Capítol 1

L’Ayla, tremolant de por, es va aferrar a l’home alt que tenia al costat mentre mirava els estranys que s’acostaven. En Jondalar li va posar el braç a l’espatlla per protegir-la, però ella continuava esgarrifada.

«Que gros que és!», pensava l’Ayla, bocabadada, mirant-se l’home que anava al capdavant, el dels cabells i la barba de color de foc. No havia vist mai ningú tan gros. Fins i tot feia semblar petit en Jondalar, i val a dir que l’home que la protegia era més alt que la majoria. L’home pèl-roig que se’ls acostava era més que alt; era immens, com un ós. Tenia el coll bombat, un pit que podia haver encabit dos homes normals i uns bíceps immensos que eren com les cuixes de la majoria d’homes.

L’Ayla va mirar en Jondalar de reüll i no li va veure por al rostre, però sí un somriure cautelós. Eren desconeguts, i en els seus llargs viatges havia aprés a ser caut amb els desconeguts.

—No recordo haver-vos vist abans —va dir l’home gros sense preàmbul—. De quin campament sou?

L’Ayla es va adonar que no parlava la llengua d’en Jondalar, sinó una de les altres que li havia ensenyat.

—De cap campament —va dir en Jondalar—. No som mamutois. —Va treure el braç de les espatlles de l’Ayla i va fer un pas endavant, amb els dos braços estirats i oferint els palmells per mostrar que no amagava res, en salutació d’amistat—. Sóc Jondalar dels Zelandoniis.

Les mans no li van ser acceptades.

—Zelandonii? És estrany… Un moment, oi que hi havia dos homes forasters en aquell poble del riu que hi ha cap a l’oest? Em sembla que el nom que vaig sentir era una cosa així.

—Sí, el meu germà i jo hi vam viure —va afirmar en Jondalar.

L’home de la barba flamejant va semblar pensar un moment i després, inesperadament, va fer un pas endavant per abraçar amb fermesa l’home alt i ros.

—Doncs som parents! —va exclamar, amb un somriure ample que li encenia la cara—. La Tholie és la filla del meu cosí!

El somriure d’en Jondalar va tornar a aparèixer, una mica tremolós.

—Tholie! Una dona mamutoi anomenada Tholie era família del meu germà! Em va ensenyar la vostra llengua.

—És clar! Ja t’ho he dit. Som parents. —Va agafar les mans que en Jondalar havia estès abans en senyal d’amistat i ell havia rebutjat—. Jo sóc Talut, cap del Campament del Lleó.

L’Ayla es va adonar que tothom somreia. Talut li va dirigir un somriure, i després la va observar amb ponderació.

—Veig que ara no viatges amb un germà —va dir a en Jondalar.

En Jondalar li va tornar a posar el braç a l’espatlla, i ella va copsar que un gest fugaç de dolor li arrufava el front abans de parlar.

—És l’Ayla.

—És un nom poc usual. Que és del poble del riu?

En Jondalar es va quedar desconcertat per la brusquedat de la pregunta, però després, en recordar Tholie, va somriure per dins. Aquella dona baixa i rabassuda tenia molt poca semblança amb l’home immens palplantat a la vora del riu, però eren fets de la mateixa pasta: tenien la mateixa franquesa, el mateix candor desinteressat, gairebé ingenu. En Jondalar no sabia què dir. No seria fàcil d’explicar la vida de l’Ayla.

—No, viu en una vall que és a uns dies de camí.

En Talut semblava perplex.

—No he sentit parlar de cap dona amb aquest nom que visqués a la vora. Estàs segur que és mamutoi?

—Estic segur que no ho és.

—De quin poble és, doncs? En aquesta regió només vivim els que cacem mamuts.

—No tinc poble —va dir l’Ayla enlairant la barbeta amb aire de desafiament.

En Talut la va mirar intrigat. Havia parlat en el seu idioma, però la qualitat de la seva veu i la manera de fer els sons era… estranya. No desagradable, però tampoc habitual En Jondalar tenia l’accent del qui parla un idioma que no és el seu; la diferencia en la manera de parlar d’ella anava més enllà de l’accent. En Talut sentí agullonat l’interès.

—Bé, aquí no és lloc per parlar —va dir en Talut finalment—. La Nezzie farà caure tota la ira pròpia de la Mare sobre mi si no us convido. Les visites sempre porten una mica d’animació, i fa temps que no en tenim. El Campament del Lleó us donarà la benvinguda, Jondalar dels Zelandoniis i l’Ayla de Cap Poble. Veniu?

—Tu què hi dius, Ayla? T’agradaria anar-hi? —va preguntar en Jondalar, passant al zelandonii perquè li pogués contestar amb sinceritat sense temor d’ofendre—. No trobes que ja és hora que coneguis el teu poble? Oi que és el que et va dir l’Iza que fessis: trobar la teva gent?

No volia semblar massa delerós, però després de tant temps sense parlar amb ningú més que ella, li abellia de fer aquella visita.

—No ho sé —va dir ella tot arrufant les celles amb indecisió—. Què pensaran de mi? Ell volia saber quin era el meu poble. Jo ja no tinc poble. I si no els agrado?

—Els agradaràs, Ayla, creu-me. Sé que els agradaràs; en Talut t’ha convidat, oi? No li ha fet res que no tinguessis poble. A més a més, mai no sabràs si f acceptaran, o si els agradaràs, si no els donés una oportunitat. Ells són la mena de gent amb qui hauries d’haver crescut, ja ho saps. No cal que ens hi estiguem gaire. Podem marxar en qualsevol moment.

—Podem marxar en qualsevol moment?

—És clar.

L’Ayla va clavar els ulls a terra mirant de decidir-se. Hi volia anar, se sentia atreta per aquella gent i estava encuriosida per saber-ne més coses, però sentia la tibantor d’un nus de terror a l’estómac. Va alçar els ulls i va mirar els dos cavalls peluts de les estepes que pasturaven l’herba sucosa de la plana vora el riu, i el temor es va intensificar.

—I què passa amb la Whinney! Què li faran? I si la volen matar? No puc permetre que ningú li faci mal!

En Jondalar no havia pensat en la Whinney. No sabia què dirien.

—No sé què faran, Ayla, però no crec que la matin si els diem que és especial i que no és per menjar. —Va recordar la sorpresa i el sentiment inicial de temor respectuós que li havia produït la relació de l’Ayla amb el cavall. Seria interessant de veure com reaccionaven ells—. Tinc una idea.

En Talut no entenia el que deien l’Ayla i en Jondalar, però veia que la dona no n’estava convençuda, i que ell mirava d’animar-la. També s’adonà que ella parlava amb el mateix accent estrany fins i tot l’idioma d’ell. L’idioma d’ell, va pensar, però no el d’ella.

Cavil·lava sobre l’enigma de la dona amb certa afecció: li agradava tot allò nou o poc usual, tota cosa inexplicable era un repte per a ell. Però llavors el misteri va assolir una dimensió totalment nova. L’Ayla va fer un xiulet agut i estrident. De cop i volta una euga de color palla i un poltra d’una tonalitat marró especialment fosca es van acostar a la dona galopant, es van aturar i van deixar que ella els toqués! L’home gros va contenir un estremiment de temor. Allò era superior a tot el que havia vist fins aleshores.

«És mamut?», es va preguntar amb una aprensió creixent. Algú amb poders especials? Molts d’Aquells Que Servien la Mare deien tenir màgia per cridar els animals i dirigir la cacera, però ell no havia vist mai ningú amb tant domini sobre els animals que els fes acudir amb un senyal. Aquella noia tenia un talent únic, era una mica esfereïdor; però quants beneficis en podria treure el campament, d’un talent així! Caçar seria tan fàcil!

Just quan en Talut començava a recuperar-se del xoc, la dona jove n’hi va provocar un altre. Aferrada a la rígida crinera de l’euga, va fer un salt per pujar-hi al llom i hi va seure encamellada. L’home gros va badar la boca astorat mentre el cavall, amb l’Ayla al llom, emprenia el galop per la vora del riu. Amb el poltre al darrere, van pujar el vessant camí de les estepes de més enllà. La sorpresa dels ulls d’en Talut era compartida per la resta del grup, sobretot per una nena de dotze anys, que es va acostar a ell com cercant protecció.

—Com ho ha fet, Talut? —va preguntar la nena amb una veu que reflectia sorpresa i respecte, i un deix d’anhel—. Aquell cavall petit era tan a prop, gairebé el podia haver tocat!

L’expressió d’en Talut es va assuaujar.

—Li ho hauràs de preguntar, Latie. O potser a en Jondalar —va dir girant-se cap al foraster alt.

—Jo mateix no n’estic segur —va contestar ell—. L’Ayla té una cosa especial amb els animals. Coneix la Whinney des que era una pollina.

—Whinney?

—És la meva manera de pronunciar el nom que li ha posat a l’euga Quan el diu ella, és evident que és el nom d’un cavall. El poltre es diu Llamp, l’hi vaig posar jo, m’ho va demanar ella. En zelandonii vol dir «el que corre molt de pressa». També vol dir algú que s’esforça per ser el millor Quan em vaig trobar l’Ayla, estava ajudant l’euga a parir el poltre.

—Una visió ben curiosa, tanmateix! No hauria dit mai que una euga permetés que se li acostés ningú en un moment així —va dir un dels altres homes.

La demostració sobre el cavall havia tingut l’efecte que havia previst en Jondalar, i li va semblar que era el moment adequat per plantejar la preocupació de l’Ayla.

—Em penso que li agradaria anar al vostre campament, Talut, però li fa por que penseu que aquests cavalls són per caçar i, com que no tenen por de la gent, seria molt fàcil matar-los.

—Certament. Sembla que m’hagi llegit el pensament, però no m’estranya.

En Talut va veure que l’Ayla reapareixia amb l’aspecte d’un animal estrany, mig humà mig cavall. Era una sort no haver-se-la trobat de sorpresa, Hauria estat… enervant. Es va preguntar momentàniament quina fila faria ell muntat al llom d’un cavall, si la seva figura seria tan imposant com ho era a terra. I després, imaginant-se eixancarrat sobre un cavall d’estepa baix però robust com la Whinney, va esclafir a riure.

—Seria més fàcil que carregués jo aquesta euga que no pas que em portés ella a mi! —va dir.

En Jondalar va riure. No era difícil seguir el fil dels pensaments d’en Talut. Uns quants van riure, o van contenir una rialla, i en Jondalar va pensar que tots es devien haver imaginat muntats en un cavall. No era tan estrany. A ell li havia passat el mateix quan va veure l’Ayla dalt de la Whinney per primer cop.

L’Ayla havia vist la sorpresa esfereïda de les cares del petit grup de gent i, si en Jondalar no l’hagués estat esperant, hauria continuat galopant fins a la seva vall. Ja havia rebut prou mostres de desaprovació de petita per fer coses que no es consideraven acceptables, i havia gaudit de prou llibertat des d’aleshores, vivint sola, per sotmetre’s ara de bon grat als retrets dels altres pel seu comportament. Estava disposada a dir a en Jondalar que, si volia, podia anar-se’n amb ells, que ella tornava a la vall.

Però quan va tornar i va veure en Talut encara rialler per la imatge mental de la seva figura muntada al cavall, va tornar-s’ho a pensar. El fet de riure havia esdevingut preciós per a ella. Quan vivia amb el Clan no li ho permetien; els posava nerviosos i incomodes. Només amb en Durc, en secret, havia pogut riure a pler. Van ser el Bebé, i la Whinney, els que l’havien ensenyada a gaudir de la sensació de riure, però en Jondalar era la primera persona que havia compartit rialles obertament amb ella.

Va mirar en Jondalar, que reia satisfet amb en Talut. Ell va alçar els ulls per mirar-la, i la màgia d’aquells ulls d’un blau impossible va tocar un punt del seu cor que va ressonar amb una resplendor càlida i la va fer estremir d’amor. No podia tornar a la vall si no era amb ell. La simple idea de viure sense ell li provocava una sensació d’ofec a la gola i el dolor abrasiu de les llàgrimes retingudes.

Tot cavalcant cap a ells, es va adonar que si bé no era tan alt com l’home pèl-roig, en Jondalar era gairebé igual d’alt i de gros que els altres tres homes. No, un era un noi. I hi havia una noia també? Es va trobar observant el grup de gent subreptíciament, mirant-los de cua d’ull.

Amb moviments corporals va fer aturar la Whinney i, tot enlairant una cama, va desmuntar. Els dos cavalls van semblar neguitejar-se quan se’ls va acostar en Talut, i l’Ayla va acariciar la Whinney i va posar un braç al voltant del coll del Llamp. Necessitava tant com ells una presència familiar i conhortadora.

—Ayla de Cap Poble —va dir, no del tot segur que aquella fos la manera d’adreçar-s’hi, tot i que ates el seu talent extraordinari, bé ho podia ser—. En Jondalar diu que tens por que, si ens veniu a veure, els cavalls puguin prendre mal. Et dic ara i aquí que mentre Talut sigui el cap del Campament del Lleó, aquesta euga i el seu poltre no prendran cap mal. M’agradaria que vinguéssiu vosaltres i els cavalls. —Va ampliar el somriure amb una rialleta—. Altrament no ens creurà ningú!

L’Ayla se sentí més tranquil·la, i era conscient que en Jondalar hi volia anar. No tenia cap motiu real per negar-s’hi, i l’atreia la rialla fàcil i amistosa de l’home pèl-roig immens.

—Sí, vindré —va dir.

En Talut va assentir, somrient, i la va mirar cavil·lant en el seu accent intrigant, en la seva actitud imposant amb els cavalls. Qui era l’Ayla, aquella dona de cap poble?

L’Ayla i en Jondalar havien acampat al costat del turbulent riu i aquell matí mateix, abans de trobar el grup del Campament del Lleó, havien decidit emprendre el camí de retorn. El curs de l’aigua era massa ample per creuar-lo sense entrebancs, i no valia la pena fer l’esforç si pensaven desfer el camí per tornar. Les estepes de l’est de la vall on havia viscut l’Ayla tota sola durant tres anys eren més accessibles, i com que no havia tingut necessitat d’enfilar gaire sovint el difícil senderó que sortia per l’oest de la vall, l’àrea no li era gens familiar. Havien sortit en direcció a l’oest però, com que no tenien cap destí previst, van acabar girant cap al nord, i després a l’est, però molt més enllà d’on havia arribat mai l’Ayla en les seves sortides per caçar.

En Jondalar l’havia convençuda de fer el viatge d’exploració per acostumar-la a viatjar. Volia endur-se-la amb ell a casa seva, però era molt lluny, oest enllà. Ella s’havia mostrat reàcia, i atemorida, a deixar la segura vall per viure amb gent desconeguda en un lloc desconegut. Ell, encara que delerós de tornar després de tants anys de viatge, s’havia fet a la idea de passar l’hivern amb ella a la vall. El camí de tornada era llarg —possiblement duraria tot un any— i seria millor sortir a la darreria de la primavera. Estava segur que llavors ja la podria convèncer de marxar amb ell. No volia ni pensar en cap altra possibilitat.

L’Ayla l’havia trobat, malferit i a les portes de la mort, al començament de l’estació càlida que ara era a les acaballes, i coneixia la tragèdia que havia sofert. Es van enamorar quan ella el curava, però els va costar prou derruir les barreres d’uns antecedents personals immensament diferents. Encara estaven aprenent les maneres de viure i les reaccions de l’un i l’altra.

L’Ayla i en Jondalar van acabar de desmuntar el campament i, per a sorpresa, i interès, de la gent que esperava, van carregar les existències i l’equip sobre l’euga per comptes de portar-lo a l’esquena amb un sac o armadura. Tot i que algunes vegades havien cavalcat tots dos en el cavall més fort, l’Ayla va pensar que la Whinney i el poltre estarien més tranquils si la veien. Anaven tots dos darrere el grup de gent: en Jondalar guiava el Llamp amb una corda llarga lligada a un ronsal que havia dissenyat expressament. La Whinney seguia l’Ayla sense cap guia visible.

Van seguir el curs del riu unes quantes milles per una vall ampla envoltada de prades. Caminaven amb l’herba a Tallada del pit, entre raïms de llavors que capcinejaven amb pesantor i es balancejaven amb onades daurades als vessants al ritme de l’aire frígid de les immenses glaceres del nord que bufava a ratxes sincopades. A les estepes obertes, uns quants pins i bedolls s’apilonaven al llarg del curs de l’aigua buscant amb les arrels la humitat arrabassada pels vents dessecants. Ala vora del riu encara hi havia jonquills i canyes verds, però un vent glaçat sacsejava les branques caduques, desposseïdes de fulles.

La Latie s’endarreria de tant en tant per mirar els cavalls i la dona; finalment van veure unes quantes persones en un revolt del riu. Llavors va córrer cap a ells per ser la primera a informar-los dels visitants. En sentir els seus crits, tots es van girar a mirar com beneits.

D’un lloc que a l’Ayla li semblà una gran cavitat al marge del riu, una mena de cova, potser, però diferent de les que havia vist fins aleshores sortia molta gent. Semblava haver-se originat al vessant de cara al riu, però no tenia la forma casual dels marges de pedra o de terra. Sobre el sostre d’herbei creixia gespa, però l’obertura era massa uniforme, massa regular, i feia una sensació estranya i poc natural: era un arc perfectament simètric.

De cop i volta se’n va adonar, a un nivell emocional profund. No era una cova, i aquella gent no era del Clan! No s’assemblaven a l’Iza, que era l’única mare que recordava, ni a en Creb o a en Brun, baixos i cepats, amb uns ulls grossos ombrejats per generoses serralades de celles, el front inclinat cap enrere, i la mandíbula sense barbeta sortida cap enfora. Aquestes persones s’assemblaven a ella, a la mare que l’havia fet néixer. La seva mare, la seva mare real, es devia haver assemblat a una d’aquelles dones. Eren els Altres! Aquell era el seu lloc! Entendre-ho li va provocar un accés d’excitació i un estremiment de por.

Un silenci estabornit va rebre els estranys —i els seus cavalls encara més estranys— quan van arribar a l’emplaçament permanent d’hivern del Campament del Lleó. Llavors tothom va semblar posar-se a enraonar alhora.

—Talut! Què ens has portat aquest cop?

—D’on has tret aquests cavalls?

—Què els has fet?

Algú es va adreçar a l’Ayla:

—Com els fas parar quiets?

—De quin campament son, Talut?

La gent es va anar acostant sorollosa i gregària, delerosa de veure i de tocar tant les persones com els cavalls. L’Ayla estava aclaparada, confusa. No estava acostumada a tanta gent. No estava acostumada a sentir parlar, especialment si tothom ho feia alhora. La Whinney els esquivava, parava les orelles, amb el cap alt i el coll corbat, mirant de protegir el poltre espantat i acovardit pel cercle de gent que s’anava tancant.

En Jondalar era conscient de la confusió de l’Ayla i del neguit dels cavalls, però no sabia com fer-ho entendre a en Talut o a la resta de la gent. L’euga suava, movia la cua i girava en cercles. De cop i volta, no ho va poder aguantar més; es va arborar, renillant atemorida, i va fustigar amb forts unglots la gent que l’envoltava perquè es fes enrere.

L’angoixa de la Whinney va reclamar tota l’atenció de l’Ayla, Va dir el seu nom amb un so com de carícia consoladora i va fer els gestos que feia servir per comunicar-se abans que en Jondalar li ensenyés a parlar.

—Talut! Ningú no ha de tocar els cavalls si l’Ayla no ho permet! Només ella pot dominar-los. Són afables, però l’euga pot ser perillosa si se la provoca o si li sembla que el poltre corre perill. Algú podria prendre mal —va dir en Jondalar.

—Enrere! Ja l’heu sentit —va cridar en Talut amb una veu potent que va fer callar tothom. Quan la gent i els cavalls es van haver tranquil·litzat, en Talut va continuar en un to de veu normal—. La dona és l’Ayla. Li he promès que no faríem mal als cavalls si ens venia a veure. Ho he promès com a cap del Campament del Lleó. Ell és en Jondalar dels Zelandoniis, i parent nostre, germà d’un familiar de la Tholie. —Després, amb una ganyota de satisfacció, va afegir—: En Talut ha portat visites!

Hi va haver senyals d’assentiment. Tothom es va quedar romancejant per allà, mirant amb veritable curiositat però a prou distància per evitar els miquels de l’euga. Si haguessin marxat en aquell moment, els estranys ja haurien provocat prou comentaris i interès com a mínim per a un any. La noticia que hi havia dos homes forasters a la regió vivint amb el poble del riu al sud-oest havia estat comentada a les assemblees d’estiu. Els mamutoi comerciaven amb els sharamudois, i com que la Tholie, que era una d’ells, havia escollit un home del riu, el Campament del Lleó s’hi havia interessat encara més. Però mai no havien pensat que un dels homes forasters podia arribar al seu campament, i sobretot amb una dona que tenia un domini màgic sobre els cavalls.

—Estàs bé? —va preguntar en Jondalar a l’Ayla.

—Han espantat la Whinney, i també el Llamp. Sempre enraonen tots alhora? Dones i homes al mateix temps? És un desgavell, i criden tant, que no se sap qui diu què. Potser hauríem de tornar a la vall —va dir l’Ayla tot acariciant el coll de l’euga, repenjada en ella, donant i rebent consol alhora.

En Jondalar sabia que l’Ayla estava gairebé tan angoixada com els cavalls. El sorollós amuntegament de gent l’havia trasbalsada. Potser valdria més no quedar-s’hi gaire. Potser valdria més començar amb dues o tres persones, fins que s’anés acostumant a la gent de la seva mena, però es preguntava què pensaria si no s’hi arribava a acostumar mai. Bé, de moment eren allà. A veure què passava.

—De vegades la gent és cridanera, i parlen tots alhora, però en general parla un de sol. I em penso que ara aniran amb compte amb els cavalls, Ayla —va dir ell.

Mentre l’Ayla es posava a descarregar les sàrries lligades als dos costats de l’animal amb un arnés que havia fet de corretges de pell, en Jondalar va fer en Talut a una banda i li va dir en veu baixa que els cavalls, i l’Ayla, estaven una mica neguitosos i que necessitaven una mica de temps per acostumar-se a tothom.

—Val més que els deixin sols una estona.

En Talut ho va entendre, i va anar parlant un a un amb tots els del campament. Es van dispersar i van anar a fer altres feines, a preparar menjar, a treballar pells o eines, per poder mirar sense que es notes tant. També ells estaven incomodes. Els estranys eren interessants, però una dona amb una màgia tan imposant podia fer qualsevol cosa inesperada.

Només uns quants nens es van quedar a mirar amb un interès àvid l’home i la dona que descarregaven. Les criatures no molestaven l’Ayla: feia anys que no en veia, d’ençà que havia deixat el Clan, i li provocaven tanta curiositat com ella a ells. Va treure l’arnés i el ronsal del Llamp i els va acariciar una mica tots dos. Després de fer una bona gratada i una abraçada afectuosa al poltre, va alçar els ulls i es va trobar la Latie mirant el jove animal amb melangia.

—Vols tocar cavall? —va preguntar l’Ayla.

—Puc?

—Vine. Dóna’m mà. Ensenyo.

Va agafar la mà de la Latie i la va acostar a l’atapeït abric d’hivern del poltre a mig créixer. El Llamp va girar el cap per ensumar i fregar la nena amb el morro.

El somriure de gratitud de la Latie va ser tot un regal.

—Li agrado!

—Agrada que gratis, també. Així —va dir l’Ayla tot ensenyant-li els punts de picor especial.

El Llamp estava encantat amb l’atenció, i ho demostrava, i la Latie estava fora de si de joia. El poltre l’havia atret des del primer moment. L’Ayla es va girar d’esquena per ajudar en Jondalar i no va veure que s’acostava un altre nen. Quan es va girar, va ofegar un crit i va sentir que li fugia la sang de la cara.

—Que passa res si en Rydag toca el cavall? —va dir la Latie—. No pot parlar, però jo sé que li agradaria.

En Rydag sempre provocava una reacció de sorpresa en la gent. La Latie ja hi estava acostumada.

—Jondalar! —va cridar l’Ayla amb un murmuri rogallós—. Aquest nen podria ser el meu fill! És igual que en Durc!

Ell es va girar i va obrir els ulls bocabadat. Era un nen d’esperits mixtos.

Els caps plans —aquells als quals l’Ayla anomenava Clan— eren animals per a la majoria de la gent, i molts consideraven que aquella mena de criatures eren una «abominació», mig animals, mig humans. Havia estat una desagradable sorpresa per a en Jondalar saber que l’Ayla havia donat a llum un fill d’esperits mixtos. Normalment, la mare d’un nen així era una pària, bandejada per por que no tornés a treure l’esperit animal del mal i fes que altres dones donessin a llum abominacions com aquella. Hi havia gent que ni tan sols volia admetre que existien, i trobar-ne ara un vivint amb persones era més que inesperat. Era increïble. D’on havia sortit aquell noi?

L’Ayla i el nen es miraven l’un a l’altre, abstrets de tot el que passava al seu voltant. «És prim per ser mig Clan», va pensar l’Ayla. «Normalment tenen els ossos grossos i són musculosos. Ni tan sols en Durc era així de prim. Està malalt». L’ull de dona preparada en medicina de l’Ayla li va fer suposar que era un problema de naixement, alguna afecció del múscul fort del pit que palpitava i bategava i feia moure la sang. Però anava espigolant aquelles dades sense pensar, amb tota la seva atenció concentrada en la cara, el cap, en les similituds i diferències entre aquell nen i el seu fill.

Aquells ulls marrons, grossos i intel·ligents eren com d’en Durc, amb la mateixa mirada de saviesa antiga molt superior a la seva edat. Va sentir una fiblada d’enyorament i un nus a la gola. Però també reflectien un dolor i un sofriment, no només físic, que en Durc no havia conegut mai. Va sentir un accés de compassió. Després d’estudiar-lo amb molta atenció, va decidir que les celles d’aquell nen no eren tan pronunciades. Ja als tres anys, quan ella va marxar, les serralades ossoses sobre els ulls d’en Durc eren ben desenvolupades. Els ulls i les celles prominents d’en Durc eren del Clan, però el seu front era com el d’aquell nen. No el tenia inclinat enrere i aplanat com el Clan, sinó alt i amb volta, com ella.

Se li’n va anar el cap pensant. Va recordar que ara en Durc devia tenir sis anys, prou gran per acompanyar els homes a practicar amb les armes de caça. «Però serà en Brun qui li ensenyarà a caçar, no en Broud». El record d’en Broud li va provocar un rampell de ràbia. No oblidaria mai l’odi que el fill de la parella d’en Brun havia cultivat contra ella fins a arribar a treure-li el fill, per malicia, i a fer-la fora del Clan, Va tancar els ulls tot sentint el dolor del record com el tall d’un ganivet. No volia creure que no tornaria a veure el seu fill mai més.

Va obrir els ulls i va veure en Rydag, i va sospirar.

«Quina edat deu tenir aquest nen? Es petit, però deu ser a la vora de l’edat d’en Durc», va pensar, tornant-los a comparar. La pell d’en Rydag era clara, i tenia els cabells negres i arrissats, però més clars i més suaus que els espessos cabells marrons més comuns al Clan. La diferencia més gran que l’Ayla copsava entre aquell nen i el seu fill era la barbeta i el coll. El seu fill tenia el coll com el d’ella —alguna vegada s’havia ennuegat menjant, cosa que no passava mai als altres nens del Clan— i una barbeta entrada però distintiva. Aquest noi tenia el coll curt del Clan i la mandíbula sortida. Llavors va recordar que la Latie havia dit que no podia parlar.

De cop i volta, en un moment de lucidesa, va comprendre com devia ser la vida d’aquell nen. Una cosa era que una nena de cinc anys que havia perdut la família en un terratrèmol fos trobada per un clan de gent que no era capaç d’articular paraules i hagués d’aprendre el llenguatge de signes que usaven per comunicar-se, i una altra de molt diferent era viure amb gent que parlava i no ser capaç de fer-ho. Va recordar la frustració que havia sentit ella per no poder comunicar-se amb la gent que l’havia acollida, i pitjor encara, els problemes que havia tingut per fer que en Jondalar l’entengués abans d’aprendre a parlar. I si no hagués estat capaç d’aprendre’n?

Va fer un senyal al noi, un gest de salutació senzill, un dels primers que havia aprés feia tant temps. Hi va haver un moment d’excitació als ulls del nen, i després va moure el cap, perplex. L’Ayla va copsar que no havia aprés mai la manera de parlar del Clan amb gestos, però que devia retenir alguns vestigis dels records del Clan. Estava segura que, per un instant, havia reconegut el senyal.

—Pot tocar el cavall petit? —va tornar a preguntar la Latie.

—Sí —va dir l’Ayla tot agafant-li la mà. «És tan delicat, tan fràgil», va pensar, i després va entendre la resta. Ell no podia córrer com els altres nens. No podia jugar a jocs normals i barallar-se. Només podia mirar… i desitjar.

Amb una expressió de tendresa que en Jondalar no li havia vist mai abans, l’Ayla va agafar el nen i el va pujar al llom de la Whinney. Fent senyal al cavall que la seguís, els va passejar a poc a poc al voltant del campament. Les converses es van esmorteir i tothom es va girar per mirar en Rydag assegut sobre el cavall. Encara que n’havien parlat, cap d’ells no havia vist mai ningú muntat en un cavall, tret d’en Talut i la gent que els havia trobat a la vora del riu. A ningú no li havia passat mai pel cap.

Una dona gran i maternal va emergir de l’estrany habitatge i, en veure en Rydag sobre l’euga que s’havia enarborat perillosament a dos dits del seu cap, va arrencar a córrer per salvar-lo. Però, en acostar-s’hi, va esdevenir conscient del dramatisme silenciós de l’escena.

La cara del nen era radiant de meravella i d’encantament Quantes vegades no havia contemplat els altres nens amb ulls delerosos, impedit per la debilitat o per la seva diferència de fer el que ells feien? Quantes vegades no havia desitjat poder fer alguna cosa per ser admirat o envejat? Ara, per primer cop, assegut al llom d’un cavall, totes les criatures del campament, i tots els adults, el miraven amb ulls d’admiració.

La dona de l’habitatge tenia una expressió cavil·losa. Era possible que aquella estranya hagués entès el noi tan de pressa? Que l’hagués acceptat tan fàcilment? Veient la manera com l’Ayla mirava en Rydag, era evident que era així.

L’Ayla va veure que la dona la mirava amb atenció i després somreia. Li va tornar el somriure i es va aturar al seu costat.

—Has fet en Rydag molt feliç —va dir la dona tot allargant els braços per agafar el jove que l’Ayla enlairava del cavall.

—És petit —va dir l’Ayla.

La dona va fer que sí.

—Em dic Nezzie —va dir ella.

—A mi diuen Ayla.

Les dues dones es van mirar, es van observar l’una a l’altra amb atenció, no amb hostilitat, sinó temptejant el terreny per a una relació futura.

A l’Ayla li venien al cap preguntes que volia fer sobre en Rydag, però vacil·lava, insegura de si era adequat o no preguntar. La Nezzie era la mare del noi? Si era així, com és que havia tingut un fill d’esperits mixtos? Tornava a confondre-la una pregunta que l’havia amoïnat d’ençà que havia nascut en Durc. Com començava la vida? Una dona només se n’adonava quan el seu cos canviava perquè hi creixia un nadó. Com entrava la vida dins d’una dona?

En Creb i l’Iza creien que començava una nova vida quan les dones s’empassaven els esperits del tòtem dels homes. En Jondalar creia que la Gran Mare Terra barrejava els esperits d’un home i d’una dona i els posava dins la dona quan es quedava prenyada. Però l’Ayla s’havia format una opinió pròpia. Quan es va adonar que el seu fill tenia algunes de les seves característiques i algunes de les del Clan, va saber que no havia començat a formar-se una vida dintre d’ella fins que en Broud no la va penetrar a la força.

El record la feia estremir, però era tan dolorós que no podia oblidar-ho, i havia acabat creient que hi havia una relació entre l’òrgan que l’home ficava pel lloc on naixien els nens i el fet que comencés una vida dins d’una dona. En Jondalar ho havia trobat una idea ben estranya, i havia mirat de convèncer-la que era la Mare qui creava la vida. Ella no l’havia cregut del tot, i ara ho dubtava. L’Ayla havia crescut amb el Clan, era un membre del Clan, per molt diferent que en fos l’aspecte. Malgrat l’espant de la violació, sabia que en Broud exercia els seus drets. Però, com podia ser que un home del Clan hagués violat la Nezzie?

La commoció de l’arribada d’un altre grup petit de caçadors va interrompre els seus pensaments. Un home es va acostar a l’Ayla i en Jondalar i es va treure la caputxa. Tots dos van obrir la boca de la sorpresa: l’home era fosc! Tenia la pell d’un color viu marró fosc. Era gairebé del color del Llamp, ja prou rar per a un cavall. Cap dels dos no havia vist mai una persona amb la pell fosca.

Els cabells eren negres, amb uns rínxols espessos que formaven un barret com la pell d’un mufló negre. Els ulls també eren negres, i centellejaven amb delit quan somreia, deixant al descobert unes dents blanques resplendents i una llengua rosada que contrastava amb la pell fosca. Sabia la perplexitat que provocava quan el veien per primer cop, i no li molestava gens.

Era un home perfectament normal en altres aspectes, d’estatura mitjana, a penes uns centímetres més alt que l’Ayla, i de complexió regular. Però una vitalitat compacta, una economia de moviment i una còmoda confiança en ell mateix creaven la impressió d’algú que sabia què volia i no s’estava de res per aconseguir-ho. Els seus ulls van refulgir amb resplendor afegida quan va veure l’Ayla.

En Jondalar va reconèixer la mirada d’atracció i va arrufar les celles, però ni la dona rossa ni l’home de pell morena se’n van adonar. Ella estava captivada per la novetat d’un color tan poc usual, i el mirava amb la fascinació descarada d’un nen. A ell l’atreia tant l’aura d’innocència que projectava la resposta d’ella com la seva bellesa.

De cop i volta l’Ayla es va adonar que el mirava bocabadada, i va abaixar el cap enrojolada. En Jondalar li havia explicat que no era cap mena d’incorrecció que els homes i les dones es miressin a la cara, però la gent del Clan considerava que mirar algú als ulls no era només una manca de cortesia, sinó que era ofensiu, sobretot si era una dona. Era l’educació, els costums del Clan, reforçats una i altra vegada per en Creb i l’Iza per tal de fer-la més acceptable, allò que li produïa aquesta incomoditat.

Però la seva angoixa evident només va servir per atiar l’interès de l’home bru. Tot sovint era objecte d’una atenció poc usual per part de les dones. La sorpresa inicial de la seva aparició semblava provocar curiositat sobre altres possibles diferències. De vegades li semblava que totes les dones de les assemblees d’estiu volien descobrir per elles mateixes si era, de cap a peus, un home com tots els altres. No es que hi tingues objeccions, ell, però la reacció de l’Ayla l’intrigava tant com a ella el seu color. No estava acostumat a veure una dona adulta d’una bellesa extraordinària enrojolar-se amb la timidesa d’una nena.

—Ranec, has conegut els nostres visitants? —va cridar en Talut acostant-s’hi.

—Encara no, però ho espero… amb desfici.

En sentir la seva veu, l’Ayla va alçar el cap i va veure uns ulls negres plens de desig… i de subtil ironia. Aquells ulls entraren dins d’ella i arribaren a un punt que només en Jondalar havia tocat abans. El seu cos va respondre amb un estremiment inesperat que li va fer emetre un suau gemec i li va eixamplar els ulls de color blau gris. L’home es va inclinar cap endavant, disposat a agafar-li les mans, però abans de poder fer les salutacions tradicionals, el foraster alt es va col·locar entre ells i, amb la cella arrufada, va agafar les mans dels dos.

—Jo sóc en Jondalar dels Zelandoniis —va dir—. La dona que ve amb mi és l’Ayla.

L’Ayla era conscient que en Jondalar s’havia empipat per alguna cosa, alguna cosa relacionada amb l’home fosc. Sabia llegir el significat de les postures i de les actituds, i havia observat en Jondalar amb atenció per saber com s’havia de comportar ella. Però el llenguatge corporal de les persones que depenien de les paraules era molt menys determinat que el de la gent del Clan, que feia servir els gestos per comunicar-se, i encara no confiava del tot en les seves percepcions. Tanmateix, l’actitud d’aquella gent li semblava més fàcil i alhora més difícil de llegir, com amb aquell canvi sobtat d’actitud d’en Jondalar. S’adonava que estava empipat, però no sabia per què.

L’home va agafar les dues mans d’en Jondalar i les va encaixar amb fermesa.

—Jo sóc en Ranec, amic, el millor tallista, l’únic, tanmateix, del Campament del Lleó dels mamutois —va dir amb un somriure sorneguer. Després va afegir—: Quan hom viatja amb companyia tan bella, no li ha d’estranyar que cridi l’atenció.

Ara era en Jondalar qui se sentia incòmode. La simpatia i el candor d’en Ranec el van fer sentir com un taujà i, amb un dolor familiar, va recordar el seu germà. En Thonolan tenia la mateixa simpatia i seguretat, i sempre era el primer a parlar amb la gent que es trobaven al viatge. En Jondalar era més introvertit, i li feia por equivocar-se en iniciar una relació. S’havia comportat com un mal educat, si més no.

Però aquell accés de ràbia l’havia sorprès, i l’havia agafat amb la guàrdia baixa. L’abrasiva fiblada de la gelosia era una emoció nova per a ell, o almenys una emoció que feia tant temps que no havia experimentat que no l’esperava. Ell ho hauria negat amb vehemència, però aquell home alt i atractiu, amb un carisma inconscient i una habilitat notòria sota les pells del llit, estava més acostumat que fossin les dones les qui esdevenien geloses de les seves atencions.

Per què havia d’amoïnar-lo que un home mirés l’Ayla?, pensava en Jondalar. En Ranec tenia raó, bella com era, era normal que la miressin. I ella tenia dret a escollir. Només perquè era el primer home de la seva mena que havia trobat no volia dir que fos l’únic home que podria trobar atractiu mai. L’Ayla va veure que en Jondalar feia un somriure en Ranec, però va copsar la tensió persistent de les seves espatlles.

—Ranec sempre en parla com si res, per bé que no té per costum negar les seves altres habilitats —deia en Talut mentre els guiava cap a l’estranya cova que semblava feta de terra de ribera—. Amb això, en Wymez i ell són iguals, no n’hi ha gaires més. Li costa tant, a en Wymez, admetre la seva habilitat fabricant eines com al fill de la seva llar parlar de la talla. En Ranec és el millor tallista de tots els mamutois.

—Teniu un bon fabricant d’eines? Un tallador de pedrenyera? —va preguntar en Jondalar amb entusiasme, oblidat el rampell de gelosia amb la idea de trobar una altra persona que conegués el seu art.

—Sí, i també és el millor. El Campament del Lleó és molt conegut. Tenim el millor tallista, el millor fabricant d’eines i el Mamut més vell —va declarar el cap.

—I un cap prou gros perquè tothom hi estigui d’acord, tant si el creuen com si no —va dir en Ranec amb una ganyota.

En Talut, que coneixia la tendència d’en Ranec de canviar de tema quan es parlava de la seva habilitat com a tallista, li va fer una ganyota. Tanmateix, això no impedia que en Talut faronegés: estava orgullós del seu campament; i no s’estava de fer-ho saber a tothom.

L’Ayla observà la subtil interacció dels dos homes —el més gran, un gegant immens amb cabells vermells i ulls blau clar, l’altre, fosc i compacte— i va comprendre el profund vincle d’afecte i lleialtat que compartien tot i ser tan diferents com eren. Tots dos eren caçadors de mamuts, tots dos eren membres del Campament del Lleó dels Mamutois.

Es van dirigir cap a l’arc d’entrada que l’Ayla havia vist abans. Semblava obrir-se en un muntijol, o potser en una sèrie de muntijols, amagat al vessant que baixava cap al gran riu. L’Ayla havia vist que hi entrava i en sortia gent, és a dir, que devia ser una cova o un habitatge d’alguna mena; però semblava fet només de terra ben compacta, per bé que en alguns punts, sobretot al fons i als costats, hi creixia herba. Harmonitzava tan bé amb l’entorn que, si no fos per l’entrada, era difícil distingir l’habitatge dels seus entorns.

Amb una inspecció més atenta es va adonar que el cim arrodonit del muntijol era dipòsit de diversos objectes i estris curiosos. Llavors en va veure un de particular sobre l’arc d’entrada que la va deixar sense respiració.

Era el crani d’un lleó de les cavernes!