25. A l’ombra de la profecia

El fet que en Harry sortís amb la Ginny Weasley va semblar interessar a bona part de l’alumnat, la majoria noies; però en Harry, a diferència de tantes vegades, es va mostrar serenament indiferent a les xafarderies al llarg de les setmanes següents. Al capdavall, era agradable que per variar parlessin d’ell a causa d’una situació que l’omplia d’un sentiment de felicitat que no recordava haver tingut des de feia molt temps i no perquè hagués viscut casos horripilants de màgia negra.

—Com si no hi hagués altres coses sobre què xafardejar! —va dir la Ginny mentre llegia el Periòdic Profètic al terra de la sala comuna, arrepenjada a les cames d’en Harry—. Hi ha hagut tres atacs de demèntors en una setmana, i tot el que a la Romilda Vana se li acut és demanar-me si és veritat que tens un hipogrif tatuat al pit.

En Ron i l’Hermione van esclatar a riure, però en Harry no els va fer cas.

—I tu què li has dit?

—Que hi tens un cuadeserra cubà —va dir la Ginny, passant una pàgina del diari amb aire desmenjat—. Fa molt més home.

—Gràcies —va dir en Harry, amb un somriure—. I quin tatuatge li has dit que tenia en Ron?

—Un puf pigmeu, però no li he dit on.

En Ron va fer mala cara, però l’Hermione es va partir de riure.

—Vigileu —va dir, apuntant en Harry i la Ginny amb el dit amenaçadorament—. Que us hagi donat el meu permís no vol dir que no us el pugui retirar…

—«El teu permís»… —va escarnir-lo la Ginny—. Des de quan em dónes tu permís per fer res? A més a més, un dia vas dir que t’estimaves més que sortís amb en Harry que no amb en Michael o amb en Dean.

—Sí, i és veritat —va dir en Ron a contracor—. Mentre no comenceu a petonejar-vos en públic…

—Ets un hipòcrita fastigós! I tu i la Lavender, que us enroscàveu com anguiles per tot arreu? —li va replicar la Ginny.

Quan es va començar a acostar el mes de juny, però, en Harry i la Ginny no van poder posar a prova gaire més la tolerància d’en Ron, perquè cada vegada podien passar menys estones junts. Els GNOM de la Ginny eren a tocar, cosa que l’obligava a estudiar fins ben entrada la nit. Una d’aquestes nits, en què la Ginny s’havia tancat a la biblioteca i en Harry seia vora la finestra de la sala comuna, acabant en teoria uns deures de Botànica que tenia però revivint a la pràctica una estona especialment feliç que havia passat amb la Ginny vora l’estany a l’hora de dinar, l’Hermione es va acomodar a la butaca que hi havia entre en Harry i en Ron amb cara de portar-ne alguna de cap.

—Vull parlar amb tu, Harry.

—De què? —va voler saber en Harry, recelós. El dia abans mateix, l’Hermione l’havia renyat perquè distreia la Ginny i li impedia preparar-se bé per als exàmens.

—D’aquest que es feia dir mig príncep.

—Una altra vegada no, sisplau —va remugar—. Per què no calles?

No havia gosat tornar a la Sala de la Necessitat per recuperar el llibre, i els resultats que obtenia a classe de Pocions se’n ressentien (tot i que el professor Llagot, que tenia debilitat per la Ginny, havia atribuït rient aquest fenomen al fet que en Harry estigués enamorat). Però en Harry estava convençut que l’Snape no havia perdut l’esperança de posar les mans al llibre del príncep, i havia decidit deixar-lo allà on era mentre l’Snape continués alerta.

—No penso callar —va dir l’Hermione amb decisió— fins que m’hagis escoltat. Resulta que he estat investigant una mica sobre qui es pot haver entretingut a inventar-se sortilegis de màgia negra…

—Ell no s’hi entretenia…

—Per què dius «ell»?

—Ja ho hem discutit, això —va dir en Harry, fastiguejat—. Firma «príncep», Hermione, «príncep»!

—Espera, espera —va dir l’Hermione, i, amb les galtes vermelles, va treure’s de la butxaca un retall vell de diari que va plantar amb un cop damunt la taula, davant d’en Harry—. Mira això! Mira aquesta fotografia!

En Harry va agafar el full rebregat i va mirar la fotografia mòbil que hi havia, esgrogueïda pels anys. En Ron també es va inclinar per donar-hi un cop d’ull. A la fotografia apareixia una noia prima de cap a quinze anys. No era gaire agraciada; amb les celles gruixudes i la cara allargada i pàl·lida que tenia, semblava disgustada i trista alhora. Al peu de fotografia hi deia: «Eileen Príncep, capitana de l’equip de balabavés de Hogwarts».

—I què? —va dir en Harry llegint per sobre la nota breu a què corresponia la fotografia; era una notícia força avorrida sobre competicions interescolars.

—Doncs que es deia Eileen Príncep; Príncep, Harry.

Van quedar-se mirant. En Harry va veure on volia anar a parar l’Hermione, i es va posar a riure.

—No pot ser.

—El què?

—Creus que ella era el mig príncep? Apa…

—Per què no ho hauria pogut ser? Harry, en el món dels bruixots no hi ha prínceps de veritat! O és un sobrenom, un títol inventat que algú s’ha concedit a si mateix, o és un cognom de persona! Escolta’m un moment! Posem que el seu pare fos bruixot i es digués Príncep de cognom, i que la mare fos muggle; això l’hauria convertit en una Príncep de sang impura, i li hauria pogut fer adoptar el sobrenom de «mig príncep»!

—Molt enginyós, Hermione…

—Però podria ser, no? Potser n’estava orgullosa, de ser un «mig príncep»!

—Mira, Hermione, estic convençut que no era cap noia. Hi pujaria de peus.

—És clar; perquè no creus que una noia pugui ser tan llesta —va dir l’Hermione amb ràbia.

—Tu creus que, després de cinc anys de tractar-te, puc pensar que les noies no podeu ser llestes? —va dir en Harry, picat—. És per la lletra que té; segur que el príncep era un noi; seguríssim. Aquesta noia no hi té res a veure. D’on ho has tret, això, per cert?

—De la biblioteca —va dir l’Hermione, com era previsible—. Hi ha una pila de Periòdics Profètics. Et deixo; vaig a mirar si descobreixo més coses de l’Eileen Príncep.

—Que et diverteixis —va dir en Harry, irritat.

—Gràcies —va dir l’Hermione—. I la primera cosa que miraré —va dir-li amb segones mentre s’encaminava cap al forat del quadre— seran les llistes d’antigues distincions concedides a classe de Pocions!

En Harry va quedar-se-la mirant amb cara llarga mentre s’allunyava, i tot seguit va tornar a submergir-se en la contemplació del cel de capvespre.

—Encara no ha paït que aquest any li hagis passat la mà per la cara a Pocions —va dir en Ron mentre es tornava a concentrar en el seu exemplar d’Un miler de plantes i bolets màgics.

—Tu no trobes que sigui cap bestiesa que vulgui recuperar aquest llibre, oi?

—És clar que no —va dir en Ron amb convicció—. Era un geni, aquest príncep. Ves; sense aquella nota sobre el betzoar… —va passar-se el dit pel coll amb un gest molt expressiu— ara jo no seria aquí parlant-ne. Aviam; no trobo que el sortilegi que vas llançar a en Malfoy estigués gens bé…

—Ni jo —va saltar en Harry.

—… però bé s’ha curat, no? S’ha refet en molt poc temps.

—Sí —va dir en Harry. Era absolutament veritat; però, tot i així, la consciència no deixava de fer-li una mica de rau-rau—. Gràcies a l’Snape…

—Aquest dissabte encara estàs castigat amb l’Snape? —va continuar en Ron.

—Sí, i l’altre dissabte també, i l’altre —va dir en Harry amb un sospir—. I ara comença a insinuar que, si no tinc fets tots els fitxers a final de curs, continuarem el curs que ve.

Aquell correctiu se li feia especialment feixuc perquè li escurçava encara més el temps escàs que podia passar amb la Ginny. Últimament pensava sovint que potser l’Snape n’estava al corrent, i que per això el feia quedar cada dia fins més tard, perquè de tant en tant li comentava amb malícia que era una pena que es perdés aquell temps tan bo que feia i les oportunitats de lleure que oferia.

L’aparició d’en Jimmy Peakes amb un rotlle de pergamí a la mà va arrencar en Harry d’aquestes amargues reflexions.

—Gràcies, Jimmy… Tu, és d’en Dumbledore! —va dir en Harry a en Ron, emocionat, mentre descargolava el pergamí i se’l llegia per sobre—. Vol que vagi al seu despatx tan aviat com pugui!

Van quedar mirant-se.

—Ostres —va dir en Ron amb un fil de veu—. Tu creus que pot ser que hagi trobat…?

—Potser que ho vagi a veure, no? —va dir en Harry, posant-se dret d’un salt.

Va sortir corrents de la sala comuna i, tan de pressa com va poder, va travessar el setè pis, on només va trobar en Peeves, que va passar-li per sobre en sentit contrari tirant-li trossos de guix amb aire distret i va esclatar a riure després d’haver esquivat un sortilegi defensiu d’en Harry. Quan en Peeves es va haver esfumat, el corredor va quedar en silenci, perquè només faltava un quart per a l’hora de retreta i quasi tothom s’havia retirat a la seva sala comuna.

De cop i volta, en Harry va sentir un crit i soroll de trencadissa. Va aturar-se en sec, parant l’orella.

—Com t’a-tre-vei-xes…? Aiiii…!

El soroll venia d’un corredor de la vora. En Harry s’hi va afanyar, amb la vareta a punt, va tombar una cantonada i va veure la professora Trelawney escarxofada a terra, amb el cap cobert per un dels seus xals i unes quantes ampolles de vi de cuina tombades al seu voltant, una de les quals s’havia trencat.

—Professora…

En Harry s’hi va acostar per ajudar-la a aixecar-se. Uns quants dels collarets rutilants que sempre portava se li havien entortolligat a les ulleres. Dominada per un atac de singlot, va arreglar-se els cabells i va posar-se dreta arrepenjant-se en el braç que en Harry li oferia.

—Què li ha passat, professora Trelawney?

—Com vols que ho sàpiga? —va dir amb veu estrident—. Anava passejant, meditant sobre uns mals auguris que he entrevist casualment…

Però en Harry no l’escoltava. S’acabava d’adonar d’on eren: a mà dreta tenien el tapís dels trolls ballarins i, a mà esquerra, aquell llis i impenetrable pany de paret de pedra que ocultava…

—Professora, que intentava entrar a la Sala de la Necessitat?

—… presagis que m’ha estat permès… Què?

Va semblar que la professora Trelawney es posava en guàrdia de cop.

—A la Sala de la Necessitat —va repetir en Harry—. Que hi volia entrar?

—Doncs… Daixò… No sabia que els alumnes estiguessin al corrent…

—No tots hi estan —va dir en Harry—. Però què li ha passat? Li he sentit fer un crit; m’ha semblat com si s’hagués fet mal…

—Doncs… Daixò… —va dir la professora Trelawney, embolicant-se amb els xals en un gest defensiu i observant en Harry amb aquells seus ulls engrandits pels vidres de les ulleres—. Volia… daixò… guardar-hi… daixò… coses meves… —I va murmurar alguna cosa sobre unes «acusacions insidioses».

—Ah —va dir en Harry, mirant de reüll les ampolles de vi de cuina—. Però no hi ha pogut entrar, a amagar-les?

Ho trobava molt estrany; a ell bé se li havia obert, la Sala, quan havia volgut amagar-hi el llibre del mig príncep…

—No, sí que hi he entrat —va dir la professora Trelawney, amb els ulls clavats a la paret—. Però ja hi havia algú altre.

—Hi havia algú?… Qui? —va demanar-li en Harry—. Qui hi havia?

—No ho sé —va dir la professora Trelawney, una mica sobtada pel to d’insistència d’en Harry—. He entrat a la Sala i he sentit una veu, cosa que no m’havia passat mai en tots els anys que fa que hi amago… que faig servir la Sala, vull dir.

—Una veu? I què deia?

—A mi no m’ha semblat que digués res —va dir la professora Trelawney—. Més aviat… cridava.

—Cridava?

—D’alegria —va dir, fent que sí amb el cap.

En Harry se la va quedar mirant.

—Era una veu d’home o una veu de dona?

—Jo diria que era d’home —va dir la professora Trelawney.

—I se’l notava content?

—Molt —va dir la professora Trelawney amb recança.

—Com si celebrés alguna cosa?

—Sens dubte.

—I què ha passat?

—Doncs que he dit alt: «Qui hi ha?».

—I no hauria pogut saber qui era sense demanar-ho? —va demanar-li en Harry, començant a posar-se nerviós.

—Tenia ocupat l’ull interior —va dir la professora Trelawney amb dignitat, posant-se bé els xals i unes quantes voltes dels seus collarets rutilants— en assumptes que van molt més enllà de l’àmbit mundà de les veus que criden.

—Ah —va afanyar-se a dir en Harry, que ja havia sentit parlar prou sovint de l’ull interior de la professora Trelawney—. I la veu no ha dit qui era?

—No, no ho ha dit —va dir la professora Trelawney—. Tot s’ha tornat negre de cop, i m’he trobat que em tiraven de cap fora de la Sala!

—I no ho ha vist a venir? —va dir en Harry, sense poder reprimir-se.

—No, no ho he vist a venir, perquè s’ha tornat tot negre… —Però va callar de cop i va quedar-se mirant en Harry amb suspicàcia.

—Crec que ho hauria d’explicar al professor Dumbledore —va dir en Harry—. Li hauria de fer saber que en Malfoy celebra… vull dir, que algú l’ha fet fora de la Sala.

En Harry va quedar sorprès de veure que la professora Trelawney quedava tota tibada de sentir això.

—El director m’ha donat a entendre que s’estimaria més rebre la meva visita menys sovint —va dir amb fredor—. I jo no sóc de les persones que imposen la seva companyia a aquells qui no la valoren. Si en Dumbledore ha decidit fer cas omís dels avisos que donen les cartes…

La seva mà ossuda va estrènyer de cop el puny d’en Harry.

—Les tiri com les tiri, no para de sortir-me…

I de sota els xals va treure una carta amb gest teatral.

—… la torre colpida pel llamp —va dir amb un xiuxiueig—. Calamitat. Desastre. Cada vegada més a prop…

—Ah —va tornar a dir en Harry—. De totes maneres, continuo pensant que hauria d’explicar a en Dumbledore això d’aquesta veu i de fer-se tot fosc de cop i que l’han fet fora de la Sala.

—Vols dir? —Va semblar que la professora Trelawney considerés aquesta possibilitat un moment, però a en Harry li va fer tot l’efecte que l’atreia la idea de poder tornar a explicar la petita aventura que li havia passat.

—Jo l’anava a veure ara —va dir en Harry—. He quedat amb ell. Podem anar-hi junts, si vol.

—Home, en aquest cas… —va dir la professora Trelawney amb un somriure. Es va ajupir, va arreplegar les ampolles de vi de cuina i va tirar-les sense cerimònies a dintre d’un gran gerro blau i blanc que hi havia en un nínxol de la vora—. Et trobo a faltar a les classes, Harry —va dir, entendrida, en el moment d’enfilar el corredor junts—. No eres gaire bon vident… però eres un objecte d’estudi ideal…

En Harry no va respondre; no havia suportat mai ser l’objecte de les contínues prediccions de dissort de la professora Trelawney.

—Em fa l’efecte —va continuar la professora de Futurologia— que aquell rossí (vull dir, aquell centaure) no entén gens de cartomància. Li he demanat (de vident a vident) si ell no havia percebut com jo les vibracions llunyanes de la catàstrofe que s’acosta, però l’he fet riure. Tal com ho sents: l’he fet riure!

Va alçar la veu en un to una mica histèric, i, encara que havien deixat les ampolles enrere, a en Harry li va arribar una forta alenada de vi de cuina.

—Potser aquell cavall ha sentit dir a la gent que no he heretat el do de la meva rebesàvia. Són rumors que els envejosos es dediquen a escampar des de fa anys. Saps què els dic, Harry, a aquesta gent? Doncs que, m’hauria permès en Dumbledore fer classes en aquesta gran escola, posant en mi la seva confiança durant tots aquests anys, si no li hagués demostrat la meva vàlua?

En Harry va murmurar alguna cosa inintel·ligible.

—Recordo molt bé la primera conversa que vaig tenir amb en Dumbledore —va continuar la professora Trelawney, amb veu pastosa—. Va quedar molt impressionat, evidentment, profundament impressionat… Jo parava al Cap de Senglar, un hostal, per cert, que no recomano gens (hi ha xinxes, fillet), però en aquella època anava molt curta de diners. En Dumbledore va tenir la gentilesa de venir-me a veure a l’habitació on m’estava. Va començar a fer-me preguntes… Haig de reconèixer que, d’entrada, em va semblar que sentia poca inclinació per la Futurologia… i recordo que em vaig començar a trobar una mica marejada, perquè aquell dia no havia menjat gaire… Però de cop…

Ara en Harry sí que l’escoltava amb atenció, perquè sabia el que havia passat aleshores: la professora Trelawney havia fet la profecia que havia alterat el curs de la seva vida, la profecia sobre en Voldemort i ell.

—… de cop ens va interrompre bruscament en Severus Snape!

—Què?

—Tal com ho sents; a l’altra banda de la porta es va sentir un aldarull, la porta es va obrir d’una revolada i vam veure un cambrer tot estrafolari amb l’Snape, que li assegurava que havia enfilat l’escala pensant-se que pujava cap a un altre lloc, però jo em vaig ensumar que l’acabaven d’enxampar escoltant la meva conversa amb en Dumbledore (pensa que ell també buscava feina, en aquella època; segur que mirava d’obtenir informació!). Sigui com sigui, després d’allò en Dumbledore es va mostrar molt més predisposat a donar-me la plaça; i estic convençuda, Harry, que va ser perquè va apreciar el gran contrast que hi havia entre el meu tarannà modest i el meu talent discret i aquell jove ambiciós i arribista que estava disposat fins i tot a escoltar pel forat del pany… Harry!

Va mirar enrere, perquè s’acabava d’adonar que en Harry no caminava al seu costat. En Harry s’havia parat de cop, i el tenia a un parell o tres de metres.

—Harry… —va repetir, amb veu indecisa.

La professora Trelawney feia cara d’espantada i preocupada, potser perquè en Harry havia empal·lidit de cop. Estava allà plantat, immòbil, però per dintre l’ofegava la sorpresa, que li impedia pensar en res més que aquella novetat que li havia estat oculta durant tant temps…

Havia sigut l’Snape qui havia sentit la profecia. Havia sigut l’Snape qui havia assabentat de la profecia en Voldemort. L’Snape i en Ben Babbaw eren els qui havien fet córrer en Voldemort a assassinar la Lily i en James i el seu fill…

Allò era l’única cosa que tenia importància per a en Harry en aquells moments.

—Harry! —va repetir la professora Trelawney—. Que no havíem d’anar a veure el director junts?

—Vostè quedi’s aquí —va balbucejar en Harry.

—Però, rei, si li havia d’explicar l’atac que he rebut a la Sala de la…

—Li dic que es quedi aquí! —va repetir-li en Harry amb irritació.

Ella va fer cara d’esglai, i en Harry va passar-li pel costat i va tombar pel corredor que portava al despatx d’en Dumbledore, on la gàrgola solitària feia guàrdia. En Harry va dir la contrasenya a la gàrgola i va pujar l’escala de cargol saltant els esglaons de tres en tres. No va trucar a la porta, sinó que la va fer retrunyir; i en Dumbledore va dir «Endavant» amb la seva veu plàcida quan en Harry ja havia entrat al despatx com una exhalació.

En Fawkes, el fènix, va girar el cap, amb els seus ulls negres i lluents reflectint els tons daurats de la posta que es veia per la finestra. En Dumbledore era al peu de la finestra contemplant el paisatge, amb una llarga capa negra al braç.

—Et vaig prometre que em podries acompanyar, Harry…

D’entrada, en Harry no va saber de què li parlava; la conversa amb la professora Trelawney li havia fet fugir totes les altres coses del pensament, i es notava el cap embotit.

—Que puc acompanyar-lo, diu?

—Això si en tens ganes, és clar.

—Si en tinc…

I de cop en Harry va recordar per què havia corregut tant per presentar-se al despatx d’en Dumbledore.

—N’ha localitzat un? Ha localitzat un horricreu?

—Em sembla que sí.

La ràbia i el ressentiment van pugnar per un instant amb la sorpresa i l’emoció, i en Harry no va poder obrir la boca.

—Si et fa por ho entendré —va dir en Dumbledore.

—No me’n fa gens! —va saltar en Harry, i era del tot veritat: l’emoció que sentia no era por—. Quin horricreu és? On és?

—No ho sé segur, què és (encara que em sembla que podem descartar la serp); però crec que està amagat en una cova de la costa que queda molt lluny d’aquí, en una cova que feia molt temps que intentava localitzar: la cova on en Tod Rodlel va turmentar dos companys seus d’orfenat durant la sortida anual que feien. Te’n recordes?

—Sí —va dir en Harry—. Com està protegida?

—No ho sé; he fet les meves conjectures, però podria estar del tot equivocat. —En Dumbledore va vacil·lar un moment, i tot seguit va dir—: Harry, et vaig prometre que em podries acompanyar, i penso complir la promesa, però faria mal fet no advertint-te que pot ser extremament perillós.

—Vull venir —va dir en Harry, quasi abans i tot que en Dumbledore hagués acabat de parlar. Enfurismat com estava amb l’Snape, el seu desig de fer alguna cosa heroica i arriscada s’havia redoblat. Devia notar-se-li a la cara, perquè en Dumbledore es va enretirar de la finestra i va observar en Harry més detingudament, arrufant les celles blanques.

—Que t’ha passat res?

—No —va afanyar-se a mentir en Harry.

—Estàs trasbalsat per alguna cosa.

—No, no estic trasbalsat per res.

—Harry saps que no has despuntat mai en oclumència…

Aquella paraula, com una espurna, va encendre la sang d’en Harry.

—L’Snape! —va dir, alçant molt la veu, cosa que va fer que darrere seu en Fawkes deixés anar un xisclet—. L’Snape, és el que m’ha passat! Va assabentar en Voldemort de la profecia! Va ser ell; va ser ell qui escoltava a l’altra banda de la porta! La professora Trelawney m’ho ha dit!

L’expressió d’en Dumbledore no es va alterar; però a en Harry li va semblar, sota la claror rogenca del sol ponent, que la cara li empal·lidia. En Dumbledore va passar una bona estona sense dir res.

—Des de quan ho saps, això? —va acabar demanant.

—Des de fa un moment! —va dir en Harry, que feia un gran esforç per retenir-se de parlar a crits. De cop, però, no va poder aguantar més—: Va dir a en Voldemort que anés a matar el meu pare i la meva mare, i vostè el deixa estar aquí ensenyant!!!

Esbufegant com si s’acabessin d’esbatussar, en Harry va donar l’esquena a en Dumbledore, que continuava sense moure ni un múscul, i va començar a passejar amunt i avall del despatx, refregant-se les articulacions de les mans per desfogar-se i no començar a tombar i tirar coses. Tenia ganes d’abalançar-se contra en Dumbledore, però també tenia ganes d’anar amb ell a mirar de destruir l’horricreu; tenia ganes de dir-li que havia sigut ximple d’haver posat la seva confiança en l’Snape, però tenia por que en Dumbledore no volgués emportar-se’l si no dominava aquella ràbia…

—Harry —va dir en Dumbledore amb veu dolça—, t’agrairia que m’escoltessis.

A en Harry li va costar tant parar de caminar amunt i avall com li havia costat reprimir-se de cridar. Al final es va deturar, mossegant-se els llavis, i va quedar-se mirant la cara clivellada d’en Dumbledore.

—El professor Snape va cometre un…

—No em digui que va cometre un error, professor, perquè tenia l’orella posada a la porta!

—Deixa’m acabar, sisplau. —En Dumbledore va esperar fins que en Harry va fer un gest imperceptible d’assentiment, i va continuar—. El professor Snape va cometre un error molt greu. Encara estava al servei d’en Voldemort la nit que va sentir la primera meitat de la profecia de la professora Trelawney. Lògicament, va córrer a explicar al seu amo el que havia sentit, perquè incumbia el seu amo molt directament. Però no sabia (no podia saber-ho de cap de les maneres) quin nen perseguiria en Voldemort a partir d’aquell moment, ni tampoc que els pares que mataria en aquesta persecució criminal eren persones que el professor Snape coneixia, és a dir, que eren el teu pare i la teva mare…

En Harry va deixar anar una riallada lúgubre.

—Tenia tanta tírria al meu pare com a en Sírius! No se n’ha adonat, professor, que quasi tothom a qui l’Snape té tírria acaba morint-se?

—No et pots imaginar la recança que va sentir el professor Snape quan va saber la manera com Lord Voldemort havia interpretat la profecia, Harry. Crec que la consciència no l’ha rosegat mai tant, i que va ser per això que va tornar…

—Però ell sí que en sap, d’oclumència… —va dir en Harry, amb la veu tremolosa de l’esforç que feia perquè no se li trenqués—. Que no n’està convençut encara ara, en Voldemort, de la fidelitat de l’Snape? Professor, com pot estar segur que tenim l’Snape a favor?

En Dumbledore va estar un moment sense dir res; semblava que estigués donant voltes a alguna cosa. Al final va dir:

—N’estic segur. Confio en l’Snape plenament.

En Harry va respirar fondo unes quantes vegades per calmar-se, però no li va servir de res.

—Doncs jo no! —va dir, alçant la veu com abans—. N’està tramant alguna amb en Draco Malfoy davant dels seus nassos, i vostè continua…

—Ja n’hem parlat, d’això, Harry —va dir en Dumbledore, novament en to sever—, i t’he deixat ben clar el que en penso.

—No sé què m’hi jugo que vostè sortirà de l’escola aquest vespre sense haver-se plantejat ni tan sols que l’Snape i en Malfoy puguin…

—Puguin què? —va demanar en Dumbledore, aixecant les celles—. Què sospites que tenen intenció de fer exactament?

—Doncs… això que maquinen! —va dir en Harry, i va estrènyer els punys—. La professora Trelawney era fa un moment a la Sala de la Necessitat, amb la intenció d’amagar-hi les seves ampolles de vi de cuina, i ha sentit en Malfoy cridant d’alegria! Hi prepara alguna cosa perillosa, allà dintre, que segurament ja deu tenir a punt, i vostè té intenció de sortir de l’escola sense…

—Ja n’hi ha prou —va dir en Dumbledore. Va dir-ho sense alterar-se, però en Harry va callar a l’acte, perquè es va adonar que havia ultrapassat una mena de límit invisible—. Tu creus que cap de les vegades que me n’he anat durant aquest curs he deixat l’escola desprotegida? De cap manera. Aquest vespre, quan me’n vagi, s’activaran com sempre mesures de seguretat extraordinàries. Et prego que no tornis a insinuar mai més que no vetllo prou pels meus alumnes, Harry.

—No era la meva intenció… —va murmurar en Harry, una mica avergonyit, però en Dumbledore el va interrompre.

—No vull que en tornem a parlar, d’aquest assumpte.

En Harry es va reprimir de replicar, amb por d’haver anat massa enllà i d’haver esguerrat l’oportunitat d’acompanyar en Dumbledore, però en Dumbledore va dir:

—Tens ganes de venir amb mi, aquest vespre?

—Sí —va dir en Harry a l’instant.

—Molt bé, doncs; escolta’m.

En Dumbledore es va redreçar i es va mostrar tan alt com era.

—Et deixaré venir amb una condició: que obeeixis a l’acte totes les ordres que et doni, i sense preguntar.

—D’acord.

—Vull que et quedi ben clar, Harry. El que vull dir és que hauràs d’obeir ordres com ara «Corre», «Amaga’t» o «Torna». Em dónes la teva paraula?

—Doncs… sí, és clar.

—Si et dic que t’amaguis, ho faràs?

—Sí.

—Si et dic que fugis, m’obeiràs?

—Sí.

—Si et dic que em deixis, i t’escapis, faràs el que et dic?

—Doncs…

—Sí o no, Harry?

Van quedar-se mirant un moment.

—Sí, professor.

—Entesos. Sent així, vull que vagis a buscar la capa que fa invisible i em vinguis a trobar al vestíbul d’aquí a cinc minuts.

En Dumbledore es va tombar i va donar una ullada a la finestra incendiada per la posta de sol, que resplendia a la ratlla de l’horitzó amb un vermell de sang. En Harry va afanyar-se a sortir del despatx i va baixar de pressa l’escala de cargol. De cop i volta tenia el cap molt clar. Sabia molt bé què havia de fer.

En Ron i l’Hermione estaven asseguts junts a la sala comuna quan hi va entrar.

—Què volia en Dumbledore? —va demanar-li l’Hermione—. Harry, que et trobes bé? —va afegir, inquieta.

—Sí, sí, em trobo bé —va dir en Harry secament, i els va passar pel costat sense parar-se. Va córrer escales amunt i va entrar al dormitori, on va obrir el seu bagul d’una revolada i en va treure el mapa de magatotis i un parell de mitjons cargolats. Tot seguit va tornar a baixar corrents l’escala i va entrar novament a la sala comuna, on va parar de cop davant d’en Ron i l’Hermione, que feien cara de no entendre res.

—No tinc gaire temps —va dir en Harry, esbufegant—. En Dumbledore es pensa que he vingut a buscar la capa que fa invisible. Escolteu…

Va explicar-los en un moment on anava, i per què. No el van fer callar ni les exclamacions d’horror de l’Hermione ni les andanades de preguntes d’en Ron; ja n’esbrinarien els detalls ells sols més tard.

—Ho veieu, no, el que pot passar? —va acabar en Harry precipitadament—. Aquesta nit en Dumbledore no hi serà, o sigui que en Malfoy tornarà a tenir via lliure per fer el que té planejat. No, escolteu-me!!! —va exclamar amb un xiuxiueig irritat quan va veure que en Ron i l’Hermione feien acció de voler-lo interrompre—. Estic segur que era en Malfoy, el qui cridava d’alegria a la Sala de la Necessitat. Teniu… —Va deixar el mapa de magatotis a les mans de l’Hermione—. Vull que el vigileu, i també que vigileu l’Snape. Arreplegueu tothom qui pugueu de l’ED. Hermione, aquells galions intercomunicadors encara deuen anar bé, oi? En Dumbledore diu que ha instal·lat mesures de seguretat extraordinàries a l’escola; però, si l’Snape hi està embolicat, segur que sap quines són aquestes mesures d’en Dumbledore i què ha de fer per eludir-les. El que segur que no s’esperarà, en canvi, és que vosaltres estigueu a l’aguait!

—Harry… —va començar l’Hermione, amb els ulls dilatats per la por.

—No tenim temps per discutir —va dir en Harry secament—. Teniu també això… —I va tirar els mitjons cargolats a les mans d’en Ron.

—Gràcies —va dir en Ron—. Daixò… Per a què els vull, uns mitjons?

—Voldràs el que hi ha a dintre, que és el Felix Felicis. Repartiu-vos-el entre vosaltres dos i la Ginny. Digueu-li adéu de part meva. Me n’haig d’anar, que en Dumbledore m’espera…

—Un moment! —va dir l’Hermione quan va veure que en Ron començava a desembolicar amb expectació l’ampolleta de poció daurada—. No la volem; emporta-te-la; vés a saber amb què et pots trobar!

—No em passarà res; seré amb en Dumbledore —va dir en Harry—. Vull anar-me’n sabent que no us passarà res a vosaltres… No facis aquesta cara, Hermione; fins després…

I va sortir escapat pel forat del quadre en direcció al vestíbul.

En Dumbledore s’esperava al costat de la porta de roure de dos batents de l’entrada. L’arribada d’en Harry, que va frenar a la vora mateix de l’esglaó superior de l’escala de pedra, esbufegant i amb flato a tots dos costats, el va fer tombar.

—Que et podries posar la capa, sisplau? —va dir en Dumbledore, que va esperar que en Harry se la tirés a les espatlles per tornar a parlar—. Així està més bé. Som-hi?

I va començar a baixar l’escala de pedra, amb la capa de viatge voleiant-li amb prou feines de tan poc aire que feia. En Harry es va afanyar a seguir-lo ocult sota la capa que fa invisible, encara bufant i suant com un carreter.

—Però què pensarà tothom que vegi que se’n va, professor? —li va demanar en Harry, pensant en en Malfoy i en l’Snape.

—Que vaig a Hogsmeade a fer una copa —va dir en Dumbledore amb veu alegre—. A vegades faig una visita a la Rosmerta, i d’altres trec el nas al Cap de Senglar… o ho faig veure. És una manera tan bona com una altra d’ocultar on vas de veritat.

Van anar tirant avinguda enllà enmig de la claror minvant del crepuscle. L’aire estava impregnat de les olors de l’herba tèbia, l’aigua de l’estany i el fum de llenya procedent de la cabanya d’en Hagrid. Costava de creure que al cap de poc haguessin d’enfrontar-se a cap situació perillosa o esfereïdora.

—Professor —va dir en Harry en veu baixa quan al fons de l’avinguda es va distingir el reixat de l’entrada—, que aparetrem?

—Sí —va dir en Dumbledore—. Ara ja saps aparetre, oi?

—Sí —va dir en Harry—, però encara no m’han donat el permís.

Va estimar-se més ser sincer; i si ho espatllava tot apareixent molt lluny d’on havia d’anar a parar?

—Tant se val —va dir en Dumbledore—. Ho tornarem a fer junts.

Van travessar el reixat i van sortir al camí desert en penombra que conduïa a Hogsmeade. Es feia fosc de pressa, i quan tot caminant van arribar al carrer major ja era quasi negra nit. Hi havia llum a les finestres de sobre les botigues, i quan s’acostaven a Les Tres Escombres van començar a sentir cridòria.

—… i no tornis! —va cridar Madame Rosmerta, arrossegant a fora un bruixot d’aspecte deixat—. Ai, hola, Albus… Sí que surts tard, avui…

—Bona nit, Rosmerta, bona nit… Si m’ho permets, continuaré fins al Cap de Senglar… No t’ho agafis malament, però avui em ve de gust un ambient més tranquil…

Al cap d’un moment trencaven una cantonada i es ficaven al carreró del Cap de Senglar, on el cartell de la taverna es gronxava una mica tot i no fer gens d’aire. A diferència de Les Tres Escombres, semblava que l’establiment fos absolutament buit.

—No caldrà que entrem —va murmurar en Dumbledore, donant una llambregada a banda i banda—. Mentre ningú vegi que ens en anem… Posa’m la mà sobre el braç, Harry. No cal que m’estrenyis tan fort, perquè no et guio. Quan digui tres; un… dos… i tres…

En Harry es va tombar. De cop va experimentar aquella esgarrifosa sensació de passar a pressió per dintre d’un tub de cautxú gruixut: li faltava l’aire, i se sentia tot ell oprimit d’una forma quasi insuportable; i de cop, just quan ja es pensava que s’ofegava, aquelles benes invisibles es van afluixar i es va adonar que era en un paratge fosc i humit on els pulmons se li omplien d’aire fresc i salabrós.