24. Sectumsempra

Rebentat, però satisfet d’aquella nit tan productiva, a la classe d’Encanteris de l’endemà al matí en Harry va explicar a en Ron i l’Hermione (després d’haver fet el sortilegi de l’exsurdo als companys de més a prop) tot el que havia passat. Tots dos van quedar agradablement impressionats per la manera com havia persuadit el professor Llagot per proporcionar-li el record, i absolutament fascinats quan els va parlar dels horricreus d’en Voldemort i de la promesa que en Dumbledore li havia fet de permetre que l’acompanyés si en localitzava un altre.

—Ostres —va dir en Ron, quan en Harry va haver acabat d’explicar-los-ho tot; en Ron agitava la vareta distretament en direcció al sostre, sense adonar-se gens del que feia—. Ostres; acompanyaràs en Dumbledore… i mirareu de destruir… Ostres.

—Ron, estàs fent nevar —va dir l’Hermione en to pacient, agafant-li el puny perquè deixés d’apuntar amb la vareta al sostre, d’on, efectivament, començaven a caure grans volves blanques. En Harry va veure que la Lavender Brown mirava fixament l’Hermione des d’una taula veïna amb els ulls molt vermells, cosa que va fer que l’Hermione deixés anar el braç d’en Ron a l’acte.

—Tens raó —va dir en Ron, mirant-se les espatlles amb aire atordit—. Perdoneu… Sembla que tinguem tots caspa gegant…

I va espolsar part de la neu de mentida que l’Hermione tenia en una espatlla. La Lavender va esclatar en plors. En Ron va fer cara de culpable i s’hi va girar d’esquena.

—Hem tallat —va explicar a en Harry a sotaveu—. Vam tallar ahir a la nit, quan va veure que sortia del dormitori amb l’Hermione. A tu no et va veure, és clar, i per això es va pensar que hi havíem anat ella i jo i prou.

—Vaja —va dir en Harry—. Però ara no et deu saber greu haver-ho deixat córrer, suposo…

—No —va reconèixer en Ron—. Va ser un rotllo l’estona que es va passar cridant, però almenys així no he hagut de tallar jo.

—Covard —va dir l’Hermione, tot i semblar contenta—. Doncs deu haver sigut una mala nit per a les parelles, Harry, perquè la Ginny i en Dean també han tallat.

A en Harry li va semblar que l’Hermione li adreçava una mirada còmplice en el moment de dir això, però segur que l’Hermione no es va adonar que el cor se li posava a ballar la tonga de cop; adoptant una expressió tan inexpressiva i una veu tan indiferent com va poder, va demanar:

—Com ha anat?

—Res, ha sigut per una bestiesa… Ella li ha retret que sempre la volgués ajudar a l’hora de passar pel forat del quadre, com si no pogués franquejar-lo tota sola… Però feia temps que estaven força desavinguts, de totes maneres…

En Harry va llançar una mirada a en Dean, que era a l’altra punta de l’aula, i va comprovar que se’l veia molt trist.

—És clar que ara això et posa en un dilema, no? —va dir l’Hermione.

—Què vols dir? —va saltar en Harry.

—Pensant en l’equip de quidditch —va dir l’Hermione—. Si la Ginny i en Dean no es parlen…

—Ah… Sí, és clar… —va dir en Harry.

—En Flitwick —va avisar-los en veu baixa en Ron. El diminut professor d’Encanteris se’ls acostava ranquejant, i l’Hermione era l’única de tots tres que havia aconseguit convertir el vinagre en vi; tenia el matràs de vidre ple d’un líquid de color carmesí pujat, mentre que el contingut dels matrassos d’en Harry i d’en Ron continuava sent de color de gos com fuig.

—Vinga, nois —va dir amb la seva veu estrident el professor Flitwick, renyant-los—. No tant xerrar i més treballar… Aviam com us surt…

Van aixecar tots tres la vareta alhora i, concentrant-se amb totes les seves forces, van apuntar cada un al seu matràs. El vinagre d’en Harry es va glaçar, i el matràs d’en Ron va esclatar.

—Aviam… Per deures… —va dir el professor Flitwick, sortint de sota la taula i traient-se estelles de vidre del barret— practicareu.

Després d’Encanteris tenien una de les escasses hores lliures en què tots tres coincidien, i se’n van tornar junts a la sala comuna. En Ron se’l notava molt alegre per la ruptura amb la Lavender, i l’Hermione també semblava contenta, encara que quan li van demanar per què reia es va limitar a dir: «Perquè fa un dia molt maco». Ni en Ron ni l’Hermione, en canvi, no van percebre la lluita interior en què en Harry es debatia:

En Harry amb prou feines es va adonar que travessaven el forat del quadre i entraven a la sala comuna, ara banyada de sol, i es va limitar a donar un cop d’ull distret al grup reduït d’alumnes de setè que hi havia, almenys fins que l’Hermione va exclamar:

—Katie! Ja ets aquí! Com te trobes?

En Harry va mirar: era la Katie Bell, efectivament, amb cara de salut, que estava envoltada de companyes que ho celebraven.

—Molt bé —va dir, contenta—. Em van donar l’alta de Sant Mungo dilluns, m’he passat un parell de dies a casa amb els meus pares i he arribat ara al matí. Ara la Leanne em parlava d’en McLaggen i de l’últim partit, Harry…

—Sí, noia —va dir en Harry—; però, ara que ja has tornat i que en Ron torna a estar en forma, encara pot ser que clavem una pallissa a Ravenclaw i continuem aspirant a la copa. Escolta, Katie…

No va poder estar-se de fer-li la pregunta; la curiositat li va arribar a esborrar la Ginny del cap per un instant. Mentre les amigues de la Katie, que devien fer tard a Transfiguració, preparaven les seves coses, en Harry va abaixar la veu i li va demanar:

—Aquell collaret… te’n recordes, ara, de qui te’l va donar?

—No —va dir la Katie, remenant el cap amb aire compungit—. Tothom m’ho demana, però no en tinc ni idea. L’última cosa que recordo és que anava cap al lavabo de senyores de Les Tres Escombres.

—Així, sí que hi vas acabar anant, al lavabo? —va dir l’Hermione.

—L’únic que sé és que vaig obrir la porta —va dir la Katie—, o sigui que m’imagino que qui em va subjugar hi estava amagat darrere. Després d’això, tinc una llacuna fins al cap d’un parell de setmanes, quan ja era a Sant Mungo. Nois, me’n vaig, perquè m’agradaria que la professora McGonagall em posés una mica al dia encara que hagi acabat de tornar avui…

I va agafar la motxilla i els llibres i va córrer darrere les seves amigues. En Harry, en Ron i l’Hermione es van instal·lar en una taula de vora la finestra i van començar a donar voltes al que la Katie els havia explicat.

—Ha de ser una noia o una dona, doncs, qui va donar el collaret a la Katie —va dir l’Hermione—, si era al lavabo de senyores.

—O algú que semblava una noia o una dona —va dir en Harry—. Pensa que a Hogwarts hi havia una marmita plena de poció de la mutació; i ens consta que algú en va agafar…

Mentalment es va imaginar una escena amb en Crabbe i en Goyle desfilant en una passarel·la, tots dos transformats en noies.

—Em sembla que faré un altre glopet de Felix —va dir en Harry— i tornaré a intentar entrar a la Sala de la Necessitat.

—Serà malgastar la poció —va dir l’Hermione en to categòric, tornant a guardar a la motxilla el seu exemplar de Les beceroles del bon encantador—. Amb la sort no n’hi ha prou, Harry. El cas del professor Llagot va ser diferent; la capacitat per persuadir-lo ja la tenies, i l’únic que vas haver de fer va ser forçar una mica la situació. En canvi, amb la sort no en tindràs prou per superar un sortilegi poderós. No malgastis el que et queda de poció! Necessitaràs tota la sort del món, si en Dumbledore et diu que l’acompanyis… —I va abaixar la veu fins a convertir-la en un xiuxiueig.

—No en podríem fer més? —va demanar en Ron a en Harry, sense fer cas de l’Hermione—. Estaria bé tenir-ne una bona provisió… Dóna un cop d’ull al llibre…

En Harry va treure de la motxilla el seu llibre d’Elaboració de pocions i va buscar-hi Felix Felicis.

—Ui, és molt complicat —va dir, passant la vista per la llista d’ingredients—. I trigues sis mesos a fer-la… L’has de deixar reposar…

—Com totes —va dir en Ron.

Quan estava a punt de tornar a endreçar el llibre, en Harry va veure que l’angle de la pàgina estava doblegat. La va passar, i hi va trobar el sortilegi de Sectumsempra, amb la frase «Per als enemics» escrita a sota, que havia marcat unes quantes setmanes enrere. Encara no havia descobert què feia, sobretot perquè no volia fer-ne la prova davant de l’Hermione, però va pensar que podia provar-lo amb en McLaggen la següent vegada que se li acostés per darrere sense que se n’adonés.

L’única persona que no es va alegrar gaire de veure la Katie Bell a l’escola una altra vegada va ser en Dean Thomas, perquè allò volia dir que no el necessitarien per cobrir la posició d’encistellador. Quan en Harry l’hi va explicar va entomar el cop resignadament, i es va limitar a murmurar i a arronsar-se d’espatlles, però en Harry va tenir la inequívoca sensació, mentre se n’anava, que en Dean i en Seamus remugaven en to rancuniós d’amagat d’ell.

Les dues setmanes següents van ser escenari dels millors entrenaments de quidditch que en Harry havia viscut com a capità. L’equip estava tan satisfet que en McLaggen no hi fos, i tan content que la Katie hagués tornat per fi, que tots van volar més bé que mai.

La Ginny no semblava gens afectada per la ruptura amb en Dean; al contrari, es va erigir en l’ànima de l’equip. Les seves imitacions d’en Ron atrafegant-se amunt i avall davant dels cèrcols mentre la bomba es dirigia cap a ell, o d’en Harry bramant ordres a en McLaggen abans de rebre la patacada, els van tenir ben entretinguts a tots. En Harry, rient com tothom, estava encantat de tenir una excusa per mirar la Ginny, i durant els entrenaments va rebre uns quants cops més de bala del compte perquè no estava prou pendent de la papallona daurada.

Continuava debatent-se en la mateixa lluita interior: la Ginny o en Ron? A vegades pensava que el Ron de després de la Lavender no es molestaria gaire si demanava a la Ginny per sortir, però de cop recordava la cara que havia fet en Ron quan l’havia vist petonejant-se amb en Dean, i arribava a la conclusió que en Ron consideraria una baixesa que en Harry li agafés ni que fos la mà…

Però en Harry no podia evitar parlar amb la Ginny, i riure amb ella, i tornar caminant amb ella després de l’entrenament. I, per molt que la consciència l’hi retragués, no parava de pensar maneres de poder estar amb ella a soles; hauria sigut ideal que el professor Llagot hagués organitzat alguna altra de les seves festetes, perquè en Ron no hi hauria estat present; però, per desgràcia, semblava que el professor Llagot se n’havia cansat. Un parell de vegades en Harry es va plantejar de demanar ajuda a l’Hermione, però va pensar que no tenia ganes de veure com se li dibuixava a la cara aquella expressió de suficiència que ja semblava haver-li descobert alguna vegada quan l’Hermione l’enxampava mirant la Ginny o rient-li alguna broma. I, per acabar-ho d’adobar, el rosegava la por que, si no li demanava ell per sortir, no trigaria gaire a fer-ho algun altre noi, perquè, com en Ron i ell coincidien a opinar sobre aquell punt, la Ginny tenia massa èxit entre els nois per anar bé.

Entre una cosa i l’altra, la temptació de prendre un altre glop de Felix Felicis se li feia més gran cada dia que passava; perquè aquell era un cas ideal per «forçar la situació», com l’Hermione en deia. El maig transcorria plàcidament amb el seu temps suau, i en Harry tenia en Ron al costat cada vegada que coincidia amb la Ginny. En Harry va acabar desitjant que un cop de sort fes veure a en Ron que la cosa que més feliç el podia fer en aquest món era que la seva germana i el seu millor amic s’enamoressin i els deixés sols una mica més d’estona que fins aleshores. Però no semblava que hagués de passar ni una cosa ni l’altra, ara que s’acostava l’últim partit de quidditch de la temporada, perquè en Ron volia parlar tot el dia de tàctiques amb en Harry i no pensava pràcticament en res més.

En Ron no era l’únic a qui passava això; l’interès pel partit entre Gryffindor i Ravenclaw era molt alt a tota l’escola, perquè el partit decidia el campionat, que encara era molt obert. Si Gryffindor guanyava Ravenclaw per una diferència de tres-cents punts (un objectiu molt difícil, i això que en Harry no havia vist volar mai tan bé l’equip), guanyarien el campionat. Si guanyaven per menys de tres-cents punts, quedarien segons, darrere de Ravenclaw; si perdien per cent punts, quedarien tercers, darrere de Hufflepuff, i, si perdien per més de cent, quedarien quarts, i ningú, va pensar en Harry, li perdonaria mai de la vida haver sigut el primer capità de Gryffindor que després de dos segles feia quedar l’equip l’últim de la classificació.

Els preliminars d’aquest partit crucial no van estar mancats dels ingredients habituals: membres de la residència rival que intentaven intimidar l’equip contrari pels corredors, himnes de mal gust sobre jugadors concrets corejats en veu alta quan el jugador en qüestió passava a prop, i fins i tot jugadors que feien el fatxenda per atraure l’atenció o que irrompien als lavabos entre classe i classe per vomitar. En Harry, no sabia ben bé per què, condicionava inconscientment l’èxit o el fracàs de la seva futura relació amb la Ginny al resultat d’aquell partit. Pressentia que, si guanyaven per més de tres-cents punts de diferència, les escenes d’eufòria i la gran festa que se celebraria serien tan eficaces com un bon glop de Felix Felicis.

Tot i aquest cúmul de preocupacions, en Harry no havia oblidat l’altra ambició que tenia, que era descobrir què maquinava en Malfoy a la Sala de la Necessitat. Continuava examinant el mapa de magatotis, i, encara que sovint no hi aconseguia localitzar en Malfoy, s’afigurava que devia continuar passant moltes estones a la Sala. Tot i que començava a perdre les esperances d’arribar a entrar-hi, ho intentava cada vegada que hi passava a prop; però, formulés com formulés la petició, a la paret massissa no s’hi obria cap porta.

Uns quants dies abans del partit contra Ravenclaw, en Harry va sortir tot sol de la sala comuna per anar a sopar, perquè en Ron havia hagut de córrer cap al lavabo de més a prop per vomitar una vegada més i l’Hermione havia anat d’un salt a veure la professora Vector per comentar-li un error que li semblava que havia comès al seu últim treball de Magimàtica. Més per costum que per cap altra cosa, en Harry va anar a voltar pel corredor del setè pis tot consultant el mapa de magatotis. D’entrada no va saber veure en Malfoy enlloc, i es va imaginar que devia tornar a ser a dintre de la Sala de la Necessitat, però de cop va distingir el puntet corresponent a en Malfoy en un lavabo de nois del pis de sota, però no pas acompanyat per en Crabbe o en Goyle, sinó per la Gemma Gemec.

En Harry va continuar amb la vista clavada en aquella parella inversemblant fins que va topar contra una armadura. L’estrèpit el va fer tornar a la realitat; allunyant-se a corre-cuita abans que en Filch fes acte de presència, va córrer escalinata de marbre avall i va enfilar el corredor del pis de sota. Va arribar davant de la porta del lavabo i hi va posar l’orella. Com que no sentia res, va obrir la porta sense fer soroll.

En Draco Malfoy estava d’esquena a la porta i tenia les mans agafades a banda i banda de la pica, amb el cap abaixat i la cabellera rossa caiguda endavant.

—Vinga… —va dir amb una cantarella la veu de la Gemma Gemec des de dintre d’un dels compartiments dels wàters—. Vinga… Va, explica’m què et passa i t’ajudaré…

—No em pot ajudar ningú —va dir en Malfoy, tremolant convulsivament tot ell—. No ho puc fer… No puc… No sortirà bé… I, si no ho faig aviat, diu que em matarà…

I en Harry es va adonar, amb un astorament tan gran que el va deixar petrificat allà on era, que en Malfoy plorava, plorava llàgrimes de veritat que li regalimaven cara avall per les galtes sense color i queien a la pica bruta. En Malfoy va respirar fondo i es va empassar saliva, i de cop va aixecar els ulls, va clavar-los amb una esgarrifança al mirall trencat i va veure que en Harry l’observava per sobre l’espatlla.

En Malfoy es va girar en rodó i va treure la vareta. Instintivament, en Harry va treure també la seva. El sortilegi d’en Malfoy no va encertar en Harry de molt poc, i va fer miques el llum de paret que tenia al costat; en Harry es va apartar d’un salt, va pensar «Levicorpus!» i va fer un cop de vareta, però en Malfoy va neutralitzar el sortilegi i va aixecar la vareta per fer-ne un altre…

—Prou! Prou! Pareu! —va xisclar la Gemma Gemec, i el seu crit va ressonar a tot el lavabo enrajolat—. Pareu! Pareu!!!

Es va sentir un espetec, i la paperera de darrere en Harry va esclatar; en Harry va intentar fer un sortilegi enganxacames que va rebotar a la paret a tocar de l’orella d’en Malfoy i va destrossar el dipòsit de sota la Gemma Gemec, que va deixar anar un xiscle; hi havia un mullader d’aigua, i en Harry va relliscar en el moment que en Malfoy, amb la cara crispada, exclamava «Cruci…».

—Sectumsempra!!! —va bramar en Harry des de terra, brandant la vareta amb violència.

De la cara i del pit d’en Malfoy va brollar un doll de sang com si l’haguessin traspassat amb una espasa invisible. En Malfoy va recular fent tentines, i es va desplomar al terra inundat fent un gran patatxap mentre de la mà dreta, inerta, li queia la vareta.

—Déu meu… —va exclamar en Harry.

Relliscant i tentinejant, en Harry es va posar dret i va córrer cap a en Malfoy, que tenia tota la cara d’un vermell lluent i es palpava el pit xop de sang amb les mans blanques.

—Déu meu… No ho volia fer…

En Harry no sabia què deia; va caure de genolls al costat d’en Malfoy, que tremolava incontrolablement enmig d’un bassal de sang. La Gemma Gemec va proferir un crit eixordador.

—Un assassinat!!! Un assassinat!!! Hi ha hagut un assassinat al lavabo!!!

La porta es va obrir d’una revolada darrere en Harry que va aixecar el cap esfereït: l’Snape acabava d’irrompre al lavabo amb la cara lívida. Va apartar en Harry amb una empenta, es va agenollar al costat d’en Malfoy, va treure la vareta i la va passar per sobre de les profundes ferides que el malefici d’en Harry havia causat a en Malfoy, tot murmurant una fórmula màgica que pràcticament semblava una cançó. Va semblar que el doll de sang minvava; l’Snape va eixugar la sangada que en Malfoy tenia a la cara i va tornar a fer el sortilegi. Ara va semblar que les ferides cicatritzaven.

En Harry no havia deixat de mirar-s’ho en tota l’estona, horroritzat pel que havia fet, adonant-se amb prou feines que ell també anava xop de sang i d’aigua. La Gemma Gemec continuava sanglotant i gemegant suspesa a l’aire. L’Snape va dir el contramalefici per tercera vegada, i tot seguit va fer incorporar en Malfoy fins a deixar-lo assegut a terra.

—Hauràs d’anar a la infermeria. Pot ser que et quedin unes quantes cicatrius, però si prens dictam de seguida podríem evitar fins i tot això… Vine…

Va ajudar en Malfoy a sortir del lavabo, i a la porta es va tombar per dir, en un to de ràbia continguda:

—I vostè, Potter… esperi’m aquí.

A en Harry no li va passar pel cap ni per un moment de desobeir-lo. Va aixecar-se a poc a poc, tremolant, i va mirar el terra moll. Hi havia tot de taques de sang que hi suraven com flors vermelles. No es va veure amb cor ni tan sols de dir a la Gemma Gemec que callés, perquè continuava gemegant i sanglotant, cada vegada amb més entusiasme.

L’Snape va tornar al cap de deu minuts. Va entrar al lavabo i, un cop a dintre, va tancar la porta.

—Vés-te’n —va dir a la Gemma Gemec, i ella es va tornar a capbussar al seu wàter de cop deixant un rastre vibrant de silenci.

—No ho he fet expressament —va dir en Harry, amb una veu que va ressonar a l’habitació humida i freda—. No sabia què feia, aquest sortilegi.

Però l’Snape va fer com si no ho hagués sentit.

—Veig que l’he subestimat, Potter —va dir amb un fil de veu—. Qui ho havia de dir, que coneixia aquesta mena de maleficis? Qui li ha ensenyat aquest sortilegi?

—L’he… l’he llegit en un lloc.

—On?

—En un… en un llibre de la biblioteca —va empescar-se en Harry sobre la marxa—. Però ara no me’n recordo de quin títol…

—Mentida —va dir l’Snape. A en Harry se li va assecar la gola; veia a venir el que volia fer-li l’Snape, i ell no havia sigut mai capaç d’impedir-l’hi…

El lavabo li va començar a fer pampallugues. Va escarrassar-se per velar tots els seus pensaments; però, tot i l’esforç, l’exemplar d’Elaboració de pocions del mig príncep va aflorar-li lentament a la consciència…

I de cop tornava a tenir l’Snape al davant, al mig del sòrdid lavabo inundat. Va fixar la mirada en els ulls negres de l’Snape, esperant contra tota esperança que no hagués vist el que li volia ocultar, però…

—Vull que em porti la motxilla —va dir l’Snape amb veu melosa— i tots els seus llibres de text. Tots. Porti-me’ls aquí ara mateix!

No valia la pena discutir. En Harry va girar en rodó i va sortir xipollejant del lavabo. Quan va ser al corredor, va arrencar a córrer cap a la torre de Gryffindor. La majoria d’alumnes anava en sentit contrari, i quedaven tots bocabadats de veure’l xop d’aigua i de sang, però no es va aturar a respondre cap de les preguntes que li feien.

No se’n sabia avenir; era com si una mascota manyaga se li hagués tornat rabiosa de cop i volta. Com se li havia acudit, al príncep, d’escriure aquell sortilegi al llibre? I què passaria quan l’Snape el descobrís? Explicaria al professor Llagot (a en Harry se li va regirar l’estómac de pensar-hi) la causa per la qual en Harry havia obtingut tan bons resultats a classe de Pocions al llarg de tot el curs? Li prendria o li destruiria aquell llibre que li havia ensenyat tantes coses, aquell llibre que s’havia convertit per a en Harry en una mena de guia i d’amic? No ho podia consentir… No ho podia permetre…

—D’on surts? On vas tan moll? Que és sang?

En Ron estava palplantat al capdamunt de l’escala, contemplant atordit la pinta que feia en Harry.

—Necessito el teu llibre —li va dir en Harry, esbufegant—; el teu llibre de Pocions. Corre, dóna-me’l…

—I el del mig príncep?

—Ja t’ho explicaré!

En Ron va treure’s de la motxilla el seu llibre d’Elaboració de pocions l’hi va donar, i en Harry li va passar pel costat corrents en direcció a la sala comuna. Allà va agafar la motxilla, sense preocupar-se per les mirades de sorpresa d’uns quants alumnes que ja havien acabat de sopar, va tornar a sortir pel forat del quadre d’una revolada i va enfilar el corredor del setè pis.

Va frenar de cop davant del tapís dels trolls ballarins, va tancar els ulls i es va posar a caminar.

«Necessito un lloc on amagar el llibre…». «Necessito un lloc on amagar el llibre…». «Necessito un lloc on amagar el llibre…».

Tres vegades va passar i repassar per davant del pany de paret nua. Quan va obrir els ulls, va trobar-se-la per fi al davant: la porta de la Sala de la Necessitat. En Harry la va obrir d’una revolada, s’hi va esmunyir i la va tancar de cop.

Va haver de reprimir una exclamació. Tot i les presses, tot i els temors, tot i la por del que l’esperava al lavabo, no va poder evitar quedar meravellat del que tenia al davant. Era en una sala de les dimensions d’una gran catedral, amb uns finestrals que projectaven feixos de llum sobre el que semblava una ciutat de parets altíssimes, formades pel que en Harry va suposar que eren objectes amagats per generacions de residents de Hogwarts. Tot eren passadissos i passatges flanquejats per piles inestables de mobles atrotinats o malmesos, entaforats allà potser per ocultar proves d’algun sortilegi mal fet, o bé amagats per elfs domèstics gelosos del seu castell. Hi havia milers i milers de llibres, probablement prohibits o guixats o robats; hi havia catapultes alades i discos voladors mossegaires, alguns amb prou vida encara per planar esmaperduts per sobre de muntanyes d’altres articles prohibits; hi havia ampolles esquerdades amb pocions agrumollades, barrets, joies, capes; hi havia el que semblaven closques buides d’ou de drac, ampolles tapades el contingut de les quals encara centellejava amenaçadorament, unes quantes espases rovellades i una gran destral tacada de sang.

En Harry es va endinsar en un dels molts passadissos formats per tots aquells tresors amagats. Va trencar a la dreta a l’altura d’un troll dissecat, va córrer recte un tros enllà, va tombar a la dreta passant pel costat de l’armari volatilitzador on en Montague havia desaparegut el curs anterior i al foral es va parar davant d’un gran armari que semblava, per com estava de bufat per fora, que hi haguessin tirat àcid per sobre. Va estirar una fulla de la porta, que es va obrir amb un grinyol, i va veure que ja l’havien fet servir com a amagatall per a un ésser tancat en una gàbia que ja devia fer temps que era mort, l’esquelet del qual tenia cinc potes. Va entaforar el llibre del mig príncep darrere la gàbia i va tancar la porta de cop. Va quedar-se immòbil un moment, amb el cor bategant-li tan fort que li feia mal el pit, contemplant tot aquell caos… Seria capaç de tornar a localitzar mai aquell lloc, enmig de tants trastos? Va agafar el bust d’un bruixot vell i lleig que hi havia a sobre d’una caixa, va col·locar-lo al capdamunt de l’armari on havia amagat el llibre, va posar-li una perruca vella i empolainada i una diadema atrotinada al cap perquè fos més visible, i va desfer camí per aquells passadissos farcits d’andròmines ocultes, tan de pressa com va poder, cap a la porta, fins a sortir al corredor, on la porta, un cop tancada, va tornar a convertir-se en pedra a l’instant.

En Harry va córrer com un esperitat cap al lavabo del pis de sota mentre es ficava el llibre d’Elaboració de pocions d’en Ron a la motxilla. Al cap d’un moment tornava a ser davant de l’Snape, que va allargar la mà sense obrir la boca perquè en Harry li lliurés la motxilla. En Harry l’hi va donar, esbufegant, amb un dolor lancinant al pit, i va esperar.

L’Snape va anar traient i examinant un per un els llibres d’en Harry. L’últim va ser el de Pocions, que va mirar i remirar abans de dir res.

—Aquest és el seu llibre d’Elaboració de pocions, Potter?

—Sí —va dir en Harry, encara respirant amb dificultat.

—N’està segur, Potter, que ho és?

—Sí —va dir en Harry, en un to més desafiant.

—Aquest és el llibre d’Elaboració de pocions que va comprar a Gargots i Nibres?

—Sí —va dir en Harry amb decisió.

—Aleshores —va demanar-li l’Snape—, com és que hi ha el nom de «Roonil Wazlib» escrit a la part interior de la coberta?

A en Harry li va fer un salt el cor.

—És el meu sobrenom —va dir:

—El seu sobrenom? —va repetir l’Snape.

—Sí… És com em diuen els amics —va dir en Harry.

—Sé què és un sobrenom, gràcies —va dir l’Snape. Els seus ulls negres i freds van tornar a penetrar els d’en Harry, que va procurar no mirar-los. «Clou la ment…». «Clou la ment…». Però no n’havia acabat d’aprendre mai…

—Sap què penso, Potter? —va dir l’Snape, en veu molt baixa—. Penso que és un mentider i un trampós, i que mereix que el castigui a venir al meu despatx cada dissabte fins a final de curs. Què li sembla, Potter?

—Doncs… que no hi estic d’acord —va dir, resistint-se encara a mirar l’Snape als ulls.

—Ja veurem què en pensa després dels càstigs —va dir l’Snape—. L’espero dissabte a les deu del matí al meu despatx.

—Però, professor… —va dir en Harry, aixecant la vista amb expressió desesperada—. Tenim l’últim partit de quidditch…

—A les deu en punt —va dir l’Snape sense alçar la veu, amb un somriure que va deixar a la vista la seva dentadura esgrogueïda—. Pobre Gryffindor… Aquest any acabarà quart, em fa l’efecte…

I va sortir del lavabo sense dir res més, deixant en Harry amb els ulls clavats en el mirall trencat, envaït per una aflicció més gran, n’estava convençut, que la que en Ron hagués pogut sentir mai.

—No em diràs que no t’ho havia dit… —va dir l’Hermione al cap d’una hora a la sala comuna.

—Deixa-ho estar, Hermione —va dir en Ron amb disgust.

En Harry ni tan sols havia baixat a sopar, perquè li havia passat del tot la gana. Acabava d’explicar a en Ron, l’Hermione i la Ginny el que havia passat, però no hauria calgut, perquè la notícia s’havia escampat molt de pressa: la Gemma Gemec s’havia cuidat d’anar per tot el castell de lavabo en lavabo explicant el cas; en Malfoy ja havia rebut la visita a la infermeria de la Pansy Parkinson, que s’havia afanyat a malparlar d’en Harry davant de tothom, i l’Snape havia explicat els fets en detall a la resta de professorat, amb el resultat que en Harry ja havia hagut de sortir de la sala comuna per aguantar un quart d’hora extremament desagradable davant de la professora McGonagall, que li havia dit que tenia sort que no l’expulsessin i que donava el seu vistiplau al correctiu que l’Snape li havia imposat de presentar-se cada dissabte al seu despatx fins a final de curs.

—Ja t’ho deia, que aquest príncep era un mala peça —va dir l’Hermione, incapaç de contenir-se—. Tenia raó o no?

—No, no en tenies —va dir en Harry entossudit.

Ja s’ho estava passant prou malament sense els sermons de l’Hermione: la cara que havien fet els membres de l’equip de Gryffindor quan els havia dit que no podria jugar dissabte havien sigut el pitjor càstig de tots. Va notar que la Ginny li tenia posats els ulls a sobre, però no la va voler mirar: no volia veure-li la decepció o la ràbia pintades a la cara. Acabava de dir-li que dissabte jugaria de caçadora, i que en Dean ocuparia la seva posició com a encistellador. Potser, si guanyaven, l’eufòria de després del partit faria que la Ginny i en Dean es reconciliessin… Aquest pensament va traspassar el cor d’en Harry com un punyal glaçat…

—Harry —va dir l’Hermione—, com és que continues defensant aquest llibre, quan aquest sortilegi…?

—Vols parar de clavar-me la pallissa amb això del llibre? —li va contestar en Harry—. El príncep no va fer més que apuntar-lo! No aconsellava a ningú que el fes servir! Més aviat devia prendre nota d’un sortilegi que havien utilitzat contra ell!

—No ho crec —va dir l’Hermione—. El que vols és justificar…

—No ho justifico, això que he fet! —va saltar en Harry—. Tant de bo no hagués passat; i no ho dic només perquè m’hagin castigat dotze dissabtes… Saps molt bé que jo no l’hauria fet servir mai, un sortilegi així, ni tan sols contra en Malfoy… Però tampoc pots donar-ne la culpa al príncep, perquè no va pas escriure «Prova’l, que és molt bo»; ell es limitava a apuntar-se coses per a ell, per a ningú més…

—Així doncs —va dir l’Hermione—, tens intenció d’anar a…?

—A buscar el llibre? Doncs sí —va dir en Harry amb energia—. Pensa que sense el príncep no hauria guanyat el Felix Felicis, no hauria sabut salvar en Ron de morir emmetzinat i no hauria…

—… no hauries guanyat una fama immerescuda com a expert en Pocions —va dir l’Hermione amb rudesa.

—Para d’una vegada, Hermione! —va dir la Ginny, i en Harry es va sentir tan sorprès, i tan agraït, que va aixecar el cap—. Pel que sembla, en Malfoy volia utilitzar el malefici imperdonable, o sigui que t’hauries d’alegrar que en Harry tingués una bona carta amagada!

—Dona, és clar que m’alegro que en Harry no hagi rebut cap malefici! —va dir l’Hermione, visiblement dolguda—. Però no diguis que aquest sortilegi del Sectumsempra és una bona carta, perquè mira com li ha complicat la vida! I em pensava que, veient com això us ha fet disminuir les possibilitats de guanyar el partit…

—Va, ara no parlis com si fossis una entesa en quidditch —li va replicar la Ginny—, que encara et posaràs en evidència!

En Harry i en Ron se les miraven: l’Hermione i la Ginny, que sempre s’havien avingut tant, estaven totes dues assegudes amb els braços plegats, mirant cada una cap a una banda amb els ulls encesos. En Ron va mirar inquiet en Harry, i tot seguit va agafar un llibre a l’atzar i s’hi va amagar al darrere. En Harry, en canvi, tot i saber que no s’ho mereixia, va sentir una gran felicitat de cop i volta, encara que cap dels quatre va tornar a obrir la boca en tot el vespre.

L’alegria, però, no li va durar gaire. L’endemà va haver d’aguantar les burles dels alumnes de Slytherin, però sobretot les ires dels seus companys de Gryffindor, que estaven molt disgustats pel fet que el seu capità s’hagués exclòs de l’últim partit de la temporada per culpa del seu mal cap. Dissabte al matí, a desgrat del que hagués pogut dir a l’Hermione, en Harry hauria donat ben de gust tot el Felix Felicis del món a canvi de poder anar cap al camp de quidditch amb en Ron, la Ginny i els altres companys. Va resultar-li molt dolorós separar-se de la riuada d’alumnes que sortia a trobar el sol de fora, tots portant florons i barrets i agitant banderes i bufandes, i enfilar l’escala de pedra que baixava a les masmorres fins que el xivarri de la gent es va haver apagat, sabent que no podria sentir ni el comentarista, ni una sola ovació ni una sola xiulada.

—Bon dia, Potter —va dir l’Snape quan, després d’haver picat a la porta, en Harry va entrar en aquell despatx que li resultava tan desagradablement familiar, que l’Snape, tot i fer classes uns quants pisos més amunt, no havia volgut abandonar. Estava tan pobrament il·luminat com sempre, i a les parets hi havia els mateixos éssers morts i llefiscosos surant dintre de líquids de colors. A la taula davant de la qual figurava que en Harry s’havia d’asseure s’apilaven, sinistres, tot de fitxers plens de teranyines, que prometien llargues hores de feina carregosa i inútil.

—Feia temps que el senyor Filch buscava algú que li passés a net tots aquests fitxers vells —va dir l’Snape amb veu melosa—. Són expedients d’altres alumnes de Hogwarts que van cometre alguna infracció, amb els càstigs que van rebre. Allà on la tinta s’hagi esborrat, o la fitxa estigui rosegada pels ratolins, voldríem que restituís el text alterat, tant pel que fa a les infraccions com als càstigs, i, després de comprovar que estan per ordre alfabètic, les tornés als fitxers. No podrà fer màgia.

—Entesos, professor —va dir en Harry, pronunciant les tres últimes síl·labes amb tant menyspreu com va poder.

—He pensat que podria començar —va dir l’Snape, amb un somriure maliciós als llavis— amb els fitxers que estan numerats del mil dotze al mil cinquanta-sis. Hi trobarà uns quants noms coneguts, que segur que afegiran interès a la feina. Ja ho veurà… —Va agafar d’una revolada una fitxa d’un dels fitxers del capdamunt de la pila i va llegir—: «James Potter i Sírius Black. Atrapats utilitzant un sortilegi prohibit contra Bertram Aubrey, que li duplica la mida normal del cap. Dos dies de càstig». —L’Snape va fer una mitja rialla—. Deu ser un consol per a vostè pensar que, encara que ja no hi són, les seves proeses han quedat consignades en algun lloc…

En Harry va notar que li començava a bullir la sang a les venes, però va mossegar-se la llengua perquè no se li escapés cap moc, es va asseure davant dels fitxers i va acostar-se’n un.

Tal com en Harry s’esperava, era una feina absurda i avorrida, torbada només (com l’Snape havia planejat amb tota premeditació) pel salt que el cor li feia cada vegada que llegia el nom del seu pare o el d’en Sírius, normalment l’un al costat de l’altre a causa d’alguna malifeta, i acompanyats de tant en tant pels d’en Remus Llopin i en Ben Babbaw. I, mentre reescrivia tota la varietat de faltes que havien comès i de càstigs que els havien imposat, pensava què devia passar a fora, on el partit acabava de començar… La Ginny jugant de caçadora, enfrontant-se a la Xo…

En Harry no parava de donar llambregades al gran rellotge que marcava el pas del temps a la paret. Semblava que avancés a la meitat de la velocitat d’un rellotge normal; potser l’Snape l’havia embruixat perquè anés molt més a poc a poc! No podia ser que només fes mitja hora que era allà… una hora… una hora i mitja…

A en Harry li va començar a rondinar la panxa quan el rellotge marcava dos quarts d’una. L’Snape, que no havia obert la boca per res des del moment que havia assignat la feina a en Harry, va acabar aixecant els ulls a la una i deu.

—Per avui ja n’hi haurà prou —va dir amb fredor—. Assenyali fins on ha arribat. Reprendrà la feina dissabte que ve a les deu.

—Com vostè digui, professor.

En Harry va ficar una fitxa doblegada al fitxer de qualsevol manera i va sortir corrents per la porta abans que l’Snape canviés d’opinió. Va pujar l’escala de pedra amb quatre salts, parant l’orella per mirar si sentia cap remor procedent del camp, però tot era silenci… Això volia dir que s’havia acabat…

Va vacil·lar un moment a l’entrada del Gran Saló, que era ple a vessar, i tot seguit va enfilar escalinata de marbre amunt; tant si Gryffindor guanyava com si perdia, l’equip acostumava a celebrar-ho o a lamentar-se’n a la sala comuna.

—Quid agis? —va demanar en to indecís a la Senyora Grassa, encuriosit per saber amb què es trobaria a dintre.

Ella li va respondre, amb expressió inescrutable:

—Ja ho veuràs.

Del forat de darrere seu van prorrompre en una ovació. Tot de companys van començar a proferir exclamacions en veure’l, i tot de mans el van estirar cap a dintre la sala mentre ell s’ho mirava bocabadat.

—Hem guanyat! —va dir-li en Ron cridant, presentant-se-li de cop al davant amb la copa entre les mans—. Hem guanyat! Quatre-cents cinquanta a cent quaranta! Hem guanyat!

En Harry va donar una mirada al seu voltant; la Ginny corria cap a ell, i se li va tirar als braços amb els ulls lluents clavats en els seus. I sense pensar, sense buscar-ho, sense preocupar-se pel fet que cinquanta persones els observessin, en Harry li va fer un petó.

Després d’un moment força llarg —o potser va ser mitja hora, o potser uns quants dies seguits de sol radiant— es van separar. La sala havia quedat tota en silenci. Al cap d’un moment, però, uns quants alumnes van emetre algun xiulet d’admiració, i hi va haver un tímid esclat de rialles. En Harry va mirar per sobre del cap de la Ginny, i va veure en Dean Thomas amb un got fet miques a la mà i la Rosana Vana amb aspecte d’estar a punt de vomitar. A l’Hermione li reia la cara, però en Harry va buscar en Ron amb la mirada. Al final el va descobrir, encara amb la copa a les mans i amb l’expressió d’algú a qui acaben de clavar un cop de garrot al cap. Van quedar-se mirant una dècima de segon, i de cop en Ron va arronsar les espatlles d’una manera que en Harry va veure que volia dir: «Si el cor t’ho demana, endavant».

Amb el monstre que tenia al cor rugint triomfalment, en Harry va somriure a la Ginny i la va convidar amb el gest a sortir pel forat del quadre. L’ocasió aconsellava una passejada pels prats, durant la qual —si tenien temps— parlarien del partit.