Capítol 10

A primera hora de la tarda hi va haver una pausa en les activitats del Campament del Lleó. Encara que solien fer l’àpat més important al migdia, aquell dia la majoria de gent no va dinar o va fer unes mossades de les restes de l’esmorzar en espera d’un festí que prometia ser deliciós malgrat la improvisació. Tothom estava relaxat; alguns feien una becaina, d’altres controlaven el menjar ara i adés, uns quants parlaven amb calma, però hi havia una sensació d’excitació a l’aire i tothom esperava amb delit l’especial vetllada.

Dins de l’habitatge, l’Ayla i la Tronie escoltaven la Deegie, que els explicava els detalls de la seva visita al campament d’en Branag, i els arranjaments per a la seva unió. L’Ayla primer escoltava amb interès, però quan les dues dones mamutois van començar a parlar d’aquest parent o d’aquell amic, als quals no coneixia, es va aixecar tot dient que anava a mirar les perdius, i se’n va anar. Les paraules de la Deegie sobre el seu matrimoni la van fer pensar en la seva relació amb en Jondalar. Ell li havia dit que l’estimava, però mai no li havia proposat una unió, ni parlat de matrimoni, i ella ho trobava estrany.

Va anar al clot on es cuinaven les aus per comprovar si hi havia prou escalfor, i llavors va veure en Jondalar amb en Wymez i en Danug en un racó, a l’espai on solien treballar, lluny del pas de la gent. Sabia de què parlaven, i si no ho hagués sabut, ho hauria pogut endevinar. L’àrea era plena de resquills i de puntes de pedra foguera, i a terra, al costat dels tres fabricants d’eines, hi havia unes quantes pedres per treballar. L’Ayla es preguntava tot sovint com podien passar-se tanta estona parlant de la pedra foguera. A hores d’ara, ja es devien haver dit tot el que es podia dir.

Tot i que no era experta, l’Ayla s’havia fet algunes eines útils abans que arribés en Jondalar. De petita havia observat tot sovint en Drug, el fabricant d’eines del Clan, i n’havia après copiant les seves tècniques. Però va veure que en Jondalar en sabia molt més que ella tan bon punt el va veure treballar la pedra, i encara que l’ofici i potser fins i tot la capacitat eren similars, els mètodes i les eines que aconseguia en Jondalar eren molt superiors a les del Clan. Estava encuriosida pels mètodes que feia servir en Wymez, i havia pensat demanar-li que li permetés observar-lo alguna vegada. Va decidir que aquell era el moment.

En Jondalar l’havia vista sortir de l’habitatge, però dissimulava. Estava convençut que ella l’havia evitat des de la demostració amb la fona a les estepes, i no la volia obligar a parlar amb ell si no ho desitjava. Quan l’Ayla es dirigia cap a ells, en Jondalar sentia un nus a l’estómac, temorós que canviés d’idea, o que només semblés que anava cap a ells.

—Si no molesto, m’agradaria mirar —va dir l’Ayla.

—És clar. Seu —va dir en Wymez amb un somriure.

En Jondalar es va calmar visiblement; se li va desfer l’arrufament del front i se li van relaxar les mandíbules. En Danug va mirar de dir alguna cosa quan ella va seure al seu costat, però la seva presència l’emmudia. En Jondalar va reconèixer l’expressió d’adoració en els seus ulls, i va apuntar un somriure indulgent. Havia pres molt d’afecte al jove, i sabia que aquell embadaliment juvenil no era cap amenaça per a ell. Es podia permetre sentir-se com un germà gran comprensiu.

—La teva tècnica és molt estesa, Jondalar? —va preguntar en Wymez, òbviament continuant una conversa que l’Ayla havia interromput.

—Més o menys. La majoria de gent separa resquills d’un nucli preparat per fer d’altres eines: cisells, ganivets, raspadors, o puntes per a les llances més petites.

—I les llances més grosses? Caceu mamuts?

—Alguns —va dir en Jondalar—. No ens hi especialitzem com vosaltres. Les puntes de llances més grosses es fan d’os… A mi m’agrada fer-les de pota del cérvol. Es va rebaixant amb el cisell, raspant tot el contorn, fins que l’os es trenca. Aleshores se li dóna la forma correcta amb un raspador. Amb pedra arenosa es pot aconseguir una punta forta i punxeguda.

L’Ayla, que l’havia ajudat a fer les puntes de llança d’os que feien servir, trobava impressionant la seva eficàcia. Eren llargues i mortals, i punxaven fins al fons quan es llançaven amb força, sobretot si era amb llançador. Les llances d’en Jondalar, molt més lleugeres de pes que no pas les que havia fet servir ella abans, que eren com les pesades llances del Clan, eren fetes per ser projectades, no per fer estocades.

—La punta d’os penetra fons —va dir en Wymez—. Si toques un punt vital, és una mort ràpida, però no surt gaire sang. És més difícil arribar a un punt vital en els mamuts o els rinoceronts. El pèl és espès, la pell gruixuda i, si travesses les costelles, encara has de passar molt de greix i múscul. L’ull és un bon objectiu, però és petit, i sempre es mou. Es pot matar un mamut clavant-li una llança a la gola, però és perillós. T’hi has d’acostar massa. La punta de pedra foguera és punxeguda. Talla fàcilment la pell, i fa sortir sang, i això afebleix l’animal. Si els pots fer sagnar, el millor objectiu és el budell o la bufeta. No és tan ràpid, però és molt més segur.

L’Ayla estava fascinada. L’art de fer eines era prou interessant, però ella no havia caçat mai mamuts.

—Tens raó —va dir en Jondalar—, però com aconsegueixes una punta recta per a una llança gran? Ho facis amb la tècnica que ho facis, sempre surt una mica corbada. És la naturalesa de la pedra. No pots projectar una llança amb la punta corbada perquè perds precisió, penetració i probablement la meitat de la força. Per això les puntes de pedra foguera són petites. Si raspes prou per fer la punta recta, ja no et queda gaire.

En Wymez somreia, assentint amb el cap.

—Això és veritat, Jondalar, però deixa’m que t’ensenyi una cosa.

El vell es va aixecar, va agafar un feixuc farcell de cuir del seu darrere i el va obrir. En va treure un enorme cap de destral, una pedra gegant de les dimensions d’un mall, feta d’un nòdul sencer de pedra foguera. Un dels costats era arrodonit, i l’altre rebaixat en un tall gruixut que acabava en punta.

—Estic segur que has fet coses semblants a això.

—Sí —va dir en Jondalar somrient—. He fet destrals, però mai tan grans com aquesta. Aquesta deu ser per a en Talut.

—Sí, pensava posar-li un mànec d’un os llarg per a en Talut… o potser per a en Danug —va dir en Wymez, dedicant un somriure al jove—. Es fan servir per trencar ossos de mamut o per partir ullals. Cal ser molt fort per manejar-la. En Talut la fa servir com si fos un pal, i em penso que en Danug ja pot fer el mateix.

—Sí. En Danug talla arbres per a mi —va dir l’Ayla tot mirant en Danug amb afecte, cosa que el va fer enrojolar i somriure tímidament. Ella també havia fet servir destrals de mà, però no d’aquelles dimensions.

—Com fas una destral? —va continuar en Wymez.

—Normalment començo trencant un esquerdill gruixut amb un martell, i després rebaixo els dos costats per fer-hi el tall i la punta.

—Els aterians, el poble de la mare d’en Ranec, rebaixen la punta de llança per les dues bandes.

—Per les dues bandes? Raspades per les dues bandes com una destral? Però perquè quedi bé hauran de començar amb una bona llosa, i no pas amb un resquill fi i prim. No és massa matusser per fer de punta de llança?

—De vegades és gruixuda i pesant, però és clarament millor que una destral. I és molt eficaç per als animals que ells cacen. Però sí, és veritat. Per punxar un mamut o un rinoceront, necessites una punta de pedra foguera llarga i recta, i gruixuda i fina. Com la faries? —va preguntar en Wymez.

—Per les dues cares. És l’única manera. En una llosa així de gruixuda, aniria llescant per treure resquills plans i fins de les dues bandes —va dir en Jondalar cavil·lós, mirant d’imaginar-se com faria una arma així—, però cal una precisió extraordinària.

—Exacte. El problema és la precisió i la qualitat de la pedra.

—Sí. Hauria de ser pedra fresca. En Dalanar, l’home que me’n va ensenyar, viu a la vora d’uns turons de guix que contenen pedra foguera a nivell de terra. Potser aquella pedra aniria bé. Però tot i així seria dura. Hem fet algunes destrals fines, però no sé com es pot fer una punta decent amb aquest sistema.

En Wymez va agafar un altre farcell de pell tova. El va obrir amb cura i va exposar diverses puntes de pedra foguera.

En Jondalar va obrir els ulls amb sorpresa. Va mirar en Wymez, després en Danug, que somreia d’orgull pel seu mentor, i va agafar una d’aquelles puntes. La va acaronar amb la mà, gairebé amb tendresa, acariciant la pedra ben treballada.

La pedra tenia un tacte relliscós, suau, gairebé oliós, i una pàtina que la feia relluir al sol. L’objecte tenia la forma d’una fulla de salze, amb una simetria de dimensions gairebé perfecta, i ocupava tota la llargada de la seva mà, des de la base del palmell fins a la punta dels dits. Amb una punta a cada banda, la part del mig feia quatre dits. En girar-la, en Jondalar es va adonar que realment no tenia la forma bombada característica de les eines de pedra. Era totalment recta, amb la secció del mig del gruix del dit petit.

Va estudiar el tall com un professional. Molt afuat, només lleugerament oscat pel senyal de les moltes capes de pedra rascades. Va passar els dits amb suavitat per la superfície i va palpar les petites arestes deixades per les làmines diminutes que donaven una forma tan precisa a la punta de pedrenyera.

—És massa bonic per ser una arma —va dir en Jondalar—. És una obra d’art.

—Aquesta no es fa servir per caçar —va dir en Wymez, satisfet de la lloança—. La vaig fer com a model per ensenyar-ne la tècnica.

L’Ayla estirava el coll per mirar les exquisides eines sobre la pell tova de terra, sense gosar tocar-les. No havia vist mai unes puntes tan boniques. N’hi havia de diferents tipus i mesures. Al costat de les que tenien forma de fulla, hi havia puntes asimètriques, amb un costat esbiaixat que acabava en una mena de sortint per inserir-hi un mànec i fer-ho servir de ganivet, i puntes més simètriques, amb una espiga enmig, que podien ser puntes de llança o ganivets d’alguna altra mena.

—Les vols mirar de més a prop? —li va preguntar en Wymez.

Amb els ulls resplendents de meravella, l’Ayla en va agafar una i la va acaronar com si fos una pedra preciosa. Gairebé ho era.

—Pedra foguera és… suau… viva —va dir l’Ayla—. No havia vist mai.

En Wymez va somriure.

—Has descobert el secret, Ayla —va dir—. Això és el que fa possible aquestes puntes.

—Teniu pedra foguera a la vora? —va preguntar en Jondalar, incrèdul—. Jo tampoc n’havia vist cap d’igual.

—No, em temo que no. Oh, n’aconseguim de molt bona qualitat. Al nord hi ha un gran campament a la vora de la mina de pedra foguera. És on ha anat en Danug. Però aquesta pedra ha estat tractada de manera especial… amb foc.

—Amb foc?! —va exclamar en Jondalar.

—Sí. Amb foc. La pedra canvia en escalfar-la. És el que la fa tan suau —va dir en Wymez tot mirant l’Ayla—, tan viva. I l’escalfor és el que dóna a la pedra les seves qualitats especials. —Mentre parlava, va agafar un nòdul de pedra foguera que mostrava signes clars d’haver estat al foc. Estava ennegrida i carbonitzada i, quan la va obrir amb un cop de martell, l’escorça exterior de creta tenia un color molt més fosc—. El primer cop va ser un accident. Va caure un tros de pedra foguera a la llar de foc. Era un foc gros i calent… ja sabeu com ha de ser de calent el foc perquè els ossos s’encenguin.

L’Ayla va fer que sí. En Jondalar va arronsar els muscles, no s’hi havia fixat, però com que l’Ayla semblava saber-ho, estava disposat a admetre-ho.

—Jo volia llançar la pedra, però la Nezzie va decidir que, ja que hi era, la faria servir de suport per posar-hi un plat i recollir les gotes que queien del rostit. El resultat va ser que les gotes es van encendre i van fer malbé una bona safata d’ivori. N’hi vaig fer una altra, pel cop de sort que allò representava. Però primer vaig estar a punt de descartar la pedra. Estava tota cremada, i no la vaig fer servir fins que em quedava poc material. La primera vegada que la vaig obrir, vaig pensar que estava feta malbé.

—Mireu, ja veieu per què —va dir en Wymez donant-ne un tros a cadascun.

—La pedra foguera és més fosca, i té un tacte relliscós —va dir en Jondalar.

—Resulta que em trobava experimentant amb les puntes de llança dels aterians per mirar de millorar la seva tècnica. Com que intentava aplicar idees noves, vaig pensar que no hi feia res que la pedra no fos perfecta. Però tan bon punt vaig començar a treballar-la, en vaig copsar la diferència. Això va ser poc després de tornar, en Ranec encara era un nen. Des d’aleshores he perfeccionat la tècnica.

—Quina mena de diferència vols dir? —va preguntar en Jondalar.

—Prova-ho tu mateix, Jondalar.

En Jondalar va agafar el martell, una pedra ovalada, oscada i deformada per l’ús, que s’adaptava perfectament a la seva mà, i va començar a picar l’escorça de creta per treballar-la.

—Quan la pedra foguera s’escalfa molt abans de treballar-la —va continuar en Wymez mentre en Jondalar picava—, el control sobre el material és molt més gran. Es poden treure petits resquills, molt més fins i llargs, fent pressió. Pots donar a la pedra pràcticament la forma que vulguis.

En Wymez es va embolicar la mà esquerra amb un drap de pell per protegir-la de les puntes agudes i després va agafar un tros de pedra, raspat feia poc d’una de les lloses cremades, per fer una demostració. Amb la mà dreta va agafar un rebaixador curt d’os. Va posar la punta punxeguda de l’os contra en costat de la pedra, va prémer amb un fort moviment endavant i endarrere, i en va treure un petit resquill, llarg i pla. El va enlairar, en Jondalar el va agafar, i després va experimentar ell mateix, prou sorprès i complagut amb els resultats.

—Ho he d’ensenyar a en Dalanar! És increïble! Ell ha millorat alguns dels nostres processos… té un talent natural per treballar la pedra. Com tu, Wymez. Però aquesta pedra gairebé es pot pastar. És gràcies al foc?

En Wymez va fer que sí.

—Home, jo no diria tant, no es pot pastar. Continua sent pedra, no tan fàcil de tallar com l’os, però si saps treballar la pedra, escalfar-la t’ho fa més fàcil.

—Em pregunto què passaria amb percussió indirecta… has intentat utilitzar un tros d’os o de banya amb punta per dirigir la força d’un cop de martell? D’aquesta manera es poden fer resquills més llargs i més prims.

L’Ayla va pensar que en Jondalar també tenia un talent natural per treballar la pedra. Però més que això, copsava, en el seu entusiasme i en el desig espontani de compartir aquell descobriment meravellós amb en Dalanar, un desig punyent de tornar a casa seva.

A la vall, quan ella vacil·lava sobre el fet d’enfrontar-se als Altres desconeguts, li havia semblat que en Jondalar només desitjava marxar per estar amb altra gent. Abans no havia entès mai del tot aquell desig tan poderós de tornar a casa seva. Ara se li presentava com una revelació, una intuïció: era conscient que ell no podria ser mai feliç del tot a cap altre lloc.

Tot i que enyorava amb desesperació el seu fill i la gent que estimava, l’Ayla no s’enyorava com ho feia en Jondalar, no tenia aquell anhel de tornar al cau familiar, on la gent era coneguda i els costums còmodes. Ella, quan va deixar el Clan, sabia que no hi tornaria mai. Per a ells, era morta. Si la veien, la prendrien com un esperit maliciós. I ara sabia que no volia tornar a viure amb ells encara que pogués. Encara que feia poc que vivia al Campament del Lleó, ja se sentia més còmoda i a casa que en tots els anys que havia viscut amb el Clan. L’Iza tenia raó. Ella no era del Clan. Havia nascut dels Altres.

Perduda en els seus pensaments, l’Ayla havia oblidat la conversa. Va sentir que en Jondalar esmentava el seu nom i va tornar en si.

—… Em penso que la tècnica de l’Ayla deu ser semblant a la d’ells. És on ella en va aprendre. He vist algunes armes seves, però no les havia vistes fer mai fins que ella me’n va ensenyar. Són prou hàbils, però molt lluny de saber donar forma al nucli de pedra, i això marca la diferència entre una eina pesant de llosa i una eina lleugera i fina de resquill.

En Wymez va somriure i va assentir.

—Tanmateix, si poguéssim trobar una manera de fer un resquill recte… Ho facis com ho facis, el tall d’un ganivet no és mai tan esmolat quan es rebaixa.

—Jo he pensat en aquest problema —va dir en Danug contribuint a la conversa—. Què us semblaria fer una ranura en un os o una banya i enganxar-hi els resquills, prou petits perquè siguin gairebé rectes?

En Jondalar hi va pensar un moment.

—Com els faries?

—Podríem començar amb un nucli petit —va suggerir en Danug, una mica insegur.

—Podria funcionar, Danug, però un nucli petit pot ser difícil de treballar —va dir en Wymez—. Se m’acut que podríem començar amb un resquill més gran i fer-ne de petits…

L’Ayla es va adonar que encara parlaven de la pedra foguera. No semblaven cansar-se’n mai. El material i les seves possibilitats no perdien mai la seva fascinació. Com més n’aprenien, més els estimulava. Ella reconeixia el valor de treballar la pedra i de fer eines, i li semblava que les puntes que els havia ensenyat en Wymez eren les més boniques que havia vist mai, tant per la bellesa com per la utilitat. Però no havia sentit comentar mai el tema amb tant detall. Després va recordar com la fascinaven a ella els coneixements mèdics i la màgia guaridora. Els moments passats amb l’Iza, i l’Uba, quan la remeiera les ensinistrava, eren dels més feliços de la seva vida.

L’Ayla va veure sortir la Nezzie de l’habitatge i es va aixecar per mirar d’ajudar-la. Encara que els tres homes van somriure i van dir alguna cosa quan ella va marxar, l’Ayla va pensar que ni se n’havien adonat.

No era del tot cert. Per bé que cap dels tres no va dir res en veu alta, van aturar la conversa per veure-la marxar.

«És una jove molt bonica», va pensar en Wymez. «Intel·ligent, amb coneixements, i amb interès per moltes coses. Si fos mamutoi, tindria un preu de núvia molt alt. L’estatus que donaria a la seva parella i als fills seria excepcional».

Els pensaments d’en Danug seguien les mateixes línies, però no eren tan clars. Se li acudien idees vagues sobre el preu de núvia i sobre núpcies, i fins i tot sobre compartir parella, però no creia tenir-ne opció. Tanmateix, ell només volia tenir-la a la vora.

En Jondalar encara la desitjava més. Si se li hagués acudit una excusa raonable, s’hauria aixecat i li hauria anat al darrere. Però li feia por aferrar-s’hi massa. Era molt conscient del que sentia ell quan les dones el burxaven perquè les estimés. Només aconseguien que les evités, i que li fessin llàstima. Ell no volia la llàstima de l’Ayla. En volia l’amor.

De cop i volta li va pujar a la gola una glopada de bilis quan va veure l’home de pell fosca que sortia de l’habitatge i li feia un somriure a l’Ayla. Va intentar empassar saliva per controlar la ràbia i la frustració que sentia. Mai no s’havia sentit tan gelós, i aquell sentiment no el plaïa gens. Si l’Ayla ho sabés, el detestaria, o pitjor encara, li tindria llàstima. Va allargar la mà per agafar un nòdul gran de pedra i el va partir amb el martell. La peça era defectuosa, tenia tires blanques de creta de l’escorça exterior per dins, però en Jondalar la va copejar sense parar per trencar-la en trossos cada cop més petits.

En Ranec va veure que l’Ayla venia de l’àrea dels pedraires. L’accés d’excitació i d’atracció que sentia cada cop que la veia era innegable. Des del començament l’havia atret la perfecció de formes que presentava en un sentit estètic, no només pel bo que feia de mirar, sinó per la gràcia subtil i poc afectada dels seus moviments. Tenia bon ull per a detalls d’aquesta mena, i no podia detectar la més mínima afectació. La noia desbordava una seguretat en ella mateixa i una serenitat tan naturals com si fossin de naixement, i desplegava una qualitat que només podia definir com a presència.

Li va fer un càlid somriure. No era un somriure fàcil d’ignorar, i l’Ayla li va respondre amb calidesa similar.

—Ja tens les oïdes plenes de conversa de pedra? —va dir en Ranec, amb un deix de menyspreu.

L’Ayla va detectar el matís i, encara que no estava segura de què volia dir, va pensar que devia ser humorístic, una broma.

—Sí. Parlen de pedres. De resquills. De fer eines. Puntes. En Wymez fa puntes boniques.

—Ah, ha tret els seus tresors, eh? Tens raó, són molt boniques. No sé segur si n’és conscient, però és més que un artesà, és un artista.

Una arruga va recórrer el front de l’Ayla. Va recordar que ell havia dit aquella mateixa paraula per descriure la seva demostració amb la fona, i no sabia segur si ara n’entenia el sentit.

—Tu ets artista? —li va preguntar.

Ell va fer una ganyota. La pregunta tocava el cor d’un tema que li provocava sentiments forts.

El seu poble creia que la Mare havia creat primer el món de l’esperit, i que els esperits de totes les coses del món eren perfectes. Després els esperits van produir còpies vivents d’ells mateixos per poblar el món ordinari. L’esperit era el model, la pauta d’on derivava tot, però cap còpia no podia ser tan perfecta com l’original; ni tan sols els esperits mateixos podien fer còpies perfectes, per això eren tots diferents.

Les persones eren úniques, eren més a prop de la Mare que els altres esperits. La Mare va donar a llum una còpia d’ella mateixa i la va anomenar la Dona Esperit, i després va fer que un Home Esperit sortís del seu úter, com tot home naixia de dona. La Gran Mare va fer llavors que l’esperit de la dona perfecta es barregés amb el de l’home perfecte, i així va donar a llum molts fills de diferent esperit. Però era Ella mateixa qui escollia quin esperit d’home barrejaria amb una dona abans d’alenar a la boca de la dona per deixar-la prenyada. I a uns quants dels seus fills, homes i dones, la Mare els oferia dons especials.

En Ranec es referia a ell mateix com a tallista, fabricant d’objectes tallats a imatge d’éssers vivents o espirituals. Les talles eren objectes útils. Personificaven els esperits vivents, els feien visuals, palpables, i eren eines essencials per a certs ritus, necessaris per a les cerimònies que realitzaven els mamutois. Aquells que podien crear objectes eren tinguts en gran estima; eren artistes dotats, elegits per la Mare.

És clar que molta gent creia que tots els tallistes, tota persona que podia crear o decorar objectes i fer-los alguna cosa més que útils, eren artistes, però en opinió d’en Ranec, no tots els artistes estaven igualment dotats, o potser no posaven la mateixa cura a la feina. Els animals i les figures que feien eren matussers. A ell li semblava que aquella mena de representacions eren un insult als esperits, i a la Mare que els va crear.

A ulls d’en Ranec, l’exemple millor i més perfecte de res era bell, i la bellesa era l’exemple millor i més perfecte de l’esperit: n’era l’essència. Aquesta era la seva religió. Més enllà, en el centre de la seva ànima estètica, li semblava que la bellesa tenia un valor intrínsec, i creia que ni havia un potencial de bellesa en tot. Encara que algunes activitats i objectes podien ser merament funcionals, sentia que qualsevol persona que s’acostés a la perfecció en qualsevol activitat era artista, i els resultats contenien l’essència de la bellesa. Però l’art es trobava tant en l’activitat com en els resultats. Les obres d’art no eren només el producte acabat, sinó el pensament, l’acció, el procés que les creava.

En Ranec cercava la bellesa, gairebé com si es tractés d’un quest sagrat, amb l’habilitat de les seves mans, però encara més amb la sensibilitat innata del seu ull. Sentia la necessitat d’envoltar-se de bellesa, i començava a contemplar l’Ayla com una obra d’art, com la millor expressió de dona i la més perfecta que podia imaginar. No era només l’aspecte allò que la feia bella. La bellesa no és una imatge estàtica; era l’essència, l’esperit, l’ànima. S’expressava millor en moviment, en el comportament, en les activitats. Una dona bonica era una dona completa i dinàmica. Encara que no ho expressava amb tantes paraules, l’Ayla començava a representar una encarnació perfecta de la Dona Esperit original. Era l’essència de la dona, l’essència de la bellesa.

L’home fosc d’ulls somrients i de gràcia irònica, que havia après a emmascarar els seus anhels més profunds, maldava per crear perfecció i bellesa en la seva feina. Pels seus esforços, la seva gent el considerava el millor tallista, un artista de clara distinció, però, perfeccionista com era, les seves creacions no el satisfeien mai del tot. Ell no es referia a si mateix com a artista.

—Sóc tallista —va dir. En veure la confusió de l’Ayla, va afegir—: Hi ha gent que diria que qualsevol tallista és un artista. —Va vacil·lar un moment, pensant què opinaria ella de la seva feina, i després va dir—: T’agradaria veure algunes talles?

—Sí —va dir ella.

La claredat de la resposta el va deixar astorat un moment. Va tirar el cap enrere i va riure. És clar, què podia dir si no? Amb els ulls espurnejant d’alegria, la va fer entrar a l’habitatge.

En Jondalar els va veure travessar l’arc de l’entrada plegats i va sentir una pesantor al damunt. Va tancar els ulls i va deixar caure el cap sobre el pit desanimat.

Aquell home alt i atractiu no havia estat mai mancat d’atencions femenines però, com que no comprenia la qualitat que el feia tan atractiu, no hi tenia fe. Ell era un fabricant d’eines, més adaptat al món físic que al metafísic, més brillant quan aplicava la seva intel·ligència considerable a comprendre els aspectes tècnics de la pressió i la percussió en el sílex homogeni i cristal·lí… la pedra foguera. Percebia el món en termes físics.

També s’expressava físicament; era millor amb les mans que amb les paraules. No era que no sabés expressar-se, sinó que no tenia el do de les paraules. Havia après a explicar una història prou bé, però no era ràpid ni brillant amb les rèpliques. Era un home seriós i introvertit al qual no agradava gaire parlar d’ell mateix, per bé que escoltava amb sensibilitat i provocava confessions i confidències dels altres. A casa seva havia tingut renom de bon artesà, però aquelles mateixes mans que podien convertir la pedra dura en una eina també eren expertes en els camins del cos d’una dona. Era una altra expressió de la seva naturalesa física, i, per bé que no obertament, també li havia donat renom. Les dones l’empaitaven, i tothom feia acudits sobre el seu «altre» ofici.

Era una habilitat que havia après de la mateixa manera que havia après a treballar la pedra. Sabia on tocar, era receptiu i responia a senyals subtils, i li produïa plaer donar plaer. Les seves mans, els ulls, tot el seu cos parlava amb més eloqüència que cap paraula que hagués dit mai. Si en Ranec hagués estat una dona, l’hauria qualificat d’artista.

En Jondalar havia arribat a sentir un afecte i una tendresa genuïns envers algunes dones, i en gaudia físicament, però no havia sentit amor fins que va trobar l’Ayla, i no estava segur del tot que ella l’estimés de veritat. Com podia estar-ne? No tenia cap base de comparació. Ell era l’únic home que havia conegut mai abans d’arribar al campament. Ara veia que el tallista era un home d’una distinció i un encant considerables, i podia copsar els senyals de l’atracció creixent que sentia per l’Ayla. Sabia que, si hi havia algun home capaç de guanyar-se l’amor de l’Ayla, aquest home era en Ranec. En Jondalar havia viatjat per mig món abans de trobar una dona per estimar. Ara que per fi l’havia trobada, la perdria tan aviat?

Però es mereixia perdre-la? Podia endur-se-la amb ell sabent què pensava el seu poble de les dones com ella? Malgrat la gelosia, començava a preguntar-se si ell era la persona adequada per a ella. Es repetia que volia ser sincer amb ella, però en el fons del seu cor es preguntava si podria suportar un altre cop l’estigma d’estimar la dona errònia.

En Danug va copsar l’angoixa d’en Jondalar i va mirar en Wymez amb ulls preocupats. En Wymez només va fer un assentiment de complicitat. Ell també havia estimat una vegada una dona de bellesa exòtica, però en Ranec era el fill de la seva llar, i ja començava a ser hora que trobés una dona per establir-se i crear una família.

En Ranec va portar l’Ayla a la Llar de la Guineu. Tot i que hi havia passat moltes vegades, havia evitat amb cautela tota mirada encuriosida als espais privats; era un costum de la seva vida amb el Clan que també aplicava al Campament del Lleó. En aquell habitatge d’espais oberts, la intimitat no depenia tant de les portes tancades com de la consideració, el respecte i la tolerància de l’un envers l’altre.

—Seu —li va dir ell tot apropant-la a una plataforma de llit cobert amb pells suaus i luxoses.

Com que ara era acceptable satisfer la seva curiositat, va mirar al seu voltant. Tot i que compartien la llar, els dos homes que vivien a les bandes oposades del passadís central tenien uns espais vitals clarament individuals.

A l’altra banda de la llar de foc, l’àrea del fabricant d’eines tenia un aspecte de simplicitat indiferent. Hi havia una plataforma de llit amb una màrfega botida i pells, i una cortina de cuir lligada a dalt de qualsevol manera que no semblava haver estat estirada en molts anys. Hi havia algunes robes penjant dels claus, i més roba apilada a la secció de la plataforma de llit que sortia del pany de paret més enllà de la separació del capçal del llit. L’àrea de treball ocupava gairebé tota la cambra, delimitada per estelles, peces trencades i resquills de pedra foguera al voltant d’un os de peu de mamut que servia tant de seient com d’enclusa. Els únics objectes decoratius eren una figura petita d’ivori de la Mare en un nínxol de la paret, i al costat, un cinyell molt decorat del qual penjava una faldilla d’herba seca i marcida. L’Ayla va saber sense haver-ho de preguntar que havia pertangut a la mare d’en Ranec.

En contrast, el costat del tallista era sumptuós i elegant. En Ranec era col·leccionista, però un col·leccionista selectiu. Tot havia estat escollit amb cura, i col·locat de manera que mostrava les millors qualitats i presentava una riquesa de textures. Les pells del llit invitaven a tocar-les, i gratificaven el tacte amb una suavitat excepcional. Les cortines de les dues bandes, amb els plecs acurats, eren de pell de cérvol vellutada, d’un color fosc, i desprenien una olor vaga però agradable del fum de pi que els havia donat color. El terra era cobert d’estores d’una herba aromàtica molt ben trenada amb dibuixos de colors.

Sobre la prolongació de la plataforma del llit hi havia cistelles de diverses mesures i formes; a les més grans hi havia roba, col·locada de manera que es veien els ornaments de grans de rosari, de plomes o de pell. En alguns cistells penjats dels claus hi havia braçalets i collarets de dents d’animal, closques de musclos d’aigua dolça, tubs cilíndrics de calç, perles d’ivori i arracades i, sobretot, ambre. A la paret hi havia un gran tros d’ullal de mamut, tallat amb dibuixos geomètrics poc usuals. Fins i tot les armes de caça i la roba d’exterior penjada als claus contribuïen a l’efecte general.

Com més mirava, més coses veia, però els objectes que li cridaven més l’atenció eren una figura de la Mare feta d’ivori que hi havia en un nínxol, i les talles a la vora de l’àrea de treball.

En Ranec la mirava, observant on fixava els ulls per saber què veia. Quan els seus ulls es van clavar en ell, va somriure. Va seure a l’estora davant del banc de treball, una tíbia de mamut clavada a terra que li arribava fins al pit A la corbada superfície de treball, entre una varietat de burins i les armes de cisellar que feia servir per tallar, hi havia la talla inacabada d’un ocell.

—Aquesta peça és la que faig ara —va dir tot mirant l’expressió que feia ella quan la hi atansava.

Ella va agafar amb cura l’escultura d’ivori amb les mans, la va mirar, i la va girar per examinar-la més de prop. Amb expressió confusa, la va tornar a girar cap a una banda i l’altra.

—És ocell quan miro per aquí —li va dir l’Ayla—, però així —va dir girant-la—, és dona!

—Fantàstic. Ho has vist tot d’una. És el que havia intentat fer. Volia mostrar la transformació de la Mare. La seva forma espiritual. Volia mostrar-la quan adopta la forma d’ocell per volar d’aquí al món de l’esperit, però, també com la Mare, una dona. Incorporar les dues formes alhora!

Els ulls d’en Ranec espurnejaven: estava tan excitat que no li costava gens parlar. L’Ayla somreia davant del seu entusiasme. Era una part d’ell que encara no havia conegut. Normalment semblava molt per damunt de tot, fins i tot quan reia. Per un moment, en Ranec li va recordar en Jondalar quan estudiava la idea del llançador. Va arrufar les celles: aquells dies d’estiu a la vall semblaven tan llunyans! Ara en Jondalar no somreia gairebé mai i, si ho feia, de seguida s’enfadava. Va tenir la sensació sobtada que a en Jondalar no li agradaria gens que fos allà, parlant amb en Ranec, escoltant el seu plaer i la seva emoció, i això la va fer una mica infeliç, i la va empipar una mica.