Capítol 29

L’Ayla solia comptar un any més a la fi de cada hivern per començar cada nou any amb l’estació de nova vida. La primavera dels seus divuit anys va ser gloriosa per la profusió de flors de les prades i la fresca verdor del nou creixement, i els mamutois la van rebre cóm només podia ser rebuda en un lloc de terres frígides hivernals. Però, després del Festival de Primavera, l’estació va madurar amb rapidesa. Quan les flors brillants de les estepes es marciren, van aparèixer al seu lloc noves herbes tendres que creixien amb prestesa, i els herbívors vagabunds que hi atreien. Havia començat l’estació de les migracions.

Animals en gran nombre d’espècies diferents recorrien les planes obertes. Alguns s’hi reunien en nombre incomptable, d’altres s’ajuntaven en petits ramats o en grups de família, però tots derivaven del sosteniment, de la vida de les prades airejades increïblement riques i dels sistemes fluvials nodrits per la glacera que les travessava.

Hordes immenses de bisons de grans banyes cobrien pujols i pendents d’una massa viva, inquieta, bramadora i ondulant què deixava la terra trepitjada i desfeta. Apareixien ramats salvatges d’urs que feien camí cap al nord a milers pels boscos oberts al llarg de les valls dels rius principals, de vegades barrejats amb ramats d’ants i de cérvols gegants de banyes ingents. Els tímids cabirols recorrien els boscos riberencs i les florestes boreals en petits grups en cerca dels aliments de primavera i d’estiu, juntament amb l’ant poc sociable que també sovintejava els pantans i els llacs de les estepes, tes cabres salvatges i els cabrits, que normalment vivien a les muntanyes, baixaven a les planes obertes de les terres fredes del nord i Confraternitzaven als punts d’aigua amb grups familiars petits d’antílops i ramats més grans de cavalls de les estepes.

El moviment estacional dels animals llanuts era més limitat. Amb la gruixuda capa de greix i el doble mantell de pèl, estaven adaptats a la vida a la vora de la glacera i no podien sobreviure a la calor. Vivien tot l’any a les regions periglacials septentrionals de les estepes, on el fred era més fort però sec, i la neu més escassa, i a l’hivern s’alimentaven del fenc aspre i sec que es mantenia en peu. Els bous mesquers eren habitants permanents del nord glaçat i es movien en ramats petits dins d’un territori limitat. Els rinoceronts llanuts, que normalment només es reunien en famílies, i els ramats més grans de mamuts llanuts anaven més lluny, però a l’hivern romanien a les terres del nord. A les estepes continentals una mica més càlides i humides cap al sud, la neu recobria els aliments i feia caure els animals més pesants. Anaven al sud a la primavera per engreixar-se amb l’herba nova i tendra però, quan començava la calor, tornaven cap al nord.

El Campament del Lleó es congratulava de veure les planes bullint de vida i feien comentaris sobre cada espècie que apareixia, sobretot dels animals que sobrevivien en terres de molt fred. Eren els que més els ajudaven a sobreviure. La visió del rinoceront enorme i imprevisible, amb dues banyes, la del davant llarga i corbada, i dues capes de pèl vermellós, l’una llanuda i l’altra de pèl llarg, sempre provocava exclamacions de meravella.

Res, però, no excitava més els mamutois que la visió dels mamuts. Quan s’acostava l’època de pas dels bisons, sempre hi havia d’haver algú del campament vigilant. L’Ayla, quan vivia amb el Clan, només havia vist mamuts de lluny, i es va emocionar tant com els altres quan en Danug va arribar una tarda corrent i cridant:

—Mamuts! Mamuts!

L’Ayla va ser de les primeres a sortir de l’habitatge per veure’ls. En Talut, que era qui tot sovint portava en Rydag a les espatlles, ja havia pujat i les estepes amb en Danug, i l’Ayla va veure que la Nezzie pujava amb dificultat amb el noi al maluc. Anava a aturar-se per ajudar-la quan va veure que en Jondalar agafava el noi i se’l posava a les espatlles. Tots dos li van fer un somriure d’agraïment. L’Ayla també va somriure, però en Jondalar no la va veure, i encara somreia quan es va girar cap a en Ranec, que corria per atrapar-la. Aquell somriure amorós i bell de l’Ayla li va provocar un sentiment intens d’escalfor i un desig ferotge de fer-la seva, i ella no va poder evitar respondre a l’amor d’aquells ulls negres resplendents i la seva expressió convincent. El somriure de l’Ayla va ser per a ell.

A les estepes, el Campament del Lleó contemplava aquelles bèsties enormes amb un silenci respectuós. Eren els animals més grans de la seva terra; de fet, de qualsevol terra. El ramat, amb uns quants cadells, passava per la vora, i la vella mare va fer una ullada cautelosa a les persones. Feia uns tres metres d’alçada, i tenia el cap alt i amb forma de volta, i una gepa a la creuera per acumular greix per a l’hivern. Un llom curt que baixava abruptament cap a la pelvis en completava el perfil característic i recognoscible tot d’una. El cap era gros en proporció a les mesures, més de la meitat de la llargada del tronc relativament curt, i de l’extrem sortien dues projeccions sensibles i mòbils, a tall de dits, una superior i l’altra inferior. La cua també era curta, i les orelles petites per conservar l’escalfor.

Els mamuts estaven molt ben adaptats al seu territori frígid. Tenien una pell molt gruixuda, aïllada amb sis centímetres o més de greix subcutani, i coberta amb un dens pelatge interior que feia un gruix de dos centímetres. El pèl de fora, aspre i llarg, que podia arribar a fer més de mig metre, era de color vermellós fosc, i els recobria la gruixuda llana d’hivern per protegir-los de la humitat i del vent. Els seus molars eficients com llimes els permetien consumir una dieta d’hivern d’herba seca i aspra, i branquillons i escorça de bedoll, salzes i melis, amb tanta facilitat com enllestien la dieta estiuenca d’herbes i joncs verds.

El més impressionant eren els immensos ullals que inspiraven respecte i veneració. Sortien de molt a prop de la barra inferior, apuntaven primer cap avall per corbar-se després enfora i cap amunt i finalment cap endins. En els mascles vells, l’ullal podia arribar a fer més de tres metres de llarg, però llavors el tenien creuat al davant. En els animals joves, els ullals eren armes eficaces i eines incorporades per desenterrar arbres i per aclarir la neu de les pastures, però quan les dues puntes es corbaven i se sobreposaven, eren molt molestos i feien més nosa que servei.

La visió dels enormes animals va provocar un seguit de records a l’Ayla. Va recordar la primera vegada que havia vist mamuts i el desig que havia sentit d’anar a caçar-los amb els homes del Clan. En Talut l’havia convidada a la primera cacera de mamuts amb els mamutois i la idea que finalment aquest cop podria unir-se als caçadors li va provocar un pessigolleig d’il·lusió. Començava a esperar amb autèntic desig la Reunió de Primavera. La primera cacera de la temporada tenia un important significat simbòlic. Immensos i majestuosos com eren, els sentiments dels mamutois envers els mamuts llanuts superaven la pura meravella per les seves dimensions. La seva dependència de l’animal no raïa només en el menjar, i la necessitat i el desig d’assegurar la continuïtat de les grans bèsties els feia concebre una relació especial amb elles. Els tractaven amb reverència perquè en ells es basava la seva identitat.

Els mamuts no tenien enemics naturals veritables: cap animal carnívor no depenia d’ells per subsistir. Els grans lleons de les cavernes, dues vegades més grans que cap altre felí, que solien atacar els animals grans que pasturaven —urs, bisons, cérvols gegants, ants o cavalls— i eren capaços de matar un adult ben crescut, feien caure de vegades un mamut jove i malalt, o un de molt vell, però cap depredador de quatre potes, sol o en grup, no podia matar un mamut adult a la flor de la vida. Només als mamutois, els fills humans de la Gran Mare Terra, els havia estat donada la capacitat de caçar la més gran de les seves criatures. Eren els escollits. Entre les creacions de la Mare, eren preeminents. Eren els caçadors de mamuts.

Quan va haver passat el ramat de mamuts, tots els membres del Campament del Lleó els van seguir delerosos. No per caçar-los, això seria més endavant. Anaven al darrere de les capes de llana interna de l’hivern, les quals es desprenien a flocs a través dels cabells protectors més aspres de fora. La llana, de color vermell natural, que collien de terra i dels matolls espinosos on s’enganxaven, era considerada un present especial de l’Esperit del Mamut.

Si la sort els l’oferia, també collien amb entusiasme la llana blanca que les ovelles salvatges deixaven anar a la primavera, la llana increïblement tova de color terra del bou mesquer, i la llana interior més suau del rinoceront. Donaven gràcies mentalment a la Gran Mare Terra, que proveïa amb generositat els seus fills de tot allò que necessitaven: productes vegetals i animals, i materials com la pedrenyera i l’argila. Només havien de saber on i quan buscar-ho.

Com que afegien de molt bon grat els vegetals frescos —hidrats de carboni— a la seva dieta, malgrat la gran varietat de cam que tenien a disposició, els mamutois caçaven poc a la primavera i a la primeria d’estiu, llevat que els quedés molt poca cam al rebost. Els animals eren massa magres. L’hivern llarg i dur exhauria les seves fonts necessàries de concentració d’energia en forma de greix. Els seus recorreguts derivaven de la necessitat de reposar-lo. Escollien uns quants bisons mascles que tinguessin la pell del clatell encara negra, cosa que indicava que encara tenien una mica de greix, i algunes femelles prenyades de diverses espècies, per la carn tendra i la pell del fetus, que servia per fer robes als nadons o per a roba interior. La principal excepció era el ren.

Rens en grans ramats migraven cap al nord. Les femelles, amb la gran cornamenta, comandaven el camí amb els cadells de l’any anterior a través de pistes conegudes cap als indrets on parien tradicionalment, seguides dels mascles. Com altres animals de ramat, eren delmats pels llops que els sotjaven i atacaven els febles i vells, i per diverses espècies de felins: el gran linx, el lleopard de cos allargat i, de tant en tant, algun lleó de les cavernes. Els grans carnívors deixaven les restes a una gran varietat de carnívors i depredadors secundaris, tant de quatre potes com voladors: guineus, hienes, óssos bruns, algàlies, petits felins de les estepes, goluts, mosteles, corbs, milans, voltors i molts altres.

Els caçadors de dues potes empaitaven totes les espècies. No desdenyaven la pell i les plomes dels seus competidors de cacera, tot i que el ren era la presa preferida del Campament del Lleó, no per la carn, per bé que no hi feien fàstics. La llengua era especialment avaluada, i n’assecaven la major part de la carn per fer menjar de viatge, però el que volien realment era la pell. Encara que solia ser d’un to grisós, la gamma de color podia variar del blanc cremós fins al gairebé negre, amb un to terrós en els més joves, i era lleugera i calenta alhora. Com que el pèl era un aïllant natural, no hi havia una pell millor quan feia fred que la del ren, i no tenia rival com a roba de llit. Amb batudes i trampes, el Campament del Lleó els caçava cada any per reposar les subsistències i per regalar o intercanviar quan emprenien les seves migracions d’estiu.

L’entusiasme augmentava a mesura que el Campament del Lleó es preparava per a la Reunió d’Estiu. Cada dia, almenys un cop, algú explicava a l’Ayla les ganes que tenia de veure tal parent o tal amic, o la il·lusió que els faria a ells conèixer-la. L’únic que no mostrava cap mena d’entusiasme per la reunió dels campaments era en Rydag. L’Ayla no l’havia vist mai tan desanimat, i patia per la seva salut.

El va observar uns dies amb atenció i, una tarda que feia una calor poc usual i es trobava a fora mirant com uns quants estiraven les pells de ren, va seure al seu costat.

—T’he fet una medecina nova, Rydag, perquè te l’emportis a la Reunió d’Estiu —va dir l’Ayla—. Es més fresca, i potser és més forta. M’hauràs de dir si notes alguna diferència, si et va millor o pitjor —va dir parlant amb paraules i senyes alhora, com solia fer amb ell—. Com et trobes, ara? Que ha canviat res, darrerament?

A en Rydag li encantava que l’Ayla parlés amb ell. Encara que estava profundament agraït per la possibilitat que tenia ara de comunicar-se amb la gent del campament, entre ells dos la comprensió i l’ús del llenguatge de signes era essencialment senzill i directe. Feia anys que entenia el seu llenguatge verbal però, quan s’adreçaven a ell, tendien a simplificar-lo per ajustar-se a les senyes. En canvi, les senyes de l’Ayla expressaven els detalls i els sentiments com si parlés, i realçaven el sentit de les paraules.

—No, igual —va dir el noi.

—Que estàs cansat?

—No… Sí. Sempre una mica. —Va somriure—. No tant.

L’Ayla va assentir tot estudiant-lo amb atenció, buscant algun símptoma visible, mirant de convèncer-se que no havia canviat gens, almenys que no estava pitjor. No veia cap senyal de deteriorament físic, però el noi semblava abatut.

—Rydag, que et molesta alguna cosa? Que ets infeliç?

Ell va arronsar les espatlles i va desviar els ulls. Després la va tornar a mirar.

—No hi vull anar —va fer amb senyes!

—On no vols anar? No t’entenc.

—No vull anar a la reunió —va dir tornant a desviar els ulls.

L’Ayla va arrufar les celles, però no va dir res. En Rydag, que no semblava tenir ganes de parlar-ne, se’n va anar de seguida cap a l’habitatge. Ella el va seguir a través del vestíbul mirant de no cridar gaire l’atenció i, des de la llar de cuinar, el va veure jeure al llit. Ho va trobar preocupant: era molt rar que anés a jeure voluntàriament durant el dia. Va veure que hi entrava la Nezzie i s’aturava a lligar la cortina del davant i va córrer cap a ella per ajudar-la.

—Nezzie, tu saps què té Rydag? Se’l veu tan… infeliç —va dir l’Ayla.

—Ja ho sé. Sempre es posa així en aquesta època de l’any. Es la Reunió d’Estiu. No li agrada.

—Això m’ha dit. Per què?

La Nezzie va callar un moment i va mirar l’Ayla als ulls.

—De debò que no ho saps?

L’Ayla va fer que no amb el cap. La Nezzie va arronsar les espatlles.

—No pateixis, Ayla. No hi pots fer res.

L’Ayla va travessar l’habitatge pel passadís i va fer una ullada al noi. Tenia els ulls tancats, però ella sabia que no dormia. Li hauria agradat poder ajudar-lo. Es va imaginar que el problema devia ser referent a la seva diferència, però no havia anat mai a cap reunió.

Va travessar a corre-cuita la Llar de la Guineu i va entrar a la Llar del Mamut. De cop i volta, el Llop va travessar, saltant, l’entrada principal i va arribar enjogassat fins als seus peus. L’Ayla li va donar l’ordre de jeure amb un senyal. Ell va obeir, però semblava tan ofès que l’Ayla va claudicar i li va donar el tros de pell tova masegada que en altres temps havia estat una de les seves botines preferides. Havia acabat adjudicant-la al Llop com a única manera de trencar-li l’hàbit de mossegar les botes i sabates de tothom. El llop es va cansar de seguida de la vella joguina i, tot ajupint les potes davanteres, va moure la cua gemegant. L’Ayla no es va poder estar de somriure, i va decidir que feia massa bon dia per estar-se a dins. D’una revolada va agafar la fona i una bossa de pedres rodones que havia recollit i va fer senyal al Llop que la seguís. Quan va veure la Whinney a l’annex, va decidir integrar-la al grup.

Va travessar l’arcada d’entrada de l’annex seguida del cavall de color de palla i el jove llop gris, el pèl del qual, a diferència del de la mare negra, sí que era típic de la seva espècie. Va veure el Llamp a mig vessant camí del riu. En Jondalar era amb ell. Anava sense camisa i guiava el poltre jove amb una corda. Com havia promès, havia dedicat moltes hores a ensinistrar el Llamp i, de fet, tant ell com el cavall semblaven gaudir-ne.

Ell la va veure i li va fer senyal que esperés mentre enfilava vessant amunt. Era molt estrany que se li acostés, o que li indiqués que volia parlar amb ella. En Jondalar havia canviat des de l’incident de les estepes. Ja no l’evitava tan clarament, però rara vegada feia un esforç per parlar-hi i, quan ho feia, era com un estrany, reservat i educat. Ella havia confiat que el poltre els faria relacionar-se més però, de fet, encara semblava més distant.

L’Ayla va esperar, contemplant l’home alt, musculós i atractiu que se li acostava i, insospitadament, li va venir al cap la càlida resposta que havia donat a les necessitats d’ell a les estepes. A l’instant, va sentir que el desitjava. Era una reacció corporal impossible de controlar però, quan en Jondalar va ser més a prop, va veure que la cara se li omplia de color i que els seus ulls blaus s’omplien d’aquella expressió especial. Sense voler va veure la prominència de la seva virilitat, i va sentir que es ruboritzava.

—Perdona, Ayla. No et volia molestar, però em sembla que t’hauria d’ensenyar aquesta brida que he fet per al Llamp. Potser t’aniria bé amb la Whinney —va dir en Jondalar, mirant de mantenir un to normal i maldant per controlar-se.

—No em molestes —va dir l’Ayla, no molesta però sí trasbalsada, i es va posar a examinar l’estri fet amb tires de pell fines trenades i entrellaçades.

L’euga havia entrat en zel en començar l’estació. Només adonar-se’n, l’Ayla va sentir el renill distintiu d’un semental a les estepes. L’euga se n’havia anat abans a viure amb un semental i un ramat i havia tornat, però ara l’Ayla no es veia amb cor d’enfrontar-se a la idea de perdre la Whinney per un semental. Podria ser que la seva amiga no tornés més. Havia posat una mena de ronsal i una corda al coll de l’euga —i del jove poltre que havia mostrat gran interès i entusiasme— i, si no podia sortir amb ells, els tenia tancats a l’annex. Des d’aleshores feia servir el ronsal de tant en tant, tot i que preferia deixar la Whinney en llibertat d’anar i venir a pler.

—Com funciona? —va preguntar l’Ayla.

Li va fer una demostració amb la Whinney amb l’estri que havia fet per a ella. L’Ayla va fer unes quantes preguntes amb un to aparentment desapassionat, però a penes hi prestava atenció. Era molt més conscient de l’escalfor d’en Jondalar al seu costat, i de la seva olor apagada i agradablement masculina. No es podia estar de mirar-lo, de mirar-li les mans, el moviment del pit i el bony de la virilitat. Confiava que les seves preguntes provoquessin una conversa llarga però, tan bon punt va haver acabat d’explicar-li com funcionava el mecanisme, en Jondalar va marxar. L’Ayla el va veure engrapar la camisa, muntar a cavall del Llamp i, guiant-lo amb la nova brida, enfilar vessant amunt. Per un moment va considerar la idea de seguir-lo damunt la Whinney, però va canviar de parer. Si ell estava tan delerós de fugir, era evident que no la volia a la vora.

Es va quedar mirant fins que en Jondalar va desaparèixer de la vista. El Llop, amb els seus gemecs insistents, en va reclamar l’atenció. Es va lligar la fona al cap i va comprovar que portava la bossa de les pedres, després va agafar el cadell i el va posar a la creuera de la Whinney. Va muntar i va enfilar el vessant en direcció contrària a la que havia pres en Jondalar. Ja que havia planejat anar a caçar amb el Llop, més valia que ho fes. El Llop havia començat a sotjar i mirar de caçar ratolins i animals petits, i l’Ayla havia descobert que era molt bo per enlairar-li els animals per a la fona. Per bé que d’entrada havia estat accidental, el llop en va aprendre de seguida i ja començava a fer-los volar seguint les seves ordres.

L’Ayla tenia raó en un aspecte. En Jondalar havia fugit esperitat no perquè no la volgués tenir a la vora en aquell moment… sinó perquè la hi volia tenir sempre. Necessitava fugir de les seves reaccions a la proximitat de l’Ayla, ara ella estava promesa a en Ranec, i ell havia perdut qualsevol dret que hagués pogut tenir sobre ella. Darrerament, quan volia fugir d’una situació difícil, o de la tensió d’emocions conflictives en lluita, o només per pensar, se n’anava a cavalcar i començava a entendre per què l’Ayla havia marxat tantes vegades cavalcant la Whinney quan alguna cosa la preocupava. Córrer a través de les pastures obertes encamellat al semental, sentint el vent a la cara, tenia un efecte vitalitzador i calmant alhora.

Un cop a les estepes, va fer senyal de galopar al Llamp i es va inclinar del tot cap endavant sobre el poltre. Havia estat sorprenentment fàcil acostumar el cavall a acceptar un genet, però també era veritat que tant l’Ayla com en Jondalar havien estat prou temps mirant d’acostumar-lo. Era més difícil decidir com fer que el Llamp entengués i volgués anar on volia anar el seu genet.

En Jondalar era conscient que el domini de l’Ayla sobre la Whinney era tan natural que encara li donava ordres bàsicament sense consciència, però ell havia començat a muntar el cavall amb la idea d’ensinistrar-lo. Les seves ordres eren molt més dirigides i, alhora que ensinistrava el cavall, ell també n’aprenia. Havia après com seure sobre el cavall, com adaptar-se als poderosos músculs del poltre per no limitar-se a rebotar-li damunt el llom, i havia descobert que la sensibilitat de l’animal a la força de la pressió i als canvis de moviment del cos feien més fàcil guiar-lo.

Com més confiança i seguretat adquiria, més sovint sortia a muntar. Era una pràctica molt necessària però, com més cavalcava amb el Llamp, més afecte sentia per ell. L’havia apreciat des del començament, però encara era el cavall de l’Ayla. Es deia una i altra vegada que es dedicava a ensinistrar el Llamp per a ella, però detestava la idea de marxar i deixar el poltre.

Havia fet plans de marxar immediatament després del Festival de Primavera i, tanmateix, encara hi era i no sabia ben bé per què. Va pensar en els motius —encara era massa d’hora d’aquella estació tan imprevisible, havia promès l’Ayla que ensinistraria el Llamp—, però sabia que només eren excuses. En Talut es creia que s’havia quedat per anar a la Reunió d’Estiu amb ells, i en Jondalar no va mirar de corregir aquella impressió, tot i que estava segur que marxaria abans que ells. Cada nit, quan se n’anava al llit, i sobretot sí l’Ayla anava a la Llar de la Guineu, es deia que l’endemà marxaria, i cada dia ho ajornava. Lluitava contra ell mateix: tan bon punt decidia seriosament recollir-ho tot i marxar, la recordava estesa a terra quieta i freda a la Llar del Mamut i no s’hi veia amb cor.

L’endemà del festival, en Mamut havia parlat amb ell i li havia dit que l’arrel era massa poderosa perquè ell la pogués dominar. Va afegir què era massa perillosa, i que ell no la pensava provar mai més, que havia aconsellat l’Ayla que tampoc la tornés a provar, i li havia advertit que, si ho feia, necessitaria una protecció molt forta. Sense dir-ho del tot, el Vell li havia fet avinent que era ell qui havia anat a rescatar l’Ayla i que era el responsable d’haver-la fet tornar.

Les paraules del xaman van pertorbar en Jondalar, però també li van donar una estranyà mena de consol. Quan l’home de la Llar del Mamut va percebre un perill per a la seguretat de l’Ayla, per què li havia demanat a ell que es quedés? I per què deia que era ell qui l’havia feta tornar? Ella estava compromesa amb en Ranec, i no hi havia cap dubte dels sentiments del tallista. Si en Ranec era allà, per què en Mamut volia que hi fos ell? Per què no la va fer tornar en Ranec? Què sabia el vell? Fos el que fos, en Jondalar no podia suportar la idea de ho ser-hi si ella el tornava a necessitar, i de deixar que enfrontés algun perill terrible sense ell, però tampoc no podia suportar la idea que visqués amb un altre home. No podia decidir si marxar o quedar-se.

—Llop! Deixa això a terra! —cridava la Rugie, empipada. En Rydag i ella jugaven a la Llar del Mamut, on els havia enviat la Nezzie perquè la deixessin fer paquets tranquil·la i en pau—. Ayla! El Llop té la meva nina i no la vol deixar anar.

L’Ayla estava asseguda enmig de la plataforma de llit envoltada de piles de coses.

—Llop! Deixa-ho! —va ordenar—. Vine aquí —li va dir amb un gest.

El Llop va deixar anar la nina, feta de retalls de pell, i va amagar la cua entre les cames.

—Puja aquí —li va dir assenyalant-li el capçal del llit on solia dormir ell. El llop va pujar—. Ara jeu, i no molestis més la Rugie i en Rydag.

El cadell es va ajeure amb el cap sobre les urpes, mirant-la amb ulls tristos i penedits.

L’Ayla va continuar fent piles de coses, però de seguida va parar i es va quedar mirant els dos nens que jugaven a terra de la Llar del Mamut, sense ànim d’espiar-los però intrigada. Jugaven a «llars», simulant que compartien una llar tal com feien els homes i les dones grans. El seu «fill» era la nina de pell, que tenia un cap rodó, cos, braços i cames, embolicats amb pell tova. La nina era el que fascinava l’Ayla. No n’havia tingut mai cap: la gent del Clan no feia imatges de cap mena, ni dibuixades, ni esculpides, ni amb pell, però li recordava un conill ferit que una vegada havia portat à la cova perquè l’Iza el guarís. Havia bressolat i amanyagat el conill igual que ho feia ara la Rugie jugant amb la nina.

L’Ayla sabia que solia ser la Rugie qui iniciava els jocs. De vegades jugaven a fer veure que s’unien, d’altres vegades eren els «líders», uns germans al càrrec del seu propi campament. Contemplant la nena rossa i el noi de cabells castanys va prendre consciència sobtadament de les faccions de Clan d’en Rydag. Va pensar que la Rugie el considerava com un germà, però dubtava que algun dia poguessin arribar a ser home i dona en cap de cap campament.

La Rugie va donar la nina a en Rydag i es va aixecar per anar a fer un encàrrec imaginat. En Rydag va mirar com marxava i després va deixar la nina, va mirar l’Ayla i va somriure. Com que la Rugie trigava a tornar, el noi va perdre l’interès en l’infant imaginari. No li importava seguir-li el joc a la Rugie mentre era allà, però ell preferia els nadons reals. Es va aixecar i també va marxar. La Rugie havia oblidat el joc i la nina una estona.

L’Ayla va tornar a mirar de decidir què s’enduia i què no a la Reunió d’Estiu. De fet, el darrer any havia repassat les seves coses massa vegades per triar i rebutjar. Aquell cop feia una bossa per anar de viatge, i només s’enduria el que pogués portar. La Tulie li havia parlat de fer servir els cavalls i el travesser per portar els regals, deia que allò augmentaria el seu nivell i el del Campament del Lleó. Va agafar el cuir que havia tenyit de vermell i el va desplegar mirant de decidir si el podia necessitar o no. Encara no havia aconseguit decidir què fer amb el cuir vermell. No sabia per a què li podia servir ara, però el vermell era sagrat per al Clan i, a més a més, li agradava. El va plegar i el va posar amb les altres quatre coses que volia endur-se a part de les essencials: la talla del cavall que li havia donat en Ranec el dia de l’adopció i la nova muta, la bonica punta de pedra foguera d’en Wymez, algunes joies, granadures i collarets; el vestit de la Deegie, la túnica blanca que havia fet ella i la capa d’en Durc.

Mentre repassava unes quantes coses més, va deixar córrer els pensaments i es va trobar pensant en Rydag. Podria tenir mai una parella, com en Durc? No creia que a la Reunió d’Estiu hi hagués noies com ell i, de fet, tampoc no estava segura que arribés mai a adult. Es va sentir agraïda que el seu fill hagués nascut fort i sa, i que tingués una parella. A hores d’ara, el Clan d’en Broud es devia preparar per anar a l’Assemblea del Clan, si és que no havien sortit ja. Segurament l’Ura tornaria amb ells per unir-se a en Durc amb el temps, probablement temorosa de la idea de deixar el seu propi clan. Pobra Ura, li seria difícil deixar la gent que coneixia per anar a viure a un lloc estrany amb un clan estrany. Li va passar pel cap una idea que no se li havia acudit abans. Li agradava en Durc, a l’Ura? I a ell, li devia agradar ella? Confiava que fos així, perquè no era probable que tinguessin cap altra opció.

Tot pensant en el seu fill, l’Ayla va agafar una bossa que havia portat de la vall, la va obrir i en va abocar el contingut. El cor li va bategar amb força quan va veure la talla d’ivori. La va agafar. Era d’una dona, però no s’assemblava a cap de les talles de dones que havia vist mai, i va constatar; com era d’estranya. La majoria de mutes, tret de la dona-au simbòlica d’en Ranec, eren formes plenes i rodones maternals amb una prominència, de vegades decorada, que feia de cap. Eren fetes per simbolitzar la Mare, però aquella talla era d’una dona prima, amb els cabells recollits en trenes petites, tal com els solia portar ella. El més sorprenent era la cara, tallada amb cura, amb nas i barbeta, i un suggeriment d’ulls.

A mesura que li venien els records al cap, la talla que tenia a la mà s’anava difuminant davant dels seus ulls. No era conscient que els tenia plens de llàgrimes. L’havia feta en Jondalar, a la vall. Quan la feia, li havia dit que volia capturar el seu esperit per tal que no se separessin mai. Per això l’havia feta semblant a ella, tot i que no era habitual fer una imatge a semblança d’una persona real per por d’atrapar-hi l’esperit. Li havia dit que volia que la conservés per tal que ningú no la pogués fer servir amb trucs malèvols contra ella. L’Ayla es va adonar que aquella era la seva primera muta. La hi havia donat ell després dels Primers Ritus, quan l’havia convertit en una dona de debò.

Mai no oblidaria aquell estiu a la vall tots dos sols, junts. Però ara en Jondalar marxaria sense ella. Es va posar la figura d’ivori al pit amb el desig de marxar amb ell. El Llop la mirava i gemegava amb simpatia, acostant-se-li d’una manera imperceptible: sabia que s’havia de quedar on era. Ella el va agafar i va amagar la cara entre el seu pelatge mentre ell mirava de llepar-li les llàgrimes salades.

Va sentir que s’acostava algú pel passadís, es va incorporar tot d’una i es va eixugar la cara maldant per contenir-se. Es va girar com si busqués alguna cosa al seu darrere quan en Barzec i en Druwez van passar pel seu davant, immergits en la seva pròpia conversa. Després va tornar a ficar la talla a la bossa i la va deixar al damunt del cuir vermell brillant que havia tenyit ella. Se l’enduria, no podia marxar sense la seva primera muta.

Al vespre, més tard, quan el Campament del Lleó es preparava per a l’àpat, el Llop va fer un grunyit amenaçador i va córrer cap a l’entrada del davant. L’Ayla es va aixecar d’un bot per anar-hi al darrere, temorosa del que pogués passar. La van seguir alguns altres. Quan va obrir la cortina, es va sorprendre de veure un foraster, un foraster molt espantat, que reculava per allunyar-se d’un llop gairebé adult que semblava decidit a atacar-lo.

—Llop! Vine aquí! —li va ordenar l’Ayla.

El cadell va recular a contracor però sense deixar de mirar el foraster, amb les dents a la vista i un grunyit a la gola.

—Ludeg! —va dir en Talut fent una passa endavant amb un gran somriure i una gran abraçada—. Entra, entra, que fa fred.

—Jo… ah… no sé —va dir l’home tot mirant de reüll el cadell—. N’hi ha més?

—No. Cap més —va dir l’Ayla—. El Llop no et farà mal. No li ho permetré.

En Ludeg va mirar en Talut sense saber si creure o no aquella dona desconeguda.

—Com és que teniu un llop a l’habitatge?

—Es una llarga història, però més valdrà que te l’expliquem a la vora del foc. Entra, Ludeg. El llop no et farà mal, t’ho prometo —va dir en Talut tot fent una mirada plena de sentit a l’Ayla mentre ajudava l’home a travessar l’arcada.

L’Ayla va entendre perfectament el significat d’aquella mirada. Més valia que el Llop no fes mal a aquell estrany. Els va seguir cap endins fent senyal al jove animal de caminar al seu costat, però no sabia com dir-li que parés de grunyir. Era una situació nova. L’Ayla sabia que els llops, per bé que molt afectuosos amb el seu grup, eren capaços d’atacar i matar un estrany que envaís el seu territori. La conducta del Llop era perfectament comprensible, però no la feia acceptable. Hauria d’acostumar-se als estranys, tant si li agradava com si no.

La Nezzie va saludar el fill del seu cosí amb afecte, va agafar el seu sarró i la pellissa i els va donar a en Danug perquè els portés a la plataforma de llit buida de la Llar del Mamut. Després va omplir un plat i li va fer lloc per seure. En Ludeg no podia apartar els ulls del llop, ple de neguit i d’aprensió, i Cada cop que el Llop veia que el mirava, intensificava el grunyit amenaçador. Quan l’Ayla el feia callar, tirava les orelles cap enrere i s’ajupia, però un moment després tornava a grunyir al foraster. Va pensar de posar-li una corda al voltant del coll, però li va semblar que, lluny de resoldre res, només serviria per angoixar l’animal i neguitejar més l’home.

En Rydag, intimidat pel visitant tot i que el coneixia prou, s’havia quedat enrere vacil·lant. Havia copsat el problema tot d’una. Tenia la sensació que la cautela i la tensió d’aquell home contribuïen a aguditzar el problema. Si veiés que el llop era un animal amistós, es calmaria. Hi havia gairebé tothom reunit a la llar de cuinar i, quan va sentir que l’Hartal s’havia despertat, en Rydag va tenir una idea. Va anar a la Llar del Ren i va tranquil·litzar l’infant, i després el va agafar de la mà per portar-lo a la llar de cuinar però, en comptes de portar-lo cap a la seva mare, es va acostar a l’Ayla i al Llop.

L’Hartal cada cop se sentia més atret pel cadell entremaliat i en el moment que va veure la criatura grisa peluda, va fer una rialla de satisfacció i va córrer joiós cap a ell. Gom que encara no caminava gaire bé, va ensopegar i va caure sobre el cadell. El Llop va gemegar, però la seva reacció va ser llepar la cara del nen, que reia i mirava d’enxampar-li la llengua tot ficant les manetes entre les barres plenes de dents esmolades, finalment el va engrapar pel pelatge i el va atreure cap a ell.

En Ludeg, oblidant el neguit, observava amb ulls rodons de sorpresa com l’infant manipulava el llop, però encara el sorprenia més l’acceptació pacient i amable del carnívor ferotge. El Llop, que encara no era prou gran per mostrar la persistència dels membres adults de la seva espècie, tampoc no podia mantenir la guàrdia defensiva davant del foraster, i l’Ayla va fer un somriure a en Rydag perquè havia portat l’Hartal per fer exactament el que havia fet. Quan la Tronie va anar a agafar el seu fill, l’Ayla va decidir que era el moment de presentar el Llop al foraster.

—Em penso que el Llop s’acostumarà a tu més de pressa si deixes que t’ensumi —va dir al jove.

L’Ayla parlava la llengua perfectament, però en Ludeg va copsar una diferència en la manera que tenia de dir les paraules. La va mirar amb atenció per primer cop, i es va preguntar qui devia ser. Quan havia marxat l’any anterior del Campament del Lleó, ella no hi vivia. De fet, no recordava haver-la vist mai, i estava segur que recordaria una dona tan bonica si l’hagués vista. D’on havia sortit? Va alçar els ulls i va veure un home alt i ros que el mirava.

—Què he de fer? —va preguntar.

—Em penso que deixant-li olorar la teva mà ja n’hi haurà prou. Li agrada que l’acariciïn, però no cal córrer. Necessita una mica de temps per acostumar-se a tu —va dir l’Ayla.

En Ludeg va estirar la mà vacil·lant. L’Ayla li va posar el Llop al davant perquè ensumés la mà, però sense allunyar-se’n gens. No creia que el Llop l’ataqués, però no n’estava segura. Al cap d’una estona, l’home va gosar tocar el pelatge espès. No havia tocat mai un llop viu, i era prou excitant. Va fer un somriure a l’Ayla i, quan ella li va tornar el somriure, va tornar a pensar com era de bonica.

—Talut, em penso que més val que us doni les notícies tot d’una —va dir en Ludeg—. Em sembla que el Campament del Lleó té històries que m’agradaria sentir.

L’home gros va somriure. Aquella era la mena d’interès que li agradava. Els missatgers solien portar notícies, i eren escollits tant perquè eren capaços de córrer veloços com perquè els agradava explicar una bona història.

—Digues, doncs. Quines noves portes? —va preguntar en Talut.

—El més important és el canvi de lloc de la Reunió d’Estiu. L’amfitrió serà el Campament del Llop. El lloc que vam escollir l’any passat s’ha inundat. Tinc més notícies, tristes notícies, per cert. He passat la nit en un Campament dels Sungaea. Hi ha una plaga, una plaga mortal. N’han mort uns quants i, quan he marxat, el fill i la filla de la dona en cap estaven molt malalts. Es temia per la seva vida.

—Oh, això és terrible! —va dir la Nezzie.

—Quina mena de malaltia és? —va preguntar l’Ayla.

—Sembla que afecta el pit. Molta febre, tos forta i dificultats per respirar.

—Es molt lluny, aquest lloc? —va preguntar l’Ayla.

—No ho saps?

—L’Ayla va venir de visita, però ha estat adoptada —va dir la Tulie. Després es va girar cap a l’Ayla—. No és gaire lluny.

—Hi podem anar; Tulie? O m’hi podria portar algú? Si hi ha criatures malaltes, potser les puc ajudar.

—No ho sé. Què n’opines tu, Talut?

—Si la Reunió d’Estiu és al Campament del Llop, no ens ve de camí, i ni tan sols hi estem emparentats, Tulie.

—Em penso que en Darnev tenia un parent llunyà en aquell campament —va dir la Tulie—. I és una llàstima que un parell de germans tan joves estiguin tan malalts.

—Potser hi hauríem d’anar, però llavors haurem de sortir de seguida —va dir en Talut.

En Ludeg havia seguit la conversà amb gran interès.

—Bé, ara que us he dit les meves noves, m’agradaria saber alguna cosa del nou membre del Campament del Lleó. Talut, de debò és remeiera? I d’on ha sortit el llop? No havia sentit mai que un llop podia viure amb persones.

—I això no és tot —va dir en Frebec—. L’Ayla també té dos cavalls, una euga i un poltre jove.

El foraster va mirar en Frebec descregut i després es va acomodar per escoltar les històries que el Campament del Lleó tenia per explicar-li.

Al matí, després d’una llarga nit d’explicacions, en Ludeg va poder ser testimoni de l’habilitat de l’Ayla i en Jondalar amb els cavalls, i en va quedar impressionat. Va marxar cap al campament següent disposat a escampar la veu de la nova dona mamutoi amb la notícia del canvi de floc de la Reunió d’Estiu. El Campament del Lleó tenia la intenció de marxar l’endemà al matí i tothom va dedicar la resta del dia a les preparacions d’última hora.

L’Ayla va decidir endur-se més remeis dels que solia portar a la bossa i, mentre parlava amb en Mamut, anava seleccionant unes quantes herbes. Tenia al cap l’Assemblea del Clan i, quan va veure que el vell es fregava les articulacions adolorides, va recordar que els vells del Clan que no eren capaços de fer el llarg camí es quedaven. Com podria aguantar en Mamut un viatge llarg? Es va arribar a preocupar tant que va sortir a fora a buscar en Talut per preguntar-li-ho.

—El porto jo gairebé tot el camí, a les espatlles —va explicar en Talut.

Va veure que la Nezzie afegia un farcell a la pila de coses que havien de ser transportades pels cavalls. En Rydag era a la vora, assegut a terra amb aire de desconsol. L’Ayla va anar a buscar en Jondalar tot d’una. El va trobar omplint la bossa de viatge que li havia donat la Tulie.

—Jondalar! Ah, ets aquí —va dir.

Ell va alçar els ulls, sorprès. Era l’última persona que esperava veure en aquell moment. Feia un instant que pensava la manera d’acomiadar-se’n. Havia decidit aprofitar que tothom marxava per anar-se’n ell també, però en comptes d’anar amb ells a la Reunió d’Estiu, enfilaria en direcció contrària per emprendre el llarg camí de retorn a casa.

—Saps com va en Mamut a la Reunió d’Estiu? —li va preguntar l’Ayla.

La pregunta el va agafar totalment per sorpresa. No era el pitjor problema que tenia al cap. Ni tan sols estava segur de saber què li deia.

—Uf… no —va dir ell.

—En Talut el porta a les espatlles. I també hi ha en Rydag. També l’han de portar a coll. Se m’ha acudit, Jondalar, que ara el Llamp ja deu estar acostumat a portar algú al damunt, oi?

—Sí.

—I tu el pots controlar, oi? Anirà on tu vagis.

—Sí, em penso que sí.

—Perfecte. Llavors no hi ha motiu perquè en Mamut i en Rydag no puguin anar a la reunió a cavall. Seria molt més fàcil per a tothom, i potser li enlairarà l’esperit a en Rydag, que darrerament està molt ensopit. Te’n recordes com es va excitar el primer cop que va muntar la Whinney? No et molesta, oi, Jondalar? Nosaltres no cal que cavalquem, tots els altres van caminant —va dir l’Ayla.

Estava tan complaguda i encantada amb la idea que era evident que ni li havia passat pel cap que ell podia no acompanyar-los. Com podia negar-s’hi? Li va semblar que era una bona idea, i el Campament del Lleó l’havia ajudat tant que era el mínim que podia fer.

—No, no m’importa caminar —va dir en Jondalar. Va tenir una estranya sensació de lleugeresa quan l’Ayla es va girar per anar a parlar amb en Talut, com si li haguessin tret de sobre un pes terrible. Es va afanyar a acabar d’omplir la bossa i després ho va agafar tot i va anar a reunir-se amb la resta del campament. L’Ayla supervisava la càrrega dels dos travessers. Eren gairebé a punt de marxar.

La Nezzie el va veure venir i li va somriure.

—M’alegro que hagis decidit venir amb nosaltres per ajudar l’Ayla amb els cavalls. En Mamut estarà molt més còmode, em penso, i mira en Rydag! No l’havia vist mai tan content d’anar a una Reunió d’Estiu.

En Jondalar es va preguntar per què tenia la sensació que la Nezzie sabia que pensava marxar cap a casa.

—Imagina’t la impressió que farà quan ens vegin arribar no només amb cavalls, sinó amb persones muntant-los —va dir en Barzac.

—Jondalar, t’esperàvem. L’Ayla no estava segura de qui havia de muntar cada cavall —va dir en Talut.

—No crec que importi gens —va dir en Jondalar—. La Whinney és una mica més fàcil de muntar. No et fa rebotar tant.

Es va adonar que en Ranec ajudava l’Ayla a equilibrar les càrregues. Se li va encongir el cor quan els va veure riure plegats i es va adonar que aquell respir era només temporal, L’única cosa que havia fet era ajornar l’inevitable, però ja s’havia compromès. Després de fer gestos misteriosos i de dir unes paraules esotèriques, en Mamut va clavar una muta a terra a l’entrada principal per protegir l’habitatge i després, amb l’ajut de l’Ayla i en Talut, va muntar la Whinney. Semblava nerviós, però era difícil de dir. En Jondalar va trobar que ho dissimulava molt bé.

En canvi, en Rydag no estava gens neguitós: ja havia muntat abans dalt del cavall. Es va excitar una mica quan l’home alt el va enlairar per posar-lo damunt el Llamp. No havia muntat mai el poltre. Va fer un somriure a la Latie, que el mirava, amb una barreja de preocupació per la seva seguretat, de meravella davant la nova experiència i un petit deix d’enveja. Havia observat des de la distància com en Jondalar ensinistrava el cavall, però li era difícil trobar una altra dona que la volgués acompanyar: eren els inconvenients de fer-se gran. Havia decidit, però, que ensinistrar un cavall jove no havia de ser cosa de màgia, que només calia paciència i, certament, un cavall per ensinistrar.

Després de fer una darrera inspecció del campament, van enfilar el vessant. A mig camí, l’Ayla es va aturar. El Llop es va aturar al seu costat i la va mirar amb expectació. Ella va girar el cap per mirar l’habitatge on havia trobat una llar i acceptació entre gent com ella. Ja començava a enyorar la seguretat que li oferia però, quan tornessin, encara hi seria per acollir-los novament amb vista a un hivern llarg i fred. El vent va fer onejar la cortina que cobria l’arcada d’ullals de mamut a l’entrada, i va poder-hi veure al damunt el crani del lleó de les cavernes. El Campament del Lleó semblava buit sense els seus habitants. L’Ayla dels Mamutois va tremolar i sentí una fiblada sobtada de tristor.