aspirar aire, es va submergir fins al coll.

Malgrat els esbufecs i la tremolor, estava acostumada a l’aigua freda, i va pensar que ben aviat seria impossible banyar-se al riu. Quan en va sortir, es va treure l’aigua del cos amb les mans i es va vestir tot d’una. Un formigueig d’escalfor va substituir el fred que l’embalbia quan tornava del riu vessant amunt i la va fer sentir renovada i envigorida. Somreia mentre un sol cansat vencia el cel ennuvolat.

Quan s’acostava al campament es va aturar al límit d’una zona molt transitada i va observar els diversos grups de gent dedicada a ocupacions diverses.

En Jondalar parlava amb en Wymez i en Danug, i no hi havia dubte de quin era el tema de conversa dels tres talladors de pedra foguera. A la vora d’ells, quatre persones deslligaven les cordes que havien sostingut una pell de cérvol —ara flonja, flexible, gairebé blanca— en una estructura rectangular feta d’ossos de mamut lligats. Una mica més a la vora, la Deegie estirava una altra pell per penjar-la en un bastidor similar i espolsar-la amb la punta suaument esmussada d’una costella de mamut. L’Ayla sabia que el cuir es treballava abans de ser sec del tot per fer-lo flexible, però no coneixia el mètode de lligar-lo a unes estructures d’ossos de mamut. S’hi va interessar i va observar els detalls del procés.

Tot el contorn de la pell de l’animal tenia una sèrie de foradets pels quals passava una corda que, lligada al bastidor, estirava la pell i la deixava ben tibant El bastidor estava apuntalat a l’habitatge i la pell es podia girar per treballar-la pels dos costats. La Deegie manipulava el pal d’os de costella fent força amb tot el cos i davant la punta esmussada a la pell com si volgués foradar-la; però la pell forta i flexible cedia sense trencar-se.

N’hi havia uns quants més ocupats en activitats que a l’Ayla no li eren familiars, mentre la resta del grup es dedicava a ficar els trossos d’esquelet de mamut en uns sots que havien cavat a terra. Hi havia ossos i ivori escampats pertot. L’Ayla va alçar els ulls quan va sentir un crit, i va veure arribar en Talut i la Tulie portant a les espatlles un llarg ullal corbat d’ivori encara enganxat al crani del mamut. La majoria dels ossos no procedien d’animals que havien matat ells: alguns els trobaven a les estepes, però la majoria venien de les piles d’ossos que s’acumulaven en els revolts pronunciats del riu, on les aigües furioses dipositaven les restes dels animals.

L’Ayla va veure que una altra persona mirava no gaire lluny d’ella. Va somriure i es va acostar a en Rydag, però la va sorprendre que ell li tornés el somriure. La gent del Clan no somreia. Ateses les seves faccions, fer una expressió ensenyant les dents solia denotar hostilitat, o un neguit i un temor extrems. Per un moment, el somriure del nen li va semblar fora de lloc. Però en Rydag, que no havia crescut amb el Clan, havia aprés el significat més amistós de l’expressió.

—Bon dia, Rydag —va dir l’Ayla, fent alhora el gest de salutació del Clan amb la lleugera variació que indicava que s’adreçava a un nen.

L’Ayla va tornar a copsar un parpelleig de comprensió als ulls del nen. «Se’n recorda!», va pensar. «En té els records, n’estic segura. Coneix els senyals, només cal que els hi recordin. No com jo, que els vaig haver d’aprendre».

Va recordar la consternació d’en Creb i l’Iza quan descobriren com li costava recordar els gestos en comparació amb els altres nens del Clan. S’havia hagut d’escarrassar per aprendre’ls i memoritzar-los, mentre els nens del Clan els aprenien a la primera. Alguns creien que l’Ayla era una mica curta, pero amb el temps va acabar aprenent a memoritzar de pressa per no fer-los perdre la paciència.

En Jondalar, en canvi, s’havia quedat astorat de la seva capacitat. La seva memòria, comparada amb la dels Altres, era una meravella, i augmentava la seva capacitat d’aprendre. El sorprenia, per exemple, la rapidesa amb què aprenia els idiomes, gairebé sense esforç aparent. Però assolir aquella habilitat no li havia estat fàcil, i per bé que havia après a memoritzar de pressa, no havia entès mai del tot què era la memòria del Clan. Cap dels Altres no ho podia entendre; era una diferència bàsica entre ells.

Els del Clan, amb uns cervells encara més grans que els que van venir després, no tenien menys intel·ligència sinó una mena d’intel·ligència diferent. Aprenien de records que eren en molts aspectes similars a l’instint, però més conscients, i en el fons dels seus grans cervells s’acumulava tot el que sabien els seus avantpassats. No els calia aprendre els coneixements i les habilitats necessàries per a la vida, sinó que els recordaven. De petits, només calia que els recordessin allò que ja sabien perquè s’anessin acostumant al procés. D’adults, sabien com espigolar els records emmagatzemats.

Recordaven amb facilitar, però només amb gran esforç captaven nous coneixements. Un cop aprenien una cosa nova —o comprenien un nou concepte, o acceptaven una nova creença— no l’oblidaven mai més, i la transmetien a la progènie, però aprenien, i canviaven, molt a poc a poc. L’Iza havia acabat entenent, per bé que no comprenent, la diferència que hi havia entre l’Ayla i ella quan li ensenyava l’ofici de remeiera. Aquella nena estranya no podia recordar tan bé com ells, però aprenia molt més de pressa.

En Rydag va dir una paraula. L’Ayla no la va entendre immediatament, però després la va reconèixer. Era el seu nom! El seu nom pronunciat d’una manera que en algun moment li havia estat familiar, tal com el deien alguns membres del Clan.

Com ells, el nen no era capaç d’articular bé les paraules; podia vocalitzar, però li era impossible fer alguns dels sons necessaris per reproduir la llengua de la gent amb qui vivia. Eren els mateixos sons que a l’Ayla li havien costat tant per manca de pràctica. Aquella limitació en l’aparell vocal del Clan, i dels que els havien precedit, els havia portat a desenvolupar un llenguatge complet i ric de signes manuals i de gestos per expressar els pensaments de la seva àmplia i rica cultura. En Rydag entenia els Altres, la gent amb qui vivia; entenia el concepte de llengua, però no es podia fer entendre.

Llavors el nen va fer el gest que havia fet a la Nezzie la nit abans; va anomenar l’Ayla «mare». L’Ayla va sentir que el cor li feia un bot. L’última persona que li havia fet aquell senyal era el seu fill, i en Rydag s’hi assemblava tant que, per un instant, va veure el seu fill en ell Volia creure que era en Durc, i maldava per agafar-lo i bressolar-lo als seus braços, i per dir-ne el seu nom. Va tancar els ulls i va contenir el desig de cridar-lo, tremolant per l’esforç.

Quan va tornar a obrir els ulls, en Rydag la mirava amb un aire delerós de comprensió, com si l’entengués, com si sabés que ella l’entenia. Per molt que ella ho desitgés, Rydag no era en Durc. Ell no era en Durc com ella no era la Deegie; ell era ell. Novament sota control, va respirar fondo.

—Agradaria saber més paraules? Més senyals de mà, Rydag? —va preguntar ella.

Ell va fer que sí amb entusiasme.

—Recordes «mare» d’ahir a la nit…

Ell va contestar fent el senyal que tant havia commogut la Nezzie… i a ella.

—Saps aquest? —va preguntar l’Ayla tot fent el gest de salutació. Va veure que el nen lluitava cercant un coneixement que gairebé tenia—. És per saludar. Vol dir «bon dia», o «hola». Així —va dir tornant a fer el gest amb la variació que havia usat ella— és quan una persona més gran parla amb una de més jove.

En Rydag va arrufar el front. Després va fer el gest i va somriure amb la seva ganyota sorprenent. Va fer els dos gestos, un i altre cop, i la va mirar encuriosit, insegur d’haver fet res amb sentit.

—Sí, és així, Rydag! Jo sóc dona, com mare, i aquesta és la manera de saludar mare. Ho recordes!

La Nezzie va veure l’Ayla amb el noi. Com que la feia patir molt que en Rydag s’oblidés de les seves limitacions i fes coses que no podia, sempre vigilava on era i què feia. Es va acostar a la dona jove i al nen mirant d’observar i entendre què feien. L’Ayla la va veure, va copsar la seva expressió de curiositat i de preocupació, i la va cridar.

—Estic ensenyant el llenguatge del Clan… poble de mare —va explicar l’Ayla—, com paraula d’anit.

En Rydag, amb un gran somriure que mostrava unes dents més grosses que mai, va fer un gest deliberat a la Nezzie.

—Què vol dir, això? —va preguntar ella mirant l’Ayla.

—Rydag diu «bon dia, mare» —va explicar la jove.

—Bon dia, mare? —la Nezzie va fer un moviment que s’assemblava d’una manera vaga al gest deliberat que havia fet en Rydag—. Això vol dir «bon dia, mare»?

—No. Seu aquí. Jo ensenyaré. Això —l’Ayla va fer el gest—, vol dir «bon dia», i això vol dir «bon dia, mare». Em podria fer el mateix senyal a mi i llavors significaria «dona maternal». Tu hauries de fer així —l’Ayla va fer una altra variació del senyal de la mà— per dir «bon dia, nen». I així —va continuar l’Ayla encara amb una altra variació— per dir «bon dia, fill meu». Ho entens?

L’Ayla va tornar a fer totes les variacions mentre la Nezzie la mirava amb atenció. La dona ho va tornar a intentar, una mica avergonyida. Per bé que li mancava precisió, era clar tant per a l’Ayla com per a en Rydag que el gest que intentava fer volia dir «bon dia, fill meu».

El noi, dempeus al seu costat, li va posar els braços prims al coll. La Nezzie el va abraçar, tancant els ulls per barrar el pas a les llàgrimes que amenaçaven de sortir. Fins i tot els ulls d’en Rydag estaven humits, cosa que va sorprendre l’Ayla.

De tots els membres del Clan d’en Brun, només ella havia plorat d’emoció, per molt que els sentiments dels altres fossin igual de forte. El seu fill podia vocalitzar igual que ella; era capaç de parlar —encara li rosegava el cor el record de com l’havia cridada quan la van obligar a marxar—, però no podia vessar llàgrimes per expressar pena. Com la seva mare del Clan, en Rydag no podia parlar, però quan se li inundaven els ulls d’amor, hi espurnejaven llàgrimes.

—Fins ara, mai no havia pogut parlar-li i saber segur que m’entenia —va dir la Nezzie.

—Vols més signes? —va preguntar l’Ayla amablement.

La dona va assentir, encara abraçant el noi, sense gosar parlar en aquell moment per por de perdre el domini. L’Ayla va fer una altra sèrie de senyes i variacions mentre la Nezzie i en Rydag observaven concentrats mirant d’entendre-les. Les filles de la Nezzie, la Latie i la Rugie, i el fill petit de la Tulie, en Brinan i la seva germana perita la Tusie, que eren gairebé de l’edat de la Rugie i en Rydag, es van acostar a veure què passava, i després s’hi va unir el fill de set anys de la Fralie, en Crisavec. Ben aviat van ser tots immersos en el que semblava un nou joc meravellós: parlar amb les mans.

Però a diferència de la majoria dels jocs infantils del campament, en aquest era en Rydag qui excel·lia. L’Ayla no donava l’abast per ensenyar-n’hi més. Només calia que li fes un gest un cop, i ell mateix hi afegia un moment després les variacions: els matisos i detalls subtils del significat. L’Ayla tenia la sensació que el nen tenia tot allò embotit dins del cervell maldant per sortir, i un cop va començar a brollar, no tenia aturador.

Allò que més emocionava en Rydag era que els nens de la seva edat també aprenguessin. Per primera vegada a la vida, en Rydag es podia expressar del tot, i no en tenia prou. Els nens amb els quals havia viscut van acceptar de seguida la seva capacitat de «parlar» amb fluïdesa d’aquesta manera nova. Abans també s’havien comunicat amb ell. Sabien que era diferent, que li costava de parlar, però encara no havien adquirit el prejudici adult que assumia que, si no sabia parlar, és que era curt d’intel·ligència. I la Latie, com fan sovint les germanes més grans, havia traduït els seus «guirigalls» a les persones grans del campament durant anys.

Quan tots en van tenir prou, d’aprendre gestos, i van marxar per aplicar els nous coneixements a un joc seriós, l’Ayla es va adonar que en Rydag els corregia i que ells el miraven perquè els confirmés el significat dels seus gestos i senyals. Havia trobat un nou lloc entre els seus iguals.

Encara asseguda al costat de la Nezzie, l’Ayla els mirava intercanviar-se senyals silenciosos. Somreia imaginant què hauria pensat l’Iza de veure nens dels Altres parlar com el Clan, i cridant i rient alhora, i sabia que, d’alguna manera, la vella remeiera ho hauria entès.

—Deus tenir raó. Això és una manera de parlar —va dir la Nezzie—. No l’havia vist mai aprendre res tan ràpid. No sabia que… com els dius?

—Clan. Ells diuen Clan. Vol dir… família, poble… humans. El Clan de l’Ós de les Cavernes, gent que honra el Gran Ós de les Cavernes; vosaltres dieu mamutois, caçadors de mamuts que honoren la Mare —va contestar l’Ayla.

—Clan… no sabia que parlessin així, i no sabia que es poguessin dir tantes coses amb les mans… Mai no havia vist en Rydag tan feliç. —La dona va vacil·lar i l’Ayla va copsar que buscava una manera de dir alguna cosa més. Va esperar per donar-li temps a ordenar els pensaments—. Em sorprèn que l’hagis acceptat tan de pressa. Hi ha gent que el rebutja perquè és mixt, i a la majoria els incomoda tenir-lo a la vora. Però tu sembla que el coneguis.

L’Ayla va esperar una mica a parlar. Va mirar de fit a fit la dona més gran, sense saber ben bé què dir. Després va prendre la decisió de dir-ho.

—Vaig conèixer algú com ell un cop… el meu fill. El meu fill, en Durc.

—El teu fill! —va dir la Nezzie amb to de sorpresa, però l’Ayla no va detectar cap indici de la repulsa que havia estat tan òbvia en la veu d’en Frebec quan parlava dels caps plans i d’en Rydag la nit abans—. Tu tens un fill mixt? On és? Què li va passar?

L’angoixa va enfosquir la cara de l’Ayla. Havia aconseguit mantenir sepultats els pensaments del seu fill quan era sola a la vall, però la visió d’en Rydag els havia revifat. Les preguntes de la Nezzie li van evocar records i emocions doloroses que no esperava. Ara s’hi havia d’enfrontar.

La Nezzie, oberta i franca com la resta de la seva gent, havia fet la pregunta de manera espontània, però no li mancava sensibilitat.

—Ho sento, Ayla. Hauria d’haver pensat…

—No preocupis, Nezzie —va dir l’Ayla parpellejant per contenir les llàgrimes—. Ja sé que fan preguntes quan parlo de fill. Fa mal… pensar en en Durc.

—No cal que en parlis.

—De vegades n’he de parlar. —Va callar un moment, i després s’hi va abocar—. En Durc és amb Clan. Quan va morir l’Iza… la meva mare, com tu d’en Rydag… va dir que anés al nord a buscar meva gent. No Clan, els Altres. En Durc era nadó llavors. No hi vaig. Més tard, en Durc té tres anys, en Broud em fa fora. No sé on viuen els Altres, no sé on aniré, no em puc endur en Durc. Dono a l’Uba… germana. Estima en Durc, s’ocupa d’ell. Ara fill seu.

L’Ayla va callar, però la Nezzie no sabia què dir. Li hauria agradat fer més preguntes, però no volia insistir per no aprofundir el dolor d’aquella dona parlant d’un fill estimat al qual havia hagut de deixar. L’Ayla, però, va continuar.

—Tres anys que no veig en Durc. Té… sis anys ara. Com en Rydag?

La Nezzie va fer que sí.

—Encara no fa set anys que en Rydag va néixer.

L’Ayla, callada, semblava estar immersa en pensaments. Després va continuar.

—En Durc és com en Rydag, però no. En Durc té ulls com Clan, boca com jo. —Va somriure amb timidesa—. Hauria de ser diferent. En Durc fa paraules, en Durc podria parlar, però el Clan no. Millor si en Rydag parles però no pot. En Durc és fort. —Els ulls de l’Ayla van adoptar una mirada llunyana—. Corre molt. És millor corredor, algun dia atleta, com diu en Jondalar. —Se li van omplir els ulls de tristor quan els va alçar cap a la Nezzie—. En Rydag feble. De naixement. Feble de…?

Es va posar la mà al pit, no sabia la paraula.

—De vegades li costa respirar —va dir la Nezzie.

—Problema no és respirar. Problema és sang, no, no sang… bum-bum —va dir tot posant-se el puny al pit, frustrada de no saber la paraula.

—El cor. Això és el que diu en Mamut. Té un cor feble. Com ho saps?

—L’Iza era remeiera, dona de medicina. La millor de Clan. M’ensenya com a filla. Jo sóc remeiera.

La Nezzie es va recordar que en Jondalar ho havia dit. Li sorprenia que els caps plans sabessin res de medicina, però de fet tampoc no sabia que podien parlar. I havia estat prou temps a la vora d’en Rydag per saber que encara que no pogués parlar no era l’estúpid animal que molta gent creia. Encara que l’Ayla no fos mamutoi, no hi havia cap raó perquè no pogués saber remeis.

Les dues dones van alçar els ulls. Una ombra es projectava sobre elles.

—En Mamut diu si vols anar a parlar amb ell, Ayla —va dir en Danug. Havien estat les dues tan concentrades parlant que no havien vist acostar-se el jove alt—. En Rydag està entusiasmat amb aquest joc de les mans que li has ensenyat —va continuar—. La Latie diu que et pregunti si també m’ensenyaràs a mi uns quants signes d’aquests.

—Sí, sí. Te’ls ensenyaré. Ensenyaré tothom.

—Jo també vull aprendre més paraules de les teves amb les mans —va dir la Nezzie mentre totes dues s’aixecaven.

—Al matí? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, demà al matí. Però encara no has menjat res. Potser demà serà millor menjar alguna cosa primer —va dir la Nezzie—. Vine amb mi i et donaré alguna cosa, i a en Mamut també.

—Tinc gana —va dir l’Ayla.

—Jo també —va dir en Danug.

—I quan no tens gana, tu? Entre en Talut i tu, em penso que us podríeu menjar un mamut sencer —va dir la Nezzie amb orgull als ulls pel seu fill gros i cepat.

Quan les dues dones i en Danug es van dirigir cap a l’habitatge de terra, els altres ho van prendre com un senyal per descansar i els van seguir cap endins. Es van treure totes les pellisses i les van penjar en claus al vestíbul d’entrada. Era un àpat casual i quotidià, amb uns quants que cuinaven a les seves pròpies llars i d’altres reunits al voltant de la primera llar, que tenia un foc principal i d’altres de petits. N’hi havia que menjaven restes fredes de mamut, d’altres menjaven carn o peix cuinats amb arrels o vegetals en una sopa espesseïda amb grans silvestres mig mòlts collits a les estepes. Però tant si menjaven a la seva llar com si no, tots s’anaven dirigint a l’àrea comunal per fer conversa mentre bevien un te calent abans de tornar a sortir a fora.

L’Ayla estava asseguda al costat d’en Mamut contemplant les activitats amb gran interès. L’aldarull de tanta gent parlant i rient alhora encara la sorprenia, però s’hi començava a acostumar. El que la sorprenia encara més era la naturalitat amb què les dones es movien entre els homes. No hi havia una jerarquia estricta, cap ordre per cuinar o per servir el menjar. Tots semblaven servir-se ells mateixos, tret de les dones i els homes que ajudaven els fills més petits.

En Jondalar se’ls va acostar i va seure a la catifa d’herba al costat de l’Ayla amb compte de no vessar el te amb menta calent de la tassa flexible i sense nanses teixida amb un disseny de xebró de colors contrastants.

—T’has llevat d’hora avui —va dir l’Ayla.

—No et volia molestar. Dormies tan profundament.

—M’he despertat quan m’ha semblat que hi havia algú ferit, però la Deegie diu que la vella… la Crozie… sempre parla així amb en Frebec.

—Discutien tan fort que els he sentit des de fora —va dir en Jondalar—. En Frebec pot ser un busca-raons, però no estic segur que la culpa sigui tota seva. Aquella vella fa més esgarips que un gaig. Deu ser impossible viure amb ella.

—M’ha semblat que hi havia algú ferit —va dir l’Ayla, cavil·losa.

En Jondalar la va mirar, perplex. Trobava estrany que repetís que havia pensat que algú estava ferit.

—Tens raó, Ayla —va dir en Mamut—. Velles ferides que encara couen. La Deegie té llàstima de la Fralie.

L’Ayla es va girar cap a en Mamut, contenta de poder-li fer preguntes, encara que temorosa de fer palesa la seva ignorància general.

—Què és preu de núvia? Deegie diu que Tulie demanava preu de núvia alt per ella —li va preguntar l’Ayla.

En Mamut va pensar una mica abans de contestar per ordenar els seus pensaments. Volia que l’Ayla l’entengués. Ella mirava el vell de cabells blancs amb expectació.

—Et podria donar una resposta senzilla, Ayla, però és més complicat que no sembla. Jo fa molts anys que hi penso. No és fàcil d’entendre com és un mateix i com és el poble d’un, ni tan sols quan ets un d’aquells als quals els altres van a buscar respostes. —Va tancar els ulls amb un rictus de concentració—. Entens què és l’estatus, oi? —va començar.

—Sí —va dir l’Ayla—. Al Clan, el líder té més estatus, després el caçador elegit, després altres caçadors. Mog-ur també té estatus alt, però és diferent. Ell és… home del món d’esperit.

—I les dones?

—Les dones tenen l’estatus de parella, però dona de medicina té estatus propi.

Els comentaris de l’Ayla van sorprendre en Jondalar. Amb tot el que havia aprés amb ella dels caps plans, encara li costava de creure que poguessin entendre un concepte tan complex com el dels rangs.

—Ja m’ho semblava —va dir en Mamut amb calma, i després va procedir a explicar-se—. Nosaltres adorem la Mare, la creadora i nodridora de tota vida: gent, animals, plantes, aigua, arbres, pedres, terra; Ella és qui ho fa néixer, Ella ho ha creat tot. Quan convoquem l’esperit del mamut, o l’esperit del cérvol, o del bisó, i li demanem permís per caçar-los, sabem que és l’esperit de la Mare que els va donar vida; que el seu esperit fa que neixi un altre mamut, cérvol o bisó per substituir els que ens dóna a nosaltres per menjar.

—Nosaltres diem que és el do de vida de la Mare —va dir en Jondalar, intrigat. Tenia interès a descobrir com eren els costums dels mamutois comparats amb els dels zelandoniis.

—Mut, la Mare, ha escollit les dones per mostrar-nos com Ella ha pres l’esperit de vida dins d’Ella Mateixa per crear noves vides i substituir aquells que Ella ha cridat —va continuar el vell home sagrat—. Els nens aprenen això de petits, amb llegendes, histories i cançons, però tu ja has superat aquesta fase, Ayla. Tot i que de grans també ens agrada sentir històries, has d’entendre el corrent que les mou i el que hi ha a sota per entendre els fonaments de molts dels nostres costums. Amb nosaltres, estatus depèn de la mare d’un, i el preu de núvia és la manera que tenim de manifestar aquest valor.

L’Ayla assentia, fascinada. En Jondalar li havia intentat explicar coses sobre la Mare, però tal com ho deia en Mamut era tot molt raonable, molt fàcil d’entendre.

—Quan dones i homes decideixen formar una unió, l’home i el seu campament fan molts presents a la mare de la dona i al seu campament. La mare, o la dona en cap del campament, marca el preu de la filla, és a dir, diu quants presents calen, i de vegades una dona es pot posar preu ella mateixa, però no depèn només del seu caprici. Cap dona no vol que la menysvalorin, però el preu no ha de ser tan alt que l’home que ella triï i el seu campament no puguin o no vulguin pagar-lo.

—Per què pagar per una dona? —va preguntar en Jondalar—. No és tractar-la com un objecte, com si fos sal, pedra o ambre?

—El valor d’una dona és molt més alt. El preu de núvia és allò que paga un home pel privilegi de viure amb una dona. Un bon preu de núvia beneficia tothom. Atorga estatus a la dona i revela a tothom l’alt concepte que tenen d’ella l’home que la pretén i tot el seu campament. És un honor per al campament de l’home perquè els permet demostrar que són pròspers i que en poden pagar el preu. És un honor per al campament de la dona perquè li atorga estima i respecte, i els dóna alguna cosa per compensar-ne la pèrdua si se’n va, com fan algunes dones joves, a muntar un nou campament o a viure al campament de l’home. Però el més important és que els ajuda a pagar un bon preu de núvia quan un dels seus homes vol una dona, i així poden mostrar la seva riquesa.

»Com que els nens neixen amb l’estatus de la mare, un preu de núvia alt els beneficia. Encara que el preu de núvia es paga amb presents, i alguns dels presents són perquè la parella comenci la seva vida, el valor real és l’estatus, l’alta consideració que tenen d’una dona en el seu propi campament i en tots els altres campaments, i el valor que ella atorga a la seva parella i als seus fills.

L’ Ayla continuava desconcertada, però en Jondalar assentia, començant-ho a entendre. Canviaven els detalls específics i la complexitat, però les línies generals de relacions i els valors de parentiu no eren tan diferents dels del seu poble.

—Com es calcula el valor d’una dona per posar un preu de núvia just? —va preguntar l’home dels zelandoniis.

—El preu de núvia depèn de moltes coses. Un home sempre mirarà de trobar una dona amb l’estatus més alt que pugui pagar perquè, quan deixa la seva mare, assumeix el rang de la seva parella, que és o serà mare. Una dona que ha fet avinent la seva maternitat té un valor més alt, i per tant les dones amb fills són molt desitjades. Els homes tot sovint miren d’apujar el valor de la seva parella futura perquè això els beneficia; dos homes que rivalitzin per una dona d’alt valor poden combinar els recursos, si es poden entendre i ella hi està d’acord, i fer pujar encara més el preu de la núvia.

»De vegades un home s’uneix amb dues dones, especialment germanes que no es volen separar. Llavors rep l’estatus de la dona millor classificada i se li fa un tracte de favor, cosa que li dóna cert estatus addicional: demostra que és capaç de mantenir dues dones i els seus fills futurs. Les bessones es consideren una benedicció especial, gairebé mai no se separen.

—Quan el meu germà va trobar una dona entre els sharamudois, tenia llaços de parentiu amb una dona mamutoi que es deia Tholie. Una vegada em va dir que ella havia estat «robada», però que s’hi havia avingut —va dir en Jondalar.

—Nosaltres comerciem amb els sharamudois, però no tenim els mateixos costums. La Tholie era una dona d’estatus alt. El fet de donar-la a un altre poble no significava només perdre algú valuós en si, i en pagarien un bon preu de núvia, sinó que també s’hauria endut amb ella el valor heretat de la seva mare per donar-lo a la seva parella i als fills, un valor que a la llarga hauria estat intercanviat entre els mamutois. No hi havia manera de compensar-ho. Nosaltres la teníem perduda, com si se’ns n’hagués robat el valor. Però com que la Tholie estava enamorada, i decidida a unir-se amb el jove sharamudoi, vam permetre que fos «robada».

—La Deegie diu que mare de la Fralie feia baixar preu de núvia —va dir l’Ayla.

El vell va canviar de posició. Era conscient de la intenció de la pregunta, i no era fàcil de contestar. La majoria de gent entenia els seus costums per intuïció i no els sabia explicar amb tanta claredat com en Mamut. Molts en la seva posició s’havien mostrat renitents a explicar creences que normalment es divulgaven encobertes en històries ambigües, temorosos que una exposició directa i detallada dels valors culturals els arrabassés el misteri i el poder. Fins i tot a ell li costava de fer-ho, però havia tret algunes conclusions i pres algunes decisions pel que feia a l’Ayla. Volia que copsés els conceptes i entengués els seus costums al més ràpid possible.

—Una mare pot traslladar-se a la llar de qualsevol dels seus fills —va dir—. Si ho fa, i normalment no ho fa fins que és vella, tot sovint serà amb una filla que visqui al mateix campament. El més normal és que l’home vagi a viure al campament de la dona, però també pot tornar al campament de la seva mare, o viure amb una germana si ho vol. Tot sovint un home se sent més a prop dels fills de la seva parella, els fills de la seva llar perquè viu amb ells i els ensenya, però els seus hereus són els fills de les seves germanes, i són els que s’han d’ocupar d’ell quan es fa gran. Normalment els vells són ben rebuts, però malauradament no sempre. La Fralie és l’única filla que li queda a la Crozie, per tant on va la filla va ella La vida no ha estat amable amb la Crozie, i l’edat no li ha endolcit el caràcter. És dominadora i pesada, i pocs homes volen compartir una llar amb ella. Quan va morir el primer marit de la Fralie, va haver d’abaixar el preu de núvia de la seva filla, i això li sap greu i augmenta la seva amargor.

L’Ayla va assentir comprensiva, i després va arrufar les celles amb preocupació.

—L’Iza em va parlar de dona vella, vivia amb Clan d’en Brun abans que em trobessin. Era d’un altre clan. Parella morta, cap fill. No tenia valor, cap estatus, però sempre té menjar, sempre lloc al costat del foc. Si la Crozie no té la Fralie, on va?

En Mamut va sospesar la pregunta un moment. Volia donar-li una resposta totalment sincera.

—La Crozie seria un problema, Ayla. Normalment una persona que no té parents és adoptada per una altra llar, però ella és tan desagradable que molt pocs s’hi avindrien. Probablement tindria prou menjar i un lloc per dormir a qualsevol campament, però al cap d’un temps la farien fora, com les van treure del campament del primer marit de la Fralie quan va morir.

El vell xaman va continuar amb una ganyota.

—En Frebec tampoc no és gaire agradable, val a dir. L’estatus de la seva mare era molt baix, tenia poques credencials i poc a oferir tret de l’afecció al bouza, és a dir, que no partia de gaire. El seu campament no volia la Crozie, i tant els feia que ell marxés. Van decidir no pagar res. Per això el preu de núvia de la Fralie era tan baix. L’únic motiu pel qual són aquí és la Nezzie. Va convèncer en Talut de parlar a favor seu, i van ser acceptats. N’hi ha alguns que no els fa cap gràcia.

L’Ayla va assentir amb comprensió. Ara la situació era molt més clara.

—Mamut, què…

—Nuvie! Nuvie! Oh, Mare! S’ofega! —va cridar de cop una dona.

Hi havia un grup de gent envoltant la nena de set anys que tossia i escopia mirant de respirar. Algú li va donar cops a l’esquena, però no servia de res. D’altres miraven d’oferir consells, però no sabien què fer amb la nena que maldava per respirar i s’anava posant blava.