7. El club dels Llagoters

En Harry es va passar bona part de l’última setmana de vacances reflexionant sobre el perquè de l’escapada d’en Malfoy a la ronda de Golallop. El neguitejava sobretot l’expressió satisfeta que en Malfoy tenia a la cara quan havia sortit de la botiga. Que en Malfoy estigués content era sempre mal senyal. En Harry va comprovar amb disgust, però, que ni en Ron ni l’Hermione es mostraven tan interessats com ell per les activitats d’en Malfoy; si més no, va semblar que en quedessin avorrits després de parlar-ne uns quants dies.

—Sí, ja t’he dit que jo també ho trobo sospitós —va dir l’Hermione, començant a perdre la paciència. Estava asseguda a l’ampit de la finestra de l’habitació d’en Fred i en George amb els peus a sobre de les caixes de cartró, i havia acabat aixecant la vista de mala gana del seu nou llibre Curs superior de traducció rúnica—. Però no havíem quedat que es podia explicar de moltes maneres?

—Potser se li ha trencat la mà de la Glòria —va dir en Ron distretament, mentre intentava adreçar els branquillons doblegats de la seva escombra—. Us en recordeu, d’aquella mà apergaminada que en tenia Malfoy?

—Però, a què es devia referir quan va dir «I enrecordi-se’n de guardar-me això altre»? —va demanar en Harry per enèsima vegada—. A mi em va semblar com si en Borgin tingués un altre objecte trencat, i en Malfoy els volgués tots dos.

—Tu creus? —va dir en Ron, que ara es dedicava a arrencar brutícia del mànec de l’escombra.

—Sí —va dir en Harry. Com que ni en Ron ni l’Hermione opinaven, va dir—: El pare d’en Malfoy és a Azkaban. No heu pensat que en Malfoy pugui voler venjar-se?

En Ron va aixecar la vista, amb els ulls molt oberts.

—En Malfoy, venjar-se? Com vols que ho faci?

—Aquest és el problema, que no ho sé! —va dir en Harry amb impotència—. Però en trama alguna, i crec que no hauríem de badar. El seu pare és un cavaller de la mort, i…

En Harry va callar de cop, amb els ulls clavats a la finestra davant la qual seia l’Hermione i amb la boca oberta. Acabava d’assaltar-lo un pensament inquietant.

—Harry, què et passa? —va dir l’Hermione amb veu preocupada.

—No et deu tornar a fer mal la cicatriu, espero! —li va demanar en Ron, neguitós.

—És un cavaller de la mort —va dir en Harry arrossegant les paraules—. Ha substituït el seu pare com a cavaller de la mort!

Hi va haver un silenci, i de cop en Ron va esclatar a riure.

—En Malfoy? Té setze anys, Harry! Tu creus que l’Innominable deixaria que en Malfoy se’ls unís?

—Ho trobo molt improbable, Harry —va dir l’Hermione, en un to que no admetia rèplica—. Què t’ho fa pensar?

—Una cosa que ha passat a Madam Malkin’s. Ella no l’ha tocat, però ell s’ha posat a cridar i ha enretirat el braç de cop quan ella li ha volgut escurçar la màniga. Era el braç esquerre. Li han fet la marca de les forces del mal.

En Ron i l’Hermione es van mirar.

—No ho sé… —va dir en Ron, amb una veu de no estar-ne gens convençut.

—Jo crec que l’únic que volia era tocar el dos, Harry —va dir l’Hermione.

—Va ensenyar a en Borgin una cosa que no vam veure —va insistir en Harry, tossut—, una cosa que va fer agafar molta por a en Borgin. Estic convençut que era la marca. Va ensenyar a en Borgin amb qui tractava; ja vau veure com en Borgin li va fer cas!

En Ron i l’Hermione es van tornar a mirar.

—Què vols que et digui, Harry…

—Sí; jo continuo sense veure clar que l’Innominable pugui voler que en Malfoy se’ls uneixi…

Contrariat, però absolutament convençut de tenir la raó, en Harry va arreplegar una pila de peces de roba de quidditch brutes i va sortir de l’habitació, perquè la senyora Weasley feia dies que els insistia que no deixessin per a l’últim moment la feina de deixar tota la roba neta i preparar l’equipatge. Al replà va topar amb la Ginny, que tornava cap a la seva habitació amb una pila de roba neta i plegada.

—Jo de tu no entraria ara a la cuina —li va recomanar—. Hi ha molta fleuma…

—Ja vigilaré de no relliscar-hi —va respondre-li en Harry amb un somriure.

Efectivament, quan va entrar a la cuina hi va trobar la Fleur entaulada, fent plans per quan es casessin amb en Bill, mentre la senyora Weasley, amb cara de mal humor, no perdia d’ull un munt de cols de Brussel·les que es pelaven soles.

—… En Bill i jo tenim quasi decidit que tindguem dues dames d’honog i pgou, la Ginny i la Gabguielle, que fagan molt goig totes dues juntes. He pensat que podguien pogtar un festit daugat clar… pegquè el gosa quedaguia hoggogós, amb els cabells de la Ginny…

—Hola, Harry! —va dir la senyora Weasley, alçant la veu per interrompre el monòleg de la Fleur—. Està bé que hagis vingut, perquè et volia explicar les mesures de seguretat que s’han adoptat per al viatge de demà fins a Hogwarts. Tornarem a disposar de cotxes de la Conselleria, i a l’estació hi haurà aurors esperant-nos…

—La Nimfadora hi serà? —va voler saber en Harry mentre li allargava totes les peces de roba de quidditch.

—No, no ho crec; pel que em va comentar l’Arthur, està destinada en alguna altra banda.

—S’ha ben abandonat, aquesta Nimfadoga —va dir distretament la Fleur mentre admirava el seu reflex al dors d’una cullera—. I és una llàstima, si se’m pegmet el comentagui…

—No cal que ho diguis —va dir la senyora Weasley amb aspror, interrompent la Fleur una altra vegada—. T’hauries d’afanyar, Harry; vull tenir els baguls a punt al vespre, si pot ser, per no haver d’anar amb corredisses d’última hora com sempre.

I, la veritat, l’endemà al matí van tenir una sortida molt més plàcida que de costum. Quan els cotxes de la Conselleria van arribar planant a la porta del Cau, ells ja hi eren, esperant-se: amb els baguls fets; amb el gat de l’Hermione, en Malifet, còmodament instal·lat a la seva cistella de viatge; i amb la Hedwig, en Porcupintí, el mussol d’en Ron, i el flamant puf pigmeu porpra de la Ginny ficats cada un a la seva gàbia.

—Au guevoig, L’Aggy —va dir la Fleur amb veu gutural, i li va fer un petó de comiat. En Ron hi va córrer, esperançat, però la Ginny va allargar el peu i en Ron es va entrebancar i va quedar estès a terra als peus de la Fleur. Enfurismat, empolsinat i vermell com un tomàquet, va afanyar-se a entrar al cotxe sense dir adéu.

Aquesta vegada, a l’estació de King’s Cross no els esperava en Hagrid amb un somriure a la boca. En lloc seu, dos aurors barbuts i de cara seriosa se’ls van acostar en el moment que els cotxes s’aturaven, i, escortant-los, els van acompanyar a tots fins a dintre l’estació sense obrir la boca.

—Va, va, travesseu la paret —va dir la senyora Weasley, que semblava una mica incòmoda per aquella eficàcia tan freda—. Deixeu que en Harry passi primer, amb…

Va mirar interrogativament un dels aurors, que va assentir imperceptiblement amb el cap, va agafar en Harry per l’avantbraç i va fer acció de guiar-lo cap a la paret que hi havia entre les andanes nou i deu.

—Sé caminar, gràcies —va dir en Harry, molest, fent una estrebada amb el braç perquè l’auror l’hi deixés anar. Va empènyer el carro de dret cap a la paret massissa, com si el seu silenciós company no hi fos, i al cap d’un moment era a l’andana nou i tres quarts, on la màquina vermella del Hogwarts Express escopia vapor per sobre la gent.

L’Hermione i la família Weasley van arribar tot seguit. Sense demanar permís al seu seriós auror, en Harry va fer un gest a en Ron i a l’Hermione perquè l’acompanyessin andana enllà per trobar algun compartiment buit.

—No podem, Harry —va dir l’Hermione, amb cara de saber-li greu—. En Ron i jo hem d’anar primer al vagó dels delegats i després fer la ronda una estona pels passadissos.

—Tens raó, no hi pensava —va dir en Harry.

—Hauríeu de començar a anar pujant al tren tots, que falta poc perquè surti —va dir la senyora Weasley, mirant el rellotge—. Bé, que tinguis un bon trimestre, Ron…

—Senyor Weasley, li volia comentar una cosa —va dir en Harry, decidint-se a última hora.

—Tu diràs —va dir el senyor Weasley, que, tot i mostrar-se una mica sorprès, es va separar una mica dels altres acompanyat per en Harry.

En Harry hi havia estat donant moltes voltes, i havia arribat a la conclusió que, si ho havia de dir a algú, era al senyor Weasley; en primer lloc, perquè treballava a la Conselleria i per tant estava en condicions immillorables per continuar-hi investigant, i, en segon lloc, perquè li semblava que era força difícil que el senyor Weasley es posés fet una fúria.

Va veure que tant la senyora Weasley com l’auror seriós els miraven amb recel mentre s’allunyaven.

—El dia que vam anar a la ronda d’Alla… —va començar en Harry, però el senyor Weasley el va interrompre amb una ganyota.

—Que em penses explicar on vau anar l’Hermione, en Ron i tu mentre figura que éreu a la sala de darrere de la botiga d’en Fred i en George, potser?

—Com ho…?

—Harry, per l’amor de Déu; tens al davant l’home que ha criat en Fred i en George…

—Ah… Doncs, sí, és veritat, no érem a la sala del darrere.

—I ara explica’m quina una en vau fer.

—Vam seguir en Draco Malfoy. Vam fer servir la meva capa que fa invisible.

—Ho vau fer per cap raó especial, o perquè us va venir de gust i prou?

—Ho vam fer perquè vaig pensar que en Malfoy en tramava alguna —va dir en Harry, sense fer cas de la manera com el senyor Weasley l’observava, entre disgustat i enriolat—. S’havia escapat de la seva mare i vaig voler saber per què.

—Sent com ets, no m’estranya —va dir el senyor Weasley, en to resignat—. I què? Vau descobrir per què l’havia deixat plantada?

—Va anar a Borgin i Burkes —va dir en Harry— i va posar-se a atabalar l’amo, en Borgin, perquè l’ajudés a reparar no sé què. I va dir a en Borgin que volia que li guardés una altra cosa. Per la manera com ho va dir, va semblar que fos una cosa igual que la que necessitava arreglar, com si fessin parella. I…

En Harry va respirar fondo.

—Encara hi ha una altra cosa. Vam veure que en Malfoy va fer un bot terrible quan la senyora Malkin va fer acció de tocar-li el braç esquerre. Crec que l’han marcat amb la marca de les forces del mal. Crec que ha substituït el seu pare com a cavaller de la mort.

El senyor Weasley va quedar desconcertat. Passat un moment va dir:

—Harry, dubto que l’Innominable permetés mai que un noi de setze anys…

—Sap ningú realment què és capaç i què no és capaç de fer l’Innominable? —va demanar en Harry, contrariat—. Perdoni, senyor Weasley, però no creu que valdria la pena investigar-ho? Si en Malfoy vol que li reparin alguna cosa, i necessita amenaçar en Borgin perquè l’hi faci, segur que és alguna cosa de màgia negra o alguna cosa dolenta, no creu?

—Si t’haig de ser sincer, Harry, en dubto molt —va dir el senyor Weasley amb veu pausada—. Pensa que, quan van detenir en Lucius Malfoy, li vam escorcollar la casa. Ens en vam emportar tot el que es pogués considerar perillós.

—Doncs crec que s’hi van deixar alguna cosa —va dir en Harry, tossut.

—Potser sí —va dir el senyor Weasley; però en Harry hauria jurat que el senyor Weasley li seguia la veta.

Darrere seu es va sentir un xiulet; quasi tothom havia pujat al tren, que ja tancava les portes.

—T’hauràs d’afanyar —va dir el senyor Weasley.

En aquell mateix moment, la senyora Weasley cridava:

—Corre, Harry!

Va afanyar-se, i el senyor i la senyora Weasley el van ajudar a carregar el bagul al tren.

—Vindràs a passar el Nadal amb nosaltres, rei; ja hem quedat entesos amb en Dumbledore, o sigui que ens veurem aviat —va dir la senyora Weasley per la finestreta, en el moment que en Harry tancava la porta de cop des de dalt i el tren arrencava—. Cuida’t molt i…

El tren va començar a agafar velocitat.

—… fes bondat i…

Ara corria per no quedar enrere.

—… vigila!

En Harry va saludar amb la mà fins que el tren va fer un revolt i ell va deixar de veure el senyor i la senyora Weasley, i tot seguit es va tombar per veure on havien anat a parar els altres. Va donar per descomptat que en Ron i l’Hermione devien estar enclaustrats al vagó dels delegats, però va descobrir la Ginny al passadís una mica enllà, xerrant amb uns quants companys. Se n’hi va anar, arrossegant el bagul.

Tothom se’l va quedar mirant descaradament mentre s’acostava. N’hi va haver que fins i tot aixafaven la cara contra la finestreta del compartiment per veure’l. En Harry s’imaginava que aquell trimestre la gent badaria més i es quedaria més encantada mirant-lo a causa de tots els rumors sobre «l’Elegit» que havien aparegut al Periòdic Profètic, i estava mentalitzat per aguantar-ho, però allò de ser el centre de l’atenció de tothom no li agradava gens. Va picar la Ginny a l’espatlla:

—Vols que busquem un compartiment?

—No puc, Harry; he quedat amb en Dean per anar junts —va dir la Ginny en to amable—. Fins després.

—Fins després —va dir en Harry. Mentre la Ginny se n’anava, amb la seva llarga cabellera roja onejant-li, va experimentar una estranya sensació de contrarietat. S’havia acostumat tant a la seva presència al llarg de bona part de l’estiu que quasi havia oblidat que la Ginny no anava amb en Ron, l’Hermione i ell durant el curs. De cop va tornar a la realitat i va mirar al seu voltant: estava rodejat de tot de noies embadalides.

—Ei, Harry! —va dir darrere seu una veu coneguda.

—Neville! —va dir en Harry, traient-se un pes de sobre, i quan es va tombar va veure un noi cara-rodó que s’obria pas cap a ell.

—Hola, Harry —va dir una noia de cabells llargs i ulls grossos i somiosos, que era darrere mateix d’en Neville.

—Hola, Luna, com estàs?

—Molt bé, gràcies —va dir la Luna. Estrenyia contra el pit una revista, a la portada de la qual s’anunciava amb grans caràcters que a dintre hi havia unes ulleres de mirar fantasmes.

—El Tafaner continua anant fort, pel que veig —va dir en Harry, que sentia una vaga simpatia per aquella revista pel fet que l’any anterior hi haguessin publicat una entrevista seva en exclusiva.

—Sí, les vendes han pujat força —va dir la Luna amb satisfacció.

—Busquem un lloc per seure —va proposar en Harry, i tots tres van començar a travessar el tren passant pel mig d’un exèrcit d’alumnes silenciosos de mirada inquisitiva. Al final van trobar un compartiment buit, i en Harry s’hi va esmunyir agraït.

—Ens miraven a nosaltres i tot —va dir en Neville, assenyalant-se a si mateix i a la Luna— perquè anem amb tu!

—També us miraven perquè també éreu a la Conselleria —va dir en Harry mentre pujava el seu bagul fins a la lleixa dels equipatges—. No ho vau veure, que la nostra aventura va sortir tota explicada al Periòdic Profètic?

—Sí, i em pensava que la meva àvia s’enfadaria de tanta propaganda —va dir en Neville—, però va estar encantada. Diu que per fi començo a ser digne del meu pare. Mireu, m’ha comprat una vareta nova!

La va treure i la va ensenyar a en Harry.

—Fusta de cirerer i pèl d’unicorn —va dir tot orgullós—. Ens sembla que ha sigut una de les últimes que ha venut l’Ollivander, perquè es va esfumar l’endemà… Ep, Pau, vine aquí!

I es va ajupir sota el seient per recuperar el seu gripau, que acabava de protagonitzar un dels seus freqüents intents de fuga.

—Aquest any continuarem fent reunions de l’ED, Harry? —va voler saber la Luna mentre desenganxava unes ulleres psicodèliques del mig d’El Tafaner.

—Ara que ja no tenim la professora Umbridge no caldrà, no? —va dir en Harry mentre s’asseia. En Neville es va fúmer un cop al cap contra el seient quan en sortia de sota. Feia molta cara de desil·lusionat.

—M’agradava molt, l’ED! En vaig aprendre molt, amb tu!

—A mi les reunions també m’agradaven —va dir la Luna amb aire desmenjat—. Era com tenir amics.

Aquest comentari descarnat era un de tants dels que la Luna deia, i que causaven a en Harry un sentiment que oscil·lava entre la pietat i la torbació. Abans que pogués respondre, però, es va sentir enrenou a fora de la porta del compartiment: un grup de noies de quart xerrava i reia fluix apinyat a l’altra banda del vidre.

—Demana-l’hi!

—Demana-l’hi tu!

—Ja l’hi demano jo!

I una noia d’aire decidit amb ulls negres grossos, barbeta prominent i llarga cabellera negra, es va obrir pas fins a la porta.

—Hola, Harry. Em dic Rosana Vana —va dir, amb veu alta i ferma—. Vols venir al nostre compartiment? No et quedis amb ells, si no vols —va afegir en veu baixa assenyalant el cul d’en Neville, que tornava a sobresortir de sota el seient perquè encara buscava el seu gripau, i la Luna, que s’havia posat les ulleres de mirar fantasmes que regalava El Tafaner i tenia un aspecte de mussol esperitat i multicolor.

—Són amics meus —va dir en Harry amb fredor.

—Ah —va dir la noia, amb molta cara de sorpresa—. Ah. Així res.

I es va retirar i va tancar la porta corredissa des de fora.

—La gent s’imagina que els amics que tens són més interessants que nosaltres —va dir la Luna, manifestant novament el seu comprometedor do de dir les coses pel seu nom.

—Vosaltres ho sou —va dir en Harry en to eixut—. Cap d’ells no era a la Conselleria. Cap d’ells no va lluitar al meu costat.

—Acabes de dir una cosa molt amable —va respondre-li la Luna amb una rialla, i es va apujar les ulleres de mirar fantasmes per continuar llegint El Tafaner.

—Contra «ell» no hi vam lluitar, nosaltres, per això —va dir en Neville, sortint de sota el seient amb els cabells plens de pols i de borró i amb en Pau el gripau a la mà fent cara de resignació—. Tu sí. Hauries de sentir el que diu la meva àvia, de tu. «Aquest Harry Potter té més pebrots que tota la Conselleria d’Afers Màgics junta!». Si et tingués de nét seria la dona més feliç del món…

En Harry va fer una rialleta forçada i es va afanyar a encetar el tema de les notes dels GNOM. En Neville va començar a dir-li les seves, tot posant en dubte que li deixessin fer el MAG de Transfiguració havent tret només un suficient, però en Harry se’l mirava sense escoltar-lo.

La infància d’en Neville havia quedat destrossada per culpa d’en Voldemort igual que la d’en Harry, però en Neville no es podia imaginar que el destí d’en Harry hauria pogut correspondre-li a ell. La profecia s’hauria pogut referir d’entrada tant a l’un com a l’altre; però, per raons inescrutables que només coneixia ell, en Voldemort havia decidit creure que la profecia parlava d’en Harry.

Si en Voldemort hagués triat en Neville, ara en Harry tindria en Neville al davant marcat per la cicatriu en forma de llampec i pel pes de la profecia… O no? ¿La mare d’en Neville hauria sacrificat la vida per salvar-lo, tal com la Lily l’havia sacrificat per en Harry? Segur que sí… Però, i si no hagués pogut interposar-se entre el seu fill i en Voldemort? No hi hauria hagut cap «elegit», doncs, en aquest cas? ¿Hi hauria hagut només un seient buit on ara seia en Neville, i un Harry sense cicatriu que hauria rebut un petó de comiat de la seva pròpia mare, i no de la d’en Ron?

—Harry, que no et trobes bé? Fas una cara estranya —va dir en Neville.

En Harry va fer un bot.

—Perdona. És que…

—Que t’ha picat un burifer? —va dir la Luna, interessant-s’hi, estudiant en Harry a través de les seves enormes ulleres de colors.

—Un què?

—Un burifer… Són invisibles, se’t fiquen per les orelles i et deixen atordit —va dir—. Abans m’ha semblat sentir-ne el brunzit.

I va agitar les mans en el buit, com si es volgués treure de sobre unes grans arnes invisibles. En Harry i en Neville es van mirar de reüll i van començar a parlar de quidditch.

A fora del tren feia un temps tan variable com el que havia fet durant tot l’estiu: travessaven grans boirades gèlides, i de cop n’emergien per trobar la claror d’un sol esmorteït. Enmig d’una d’aquestes clarianes, en què el sol quasi es veia sense ni un vel de boirina, en Ron i l’Hermione van treure finalment el cap al compartiment.

—Espero que el carro amb el pica-pica passi aviat, perquè m’estic morint de gana —va dir en Ron amb delit, i es va deixar caure al seient al costat d’en Harry acariciant-se la panxa—. Hola, Neville; hola, Luna. Saps què? —va afegir, adreçant-se a en Harry—. En Malfoy no és delegat. Està al seu compartiment amb companys seus d’Slytherin; l’hem vist ara venint cap aquí.

En Harry es va redreçar, interessat: no era propi d’en Malfoy desaprofitar una oportunitat com aquella per demostrar el seu poder com a delegat, un poder del qual tant havia abusat al llarg de tot el curs anterior.

—Què ha fet quan us ha vist?

—El que fa sempre —va dir en Ron amb indiferència, fent un gest groller amb la mà—. No és propi d’ell, per això, eh que no? Bé, sí que ho és —va afegir, tornant a fer el mateix gest—, però com és que no es dedica a emprenyar els alumnes de primer?

—No ho sé —va dir en Harry, cavil·lant. ¿Allò no volia dir que en Malfoy tenia coses més importants en què pensar que fer la punyeta als alumnes més joves?

—Potser li agradava més ser de la patrulla inquisitorial —va dir l’Hermione—. Potser després d’allò ara li sembla poca cosa ser delegat.

—No ho crec —va dir en Harry—. Més aviat crec que…

Abans que pogués exposar la seva teoria, però, la porta del compartiment es va tornar a obrir i va entrar esbufegant una nena de tercer.

—M’han dit que entregui això a en Neville Longbottom i a en Harry P-Potter —va dir, trencant-se-li la veu i posant-se vermella quan en Harry la va mirar als ulls. Tenia a la mà dos pergamins cargolats amb una cinta violeta. Perplexos, en Harry i en Neville van agafar cada un el seu pergamí i la nena va sortir entrebancant-se del compartiment.

—Què és? —va voler saber en Ron mentre en Harry descargolava el seu pergamí.

—Una invitació —va dir en Harry.

—Qui és aquest professor Llagot? —va demanar en Neville, mirant amb perplexitat la seva invitació.

—Un de nou —va dir en Harry—. Hi haurem d’anar, no?

—I a mi per què em convida? —va demanar en Neville, neguitós, com si esperés un càstig.

—Ni idea —va dir en Harry, cosa que no era ben veritat, encara que no sabia segur si el seu pressentiment era correcte—. Fem una cosa —va afegir, dominat per un llampec d’inspiració—: anem-hi sota la capa que fa invisible, i de passada podrem espiar en Malfoy per veure què maquina.

Aquest pla, però, va quedar en no res, perquè els passadissos eren plens de gent que estava pendent del carro del pica-pica i amb la capa no s’hi podia passar de cap manera. En Harry va tornar-la a ficar a la motxilla a contracor, pensant que hauria estat bé posar-se-la per estalviar-se tota l’expectació que la seva presència despertava, que havia anat a més des del primer volt que havia fet pel tren. De tant en tant algun alumne sortia d’una revolada del compartiment per observar-lo més bé. L’excepció va ser la Xo Xang, que s’hi va amagar quan va veure que en Harry s’acostava. En el moment que en Harry passava per davant de la finestreta va veure-la conversant animadament amb la seva amiga Marietta, que tot i portar un bon tou de maquillatge a la cara no aconseguia acabar de dissimular l’estranya granissada que encara hi tenia. En Harry va passar de llarg amb un somriure forçat a la boca.

Quan van arribar al compartiment C, de seguida van veure que no eren els únics convidats del professor Llagot, tot i que, per l’entusiasme amb què el professor el va rebre, en Harry devia ser el més esperat.

—Hola, nano! —li va dir el professor Llagot, que quan es va aixecar en veure’l va semblar que omplís tot l’espai que quedava lliure al compartiment amb la panxa revestida de vellut. La calba lluent i els bigotis grisos que lluïa li brillaven al sol amb tant d’esclat com els botons daurats de l’armilla—. M’alegro que hagis vingut! I tu deus ser en Longbottom!

En Neville va assentir amb el cap, amb aire esporuguit. El professor Llagot els va convidar a seure amb un gest, i es van acomodar l’un davant de l’altre als dos seients que quedaven buits, que eren els de més a prop de la porta. En Harry va donar una llambregada als altres convidats. Va reconèixer un Slytherin del seu curs, un noi negre i alt de pòmuls prominents i ulls estirats; també hi havia dos nois de setè que en Harry no coneixia i, encaixada al racó al costat del professor Llagot i amb cara de no saber ben bé què feia allà, la Ginny.

—Què, els coneixeu a tots? —va demanar el professor Llagot a en Harry i a en Neville—. En Blaise Zabini segur, que fa el mateix curs que vosaltres…

En Zabini no va fer cap gest de confirmació ni de salutació, i en Harry i en Neville tampoc: els alumnes de Gryffindor i els de Slytherin no es podien veure per principi.

—Aquest és en Cormac McLaggen, amb qui potser heu coincidit alguna vegada… No?

En McLaggen, un xicot corpulent amb els cabells de punta, va aixecar la mà i en Harry i en Neville van correspondre-li amb un moviment de cap.

—… i aquest és en Marcus Belby, que no sé si…

En Belby, un noi prim i d’aspecte nerviós, els va adreçar un somriure forçat.

—… i aquesta noieta encisadora m’ha dit que us coneixia! —va acabar dient el professor Llagot.

La Ginny va fer una rialleta a en Harry i a en Neville des de darrere l’esquena del professor.

—Estic encantat de tenir-vos aquí —va dir el professor Llagot amb veu càlida—. Així tinc l’oportunitat de coneixe-us a tots una mica més bé. Teniu, agafeu un tovalló. M’he preparat jo mateix un pica-pica, perquè el carro, pel que recordo, porta sobretot varetes de regalèssia, i el sistema digestiu d’un home gran com jo no tolera gaire bé totes aquestes coses… Faisà, Belby?

En Belby va tenir un sobresalt, i va acceptar una cosa que tenia l’aspecte de mig faisà fred.

—Ara deia a en Marcus que vaig tenir el plaer de fer classe al seu tiet Dàmocles —va dir el professor Llagot a en Harry i en Neville mentre passava una panera de panets de Viena—. Un bruixot notable, certament notable, que es mereix del tot l’orde de Merlí que se li ha concedit. El veus gaire, el teu tiet, Marcus?

La mala sort va voler que en Belby acabés de ficar-se a la boca un tall molt gros de faisà, i que, amb l’afany per respondre al professor Llagot, se l’empassés massa de pressa i s’ennuegués.

—Anapneo —va dir el professor Llagot sense immutar-se, apuntant amb la vareta en Belby, que de cop va perdre el to morat de la cara i va recuperar el pas de l’aire.

—No, no gaire, no —va dir esbufegant, amb els ulls plorosos.

—És clar, deu anar enfeinat —va dir el professor Llagot, mirant en Belby inquisitivament—. Segur que la poció d’escanyallops no se la va inventar sense haver de suar molt!

—M’imagino que sí… —va dir en Belby, que feia cara de tenir por de començar a mastegar un altre tros de faisà si abans no estava convençut que el professor Llagot havia acabat d’interrogar-lo—. Passa que el meu pare i ell no s’entenen gaire, sap, i no el conec gaire…

La veu se li va començar a apagar quan va veure que el professor Llagot li adreçava un somriure glacial i es tombava cap a en McLaggen.

—En canvi tu, Cormac —va dir el professor Llagot—, tinc entès que veus sovint el teu oncle Tiberi, perquè té una fotografia molt maca de vosaltres dos caçant cua-rutllats… a Norfolk, em sembla, oi?

—Ui, sí; molt divertit, va ser —va dir en McLaggen—. Hi vam anar amb la Bertie Higgs i amb en Rufus Scrimgeour. Això va ser abans que el nomenessin conseller, és clar…

—També coneixes la Bertie i en Rufus, doncs? —va dir el professor Llagot amb un somriure radiant, mentre ara oferia als presents una plateta de pastissos; a en Belby, però, no l’hi va acostar—. Diguem una cosa…

Era tal com en Harry havia vist a venir que seria: a tots els havia convidat perquè tenien relació amb alguna persona coneguda o influent; a tots, menys a la Ginny. En Zabini, que va respondre a la sessió de preguntes després d’en McLaggen, va resultar que tenia una mare bruixa famosa per la seva bellesa (pel que en Harry va pescar, s’havia casat set vegades, i tots els marits s’havien mort misteriosament i li havien deixat muntanyes de diners). En Neville va ser el següent; van ser deu minuts molt violents, perquè els pares d’en Neville, aurors reconeguts, havien acabat bojos a causa de les tortures que els havien infligit la Bel·latrix Lestrange i un parell de cavallers de la mort amics d’ella. Al final de l’interrogatori a en Neville, en Harry va tenir la sensació que el professor Llagot es reservava el judici sobre en Neville, esperant saber si posseïa alguna de les aptituds dels seus pares:

—I ara —va dir el professor Llagot, entregirant el seu tronc voluminós al seient amb l’aire del presentador que presenta el número principal del seu espectacle— en Harry Potter! Per on comencem? No vaig tenir ocasió de conèixer-te prou, quan vam coincidir ara a l’estiu! —Va quedar-se un moment contemplant en Harry com si es tractés d’un tall de faisà especialment gros i suculent, i tot seguit va dir—: «L’Elegit», et diuen ara!

En Harry no va dir res. En Belby, en McLaggen i en Zabini no li treien l’ull de sobre.

—S’ha de reconèixer, de totes maneres —va dir el professor Llagot, mirant en Harry fixament—, que aquests rumors fa anys que corren… Recordo que, després d’aquella nit desgraciada, quan la Lily i en James… mentre que tu vas sobreviure, ja es va dir que devies tenir poders superiors als normals…

En Zabini va deixar anar un estossec que sens dubte volia ser d’escepticisme sarcàstic, i tot seguit una veu indignada es va deixar sentir de darrere el professor.

—És clar, Zabini, com que tu ets tan bo… quan es tracta d’exhibir-se…

—Ai, ai, ai… —va fer el professor Llagot amb una rialleta complaguda, tombant-se cap a la Ginny, que tenia la vista clavada en Zabini tot i aquella gran panxa que els separava—. Vigila, Blaise, que a aquesta noieta li he vist fer un conjur de diablons alats impressionant, quan he passat pel seu vagó! Jo de tu no la faria enfadar!

En Zabini es va limitar a fer cara de menyspreu.

—Tornant als rumors d’aquest estiu —va dir el professor Llagot—, i encara que un acabi no sabent què creure’s i què no (perquè ja se sap que el Periòdic Profètic publica notícies inexactes i s’equivoca), sembla fora de dubte, vist el gran nombre de testimonis presencials, que hi va haver una alteració important de l’ordre a la Conselleria i que tu eres al rovell de l’ou!

En Harry, que va veure que no podria deseixir-se’n sense mentir descaradament, va assentir amb el cap però va continuar callat. El professor Llagot se’l va mirar amb un somriure radiant.

—Sempre tan modest; no m’estranya, que en Dumbledore n’estigui tant, de tu… Així doncs, és veritat que hi vas ser, eh? De les altres coses que s’expliquen, però, de tan sensacionals que són, un no sap què creure-se’n… Això d’aquesta profecia fabulosa, per exemple…

—No en vam sentir cap, de profecia —va dir en Neville, que es va tornar vermell com un pebrot mentre parlava.

—És veritat —va dir la Ginny, fent-li costat—. En Neville i jo també hi érem, i totes aquestes bestieses de «l’Elegit» són cosa del Periòdic Profètic, que sempre s’ho inventa tot.

—Vosaltres dos també hi éreu? —va dir el professor Llagot tot interessat, mirant primer la Ginny i després en Neville amb un somriure expectant, però tant ella com ell es van mantenir muts—. Sí, és cert que el Periòdic Profètic exagera sovint, tens raó… —va continuar el professor Llagot, amb un timbre de decepció a la veu—. Recordo que la Gwenog em deia… em refereixo a la Gwenog Jones, evidentment, la capitana de les Harpies de Holyhead…

Va perdre’s en una llarga i avorrida divagació, però en Harry va tenir la impressió que el professor Llagot no s’havia deixat convèncer per les explicacions d’en Neville i la Ginny i que el tornaria a assetjar a preguntes.

La tarda va transcórrer amb més anècdotes sobre bruixots il·lustres que el professor Llagot havia tingut d’alumnes, tots els quals havien tingut l’honor de formar part del que ell en deia «club dels llagoters» de Hogwarts. En Harry es moria de ganes d’anar-se’n, però no se li acudia cap manera de fer-ho educadament. Al final el tren va sortir d’un altre llarg tram de boira i el professor Llagot va mirar a fora, enlluernat per la claror rogenca del crepuscle.

—Valga’m Déu, però si ja es comença a fer fosc! Ni me n’havia adonat, que havien encès els llums! Hauríeu de començar a posar-vos l’uniforme. McLaggen, passa qualsevol dia pel meu despatx que et deixaré aquell llibre sobre els cuarutllats. Harry, Blaise, veniu quan vulgueu. I tu també, noieta —va afegir, picant l’ullet a la Ginny—. Vinga, afanyeu-vos, afanyeu-vos!

En el moment de sortir al passadís fosc, en Zabini va passar pel costat d’en Harry i li va llançar una mala mirada que en Harry li va tornar amb escreix. En Harry, la Ginny i en Neville van desfer camí tren enllà darrere en Zabini.

—Sort que ja ha passat —va murmurar en Neville—. Quin home més estrany, no?

—Sí, una mica —va dir en Harry, amb els ulls clavats en Zabini—. Ginny, com és que també hi eres?

—Ha vist com encantava en Zacharias Smith —va dir la Ginny—, aquell poca-solta de Hufflepuff que era amb nosaltres a l’ED, saps qui vull dir? No parava de demanar-me què havia passat a la Conselleria i al final m’ha acabat carregant tant que l’he embruixat… Quan el professor Llagot ha entrat m’he imaginat que era per castigar-me, però ha sigut perquè ho ha trobat un conjur molt bo i m’ha convidat al seu piscolabis! Quina bestiesa, no?

—Trobo que és una raó per convidar algú molt més vàlida que no el fet de tenir una mare famosa —va dir en Harry, mirant amb expressió sorruda el clatell d’en Zacharias— o un tiet que…

Va callar de cop. Li acabava de venir una cosa a la ment, una idea temerària però que prometia molt… Al cap d’un moment, en Zabini tornaria a entrar al compartiment dels alumnes de Slytherin de sisè, on hi havia en Malfoy, convençut de tenir només com a oients els seus companys de residència… Si en Harry aconseguia entrar darrere d’en Zabini sense que el veiessin, vés a saber què veuria o què sentiria! Faltava poc perquè arribessin, això era veritat —mitja hora escassa fins a l’estació de Hogsmeade, pel que es deduïa del paisatge agrest que passava com una exhalació per les finestres—; però, com que no semblava que ningú estigués disposat a prendre en consideració les sospites d’en Harry, ell mateix s’encarregaria de comprovar si eren certes o no.

—Fins d’aquí a un moment, nois —va dir en Harry amb un fil de veu mentre treia la capa que fa invisible i se la tirava a sobre.

—Però què…? —va demanar en Neville.

—Ja us ho explicaré després! —va fer en Harry amb un xiuxiueig, i va córrer darrere en Zabini tan silenciosament com va poder, encara que el trontoll del tren feia innecessària aquesta precaució.

Els passadissos havien quedat pràcticament buits. Quasi tothom havia tornat al seu vagó per posar-se l’uniforme de l’escola i tenir les coses a punt. En Harry s’havia acostat a en Zabini al màxim sense arribar a tocar-lo, però ni tan sols així va ser prou ràpid per esmunyir-se dintre el compartiment quan en Zabini va obrir la porta corredissa. Quan en Zabini va anar per tancar-la, en Harry va haver de posar-hi el peu per impedir que ho fes.

—Què li passa a aquesta porta? —va dir en Zabini, empipat, fent-la picar una vegada i una altra contra el peu d’en Harry.

En Harry va agafar la porta i la va obrir de cop, amb força; en Zabini, que encara tenia la mà a la maneta, va caure de costat i va anar a parar a la falda d’en Gregory Goyle, i en Harry, aprofitant l’enrenou, es va enfilar al seient encara buit d’en Zabini i va pujar fins a la lleixa dels equipatges. Va ser una sort que en Goyle i en Zabini s’emboliquessin en una disputa i això atragués l’atenció dels altres, perquè a en Harry li va fer tot l’efecte que se li havien vist els peus i els turmells un moment que la vora de la capa li voleiava; de fet, durant un instant angoixós li va semblar haver vist els ulls d’en Malfoy seguint el moviment d’una de les seves vambes en el moment que apujava el peu i l’amagava; però aleshores en Goyle havia tancat la porta d’una revolada i s’havia espolsat en Zabini del damunt; en Zabini havia caigut al seu seient mig atordit, en Vincent Crabbe s’havia tornat a concentrar en el còmic que llegia i en Malfoy, rient per sota el nas, s’havia tornat a estirar de través ocupant dos seients amb el cap a la falda de la Pansy Parkinson. En Harry es va arraulir com va poder a sota de la capa per tal de quedar amagat tot ell, i es va quedar mirant com la Pansy, amb un somriure satisfet a la boca, enretirava els cabells rossos i fins que li queien a en Malfoy sobre el front, com si es pensés que hi havia algú al món a qui li hauria agradat ser al seu lloc. Els llums que penjaven del sostre del vagó projectaven una claror viva a tot el compartiment, fins al punt que en Harry podia llegir totes les paraules del còmic d’en Crabbe, que el tenia just a sota.

—Què, Zabini? —va dir en Malfoy—. Què volia en Llagot?

—Res: relacionar-se amb persones ben relacionades —va dir en Zabini, que continuava mirant en Crabbe amb ràbia—. Però no n’ha trobat gaires.

No va semblar que aquesta notícia complagués gaire en Malfoy.

—Qui més havia convidat? —va voler saber.

—En MacLaggen, de Gryffindor —va dir en Zabini.

—Ah, és clar; el seu tiet és un peix gros de la Conselleria —va dir en Malfoy.

—… un altre que es diu Belby, de Ravenclaw…

—Aquest? Però si és un fantasma! —va dir la Pansy.

—… i en Longbottom, en Potter i la germana dels Weasley —va acabar en Zabini.

En Malfoy es va incorporar de cop, enretirant la mà de la Pansy amb un gest brusc.

—Ha convidat en Longbottom?

—M’imagino que sí; bé hi era —va dir en Zabini amb indiferència.

—Què té en Longbottom que pugui interessar a en Llagot?

En Zabini va arronsar les espatlles.

—En Potter, el gran Potter, s’entén: devia voler veure «l’Elegit» de prop —va dir en Malfoy en to burleta—; però què té d’especial, la germana dels Weasley?

—Agrada a molts nois —va dir la Pansy, mirant en Malfoy de reüll per veure com reaccionava—. Tu i tot, la trobes guapa, oi, Blaise? I això que tu ets molt exigent, en aquestes coses!

—A una descastada fastigosa com ella jo no m’hi acosto per més guapa que sigui —va dir en Zabini fredament, i la Pansy va fer cara de satisfacció. En Malfoy se li va tornar a estirar a la falda i va deixar que continués acariciant-li els cabells.

—Doncs em sap greu per en Llagot, perquè té molt mal gust. Això és que comença a repapiejar. És una pena, perquè el meu pare sempre m’ha dit que als seus bons temps era un gran bruixot. El meu pare havia sigut un dels seus alumnes predilectes. Segur que en Llagot no sabia que jo anava al tren, perquè si no…

—No comptis que et convidi —va dir en Zabini—. Quan he arribat m’ha demanat pel pare d’en Nott; es veu que havien sigut bons amics, però quan ha sabut que l’havien detingut a la Conselleria ha fet mala cara; i en Nott no ha rebut cap invitació… No crec que en Llagot hi tingui gaire interès, en els cavallers de la mort.

En Malfoy va fer cara de disgust, però va proferir una rialla forçada.

—Se me’n fum, per qui pugui tenir interès! Què és, aquest home, ben mirat? Un pobre professor. —En Malfoy va badallar histriònicament—. A més a més, potser el curs que ve ja no seré a Hogwarts, de manera que tant se me’n dóna que una vella glòria panxuda com ell s’interessi per mi o no.

—Què vols dir, amb això que el curs que ve potser no seràs a Hogwarts? —va dir la Pansy indignada, deixant d’amanyagar en Malfoy de cop.

—No se sap mai —va dir en Malfoy, amb l’ombra d’un somriure a la boca—. Potser… em dedicaré a coses més grans.

A en Harry, que continuava arrupit sota la capa a la lleixa d’equipatges, el cor li va començar a bategar de pressa. Què en dirien, d’això, en Ron i l’Hermione? En Crabbe i en Goyle miraven en Malfoy embadalits; es notava que no estaven assabentats de cap pla per dedicar-se a coses més grans. Fins i tot en Zabini va consentir que una expressió de curiositat alterés les seves faccions arrogants. La Pansy va tornar a posar-se a acariciar amb calma els cabells d’en Malfoy, amb cara de desconcert.

—Vols dir… servir-lo a «ell»?

En Malfoy va arronsar les espatlles.

—La meva mare vol que acabi els estudis; però personalment no veig que, tal com estan les coses, això sigui gaire important. Penseu-hi una mica: quan el Senyor de les Forces del Mal accedeixi al poder, creieu que es preocuparà gens per quants GNOM o quants MAG tindrem? Segur que no… Només tindrà en compte els serveis que se li hauran prestat i la lleialtat que se li haurà demostrat.

—I tu creus que podràs fer res per ell, només amb setze anys i sense els estudis acabats? —li va demanar en Zabini en to càustic.

—Que no has sentit el que acabo de dir? Potser tant se li’n dóna, que hagi acabat els estudis o no. Potser la missió que m’encomana no és una cosa que exigeixi estudis —va dir en Malfoy amb veu mel·líflua.

En Crabbe i en Goyle tenien tots dos la boca oberta com una gàrgola. La Pansy contemplava en Malfoy com si no hagués tingut mai al davant cap objecte tan digne de veneració com ell.

—Ja veig Hogwarts —va dir en Malfoy, que es notava que disfrutava de l’expectació que havia creat, assenyalant la finestra fosca—. Hauríem de començar a posar-nos l’uniforme.

En Harry estava tan concentrat observant en Malfoy que no es va adonar que en Goyle allargava els braços per agafar el seu bagul, i en el moment que en Goyle el baixava li va picar al pols. En Harry va deixar anar un esbufec de dolor sense voler, i en Malfoy va aixecar la vista cap a la lleixa dels equipatges amb el front arrufat.

En Harry no tenia por d’en Malfoy, però no li atreia gaire la possibilitat que una colla d’alumnes rivals d’Slytherin el descobrís amagat a sota de la seva capa que fa invisible. Amb els ulls encara enllagrimats i amb un zub-zub al pols, va treure la vareta, vigilant de no fer voleiar la capa, i va esperar, contenint la respiració. Es va treure un pes de sobre, però, quan li va semblar que en Malfoy arribava a la conclusió que havien sigut imaginacions seves, perquè es va posar l’uniforme igual que els altres, va tancar el bagul i, en el moment que el tren començava a frenar a batzegades, es va cordar fins al coll una gruixuda capa de viatge nova.

En Harry va veure que els passadissos es tornaven a omplir, i va pregar perquè l’Hermione i en Ron li baixessin l’equipatge a l’andana, perquè no es podria moure d’on era fins que el compartiment no fos buit. Finalment, amb una última sotragada, el tren es va parar del tot. En Goyle va descórrer la porta i es va obrir pas, amb en Crabbe i en Zabini al darrere, cap a un grup d’alumnes de segon, que va fer fora a empentes.

—Vés passant —va dir en Malfoy a la Pansy, que l’esperava amb el braç aixecat com si comptés que ell li agafaria la mà—. Haig de mirar una cosa.

La Pansy se’n va anar. En Harry i en Malfoy eren sols al compartiment. La gent anava avançant pel passadís i anava baixant a l’andana. En Malfoy es va acostar a la porta del compartiment i en va abaixar les persianes perquè ningú espiés des del passadís. Fet això es va inclinar sobre el bagul i el va tornar a obrir.

En Harry va treure el cap per la vora de la lleixa d’equipatges, amb el cor bategant-li més de pressa encara. Què volia amagar en Malfoy a la Pansy? Potser estava a punt de veure aquell misteriós objecte trencat que era tan important reparar!

—Petrificus totalus!

Per sorpresa, en Malfoy va apuntar amb la vareta a en Harry, que va quedar paralitzat instantàniament. Com si fos a càmera lenta, va caure de la lleixa dels equipatges i es va desplomar, amb una dolorosa patacada que va fer trontollar el terra, als peus d’en Malfoy, amb la capa que fa invisible sota el cos, ara del tot visible, amb les cames encara plegades absurdament fent un quatre. No podia bellugar ni un múscul; només podia mirar enlaire, on veia que en Malfoy somreia obertament.

—M’ho he pensat —va dir, exultant—. He sentit el cop que t’ha fumut en Goyle amb el bagul. I quan en Zabini ha tornat m’ha semblat veure una cosa blanca que passava volant… —Els ulls se li van quedar un moment clavats en el calçat esportiu d’en Harry—. Eres tu qui no deixava tancar-se la porta quan en Zabini ha entrat, oi?

Va quedar-se mirant en Harry una estona.

—No has sentit res important, Potter. Però ara que et tinc aquí…

Va clavar una coça amb força a la cara d’en Harry. En Harry va notar que se li havia partit el nas, i que li començava a rajar sang.

—Això és pel meu pare. Aviam…

En Malfoy va clavar una estrebada a la capa que fa invisible per treure-la de sota el cos immobilitzat d’en Harry i l’hi va tirar per sobre.

—No crec que et trobin fins que el tren torni a ser a Londres —va dir amb veu serena—. Fins una altra, Potter… o potser no.

I, trepitjant els dits de les mans d’en Harry amb tota la mala fe, en Malfoy va sortir del compartiment.