22. Després de l’enterrament

Per damunt de les torretes del castell van començar a aparèixer clarianes de cel blau, però aquests indicis de la proximitat de l’estiu no van aixecar la moral d’en Harry. Havia fracassat, tant a l’hora d’intentar descobrir el que feia en Malfoy com d’encetar una conversa amb el professor Llagot que fes possible que el professor li proporcionés aquell record que tenia reprimit i ocult des de feia dècades.

—Sisplau, oblida en Malfoy d’una vegada —va dir l’Hermione a en Harry en to autoritari.

Estaven asseguts amb en Ron en un racó assolellat del pati havent dinat. L’Hermione i en Ron tenien a la mà un opuscle de la Conselleria d’Afers Màgics cadascun, «Errors d’aparetratge habituals i maneres d’evitar-los», perquè tots dos feien l’examen aquella mateixa tarda, però no semblava que l’opuscle hagués servit de gaire per tranquil·litzar-los. De cop va aparèixer una noia per una cantonada, i en Ron va fer un bot i es va voler amagar darrere l’Hermione.

—No és la Lavender —va dir l’Hermione amb veu de fastiguejada.

—Uf… —va dir en Ron, més tranquil.

—Harry Potter —va dir la noia—, m’han dit que et doni això.

—Gràcies…

En Harry va agafar el petit rotlle de pergamí amb el cor oprimit. Quan la noia ja no el podia sentir, va dir:

—En Dumbledore va dir que no faríem més classes fins que tingués el record!

—Potser és que vol saber com et va —va insinuar l’Hermione mentre en Harry descargolava el pergamí; però, en lloc de trobar-hi la lletra allargada, estreta i inclinada d’en Dumbledore, va veure un text gargotejat de qualsevol manera, molt difícil de llegir perquè era ple de grans taques de tinta que s’havia escorregut.

—Mireu —va dir en Harry allargant la nota a l’Hermione.

—Valga’m Déu —va dir l’Hermione, després de donar-hi una ullada ràpida i passant-la a en Ron, que se la va llegir amb una expressió d’incredulitat creixent.

—Està sonat! —va dir, encès—. Aquesta bèstia va dir a les seves congèneres que se’ns mengessin a en Harry i a mi! Els va dir que se servissin! I en Hagrid encara pretén que anem a plorar el seu cadàver pelut i fastigós!

—No ens demana això i prou —va dir l’Hermione—. A sobre ens demana que sortim del castell al vespre, sabent que les mesures de seguretat són ara més estrictes que mai i que ens la carregarem de valent si ens descobreixen.

—Bé hi hem anat altres vegades a veure’l, al vespre —va dir en Harry.

—Sí, però per una cosa així no —va dir l’Hermione—. Alguna vegada ens l’hem jugat per treure en Hagrid d’algun mal pas, però és que l’Aragog és morta. Si es tractés de salvar-li la vida…

—… jo encara estaria menys disposat a anar-hi —va dir en Ron amb rotunditat—. Tu no l’has arribat a conèixer, Hermione. Segur que morta ha guanyat molt.

En Harry va tornar a agafar la nota i es va quedar mirant les taques de tinta que l’omplien. Es veia ben clar que eren les llàgrimes d’un plor desfet, que havien caigut sobre el pergamí…

—Harry, m’imagino que no tens intenció d’anar-hi —va dir l’Hermione—. Són ganes que et castiguin per no res.

En Harry va deixar anar un sospir.

—Sí, ja ho sé —va dir—. Ja veig que en Hagrid haurà d’enterrar l’Aragog sense nosaltres.

—És clar que sí —va dir l’Hermione, amb cara de treure’s un pes de sobre—. Escolta una cosa: aquesta tarda sereu molt pocs, a classe de Pocions, perquè molts anem a fer l’examen… Per què no aprofites per mirar d’entendrir una mica el professor Llagot?

—I tu creus que aquesta vegada hi haurà sort? —va dir en Harry amb amargura.

—Ja està! —va dir en Ron de cop i volta—. Si vols en pots tenir, de sort, Harry!

—Com vols dir?

—Fent servir la poció que tens de la sort!

—Tens raó, Ron! —va dir l’Hermione, amb veu de sorpresa—. És veritat! Com és que no se m’ha acudit?

En Harry se’ls va quedar mirant a tots dos.

—El Felix Felicis? —va dir—. És que… me’l guardava…

—Per a què te’l guardaves? —va voler saber en Ron, amb curiositat.

—Ens vols dir què és més important que aquest record, Harry? —va demanar-li l’Hermione.

En Harry no els va respondre. La imatge d’aquella ampolleta daurada no se li havia esvaït del tot del pensament en tot aquell temps, durant el qual el seu cervell havia anat covant plans imprecisos i inconscients, que només li afloraven en somnis o a les estones entre son i vigília, en què la Ginny tallava amb en Dean, i en Ron s’alegrava de veure-la sortint amb un altre…

—Harry! Ets al món o què? —va demanar-li l’Hermione.

—Què? Sí, sí —va dir, tornant a la realitat—. Molt bé; d’acord. Si no aconsegueixo que el professor Llagot parli aquesta tarda, prendré una mica de Felix Felicis i ho tornaré a provar al vespre.

—Entesos —va dir l’Hermione amb determinació, aixecant-se i fent una àgil pirueta—. Destinació, determinació, deliberació… —va murmurar.

—Va, prou, sisplau —li va pregar en Ron—. Ja n’estic fart… De pressa, amagueu-me!

—Que no és la Lavender! —va dir l’Hermione, perdent la paciència, quan va veure que en Ron se li posava al darrere perquè havien aparegut dues noies més al pati.

—Uf —va dir en Ron, traient el cap per sobre de l’espatlla de l’Hermione per comprovar-ho—. Ui, no fan cara d’estar gaire contentes!

—Són les germanes Montgomery, i tenen motius per no estar-ho. Que no has sentit què li ha passat al seu germà petit?

—Començo a no saber què passa a la parentela de ningú, si vols que et sigui sincer —va dir en Ron.

—Doncs que el va atacar un home llop. Corre el rumor que la mare es va negar a ajudar els cavallers de la mort. El cas és que el nano només tenia cinc anys, i s’ha mort a Sant Mungo. No l’han pogut salvar.

—S’ha mort? —va repetir en Harry, afectat—. Jo tenia entès que els homes llop no et maten, sinó que et transformen en un d’ells…

—Hi ha vegades que maten —va dir en Ron, amb una expressió seriosa poc habitual en ell—. He sentit dir que passa quan l’home llop s’hi acarnissa.

—Com es deia l’home llop? —va afanyar-se a demanar en Harry.

—Diuen que va ser aquell tal Fenrir Esquenagrisa —va dir l’Hermione.

—Ja m’ho pensava… Aquell boig que li agrada atacar nens, aquell que va parlar-me’n en Llopin! —va dir en Harry amb ràbia.

L’Hermione se’l va mirar amb ulls tristos.

—Harry, has d’obtenir aquell record —va dir—. Del que es tracta és de parar els peus a en Voldemort, no? I totes aquestes desgràcies que passen les causa ell…

Va dringar la campana a la part alta del castell, i tant l’Hermione com en Ron es van posar drets d’un salt, amb cara de neguit.

—Segur que us va bé —els va dir en Harry mentre s’encaminaven cap al vestíbul per anar-se a trobar amb tots els altres alumnes que també feien l’examen d’aparetratge—. Que tingueu sort.

—Igualment! —li va dir l’Hermione, amb una mirada d’intel·ligència, quan en Harry ja s’allunyava cap a les masmorres. Aquella tarda només eren tres a classe de Pocions: en Harry, l’Ernie i en Draco Malfoy.

—Encara no sou prou grans per fer l’examen d’aparetratge? —va dir el professor Llagot en to cordial—. Encara no heu complert els disset?

Tots tres van fer que no amb el cap.

—Molt bé —va dir el professor Llagot amb veu alegre—. Com que avui sou tan pocs, farem una cosa entretinguda. Vull que cada un em prepari una poció divertida!

—Que bé —va dir l’Ernie, adulador, fregant-se les mans. A en Malfoy, en canvi, no li va aflorar ni l’ombra d’un somriure.

—Què vol dir una poció «divertida»? —va dir amb irritació.

—Ah, sorpreneu-me… —va dir el professor Llagot amb displicència.

En Malfoy va obrir el seu llibre d’Elaboració de pocions amb cara emmurriada. Es veia d’una hora lluny que considerava aquella classe una pèrdua de temps. En Harry, mentre l’observava per sobre del seu llibre, va pensar que segur que a en Malfoy li recava desaprofitar aquella estona en lloc de passar-la a la Sala de la Necessitat.

Eren imaginacions seves, o en Malfoy, com la Nimfadora, estava més prim? Que estava més pàl·lid, això era segur; la pell li havia agafat un to esblanqueït, segurament perquè amb prou feines veia la llum del dia últimament. D’altra banda, havia deixat de tenir aquell seu posat de suficiència, de domini, de superioritat; havia perdut aquella fatxenderia que tenia al Hogwarts Express, que l’havia fet ufanar-se obertament de la missió que en Voldemort li havia encomanat… A parer d’en Harry, allò només podia voler dir una cosa: que la missió, fos la que fos, no rutllava.

Animat per aquest pensament, en Harry va anar passant pàgines del seu llibre d’Elaboració de pocions, fins que hi va trobar una versió molt corregida pel mig príncep d’un elixir inductor d’eufòria, que no només tenia tot l’aire de complir els requisits exigits pel professor Llagot sinó que a més a més (a en Harry li va fer un salt el cor quan se li va acudir això) podia fer posar el professor Llagot de prou bon humor perquè s’avingués a revelar a en Harry aquell record si en Harry el convencia perquè en tastés una mica…

—Noi, això fa molt bona cara —va dir el professor Llagot picant de mans al cap d’una hora i mitja, mirant el contingut d’un groc viu de dintre la marmita d’en Harry—. És la poció de l’eufòria, oi? I aquesta olor? Aviam… Hi has afegit un pessic de menta, oi? No és gaire convencional, Harry, però és molt bona idea; així contrarestes els possibles efectes secundaris de cantar massa i de pessigolleig al nas… No sé pas d’on et vénen, aquests rampells d’inspiració, noi; si no és que…

En Harry va empènyer el llibre del mig príncep una mica més cap al fons de la motxilla amb el peu.

—… si no és que et ve de la teva mare!

—Deu ser això… —va dir en Harry, descansat.

L’Ernie feia molta cara de disgust; decidit a eclipsar en Harry ni que fos una vegada, havia tingut la temeritat d’inventar-se una poció, que li havia quallat i havia format una massa informe al fons de la marmita. En Malfoy ja recollia el material, amb cara de pomes agres, perquè el professor Llagot s’havia limitat a qualificar la seva poció d’«acceptable».

Va sonar la campana, i l’Ernie i en Malfoy van afanyar-se a sortir.

—Professor —va començar en Harry; però el professor Llagot, quan es va entregirar i va veure que a l’aula només hi quedaven en Harry i ell, va guillar.

—Professor… Professor, no vol provar la meva po…? —va cridar en Harry a la desesperada.

Però el professor Llagot ja no hi era. Contrariat, en Harry va buidar la marmita, va recollir totes les seves coses, va sortir de la masmorra i va tornar amb desgana escales amunt cap a la sala comuna.

En Ron i l’Hermione van tornar cap al tard.

—Harry! —va exclamar l’Hermione mentre franquejava el forat del quadre—. Harry, he aprovat!

—Enhorabona! —va dir en Harry—. I en Ron?

—No ha aprovat d’un pèl —va dir en veu baixa l’Hermione en el moment que en Ron entrava capbaix a la sala amb aire taciturn—. Ha tingut molt mala sort; ha suspès per una petitesa; l’examinador s’ha adonat que s’havia deixat mitja cella al punt de partida… Com t’ha anat amb el professor Llagot?

—Malament —va dir en Harry. I a en Ron, que se’ls havia afegit—: Has tingut mala sort, home, però segur que l’altre l’aproves… Així aprovarem junts.

—Això espero —va dir en Ron de mal humor—. Però… per mitja cella! És injust!

—Tens raó —va dir l’Hermione en to conciliador—. Ha sigut molt rigorós…

Van passar-se quasi tota l’hora del sopar dient fàstics de l’examinador d’aparetratge, fins al punt que en Ron estava mig content i tot quan van tornar-se’n a la sala comuna, ara parlant del problema crònic del professor Llagot i el seu record.

—Així què, Harry? Faràs servir Felix Felicis o no? —va voler saber en Ron.

—Sí, veig que ho hauré de fer així —va dir en Harry—. No crec que l’hagi de gastar tot, perquè l’efecte dura dotze hores, i no crec que m’hi passi tota la nit… En faré un glop i prou; segur que no hi estaré més d’un parell o tres d’hores.

—Et sents molt bé, quan te’n prens —va dir en Ron amb expressió somiosa—. Tens la sensació que no et pot sortir res malament.

—Però què dius? —va exclamar l’Hermione, rient—. Si no n’has pres mai!

—Ja ho sé, però m’ho vaig pensar, no? —va dir en Ron, com si expliqués una evidència—. És el mateix…

Com que havien vist entrar el professor Llagot al Gran Saló feia un moment, i sabien que li agradava fer els àpats llargs, van fer una estona el ronsa a la sala comuna, perquè el pla era que en Harry anés al despatx del professor Llagot quan el professor ja hi hagués tornat segur. Quan el sol es començava a colgar darrere les capçades dels arbres del Bosc Prohibit, van decidir que havia arribat el moment, i, després de comprovar amb cautela que en Neville, en Dean i en Seamus eren tots tres a la sala comuna, van entrar furtivament al dormitori dels nois.

En Harry va agafar el parell de mitjons cargolats del fons del bagul i en va treure l’ampolleta de reflexos tornassolats.

—Vinga, va —va dir en Harry, i va aixecar l’ampolleta i en va fer un glop curt.

—Què se sent? —va demanar-li l’Hermione amb un fil de veu.

En Harry no li va respondre de seguida. De cop, de mica en mica, va envair-lo una eufòrica sensació de posseir el do de l’oportunitat; se sentia capaç de fer qualsevol cosa, qualsevol cosa que es proposés… I obtenir el record del professor Llagot no tan sols li va semblar possible, sinó facilíssim…

Va aixecar-se amb un somriure a la boca, desbordant de confiança.

—Un estat de benestar —va dir—; de gran benestar. Bé, me’n vaig a veure en Hagrid.

—Què? —van dir en Ron i l’Hermione alhora, esverats.

—No, home, no, Harry; que no te’n recordes, que has d’anar a veure el professor Llagot? —va dir l’Hermione.

—Tu deixa’m fer —va dir en Harry, ple de confiança—. Ara vaig a veure en Hagrid. Tinc el pressentiment que anar a veure en Hagrid em farà tenir sort.

—Tens el pressentiment que et farà tenir sort anar a enterrar una aranya gegant? —li va demanar en Ron, fent uns ulls com unes taronges.

—Sí —va dir en Harry mentre treia de la motxilla la capa que fa invisible—. Tinc el pressentiment que és on haig d’anar, m’explico?

—No —van dir en Ron i l’Hermione alhora, tots dos ja visiblement espantats.

—Deu ser Felix Felicis, això, no? —va dir l’Hermione, neguitosa, aixecant l’ampolla a contrallum—. No tens cap altra ampolla amb alguna altra cosa?

—Amb essència de follia, per exemple? —va insinuar en Ron mentre en Harry es tirava la capa sobre les espatlles.

En Harry va riure, i en Ron i l’Hermione van fer encara més cara d’espant.

—No patiu —va dir—. Sé molt bé què faig… O almenys… —va afegir, dirigint-se amb pas segur cap a la porta— el Felix Felicis ho sap.

Va cobrir-se el cap amb la capa que fa invisible i va tirar escales avall, amb en Ron i l’Hermione afanyant-se darrere seu. Al peu de l’escala en Harry es va esquitllar per la porta entreoberta.

—Es pot saber què feies aquí amb ella? —va dir cridant la Lavender, mirant a través d’en Harry com en Ron i l’Hermione sortien junts del dormitori dels nois. En Harry va deixar en Ron balbucejant darrere seu i va afanyar-se a travessar la sala.

Sortir pel forat del quadre va ser fàcil, perquè, quan hi arribava, van passar-hi la Ginny i en Dean i ell s’hi va poder esmunyir. En el moment de passar entre tots dos va fregar la Ginny sense voler.

—No m’empenyis, Dean, sisplau —va dir la Ginny, amb veu disgustada—. Sempre m’ho fas; sé passar molt bé tota sola…

El retrat es va tancar de cop darrere en Harry, però va tenir temps de sentir que en Dean contestava malament a la Ginny; i, amb un sentiment d’exultació encara més gran, va travessar el castell a grans gambades. No va haver d’anar amagant-se, perquè no va trobar ningú pel camí, però això no li va venir gens de nou: aquell vespre era la persona més afortunada de tot Hogwarts.

No hauria sabut dir per què estava convençut que anar a veure en Hagrid era el que tocava fer. Era com si la poció li il·luminés un tros de camí a cada estona que passava; desconeixia la destinació última, i no acabava de veure quan entraria en escena el professor Llagot, però tot i així sabia que estava fent el que havia de fer per obtenir el record. Quan va arribar al vestíbul va veure que en Filch s’havia descuidat de tancar amb pany i clau la porta de l’entrada. Amb un somriure radiant, en Harry la va obrir d’una revolada i va respirar l’aire pur i la flaire de l’herba un moment abans de baixar l’escala i perdre’s en la foscor.

Quan va arribar a l’últim esglaó li va passar pel cap que podia ser molt agradable anar cap a la cabanya d’en Hagrid travessant l’hort. Això volia dir fer una mica de volta, però en Harry va pressentir que era un capritx que havia d’obeir, o sigui que va encaminar els seus passos cap a l’hort, i allà va tenir la satisfacció, però de cap manera la sorpresa, de trobar el professor Llagot fent petar la xerrada amb la professora Coliflor. En Harry es va apostar darrere una paret baixa de pedra, sentint-se en harmonia amb el món i escoltant la conversa.

—T’agraeixo molt que m’hagis deixat robar-te una mica del teu temps, Pomona —deia el professor Llagot amb urbanitat—. La majoria d’entesos opinen que tenen la màxima eficàcia quan es cullen al capvespre.

—Hi estic del tot d’acord —va dir la professora Coliflor amb entusiasme—. En tens prou?

—De sobres —va dir el professor Llagot, que, pel que en Harry va veure, portava un braçat de plantes carregades de fulla—. Amb això en tindré per repartir un grapat de fulles a cada alumne de tercer, i unes quantes de reserva per si algun les fa bullir massa estona… Doncs res, bona nit, i moltes gràcies una altra vegada!

La professora Coliflor es va perdre en la foscor, cap a la banda dels hivernacles, i el professor Llagot es va encaminar cap on hi havia en Harry, invisible.

Dominat de cop per un desig irresistible de mostrar-se, en Harry es va treure la capa d’una revolada.

—Bona nit, professor.

—Per les barbes de Merlí, Harry, m’has clavat un bon espant! —va dir el professor Llagot, parant-se en sec amb cara recelosa—. Com t’ho has fet per sortir del castell?

—Em sembla que en Filch s’ha descuidat de tancar la porta amb clau —va dir en Harry amb veu alegre, encantat de veure que el professor Llagot feia mala cara.

—El penso denunciar, aquest home; es preocupa més per petiteses que no per la seguretat… Què hi fas aquí, per això, Harry, si es pot saber?

—Veurà, professor, és que pateixo per en Hagrid —va dir en Harry, que va intuir que el comportament més adequat en aquell moment era dir la veritat—. Està molt afectat… No ho explicarà a ningú, oi que no, professor? No voldria ficar en Hagrid en cap embolic…

Allò va picar la curiositat del professor Llagot.

—No t’ho puc prometre —va dir, tot seriós—; però, com que sé que en Dumbledore confia cegament en en Hagrid, no crec que n’hagi pogut fer cap de gaire grossa…

—Doncs es tracta de la seva aranya gegant, que feia anys que la tenia… Vivia al bosc… Era capaç de parlar i tot…

—Havia sentit a dir que al bosc hi havia acromàntules —va dir el professor Llagot amb veu plàcida, estenent la vista cap a la massa fosca d’arbres—. És veritat, doncs?

—Sí —va dir en Harry—. Però aquesta, l’Aragog, la primera que en Hagrid va tenir, s’ha mort aquesta nit passada. I en Hagrid està desfet. Vol tenir companyia mentre l’enterra, i jo li he dit que hi aniria.

—Molt commovedor —va dir el professor Llagot, distret, amb els seus grans ulls mig aclucats fixats en els llums distants de la cabanya d’en Hagrid—. Ara bé, el verí d’acromàntula és molt valuós… Si l’animal s’acaba de morir, potser encara no l’ha perdut… Naturalment, no voldria cometre cap indelicadesa, i menys si en Hagrid està tan afectat; però si hi hagués cap manera d’obtenir-ne una mica… És que és quasi impossible obtenir verí d’una acromàntula mentre és viva…

Semblava que el professor Llagot parlés més aviat amb si mateix que no pas amb en Harry.

—Seria una llàstima, no aprofitar aquest verí… Te’n poden arribar a donar dos-cents galions, per un litre… I, sincerament, el sou que tinc no és precisament esplèndid…

I de cop en Harry va veure clarament què calia fer.

—Doncs —va dir, en un to indecís molt convincent—, si volgués venir, professor, jo crec que en Hagrid ho agrairia molt… Seria donar un comiat més digne a l’Aragog…

—Amb molt de gust —va dir el professor Llagot, amb els ulls brillants d’entusiasme—. Farem una cosa, Harry. Vindré d’aquí a una mica, amb un parell d’ampolles, i així podrem beure a la… bé, a la salut de la pobra bèstia no, però l’acomiadarem amb tots els honors un cop enterrada. I em canviaré la corbata, que aquesta és una mica massa extremada per a l’ocasió…

I es va afanyar cap al castell, mentre en Harry corria cap a la cabanya d’en Hagrid tot satisfet de si mateix.

—Ah, has decidit vindre… —va remugar en Hagrid quan va obrir la porta i va veure que en Harry sorgia de sota la capa que fa invisible.

—Sí… En Ron i l’Hermione no han pogut —va dir en Harry—, però els sap molt greu.

—No hi fa res… A l’Aragog li hauria agradat molt saber que has vingut, Harry…

En Hagrid va esclatar en sanglots. S’havia fet un braçal negre amb un parrac que semblava impregnat de betum, tenia els ulls vermells i inflats i feia ulleres. En Harry, per consolar-lo, el va picar al colze, que era el lloc més alt del cos d’en Hagrid on arribava bé.

—On l’enterrarem? —li va demanar—. Al bosc?

—No, on vas a parar —va dir en Hagrid, eixugant-se els ulls plens de llàgrimes amb el faldó de la camisa—. Les altres aranyes no em deixaran acostar gens a les seves teranyines, ara que l’Aragog falta. Resulta que si no se m’han menjat fins ara és perquè l’Aragog els hi tenia prohibit! No me’n sé avenir, Harry!

En Harry va estar a punt de dir «Jo sí», perquè a l’acte va recordar amb vividesa i esglai aquella situació en què en Ron i ell es van trobar cara a cara amb l’acromàntula i van veure ben clar que l’Aragog era l’única cosa que els retenia de cruspir-se en Hagrid.

—Fins ara sempre havia pogut anar a tot arreu del bosc! —va dir en Hagrid, remenant el cap—. M’ha costat Déu i ajuda treure el cadàver de l’Aragog d’allà, ja t’ho juro… Resulta que acostumen a menjar-se els congèneres morts, sats? Però li he volgut fer un bon enterro, un últim adéu que fos digne…

Va tornar a esclatar en sanglots, i en Harry va continuar picant-lo al colze, tot dient-li (perquè li va semblar que la poció li indicava que era el que convenia fer en aquell moment):

—Venint cap aquí m’he trobat amb el professor Llagot, Hagrid.

—I no t’ha castigat? —va dir en Hagrid aixecant el cap, esverat—. En tinc la culpa jo; al vespre teniu prohibit sortir del castell…

—No, no pateixis; quan ha sabut què venia a fer ha dit que també li agradaria venir a presentar els seus respectes a l’Aragog —va dir en Harry—. Ara ha anat a mudar-se, em sembla… I ha dit que portaria unes quantes ampolles per beure en record de l’Aragog…

—De debò? —va dir en Hagrid, commogut i sorprès alhora—. És tot un detall de part seva; i no castigar-te, també. No hi he tingut mai gaire tracte, amb l’Horaci Llagot… I tot i així vindrà a acomiadar-la! Ui, a l’Aragog li hauria agradat molt, molt…

En Harry va pensar dintre seu que el que a l’Aragog li hauria agradat més del professor Llagot hauria sigut la provisió abundant de carn que li hauria proporcionat, però es va limitar a anar fins a la finestra de darrere de la cabanya d’en Hagrid per donar un cop d’ull a l’esgarrifosa visió de la gegantina aranya morta estirada a fora de panxa enlaire, amb les potes plegades i entortolligades.

—L’enterrarem aquí mateix, Hagrid, al teu hort?

—Darrere mateix del carbasserar, havia pensat —va dir en Hagrid amb la veu escanyada—. Ja he cavat… daixò… el forat. Havia pensat que podríem dir algunes coses d’ella… recordar els bons moments…

La veu li va tremolar i se li va trencar. De cop van trucar a la porta, i en Hagrid es va tombar per obrir, tot mocant-se amb el seu gran mocador estampat. El professor Llagot va afanyar-se a entrar, amb unes quantes ampolles sota les aixelles i amb una lúgubre corbata negra.

—Hagrid —va dir, amb veu greu i solemne—, t’acompanyo en el sentiment per aquesta pèrdua tan sensible.

—Gràcies —va dir en Hagrid—. Moltes gràcies. I gràcies també per no haver castigat en Harry…

—No se m’hauria acudit mai —va dir el professor Llagot—. És una nit molt trista, avui… On és la pobra bestiola?

—Aquí fora —va dir en Harry amb veu tremolosa—. Què, som-hi?

Tots tres van sortir a l’hort de darrere. La lluna brillava esmorteïda entre els arbres, i els seus rajos, confosos amb la claror que sortia de la finestra de la cabanya, il·luminaven el cos de l’Aragog estès a la vora d’un gran clot, al costat d’una muntanya de terra acabada de cavar de tres metres d’alt.

—Admirable —va dir el professor Llagot acostant-se al cap de l’aranya, on vuit ulls blanquinosos miraven inexpressius cap al cel i dues grans pinces corbades lluïen, immòbils, a la claror de la lluna. A en Harry li va semblar sentir una dringadissa d’ampolles quan el professor Llagot es va inclinar cap a les pinces, fent veure que examinava el seu enorme cap pelut.

—No tothom aprecia la seva bellesa —va dir en Hagrid al professor Llagot, que li donava l’esquena, amb les llàgrimes brollant-li de les comissures clivellades dels ulls—. No sabia que estiguessis tan interessat per éssers com l’Aragog, Horace.

—Interessat? Els tinc veneració, benvolgut Hagrid —va dir el professor Llagot, apartant-se del cadàver. En Harry va veure un reflex d’ampolla que desapareixia sota la capa del professor, però en Hagrid, que es tornava a eixugar els ulls, no es va adonar de res—. Quan et sembli la podem enterrar…

En Hagrid va assentir amb el cap i s’hi va acostar. Es va carregar l’aranya gegantina als braços i, amb un fort esbufec, va fer-la caure en la foscor del forat. Va picar contra el fons amb el cop sord d’una cosa que s’esclafa, i en Hagrid es va posar a plorar novament.

—És clar, per tu deu haver sigut un cop molt fort, perquè la coneixies molt —va dir el professor Llagot, que, igual que en Harry, només arribava fins al colze d’en Hagrid, però que tot i així li donava copets de consol—. Vols que digui quatre paraules?

En Harry va suposar que el professor Llagot devia haver extret de l’Aragog una bona quantitat de verí de qualitat, perquè es va acostar a la vora del clot amb una rialleta de satisfacció per dir, amb una veu sonora i pausada:

—Adéu, Aragog, reina de les aranyes, que perdures en el record dels qui et van servar una amistat llarga i fidel! Encara que el teu cos desapareixerà, el teu esperit romandrà en els plàcids racons enteranyinats del bosc que ha sigut la teva llar. Que els teus descendents d’ulls múltiples es multipliquin i els teus amics humans trobin consol per la pèrdua que acaben de sofrir.

—Ha sigut molt bonic… molt bonic! —va bramar en Hagrid, que es va deixar caure sobre el monticle de terra plorant més fort encara que abans.

—Vinga, vinga —va dir el professor Llagot, i amb un cop de vareta va fer que la muntanya de terra s’enlairés i caigués de cop, amb una fressa sorda, sobre l’aranya morta, formant una ondulació suau—. Entrem a prendre alguna cosa. Posa-te-li a l’altre costat, Harry… Això mateix… Vinga, Hagrid, aixeca’t… Així…

Van portar en Hagrid fins a la taula i el van fer seure en una cadira. L’Ullal, que s’havia quedat arraulit al seu jaç durant l’enterrament, ara se’ls va acostar silenciosament i va reposar el seu gran cap sobre la falda d’en Hagrid com de costum. El professor Llagot va destapar una de les ampolles de vi que havia portat.

—He comprovat que totes són netes de metzines —va assegurar a en Harry mentre abocava quasi tota la primera ampolla en una de les gerres grosses com galledes que en Hagrid tenia i l’allargava a en Hagrid—. Després del que va passar al teu pobre amic Humbert, he fet que un elf domèstic tastés totes les ampolles.

En Harry es va imaginar la cara que faria l’Hermione si mai s’assabentava d’aquest abús comès sobre els elfs domèstics, i va decidir que no l’hi comentaria mai.

—Una altra per a en Harry… —va dir el professor Llagot, repartint una altra ampolla en dues gerres— i una altra per a mi. Bé —va dir, aixecant la gerra ben enlaire—, per l’Aragog.

—Per l’Aragog —van dir en Harry i en Hagrid alhora.

Tant el professor Llagot com en Hagrid van beure abundantment. En Harry, en canvi, a qui el Fèlix Felicis il·luminava el camí a seguir, va saber que no havia de beure, i es va limitar a fer veure que en prenia un glop i va deixar la gerra sobre la taula una altra vegada.

—La vaig veure sortir de l’ou —va dir en Hagrid, ensopit—. Era una cosa ben menuda; devia tenir la mida d’un pequinès.

—Quina monada —va dir el professor Llagot.

—La vaig tenir en un armari de l’escola fins que…

A en Hagrid se li va enterbolir la mirada i en Harry va saber per què: en Tod Rodlel s’ho havia manegat perquè expulsessin en Hagrid de l’escola, acusat d’haver obert la cambra secreta. El professor Llagot, de totes maneres, no semblava que escoltés; mirava el sostre, d’on penjaven tot d’olles de llautó, i també una troca sedosa de pèl blanc i llustrós.

—No deu pas ser pèl d’unicorn, això, Hagrid?

—Sí, sí que ho és —va dir en Hagrid amb indiferència—. Els hi cau de la cua; se’ls hi enreda a les branques i a les bardisses…

—Però tu saps quant pot arribar a valdre, això?

—Ho faig servir com a benes si algun animal es fa mal —va dir en Hagrid, arronsant les espatlles—. Va molt bé… És molt fort…

El professor Llagot va fer un altre glop llarg de vi, passejant la mirada amb atenció per la cabanya. En Harry es va imaginar que hi buscava més tresors que pogués convertir en una provisió abundant d’aiguamel madurat en roure, pinya caramel·litzada i armilles de vellut. Va omplir la gerra d’en Hagrid i la seva una vegada més, i va demanar a en Hagrid pels animals que vivien ara al bosc i per com era que en Hagrid podia tenir-ne cura. En Hagrid, que estava cada vegada més extrovertit a causa de la beguda i de l’interès afalagador del professor Llagot, va parar d’eixugar-se els ulls i va començar a estendre’s animadament sobre la cria dels ballestrincs.

El Felix Felicis va donar de cop un toc d’atenció a en Harry, que es va fixar que la provisió de beguda que el professor Llagot havia portat s’estava acabant a marxes forçades. En Harry encara no havia aconseguit fer l’encantament de reompliment sense dir la fórmula màgica en veu alta, però va descartar per absurda la possibilitat que aquell vespre no li sortís; i, amb una mitja rialla a la boca, sense que ni en Hagrid ni el professor Llagot se n’adonessin (distrets com estaven explicant-se casos de tràfic il·legal d’ous de drac), en Harry va apuntar a les ampolles quasi buides amb la vareta per sota la taula i tot seguit van tornar a quedar plenes.

Al cap de cosa d’una hora, en Hagrid i el professor Llagot van començar a fer brindis extravagants: per Hogwarts, per en Dumbledore, pel vi èlfic i per…

—Per en Harry Potter! —va exclamar en Hagrid amb veu estentòria, i es va fer baixar coll avall la seva catorzena gerra de vi deixant-se’n uns quants regalims a la barba.

—Això —va dir alt el professor Llagot amb veu una mica pastosa—. Per en Cap-i-pota, el «supervivent escollit…» o com sigui que es digui —va murmurar, i també va buidar la gerra.

Poca estona més tard, a en Hagrid li va tornar a venir la plorera i va obligar el professor Llagot a quedar-se tota la cua d’unicorn, que el professor es va afanyar a ficar-se a la butxaca amb crits de «Visca l’amistat!», «Visca la generositat!», «Visca el pèl d’unicorn a deu galions la unitat!».

I, durant una estona, en Hagrid i el professor Llagot van quedar-se abraçats l’un a l’altre, asseguts de costat, cantant una cançó lenta i trista que parlava d’un bruixot agonitzant que es deia Odo.

—Ai… Els bons es moren joves… —va murmurar en Hagrid, plegant-se de braços sobre la taula, mirant una mica guenyo, mentre el professor Llagot continuava cantussejant la tornada.

»Mon pare es va morir abans d’hora… Igual que ton pare i ta mare, Harry…

De les comissures clivellades dels ulls van tornar-li a brollar grans llàgrimes. Va engrapar en Harry pel braç i el va sacsejar.

—Eren la bruixa i el bruixot més bons que he conegut… Que terrible… Que terrible…

El professor Llagot va cantar en to planyívol:

—… terrible —va remugar en Hagrid, i el cap pelut li va caure de costat sobre un braç i es va quedar adormit, roncant fort.

—Perdoneu —va dir el professor Llagot, que tenia singlot—. Sóc un negat, per cantar.

—En Hagrid no es referia a com canta —va dir en Harry amb veu serena—. Es referia a la mort del meu pare i la meva mare.

—Ah —va dir el professor Llagot, reprimint un gran rot—. Sí, noi; va ser realment terrible. Una cosa terrible, terrible…

Semblava que no sabés què més dir, i va acabar omplint una altra vegada les gerres.

—Tu no te’n deus recordar, oi, Harry? —li va demanar, incòmode.

—No; tenia tot just un any, quan es van morir —va dir en Harry, amb els ulls clavats en la flama de l’espelma, que titil·lava a causa dels grans roncs que feia en Hagrid—. Però he acabat sabent força bé què va passar. El meu pare es va morir primer. Ho sabia, això?

—Doncs… no —va dir el professor Llagot amb veu apagada.

—Doncs sí; en Voldemort el va matar i va passar per sobre del seu cadàver per anar a atacar la meva mare —va dir en Harry.

El professor Llagot va tenir una esgarrifança, però va semblar que no pogués desviar la seva mirada d’esglai dels ulls d’en Harry.

—Li va dir que s’apartés —va dir en Harry, implacable—. I a mi m’ha dit que no hauria calgut que ella es morís. Em buscava a mi i prou. Ella s’hauria pogut salvar.

—Renoi —va dir el professor Llagot amb un fil de veu—. Així, s’hauria pogut… No hauria calgut… És esgarrifós…

—Eh que sí? —va dir en Harry, amb un xiuxiueig quasi inaudible—. Però no es va enretirar. El meu pare ja era mort, però ella no va voler perdre’m també a mi. Va suplicar a en Voldemort, però ell se’n va riure…

—Prou! —va exclamar de cop el professor Llagot, aixecant una mà tremolosa—. Prou, nano, t’ho prego… Ja sóc gran… No ho vull sentir, tot això, no ho vull sentir…

—No hi pensava —va dir en Harry, mentint, impulsat pel Felix Felicis—. Vostè l’apreciava molt, la meva mare, oi?

—Que si l’apreciava? —va dir el professor Llagot, amb els ulls negats de llàgrimes una altra vegada—. No crec que ningú que l’hagi conegut no l’apreciés… Era tan atrevida i tan divertida… Va ser horrorós…

—Però en canvi no vol ajudar el seu fill —va dir en Harry—. Ella em va donar la vida, i vostè no em vol donar un record.

Els roncs sonors d’en Hagrid van omplir la cabanya. En Harry va clavar els ulls en els ulls negats de llàgrimes del professor Llagot. El professor de Pocions semblava incapaç de desviar la mirada.

—No diguis això —va dir amb un fil de veu—. No és que no vulgui… Si t’hagués de servir d’alguna cosa, creu que… Però no té cap utilitat…

—Sí que en té —va dir en Harry amb veu clara—. A en Dumbledore li fa falta aquesta informació, i a mi també em fa falta.

Sabia que no havia de patir: el Felix Felicis li deia que l’endemà el professor Llagot no recordaria res de tot allò. Mirant el professor Llagot fixament, en Harry es va inclinar endavant una mica.

—Jo sóc «l’Elegit». L’haig de matar. Em fa falta aquest record.

El professor Llagot va tornar-se més pàl·lid que mai; el front lluent li brillava de suor.

—Tu ets «l’Elegit»?

—Ni més ni menys —va dir en Harry amb veu calmada.

—En aquest cas… en aquest cas, noi, em demanes molt… em demanes, ben mirat, que t’ajudi a intentar aniquilar…

—No té ganes de desfer-se del bruixot que va matar la Lily Evans?

—És clar que sí, Harry, és clar que sí; però…

—Li fa por que descobreixi que m’ha ajudat?

El professor Llagot no va dir res; feia cara de pànic.

—Sigui valent com la meva mare ho era, professor…

El professor Llagot va aixecar una mà molsuda i es va tapar la boca amb els dits tremolosos; durant un instant va semblar un nadó de dimensions gegantines.

—Me n’avergonyeixo… —va mussitar per entre els dits—. Em dono vergonya del que… del que es veu en aquest record… Crec que aquell dia vaig causar un gran mal…

—Donant-me aquest record compensarà tot el mal que hagués pogut causar —va dir en Harry—. Seria un gest molt valent i molt noble de part seva.

En Hagrid, adormit, va tenir un estremiment i va continuar roncant. El professor Llagot i en Harry van quedar mirant-se a la claror de l’espelma mig consumida. Hi va haver un silenci molt llarg, però el Felix Felicis va aconsellar a en Harry que no el trenqués, que esperés.

Al final, molt a poc a poc, el professor Llagot va ficar-se la mà a la butxaca i va treure la vareta. Va ficar l’altra mà sota la capa i en va treure una ampolleta buida. Amb els ulls clavats encara en els d’en Harry el professor Llagot va posar-se la punta de la vareta al pols i la va enretirar tot seguit, arrossegant un allargat fil platejat de record. El record es va anar allargant més i més fins que es va trencar i va quedar penjant, com un fil lluent de plata, de la punta de la vareta. El professor Llagot el va abaixar fins a l’ampolleta, on es va recargolar i tot seguit es va escampar, fent remolins com un vapor. Va tapar l’ampolleta amb mans tremoloses i va allargar-lo a en Harry per sobre de la taula.

—Moltes gràcies, professor.

—Ets un bon nano —va dir el professor Llagot, amb les llàgrimes baixant-li avall per les galtes molsudes i perdent-se en els seus bigotis de morsa—. I tens els ulls de la teva mare… No pensis massa mal de mi quan l’hagis vist…

I, com en Hagrid, va reposar el cap entre els braços, va deixar anar un sospir profund i va caure adormit.