Capítol 15

Una veu el cridava, la veu de la seva mare, però des de lluny, oscil·lant a través d’un vent capriciós. En Jondalar es trobava a casa, però era un lloc estrany, familiar i alhora poc conegut. Va allargar la mà al seu costat. No hi havia ningú! Es va incorporar espantat, despert del tot.

Va mirar al seu voltant i va reconèixer la cova de l’Ayla. El paravent de l’entrada s’havia deixat anar d’una banda i onejava al vent. Entraven ratxes d’aire gelat dins la cova, però el sol apuntava cap a l’entrada i el forat del damunt. Es va posar amb rapidesa els pantalons i la túnica i després va veure la tassa de te fumejant a tocar de la llar de foc i, al costat, un branquilló acabat de tallar amb l’escorça arrencada.

Va somriure. «Com s’ho fa?», va pensar. Com aconseguia tenir sempre el te preparat i a punt per quan es despertava? Si més no allà, a la cova. Al Campament del Lleó sempre hi havia alguna cosa a fer, i normalment els àpats es compartien amb els altres. Ell havia esmorzat moltes vegades a la Llar del Lleó, a la llar de cuinar o a la Llar del Mamut, i gairebé sempre s’hi afegia algú més. Allà no s’havia adonat si ella tenia sempre una beguda calenta per a ell quan es despertava, però ara que hi pensava, li semblava que sí. No era de la mena de dona que en fa un gran què. Només era sempre allà, com moltes altres coses que feia per ell sense que ell li ho hagués de demanar.

Va agafar la tassa i va fer un glop. Hi havia menta —ella sabia que li agradava la menta al matí— camamilla, també, i alguna altra cosa que no distingia, El te tenia un to vermellós, englantina, potser?

Que fàcil era recuperar els antics hàbits, va pensar. Sempre havia jugat a endevinar què li posava en el te del matí. Va agafar el branquilló i el va mastegar tot sortint a fora per fregar-se les dents amb la punta mastegada. Es va esbandir la boca amb un glop de te i va anar cap a l’extrem de la lleixa per fer aigües. Va llençar el branquilló i va escopir el te, i es va quedar allà rumiant i mirant l’arc que formava el líquid calent que queia.

No feia gaire vent, i el sol del matí que reflectia la roca de colors clars donava una sensació d’escalfor. Va travessar la superfície desigual de la lleixa i va mirar avall cap al petit riu. A les vores s’anava formant gel, però encara fluïa veloç en el pronunciat revolt, que canviava la direcció general cap al sud per fer unes quantes milles cap a l’est abans de recuperar el camí del sud. A l’esquerre, la pacífica vall s’escampava al costat del riu. La Whinney i el Llamp hi pasturaven a la vora. La vista corrent amunt, a la dreta, era totalment diferent. Més enllà de la pila d’ossos, als peus del mur i de la riba pedregosa, s’enlairaven grans murs de pedra i el riu corria pel fons d’una profunda gorja. Va recordar que una vegada havia nedat corrent amunt, tan lluny com va poder, fins als peus d’aquell sallent tumultuós.

Va veure que l’Ayla pujava per l’abrupte camí i va somriure.

—On eres?

Unes passes més amunt i la pregunta va tenir resposta sense dir una paraula. Portava dues perdius grasses, gairebé blanques, agafades per les potes.

—Era dempeus just on tu ets ara i les he vistes al prat —va dir ella—. He pensat que seria agradable menjar carn fresca per variar. He fet un foc al sot de la riba. Les plomaré i les començaré a cuinar quan acabem d’esmorzar. Oh, aquí hi ha una altra pedra de foc que he trobat.

—N’hi ha moltes, a la riba? —va preguntar ell.

—Potser no tantes com abans. Aquesta l’he haguda de buscar.

—Em penso que després baixaré a buscar-ne més.

L’Ayla va entrar per acabar de preparar l’esmorzar. L’àpat consistia en cereals cuinats amb móres vermelles que havia trobat encara enganxades als matolls sense fulles. Els ocells no n’havien deixat gaires, i s’havia hagut d’aplicar amb diligència per reunir-ne uns grapats, però estava contenta d’haver-ne trobat.

—Ah, era això! —va dir en Jondalar acabant-se una altra tassa de te—. Has posat móres vermelles al te! Menta, camamilla i móres vermelles.

Ella va fer un somriure afirmatiu i ell es va sentir satisfet d’haver-ne tret l’entrellat.

Després d’esmorzar, van anar tots dos cap a la ribera i, mentre l’Ayla preparava els ocells per rostir-los al forn de pedra, en Jondalar es va posar a buscar els petits nòduls de pirites que estaven escampats per la riba. Encara buscava quan ella va tornar a pujar a la cova. També va trobar alguns trossos de pedra foguera de bones dimensions, i els va posar a una banda. A mig matí ja havia acumulat una pila de pedres de foc i estava tip d’escorcollar la riba de pedres. Va fer la volta al sortint de pedra i, en veure l’euga i el poltre a certa distància vall endins, es va dirigir cap a ells.

Quan s’hi acostava, va veure que tots dos miraven cap a les estepes. Hi havia uns quants cavalls observant-los al dm del vessant. El Llamp va fer unes passes cap al ramat salvatge, amb el coll estirat i el nas tremolant. En Jondalar va reaccionar sense pensar.

—Ei! Fora d’aquí! —va cridar corrent cap a ells i fent-los gestos amb els braços.

Amb un ensurt, els cavalls van recular, renillant i grunyint, i van arrencar a córrer. El darrer, un semental de color fenc, va córrer a envestir l’home però, al darrer moment, es va aturar, com si fos un avís, i se’n va anar galopant amb la resta.

En Jondalar va fer mitja volta i va anar cap a la Whinney i el Llamp. Tots dos estaven neguitosos. També ells havien tingut un ensurt i havien copsat el pànic del ramat. Va acariciar la Whinney i va posar el braç al voltant del coll del Llamp.

—No passa res, noi —va dir al poltre—. No et volia espantar. Només volia impedir que et temptessin abans que ens fem bons amics. —Va rascar i acariciar l’animal amb afecte—. Imagina’t què seria muntar un semental com aquell groc —va rumiar en veu alta—. Seria difícil de muntar, però tampoc no em deixaria rascar-lo així, oi? Què hauria de fer perquè tu em deixessis muntar-te i anessis on jo volgués? Quan hem de començar? Ho intento ara, o espero? Encara no ets prou gran, però ho seràs aviat. Més val que ho pregunti, a l’Ayla. Ella segur que ho sap. La Whinney sembla entendre-la sempre. Tu m’entens una mica, a mi, Llamp?

Quan en Jondalar va tornar a la cova, el Llamp el va seguir, festejant-lo amb cops de cap juganers i llepant-li la mà. El poltre semblava voler fer-se amic seu. El Llamp va pujar el camí cap a la cova al seu darrere.

—Ayla, tens res que pugui donar al Llamp? Una mica de gra o una cosa així? —va preguntar tan bon punt va entrar.

L’Ayla era asseguda al costat del llit amb un assortit d’objectes apilats al seu voltant.

—Per què no li dones una pometa d’aquestes que hi ha allà? N’he escollit unes quantes, i aquestes tenen cops —va dir.

En Jondalar va agafar un grapat d’aquelles pomes petites i rodones i les va donar al Llamp d’una a una. Després d’unes quantes carícies més, l’home es va acostar a l’Ayla. El seguia el poltre amistós.

—Jondalar, treu el Llamp d’aquí! Pot trepitjar alguna cosa.

Es va girar i va topar amb el jove animal.

—Ja n’hi ha prou, Llamp —va dir l’home acompanyant-lo a l’altra banda de l’obertura de la cova on solien aixoplugar-se el semental jove i la mare. Però, quan es disposava a marxar, el va tornar a seguir. El va tornar a acompanyar al seu lloc, però sense més sort—. Ara que està tan afectuós, com el puc fer estar quiet?

L’Ayla havia observat somrient les moixaines.

—Posa-li una mica d’aigua al bol, o una mica de gra al pessebre.

En Jondalar va fer les dues coses, i quan el cavall es va quedar prou distret, va tornar cap a l’Ayla vigilant-lo de cua d’ull.

—Què fas? —li va preguntar.

—Miro de decidir què m’emporto i què deixo —va explicar—. Què creus que hauria de donar a la Tulie a la cerimònia d’adopció? Ha de ser una cosa especialment bonica.

En Jondalar va mirar les piles de coses que havia fet l’Ayla durant les nits buides i els llargs hiverns gelats que havia passat sola a la cova. Quan vivia amb el Clan, tenia fama per l’habilitat i la qualitat de la seva feina i, a la vall, tenia poques coses més a fer. Dedicava molt de temps i molta atenció a cada projecte, per fer-lo durar. Els resultats eren a la vista.

Va agafar una escudella de la pila. Era d’una senzillesa enganyosa. Es tractava d’un cercle gairebé perfecte d’una sola peça de fusta. L’acabat era de tanta qualitat que gairebé semblava tenir vida. Ella li havia explicat com ho feia. El procés era essencialment igual que el que ell coneixia; la diferència era l’atenció al detall. Primer enformava la fusta amb una aixa de pedra, després la tallava una mica més amb un coltell de pedra foguera. Amb una pedra arrodonida i sorra, rascava la peça per dins i per fora fins que no es notava ni una ondulació, i li donava el toc final fregant-la amb falguera de cua de cavall.

Els seus cistells, tant si el teixit era ample com si era impermeable, tenien la mateixa qualitat de senzillesa artesana. No feia servir tints ni color, però el canvi de punt del teixit i les variacions de color de les fibres li donaven una textura interessant. Les estores de terra tenien les mateixes característiques. Tenia rodets de cordes i de cordill de fibra i escorça de totes mides, i eren llisos i uniformes com les llargues corretges tallades en espiral d’un sol tros de cuir.

Les pells que convertia en cuir eren flonges i suaus, però el més impressionant eren les pells adobades amb pèl. No costava gaire fer flexible una pell de cérvol raspant el gra per la part del pèl i per la part del cuir però, quan es deixava el pèl, les pells solien ser més rígides. Les de l’Ayla no eren només delicioses pel costat del pèl sinó que per dins temen una suavitat vellutada.

—Què penses donar a la Nezzie? —va preguntar ell.

—Menjar, com ara pomes d’aquestes, i coves per guardar-les.

—Bona idea. I a la Tulie, què penses donar-li?

—Com que està molt orgullosa dels cuirs que fa la Deegie, prefereixo no donar-li cuir, i tampoc no li vull donar menjar com a la Nezzie. Res gaire pràctic. És la dona en cap. Hauria de ser alguna cosa especial per portar al damunt, com ara ambre o petxines, però no tinc res tant especial —va dir l’Ayla.

—Sí que ho tens.

—He pensat a donar-li l’ambre que he trobat, però és un senyal del meu tòtem. No l’hi puc donar.

—No em refereixo a l’ambre. Segur que en té a bastament. Dóna-li una pell. Va ser la primera cosa que va esmentar.

—Però en deu tenir moltes, també.

—No n’hi ha cap de tan bonica i especial com les teves, Ayla. Jo no n’havia vist mai de semblants, i estic segur que ella tampoc. Més ben dit, n’havia vista una feta per una dona cap… una dona del Clan.

Al vespre, l’Ayla havia pres algunes decisions difícils i tenia al davant dues piles que acumulaven anys de feina. La més gran corresponia a allò que havia de deixar, juntament amb la cova i la vall. A la petita hi havia tot el que s’enduria… i els records. La selecció va ser un procés violent, de vegades angoixant, que li corsecava els sentiments. En Jondalar es va contagiar d’aquell estat d’ànim i es va trobar pensant en casa seva, en el seu passat i en la seva vida com feia anys que no ho feia. Els pensaments se li extraviaven i li portaven records dolorosos que creia i desitjava haver oblidat. No entenia per què no ho oblidava d’un cop.

L’àpat del vespre va ser tranquil. Van fer comentaris esporàdics i van estar molta estona callats, immergit cadascun en els seus pensaments privats.

—Les aus són delicioses, com sempre —va declarar en Jondalar.

—A en Creb li agradaven així.

Ho havia dit abans. A en Jondalar encara se li feia difícil de creure, de vegades, que hagués après tantes coses dels caps plans amb qui vivia.

Tanmateix, ara que hi pensava, per què no havien de cuinar tan bé com qualsevol altre poble?

—La meva mare és bona cuinera. Em penso que també li agradarien.

L’Ayla va pensar que, darrerament, en Jondalar semblava pensar molt en la seva mare. Li havia dit que al matí s’havia despertat somniant amb ella.

—Quan jo era petit, li agradava fer una sèrie de plats… quan no estava ocupada amb els afers de la cova.

—Afers de la cova?

—Era la cap de la Novena Cova.

—Ja m’ho vas dir, però no ho entenc. Vols dir que era com la Tulie? Una dona en cap?

—Sí, una cosa així. Però no hi havia cap Talut, i la Novena Cova era molt més gran que el Campament del Lleó. Molta més gent. —Va callar i va tancar els ulls per concentrar-se—. Potser quatre persones per cada una d’aquí.

L’Ayla va mirar de calcular quanta gent era allò, i va decidir que ho comptaria més tard fent marques a terra, però no s’imaginava com podien viure tantes persones alhora. Semblava ser tanta gent com la d’una assemblea del clan.

—Al Clan, les dones no eren líders —va dir.

—La Marthona va esdevenir cap quan va morir en Joconnan. La Zelandoni em va dir que col·laborava de tal manera en el liderat d’ell que, quan va morir, tothom va recórrer a ella. El meu germà, en Joharran, havia nascut a la llar d’ell. Ara és el cap, però la Marthona encara l’aconsella… o ho feia quan jo vaig marxar.

L’Ayla va arrufar les celles. Li havia parlat d’ells algunes vegades, però no acabava d’entendre totes les relacions de parentiu.

—La teva mare era parella de… com has dit? Joconnan?

—Sí.

—Però tu sempre parles d’en Dalanar.

—Jo vaig néixer a la seva llar.

—O sigui que la teva mare també era parella d’en Dalanar.

—Sí. Ella ja era cap quan es van aparellar. Estaven molt units, la gent encara explica històries de la Marthona i en Dalanar i canten cançons sobre el seu amor. La Zelandoni em va dir que s’estimaven massa. En Dalanar no volia compartir-la amb la cova. Cada cop el molestava més el temps que ella dedicava al seu càrrec dirigent, però ella se’n sentia responsable. Finalment van desfer el vincle i ell va marxar. Més tard la Marthona va fer una llar amb en Willomar, i llavors van néixer en Thonolan i la Folora. En Dalanar se’n va anar al nord-est, va descobrir una mina de pedra foguera i va conèixer la Jerika, i va fundar la Primera Cova dels Lanzadoniis.

Va estar una estona callat. En Jondalar semblava tenir necessitat de parlar de la seva família, i l’Ayla l’escoltava amb atenció tot i que repetia coses que ja li havia dit. Es va aixecar, va omplir les dues tasses amb la resta de te, va afegir fusta al foc i va seure sobre les pells als peus del jaç mirant les ombres que les flames projectaven a la cara consirosa d’en Jondalar.

—Què vol dir lanzadonii? —va preguntar.

En Jondalar va somriure.

—Vol dir simplement… gent… fills de Doni… fills de la Gran Mare Terra que viu al nord-est, per ser més exactes.

—Tu vivies allà, no? Amb en Dalanar?

En Jondalar va tancar els ulls. Va serrar les dents amb tanta força que el front se li arrufava amb clivelles de dolor. L’Ayla havia vist abans aquella expressió, i es va posar a rumiar. Durant l’estiu havia parlat d’aquell període de la seva vida, però era evident que el neguitejava, i que evitava el tema: podia copsar la tensió a l’aire, una tensió que s’anava acumulant dins d’en Jondalar, com si la terra s’anés inflant per esclatar finalment des del fons.

—Sí, hi vaig viure tres anys —va dir. Va fer un bot sobtat per aixecar-se, fent caure el te, i es va dirigir al fons de la cova—. Oh Mare! És terrible!

Va repenjar el braç a la paret i es va aguantar el cap amb la mà, a les fosques, mirant de controlar-se. Després va tornar, amb els ulls clavats a la taca humida de te sobre la terra compacta, i va posar un genoll a terra per recollir la tassa. La va fer girar a les mans tot mirant el foc.

—Tan horrible era, viure amb en Dalanar? —va preguntar l’Ayla per fi.

—Viure amb en Dalanar? No —va contestar en Jondalar, sorprès per la pregunta—. No és això el que era horrible. A ell li va agradar molt veure’m. Em va acollir a la seva llar, em va ensenyar l’ofici juntament amb la Joplaya, em va tractar com un adult… i mai no va dir una sola paraula sobre allò.

—Una paraula sobre què?

En Jondalar va respirar fondo.

—Sobre la raó per la qual m’havien enviat a viure amb ell —va dir, i va abaixar els ulls cap a la tassa que tenia a la mà.

El silenci es va fer més profund i la respiració dels cavalls va omplir la cova, amb els espetecs del foc que rebotaven als murs de pedra. En Jondalar va deixar la tassa i es va aixecar.

—Sempre vaig ser més gros i madur del que em corresponia per edat —va començar tot caminant per l’espai del voltant del foc—. Vaig madurar aviat. No tenia més d’onze anys quan la donii se’m va aparèixer en un somni… i tenia la cara de la Zolena.

Aquell nom un altre cop. La dona que havia significat tant per a ell. Li havia parlat d’ella, però només breument i amb una incomoditat òbvia. L’Ayla no havia entès què era allò que li provocava aquella angoixa.

—Tots els joves la volien per a dona-donii, tots volien que ella els iniciés. Era normal que els joves la volguessin, a ella o a una com ella —es va girar de cara a l’Ayla—, però no l’havien d’estimar! Saps què significa enamorar-te de la teva dona-donii?

L’Ayla va fer que no.

—És la que t’ha d’ensenyar, iniciar-te, ajudar-te a entendre el gran do de la Mare, preparar-te per quan t’arriba el moment d’introduir una noia a la maduresa. Totes les dones han de ser dones-donii almenys un cop, quan són més grans, igual que tots els homes han de compartir els Primers Ritus d’una dona jove, almenys un cop. És un deure sagrat en honor de Doni. —Va abaixar els ulls—. Però una dona-donii representa la Gran Mare; no et pots enamorar d’ella i voler-la per parella. —Va tornar a alçar els ulls—. Ho pots entendre? Està prohibit. És com enamorar-te de la teva mare, com voler aparellar-te amb la teva germana. Perdona’m, Ayla. Es gairebé com voler-te aparellar amb una dona cap pla!

Es va girar i amb unes quantes passes va arribar a l’entrada. Va fer a una banda el paravents, després va encongir els muscles, va canviar d’idea i va tornar. Va seure al costat de l’Ayla i va mirar a la distància.

—Jo tenia dotze anys; la Zolena era la meva dona-donii, i jo l’estimava. I ella m’estimava. De primer era només que semblava saber exactament com complaure’m, però després va ser més. Podia parlar amb ella de qualsevol cosa; ens agradava estar l’un amb l’altre. M’ensenyava com eren les dones i què els agradava, i jo vaig aprendre-ho molt bé perquè l’estimava i volia complaure-la. M’encantava donar-li plaer. No estava previst que ens enamoréssim i, de primer, ni tan sols ens ho vam dir. Després ho vam intentar mantenir en secret. Però jo la volia per parella. Volia viure amb ella. Volia que els seus fills fossin fills de la meva llar.

Va parpellejar i l’Ayla va veure que li resplendien els ulls mentre mirava el foc.

—La Zolena no parava de dir que jo era massa jove, que ho superaria. La majoria d’homes tenen com a mínim quinze anys quan comencen a buscar seriosament una dona per aparellar-se. A mi no em semblava ser massa jove. Però la meva voluntat no importava. No la podia tenir. Era la meva dona-donii, la meva consellera i mestra, i no podia permetre que m’enamorés d’ella. La van acusar més a ella que no pas a mi, però això encara va ser pitjor. No l’haurien acusat si jo no hagués estat tan estúpid! —va dir en Jondalar, escopint les paraules.

»Hi havia altres homes que també la volien. Sempre. Tant si ella els volia com si no. Un d’ells sempre la molestava: és deia Ladroman. Ella havia estat la seva dona-donii uns anys abans. Suposo que no el puc culpar de desitjar-la, però ella ja no hi tenia cap interès. Ens va començar a seguir, a vigilar-nos. I una vegada que ens va trobar junts, la va amenaçar i li va dir que, si no anava amb ell, ho diria a tothom.

»Ella va intentar treure-se’l de sobre rient, li va dir que endavant, que podia dir el que li plagués, que era la meva dona-donii. Jo hauria d’haver fet el mateix, però quan va repetir les paraules que ens havia sentit dir en privat, em vaig empipar. No… no tan sols em vaig empipar. Vaig perdre els estreps. Li vaig pegar.

En Jondalar va clavar el puny a terra al seu costat, una i altra vegada.

«No podia parar de copejar-lo. La Zolena mirava d’aturar-me. A la fi va anar a buscar algú perquè em parés. Sort que ho va fer. Em penso que si no l’hauria matat.

En Jondalar es va aixecar i es va posar a caminar un altre cop.

—Llavors es va saber tot. Tots els detalls sòrdids. En Ladroman ho va dir tot, en públic… davant de tothom. Em va fer molta vergonya saber que feia tant de temps que ens vigilava, i que ho havia sentit tot. La Zolena i jo vam ser interrogats —va dir tot enrojolant-se amb el record—, i denunciats, però vaig trobar espantós que la fessin responsable a ella. Ho empitjorava encara més que jo fos fill de la meva mare. Ella era la cap de la Novena Cova i jo l’havia fet caure en desgràcia. Hi havia un gran enrenou a la cova.

—Què va fer ella? —va preguntar l’Ayla.

—Va fer el que havia de fer. En Ladroman estava malferit. Va perdre diverses dents i no podia mastegar bé, i a les dones no els agraden els homes sense dents. La mare va haver de pagar una gran quantitat per restituir-me i, a insistència de la mare de Ladroman, em va enviar fora.

Va callar i va tancar els ulls, amb el front arrufat pel dolor del record.

—Aquella nit vaig plorar. —Admetre allò li era francament difícil—. No sabia on anar. No sabia que la meva mare havia enviat un missatger a en Dalanar per dir-li que em vingués a buscar.

Va aspirar aire i va continuar.

—La Zolena va marxar abans que jo. Sempre s’havia sentit atreta pels zelandoniis; i va anar a unir-se a Aquells que Serveixen la Mare. Jo també vaig pensar a fer-ho, potser com a tallista… Llavors em semblava tenir una mica de talent per tallar. Però van arribar notícies d’en Dalanar i, en un tres i no res, en Willomar em va portar al lanzadonii. Jo no coneixia gaire en Dalanar. Ell havia marxat quan jo era nen, i només l’havia vist a les assembles d’estiu. No sabia què m’esperava, però Marthona havia fet el que havia de fer.

En Jondalar va callar i es va ajupir davant del foc un altre cop. Va agafar una branca partida, seca i trencadissa, i la va afegir a les flames.

—Abans de marxar, la gent m’evitava, m’insultava —va continuar—. N’hi havia que, quan em veien, s’enduien els seus fills per no exposar-los a la meva influència malvada, com si es poguessin corrompre només de mirar-me. Ja sé que m’ho mereixia, que el que vaig fer era horrible, però jo em volia morir.

L’Ayla el mirava i esperava en silenci. No entenia del tot els costums de què parlava, però patia per ell amb una solidaritat nascuda del seu propi dolor. També ella havia trencat tabús i n’havia pagat les conseqüències, però li havia servit per aprendre. Potser perquè ja era tan diferent d’entrada, havia après a qüestionar si les coses que feia eren realment mal fetes. Havia arribat a entendre que caçar, amb fona o llança, o el que fos, no era dolent per molt que el Clan cregués que les dones no havien de caçar, i no li recava d’haver-se enfrontat a en Broud malgrat tota la tradició.

—Jondalar —va dir ella, patint per ell, cap cot pel fracàs i les recriminacions—, el que vas fer va ser terrible —ell va assentir—, pegar aquell home tan fort. Però què vau fer la Zolena i tu que fos tan horrible?

Ell la va mirar, sorprès de la pregunta. Havia esperat mofa, escarni, la mena de menyspreu que sentia ell mateix.

—No ho entens. La Zolena era la meva dona-donii. Vam deshonrar la Mare. La vam ofendre. Va ser una vergonya.

—Què era una vergonya? Encara no sé què vas fer de tan dolent.

—Ayla, quan una dona assumeix aquest aspecte de la Mare, el d’iniciar un home jove, assumeix una responsabilitat important: el prepara per a la virilitat, perquè sigui un faedor de dones. Doni ha fet que sigui responsabilitat de l’home obrir una dona, preparar-la per acceptar els esperits de la Gran Mare Terra a fi d’esdevenir mare. Es un deure sagrat. No és una relació comuna i quotidiana que es pugui tenir en qualsevol moment, no es pot prendre amb lleugeresa —va explicar en Jondalar.

—Tu la vas prendre amb lleugeresa?

—No. És clar que no!

—Llavors què vas fer de dolent?

—Vaig profanar un ritus sagrat. Em vaig enamorar…

—Et vas enamorar. I la Zolena es va enamorar. Per què hauria d’estar malament, això? Aquests sentiments no et fan sentir tendre i bo? Tu no ho vas planejar. Va sortir així. No és natural enamorar-se d’una dona?

—Però no d’aquella —va protestar en Jondalar—. No ho entens.

—Tens raó, no ho entenc. En Broud em va violar. Va ser cruel i odiós, i això li produïa plaer. Llavors tu em vas ensenyar què era el plaer, cap dolor, sinó tendresa i benestar. Estimar-te em fa sentir tendra i bona. Jo em creia que l’amor sempre et feia sentir així, però ara em dius que pot ser un error estimar algú, i que pot causar gran dolor.

En Jondalar va agafar un altre tros de fusta i el va posar al foc. Com li ho podia fer entendre? Un home pot estimar la seva mare, però no ha d’aparellar-se amb ella, i no desitja que la seva dona-donii tingui fills de la seva llar. No sabia què dir, però el silenci era tens.

—Per què vas deixar en Dalanar per tornar? —va preguntar l’Ayla al cap d’una estona.

—La meva mare em va enviar a buscar… no, era més que això. Jo volia tornar. Encara que en Dalanar era molt bo amb mi, i a mi m’agradaven molt la Jerika, i la meva cosina, la Joplaya, mai no em vaig sentir com a casa. No sabia si podria tornar mai. Em feia molta por tornar, però volia fer-ho. Vaig jurar no perdre els estreps, no perdre el domini mai més.

—Et va fer il·lusió tornar a casa?

—Ja no era el mateix, és clar, però passats uns dies va ser millor que no havia pensat. La família d’en Ladroman havia deixat la Novena Cova i, sense ell allà per recordar-ho a tothom, la gent se’n va anar oblidant.

No sé pas què hauria fet si encara hi arriba a ser. Ja ho passava prou malament a les assemblees d’estiu. Cada cop que el veia recordava la desgràcia. Hi va haver molts comentaris quan la Zolena va tornar per primer cop, un temps després. A mi em feia por veure-la, però me’n moria de ganes. No ho podia evitar, Ayla, ni després de tot allò. Em penso que encara l’estimava.

Els seus ulls demanaven comprensió. Es va aixecar i va tornar a caminar.

—Però havia canviat molt. Ja havia ascendit en els rangs dels zelandoniis. Era ben bé Una que Serveix la Mare. De primer no m’ho volia creure: volia saber fins a quin punt havia canviat, si encara sentia alguna cosa per mi. Volia estar sol amb ella, i vaig estudiar la manera de fer-ho. Vaig esperar el festival següent en honor de la Mare. Ella ho devia haver previst. Primer va mirar d’evitar-me, però després va canviar d’idea. Hi va haver gent que l’endemà estava molt escandalitzada, tot i que era totalment correcte compartir plaers amb ella en un festival. —Va fer un ruflet d’escarni—. No calia que patissin. Ella deia que encara m’estimava, que volia el millor per a mi, però no era el mateix. De fet, ja no em desitjava.

»La veritat és —va dir amb ironia més amarga—, que em penso que encara m’estima. Ara som bons amics, però la Zolena sabia què volia… i ho va aconseguir. Ara ja no és la Zolena. Abans que jo comencés el viatge, va esdevenir la Zelandoni, la Primera entre Aquells que Serveixen la Mare. Vaig marxar amb en Thonolan poc després. Em penso que vaig marxar per això.

Va tornar a anar cap a l’entrada i s’hi va quedar mirant per damunt del paravent. L’Ayla es va aixecar i se li va acostar. Va tancar els ulls, sentint el vent a la cara, i va escoltar la respiració uniforme de la Whinney i l’esbufec més nerviós del Llamp. En Jondalar va inspirar aire i va tornar a seure en una estora davant del foc. L’Ayla el va seguir, va agafar l’odre gran i va posar aigua en un cove de cuinar i unes quantes pedres a escalfar al foc. En Jondalar no estava disposat a anar a dormir, encara no havia acabat.

—El millor de tornar a casa va ser en Thonolan —va dir, tornant a agafar el fil—. Havia crescut molt mentre jo era fora i, quan vaig tornar, ens vam fer molt amics i vam començar a fer tota mena de coses plegats…

En Jondalar va callar. Se li veia la cara plena de dolor. L’Ayla va recordar l’impacte que li havia fet la mort del seu germà. Es va deixar caure al seu costat, amb els muscles encongits, exhaurit i exhaust, i ella es va adonar de la dura prova que havia estat per à ell parlar del passat. No sabia ben bé què ho havia provocat, però sabia que era una cosa que portava a dins feia temps.

—Ayla, quan tornem, tu creus que podrem trobar… el lloc on en Thonolan… fou mort? —va dir girant-se cap a ella, els ulls relluents, la veu tremolosa.

—No ho sé segur, però ho podem intentar.

L’Ayla va afegir més pedres a l’aigua i va escollir algunes herbes calmants.

De cop i volta va recordar, amb tota la por i la preocupació que va sentir llavors, la primera nit d’en Jondalar a la cova, quan no sabia si sobreviuria o no. S’havia passat la nit cridant el seu germà, i encara que ella no entenia les paraules, va entendre que preguntava per l’home que era mort. Quan a la fi li ho va fer entendre, ell es va desfogar en els seus braços.

—Aquella primera nit, saps des de quan no havia plorat? —va dir ell. L’Ayla es va sorprendre que sabés què pensava però, parlant d’en Thonolan, era normal—. Des de llavors, des del dia que la meva mare em va dir que havia de marxar. Ayla, per què havia de morir ell? —va dir amb una veu implorant i tensa—. En Thonolan era més jove que jo! No hauria d’haver mort tan jove. No podia suportar la idea que no hi fos. Un cop vaig començar a plorar, no podia parar. No sé què hauria fet si no t’hagués trobat, Ayla. No t’ho havia dit mai. Em penso que m’avergonyia perquè… perquè vaig tornar a perdre el control.

—No és cap vergonya plorar, Jondalar… ni estimar.

Ell va desviar els ulls.

—Creus que no? —El to de la seva veu reflectia menyspreu per ell mateix—. Ni quan ho fas en benefici propi i fas mal a algú altre?

L’Ayla va arrufar les celles i va tornar a mirar el foc.

—L’estiu després que tornés, em van seleccionar a l’Assemblea d’Estiu per als Primers Ritus. Jo estava nerviós, com la majoria d’homes. Et fa por fer mal a la noia, i jo no sóc pas petit. Sempre hi ha testimonis per verificar si la noia ha estat oberta o no, però també per assegurar-se que no li fa mal. Et fa por no ser capaç de demostrar la teva virilitat i que hagin de cridar un altre home al darrer moment. —Va fer una rialla càustica—. Ella va fer exactament el que havia de fer una dona-donii. Em va aconsellar… i va sortir bé.

»Però aquella nit jo pensava en la Zolena, no en l’aspirant a zelandoni. Llavors vaig veure aquella nena espantada i em vaig adonar que tenia molta més por que jo. Es va espantar de valent quan em va veure despullat: moltes dones s’espanten, el primer cop. Però vaig recordar el que m’havia ensenyat la Zolena, com preparar-la, com limitar-me i controlar-me jo mateix, com complaure-la. Va resultar una meravella, veure-la passar d’una noia nerviosa i espantada a una dona oberta i amatent. Estava tan agraïda, i era tan afectuosa… em va semblar que l’estimava, aquella nit.

Va tancar els ulls amb aquell arrufament de dolor que l’Ayla havia vist tan sovint darrerament. Es va aixecar d’un bot i va tornar a caminar.

—No n’aprenc mai! L’endemà jo sabia que no l’estimava de debò, però ella m’estimava a mi! Ella no s’havia d’enamorar de mi, igual que jo no m’havia d’enamorar de la meva dona-donii. El meu paper era fer-la una dona, iniciar-la en els plaers, no fer que m’estimés. Vaig intentar no ferir-la però, quan a la fi ho va entendre, vaig poder copsar la seva decepció.

Va tornar de l’entrada de la cova i es va aturar davant d’ella.

—Ayla, fer dona una noia és un acte sagrat, una obligació, una responsabilitat, i jo l’havia tornat a profanar! —va dir gairebé cridant. Es va posar a caminar novament—. I no va ser el darrer cop. Em vaig prometre a mi mateix que no ho tornaria a fer mai més, però el cop següent va passar igual. Vaig decidir que no acceptaria aquell paper mai més, que no me’l mereixia. Però la vegada següent que em van escollir, no vaig poder dir que no. Me’n moria de ganes. M’escollien sovint, i vaig començar a viure en espera d’allò, dels sentiments d’amor i de tendresa d’aquella nit, tot i que l’endemà m’odiava per haver utilitzat aquelles dones joves i el ritus sagrat de la Mare en benefici meu.

Va callar, es va agafar a un dels pals que suportaven l’assecador d’herbes i la va mirar.

—Però al cap d’un parell d’anys em vaig adonar que passava alguna cosa i vaig comprendre que la Mare em castigava. Els homes de la meva edat trobaven una dona, s’establien i instruïen els fills de les seves llars. Però jo no era capaç de trobar una dona per estimar així. Coneixia moltes dones, m’agradaven per estar amb companyia i per compartir plaers, però només sentia amor quan no l’havia de sentir, als Primers Ritus… només aquella nit.

Va abaixar el cap i el va enlairar tot d’una, sorprès de sentir una rialla.

—Oh Jondalar. Però t’has enamorat. M’estimes, no? No ho entens? No era un càstig. M’esperaves a mi. Ja et vaig dir que el meu tòtem et va portar a mi, potser la Mare també, però havies de fer un llarg camí. Havies d’esperar. Si t’haguessis enamorat abans, no hauries vingut mai. No m’hauries trobat mai.

«Podia ser així?», es preguntà ell. Ho volia creure. Per primer cop en molts anys sentia que el pes que arrossegava el seu esperit s’alleugeria, i li va creuar la cara una ganyota d’esperança.

—I què em dius de la Zolena, la meva dona-donii?

—No crec que fos cap mal estimar-la, però si això anava contra els vostres costums, ja et van castigar prou, Jondalar. Et van enviar lluny. Ara ja ha passat. No has de recordar-ho i castigar-te tota la vida per això.

—Però les dones joves que, en els Primers Ritus…

L’expressió de l’Ayla es va endurir.

—Jondalar, tu saps com és de terrible que et violin el primer cop? Tu saps què és odiar i haver de suportar el que no és un plaer, sinó un dolor repugnant? Potser tu no t’havies d’enamorar d’aquelles dones, però devia ser meravellós per a elles ser tractades amb tendresa, sentir els plaers que tu saps donar tan bé, i sentir-se estimades aquell primer cop. Si els vas donar encara que fos una mica del que em dones a mi, els vas oferir un record bell per conservar tota la vida. Oh, Jondalar, no els vas fer mal. Vas fer ben bé el que havies de fer. Per què et penses que t’escollien tan sovint?

La càrrega de vergonya i menyspreu per ell mateix que havia portat sepultada a dins durant tant de temps es començava a esvanir. Potser sí que la seva vida tenia una raó, que les doloroses experiències de la infància tenien algun objectiu. En la catarsi de la confessió, començava a veure que potser els seus actes no eren tan menyspreables com li havien semblat, que potser era digne… i volia sentir-se’n.

Però era difícil alliberar-se del bagatge emocional que havia arrossegat tant de temps. Sí, finalment havia trobat una dona per estimar, i era veritat que ella era tot el que ell desitjava, però… i si la portava a casa i els deia que havia estat criada pels caps plans? O pitjor encara, que tenia un fill mixt? Una abominació? Llavors el tornarien a insultar per haver portat una dona així. La idea el va fer ruboritzar.

Era just amb ella? I si la feien fora i la cobrien d’insults? I si ell no la defensava? I si els deixava fer-ho? Va tremolar. No, va pensar. No permetria que li fessin res així. Ell l’estimava. Però, i si resultava que ho permetia?

Per què era l’Ayla la dona que havia trobat per estimar? L’explicació d’ella semblava massa senzilla. No era tan fàcil descartar el convenciment que la Gran Mare el castigava pel seu sacrilegi. Potser l’Ayla tenia raó, potser la Doni l’havia conduït fins a ella; però no era un càstig que aquella dona bella a la qual estimava no fos més acceptable per als seus que la primera dona que havia estimat? No era una ironia que aquella dona que havia trobat a la fi fos una pària que havia donat a llum una abominació?

Però els mamutois tenien creences similars, i no la feien fora. El Campament del Lleó l’adoptava, tot i saber que havia estat criada per caps plans. Fins i tot havien acollit un nen mixt. Potser fóra millor que no la portés a casa amb ell. Potser seria més feliç si es quedava. Ell també es podria quedar, deixar que la Tulie l’adoptés i esdevenir mamutoi. Va arrufar el front. Ell no era mamutoi. Era zelandonii. Els mamutois eren bona gent, i tenien costums similars, però no eren el seu poble. Què podia oferir ell a l’Ayla aquí? No tenia afiliacions, ni família, ni parents entre aquella gent. Però què li podia oferir si la portés a casa seva?

Turmentat per tants pensaments contradictoris, se sentia exhaust. L’Ayla va veure que se li apagava la cara i se li ensorraven les espatlles.

—És tard, Jondalar. Beu una mica d’això i anem al llit —va dir ella tot oferint-li la tassa.

Ell va assentir, va beure el te calent, es va despullar i es va ficar al llit. L’Ayla es va ajeure al seu costat i va esperar que se li desfessin les arrugues del front i respirés amb regularitat. A ella li va costar més adormir-se. L’angoixa d’en Jondalar la preocupava. Li agradava que li hagués explicat més coses d’ell i de la seva joventut. Feia temps que creia que amagava a dins alguna cosa que li provocava molta angoixa, i potser parlar-ne li alleujaria la inquietud. Però l’Ayla se sentia profundament inquieta perquè veia que encara no li ho havia dit tot.

Va jeure desperta, mirant de no molestar-lo i amb el desig de dormir. Quantes nits havia passat tota sola en aquella cova sense poder dormir! Llavors va recordar el mantell. Va sortir del llit amb suavitat, va escorcollar el farcell, en va treure una peça de pell vella i tova i se la va posar a la galta. Era una de les poques coses que s’havia endut dels enderrocs de la cova del Clan abans de marxar. L’havia feta servir per embolicar en Durc quan era un infant, i per posar-se’l al maluc quan era una mica més gran. No sabia per què l’havia agafada. No era ben bé que la necessités però, més d’un cop, quan estava sola, s’havia adormit amb la pell a les mans. Tanmateix, mai d’ençà que havia arribat en Jondalar.

Va arrugar el cuir tou i vell en una bola, se’l va posar a l’estómac i es va arraulir al seu voltant. Després va tancar els ulls i es va adormir.

—Per molts travessers i moltes sàrries que li posi a la Whinney, és massa càrrega. Em caldrien dos cavalls per portar tot això! —va dir l’Ayla mirant la pila de farcells que es volia endur—. Hauré de deixar més coses, però ho he repassat tot moltes vegades, i no sé què més deixar.

Va fer una ullada al seu voltant mirant de trobar alguna cosa que li donés una idea per resoldre el dilema. La cova semblava deserta. Havien guardat en forats i túmuls de pedres totes les coses útils que no s’enduien per si un dia volien tornar a buscar-les, tot i que cap dels dos no creia que tornessin mai. Tot el que quedava a la vista era una pila de deixalles. Fins i tot l’assecador d’herbes de l’Ayla era buit.

—Tenim dos cavalls. És una llàstima no poder-los utilitzar tots dos —va dir en Jondalar, mirant els dos cavalls que rumiaven a la vora de l’entrada.

L’Ayla va observar els cavalls pensarosa. El comentari d’en Jondalar li havia donat una idea.

—Encara penso en ell com el poltre de la Whinney, però el Llamp és gairebé tan gran com ella. Potser podria portar una petita càrrega.

En Jondalar s’hi va interessar tot d’una.

—M’he preguntat sovint quan serà prou gran per fer algunes de les coses que fa la Whinney, i com li ensenyaràs a fer-les. Quan vas muntar la Whinney per primer cop? I què et va fer pensar a fer-ho?

L’Ayla va somriure.

—Un dia corria amb ella, i volia córrer tant com ella; i de cop se’m va acudir la idea. De primer ella es va espantar una mica, i va arrencar a córrer, però em coneixia. Quan es va cansar, es va aturar, i no semblava empipada. Va ser fantàstic! Era córrer com el vent!

En Jondalar la va mirar: recordava el primer cop que va muntar dalt de la Whinney amb els ulls resplendents i la respiració tallada de l’emoció viscuda. Ell havia sentit el mateix el primer cop que l’Ayla el va deixar muntar la Whinney, i compartia la seva emoció. Va sentir un desig sobtat d’ella: no deixava de sorprendre’l amb quina facilitat inesperada l’escometia el desig. Però ella pensava en el Llamp.

—No sé quan trigaríem a acostumar-lo a portar càrregues. Jo vaig muntar la Whinney abans de fer-li portar res, i no li va costar gaire. Però si ell comença amb una petita càrrega, potser després li serà més fàcil portar un genet. A veure si puc trobar alguna cosa per practicar.

Va escorcollar una pila de deixalles, retirant pells, alguns cistells, les pedres que havia fet servir per allisar escudelles i eines de pedra foguera, i els pals on havia anat marcant els dies per tenir constància del temps que passava a la vall.

Es va aturar un moment, amb un pal a la mà, i va posar el dit sobre les primeres marques, com li havia ensenyat en Creb feia tant temps. Va empassar-se saliva tot pensant en en Creb. En Jondalar havia fet servir les marques dels pals per comptar el temps que ella havia estat allà; i per ajudar-la a posar en paraules de comptar el nombre d’anys de la seva vida. En començar l’estiu, ella tenia disset anys; a la darreria de l’hivern o a la primavera en sumaria un altre. Ell havia dit que tenia vint-i-un anys, i s’havia titllat de vell. Havia començat el seu viatge feia tres anys, just quan ella havia deixat el Clan.

Ho va aplegar tot i es va dirigir cap a fora xiulant perquè la Whinney i el Llamp la seguissin. Van estar tots dos una estona acariciant i rascant el poltre en el camp. L’Ayla va agafar un tros de cuir, va fer que el cavall l’ensumés i li va fregar una mica a la pell. El Llamp va agafar una punta del cuir amb les dents i va estirar, i després va tornar la punta a l’Ayla per jugar una mica més. Ella va tornar a posar el cuir sobre el seu llom. La vegada següent va ser en Jondalar qui l’hi va posar, mentre l’Ayla treia una corretja llarga i es posava a fer una altra cosa. Van estar una estona més posant-li el cuir al llom i deixant que se’l tragués. La Whinney renillava, mirant amb interès, i també va rebre una mica d’atenció.

Quan va tornar a ser el torn de l’Ayla de posar el cuir al llom del Llamp, va treure una llarga corda de pell i la hi va passar per sota la panxa per lligar el cuir. Aquell cop, quan el Llamp va intentar estirar-lo amb les dents, no el va poder treure tot d’una. De primer no li agradà; i es va regirar per fer-lo fora, però després va trobar una punta solta i va començar a estirar amb les dents fins que va aconseguir treure el cuir de sota la corretja. Després va fer girar la corretja fins que va trobar el nus, i el va desfer amb les dents. Va recollir el cuir amb les dents i el va deixar caure als peus de l’Ayla, i després la corretja. Tant l’Ayla com en Jondalar van riure, i el Llamp es va enarborar amb el cap ben alt, orgullós de si mateix.

El poltre va deixar que en Jondalar li tornés a lligar el cuir, i va fer una volta amb el cuir al llom abans de tornar à jugar a estirar-lo i treure-se’l. Aleshores ja semblava haver perdut interès en el joc. L’Ayla li va tornar a lligar el cuir, i ell el va deixar estar mentre ella l’acariciava i li parlava. Després va agafar el mecanisme que havia construït, dos cistells lligats de manera que pengessin als dos costats, amb unes pedres per afegir pes i dos pals que sortien com les puntes davanteres dels travessers d’un àrguens.

Quan ho va posar al llom del Llamp, el poltre va tirar les orelles enrere i va girar el cap. No estava acostumat a portar pes al llom, però sí que ho estava a sentir pressió al cos. L’experiència no li era del tot estranya, però el més important era que confiava en la dona, i la seva mare també. L’Ayla li va posar els cistells a lloc mentre l’acariciava, el rascava i li parlava, i després li ho va treure tot juntament amb la corretja i el cuir. Ell va tornar a esbufegar sense fer-ne gaire cas.

—Potser ens haurem de quedar un dia o dos més abans d’acostumar-lo, i jo encara ho repassaré tot una vegada més; però em penso que anirà bé —va dir l’Ayla resplendent de joia quan es dirigien a la cova—. Potser no arrossegarà una càrrega amb pals, com la Whinney, però em penso que podrà carregar algunes coses al llom.

—Només espero que el temps aguanti uns dies més —va dir en Jondalar.

—Si no intentem muntar-lo, podem posar-li un grapat de fenc a sobre, Jondalar. Ja l’he lligat bé —va dir l’Ayla tot cridant l’home que buscava les últimes pedres de foc a la ribera de sota. Els cavalls també hi eren. La Whinney, aparellada amb un àrguens ple fins a dalt i les sàrries, més un farcell embolicat amb cuir a la gropa, esperava amb paciència. El Llamp estava més neguitós, amb els cistells que li penjaven als costats i la petita càrrega lligada al llom. Encara no estava acostumat a carregar pesos, però el cavall de l’estepa era un animal dur i resistent, acostumat a viure a la intempèrie i excepcionalment fort.

—Em creia que pensaves agafar gra per a ells, per què vols el fenc? A fora hi ha més herba que la que poden menjar tots els cavalls.

—Però quan neva molt, ò encara pitjor, quan es fa una capa de gel, els és difícil accedir-hi, i un excés de gra els pot botir massa. Va bé tenir a mà la provisió d’un dia de fenc. A l’hivern, els cavalls es poden morir de gana.

—Tu no deixaries passar gana els cavalls encara que haguessis de trencar el gel i arrencar l’herba tu mateixa, Ayla —va dir en Jondalar amb una rialla—. Però m’és igual caminar o cavalcar. —Se li va esvanir el somriure mirant cap al cel blau i clar—. De totes maneres la tornada serà més difícil que l’anada, tal com van de carregats els cavalls.

En Jondalar va enfilar l’abrupte camí cap a la cova amb tres pedres d’aquelles d’aspecte inofensiu a la mà. Quan va arribar a l’entrada, va trobar l’Ayla dempeus amb llàgrimes als ulls. Va deixar les pirites en una bossa a prop del seu sac de viatge i es va acostar a ella.

—Això era casa meva —va dir ella aclaparada per la pèrdua que ara es feia definitiva—. Era casa meva. El meu tòtem em va portar aquí, em va fer un senyal. —Va palpar la petita bossa de pell que duia penjada al coll—. Estava sola, però aquí vaig fer el que volia, i el que havia de fer. Ara l’esperit del Lleó de les Cavernes vol que marxi. —Va alçar els ulls cap a l’home alt del seu costat—. Tu creus que tornaré mai?

—No —va dir ell. Hi havia un so buit a la seva veu. Mirava l’interior de la petita cova, però veia un altre lloc i un altre temps—. Encara que tornis al mateix lloc, no és mai el mateix.

—Llavors per què vols tornar, Jondalar? Per què no quedar-te aquí i esdevenir mamutoi? —va preguntar ella.

—No em puc quedar. És difícil d’explicar. Ja sé que no serà el mateix, però els zelandoniis són el meu poble. Els vull ensenyar les pedres de foc. Els vull ensenyar a caçar amb el llançador. Vull que vegin què es pot fer amb la pedra foguera quan s’escalfa. Totes aquestes coses són importants i útils i els poden portar molts beneficis. Vull ensenyar-ho tot a la meva gent. —Va mirar a terra i va abaixar el to de veu—. Vull que em vegin i que em considerin digne.

Ella va escrutar els seus ulls expressius i preocupats i va lamentar no poder apagar el dolor que hi veia.

—És tan important el que pensin? No és més important que tu sàpigues que ho ets? —va preguntar ella.

Llavors va recordar que el Lleó de les Cavernes també era el tòtem d’ell, que ell havia estat escollit per l’esperit del poderós animal, com ella. Sabia que no era fàcil viure amb un tòtem poderós, les proves eren difícils, però els dons, i el coneixement que se’n derivava, sempre valien la pena. En Creb li havia dit que el Gran Lleó de les Cavernes no escollia mai ningú que no en fos digne.

Per comptes dels petits sarrons amb només una corretja dels mamutois, es van lligar a les espatlles amb dues cordes uns pesants sacs de viatge, semblants als que portava en Jondalar. Es van assegurar que les caputxes de les pellisses els quedessin lliures per posar-se-les o treure-se-les. L’Ayla hi havia afegit una corretja per aguantar millor la càrrega amb el front, tot i que preferia portar la fona al cap. A dins hi duien el menjar, els materials per fer foc, la tenda i les pells de dormir.

En Jondalar també portava dos nòduls de pedra foguera de dimensions considerables que havia seleccionat amb tota cura a la ribera, i un sac ple de pedres de foc. En tan compartiment separat lligat a un costat, portaven tots dos les llances i els llançadors. L’Ayla portava unes quantes pedres en un sac i, sota l’abrigall, lligat a una corretja que s’havia posat sota la túnica, duia el sac de remeis fet de pell de llúdria.

El fenc, que formava una bala rodona, anava lligat a l’euga. L’Ayla va examinar els cavalls amb aire crític per comprovar les potes, la postura i l’equipatge í assegurar-se que no anaven massa carregats. Amb una última mirada al camí que pujava cap a l’estepa, van enfilar camí per la llarga vall. La Whinney seguia l’Ayla i en Jondalar guiava el Llamp amb una corda. Van creuar el petit riu per la passera. L’Ayla va pensar de treure-li part de la càrrega a la Whinney per pujar el camí ple de grava, però la robusta euga ho va resoldre amb pocs problemes.

Un cop a les estepes occidentals, l’Ayla va enfilar un camí diferent d’aquell pel qual havien arribat. Va agafar un revolt que no era i després va recular fins que va trobar el que buscava. Finalment van arribar a una gorja sense sortida amb uns còdols immensos d’angles aguts que el gel, la calor i el temps havien desprès dels murs de granit cristal·lí. Atents als possibles senyals de neguit de la Whinney —la gorja havia estat en una ocasió el cau dels lleons de les cavernes—, s’hi van endinsar camí del vessant de grava que el tancava.

Quan l’Ayla els va trobar, en Thonolan ja era mort i en Jondalar greument ferit. Tret de fer un prec a l’esperit del seu Lleó de les Cavernes perquè guiés l’home cap a l’altre món, no va tenir temps per a ritus funeraris. Però no podia deixar l’home exposat als animals depredadors: el va arrossegar fins a la punta i, fent servir de palanca la pesada llança que portava, de la mena que utilitzaven els homes del Clan, va aixecar una pedra que frenava un reguitzell de pedres més petites. Mentre la pluja de pedres cobria el cos sangonós i sense vida, l’Ayla es va compadir d’aquell home al qual no coneixia i no coneixeria mai; un home com ella, un home dels Altres.

En Jondalar es va quedar dempeus als peus del vessant pensant com podia localitzar el lloc on jeia enterrat el seu germà. Potser la Doni, que l’havia fet tornar a Ella tan aviat, ja l’havia trobat; però la Zelandoni havia d’intentar trobar el lloc de descans de l’esperit d’en Thonolan per guiar-lo. Tanmateix, com podria dir-li on era aquell lloc si no el podia trobar ni ell mateix?

—Jondalar? —va dir l’Ayla. Ell la va mirar i va veure que tenia un petit sac de pell a la mà—. M’has dit que el seu esperit hauria de tornar a la Doni. No conec els camins de la Gran Mare Terra, només conec el món de l’esperit dels tòtems del Clan. He demanat al meu Lleó de les Cavernes que em guiés fins aquí. Potser és el mateix lloc, o potser la teva Gran Mare coneix aquest lloc, però el Lleó de les Cavernes és un tòtem poderós i el teu germà no està desemparat.

—Gràcies, Ayla. Sé que has fet el que has pogut.

—Potser no ho entens, com jo no entenc la Doni, però el Lleó de les Cavernes ara també és el teu tòtem. Et va escollir, com em va escollir a mi, i et va marcar com em va marcar a mi.

—Ja m’ho has dit abans, això, però no estic segur de què vol dir.

—T’havia d’escollir, quan et va escollir per a mi. Només un home amb el tòtem del Lleó de les Cavernes és prou fort per a una dona amb el tòtem del Lleó de les Cavernes, però hi ha una cosa que has de saber. En Creb sempre em deia que no era fàcil viure amb un tòtem poderós. El seu esperit et provarà, per saber si n’ets digne. Serà molt dur, però en trauràs més beneficis que no et penses. —Va enlairar la petita bossa—. T’he fet un amulet. No cal que el portis al coll, com jo, però l’hauries de portar a sobre. A dins, hi he posat un tros de roig ocre per tal que pugui contenir un tros del teu esperit i un tros del teu tòtem, però em penso que hauria de contenir una cosa més.

En Jondalar arrufava les celles. No la volia ofendre, però no estava segur de voler portar aquell amulet del tòtem del Clan.

—Em penso que hauries d’agafar un tros de pedra de la tomba del teu germà. Un tros del seu esperit romandrà a la pedra, i te la pots endur quan tornis al teu poble.

Els nusos de consternació del front d’en Jondalar es van accentuar i, sobtadament, es van desfer. És clar, allò ajudaria la Zelandoni a trobar aquell lloc en estat de trànsit. Potser els tòtems del Clan tenien més sentit del que ell veia. Al cap i a la fi, no havia creat la Doni els esperits de tots els animals?

—Ayla, com és que sempre saps ben bé què s’ha de fer? Com pots haver après tant vivint amb qui vivies? Sí. Guardaré això i hi ficaré una pedra de la tomba d’en Thonolan —va dir.

Va mirar la grava solta i els còdols de caires tallants que s’agombolaven contra el mur precari que havia estat creat per les mateixes forces que havien trencat les lloses i els blocs de pedra dels abruptes costats de la gorja. De cop i volta una pedra, cedint a la força còsmica de la gravetat, va baixar rodolant pel pedreguer i va aterrar als peus d’en Jondalar. A primer cop d’ull semblava igual que tots els altres fragments inofensius de granit i de pedres sedimentàries. Però, quan la va agafar, el va sorprendre veure una opalescència resplendent en el punt on s’havia esquerdat. En el cor de la pedra blanca lletosa refulgien potents llums vermelles i, segons com la movia, apareixien unes tires de blau i de verd que ballaven i guspirejaven sota el sol.

—Ayla, mira —va dir tot ensenyant-li el petit tros d’òpal—. Per darrere no ho diries mai. Sembla una pedra normal i corrent però mira aquí, l’esquerda. Els colors semblen venir de molt endins, i són tan brillants. Sembla gairebé viva.

—Potser ho és, o potser és un tros de l’esperit del teu germà —va contestar ella.