Capítol 14

Tots els membres del Campament del Lleó van emmudir d’estupor. Passats uns instants, es va formar un rebombori de comentaris. En Talut havia donat suport a l’Ayla amb l’acord total de la dona en cap. Encara que tothom coneixia els sentiments d’en Frebec envers l’Ayla, ningú no semblava compartir-los. I encara més: en Frebec i la Llar de la Grua no semblaven trobar-se en condicions d’oposar-s’hi. No feia gaire que ells mateixos havien estat acceptats al campament del Lleó, després d’haver estat rebutjats per altres campaments, només perquè la Nezzie i en Talut havien parlat a favor d’ells. En altres temps, la Llar de la Grua havia tingut un estatus alt i en els altres campaments hi havia hagut gent disposada a acceptar-los, però sempre sortia algú que s’hi oposava categòricament, i l’acord havia de ser unànime. Després del suport que havien rebut del cap, semblava molt desagraït per part d’en Frebec oposar-s’hi. Ningú no s’ho esperava, i en Talut encara menys.

La commoció es va calmar tot d’una quan Talut va agafar la vara de mans d’en Frebec, la va enlairar i la va sacsejar tot invocant el seu poder.

—En Frebec té la vara. Deixem-lo parlar —va dir en Talut tot tornant-li la vara d’ivori.

En Frebec va fer tres cops a terra i va continuar.

—No accepto l’Ayla perquè no crec que hagi aportat prou per fer-la mamutoi. —Aquesta afirmació va provocar una sèrie de murmuris, especialment després de les paraules de lloança d’en Talut, però no va ser prou per interrompre el discurs—. És que demanem a qualsevol foraster que ens visita que esdevingui mamutoi?

Malgrat l’autoritat de la Vara de Parlar, era difícil per als presents abstenir-se de fer comentaris.

—Què vol dir que no ha aportat res? I la caça, què? —va dir la Deegie, empipada de debò.

La seva mare, la dona en cap, de primer moment no havia acceptat l’Ayla. Només després de pensar-hi molt s’havia avingut a donar suport a en Talut. Com podia oposar-s’hi aquest tal Frebec?

—I què, que caci? És que qualsevol persona que sàpiga caçar ha d’esdevenir dels nostres? —va dir en Frebec—. No és una bona raó. En tot cas, no podrà caçar gaire temps més, només fins que tingui criatures.

—Tenir criatures és més important! Això encara li donarà més estatus —va dir la Deegie amb un rampell d’ira.

—Et penses que no ho sé? Ni tan sols sabem si pot tenir fills i, si no en té, no tindrà cap mena de valor. Però no parlàvem de criatures, parlàvem de caçar. El fet que caci no és prou raó per fer-la mamutoi —va dir en Frebec.

—I el llançador? No pots negar que és una arma de valor, i ella la maneja bé i ja ha començat a ensenyar els altres a usar-la —va dir en Tornec.

—No l’ha portat ella. L’ha portat en Jondalar, i ell no s’uneix a nosaltres.

Va parlar en Danug.

—Podria ser que tingués el do de la recerca, o de la crida. Pot fer que els cavalls l’obeeixin, fins i tot els pot muntar.

—Els cavalls són menjar. La Mare els va fer perquè els cacéssim, no perquè visquéssim amb ells. Ni tan sols estic segur que sigui correcte muntar-los. I ningú no sap segur quins dons podria tenir. Podria tenia el de la recerca, potser també el de la crida. Podria ser la Mare a la terra, però també podria no ser-ho. Des de quan el «podria ser» és un motiu per fer algú dels nostres?

Ningú no havia pogut rebatre aquelles opinions. En Frebec començava a gaudir de l’atenció de què era objecte.

En Mamut el va mirar amb certa sorpresa. Tot i estar en desacord absolut amb ell, havia de reconèixer que els seus arguments eren intel·ligents. La llàstima era que anessin tan errats.

—L’Ayla ha ensenyat en Rydag de parlar quan ningú no pensava que ho podria fer —va cridar la Nezzie, afegint-se al debat.

—Parlar! —va dir ell amb menyspreu—. Si vols pots creure que fer moviments amb la mà és «parlar», però jo no ho crec. No se m’acudeix res més inútil que fer gestos estúpids a un cap pla. Això no és raó per acceptar-la. En tot cas, ho és per no acceptar-la.

—I malgrat ser obvi, suposo que encara no creus que sigui remeiera, oi? —va comentar en Ranec—. Espero que t’adonis que, si fas marxar l’Ayla, tu pots ser el primer perjudicat si no hi ha ningú per ajudar la Fralie a parir.

En Ranec sempre havia estat una anomalia per a en Frebec. Malgrat el seu alt prestigi i renom com a tallista, en Frebec no sabia com tractar aquell home de pell fosca, i no se sentia còmode al seu voltant. Sempre havia tingut la sensació que en Ranec el menyspreava o que es reia d’ell amb aquell seu to subtilment irònic. No li agradava i, a més a més, probablement hi havia alguna cosa de poc natural en una pell fosca com aquella.

—Tens raó, Ranec —va dir en Frebec en veu baixa—. No crec que sigui remeiera. Com pot ser que una persona que vivia amb aquells animals aprengués a ser remeiera? I la Fralie ja ha tingut nens. Per què ha de ser diferent, aquest cop? A no ser que la presència d’aquesta dona animal porti mala sort. El noi cap pla ja fa baixar prou l’estatus d’aquest campament. Que no ho veieu? Ella encara el farà baixar més. Per què voleu una dona educada per animals? I què en pensaria la gent, si entrés aquí i trobés els cavalls dins l’habitatge? No, jo no vull que una dona animal que vivia amb els caps plans sigui membre del Campament del Lleó.

Els comentaris van provocar una gran commoció, però la Tulie va alçar la veu entre el tumult.

—En què et bases per dir que l’estatus del campament ha baixat? En Rydag no m’ha tret ni mica de prestigi, jo continuo sent la veu principal en el Consell de Germanes. En Talut tampoc no ha perdut prestigi.

—La gent sempre parla d’«aquell campament amb el noi cap pla», i això fa que m’avergonyeixi de dir que en sóc membre —va contestar en Frebec.

La Tulie es va posar alta com era al costat de l’home escanyolit.

—Te’n pots anar quan vulguis —va dir amb la veu més freda.

—Mira què has aconseguit —va dir la Crozie cridant—. La Fralie espera una criatura i l’obligaràs a marxar, amb aquest fred, sense cap lloc on anar. Per què vaig accedir a la vostra unió? Per què vaig creure mai que algú que pagava un preu de núvia tan baix seria bo per a ella? La meva pobra filla, la meva pobra Fralie…

Els laments de la vella van ser ofegats pel rebombori general de veus empipades i de crítiques contra en Frebec. L’Ayla li va girar l’esquena i es va dirigir cap a la Llar del Mamut. Va veure que en Rydag observava els reunits amb els ulls ben oberts i tristos des de la Llar del Lleó i es va dirigir cap a ell. Va seure al seu costat, li va posar la mà al pit i el va mirar amb atenció per veure com estava. Després, sense mirar de fer conversa, perquè no sabia què dir, el va agafar, se’l va posar a la falda i el va balancejar, taral·lejant una tonada monòtona a sota veu. Una vegada havia balancejat així el seu fill, i després, sola a la cova de la vall, tot sovint s’havia balancejat ella sola per adormir-se.

—És que ningú no respecta la Vara de Parlar? —va bramar en Talut per damunt del rebombori amb els ulls espurnejants. Estava enrabiat. L’Ayla no l’havia vist mai tan enrabiat però, quan va parlar, el seu capteniment li va semblar admirable—. Crozie, no farem fora la Fralie amb el fred que fa, i és un insult per a mi i per al Campament del Lleó que pensis que ho podem fer.

La vella va mirar el cap ben parada. No pensava que poguessin fer fora la Fralie. Ella només volia arengar en Frebec, i no se li havia acudit que allò podia ser un insult. Va tenir la decència de ruboritzar-se de vergonya, cosa que va sorprendre una mica: tanmateix, era conscient de les normes essencials de bona conducta. Al cap i a la fi, l’estatus de la Fralie venia d’ella. La Crozie tenia molt valor per ella mateixa, si més no l’havia tingut abans de perdre’l i de posar-se a fer la vida impossible als qui l’envoltaven, i encara podia reclamar-ne la distinció, per bé que no la substància.

—Frebec, pot ser que t’avergonyeixi ser membre del Campament del Lleó —va dir en Talut—, però si aquest campament ha perdut prestigi, és perquè va ser l’únic que et va voler acceptar. Com ha dit la Tulie, ningú no t’obliga a quedar-t’hi. Ets lliure de marxar-ne quan vulguis, però nosaltres no et farem fora amb una dona malalta que ha de parir aquest hivern. Potser no has conegut gaires dones prenyades fins ara, però, te n’adonis o no, la malaltia de la Fralie és més que un embaràs. Fins i tot jo ho puc veure.

»Però aquesta no és la raó per la qual s’ha convocat aquesta reunió. Malgrat el que tu sentis, o el que sentim nosaltres, el fet és que ets membre del Campament del Lleó. Jo he manifestat el meu desig d’adoptar l’Ayla a la meva llar per fer-la mamutoi. Però tothom hi ha d’estar d’acord, i tu t’hi oposes.

A hores d’ara, en Frebec començava a voler-se fondre. Havia volgut donar-se importància oposant-se a tots els altres i contradint-los, però en Talut li acabava de recordar la humiliació i la desesperació que havia sentit quan buscava un campament per establir una nova llar amb el seu tresor, una dona molt desitjable que li havia donat més estatus del que havia tingut en la vida.

En Mamut l’observava de prop. En Frebec no havia destacat mai gaire. Tenia un estatus baix perquè la seva mare en tenia poc per donar-li, no havia fet res à la vida i tenia molt poques qualitats o talents de mèrit. No l’odiaven, però tampoc no l’estimaven. Era un home mediocre de capacitat mitjana. Però tenia certa habilitat per discutir, Per bé que falsos, els seus arguments eren lògics. Potser era més intel·ligent que no creien i, pel que es veia, tenia grans ambicions. Unir-se amb la Fralie havia estat una gran consecució per a un home com ell. El vigilaria de més a prop.

El simple fet de fer un oferiment per una dona com la Fralie feia palès cert agosarament. El preu de núvia era la base del valor econòmic entre els mamutois; les núvies eren la moneda base. La posició d’un home a la seva societat depenia de la dona que el paria i de la dona o les dones que pogués atraure —per mitjà de l’estatus, o per mitjà de gestes de caça, habilitat, talent o encant— per viure amb ell. Trobar una dona d’estatus alt disposada a esdevenir la seva dona era com trobar un gran tresor, i en Frebec no estava disposat a perdre’l.

«Per què l’havia acceptat, ella?», es preguntava en Mamut. Era indubtable que se li havien ofert altres homes i que en Frebec era una càrrega per a ella. Tenia tan poc a oferir, i la Crozie era tan desagradable, que el campament de la Fralie els va fer fora, i al d’en Frebec el van rebutjar. Després el van rebutjar un campament rere l’altre, encara que hi anava amb una dona prenyada d’alt estatus. I la Crozie, morta de por, cada cop ho feia més difícil, i els seus insults i acusacions complicaven encara més la situació d’en Frebec.

Es va mostrar agraït quan el Campament del Lleó el va acceptar, però havia estat un dels últims campaments en què ho havia intentat. No és que no tinguessin una posició alta, però tenien fama de comptar amb un assortit de membres estranys. En Talut tenia l’habilitat de considerar especial, per comptes de rara, qualsevol cosa poc usual. Com que havia gaudit de gran prestigi, buscava alguna cosa més a la vida, i ho trobava en allò poc usual. Havia fomentat aquella qualitat en el seu campament: ell era l’home més gros que ningú havia vist mai, no només entre els mamutois, sinó també entre els pobles veïns. La Tulie era la dona més grossa i més forta, en Mamut era l’home més vell, en Wymez el millor pedraire i en Ranec no només era l’home més fosc sinó també el millor tallista. I en Rydag era l’únic cap pla. En Talut volia adoptar l’Ayla, que era d’allò més estranya amb els cavalls, i en les seves habilitats i talents, i en Jondalar no el disgustava: era l’home que havia recorregut la distància més llarga.

En Frebec, en canvi, conscient com era de ser l’últim mico sempre, no aspirava a ser excepcional. Encara mirava de fer-se un lloc entre la gent normal, i havia començat a fer una virtut d’allò més ordinari que tenia. Era mamutoi, per tant era millor que els qui no ho eren, millor que cap altre diferent. En Ranec, amb la seva pell fosca —i la seva gràcia mordaç i satírica— no era un mamutoi autèntic, ni tan sols havia nascut entre ells. Però ell sí que ho era, i sens dubte era millor que aquells animals cap pla. Aquell noi al qual la Nezzie estimava tant no tenia cap mena de rang perquè havia nascut d’una dona cap pla.

I aquella tal Ayla, que havia arribat amb els cavalls i amb aquell foraster ben plantat, ja havia enxampat els ulls desdenyosos del fosc Ranec, al qual totes les dones desitjaven malgrat la seva diferència, o a causa d’ella. A ell, ni l’havia mirat, com si sabés per endavant que no en mereixia l’atenció. No importava si era hàbil, dotada o bonica, ell era sens dubte millor que ella: ella no era mamutoi i ell sí. Pitjor encara, ella havia viscut amb els caps plans. I ara en Talut la volia fer mamutoi.

En Frebec sabia que ell era la causa de la desagradable escena d’aquell moment. Havia demostrat que era prou important per exercir el vet d’entrada, però havia fet enrabiar el cap més que mai, i era una mica esfereïdor veure aquell home immens tan empipat. Si volia, en Talut el podia llançar pels aires i trencar-lo per la meitat. Si més no, el podia fer marxar i, si ho feia, quant temps seria capaç, ell, de mantenir la seva dona de tan alt rang?

Tanmateix, malgrat la ràbia, en Talut tractava en Frebec amb més respecte del que ell estava acostumat a rebre. Els seus comentaris no van ser ignorats ni deixats de banda.

—Que les teves objeccions siguin raonables no importa —va continuar en Talut amb fredor—. Jo crec que té molts talents excepcionals que ens podrien portar beneficis. Tu en dubtes i dius que no té cap valor per oferir. No sé si ens podria oferir una cosa del valor de la qual ningú no pugui dubtar.

—Talut —va dir en Jondalar—, disculpa la interrupció quan tens tu la Vara de Parlar, però em penso que sé una cosa que no admetrà discussió. —Sí?

—Sí, em penso que sí. Puc parlar amb tu a part?

—Tulie, vols agafar la vara? —va dir en Talut, i va anar cap a la Llar del Lleó amb en Jondalar. Els va seguir un murmuri de curiositat.

En Jondalar es va acostar a l’Ayla per parlar amb ella. Ella va fer que sí i va deixar en Rydag a terra, es va aixecar i va córrer cap a la Llar del Mamut.

—Talut, estàs disposat a apagar tots els focs? —va dir en Jondalar.

En Talut va arrufar les celles.

—Tots els focs? Fa fred a fora, i vent. Es refredarà tot de seguida.

—Ja ho sé; però creu-me, valdrà la pena. Perquè l’Ayla faci aquesta demostració amb el màxim efecte, ha de ser tot fosc. No farà fred gaire estona.

L’Ayla va tornar amb unes pedres a les mans. En Talut se la va mirar, després va mirar en Jondalar i després la va tornar a mirar. Bé, sempre es podien tornar a encendre els focs, encara que costés una mica. Van tornar a la llar de cuinar i en Talut va parlar amb la Tulie en privat. Van discutir uns moments i van consultar amb en Mamut, i després la Tulie va parlar amb en Barzec. En Barzec va fer un senyal a en Druwez i en Danug i tots tres es van posar les pellisses, van agafar uns coves grossos i ben trenats i van sortir a fora.

El murmuri de les converses desbordava excitació. S’estava esdevenint alguna cosa especial i el campament era ple d’expectació, gairebé com abans d’una cerimònia solemne. Ningú no esperava aquelles consultes secretes i demostracions misterioses.

En Barzec i els nois van tornar a corre-cuita amb els coves plens de terra. Començant per la llar del fons, la Llar dels Urs, van remoure el carbó o els focs de cadascuna de les llars i hi van tirar terra al damunt. En veure què feien, tothom es va començar a neguitejar.

A mesura que l’habitatge s’enfosquia, les converses es van anar apagant. Es va fer el silenci. El vent udolava amb més força darrere els murs, i les ratxes eren més potents i arrossegaven un fred més calador i amenaçador. El foc, encara que habitual, era un do molt apreciat i comprès, i a mesura que s’apagaven tots anaven prenent consciència de la dependència que en tenien.

Finalment només va quedar encesa la gran llar de cuinar. L’Ayla va posar tots els seus materials de fer foc al costat de la llar de foc i en Barzec, a un senyal d’en Talut i copsant el dramatisme del moment, va abocar la terra sobre el foc mentre tothom aguantava la respiració.

En un instant l’habitatge es va omplir de foscor. No era només una manca de llum, sinó una presència de foscor. Una negror absoluta, intransigent, ocupava tot l’espai buit: sense estels, sense astres lluents, sense núvols nacrats i tornassolats. No es podia veure ni una mà davant dels ulls. No hi havia dimensions, ni ombres, ni siluetes negres a la negror. El sentit de la vista havia perdut completament el valor.

Una criatura va esclafir en plors i la seva mare la va fer callar. Se sentia respirar, esbufegar i tossir. Algú va parlar en veu baixa, i li va respondre una veu encara més baixa. L’olor de l’os cremat era forta, però es barrejava amb multitud d’altres olors, aromes i flaires: pells adobades, menjar cuinat i menjar guardat, estores d’herba, herbes seques, i l’olor de la gent, de peus, de cossos i d’alè calent.

Tots els membres del campament esperaven consirosos a les fosques. No ben bé espantats, però sí una mica aprensius. El temps semblava passar molt a poc a poc, i començaven a neguitejar-se. Per què trigaven tant?

L’elecció del moment era a càrrec d’en Mamut. El vell xaman tenia l’especialitat de crear efectes dramàtics i sabia gairebé per instint quin era el moment escaient. L’Ayla va notar un cop a l’espatlla. Era el senyal que esperava. Tenia un tros de pirita de ferro en una mà i una pedrenyera a l’altra, i a terra, davant seu, hi havia una petita pila de borrissols d’herbes. A la negra foscor de l’habitatge, va tancar els ulls, va aspirar aire i va rascar la pirita de ferro amb la pedra foguera.

Va resplendir una gran espurna i, en la perfecta obscuritat la petita llum il·luminà un moment llarg la dona jove agenollada a terra, provocant esbufecs de sorpresa i ruflets de respecte de tot el campament. Després l’espurna es va apagar. L’Ayla va tornar a rascar, aquest cop més a prop de l’esca que tenia preparada. L’espuma va caure sobre l’herba i la va inflamar tot d’una. L’Ayla es va ajupir una mica més per bufar i, en un instant, la flama va créixer i es van sentir exclamacions meravellades.

Va afegir estelles de fusta d’una pila propera al foc i, quan van haver pres, hi va posar pals més grossos. Després va seure i va observar com la Nezzie treia la terra i les cendres de la llar de cuinar per transferir-hi la flama. Va regular la maneta del tub que portava el vent de fora i va posar els ossos a cremar. La gent del campament, que havia seguit amb atenció tot el procés, es va adonar llavors de la rapidesa amb què havia encès el foc. Era màgia! Com s’ho havia fet per crear un foc tan de pressa?

En Talut va enlairar la Vara de Parlar i va donar tres cops a terra amb la punta gruixuda.

—Encara hi ha algú que s’oposi que l’Ayla esdevingui mamutoi i membre del Campament del Lleó? —va preguntar.

—Ens ensenyarà aquest truc de màgia? —va dir en Frebec.

—No només ens l’ensenyarà, sinó que ha promès donar una d’aquestes pedres de foc a cada llar del campament —va contestar en Talut.

—Retiro l’objecció —va dir en Frebec.

L’Ayla i en Jondalar van escorcollar els seus sarrons per reunir tots els nòduls de pirita de ferro que tenien i en van seleccionar sis dels millors. L’Ayla havia tornat a encendre totes les llars la nit abans, i els n’havia ensenyat el procés, però estava cansada i era massa tard per buscar les pedres abans d’anar a dormir.

Les sis pedres, d’un gris groguenc amb resplendor metàl·lica, formaven una pila petita i insignificant sobre la plataforma del llit. Tanmateix, una d’aquelles pedres havia fet que fos acceptada. Mirant-les, ningú no hauria endevinat mai la màgia que ocultava l’ànima d’aquelles pedres.

L’Ayla les va agafar i, tenint-les a les mans, va mirar en Jondalar.

—Si tots els altres em volien acceptar, per què permetien que una sola persona ho impedís? —va preguntar-li.

—No ho sé segur —va dir ell—, però, en un grup com aquest, tothom ha de viure amb els altres. Si una persona no pot suportar-ne una altra, pot provocar molt mal ambient sobretot quan el mal temps obliga tothom a quedar-se a dins un temps llarg. La gent acaba prenent partit, les discussions poden provocar baralles, i algú en pot sortir ferit o pitjor. Això condueix a la ràbia, i a desitjar la revenja. De vegades l’única manera d’evitar més tragèdies és dividir el grup… o pagar un preu alt i expulsar el busca-raons…

Va arrufar el front amb una ganyota de dolor, i l’Ayla es va preguntar què li havia causat aquella pena.

—Però en Frebec i la Crozie es barallen tota l’estona, i a la gent no li agrada —va dir.

—La gent del campament ja ho sabia abans d’acceptar-los, o si més no en tenien una idea. Com que tothom tenia l’oportunitat de dir que no, no en poden donar la culpa a ningú. Un cop has accedit a una cosa, tendeixes a pensar que és responsabilitat teva fer que funcioni, i saps que només serà durant l’hivern. A l’estiu és més fàcil fer canvis.

L’Ayla va assentir. Encara no estava del tot segura si en Jondalar volia que esdevingués membre d’aquell poble, però havia estat bona idea ensenyar les pedres de foc, i havia funcionat. Tots dos es van dirigir cap a la Llar del Lleó per lliurar-les. En Talut i la Tulie conversaven concentrats. La Nezzie i en Mamut hi intervenien de tant en tant, però escoltaven més que no parlaven.

—Aquí teniu les pedres que us vaig prometre —va dir l’Ayla quan es van adonar que s’acostava—. Els les podeu donar avui.

—Oh no —va dir la Tulie—. Avui no. Guarda-les per a la cerimònia. Parlàvem precisament d’això. Seran part dels presents. Hem de decidir el valor que els adjudiquem per tal de calcular què més hem de donar. Els hauríem de donar un valor alt, no només per elles mateixes i per comerciar, sinó pel rang que et donaran.

—Quins presents? —va dir l’Ayla.

—És costum que, quan algú és adoptat —va explicar en Mamut—, s’intercanviïn regals. La persona que és adoptada rep presents de tothom i, en nom de la llar que l’adopta, distribueix presents a la resta de llars del campament. Poden ser objectes petits, un recordatori senzill, o poden ser força valuosos. Depèn de les circumstàncies.

—Jo crec que les pedres de foc són prou valuoses per servir d’obsequi únic per a cada llar —va dir en Talut.

—Talut, jo estaria d’acord amb tu si l’Ayla ja fos mamutoi i el seu valor estigués establert —va dir la Tulie— però, en aquest cas, el que intentem és fixar el seu preu de núvia. Si podem justificar un alt valor per a ella, tot el campament en sortirà guanyant. Com que en Jondalar ha declinat ser adoptat, si més no de moment… —Al somriure de la Tulie per demostrar-li que no li tenia rancor hi havia un deix de coqueteria, però sense doble intenció. Només expressava el seu convenciment de ser atractiva i desitjable—. M’agradarà molt contribuir amb alguns presents.

—Quina mena de presents? —va dir l’Ayla.

—Oh, presents… poden ser moltes coses —va dir la Tulie—. Les pells són boniques, i també… túniques, calçons, botes, o pell per a fer-les. La Deegie té molta gràcia a tenyir el cuir. Ambre i closques de mar, i granadures d’ivori per fer collarets i per decorar vestits. Les dents llargues dels llops i d’altres carnívors són força valuoses. Com algunes talles d’ivori. Pedra foguera, sal… donar menjar és bona idea, sobretot si es pot guardar. Qualsevol cosa ben feta: cistells, estores, cinturons, ganivets. Jo crec que és important donar el màxim possible i així, quan tothom ensenyi els presents a l’assemblea, semblarà que en tens en abundància, i això mostrarà el teu rang. No importa gaire que la majoria dels presents els hagin fet en Talut i la Nezzie per tu.

—Tu, Talut i Nezzie no heu de donar per mi. Jo tinc coses per donar.

—Sí, és clar, tens les pedres de foc. I són d’allò més valuoses, però l’aspecte no és gaire impressionant. La gent s’adonarà del valor que tenen més tard, però la primera impressió és molt important.

—La Tulie té raó —va dir la Nezzie—. La majoria de dones joves passen anys fent i acumulant presents per a les seves núpcies, o per si són adoptades.

—Hi ha molta gent adoptada pels mamutois? —va preguntar en Jondalar.

—Gent de fora, no —va dir la Nezzie—, però els mamutois adopten tot sovint d’altres mamutois. Cada campament necessita una germana i un germà perquè facin de cap o de dona en cap, però no tots els homes són tan afortunats de tenir una germana com la Tulie. Si li esdevé alguna cosa a l’un o a l’altra, o si un home i una dona joves volen muntar un nou campament, es pot adoptar un germà o una germana. Però no pateixis. Tinc moltes coses que pots regalar, Ayla, i fins i tot la Latie ha ofert algunes coses seves per a tu.

—Però jo tinc coses per donar, Nezzie; Tinc coses a la cova de la vall —va dir l’Ayla—. M’he passat molts anys fent coses.

—No cal que hi tornis… —va dir la Tulie, pensant en el fons que, considerant els seus antecedents de cap pla, qualsevol objecte que pogués tenir seria massa primitiu. Com podia dir-li a aquella noia que segurament els seus presents serien poc escaients? Li faria mal efecte.

—Vull tornar —va insistir l’Ayla—. Necessito altres coses. Les plantes per guarir. Menjar emmagatzemat. I menjar per als cavalls! —Es va girar cap a en Jondalar—. Vull tornar.

—Suposo que ho podem fer. Si ens afanyem i no ens aturem pel camí, em penso que ens en sortirem… quan el temps millori.

—Normalment, després del primer cop de fred com aquest, tenim uns dies de bon temps —va dir en Talut—. Però no es pot predir. Pot canviar en qualsevol moment.

—Bé doncs, si fa uns quants dies bons, potser ho podrem aprofitar i tornar a la vall —va dir en Jondalar, i va ser recompensat per un dels bells somriures de l’Ayla.

També ell volia moltes coses de la vall. Aquelles pedres de foc havien causat molta impressió, i la ribera rocosa del revolt del riu a la vall de l’Ayla n’era plena. Confiava tornar un dia amb els seus i compartir tot el que havia après i descobert: les pedres de foc, el llançador i, per a en Dalanar, la tècnica d’escalfar la pedra d’en Wymez. Un dia…

—Torneu aviat —va cridar la Nezzie amb el braç enlaire i el palmell de cara a ella en senyal de comiat.

L’Ayla i en Jondalar li van tornar la salutació. Eren tots dos muntats sobre la Whinney, amb el Llamp lligat al darrere, i miraven la gent del Campament del Lleó que s’havia reunit per acomiadar-los. Malgrat la il·lusió que li feia tornar a la vall que havia estat casa seva durant tres anys, l’Ayla va sentir una fiblada de pena per deixar enrere una gent que ja li semblava com de la família.

En Rydag i la Rugie eren a una banda i a l’altra de la Nezzie i els acomiadaven amb el braç. L’Ayla no va poder evitar de veure que poc s’assemblaven entre ells. Un era la imatge en petit de la Nezzie i l’altre era mig del Clan, i tanmateix havien estat educats com germans. Va recordar de cop i volta que l’Oga havia fet de dida d’en Durc quan alletava el seu fill Grev. En Grev era totalment del Clan, i en Durc només a mitges; la diferència entre ells era igual de gran.

L’Ayla va fer un moviment de cames i es va incorporar al llom de la Whinney amb tota naturalitat. L’euga es va girar i va enfilar la pujada.

El viatge de retorn a la vall no va ser tan descansat com el d’anada. Van cavalcar sense parar, sense desviar-se a explorar ni a fer cap incursió de caça, sense aturar-se a descansar i a gaudir dels plaers. Com que quan havien marxat de la vall tenien intenció de tornar, havien anotat les fites que anaven trobant: uns afloraments, muntanyes altes i formacions rocoses, valls i cursos d’aigua, però el canvi d’estació havia alterat el paisatge.

La vegetació havia canviat parcialment d’aspecte. Les valls protegides on s’havien aturat a l’anada havien experimentat una variació estacional que provocava una sensació incòmoda i poc familiar. Els bedolls i els salzes àrtics havien perdut totes les fulles i les branques escanyolides que tremolaven al vent semblaven marcides i sense vida. Destacaven en canvi les coníferes —avet blanc, melis, avets— robustes i orgulloses amb la seva verdor, i fins i tot els petits matolls de les estepes, aïllats i retorçats pel vent, semblaven més consistents en comparació. Però més desconcertants encara eren els canvis provocats pel permafrost a la superfície d’aquella terra erma.

El permafrost —una terra permanentment gelada— és la part de l’escorça de la terra, des de la superfície al llit de roca profund, que roman gelada tot l’any. Havia estat creat feia molt temps, en aquelles regions meridionals tan allunyades de les polars, per làmines de gel d’un o dos quilòmetres, i més i tot, de gruix que s’estenien per continents sencers. Una complexa interacció de les condicions del clima, la superfície i l’interior de la terra feia gelar el terra i el mantenia gelat. Hi influïa el sol, l’aigua, la Vegetació, la densitat del sòl, el vent, la neu.

Les temperatures mitjanes anuals, només uns quants graus més baixes que les que més tard mantindrien les condicions temperades eren prou baixes per fer que les immenses glaceres s’encavalquessin sobre la terra i afavorissin la formació de permafrost més al sud. Els hiverns eren llargs i freds, i les tempestes ocasionals portaven fortes nevades i tempestes intenses, però la caiguda de neu durant l’estació era relativament minsa i hi havia molts dies clars. Els estius eren curts, amb uns quants dies tan calorosos que desmentien la proximitat d’una massa glacial però, en general, eren frescos i ennuvolats, amb poca pluja.

Encara que algunes parts del terra eren sempre gelades, el permafrost no es trobava en un estat permanent i invariable, sinó que era tan inconstant i voluble com les estacions. Al bell mig de l’hivern, quan el sòl era gelat fins molt endins, la terra semblava passiva, dura i impenetrable, però l’aparença era enganyosa. Quan canviava l’estació, la superfície s’estovava només uns centímetres allà on una gruixuda cobertura d’herbes, una terra densa o unes ombres espesses suportaven la calor suau de l’estiu, però la capa activa es desglaçava uns quants metres en els vessants assolellats de pedreguer ben sec i amb poca vegetació.

Aquesta capa dúctil, però, era una il·lusió. Sota la superfície, continuava regnant la grapa dura com el ferro de l’hivern. El gel impenetrable es movia i, amb el desglaç i les forces de la gravetat, els sòls saturats i la seva càrrega de pedres i arbres reptaven i lliscaven sobre l’estrat de terra congelada lubricada per l’aigua. Quan la superfície s’escalfava, es produïen esllavissaments i ensorraments i, allí on el desglaç d’estiu no trobava sortida, es formaven aiguamolls i pantans.

Quan es reprenia el cicle, la capa activa de sobre el terra gelat tornava a endurir-se, però el seu contingut fred i gelat amagava un cor inquiet. Les tensions i pressions extremes provocaven enlairaments, enfonsaments i ondulacions. El terra gelat s’esquerdava i quedava amarat de gel, del qual s’alliberava escopint-lo en blocs. Aquesta pressió omplia els forats de fang i feia aflorar el llot amb bombolles de sediment i butllofes de gel. Quan l’aigua gelada s’anava estenent per les terres baixes pantanoses, apareixien túmuls i turons de gel fangós —pingos— que assolien una alçària de seixanta metres i diàmetres encara més grans.

Quan refeien el camí, l’Ayla i en Jondalar van descobrir que el relleu del paisatge havia canviat i que els seus punts de referència eren confusos. Creien recordar uns rierols que havien desaparegut en assecar-se la font. Al bell mig dels pantans d’estiu hi havia muntanyes de gel on abans no hi havia res, i el dens substrat de textura fina dels aiguamolls no afavoria el sobreeiximent. A les talik —illes de capes no congelades envoltades de permafrost— un grapat d’arbres crescuts feien la impressió errònia d’una petita vall on ells no recordaven que n’hi hagués hagut cap.

En Jondalar no coneixia gaire bé el terreny general i més d’un cop va haver de confiar en la bona memòria de l’Ayla. Quan no n’estava segura, l’Ayla seguia l’instint de la Whinney. La Whinney l’havia portada a casa moltes vegades, i semblava saber per on anava. Muntats tots dos a l’euga, fent toms o caminant tots dos per deixar descansar l’animal una estona, van avançar fins que es van veure obligats a aturar-se a passar la nit. Van parar un senzill campament amb un petit foc, la tenda de cuir i les pells de dormir. Van preparar unes farinetes calentes amb gra silvestre i l’Ayla va fer una infusió d’herbes.

Al matí van beure un te calent per escalfar-se mentre ho recollien tot. Ja de camí van menjar fruites seques de la terra i móres barrejades amb llar. No van caçar res, tret d’una llebre que l’Ayla va abatre amb la fona, però van afegir al menjar de viatge que els havia donat la Nezzie el complement dels pinyons oliosos i nutritius de la pinya que havien recollit pel camí i havien fet obrir al foc.

A mesura que el terreny del seu voltant anava canviant i esdevenia més pedregós i accidentat, amb torrents i gorges profundes, creixia l’entusiasme de l’Ayla. El terreny tenia l’aire familiar del sud i de l’oest de la seva vall. Quan va veure un escarpament amb uns tons de color particular, el cor li va fer un bot.

—Jondalar! Mira! Mira això! —va cridar tot assenyalant—. Ja hi som!

Fins i tot la Whinney semblava excitada i, sense que ningú l’apressés, va accelerar el pas. L’Ayla buscava una altra fita, un aflorament de pedra amb una forma que feia pensar en una lleona agemolida. Quan la va trobar, va girar al nord fins arribar al marge d’un vessant abrupte ple de grava i de pedres. Es van aturar per mirar des del marge. Al fons hi havia un petit riu que corria cap a l’est i feia reflectir els raigs de sol contra les roques. Van desmuntar i van començar a baixar amb compte. Els cavalls van començar a travessar el riu i es van aturar a beure. L’Ayla va trobar les pedres espaiades que feia servir de passera. Quan va arribar a l’altra banda, va fer un glop d’aigua.

—Aquí l’aigua és més dolça. Mira que clara que és! —va exclamar—. No és gens fangosa. Es pot veure el fons. I mira, Jondalar, els cavalls són aquí!

En Jondalar va fer un somriure afectuós a la seva exuberància. També ell, en albirar la llarga vall familiar, havia tingut la sensació, potser més suau, de tornar a casa. Els vents violents i la gebrada de les estepes pentinava amb menys força la vall protegida, i per bé que mancada de fulles d’estiu, la vegetació es veia més completa i rica. L’abrupte vessant pel qual acabaven de baixar esdevenia un mur vertical de roca a mesura que avançava cap a la vall. A l’altre marge del torrent hi havia una ampla filera d’arbres i matolls que s’escampava més enllà en un prat de fenc daurat que resplendia onejant sota el sol de la tarda. A la dreta, el camp d’herbes altes davallava gradualment cap a les estepes i, a la punta més llunyana de la vall, s’estrenyia i es feia més abrupte fins a esdevenir l’altre mur d’una estreta gorja.

A mitja baixada van trobar un petit ramat de cavalls de les estepes que s’havien aturat a pasturar. Un d’ells va renillar en veure’ls. La Whinney va moure el cap i va contestar. El ramat els va mirar apropar-se fins que van ser molt a la vora i després, quan van ensumar de prop l’estranya flaire dels humans, van fer mitja volta tots alhora i, amb cascos ressonants i cues enlairades, van galopar vessant amunt cap a les amples estepes. Els dos humans muntats a l’euga es van aturar per observar-los, igual que el poltre lligat a la corda.

El Llamp, amb el cap alt i les orelles ben parades, els va seguir fins on li ho va permetre la corda; després, amb el coll estirat i els narius ben oberts, es va aturar a observar-los. La Whinney el va cridar amb un renill quan començaven el descens cap a la vall, i ell la va seguir.

Van cavalcar a bon pas corrent amunt cap a l’estreta sortida de la vall. El petit riu feia un revolt sobtat al voltant d’un mur de roca i deixava una riba pedregosa a la dreta. A l’altra banda hi havia grans piles de roques, troncs a la deriva, i ossos, cornamentes, banyes i ullals de tota mena. Alguns eren esquelets d’animals caiguts a les estepes, d’altres eren restes d’animals enxampats en rierades, arrossegats corrent avall i estampats contra el mur.

L’Ayla estava impacient. Va desmuntar del llom de la Whinney i va pujar per un senderó estret i abrupte fins al capdamunt del mur, que formava una lleixa davant d’un forat a la faç del penya-segat de roca. Va estar a punt d’entrar-hi corrent, però a última hora es va dominar. Havia viscut allà tota sola i, si havia sobreviscut, era perquè ni un sol moment s’havia oblidat d’estar alerta a qualsevol possible perill. Les coves no les usaven només els humans. Arrapada al mur exterior, es va treure la fona del cap i es va ajupir per agafar uns quants còdols.

Amb molta cautela va mirar cap endins. Només hi veia foscor, però va poder detectar una lleugera olor de fusta cremada feia temps i una aroma més recent de goluts, però tampoc tan recent. Hi va entrar i va esperar que els ulls s’acostumessin a la penombra. Sentia la pressió de les llàgrimes que li pujaven als ulls, i es va esforçar per contenir-les, debades. Allò era la seva cova, casa seva. Tot li era molt familiar i, tanmateix, aquell lloc on havia viscut tant temps semblava desert i abandonat. La llum que entrava pel forat de l’entrada li va confirmar la primera impressió; una inspecció més atenta li va arrencar un esbufec de consternació. La cova estava feta un desastre. Hi havia entrat algun animal, potser més d’un, i n’havia deixat proves pertot. Hauria d’avaluar el mal que hi havien fet.

Llavors va aparèixer en Jondalar a l’entrada, seguit de la Whinney i del Llamp. La cova també havia estat la llar de l’euga, i l’única llar que el Llamp havia conegut abans d’anar al Campament del Lleó.

—Em sembla que hem tingut visita —va dir en Jondalar en veure aquell desori—. Quin desastre!

L’Ayla va fer un sospir i es va eixugar una llàgrima.

—Més val que encengui el foc i les torxes i així veurem què en queda. Però primer descarregaré la Whinney perquè pugui descansar i pasturar.

—Tu creus que els hem de deixar vagar lliures? El Llamp semblava morir-se de ganes de seguir aquells cavalls. Potser valdrà més lligar-los —va dir en Jondalar, amb pressentiments.

—La Whinney sempre ha tingut llibertat d’anar i venir —va dir l’Ayla una mica sorpresa—. No la puc pas lligar. És amiga meva. Es queda amb mi perquè vol. Una vegada va anar a viure amb un ramat, quan volia un semental, i jo la vaig enyorar molt, no sé què hauria fet si no arribo a tenir el Bebè. Però ella va tornar. Ella es quedarà, i mentre es quedi ella, també ho farà el Llamp, si més no fins que creixi. El Bebè em va deixar. El Llamp també ho podria fer, igual que els fills deixen la llar de la seva mare quan creixen. Però els cavalls són diferents dels lleons. Em penso que si arriba a fer-se amic, com la Whinney, es quedarà.

—Molt bé, tu els coneixes millor que no pas jo —va assentir en Jondalar. Al cap i ala fi, l’Ayla era l’experta, l’única experta pel que feia als cavalls—. Què et sembla si preparo un foc mentre tu els descarregues, doncs?

En Jondalar es va dirigir al racó on l’Ayla guardava els materials per encendre foc i la fusta, sense adonar-se de la familiaritat que sentia en aquell lloc després d’haver-hi viscut només un curt estiu, i preguntant-se com podria aconseguir fer del Llamp un bon amic. Encara no acabava d’entendre com es comunicava l’Ayla amb la Whinney per fer-la anar on volia quan muntaven, i tampoc que l’euga romangués amb ella tenint llibertat per marxar. Potser no ho aconseguiria mai, però ho intentaria. Tot i així, fins que ho aconseguís, no faria cap mal posar-li una corda al Llamp, si més no quan viatjaven per terres on hi havia altres cavalls.

Una inspecció de la cova i dels seus continguts van bastar per explicar la història. Un golut o una hiena, no era segur si l’un o l’altra, perquè tots dos havien estat a la cova en diferents moments i les petjades estaven barrejades, havia buidat un dels amagatalls de carn seca. Hi havia un cistell ple de gra per a la Whinney i el Llamp ple de mossegades pertot. Una varietat de petits rosegadors, a jutjar per les petjades —talps camperols, esquirols, jerbus i hàmsters gegants—, havien aprofitat l’avinentesa i no en quedava pràcticament ni una llavor. Van trobar un niu ple del botí sota una pila de fenc a la vora. Però la majoria dels coves de grans, arrels i fruites seques, encabits en forats excavats a terra de la cova, o protegits amb roques apilades al damunt, no havien sofert danys.

L’Ayla s’alegrà d’haver posat els retalls de cuir tou i les pells que havia fet al llarg dels anys en una robusta panera sota una pila de pedres. La pila havia resultat excessiva per a les bèsties intruses, però els retalls sobrers dels vestits que l’Ayla havia fet per a en Jondalar i per a ella abans de marxar i que no havien guardat eren plens de mossegades i d’esgarrinxades. Un altre munt de pedres que, entre altres coses, contenia un recipient de cuir sense adobar ple de greix, acuradament embotit en intestins de ren, havia estat objecte d’atacs repetits: n’havien trencat un costat amb dents i urpes, però el munt de pedres havia aguantat.

A més a més de buscar el menjar emmagatzemat, els animals havien furgat tots els racons i havien fet caure piles d’escudelles i tasses de fusta treballada i polida, havien arrossegat cistelles i estores teixides amb dibuixos i formes subtils, havien defecat a diversos llocs i, en general, havien fet estralls amb tot allò que havien trobat. Però el mal fet no era tant com semblava, i la gran farmacopea de remeis d’herbes seques i conserves estava pràcticament intacta.

Al vespre, l’Ayla se sentia molt millor. Havien netejat i arreglat la cova, havien decidit que la pèrdua no era excessiva, havien cuinat i menjat, i fins i tot havien explorat la vall per veure els canvis que s’hi havien esdevingut. Amb un foc a la llar, les pells de dormir esteses sobre fenc net en el cavim superficial que l’Ayla feia servir de llit, i la Whinney i el Llamp còmodament instal·lats al seu jaç a l’altra banda de l’entrada, l’Ayla es va sentir per fi a casa.

—Em costa de creure que he tornat —va dir l’Ayla asseguda en una estora davant del foc, al costat d’en Jondalar—. Tinc la sensació d’haver estat molt temps fora, però tampoc no és tant.

—No, no és tant.

—He après tantes coses que potser per això sembla tant de temps. Estic molt contenta d’haver-hi anat, Jondalar, i d’haver trobat en Talut i els mamutois. Saps la por que em feia conèixer els Altres?

—Sabia que et preocupava, però estava segur que, quan els coneguessis, t’agradarien.

—No era només por de conèixer gent, sinó de conèixer els Altres. Això és el que eren per al Clan, i encara que m’havien dit tota la vida que havia nascut entre ells, jo encara em considerava membre del Clan. Fins i tot després de la maledicció, conscient que no podia tornar, em feia por conèixer els Altres. Quan la Whinney va venir a viure amb mi, encara va ser pitjor. No sabia què fer. Tenia por que no em permetessin conservar-la, o que la matessin per menjar. I em feia por que no em deixessin caçar. No tenia ganes de tornar a viure amb gent que no em deixés fer les coses que m’agraden i m’obligués a fer les que no vull fer —va dir l’Ayla.

De cop i volta, el record dels seus temors i ansietats la va omplir d’inquietud i de neguit. Es va aixecar i es va apropar a la boca de la cova, en va retirar el feixuc paravent i va sortir a fora, a la lleixa que formava un ample porxo davant la cova. Feia una nit freda i clara. Els estels, brillants 1 durs, relluïen en un cel negre com una boca de llop amb una llum que tallava com el vent. Es va fregar els braços i els va creuar davant del cos mentre s’acostava a la punta de la lleixa.

Quan començava a tremolar, una pell li va embolicar les espatlles. Es va girar per mirar en Jondalar i ell la va envoltar amb els braços. Es va arraulir contra el seu cos i ell es va inclinar per besar-la.

—Fa fred, aquí fora —va dir—. Tornem a dins.

L’Ayla es va deixar guiar, però es va aturar just després de traspassar el pesant cuir que li havia servit de paravent des del seu primer hivern.

—Això era la meva tenda… més ben dit, era la tenda d’en Creb —es va corregir—. Però ell no l’havia feta servir mai. Era la tenda que feia servir quan m’escollien per acompanyar els homes a les caceres amb la fi de tallar la carn i ajudar a transportar-la amb les altres dones. Però no era meva. Era d’en Creb. Me la vaig endur quan me’n vaig anar perquè vaig pensar que a en Creb no li hauria sabut greu. No li ho podia preguntar. Era mort, però, si arriba a ser viu, tampoc no m’hauria vist. Acabava de ser maleïda —va dir sense adonar-se de les llàgrimes que li regalimaven per la cara—. Jo era morta. Però en Durc em va veure. Era massa petit per saber que no m’havia de veure. Oh, Jondalar, jo no volia deixar-lo —va dir, ara gemegant—. Però no me’l podia endur amb mi. No sabia què em podia passar.

Com que no sabia què dir, ni què fer, en Jondalar la va abraçar i la va deixar plorar.

—El vull tornar a veure. Cada cop que veig en Rydag, penso en en Durc. Tant de bo fos ara amb mi. Tant de bo els mamutois ens haguessin adoptat tots dos.

—Ayla, és tard. Estàs cansada. Vine al jaç —va dir en Jondalar portant— la cap a les pells de dormir.

Però estava intranquil: era poc realista pensar en aquelles coses, i no volia encoratjar-la.

Ella es va deixar guiar cap al jaç amb docilitat. En silenci, la va ajudar a treure’s la roba, la va fer seure i la va empènyer cap enrere amb suavitat per tapar-la amb les pells. Va afegir fusta i carbó a la llar de foc perquè durés més, després es va despullar en un moment i es va ficar al seu costat. La va envoltar amb el braç i la va besar, amb suavitat, fregant a penes els llavis d’ella amb els seus.

L’efecte era temptador, i la resposta d’ella era perceptible. Amb la mateixa suavitat va començar a besar-li la cara: les galtes, els ulls tancats i els llavis molsuts. Li va enlairar la barbeta amb una mà i li va acariciar la gola i el coll amb la llengua. L’Ayla jeia quieta: no sentia pessigolles sinó uns delicats estremiments de foc sota aquelles carícies suaus que li esvanien la tristesa.

Amb la punta dels dits va traçar la corba de l’espatlla i li va acariciar el braç de dalt a baix. A poc a poc, amb un murmuri de carícia, va fer pujar la mà fins a l’aixella i li va provocar un espasme tremolós que li va sensibilitzar tots els nervis del cos. Tot recorrent el seu cos amb mà experimentada li va fregar el mugró, que es va redreçar ferm i prest, encès de plaer.

En Jondalar no es va poder estar d’inclinar-se i besar-li el mugró. Ella va acostar el seu cos al d’ell sentint tot un niu de sensacions. Ensumant la seva olor femenina, ell va sentir una tensió creixent als engonals. Mai no semblava tenir-ne prou, d’ella, i ella sempre estava disposada a rebre’l. No podia recordar ni una sola vegada que l’hagués rebutjat. Fossin quines fossin les circumstàncies, a l’aire lliure o sota teulat, amb pells calentes o sobre el terra fred, la volgués com la volgués, ella sempre hi estava disposada, no només acceptant-lo sinó participant-hi de manera activa i delerosa. Només es mostrava poc inclinada durant el seu període lunar, com si li fes vergonya, i ell la respectava.

Quan va començar a acariciar-li les cuixes i ella li va obrir el seu cos, en Jondalar va sentir una urgència tan gran que la podia haver posseït en aquell instant. Però volia fer-ho durar. Es trobaven en un lloc calent i sec, sols, probablement per darrera vegada en aquell hivern. No és que a l’habitatge dels mamutois s’haguessin de privar de res, però el fet d’estar tots dos sols conferia una qualitat especial de llibertat i d’intensitat als seus plaers. Li va acariciar el sexe i va sentir una explosió d’esbufecs i de gemecs. La desitjava terriblement, però encara no…

Els seus llavis van deixar anar el mugró per buscar la boca, lleugerament oberta. La va besar amb fermesa, gaudint de la lenta carícia sensual de les llengües en trobar-se. Es va aturar per contenir-se uns instants abans de cedir del tot a aquell desig aclaparador i a aquella dona bella i disposada a la qual estimava. Es va quedar mirant-li la cara fins que ella va obrir els ulls.

A la llum del dia, els ulls de l’Ayla eren blau gris, del color de la pedra foguera, però ara eren foscos i tan plens d’amor i de desig que en Jondalar se sentia ofegat pel sentiment que li brollava del fons del cor. Li va resseguir la galta, la barbeta, els llavis amb el dit. No es cansava de mirar-la, ni de tocar-la, com si volgués gravar-se aquella cara a la memòria. Ella va alçar els ulls i en va veure uns d’un blau tan vívid que semblava violeta a la llum del foc, i tan plens d’amor i de desig que l’Ayla només volia fondre’s dins d’ells. No el podria rebutjar encara que volgués, i a fe que no ho volia.

Li va besar la boca abans de començar a recórrer el seu cos amb la llengua, fins a la depressió entre els pits. Els va acaronar amb les dues mans, alhora que els besava. Ella gemegava i movia el cos amb onades de plaer. Quan els llavis van seguir camí cap avall del seu cos, l’Ayla va fer un crit de plaer.

En Jondalar sentia l’acumulació de tensió als engonals i les pulsacions del seu membre mentre tastava la seva feminitat i redescobria plecs i carenes i aquella deu profunda i estimada. No se’n cansava mai. Es delia per penetrar-la.

Amb un esforç suprem, es va inclinar per tornar-la a besar i ella va sentir brollar dins seu una explosió inexpressable i exquisida. Va dir el seu nom, el va buscar i, amb una tremolor íntegra, ell la va penetrar i va sentir exultant la seva acollida. S’havia contingut tant que va trigar un moment a deixar-se anar. Entre crits que anaven pujant de to, es va buidar dins d’ella amb un esclat aclaparador d’energia i de plaer, i d’alliberament.

Estaven tots dos massa esgotats per moure’s. Ell continuava ajagut damunt d’ella, una sensació que a ella sempre li agradada. Ensumava la seva pròpia olor en el cos d’ell, i això li recordava com acabava de ser estimada i per què es trobava tan deliciosament abaltida. Encara sentia l’arravatament autèntic i inesperat dels plaers: no li havien ensenyat mai que el seu cos podia arribar a sentir tanta joia. Només havia conegut la degradació de ser muntada per odi i per menyspreu. Fins que va trobar en Jondalar, no sabia que pogués existir res com allò.

Finalment en Jondalar es va incorporar, li va besar un pit i el melic i es va aixecar. Ella es va aixecar i va posar unes quantes pedres a escalfar al foc.

—Pots abocar una mica d’aigua en aquest cove de cuinar, Jondalar? Em penso que l’odre gros és ple —va dir dirigint-se al racó més llunyà de la cova, el que feia servir quan feia massa fred per sortir a fora.

Quan va tornar, va agafar les pedres calentes del foc com havia après dels mamutois, i les va ficar a l’aigua que hi havia en el cove impermeable. Les pedres brunzien i treien fum mentre la calor escalfava l’aigua. Les va treure per tornar-les a deixar al foc i va ficar-ne de calentes a l’aigua.

Quan l’aigua bullia, va treure’n unes cullerades per posar-la en una ribella de fusta. L’aire va quedar ple d’una aroma fragant d’espècies quan hi va posar unes quantes flors d’herbes saboneres semblants als lilàs i, en ficar-hi un tros de cuir, la solució de la planta sabonera va fer una lleugera escuma que va desaparèixer tota sola deixant una agradable aroma. Ell la mirava dempeus al costat del foc mentre es rentava la cara i el cos, sadollant-se de la seva bellesa i delerós de tornar a començar.

Va donar un retall de pell de conill absorbent a en Jondalar i li va atansar la ribella. Mentre ell es rentava —era un costum que l’Ayla havia adoptat després que arribés ell, i en Jondalar el seguia de bon grat— va tornar a mirar les herbes, satisfeta de tenir tota la provisió completa. Va preparar una combinació diferent d’herbes per a cadascun. A la seva hi va posar els habituals fil daurat i rel d’antílop per impedir l’embaràs, i es va preguntar un instant si no valdria més deixar de prendre’ls perquè pogués créixer un nen dins d’ella. Malgrat les explicacions d’en Jondalar, ella encara creia que era un home, i no els esperits, el qui concebia una vida. Però fos quina fos la causa, la màgia de l’Iza semblava funcionar, i la seva maledicció de dona, o el seu període lunar, com en deia en Jondalar, es presentava amb regularitat. Va pensar que seria bonic tenir un fill que vingués dels plaers amb en Jondalar, però potser era millor esperar. Si ell també decidia fer-se mamutoi, potser llavors…

Hi anava a posar una mica de card que servia per enfortir el cor i la respiració i anava molt bé per a la llet de la mare, però finalment es va decidir per la damiana, que ajudava a mantenir l’equilibri dels cicles de la dona. Després va posar-hi trèvol i englantina, bons per a la salut en general i per donar gust. A en Jondalar li va posar ginseng, per a l’energia, la resistència i l’equilibri masculins, hi va afegir paradella groga, un tònic i purificador, i després arrel de regalèssia, perquè havia copsat que en Jondalar arrufava el front i allò era senyal de preocupació o de tensió, i per endolcir-la. També hi va posar una mica de camamilla per als nervis.

Després d’estirar les pells va donar la tassa a en Jondalar, la de fusta que havia fet ella i que a ell tant li agradava. Després, una mica tremolosos pel fred, es van ficar tots dos sota les pells, es van acabar el te i es van agemolir l’un al costat de l’altre.

—Fas bona olor, com les flors —va dir ell tot mossegant-li el lòbul de l’orella.

—Tu també.

Ell la va besar, amb suavitat, després amb més passió.

—El te era molt bo. Què hi has posat? —li va preguntar tot besant-li el coll.

—Només camamilla i algunes coses per fer-te sentir bé i donar-te força i resistència. No en sé els noms.

Ell la va besar amb més passió, i ella va respondre amb tendresa. En Jondalar es va incorporar i la va mirar.

—Ayla, tens idea de com ets de sorprenent?

Ella va somriure i va fer que no amb el cap.

—Sempre que et desitjo, en qualsevol moment, estàs oberta a mi. Mai no m’has rebutjat ni m’has dit que no, tot i que, com més et tinc, més et vull.

—I això et sorprèn? Que et desitgi sempre que tu em desitges? Tu coneixes el meu cos millor que no pas jo, Jondalar. Tu m’has fet sentir plaers que no sabia que existien. Com vols que no et desitgi sempre que tu em desitges?

—Però la majoria de dones hi ha vegades que no estan d’humor, o que no els ve de gust. Quan fa un fred que pela a les estepes o a la humida ribera d’un riu, si a unes passes hi ha un llit calent. Però tu mai no dius que no. Mai no dius que m’esperi.

Ella va tancar els ulls i, quan els va obrir, tenia el front lleugerament arrufat.

—És el que em van ensenyar, Jondalar. Una dona del Clan mai no diu que no. Quan un home li fa el senyal, sigui allà on sigui, ho deixa tot i respon a les seves necessitats. Tant hi fa l’home que sigui, encara que l’odiï, com jo odiava en Broud. Jondalar, tu no em dones més que joia, més que plaer. T’estimo quan em desitges, en qualsevol moment, a qualsevol lloc. Sempre que tu em desitgis, estaré oberta a tu. Sempre et desitjo. T’estimo.

Ell la va abraçar sobtadament amb tanta força que gairebé li va tallar la respiració.

—Ayla, Ayla —va dir amb un murmuri rogallós, el cap enfonsat al coll d’ella—. Em creia que no m’enamoraria mai. Tothom trobava una dona per aparellar-se i muntar una llar i una família. Jo ja començava a fer-me vell. Fins i tot en Thonolan va trobar una dona en el viatge. Per això ens vam quedar amb els sharamudois. Jo coneixia moltes dones. M’agradaven moltes dones, però sempre els mancava alguna cosa. Em creia que era culpa meva. Que la Mare no em permetia enamorar-me. Em creia que era el meu càstig.

—Càstig? Per què? —va preguntar l’Ayla.

—Per… per una cosa que va passar fa molt temps.

Ella no va insistir. Això també formava part de la seva educació.