Capítol 17

En Jondalar va obrir la cortina que penjava davant de la plataforma de llit que compartia amb l’Ayla i va somriure. Ella era asseguda al bell mig amb les cames encreuades, nua, la pell rosada i relluent, pentinant-se els cabells.

—Em trobo tan bé —va dir ella tornant-li el somriure—. La Deegie m’ha dit que m’encantaria. T’ha agradat el bany de vapor?

Va pujar al llit al seu costat tot deixant caure la cortina. Ell també tenia la pell rosada i relluent, però ja s’havia vestit, s’acabava de pentinar i s’havia lligat els cabells al darrere amb una cua. El bany de vapor l’havia refrescat tant que fins i tot havia pensat d’afaitar-se, però només es va retallar una mica la barba.

—Sempre m’han agradat —va dir.

Després no es va poder resistir. La va agafar en braços, la va besar i es va posar a acariciar el seu cos càlid. Ella va respondre disposada, lliurant-se a la seva abraçada, i ell va sentir un gemec suau quan es va inclinar a besar-li el pit.

—Gran Mare, mira que ets temptadora, dona —va dir ell enretirant-se—. Però què dirà la gent quan comencin a arribar a la Llar del Mamut per adoptar-te i ens trobin compartint plaers per comptes de vestits i preparats?

—Els podem dir que tornin més tard —va contestar ella amb un somriure.

En Jondalar va esclafir a riure.

—No series capaç.

—Home, m’has fet el senyal, no? —va dir ella amb una ganyota entremaliada.

—El senyal?

—No te’n recordes? El senyal que fa un home a una dona quan la vol. Em vas dir que ja me n’adonaria, i després em vas besar i em vas tocar així. Ara m’acabes de fer el senyal i, quan un home fa el senyal, una dona del Clan mai no el rebutja.

—És veritat que no el rebutja mai? —va preguntar ell, no gaire disposat a creure-s’ho.

—És el que li ensenyen, Jondalar. És la manera de comportar-se d’una dona del Clan —va contestar amb una serietat absoluta.

—Mmmm, vols dir que jo decideixo? Si dic que ens quedem a compartir plaers, faràs esperar tothom?

Mirava de parlar seriosament, però li espurnejaven els ulls de joia davant d’aquella idea que era com una broma.

—Només si em fas el senyal —va contestar ella seguint la mateixa vena.

La va agafar en braços i la va tornar a besar i, en sentir la seva pell càlida i la resposta encara més càlida, va tenir temptacions de descobrir si feia broma o si volia dir el que deia però, de mal grat, la va deixar anar.

—No és ben bé el que prefereixo, però em penso que és millor que et vesteixis. No trigarà a venir gent cap aquí. Què et penses posar?

—No tinc res especial, tret d’alguns embolcalls del Clan, la roba que he portat fins ara, i un parell de calçons més. Tan de bo tingués res. La Deegie m’ha ensenyat el vestit que es posarà i és tan bonic… no he vist mai res igual. M’ha donat un dels seus raspalls quan ha vist que em raspallava els cabells amb un escardot —va dir l’Ayla tot ensenyant-li el raspall dur de pèl de mamut, amb un costat que feia de mànec embolicat amb cuir dur que li donava forma de pinzell de pintar ample i afuat—. També m’ha donat uns enfilalls de granadures i petxines. Em penso que me’ls posaré al cap, com fa ella.

—Més valdrà que et deixi sola perquè et preparis —va dir en Jondalar tot obrint la cortina per marxar. Es va inclinar per tornar-la a besar i es va aixecar. Quan la cortina de cuir es va tancar, en Jondalar se la va quedar mirant un moment amb el front arrufat. Tan de bo s’hagués pogut quedar amb ella sense haver de pensar en altra gent. Quan eren a la vall, podien fer el que volien quan volien. I ella no es preparava per ser adoptada per un poble que vivia tan lluny de casa seva. I si s’hi volia quedar? En Jondalar va tenir la desagradable sensació que, després d’aquella nit, res no seria igual.

Quan es va girar per marxar, en Mamut el va veure i el va cridar. L’home jove i alt es va dirigir cap al vell xaman.

—Si no estàs ocupat, em podries ajudar —va dir en Mamut.

—I tant que sí. Què he de fer? —va preguntar en Jondalar.

Des del fons d’una plataforma d’emmagatzematge, en Mamut li va ensenyar quatre pals llargs. Mirant-los de més a prop, en Jondalar va veure que no eren de fusta, sinó d’ivori sòlid: ullals de mamut redreçats i treballats. El vell li va donar una maça de pedra grossa i amb mànec. En Jondalar es va posar a examinar l’eina pesant: no n’havia vist mai cap d’igual. Estava totalment recoberta de cuir. Va veure que hi havia una ranura circular al voltant de tota la pedra amb un tronc de salze incrustat i lligat al mànec d’os. Tota la maça havia estat embolicada amb cuir moll sense adobar, només rascat. En assecar-se, el cuir s’havia encongit i subjectava amb fermesa la maça i el mànec.

El xaman el va portar cap al clot del foc i, enlairant una estora d’herba, li va ensenyar un forat d’uns quinze centímetres ple de pedres petites i trossos d’os i el van buidar. En Jondalar va agafar un dels pals d’ivori i va ficar la punta al forat. Mentre en Mamut l’aguantava recte, en Jondalar va anar col·locant les pedres i els ossos al voltant per mantenir-lo dret, martellejant cada peça amb la maça de pedra. Quan el pal va quedar ben fixat, en van posar uns altres fins a formar una mena d’arc al voltant del foc, a certa distància.

Després el vell va portar un paquet, el va desembolicar amb molta cura, gairebé amb reverència, i en va treure una làmina ben enrotllada d’un material fi membranós semblant al pergamí. Quan el va desenrotllar, en Jondalar va veure diverses figures d’animals —un mamut, ocells i un lleó de les cavernes— i estranys dibuixos geomètrics. Van subjectar la làmina als pals d’ivori creant una pantalla translúcida a pocs metres del foc. En Jondalar va fer uns passos enrere per observar l’efecte general i després va mirar de més a prop, encuriosit. Els intestins, després de ser oberts, rentats i assecats, solien ser translúcids, però aquella pantalla era feta d’una altra cosa. Li semblava saber quin material era, però no n’estava segur.

—Això no és fet d’intestins, oi? Hauria de tenir costures, i això és d’una sola peça. —En Mamut va assentir amb el cap—. Doncs llavors ha de ser la capa membranosa de la part de dins de la pell d’un animal molt gros, tret d’una sola peça amb una tècnica especial.

El vell va somriure.

—Un mamut —va dir—. Un mamut femella.

En Jondalar va obrir els ulls esbatanats, i va tornar a mirar la pantalla amb respecte.

—Com que va lliurar el seu esperit durant la primera cacera d’una assemblea d’estiu, cada campament va rebre una part del mamut femella blanc. La majoria dels campaments volien alguna cosa blanca. Jo vaig demanar això: en diem pell d’ombres. Té menys substància que cap altra de les peces blanques, i no es pot exhibir perquè tothom en vegi els poders, però jo crec que allò que és subtil pot ser més poderós. Això no és només un tros petit de l’animal: encerclava l’esperit interior de l’animal sencer.

En Brinan i en Crisavec van irrompre a l’espai del mig de la Llar del Mamut pel passadís que venia de les llars de l’Ur i de la Grua, perseguint-se i barallant-se. Van caure a terra, lluitant, i van estar a punt d’enclastar-se contra la delicada pantalla, però es van aturar en sec quan en Brinan va veure la prima cuixa d’una llarga cama que li barrava el pas. Van alçar els ulls directament cap al dibuix del mamut, i van ofegar una exclamació. Després van mirar en Mamut. En Jondalar no va veure que la cara del xaman reflectís cap expressió especial, però els dos nois de set i vuit anys van mirar el xaman, es van aixecar a corre-cuita i es van allunyar a poc a poc de la pantalla per dirigir-se a la primera llar com si haguessin rebut una forta reprimenda.

—Semblaven compungits, gairebé espantats, però tu no has dit ni una paraula. No sabia que els feies tanta por —va dir en Jondalar.

—Han vist la pantalla. De vegades, quan mires l’essència d’un esperit poderós, veus el teu propi cor.

En Jondalar va somriure i va assentir, no gaire segur d’entendre el que volia dir el vell xaman. Parla com un zelandoni, va pensar, amb ombres a la llengua, com feien tan sovint els posseïdors d’aquella fe. Tot i això, no estava segur de voler veure el seu propi cor.

Quan van travessar la Llar de la Guineu, els dos nois van fer un gest al tallista, que els va somriure. El somriure d’en Ranec es va ampliar quan va tornar a centrar l’atenció a la Llar del Mamut. Feia una estona que mirava. L’Ayla acabava d’aparèixer, i era dempeus davant la cortina fent-se els últims retocs a la túnica. Encara que la pell fosca impedia de manifestar-ho, es va ruboritzar en veure-la: es va sentir els batecs del cor i es va estremir de desig.

Com més la veia, més exquisida li semblava. Els llargs raigs de sol que es filtraven pel forat del fum semblaven dirigir tota la resplendor cap a ella; si més no, així ho veia ell. Volia recordar aquell moment, omplir els seus ulls d’aquella visió d’ella, fixant en grans paraules els seus sentiments. Els rínxols generosos i luxuriosos que li queien suaument sobre la cara eren com núvols daurats que jugaven amb els raigs de sol; els seus moviments inconscients personificaven la gràcia més sublim. Ningú no sabia com havia patit ell quan ella se’n va anar, ni l’alegria que sentia de veure-la esdevenir una mamutoi. Va arrufar les celles quan en Jondalar la va veure, s’hi va acostar i li va posar un braç a les espatlles amb aire possessiu, col·locant-se de manera que li impedia de veure-la.

Es van dirigir plegats cap a ell camí de la primera llar. Ella es va aturar a mirar la pantalla, amb respecte i admiració obvis. En Jondalar es va endarrerir una mica quan passaven per la Llar de la Guineu. En Ranec va veure que l’Ayla s’enrojolava d’alegria en veure’l, abans d’abaixar els ulls. En Jondalar també va envermellir d’ira en veure en Ranec, i l’expressió dels seus ulls deixava clar que no hi havia cap plaer en la seva emoció. Es van mirar tots dos fixament: en Jondalar no dissimulava la ràbia i la gelosia, en Ranec s’esforçava a fer un posat confiat i cínic. Els ulls d’en Ranec es van dirigir després automàticament a la mirada fixa de l’home que venia darrere d’en Jondalar, l’home que era l’essència d’espiritualitat del campament, i sense saber per què es va sentir una mica abatut.

Es van acostar a la primera llar i van travessar el vestíbul d’entrada. L’Ayla començava a entendre per què no s’havia adonat de les frenètiques preparacions per a la festa. La Nezzie supervisava la retirada de fulles marcides i d’herba fumejant d’un clot per fer el rostit, i les olors que desprenia feien la boca aigua. Havien començat les preparacions abans que anessin a buscar argila al riu, i el menjar s’havia cuinat mentre ells treballaven. Ara només faltava servir-lo als afamats membres del campament.

Primer van servir una varietat d’arrels rodones i dures que suportaven moltes hores de foc; després van seguir unes cistelles amb una barreja de moll de l’os, móres i cereals mòlts amb uns pinyons molt oliosos. El resultat, després de bullir hores, tenia la consistència dura d’un pastís que conservava la forma de la cistella en treure’l. No era dolç, per bé que les móres li donaven cert gust de fruita, i era deliciós. Després van treure una pota sencera de mamut, estovada al vapor i amb una capa de greix gruixuda que es desfeia de tendra que era.

Quan el sol ja es ponia i el vent començava a bufar amb força, es van afanyar a entrar tots a l’habitatge amb el menjar, Aquest cop, quan la van convidar a escollir el primer tros, l’Ayla no va sentir tanta vergonya. El festí era en honor seu, i tot i que no li era gens fàcil ser el centre d’atenció, el motiu la feia feliç.

La Deegie va anar a seure al seu costat i l’Ayla no es va poder estar de contemplar-la amb atenció. S’havia pentinat cap enrere els cabells vermellosos i s’havia fet una trossa dalt del cap amb un enfilall de granadures d’ivori, tallades i foradades a mà, que feien reflexos contrastants. Portava un vestit llarg i deixat anar de pell tova que queia en plecs amples des de la cintura, d’un color marró amb un acabat brillant i brunyit. No tenia mànigues, però les espatlles amples feien un aire de màniga curta. Per l’esquena li queien serrells de pèl vermellós de mamut i, per davant, duia un escot en forma de V que li arribava fins a la cintura.

L’escot duia tres fileres de granadures d’ivori i al voltant del coll portava un collaret de petxines còniques, separades amb tubs cilíndrics de fang i trossos d’ambre. Al voltant de l’avantbraç portava una banda d’ivori amb incisions de xebrons. El dibuix es repetia en roig ocre, groc i marró al cinturó, que era teixit amb pèl d’animal, part d’ell tenyit. Lligat amb un llaç a la cintura duia un ganivet amb mànec d’ivori en una beina de cuir i, penjat d’un altre llaç, la part de baix d’una banya negra buida d’ur, una tassa per beure que era un talismà de la Llar de l’Ur.

La faldilla havia estat tallada en diagonal, començant pels costats sobre els genolls, fins a un punt del davant i del darrere. Tres fileres de granadures d’ivori, una tira de pell de conill i una segona tira de pell feta amb els lloms ratllats de diversos esquirols ressaltaven el biaix. D’aquesta vora penjava un altre serrell fet dels pèls llargs exteriors del mamut llanut, que li arribava fins a mitja cama. Com que no portava calçons, se li veien les cames a través del serrell, com també les botines de color fosc que relluïen de manera excepcional.

L’Ayla es va posar a rumiar com s’ho devien fer perquè la pell relluís d’aquella manera. Les pells i els cuirs que feia ella tenien la textura suau natural de la pell d’ant. Però sobretot mirava la Deegie amb respecte i veneració, i li semblava la dona més bonica que havia vist mai.

—Deegie, quina roba més bonica… túnica?

—En podries dir una túnica llarga. De fet és un vestit d’estiu. Me’l vaig fer per a l’assemblea de l’any passat, quan se’m va declarar en Branag. He decidit posar-me això en comptes de l’altre vestit. Com que sabia que hauríem d’entrar a dins, m’ha semblat que amb tanta celebració passaria molta calor.

En Jondalar se’ls va acostar. Era evident que ell també trobava la Deegie molt atractiva. Li va fer aquell somriure encantador que el feia irresistible perquè comunicava amb escreix els seus sentiments, i va provocar la resposta invariable. La Deegie va fer un somriure càlid i acollidor a l’home alt i atractiu amb uns ulls d’un blau intens.

En Talut va anar cap a ells amb una immensa safata de menjar a la mà; l’Ayla es va quedar bocabadada. En Talut portava un barret fantàstic que era tan alt que tocava el sostre. Era fet de pell de diversos colors, diverses menes de pell diferents, inclosa una llarga cua d’esquirol que li queia per l’esquena, i a les puntes del davant tenia dos ullals de mamut relativament petits que li sortien a banda i banda del cap i s’unien a les puntes com les arcades de l’entrada. La túnica, que li arribava fins als genolls, era de color marró vermellós, si més no les parts que es veien, perquè tot el davant era decorat amb un dibuix complex de granadures d’ivori, dents d’animal i diverses closques.

A més a més, al voltant del coll duia un collaret d’urpes de lleó de les cavernes molt pesant i una dent de llop, amb ambre incrustat, i penjada al pit una placa d’ivori amb incisions molt enigmàtiques. A la cintura duia un cinturó ample de pell negra lligat al davant amb cordes que penjaven amb borles. Del cinturó penjaven una daga, feta amb la punta d’un ullal de mamut i un mànec folrat per agafar-lo millor, una beina de cuir amb un ganivet de pedra foguera amb mànec d’ivori i un objecte rodó amb forma de roda del qual penjaven, amb corretges, un petit sac, unes quantes dents de llop i la punta de la cua d’un lleó de les cavernes. Un serrell del pèl llarg de mamut que gairebé fregava el terra permetia veure uns camals tan ornamentats com la túnica.

Les botines negres relluents eren especialment interessants, no per la decoració, que no en tenien, sinó perquè no s’hi veia cap mena de costura. Semblava una peça única de pell tova amb la forma exacta del peu. Era un més dels molts enigmes que l’Ayla hauria de descobrir més tard.

—Jondalar! Ja veig que has trobat les dues dones més boniques de la contrada! —va dir en Talut.

—Tens raó —va dir en Jondalar somrient.

—Estic segur que aquestes dues dones destacarien en qualsevol companyia —va continuar en Talut—. Tu has viatjat molt, què n’opines?

—No diré que no. He vist moltes dones, però enlloc n’he vist cap de tan bonica com ara mateix —va dir en Jondalar, mirant l’Ayla als ulls. Després va fer un somriure a la Deegie.

La Deegie va riure. Li agradaven els afalacs, però no hi havia dubte cap on s’inclinava el cor d’en Jondalar. I en Talut sempre li feia compliments ben extravagants: era la seva neboda i hereva, la filla de la seva germana, que era filla de la mare d’ell. Estimava els fills de la seva llar i els procurava de tot, però eren de la Nezzie, i hereus d’en Wymez, el seu germà. La Nezzie també havia adoptat en Ranec, perquè la seva mare era morta, i això el convertia en fill de la llar d’en Wymez i en el seu hereu legítim, però era una excepció.

Tota la gent del campament va aprofitar l’avinentesa per exhibir el millor que tenien, i l’Ayla va haver de dissimular per no quedar-se mirant-los com una descarada. Portaven túniques de diverses llargades, amb mànigues i sense, de molts colors diferents, amb decoracions variades. Les dels homes tendien a ser més curtes, més decorades, i gairebé totes anaven acompanyades d’un barret d’alguna mena. Les dones portaven l’escot amb forma de V, per bé que el de la Tulie era més aviat una camisa amb cinturó sobre els calçons. Era plena de dibuixos intricats i artístics, de granadures, petxines, dents, talles d’ivori i, sobretot, peces d’ambre pesants. No portava barret, però s’havia fet un pentinat tan elaborat i decorat que era com si en portés.

Però la túnica més excepcional de totes era la de la Crozie. Per comptes d’acabar amb una punta al davant, estava tallada en diagonal, amb una punta arrodonida a la dreta i un tall arrodonit a l’esquerra. Però el més sorprenent era el color. Era blanca, no el blanc de l’ivori, sinó el blanc de la neu, i anava decorada amb serrells i amb les plomes blanques de la gran grua del nord.

Fins i tot els nens s’havien mudat per a la cerimònia. Quan l’Ayla va veure la Latie a un costat del grup que s’aplegava al voltant de la Deegie i ella, li va dir que s’acostés per ensenyar-li la indumentària amb el desig que s’unís a elles. La Latie va comentar la manera com portava l’Ayla les granadures i petxines que li havia donat la Deegie, i va dir que miraria de posar-se-les igual. L’Ayla va somriure. Com que no se li acudia cap manera de posar-se-les, havia decidit ajuntar tots els enfilalls i lligar-se’ls al voltant del cap, davant del front, tal com havia portat la fona. La Latie va ser ràpidament inclosa en els comentaris generals, i va somriure tímidament quan en Wymez li va dir que estava molt bonica: un compliment extravagant per part d’aquell home tan lacònic. Quan la Latie es va unir al grup, en Rydag la va seguir. L’Ayla se’l va posar a la falda. Portava una túnica semblant a la d’en Talut, però sense tants ornaments. No podria haver-ne arrossegat el pes. La indumentària cerimonial d’en Talut pesava molt més que no en Rydag. Poca gent hauria estat capaç de sostenir tan sols la lligadura com la que duia al cap.

En Ranec va trigar a aparèixer. L’Ayla s’havia adonat que no hi era però, quan el va veure, la va agafar per sorpresa. Tothom ensenyava a l’Ayla la roba que portava per veure la seva reacció; ella estava tan meravellada i impressionada que no dissimulava gens ni mica. En Ranec l’havia observada i, com que volia crear un efecte especialment memorable, va tornar a la Llar de la Guineu per canviar-se. Quan va tornar a entrar a la Llar del Lleó, es va posar al seu costat mentre ella conversava amb algú i, quan va girar el cap, se’l va trobar allà. La seva expressió de sorpresa va fer saber en Ranec que havia aconseguit l’efecte desitjat.

El tall i l’estil de la seva túnica eren molt originals: la forma cònica i les mànigues amples li donaven un aire totalment diferent i delataven el seu origen foraster. No era una túnica mamutoi. Havia pagat un alt preu per ella, però s’havia entestat a adquirir-la tan bon punt la va veure. Un dels campaments del nord havia fet una expedició comercial feia anys a un poble occidental remotament emparentat amb els mamutois, i el seu cap havia rebut la túnica com a penyora dels vincles mutus i de les futures relacions d’amistat. No estava gens disposat a cedir-la, però en Ranec havia insistit tant, i havia acabat oferint tant per ella, que va acabar acceptant.

La majoria de les peces que portaven els membres del Campament del Lleó eren tenyides de matisos de marrons, vermells i grocs foscos, i decorades amb granadures d’ivori de color clar: dents, petxines i ambre, realçades amb pells i plomes. La túnica d’en Ranec era de color cremós, gairebé tan clar com l’ivori, però amb més color que el simple blanc, i ell sabia que feia un contrast sorprenent amb la seva pell fosca, però encara n’era més sorprenent la decoració. Tant el davant com el darrere de la túnica eren un teló de fons per a un quadre creat amb pues de porc espí i cordills fins tenyits de colors primaris brillants i forts.

A la gorgera de la túnica hi havia un retrat abstracte d’una dona asseguda fet amb una sèrie de cercles concèntrics en matisos de vermell, carbassa, blau, negre i marró; un conjunt de cercles representava el ventre, un altre els pits. Els arcs d’altres cercles dins dels cercles indicaven els malucs, les espatlles i els braços. El cap era un triangle, amb una barbeta afuada i el front pla, i amb línies enigmàtiques en comptes de faccions a la cara. Enmig dels cercles del pit i del ventre hi havia granats que representaven el melic i els mugrons, i al llarg del front pla del cap hi havia una filera de pedres de color: turmalines verdes i roses, granats, aigües marines. La part posterior de la túnica mostrava la mateixa dona per darrere, amb cercles concèntrics o porcions que representaven natges i espatlles. La mateixa sèrie de colors es repetia diverses vegades al voltant de les puntes acampanades de les mànigues.

L’Ayla només el mirava, incapaç de dir res. Fins i tot en Jondalar estava sorprès. Havia viatjat molt i havia vist molta gent diferent amb moltes menes de vestits diferents, tant per a treballar com per a mudar-se. Havia vist brodats amb plomes i havia entès i admirat el procés del tenyit i del brodat, però no havia vist mai res tan impressionant i amb tant de color.

—Ayla —va dir la Nezzie tot agafant-li el plat de les mans—. En Mamut et vol veure un moment.

Quan es va aixecar, tothom va començar a retirar el menjar i els plats per preparar la cerimònia. Durant el llarg hivern que ara començava farien una sèrie de festins i cerimònies per afegir interès i varietat al període relativament inactiu —la Celebració de Germans i Germanes, la Festa de la Nit Llarga, el Concurs de Rialles, diversos festivals i celebracions en honor de la Mare— però l’adopció de l’Ayla era una ocasió inesperada, i per tant encara més apreciada.

Mentre tothom començava a dirigir-se cap a la Llar del Mamut, l’Ayla va preparar els materials per fer foc com li havia demanat en Mamut. Després va esperar, de sobte nerviosa i excitada. Li havien explicat els passos de la cerimònia perquè sabés què havia de fer, però ella no havia crescut amb els mamutois. Les seves actituds i el comportament no li eren naturals, i encara que en Mamut semblava entendre-la i havia mirat de tranquil·litzar-la, ella patia per si feia alguna cosa malament.

Era asseguda en una estora a la vora del clot del foc mirant la gent. De cua d’ull va veure que en Mamut bevia alguna cosa d’un glop. Va veure en Jondalar assegut tot sol a la plataforma de llit, i semblava preocupat, no se’l veia gens feliç. Per un moment, l’Ayla va dubtar si feia bé d’esdevenir mamutoi. Va tancar els ulls i va enviar un pensament silenciós al seu tòtem. Si l’Esperit del Lleó de les Cavernes no ho hagués volgut, li hauria enviat un senyal?

Va saber que la cerimònia era a punt de començar quan van entrar en Talut i la Tulie i es van posar un a cada banda d’ella. En Mamut va abocar cendres fredes sobre el darrer foc que quedava encès a l’habitatge. Encara que ho havien viscut abans, i que tothom sabia què passaria, això d’esperar a les fosques era una experiència enervant. L’Ayla va sentir la mà a l’espatlla i, quan va rascar la pedra, es va sentir un cor de sospirs d’alleujament.

Quan el foc va ser ben encès, es va aixecar. Tant en Talut com la Tulie van fer un pas endavant, un a cada banda, cadascun amb una vara llarga d’ivori. En Mamut era dempeus darrere l’Ayla.

—En nom de Mut, la Gran Mare Terra, som aquí per donar la benvinguda a l’Ayla a l’habitatge del Campament del Lleó dels mamutois —va començar la Tulie—. Però volem fer alguna cosa més que acollir-la en el Campament del Lleó. Va venir com una estranya i desitgem fer-ne l’Ayla dels Mamutois.

En Talut va parlar a continuació.

—Som caçadors del gran mamut llanut que ens ha estat concedit per la Mare. El mamut és aliment, és roba, és refugi. Si honrem Mut, Ella farà que l’Esperit del Mamut es renovi i torni a cada estació. Si mai deshonrem la Mare, o no apreciem el do de l’Esperit del Mamut, el mamut marxarà i no tornarà mai més. Això ens ha estat dit.

»El Campament del Lleó és com el gran lleó de les cavernes; cadascun de nosaltres camina sense temors i amb orgull. L’Ayla també vol caminar sense temors i amb orgull. Jo, Talut, de la Llar del Lleó, cap del Campament del Lleó, ofereixo un lloc a l’Ayla entre els mamutois del Campament del Lleó.

—És un gran honor el que se li ofereix. Què la fa digna d’ell? —va cridar una veu entre el grup reunit.

L’Ayla va reconèixer la veu d’en Frebec, i es va alegrar d’haver estat advertida que allò formava part de la cerimònia.

—Pel foc que veus, l’Ayla ha demostrat el seu valor. Ha descobert un gran misteri, una pedra de la qual es pot treure foc, i ha ofert aquesta màgia lliurement a cadascuna de les llars —va contestar la Tulie.

—Ayla és una dona amb molts dons i molts talents —va afegir en Talut a la resposta—. Salvant vides ha demostrat el seu valor com a guaridora experimentada. Portant menjar, ha demostrat el seu valor com a caçadora hàbil amb la fona, i amb una arma nova que portava quan va venir, el llançador. Pels cavalls que hi ha darrere d’aquesta arcada, ha demostrat el seu valor com a controladora d’animals. Portaria estima a qualsevol llar i valor al Campament del Lleó. És digna d’esdevenir mamutoi.

—Qui parla a favor d’aquesta dona? Qui se’n farà responsable? Qui li oferirà el parentiu de la llar? —va preguntar la Tulie en veu alta i clara, mirant el seu germà.

Però abans que en Talut pogués respondre, es va sentir una altra veu.

—En Mamut parla per l’Ayla! En Mamut se’n fa responsable! L’Ayla és filla de la Llar del Mamut! —va dir el vell xaman, amb la veu més fosca, més forta i més autoritària del que l’Ayla hauria cregut possible.

A l’àrea enfosquida se sentien sospirs de sorpresa i murmuris de converses. Tothom es pensava que seria adoptada per la Llar del Lleó. Allò era inexplicable… o no? L’Ayla no havia dit mai que ella fos xaman, o que volgués ser-ne; no es comportava com una persona familiar amb l’element desconegut i irracional, no estava iniciada per controlar els poders especials. Tanmateix, era guaridora. Tenia un domini extraordinari sobre els cavalls, i potser sobre altres animals. Podria ser una recercadora, potser fins i tot cridadora. Però la Llar del Mamut representava l’essència espiritual dels fills de la terra que s’anomenaven ells mateixos caçadors de mamuts. L’Ayla ni tan sols era capaç d’expressar-se del tot en la seva llengua. Com podia interpretar les necessitats i els desitjós de la Mare algú que no coneixia els seus costums, que no tenia cap coneixement de Mut?

—En Talut pensava adoptar-la, Mamut —va dir la Tulie—. Per què ha d’anar a la Llar del Mamut? Ella no està dedicada a Mut, i no està iniciada per Servir la Mare.

—Jo no he dit que fos iniciada ni que ho hagi de ser mai, tot i que té més dons dels que tu t’imagines, i crec que seria molt intel·ligent iniciaria. No he dit que serà filla de la Llar del Mamut. He dit que és filla de la Llar del Mamut. Hi va néixer, dedicada a la Mare en persona. Iniciar-se o no és una elecció que només pot fer ella mateixa, però no té la més mínima importància. L’Ayla no ha de dedicar-se a la Mare, no és a les seves mans. Iniciada o no, la seva vida servirà la Mare. Parlo en favor seu, però no per acceptar-la a la iniciació, llevat que ella ho vulgui. Desitjo adoptar-la com a filla de la meva llar.

Tot escoltant el vell, l’Ayla va tenir un estremiment sobtat. No li agradava gaire la idea de tenir un destí marcat, de no poder-lo decidir, perquè havia estat decidit per a ella en néixer. Què volia dir que estava dedicada a la Mare, que la seva vida serviria la Mare? També ella era escollida per la Mare? En Creb li havia dit, parlant-li dels tòtems, que hi havia una raó per la qual l’Esperit del Gran Lleó de les Cavernes l’havia escollida. Li havia dit que tindria necessitat d’una protecció poderosa. Què volia dir ser escollida per la Mare? Era per això que necessitava protecció? O volia dir que, si esdevenia mamutoi, el Lleó de les Cavernes deixaria de ser el seu tòtem, que no la protegiria més? Era una idea inquietant. No volia perdre el seu tòtem. Va moure el cap, mirant d’allunyar aquell sentiment.

Si a en Jondalar l’havia incomodat tot l’assumpte d’adopció, aquell gir sobtat dels esdeveniments encara l’incomodava més. Va sentir els comentaris murmurats de la gent del seu voltant i es va preguntar si realment era bo que l’Ayla esdevingués un d’ells. Fins i tot podia ser que abans de perdre’s fos mamutoi, tenint en compte que Mamut deia que havia nascut per a la Llar del Mamut.

En Ranec estava exultant de joia. Es moria de ganes que l’Ayla esdevingués un d’ells, però, si l’adoptava la Llar del Lleó, resultaria ser la seva germana. No tenia cap desig de ser el seu germà. Ell volia unir-se a ella, i això era impossible entre germans. Com que tots dos eren adoptats, i era evident que no tenien la mateixa mare, estava disposat a buscar una altra llar que l’adoptés per poder fer-li la cort, per bé que li sabia molt greu trencar els seus llaços amb la Nezzie i en Talut. Però si l’adoptava la Llar d’en Mamut, no li caldria fer-ho. El complaïa particularment que fos adoptada com a filla de Mamut, i no com a dona dedicada a servir la Mare, tot i que això tampoc no l’hauria fet tirar-se enrere.

La Nezzie estava una mica decebuda; ja tenia la sensació que l’Ayla era filla seva. Però per a la Nezzie el més important era que l’Ayla es quedés amb ells i, si en Mamut la volia adoptar, això la faria més acceptable al Consell de l’Assemblea d’Estiu. En Talut li va fer una ullada i, quan ella va assentir, va concedir el dret a en Mamut. La Tulie tampoc no va posar cap objecció. Tots quatre van fer una ràpida reunió, i l’Ayla va assentir. Per alguna raó que no podia definir del tot, la complaïa ser la filla d’en Mamut.

Quan l’enfosquit habitatge es va tornar a calmar, en Mamut va alçar la mà, amb el palmell cap endins.

—Vol la dona Ayla fer un pas endavant?

L’Ayla va sentir foc a l’estómac i les cames li tremolaven quan es va acostar al vell.

—Vols esdevenir membre dels mamutois? —va preguntar.

—Sí —va murmurar ella, amb la veu tremolosa.

—Penses honrar Mut, la gran Mare, reverenciar els seus esperits i, especialment, no ofendre mai l’Esperit del Mamut?; lluitaràs per ser digna dels Mamutois, per portar honor al Campament del Lleó i per respectar sempre en Mamut i el significat de la Llar del Mamut?

—Sí.

A penes podia dir res més. No estava segura de què havia de fer per complir tot allò, però ho intentaria.

—Accepta, el campament, aquesta dona? —va dir en Mamut a la gent reunida.

—L’acceptem —van contestar tots alhora.

—Hi ha algú que la rebutgi?

Hi va haver un silenci llarg, i l’Ayla temia que en Frebec expressés alguna objecció, però ningú no va dir res.

—Talut, cap del Campament del Lleó, vols fer-li el senyal?

Quan l’Ayla va veure que en Talut treia el seu ganivet de la beina, se li va disparar el cor. No s’ho esperava. No sabia què pensava fer amb el ganivet, però fos el que fos, estava segura que no ho faria. El gran home en cap va agafar el braç de l’Ayla, li va apujar la màniga i li va fer un tall ràpid a l’avantbraç per fer vessar una mica de sang. L’Ayla va sentir el dolor, però no va parpellejar. Amb la sang encara humida al ganivet, en Talut va gravar un senyal recte a la placa d’ivori que duia penjada al coll, mentre en Mamut l’aguantava. Llavors en Mamut va dir unes paraules que l’Ayla no va entendre. No sabia que cap dels altres tampoc no les entenia.

—Ara l’Ayla és comptada entre els membres del Campament del Lleó, un membre més dels caçadors de mamuts —va dir en Talut—. Aquesta dona és i serà per sempre l’Ayla dels Mamutois.

En Mamut va agafar un petit bol i li va abocar un líquid —que ella va reconèixer com una solució antisèptica— al tall del braç, i després la va fer girar de cara al grup.

—Doneu la benvinguda a l’Ayla dels Mamutois, membre del Campament del Lleó, filla de la Llar del Mamut. —Va callar un moment, i després va afegir—. Escollida per l’Esperit del Gran Lleó de les Cavernes.

El grup va repetir les paraules i l’Ayla es va adonar que era la segona vegada a la seva vida que era acceptada com a membre d’un poble del qual a penes coneixia els costums. Va tancar els ulls sentint encara el ressò de les paraules al seu cap. Llavors se’n va adonar. En Mamut havia inclòs el seu tòtem! Ja no era Ayla del Clan, però no havia perdut el seu tòtem! Encara estava sota la protecció del Lleó de les Cavernes. Més encara: no era Ayla de Cap Poble, era Ayla dels Mamutois.