Capítol 36

En Talut no es trobava mai tant en el seu element com quan esquarterava mamuts. Espitregat; suant amb profusió, balancejant la seva destral immensa com si fos una joguina; trencava ossos i ivori, partia tendons i esgarrinxava la dura pell. Gaudia de la feina i, conscient que això ajudava la seva gent, es delia fent servir el seu cos poderós per fer la tasca menys dura a tots els altres; Somreia de plaer mentre utilitzava els seus músculs immensos com no podia fer ningú més, i els qui el miraven no podien evitar somriure.

Tanmateix, per espellar aquells animals immensos calia molta gent, com per curar i adobar les pells quan tornessin. Fins i tot carregar-les exigia un esforç cooperatiu, i aquest era el motiu pel qual només se seleccionaven els millors. El mateix s’esdevenia amb totes les altres parts dels grossos animals, des dels ullals fins a les cues. Eren especialment discriminadors en la selecció de carn, agafant-ne només els millors trossos, amb preferència dels rics en greix, i deixant-ne la resta.

Però el desaprofitament no era tan gran com semblava. Els mamutois ho havien de portar tot a l’esquena, i el transport de carn magra de poca qualitat els costaria més calories de les que aportaven. Amb una selecció acurada, el menjar que portaven alimentaria molta gent durant un període llarg, i no haurien de tornar a caçar durant un temps. Els qui depenien de la caça per a menjar, no mataven mai en excés. Es limitaven a utilitzar la carn amb saviesa. Vivien prop de la Gran Mare Terra, coneixien i comprenien que depenien d’Ella, i no en malgastaven els recursos.

El temps es va mantenir remarcablement clar mentre els caçadors esquarteraven, i les oscil·lacions de temperatura entre migdia i mitjanit eren grans. Tot i això, a tocar de la gran glacera, els dies podien ser molt càlids sota el sol brillant de l’estiu, prou càlids, amb el vent assecador, per eixugar una part de la carn més magra i fer-ne més fàcil el carregament. Però les nits sempre pertanyien al gel. El dia de la partida, un canvi en la direcció del vent va fer aparèixer uns núvols per l’oest i va provocar un refredament notable de la temperatura.

Els cavalls de l’Ayla no havien estat mai tan valorats com quan els va preparar la càrrega per al viatge de tornada. Cadascun dels caçadors havia de preparar una càrrega completa, i van entendre de seguida els avantatges dels animals. El travesser va provocar un interès particular. Diverses persones s’havien preguntat per què l’Ayla insistia a arrossegar aquells pals llargs que era evident que no eren llances. Ara assentien amb aprovació. Un d’ells, enjogassat, va mirar d’arrossegar ell mateix el travesser amb mitja càrrega.

Encara que s’havien llevat d’hora, delerosos com estaven de tornar, era mig matí quan van emprendre camí. Unes hores després tot el grup de caçadors enfilava un pujol de sorra, pedres i grava llarg i estret format molt temps abans pel marge capdavanter de la glacera i, en arribar al cim arrodonit, es van aturar a descansar. L’Ayla va mirar enrere i va veure per primer cop la glacera aclarida de boires des de la distància. No podia deixar de mirar-hi.

Relluent al sol, amb uns quants núvols a l’oest que enfosquien els nivells més alts, una barrera de gel contínua de l’alçària d’una muntanya s’estenia fins a on li arribava la vista marcant una frontera més enllà de la qual no podia anar ningú. Era realment la fi de la terra.

El marge frontal era accidentat, adaptant-se a les diferències locals menors del terreny, i un ascens al cim hauria revelat avencs i crestes, agulles i esquerdes d’una gran extensió segons l’escala humana però, en relació amb les seves pròpies dimensions, el nivell de la superfície era uniforme. Aquella glacera inexorable, d’una extensió inimaginable, cobria un quart de la superfície de la terra d’una cuirassa resplendent de gel. Quan van reprendre el camí, l’Ayla mirava enrere una i altra vegada: els núvols de l’oest s’anaven acostant i augmentaven les boires que tapaven el gel amb un vel de misteri.

Malgrat les feixugues càrregues, en el viatge de tornada anaven més de pressa que no pas en el d’anada. Com que el terreny canviava cada any durant l’hivern, havien de tornar a explorar el camí per molt que coneguessin la contrada. Però el camí a la glacera del nord i la tornada no eren coneguts. Tothom estava eufòric i de bon humor per l’èxit de la cacera, i ansiós de tornar a la reunió. Ningú no semblava aclaparat per la càrrega, tret de l’Ayla. Tot fent camí, el sentiment de mal averany que l’havia escomesa a l’anada es va aprofundir encara més a la tornada, però es va estar de comentar els seus pressentiments amb ningú.

El tallista estava tan neguitós que li costava de captenir-se. La causa principal de la seva ànsia era l’interès constant que manifestava en Vincavec per l’Ayla però, d’una manera vaga, també sentia un conflicte interior més profund, Tanmateix, l’Ayla continuava compromesa amb ell, i ara transportaven la carn per a la festa del Matrimonial. Fins i tot en Jondalar semblava haver acceptat la unió i, per bé que no n’havia dit res, en Ranec tenia la sensació que l’home alt el preferia a ell que a en Vincavec. L’home zelandonii tenia moltes qualitats admirables i, tot i que havien començat una bona amistat, en Ranec sentia que la presència d’en Jondalar era una amenaça tàcita a la seva unió amb l’Ayla i que podia ser-li un obstacle per assolir la felicitat completa. Quan marxés, en Ranec se sentiria molt alleujat.

L’Ayla no sentia cap mena d’impaciència per arribar a la cerimònia del Matrimonial i, tanmateix, trobava que hauria de sentir-la. Sabia com l’estimava en Ranec, i li semblava que podria ser feliç amb ell. La idea de tenir un nen com el de la Tricie l’omplia de meravella. No tenia cap mena de dubte que en Ralev era fill d’en Ranec. No era el resultat de cap barreja d’esperits. Estava segura que ell havia concebut el nen amb la seva essència quan va compartir plaers amb la Tricie. A l’Ayla li agradava la dona dels cabells vermells, i li sabia greu contrariar-la. Va decidir que no seria mala idea compartir en Ranec i la llar amb ella i en Ralev, si volia.

Només ales profunditats més fosques de la nit, l’Ayla arribava a admetre que viure a la llar d’en Ranec no la faria feliç. En general havia evitat dormir amb ell durant la sortida, llevat de les poques ocasions en què ell semblava necessitar-la especialment, no de manera física, sinó perquè volia seguretat i proximitat. En el camí de tornada, no havia estat capaç de compartir plaers amb en Ranec. A la nit, al seu llit, només podia pensar en Jondalar. Se li plantejaven una i altra vegada les mateixes preguntes, però no aconseguia arribar a cap conclusió.

Quan pensava en el dia en què el mamut va estar a punt de matar-la i recordava l’expressió de dolor i de necessitat dels ulls d’en Jondalar, es preguntava si era possible que encara l’estimés. Si era així, per què havia estat tot l’hivern tan distant? Per què havia deixat de buscar els plaers en ella? Per què havia abandonat la Llar del Mamut? Va recordar el dia a les estepes que ell va muntar el Llamp per primer cop. Quan pensava en el desig d’ell, en el seu desfici i en l’acceptació voluntària i delerosa per part d’ella, no podia dormir de tant que el desitjava. El record, però, estava enterbolit pel rebuig posterior d’en Jondalar i pels seus sentiments propis de dolor i de confusió.

Després d’un dia especialment llarg, i d’un àpat d’última hora, l’Ayla va ser de les primeres a abandonar el foc per entrar a la tenda. Havia refusat la comanda implícita plena d’esperança d’en Ranec de compartir les seves pells amb un somriure i un comentari sobre el cansament que sentia després de tot el dia de marxa, però li havia sabut greu decebre’l. Però estava cansada, i gens segura dels seus sentiments. Havia vist en Jondalar a la vora dels cavalls abans d’entrar a la tenda. Estava d’esquena, i se’l va mirar, fascinada sense voler per la forma del seu cos, per la manera de moure’s, pel seu capteniment. El coneixia tan bé que li semblava que en podria reconèixer l’ombra. Mentre el mirava, el seu propi cos responia a l’atractiu de l’home: respirava més de pressa i se li havia envermellit la cara. S’hi va sentir tan atreta que va fer el gest de dirigir-se cap a ell.

«Però no servirà de res», va pensar. «Si anés a parlar amb ell, em giraria l’esquena, diria alguna excusa i marxaria a trobar algú altre amb qui parlar». L’Ayla va entrar a la tenda, encara plena dels sentiments que li havia provocat la visió d’en Jondalar, i es va ficar entre les pells.

Estava cansada, però no podia dormir, i no parava de regirar-se mirant d’apagar el desig que sentia d’ell. Què li passava? Si ell no la desitjava, com semblava, per què l’havia de desitjar ella? Però, llavors, per què la mirava d’aquella manera algunes vegades? Per què l’havia desitjada tant aquella vegada a les estepes? Era com si no pogués evitar l’atracció que sentia per ella. Llavors se li va acudir una idea que li va fer arrufar les celles: potser se sentia tan atret per ella com ella per ell, però potser ell no volia acceptar-ho. Era aquest el problema?

Va notar que tornava a ruboritzar-se, però aquell cop de mortificació. I si pensava d’aquella manera, tot semblava tornar a tenir sentit, tots els seus esforços per evitar-la i per fugir d’ella. Era perquè no volia desitjaria? Va pensar en totes les vegades que havia intentat acostar-s’hi, que havia intentat parlar amb ell per entendre’l, i resultava que l’única cosa que ell volia era evitar-la. Se sentia humiliada. «No m’estima», va pensar. «No m’estima com en Ranec. En Jondalar deia que m’estimava, i parlava de portar-me amb ell, quan érem a la vall, però mai no em va demanar que m’unís a ell. Mai no em va dir que volia compartir una llar amb mi o que volia els meus fills».

L’Ayla va sentir que se li omplien els ulls de llàgrimes calentes, «Per què m’he d’amoïnar per ell si ell no m’estima?». Va sanglotar i es va eixugar els ulls amb el dors de les mans. «Tot aquest temps que hi he estat pensant i desitjant-lo, ell només volia oblidar-me».

»Molt bé, doncs, en Ranec m’estima, i ell també sap donar-me plaer. I és bo amb mi. Vol compartir una llar amb mi, i jo no he estat gaire amable amb ell. I també fa nens encantadors, si més no, el de la Tricie ho és. Em penso que hauria de començar a ser més amable amb ell i oblidar en Jondalar». Però encara no se li havien format les paraules al cap que li van començar a brollar llàgrimes, i per molt que ho intentava no podia defugir el pensament que li sortia del fons del cor. «Sí, en Ranec és bo amb mi, però no és en Jondalar, i jo estimo en Jondalar».

L’Ayla encara estava desperta quan va començar a arribar gent a la tenda. Va veure que en Jondalar travessava l’obertura i que mirava cap a ella, vacil·lant. Ella el va mirar un moment i després va enlairar la barbeta i va desviar els ulls. En Ranec va entrar immediatament després. L’Ayla va seure i li va somriure.

—Em pensava que estaves molt cansada. Per això has anat a dormir aviat, no? —va dir el tallista.

—Em semblava que ho estava, però no puc dormir. Em penso que voldria compartir les pells amb tu —va dir.

La resplendor del somriure d’en Ranec podia haver competit amb la del sol si n’hi hagués hagut.

—Jo tinc la sort que no hi ha res que m’impedeixi dormir quan estic cansat —va dir en Talut amb un somriure amistós mentre s’asseia a la seva màrfega per descordar-se les sabates.

Però l’Ayla va copsar que en Jondalar no somreia. Tenia els ulls tancats, però no dissimulava l’expressió de dolor ni la sensació de derrota quan es dirigia cap al seu lloc. De cop, va fer mitja volta i va sortir corrent de la tenda. En Ranec i en Talut van intercanviar una mirada, però després l’home bru va mirar l’Ayla.

Quan van arribar al pantà, van decidir buscar un camí que el circumdés. Portaven massa pes per creuar-lo amb tantes dificultats com a l’anada. Van consultar el mapa d’ivori de l’any anterior i van decidir canviar de direcció l’endemà al matí. En Talut estava segur que agafar el camí més llarg no els suposaria molt més temps, tot i que li va costar de convèncer en Ranec, que no volia sentir parlar de cap dilació.

El vespre abans de decidir enfilar un nou camí, l’Ayla es va sentir estranyament neguitosa. Els cavalls també havien estat tot el dia esverats, i ni tan sols les atencions que rebien per raspallar-los i estrijolar-los els va calmar. Semblava que alguna cosa fallava. No sabia què era, però tenia una sensació estranya. Es va posar a caminar per les estepes obertes, mirant de calmar-se, i es va allunyar del campament.

Va veure un estol de perdius i va fer el gest d’agafar la fona, però se l’havia deixada. De cop i volta, sense cap raó aparent, van remuntar el vol amb pànic. Va aparèixer una àguila daurada a l’horitzó. Amb un moviments d’ales d’una lentitud decebedora, volava a mercè dels corrents d’aire sense manifestar cap pressa. Tanmateix, amb més rapidesa de la que semblava, l’àguila encalçava les perdius que volaven baixes. D’improvís, d’una revolada, va engrapar la víctima amb les fortes grapes i la va matar.

L’Ayla va tornar tremolosa al campament. No volia anar a dormir i mirava de distreure’s parlant amb la gent. Quan es va ficar al llit, però, la va envair la son a poc a poc i va tenir un seguit de somnis pertorbadors. Es va despertar moltes vegades i, cap a l’alba, es va desvetllar del tot i li va ser impossible tornar a dormir. Es va llevar, va sortir de la tenda i va encendre un foc per bullir aigua.

El cel s’anava aclarint mentre ella feia glops de te mirant amb ulls absents una tija fina amb flors seques que creixien a la vora del foc. Havien deixat un quart de mamut rostit sobre el foc, enlairat en un trípode fet amb llances a certa altura per protegir-lo d’animals intrusos. El reconeixement de la planta de la pastanaga silvestre la va desvetllar: va veure una branca trencada amb la punta esmolada a la pila de llenya i la va fer servir per destapar-ne l’arrel, a uns quants centímetres de la superfície. Després va veure unes quantes flors seques més i, tot arrencant-les, va veure unes tiges de card, que eren tendres i sucoses quan se’ls treia les espines. No gaire lluny dels cards va trobar un gran bolet pet de llop encara blanc i fresc i petits lliris de dia amb capolls nous. Quan els altres es van començar a llevar, es van trobar amb un bon brou espesseït amb cereals.

—Això és fantàstic! —va dir en Talut servint-se amb un cullerot d’ivori per segona vegada—. Com és que has decidit fer-nos aquest esmorzar tan deliciós?

—No podia dormir, i després he començat a veure tots aquests vegetals. M’ha distret de… coses —va dir.

—Jo he dormit com un autèntic liró —va dir en Talut. Va mirar l’Ayla de fit I fit, lamentant que la Nezzie no fos amb ell—. Que et preocupa res, Ayla?

Ella va fer que no.

—No… bé, sí. Però no sé què és.

—Que et trobes malament?

—No, no és això. Només que em sento… estranya. Els cavalls també semblen ensumar alguna cosa. El Llamp no es deixa guiar i la Whinney està neguitosa…

De cop i volta l’Ayla va deixar anar la tassa i, plegant els braços davant del seu cos com per protegir-se, va mirar amb horror cap al cel del sud-est.

—Talut! Mira!

A la distància s’enlairava una columna de fum gris i un núvol immens i negre omplia tot el cel.

—Què és això?

—No ho sé —va dir el gran home en cap amb una expressió tan atemorida com la d’ella—. Vaig a buscar en Vincavec.

—Jo tampoc no n’estic segur. —Es van girar cap a la veu del xaman dels tatuatges—. Ve de les muntanyes del sud-est. —En Vincavec s’escarrassava per mantenir el posat tranquil. No volia manifestar els seus temors, però no era fàcil—. Deu ser un senyal de la Mare.

L’Ayla va estar segura que aquella manera d’escopir de la terra presagiava una catàstrofe. La columna fosca de fum devia ser d’unes dimensions increïbles per semblar tan gran de tan lluny, i el núvol creixia cada cop més amb remolins furiosos. El vent huracanat començava a acostar-lo cap a l’oest.

—És la llet del pit de la Doni —va dir en Jondalar tot simulant més naturalitat de la que sentia en fer servir una paraula del seu idioma propi.

Tothom havia sortit de les tendes per veure aquella erupció esparverant i el gran núvol de cendres volcàniques.

—Què dius que és? —va dir en Talut.

—Es una muntanya, una mena de muntanya especial que escup. En vaig veure una quan era molt jove —va dir en Jondalar—. En diem els Pits de la Mare. El vell zelandoni ens en va explicar la llegenda. Jo ho vaig veure de molt lluny, però més tard, un home que viatjava per les terres altes i el va veure de més a prop ens va contar què havia vist. Ho relatava molt excitat, i mort de por. Primer hi va haver uns quants terratrèmols petits, i després el cim de la muntanya va esclatar i en va brollar una columna com aquesta que va omplir el cel amb un núvol negre. Però no és un núvol normal. És ple de pols fina com la cendra. Aquest —va fer un gest cap al gran núvol negre que avançava cap a l’oest— sembla que s’allunya de nosaltres. Espero que no canviï el vent. Quan aquesta cendra es diposita, ho cobreix tot amb una capa que pot arribar a fer uns quants metres.

—Deu ser molt lluny —va dir la Brecie—. Ni tan sols podem veure les muntanyes des d’aquí, i no hi ha brogits ni tremolors de terra. Només aquesta gran columna de fum i el núvol fosc immens.

—Per això, encara que la cendra caigui aquí, potser no serà tan greu. Som molt lluny.

—Has dit que hi va haver terratrèmols? Els terratrèmols sempre són un senyal de la Mare. Aquest també ho ha de ser. Els mamutis hauran de rumiar-hi, trobar-hi el sentit —va dir en Vincavec, que no volia semblar menys coneixedor que el foraster.

L’Ayla no havia sentit pràcticament res després de la paraula «terratrèmol». No hi havia res al món que li fes tanta por com un terratrèmol. Havia perdut la família als cinc anys per un moviment violent de terra, i un altre terratrèmol havia matat en Creb quan en Broud l’acabava d’expulsar a ella del Clan. Els terratrèmols sempre presagiaven una pèrdua devastadora, un canvi dolorós. Amb grans esforços, va aconseguir dominar-se.

Llavors, de cua d’ull, va copsar un moviment familiar. Un instant després, una bola de pèls grisos li va saltar al damunt i li va posar les grapes al pit. Va sentir que li llepava la mandíbula una llengua rasposa.

—Llop! Llop! Què hi fas, aquí? —va dir tot rascant-li el coll. Es va aturar, amb un rampell de terror, i va fer un crit—. Oh no! Es Rydag! El Llop m’ha vingut a buscar perquè vagi al costat de Rydag! Hi he d’anar tot d’una.

—Hauràs de deixar el travesser i les càrregues dels cavalls i tornar cavalcant —va dir en Talut.

El dolor dels seus ulls era evident. En Rydag era el fill de la seva llar, com qualsevol altre dels fills de la Nezzie, i l’estimava. Si no fos tan gros, l’Ayla li hauria ofert que tornés amb ella muntant el Llamp.

Va córrer cap a la tenda a vestir-se i es va trobar en Ranec.

—És Rydag —va dir.

—Ja ho sé. Ho he sentit. Deixa’m ajudar-te. Et posaré menjar i aigua al sarró. Necessitaràs la màrfega? També te la poso —va dir en Ranec mentre li lligava les corretges de les botines.

—Oh, Ranec —va dir l’Ayla. Estava aclaparada per la seva amabilitat—. No sé com et podré donar les gràcies!

—És el meu germà, Ayla.

«És clar», va pensar. «Ell també l’estima».

—Ho sento. No tinc el cap gens clar. Vols venir amb mi? Pensava dir-ho a Talut, però és massa gros per muntar el Llamp. Tu sí que podries.

—Jo? Muntar un cavall? Mai de la vida! —va dir en Ranec amb cara d’astorat i fent una passa enrere.

L’Ayla va arrufar les celles. No sabia que els cavalls li provocaven tants escarafalls però, ara que hi pensava, era un dels pocs que no li havia demanat mai muntar-los. No entenia el perquè.

—No sabria com guiar-lo, i… em fa por caure, Ayla. Tu ho fas molt bé, i t’asseguro que és una de les coses que m’agrada de tu, però jo no penso muntar un cavall mai a la vida —va dir en Ranec—. Prefereixo caminar sobre els meus peus. Les barques tampoc no m’agraden gens.

—Però algú l’haurà d’acompanyar. No pot tornar sola —va dir en Talut des de l’entrada.

—No anirà sola —va dir en Jondalar. Anava vestit de viatge, al costat de la Whinney i amb la brida del Llamp a la mà.

L’Ayla va fer un sospir d’alleujament, i després va arrufar les celles. Per què volia acompanyar-la, si mai no volia trobar-se a soles amb ella, si la ignorava? Li feia il·lusió que l’acompanyés, però s’estaria de dir-li-ho. Ja l’havia humiliat prou.

Mentre lligava les alforges sobre la Whinney, l’Ayla va veure que el Llop bevia aigua del plat d’en Ranec. També s’havia cruspit mig plat de carn.

—Gràcies per donar-li menjar, Ranec —va dir.

—Que no vulgui muntar els cavalls no vol dir que no m’agradin els animals, Ayla —va dir el tallista, avergonyit d’haver-li dit que li feien por els cavalls.

L’Ayla va assentir i va somriure.

—Ens veurem quan arribeu al Campament del Llop —va dir l’Ayla. Es van abraçar, i l’Ayla va tenir la sensació que ell l’aferrava amb una passió excessiva. Després d’abraçar en Talut, i la Brecie, i de fregar la galta d’en Vincavec amb la seva, va muntar l’euga. El llop es va posar tot d’una als talons de la Whinney.

—Espero que el Llop no estarà massa cansat per tornar corrent —va dir l’Ayla.

—Si es cansa, podria muntar amb tu —va dir en Jondalar, encamellat sobre el Llamp i mirant de mantenir calmat el neguitós poltre.

—Tens raó. No sé on tinc el cap —va dir l’Ayla.

—Ocupa’t d’ella, Jondalar —va dir en Ranec—. Quan està preocupada per alguna cosa, s’oblida d’ella mateixa. Vull que arribi bé al nostre Matrimonial.

—No pateixis, Ranec. Tindràs una dona bella i sana per establir la teva llar —va contestar en Jondalar.

L’Ayla va mirar l’un i l’altre. Expressaven molt més del que deien les paraules.

Van cavalcar sense parar fins al migdia, i després es van aturar a descansar i menjar. L’Ayla patia tant per en Rydag que hauria preferit continuar, però els cavalls necessitaven descansar. Es preguntà si era en Rydag qui li havia enviat el Llop. Semblava probable. Qualsevol altre hauria enviat una persona. Només en Rydag considerava el Llop prou llest per entendre el missatge i seguir el seu rastre. Però en Rydag no ho hauria fet, si no fos molt important.

L’erupció volcànica del sud-est la tenia espantada. La gran columna que s’enlairava cap al cel s’havia aturat, però el núvol encara hi era, i s’eixamplava. Tenia tan arrelat el temor a les convulsions de la terra que es trobava com en estat de xoc. Només el temor per en Rydag l’obligava a dominar-se.

Però malgrat tots els temors, l’Ayla era plenament conscient de la presència d’en Jondalar. Gairebé havia oblidat la felicitat que sentia al seu costat. Havia somniat tants cops que cavalcaven tots dos amb els cavalls i el Llop els seguia al darrere! Mentre descansaven, ella el mirava de cua d’ull, amb aquella habilitat de les dones del Clan de fer-se fonedisses, de mirar sense ser vistes. El fet de mirar-lo li produïa calidesa i un desig d’acostar-s’hi, però la sospita de la raó del seu comportament inexplicable i el desgrat de la idea d’imposar-li la seva presència si ell no la volia li impedia manifestar el seu interès. Si ell no la desitjava, ella no el desitjava a ell o, si més no, no pensava fer-li-ho saber.

En Jondalar també la mirava, frisant per trobar una manera d’entaular una conversa, de dir-li com l’estimava, de mirar de conquistar-la un altre cop. Però semblava que ella l’evitava, no la sorprenia mai mirant-lo. Entenia la seva preocupació per en Rydag —ell mateix es temia el pitjor— i no volia importunar-la. No estava segur que fos el moment escaient per plantejar-li els seus sentiments personals i, després de tot aquell temps d’incomunicació, no sabia ben bé com començar. Cavalcant al costat d’ella, li van venir al cap les idees més estrafolàries, com ara no aturar-se al Campament del Llop i continuar el camí, potser fins a casa. Però sabia que era impossible. En Rydag la necessitava, i ella s’havia compromès a unir-se a en Ranec. Quin interès podia tenir a acompanyar-lo?

No van descansar gaire. Tan bon punt l’Ayla va pensar que els cavalls s’havien refet prou, van reprendre la cavalcada. Feia poca estona que cavalcaven quan van veure que algú els cridava des de la distància i es dirigia cap a ells i, quan es van trobar, es van adonar que era en Ludeg, el missatger que havia portat la nova del canvi de lloc de la Reunió d’Estiu.

—Ayla! A tu et buscava. La Nezzie m’ha fet venir. Em temo que tinc males notícies per a tu. En Rydag està molt malalt —va dir en Ludeg. Després va mirar al seu voltant—. I tots els altres, on són?

—Ara vénen. Hem sortit tan bon punt ens n’hem assabentat —va dir l’Ayla.

—Però com ho heu sabut? Sóc l’únic missatger que han enviat —va dir en Ludeg.

—No —va dir en Jondalar—. Ets l’únic missatger humà que han enviat, però els llops corren més.

En Ludeg va veure llavors el jove llop.

—Si no va anar a caçar amb vosaltres, com ha arribat fins aquí?

—Suposo que el devia enviar en Rydag —va dir l’Ayla—. Ens ha trobat a l’altra banda del pantà.

—I hem tingut sort —va afegir en Jondalar—. Potser no hauries pogut trobar els caçadors perquè han decidit fer tota la volta al pantà per tornar. Carregats com van, és millor trepitjar terra ferma.

—O sigui que han trobat mamuts. Que bé, això farà tothom feliç —va dir en Ludeg, i després va mirar l’Ayla—. Em penso que més val que correm. És una sort que estigueu tan a prop.

L’Ayla va notar que li fugia la sang de la cara.

—Vols muntar al meu darrere, Ludeg? —va preguntar en Jondalar abans d’emprendre el galop.

—No, més val que correu. Ja m’heu estalviat un bon tros. No em fa res tornar caminant.

L’Ayla va fer galopar la Whinney tot el camí fins al lloc de la Reunió d’Estiu. Va ser a baix del cavall i a dins la tenda abans que ningú s’hagués adonat de la seva arribada.

—Ayla! Ets aquí! Has arribat a temps. Tenia por que morís abans que arribessis —va dir la Nezzie—. En Ludeg deu haver corregut molt.

—No és en Ludeg qui ens ha avisat, sinó el Llop —va dir l’Ayla tot traient-se la pellissa i corrent cap al llit d’en Rydag.

Va haver de tancar els ulls un moment per superar el xoc. La tensió de la barbeta i les arrugues de l’esforç comunicaven el seu patiment millor que cap paraula. Estava pàl·lid, feia unes ulleres molt fosques i tenia els angles dels pòmuls molt marcats. L’esforç que havia de fer cada vegada que respirava li provocava més dolor. Va alçar els ulls a la Nezzie, que era dempeus al costat del llit.

—Què ha passat, Nezzie?

Havia de lluitar per contenir les llàgrimes.

—Tant de bo ho sabés. Estava normal i, de cop i volta, li ha agafat aquest dolor. He mirat de fer tot el que em vas dir, li he donat el remei, però no ha servit de res —va dir la Nezzie.

L’Ayla va notar un lleuger contacte al braç.

—Estic content que hagis vingut —va fer el noi amb senyes.

On havia vist abans aquella escena? Aquell esforç per fer senyes d’un cos massa feble per moure’s? L’Iza. Estava exactament igual quan va morir. L’Ayla havia tornat d’una llarga excursió i d’una llarga estada a l’Assemblea del Clan. Però, aquella vegada, només havien anat a caçar mamuts. No havien estat gaire temps a fora. Com era que en Rydag s’havia posat malalt tan de pressa? O és que ho covava feia temps?

—Has enviat el Llop tu, oi? —va preguntar l’Ayla.

—Sabia que et trobaria —va fer ell—. És llest.

En aquell moment el nen va tancar els ulls, i l’Ayla va haver de girar el cap i tancar els seus. Era dolorós veure com li costava respirar, veure com patia.

—Quan vas prendre el remei per darrer cop? —va preguntar l’Ayla quan ell va obrir els ulls i es va veure amb cor de mirar-lo.

En Rydag va moure el cap amb suavitat.

—No serveix. Res no serveix.

—Què vols dir que res no serveix? Tu no ets una dona remeiera. Com ho saps? Jo sóc la que ho sap —va dir l’Ayla mirant de sonar ferma i positiva.

Ell va tornar a moure el cap amb suavitat.

—Jo ho sé.

—Molt bé, doncs, ara t’examinaré, però primer t’aniré a buscar un remei —va dir l’Ayla, però el motiu era que tenia por d’esclafir en plors allà mateix.

Ell li va tocar la mà quan es disposava a anar-se’n.

—No te’n vagis. —Va tornar a tancar els ulls, i ella va veure com lluitava per respirar una vegada més, i una altra, sense forces per res més—. És aquí, el Llop? —va dir finalment.

L’Ayla va fer un xiulet i, fos qui fos qui mirava d’impedir que el Llop entrés a la tenda, ho va veure impossible tot d’una. Va arribar al llit i, d’un salt, es va posar a llepar la cara del noi. En Rydag somreia. Allò era més del que l’Ayla podia suportar, aquell somriure tan típic del noi en una cara del Clan. L’animal graponer podia ser excessiu per a en Rydag. L’Ayla el va fer baixar.

—Envio el Llop. Vull l’Ayla —va tornar a fer en Rydag—. Vull… —no semblava saber les senyes per a la paraula.

—Què és el que vols, Rydag? —l’animava l’Ayla.

—Ha intentat dir-m’ho —va dir la Nezzie—. Però no l’he pogut entendre. Espero que tu puguis. Sembla molt important per a ell.

En Rydag va tancar els ulls i va arrufar les celles, i l’Ayla va tenir la sensació que mirava de recordar alguna cosa.

—En Durc afortunat. Ell… pertany, Ayla, vull… mog-ur.

L’esforç que feia era tan gran que el consumia, però l’única cosa que podia fer l’Ayla era mirar d’entendre’l.

—Mog-ur? —La senya era silenciosa—. Vols dir un home del món de l’esperit? —va dir l’Ayla en veu alta.

En Rydag va assentir, animat. Però l’expressió de la cara de la Nezzie era impenetrable.

—Això era el que intentava dir? —va preguntar la dona.

—Sí, em penso que sí —va dir l’Ayla—. Has entès res?

La Nezzie va assentir, amb un curt gest de desgrat.

—Ja sé què vol. No vol ser un animal, vol anar al món de l’esperit. Vol que l’enterrin… com una persona.

Ara en Rydag assentia.

—És clar —va dir l’Ayla amb cara de perplexitat—. És una persona.

—No. No ho és. Mai no va ser comptat entre els mamutois. No l’acceptaran. Han dit que era un animal —va dir la Nezzie.

—Vols dir que no l’enterraran? Que no podrà anar caminant al món de l’esperit? Qui ho diu, que no? —els ulls de l’Ayla resplendien de ràbia.

—La Llar del Mamut —va dir la Nezzie—. No ho permetran.

—Molt bé, i que no sóc filla de la Llar del Mamut, jo? Jo ho permetré! —va afirmar l’Ayla.

—No servirà de res. En Mamut també ho faria. Però la Llar del Mamut hi ha d’estar d’acord, i no hi accedirà.

En Rydag havia escoltat ple d’esperança, però la començava a perdre. L’Ayla va veure la seva expressió de decepció i va sentir una ràbia superior a la que havia sentit mai.

—Tant hi fa que la Llar del Mamut hi estigui d’acord o no. No són ells qui decideixen si una persona és humana o no. En Rydag és una persona. És tan humà com el meu fill. Ja se’l poden confitar, l’enterrament, els de la Llar del Mamut. Ell no el necessita. Quan arribi el moment, l’enterraré jo, a l’estil del Clan, igual que vaig enterrar en Creb, el mog-ur. En Rydag caminarà al món dels esperits digui el que digui la Llar del Mamut!

La Nezzie va fer una ullada al noi. Se’l veia més relaxat. No, més relaxat, no, més en pau. La tensió, el patiment s’havien esvanit. Va tocar el braç de l’Ayla.

—No sóc un animal —va fer.

Semblava que anava a dir alguna altra cosa, i l’Ayla va esperar. Però no va sentir cap altre so, cap esforç per respirar una vegada més. En Rydag havia deixat de patir.

Ara era l’Ayla qui patia. Va alçar els ulls i va veure en Jondalar, que havia estat allà tota l’estona. El seu rostre expressava tant dolor com el d’ella, o el de la Nezzie. Es van fondre tots tres en una abraçada mirant de consolar-se.

Algú altre va manifestar el seu dolor. De terra, sota el llit d’en Rydag, es va enlairar un lament que va anar pujant de to fins a esdevenir el primer udol del Llop. Quan es va quedar sense aire, hi va tornar, lamentant la seva pèrdua amb aquells tons sonors, fantasmagories, esgarrifosos i inconfusibles del cant dels llops. Hi havia molta gent a l’entrada de la tenda, però no gosaven entrar. També l’Ayla, la Nezzie i en Jondalar, immergits en el seu dolor, van alçar el cap per escoltar meravellats. En Jondalar va pensar que tant si en Rydag era animal com si era humà, era impossible guanyar-se una elegia més colpidora.

Un cop vessades les primeres llàgrimes de dolor, l’Ayla va seure al costat del cos del petit sense moure’s, però encara li quedaven llàgrimes. Mirava l’espai fixament i recordava amb silenci la seva vida al Clan, i el seu fill, i el primer cop que va veure en Rydag. Com estimava en Rydag! Havia arribat a significar tant per a ella com en Durc i, en certa manera, l’havia arribat a substituir. El seu fill li havia estat arrencat de les mans, però en Rydag li havia donat una oportunitat de saber més d’ell, de conèixer com podia ser el seu creixement, quin aspecte podia tenir, què podia pensar. Quan somreia per l’humor amable d’en Rydag, o se sentia complaguda per la seva perspicàcia i intel·ligència, podia imaginar-se que en Durc tenia la mateixa mena de comprensió. Ara en Rydag no hi era, i el seu tènue lligam amb en Durc havia desaparegut. Plorava per tots dos.

El dolor de la Nezzie no era menor, però les necessitats dels vius també eren importants. La Rugie li va pujar a la falda, dolguda i confosa perquè el seu company, amic i germà ja no podia jugar amb ella, ni tan sols podia fer paraules amb les mans. En Danug estava estès al llit llarg com era, amb el cap amagat sota una manta, gemegant. Algú hauria d’anar a dir-ho a la Latie.

—Ayla, Ayla —va dir la Nezzie finalment—. Què hem de fer per enterrar-lo a l’estil del Clan? Hauríem de començar a preparar-ho.

L’Ayla va trigar un moment a adonar-se que parlava amb ella. Va arrufar les celles i va clavar els ulls en la Nezzie.

—Què?

—L’hem de preparar per a l’enterrament. Què hem de fer? Jo no sé res d’enterraments del Clan.

«No, cap mamutoi no en sap res. Sobretot els de la Llar del Mamut», va pensar. Però ella sí que en sabia. Va pensar en els enterraments del Clan que havia vist i en quin era el més escaient pera en Rydag. Abans de ser enterrat a l’estil del Clan, havia de ser del Clan. Allò volia dir que l’havia de batejar, i necessitava un amulet amb una peça d’ocre roig a dins.

L’Ayla es va aixecar d’improvís i va sortir a fora. En Jondalar la va seguir.

—On vas?

—Si en Rydag ha de ser del Clan, li he de fer un amulet —va dir.

Va travessar el recinte a grans gambades, empipada de valent. Va passar per davant del Campament de la Llar del Mamut sense ni tan sols fer-hi una ullada i es va dirigir decidida a l’àrea dels pedraires. En Jondalar la seguia. Tenia una idea del que anava a fer ella. Va demanar un nòdul de pedrenyera, que ningú no va gosar denegar-li. Després va mirar al seu voltant, va trobar un martell de pedra i va buscar un espai per treballar.

Quan va començar a donar forma a la pedrenyera a l’estil del Clan, tots els artesans de la pedra mamutois van anar-se acostant per mirar. Ningú no volia augmentar la seva ira, però allò era una rara oportunitat. Quan s’havien assabentat dels antecedents de l’Ayla, en Jondalar els va intentar explicar un dia les tècniques del Clan, però ells tenien una formació molt diferent. Si aconseguia fer una bona demostració, ho atribuïen més a la seva habilitat que no pas al mètode desusat.

L’Ayla va decidir fer dues eines separades, un ganivet esmolat i una alena punxeguda, i endur-se-les al Campament de la Boga per fer l’amulet. Va aconseguir de fer un ganivet molt útil, però estava tan empipada i trista que li tremolaven les mans. El primer cop que va mirar d’estrènyer la punta per afuar-la, se li va trencar, i quan va veure que la mirava tanta gent, es va posar molt nerviosa. Va tenir la sensació que els pedraires mamutois volien jutjar la manera de fer eines del Clan, i ella era incapaç de mostrar-ne tot el valor, i després es va empipar pel simple fet d’haver-hi parat esment. Va intentar una segona punta i també se li va trencar. La frustració li va provocar llàgrimes de ràbia, però lluitava per contenir-les. De cop i volta, en Jondalar es va agenollar al seu davant.

—És això el que vols, Ayla? —li va preguntar amb l’eina de tall que havia fet ella per a la cerimònia especial del Festival de Primavera.

—Això és una eina del Clan! D’on l’has treta?… És la que vaig fer jo! —va dir ella.

—Ja ho sé. Aquell dia vaig tornar a buscar-la. Espero que no et molesti.

Ella estava sorpresa, confosa i estranyament complaguda.

—No, no em molesta. Estic contenta que l’agafessis, però per què?

—Volia… estudiar-la —va contestar ell.

No es veia amb cor de dir-li que la volia per recordar-la, de dir-li que havia decidit marxar sense ella. No volia marxar sense ella.

L’Ayla va agafar les eines, va tornar cap al Campament de la Boga i va demanar un tros de pell tova a la Nezzie. Quan la va tenir, es va posar a fer un sac senzill amb una corda a dalt.

—Tenen un aspecte més planer, però aquestes eines funcionen francament bé —va dir la Nezzie—. Per què serveix el sac?

—És l’amulet d’en Rydag, com el que vaig fer per al Festival de Primavera. Hi he de posar una peça d’ocre mig a dins, i donar-li un nom tal com ho fan al Clan. També hauria de tenir un tòtem que el protegeixi en el camí al món dels esperito. —Va fer una pausa i va arrufar les celles—. No sé com ho feia en Creb per descobrir el tòtem d’una persona, però sempre encertava… potser podria compartir el meu tòtem amb en Rydag. El Lleó de les Cavernes és un tòtem poderós i viure amb ell és difícil, però en Rydag va haver de passar moltes proves. Es mereix un tòtem fort i protector.

—Que puc fer res? Cal preparar-lo? Vestir-lo? —va preguntar la Nezzie.

—Sí, a mi també m’agradaria ajudar —va dir la Latie, que era dempeus a l’entrada amb la Tulie.

—I jo també —va afegir en Mamut.

L’Ayla va alçar el cap i va veure que tot el Campament del Lleó la mirava i la volia ajudar. Només faltaven els caçadors. Va sentir un accés d’afecte per aquella gent que havia adoptat un nen orfe i estrany i l’havia acceptat com si fos seu, i una ràbia justificada contra els membres de la Llar del Mamut, que ni tan sols li permetien un enterrament.

—Bé doncs, algú podria agafar una mica d’ocre roig, com fa la Deegie per donar color a la pell, moldre’l i barrejar-lo amb greix per poder-lo untar. Després se li ha de fregar tot el cos amb aquest ungüent. Per a un enterrament del Clan, hauria de ser greix d’un ós de les cavernes. L’ós de les cavernes és l’animal sagrat del Clan.

—No tenim greix d’ós de les cavernes.

—Per aquí no hi ha gaires óssos de les cavernes —va dir en Manuv.

—I greix de mamut, Ayla? —va suggerir en Mamut—. En Rydag no era només del Clan. Era mixt. També era una mica mamutoi, i el mamut és sagrat per a nosaltres.

—Sí, podem fer servir greix de mamut. També era mamutoi. No ho hauríem d’oblidar.

—I per vestir-lo, Ayla? —va preguntar la Nezzie—. No ha arribat a posar-se la roba que li vaig fer per a aquest any.

L’Ayla va arrufar les celles, però després va assentir.

—Per què no? Després de pintar-lo d’ocre roig tal com fan al Clan, el podríem vestir amb les seves millors robes per enterrar-lo, com fan els mamutois. Sí, em penso que és una bona idea, Nezzie.

—No hauria dit mai que l’ocre roig fos un color sagrat per als seus enterraments —va comentar en Frebec.

—Jo ni tan sols sabia que enterraven els seus morts —va dir la Crozie.

—Com és evident, la Llar del Mamut tampoc no ho creu —va dir la Tulie—. S’enduran una bona sorpresa.

L’Ayla va demanar a la Deegie un dels bols de fusta fets a l’estil del Clan que li havia regalat el dia de la seva adopció, per barrejar l’ocre roig i el greix de mamut en un bàlsam de color. Però van ser la Nezzie, la Crozie i la Tulie, les tres dones més grans del Campament del Lleó, les qui el van fregar i el van vestir. L’Ayla va guardar una mica d’aquella pasta oliosa vermella per a més tard i va ficar un tros d’ocre roig al sac que acabava de fer.

—I el sudari? —va preguntar la Nezzie—. No l’hauríem d’embolicar amb un sudari, l’Ayla?

—No sé què vol dir —va contestar Ayla.

—Fem servir un cuir o una pell o alguna cosa per portar el mort a fora i l’emboliquem abans de deixar-lo a la tomba —va explicar la Nezzie.

L’Ayla deduïa que era un altre costum mamutoi, però trobava que entre el luxe de les robes i totes les joies que li havien posat al damunt, aquell enterrament començava a ser més mamutoi que del Clan. Les tres dones la miraven expectants. Ella va mirar la Tulie, després la Nezzie. Sí, potser la Nezzie tenia raó. Necessitaven alguna cosa per transportar-lo, alguna mena de manta o cobertor. Llavors va mirar la Crozie.

De cop i volta, malgrat el temps que feia que no hi havia pensat, va recordar una cosa: la capa d’en Durc, la capa que havia fet servir per portar el seu fill arran del pit quan era un bebè i per sostenir-lo al maluc quan era un infant. Era l’única cosa que s’havia endut del Clan que no tenia cap propòsit especial. Tanmateix, quan vivia sola, quantes nits aquella capa d’en Durc no li havia donat una sensació de connexió amb l’únic lloc segur que havia conegut i amb la gent que havia estimat! Quantes nits no havia dormit i plorat amb aquella capa? Era l’única cosa que tenia que pertanyia al seu fill, i no sabia si era capaç de desprendre-se’n, però la necessitava realment? Pensava arrossegar-la tota la vida?

L’Ayla va veure que la Crozie la mirava i va recordar la capa blanca, la que la Crozie havia fet per al seu fill. L’havia portat a sobre durant molts anys perquè significava molt per a ella, però l’havia donat per a un propòsit bo, per a protegir el Llamp. No era millor embolicar en Rydag amb una cosa que venia del Clan per posar-lo en el camí del món de l’esperit? No tenia cap sentit que arrossegués la capa d’en Durc pertot arreu.

La Crozie havia acabat desprenent-se del record del seu fill. Potser ara era el moment de desprendre’s d’en Durc, i agrair el fet que fos alguna cosa més que un record.

—Jo tinc una cosa per embolicar-lo —va dir l’Ayla.

Va córrer a la seva màrfega i, del fons d’una pila, va treure una pell i la va desplegar. Es va acostar aquella pell suau, tova i vella a la galta una vegada més i va tancar els ulls rememorant. Després va tornar i la va donar a la mare d’en Rydag.

—Aquí hi ha un embolcall —va dir a la Nezzie—; un embolcall del Clan que fa temps va pertànyer al meu fill. Ara ajudarà Rydag en el món de l’esperit. I gràcies, Crozie —va afegir.

—Per què em dones les gràcies?

—Per tot el que has fet per mi, i per ensenyar-me que arriba un moment que totes les mares han de renunciar.

—Uf! —va dir la vella mirant de fer una expressió d’indiferència però amb els ulls relluents de sentiments.

La Nezzie va agafar la capa de l’Ayla i va tapar en Rydag.

Aleshores ja s’havia fet fosc. L’Ayla havia planejat fer una cerimònia senzilla a dins la tenda, però la Nezzie II va demanar que esperés al matí per poder-la fer a fora i demostrar a tots els de la reunió la humanitat d’en Rydag. Així, per altra banda, donarien temps de tornar als caçadors. Ningú no volia que en Talut i en Ranec es perdessin el funeral d’en Rydag, però tampoc no podien esperar gaire.

L’endemà al matí van treure el cos de la tenda i el van deixar estès amb la capa. S’havia reunit molta gent davant del Campament de la Boga, i n’arribaven més. S’havia escampat la veu que l’Ayla pensava enterrar en Rydag a l’estil dels cap plans, i tothom n’estava encuriosit. Havia agafat ja el petit bol d’ocre roig i l’amulet, i començava a invocar la presència dels esperits, tal com feia en Creb sempre, quan es va produir un gran enrenou. Per a gran alleujament de la Nezzie, els caçadors havien tornat, amb tota la carn de mamut. Havien arrossegat els dos travessers per toms, i ja havien maquinat algunes variacions de l’aparell per adaptar-lo al cos humà i fer-lo de més bon portar.

La cerimònia va quedar ajornada fins que van tenir tota la carn de mamut emmagatzemada i en Talut i en Ranec van ser informats del luctuós esdeveniment. La mort del nen mixt del Clan a la Reunió d’Estiu dels Mamutois havia plantejat un greu problema. L’havien qualificat d’abominació i d’animal, però els animals no s’enterraven, sinó que se’n guardava la carn. Només s’enterraven les persones, i no els agradava trigar gaire a enterrar-les. Malgrat la poca inclinació a garantir-li un estatus humà a en Rydag, els mamutois sabien que no era un animal com els altres. Ningú no reverenciava l’esperit dels caps plans com reverenciaven el del cérvol, del bisó o dels mamuts, i no estaven disposats a guardar el cos d’en Rydag al costat de les carcasses de mamut. Era una abominació precisament perquè en veien la humanitat. Era una sort que l’Ayla i el Campament del Lleó disposessin del cos d’en Rydag d’una manera que satisfeia tothom.

L’Ayla va pujar a un monticle per recomençar la cerimònia mirant de recordar els gestos que havia fet en Creb en aquella part. No sabia exactament què volien dir aquells gestos, que només s’ensenyaven als mog-urs, però en sabia el propòsit i el contingut general i els va anar explicant al Campament del Lleó i a la resta de mamutois que miraven.

—Ara invoco els esperits —va dir—. L’Esperit del Gran Ós de les Cavernes, el Lleó de les Cavernes, el Mamut, tots els altres, i també els Esperits Antics, del Vent, de la Boira i de la Pluja. —Va allargar el braç per agafar el bol—. Ara li donaré un nom i el faré membre del Clan —va dir i, tot untant-se el dit de pasta roja, va traçar una línia del front al nas del noi. Després es va incorporar i, amb gestos i paraules, va dir—. El nom del noi és Rydag.

Mentre mirava de recordar els gestos i els moviments exactes, el seu capteniment, el to de la veu i la seva intensitat expressiva, fins i tot la seva estranya manera de parlar, tenien tothom fascinat. La història de com havia cridat els mamuts dempeus sobre el bloc de gel s’escampava amb rapidesa. Ningú no dubtava que aquesta filla de la Llar del Mamut tenia tot el dret del món a dirigir una cerimònia, tant si duia un tatuatge de mamut com si no.

—Ara ja ha rebut nom a la manera del Clan —va explicar l’Ayla—, però necessita un tòtem que l’ajudi a trobar el món dels esperits. Com que no sé quin és el seu tòtem, compartirà el meu, l’Esperit del Lleó de les Cavernes. És un tòtem molt poderós i protector, però ell s’ho val.

A continuació va deixar al descobert la cama dreta petita i prima d’en Rydag i, amb la pasta d’ocre roig, hi va traçar unes línies paral·leles.

—Esperit del Lleó de les Cavernes, el noi, Rydag, és lliurat a la teva protecció —va anunciar amb paraules i gestos alhora. En aquell moment li va col·locar l’amulet al coll lligat amb una corda—. Ara Rydag ha estat acceptat pel Clan —va dir, i va confiar de tot cor que fos així.

L’Ayla havia escollit un lloc una mica allunyat del recinte per enterrar-lo, i el Campament del Lleó havia demanat i rebut permís del Campament del Llop per fer-ho. La Nezzie va embolicar el petit cos rígid amb la capa d’en Durc i en Talut el va agafar i el va portar al lloc de l’enterrament, No l’avergonyien les llàgrimes que li relliscaven per la cara mentre dipositava en Rydag a la petita tomba.

Tots els membres del Campament del Lleó es van acostar al forat superficial que havien cavat a terra per veure els objectes que hi anaven ficant. La Nezzie hi va portar menjar i el va deixar al costat del cos. La Latie hi va deixar el xiulet preferit d’en Rydag. La Tronie hi va portar l’enfilall d’ossos i les vèrtebres de cérvol que en Rydag havia fet servir aquell hivern quan el deixaven a càrrec dels nens petits del Campament del Lleó. Era el que més li agradava del món, perquè se sentia útil. Inesperadament, fe Rugie va córrer cap a la tomba i hi va deixar la seva nina preferida.

A un senyal de l’Ayla, tots els membres del Campament del Lleó van agafar una pedra per deixar-la amb suavitat sobre la figura embolicada amb una capà: era el començament del túmul funerari. En aquell moment l’Ayla començava la cerimònia de l’enterrament. No va mirar d’explicar res: el propòsit semblava prou clar. Fent servir els mateixos senyals que havia fet en Creb al funeral de l’Iza, i que ella, al seu tom, havia usat per honorar en Creb quan el va trobar a la cova plena de runes, els moviments de l’Ayla van donar sentit a un ritus funerari que era molt més antic que cap dels que ells coneixien i més bell que cap altre que haguessin pogut imaginar mai.

No feia servir el llenguatge de signes simplificat que havia ensenyat al Campament del Lleó, sinó el llenguatge ple, complex i ric del Clan en què els moviments i les postures de tot el cos expressaven matisos i variacions de sentit. Encara que molts signes eren esotèrics —ni tan sols l’Ayla en coneixia tot el sentit— n’hi havia molts d’ordinaris, i alguns eren coneguts pels membres del Campament del Lleó, que podien entendre l’essència del ritual, reconèixer que era per enviar algú a l’altre món. Per a la resta dels mamutois, els moviments de l’Ayla tenien l’aparença d’una dansa subtil però expressiva, plena de moviments de mans i braços, de posats i de gestos. Amb ells evocava, amb la seva gràcia silenciosa, l’amor i la pèrdua, el dolor i la mítica esperança del més enllà.

En Jondalar estava aclaparat. Li brollaven llàgrimes amb tanta profusió com a qualsevol altre membre del Campament del Lleó. Tot contemplant la bella dansa silenciosa de l’Ayla va recordar una ocasió de l’època que vivien a la vall, que ara semblava tan llunyana, en què li havia intentat explicar alguna cosa amb aquell mateix tipus de moviments delicats. Llavors ell no havia entès que es tractava d’un llenguatge, però havia copsat que aquells gestos tenien un significat més profund. Ara que en sabia una mica més, se sorprenia de la seva ignorància en aquell temps i, tanmateix, que bella li havia semblat l’Ayla quan es movia d’aquella manera!

Va recordar la postura que havia adoptat el dia que es van trobar: asseguda a terra amb les cames encreuades i el cap cot, en espera que ell li tustés l’espatlla. Després, quan ja sabia parlar, l’adoptava algunes vegades. A ell sempre l’incomodava, sobretot quan va saber que es tractava d’un gest del Clan, però ella li havia dit que era la seva manera d’intentar dir una cosa per a la qual no tenia paraules. Va somriure per dins. Era difícil de creure que no sabia parlar. Ara dominava dos idiomes: el zelandonii i el mamutoi… tres, si comptava el del Clan. Fins i tot havia après una mica de sungaea.

Mentre la mirava celebrar el ritual del Clan, saturat de records de la vall i de records del seu amor, sentia un desig d’ella superior al que havia sentit mai per res. Però en Ranec era dempeus al seu costat, i estava tan captivat com ell. Cada cop que mirava l’Ayla, en Jondalar no podia evitar veure alhora l’home de pell bruna. En Ranec havia anat a buscar l’Ayla tan bon punt va arribar, i havia fet saber a en Jondalar que continuava sent la seva promesa. I l’Ayla semblava distant, l’eludia. Havia intentat parlar amb ella, expressar-li el seu dolor però, després dels primers moments de dolor compartit, no semblava gens disposada a acceptar els seus intents de consolar-la… o eren imaginacions seves? Consternada com estava, com gosava en Jondalar esperar res?

De cop i volta tots els caps es van girar al so d’un toc de tambor. En Marut, el tamborer, havia anat a la cabana de la música a buscar un tambor de crani de mamut. Als funerals mamutois se solia tocar música, però els sons que ell feia no eren els habituals. Eren els ritmes estranys i fascinants que li havia ensenyat l’Ayla. Després el músic barbut, en Manen, va començar a tocar els tons de flauta que ella havia xiulat. La música s’adeia, d’una manera inexplicable, amb els moviments de la dona que dansava amb un ritual tan evanescent com el so de la música.

El ritual era gairebé acabat, però l’Ayla va decidir repetir-lo per acompanyar els sons del Clan. Aquesta segona vegada, els músics van començar a improvisar. Amb la seva perícia i habilitat, convertien els senzills sons del Clan en una música que no era ni Clan ni mamutoi, sinó una barreja. Un acompanyament perfecte, pensava l’Ayla, per al funeral d’un noi que era una barreja dels dos.

L’Ayla va iniciar una darrera repetició amb els músics. No sabia quan havien començat a vessar-li les llàgrimes, però era conscient que no era l’única. Molts ulls eren negats de llàgrimes, i no tan sols els dels membres del Campament del Lleó.

Quan va acabar la tercera repetició, un núvol dens i negre que s’acostava pel sud-est va començar a tapar el sol. Era l’estació de les tempestes, i molta gent va córrer a buscar aixopluc. En comptes d’aigua, va començar a caure una pols fina, molt fina de primer, que després s’espessí amb les cendres volcàniques de l’erupció d’unes muntanyes llunyanes.

L’Ayla va romandre dempeus davant el túmul d’en Rydag deixant que aquella cendra suau i fina se li diposités al damunt, que li cobrís els cabells, les espatlles, els braços, les celles, fins i tot les parpelles, fins a esdevenir una figura monocroma de color pàl·lid. La pols ho cobria tot, les pedres del túmul, l’herba, fins i tot la pols fosca del camí. Arbres i matolls adquiriren el mateix to. La gent que romania davant la tomba també era coberta de pols, i l’Ayla els va començar a veure tots iguals. Les diferències s’esvanien davant de poders tan imposants com els moviments de la terra i la mort.