20. La petició de Lord Voldemort

En Harry i en Ron van deixar la infermeria a primera hora de dilluns, del tot refets gràcies als bons oficis de la senyora Pomfrey i en condicions de disfrutar dels beneficis d’haver rebut un bon cop i d’haver pres un mal verí respectivament, el millor dels quals va ser que l’Hermione tornava a ser amiga d’en Ron. L’Hermione va arribar fins a l’extrem de baixar amb ells a esmorzar, moment que va aprofitar per fer-los saber que la Ginny havia renyit amb en Dean. El monstre que dormia al cor d’en Harry va aixecar el cap de sobte i va ensumar l’aire esperançat.

—Per què s’han barallat? —va demanar amb aire desmenjat mentre trencaven per un corredor del setè pis que estava desert, tret d’una nena molt menuda que contemplava un tapís de trolls vestits amb tutús. Quan va veure que s’acostaven uns alumnes de sisè va fer cara d’esglai, i li van caure unes balances de llautó molt pesants que portava.

—Tranquil·la! —li va dir l’Hermione amb dolçor, corrent cap a ella per ajudar-la—. Ja veuràs… —Va picar les balances trencades amb la vareta i va dir—: Reparo.

La nena no l’hi va agrair, i va continuar plantada allà on era fins que van passar, seguint-los amb la mirada. En Ron es va tombar per mirar-la un moment.

—Juraria que cada vegada són més petites —va dir.

—Deixa-la estar —va dir en Harry, començant a perdre la paciència—. Per què s’han barallat la Ginny i en Dean, Hermione?

—Mira, perquè a en Dean li feia gràcia que en McLaggen t’hagués tirat aquella bala —va dir l’Hermione.

—Devia fer molt riure —va dir en Ron amb certa lògica.

—Doncs no en va fer gens! —va dir l’Hermione, encesa—. Vam tenir un bon espant; si en Coote i en Peakes no haguessin sostingut en Harry s’hauria pogut fer molt mal!

—D’acord, però no calia que la Ginny i en Dean tallessin només per això —va dir en Harry, encara parlant com aquell qui res—. O encara surten?

—Sí, encara surten; però com és que t’hi interesses tant? —va voler saber l’Hermione, observant en Harry amb atenció.

—Perquè no vull que l’equip de quidditch se’m torni a desfer! —es va afanyar a dir, però l’Hermione va continuar observant-lo amb una mirada d’escepticisme, i es va treure un pes de sobre quan una veu el va cridar per darrere («Harry!»), cosa que li va donar una excusa per tombar-se.

—Ai, hola, Luna.

—He anat a la infermeria a veure’t —va dir la Luna, mentre remenava dintre la motxilla— però m’han dit que ja te n’havies anat…

Va abocar a les mans d’en Ron un objecte que semblava una ceba tendra, un bolet metzinós amb plaques i un volum considerable d’una matèria que semblava sorra de gat, i al final va agafar un rotlle petit de pergamí llardós que va allargar a en Harry.

—M’han encarregat que et doni això.

En Harry de seguida va veure que el pergamí era una altra convocatòria per a una classe amb en Dumbledore.

—Per a aquest vespre —va dir a en Ron i a l’Hermione quan el va haver descargolat.

—Vas fer molt bé de comentarista, al partit d’ahir! —va dir en Ron a la Luna en el moment de tornar-li la ceba tendra, el bolet metzinós i la sorra de gat. La Luna va somriure amb aire somiós.

—Et rius de mi, oi? —va dir—. Tothom opina que ho vaig fer fatal.

—No, t’ho dic de veritat! —va dir en Ron en to sincer—. No recordo haver seguit mai cap altre partit d’una manera tan entretinguda! Què és això, per cert? —va afegir, aixecant l’objecte amb aspecte de ceba a l’altura dels ulls.

—Ui, és un búlbulus —va dir, mentre tornava a ficar a la motxilla la sorra de gat i el bolet metzinós—. Te’l pots quedar, si vols; en tinc més. Van molt bé per defensar-se dels plimpis saltadors.

I se’n va anar, deixant en Ron aguantant-se el riure, encara amb el búlbulus a la mà.

—Cada vegada em cau més bé, la Luna —va dir mentre enfilaven cap al Gran Saló—. Està com un llum, però és molt autèntica…

Va parar de parlar de cop; al peu de l’escalinata de marbre hi havia la Lavender Brown, amb cara de pocs amics.

—Hola —va dir en Ron, nerviós.

—Anem passant —va murmurar en Harry a l’Hermione, i van continuar; però no van poder evitar sentir que la Lavender deia:

—Com és que no m’has fet saber que avui et donaven l’alta? I com és que vas amb ella?

Al cap de mitja hora en Ron es va presentar a esmorzar amb expressió emmurriada, i, tot i que es va entaular al costat de la Lavender, en Harry no va veure que es diguessin res en tota l’estona. L’Hermione es va comportar com si no s’adonés de res, però un parell de vegades en Harry va veure que a la cara se li dibuixava una mitja rialla inexplicable. L’Hermione va estar de molt bon humor tot el dia, i al vespre, a la sala comuna, va arribar fins al punt d’accedir a repassar (és a dir, a acabar d’escriure) el treball de Botànica d’en Harry, cosa que fins aleshores s’havia negat categòricament a fer perquè sabia que després en Harry sempre l’hi deixava copiar a en Ron.

—Moltes gràcies, Hermione —li va dir en Harry, donant-li un copet afectuós a l’esquena. Va mirar el rellotge, i va veure que ja eren quasi les vuit—. Ui; m’hauré d’afanyar, si no vull arribar tard a la classe d’en Dumbledore…

L’Hermione, en lloc de respondre-li, es va limitar a ratllar-li algunes de les respostes més fluixes amb aire cansat. Amb un somriure, en Harry va sortir a corre-cuita pel forat del quadre i va enfilar cap al despatx del director. La gàrgola es va enretirar d’un salt en sentir la consigna «pastís de toffee», en Harry va pujar els esglaons de l’escala de cargol de dos en dos i va trucar a la porta en el moment que en un rellotge tocaven les vuit.

—Endavant —va dir en Dumbledore, però just quan en Harry allargava la mà per empènyer la porta se li va obrir tota sola de cop i es va trobar de cara amb la professora Trelawney.

—Vaja! —va exclamar la professora, assenyalant en Harry amb un gest teatral mentre l’observava parpellejant a través dels vidres gruixuts de les ulleres—. O sigui que és per això, Dumbledore, que em fas fora del despatx sense contemplacions!

—Benvolguda Sibil·la —va dir en Dumbledore amb veu lleugerament irritada—, jo no et faig fora sense contemplacions d’enlloc, sinó que he quedat ara amb en Harry i no crec que hi hagi res més a dir…

—Molt bé —va dir la professora Trelawney, amb veu profundament dolguda—. Si no penses expulsar aquest rossí sobrevingut, tu mateix… Potser trobaré alguna escola on es valorin més els meus dots…

Va passar pel costat d’en Harry i va desaparèixer per l’escala, d’on al cap d’un moment els va arribar un terrabastall que va fer suposar a en Harry que la professora Trelawney havia trepitjat el ròssec d’algun dels seus xals i s’hi havia entrebancat.

—Tanca la porta, sisplau, Harry, i seu —va dir en Dumbledore, amb veu cansada.

En Harry va obeir i, en el moment que s’asseia a la cadira de sempre, davant del despatx d’en Dumbledore, va veure que tornava a haver-hi el pensiu entre tots dos, i també dues ampolletes més de vidre amb un record arremolinat a cada una.

—Veig que la professora Trelawney continua estant disgustada pel fet que en Firenze faci de professor —va dir en Harry.

—Sí —va dir en Dumbledore—. Futurologia m’està donant molts més maldecaps dels que preveia, perquè és una assignatura que no conec prou. No puc demanar a en Firenze que se’n torni al bosc, perquè ara és un proscrit, però tampoc puc dir a la Sibil·la Trelawney que se’n vagi. Entre nosaltres, no es fa el càrrec del perill que pot arribar a córrer fora del castell; perquè no sap (i crec que seria poc assenyat revelar-l’hi) que ella va fer la profecia sobre en Voldemort i tu. —En Dumbledore va deixar anar un gran sospir, i va continuar—: Però deixem de banda els meus problemes amb el professorat; tenim assumptes molt més importants de què tractar. En primer lloc, has pogut complir la missió que et vaig encomanar al final de l’última classe que vam fer?

—Ai… —va fer en Harry, agafat per sorpresa. Entre les classes d’aparetratge, el quidditch, l’emmetzinament d’en Ron, la seva fractura de crani i la seva obsessió per descobrir què maquinava en Draco Malfoy, en Harry no havia pensat més en el record que en Dumbledore li havia demanat que obtingués del professor Llagot—. Doncs… un dia en vaig parlar amb el professor Llagot després de classe de Pocions, però no m’ho va voler dir.

Hi va haver un breu silenci.

—És clar —va acabar dient en Dumbledore, observant en Harry per sobre de les seves ulleres de muntura de mitja lluna i causant en en Harry la sensació ja familiar que l’examinaven amb raigs X–. I creus que hi has aplicat tots els teus esforços? Creus que hi has posat tot el teu enginy? Creus que no has deixat cap argúcia per explotar, per tal d’obtenir aquest record?

—Home… —va començar en Harry, vacil·lant, sense saber què més dir. L’únic intent que havia fet per obtenir aquell record li semblava ara ridículament tímid—. Home… El dia que en Ron es va prendre aquell elixir d’amor per equivocació el vaig portar al professor Llagot, i en aquell moment vaig pensar que, si el professor Llagot estava de prou bon humor…

—I va anar bé? —li va demanar en Dumbledore.

—Doncs… no, professor, perquè en Ron es va emmetzinar…

—… cosa que, evidentment, va fer que no pensessis més a arrencar-li el record. I no hauria esperat altrament, perquè el teu millor amic estava en perill de mort. Un cop es va saber que el senyor Weasley es refaria del tot, però, esperava de tu que tornaries a consagrar-te a la missió que t’havia encomanat. Em pensava que t’havia deixat prou clara la importància d’aquest record. De fet, vaig posar tots els meus esforços a donar-te a entendre que es tracta del record més important de tots, i que sense aquest record estem perdent el temps.

En Harry va notar que li venia calor a la cara de vergonya i que se li difonia per tot el cos. En Dumbledore no havia alçat la veu, ni tampoc ho havia dit en to disgustat, però en Harry s’hauria estimat més que li hagués clavat un crit; aquella decepció freda era pitjor que qualsevol altra cosa.

—Professor —va dir, una mica a la defensiva—, no és que no me n’hagi preocupat; el que passa és que tenia altres coses…

—Altres coses al cap —va dir en Dumbledore, completant ell la frase—. És clar.

Va tornar a haver-hi un silenci, l’estona de silenci més incòmoda que en Harry havia passat fins aleshores amb en Dumbledore; semblava que no s’hagués d’acabar mai, interrompuda només pels roncs procedents del retrat de l’Armando Dippet que en Dumbledore tenia a sobre. En Harry es va sentir molt poca cosa, com si s’hagués encongit des del moment d’entrar al despatx.

Al final no es va poder aguantar més i va dir:

—Em sap molt greu, professor Dumbledore. Hauria hagut d’esforçar-m’hi més… Hauria hagut de veure que vostè no m’hauria demanat de fer-ho si no fos important de veritat.

—T’agraeixo que em diguis això, Harry —va dir en Dumbledore amb un fil de veu—. Puc comptar que, a partir d’ara, tindràs aquest meu encàrrec més present? No té sentit que continuem veient-nos després d’avui si no tenim aquest record.

—No pateixi, professor, que obtindré aquest record del professor Llagot —va dir en Harry amb convicció.

—Deixem-ho aquí, doncs —va dir en Dumbledore amb més afabilitat—, i continuem la història allà on la vam deixar. Recordes per on anàvem?

—Sí, professor —va afanyar-se a dir en Harry—. En Voldemort va matar el seu pare i els seus avis paterns i va fer que semblés que qui ho havia fet era en Morfí, el seu tiet. Tot seguit va tornar a Hogwarts i va demanar… va demanar al professor Llagot pels horricreus —va murmurar amb timidesa.

—Exacte —va dir en Dumbledore—. I m’imagino que també recordes que, al començament de tot d’aquestes classes, et vaig dir que entraríem en el terreny de les suposicions.

—Sí, professor.

—Fins ara t’he mostrat les proves que m’han portat a deduir el que en Voldemort va fer fins als disset anys, i suposo que coincidiràs amb mi que són proves força sòlides.

En Harry va fer que sí amb el cap.

—Però a partir d’aquí, Harry —va dir en Dumbledore—, la cosa es torna més tèrbola i més misteriosa. Si ja em va ser difícil trobar dades sobre en Tod Rodlel quan era un noi, encara ho ha sigut més trobar algú disposat a recordar res d’en Voldemort adult. És més, no crec que hi hagi ningú viu, tret d’en Voldemort mateix, que ens pugui fer un relat de la seva vida des del moment que va sortir de Hogwarts. Tot i així, em queden dos records que m’agradaria fer-te conèixer. —En Dumbledore va assenyalar les dues ampolletes de vidre que resplendien al costat del pensiu—. Encabat, t’agrairé que em diguis si consideres versemblants les conclusions a què m’han fet arribar.

El fet de pensar que en Dumbledore valorés tant la seva opinió va fer avergonyir en Harry encara més que per no haver reeixit a obtenir el record dels horricreus, i es va regirar incòmode a la cadira mentre en Dumbledore agafava la primera de les dues ampolles per mirar-la a contraclaror.

—Espero que no estiguis cansat de submergir-te en els records d’altra gent, perquè aquests dos també són records curiosos —va dir—. Aquest primer és d’una elfa domèstica molt vella que es deia Hokey. Abans que veiem això de què la Hokey va ser testimoni, m’agradaria explicar-te en un moment com Lord Voldemort se’n va anar de Hogwarts.

»Com et pots imaginar, va arribar al setè any dels seus estudis amb nota alta a tots els exàmens a què s’havia presentat. Els seus companys ja començaven a pensar quina feina farien quan se n’anessin de Hogwarts. Quasi tothom esperava grans coses d’en Tod Rodlel, que havia sigut delegat, delegat en cap i guanyador de la distinció especial per serveis a l’escola. Em consta que uns quants professors, entre ells el professor Llagot, li van proposar que entrés a la Conselleria d’Afers Màgics i li van oferir d’arreglar-li alguna entrevista o de posar-lo en contacte amb gent que el pogués ajudar, però ell va rebutjar totes les ofertes. I al cap de poc el professorat s’assabentava que en Voldemort treballava a Borgin i Burkes.

—A Borgin i Burkes? —va repetir en Harry, estupefacte.

—A Borgin i Burkes —va repetir en Dumbledore sense immutar-se—. Segur que veuràs l’atractiu que aquest establiment representava per a ell quan entrem al record de la Hokey. Però aquesta no va ser la feina que va triar en Voldemort d’entrada. En aquella època quasi ningú se’n va assabentar (jo era un dels pocs professors en qui el director d’aleshores confiava), però en Voldemort va anar a parlar primer amb el professor Dippet per demanar-li si es podria quedar a Hogwarts com a professor.

—Es volia quedar aquí? Per què? —va voler saber en Harry, més admirat encara.

—Crec que per diferents motius, però no va confiar-ne cap al professor Dippet —va dir en Dumbledore—. En primer lloc, i per sobre de tot, en Voldemort tenia un vincle amb aquesta escola, crec jo, més estret que el que pugui haver tingut mai amb ningú. A Hogwarts és on se sentia més feliç; va ser el primer lloc on se sentia com a casa, i segurament ha sigut l’únic.

Aquest comentari va fer sentir en Harry una mica incòmode, perquè allò era ni més ni menys el que ell també sentia respecte a Hogwarts.

—En segon lloc, el castell és un baluard de màgia antiga. Sens dubte, en Voldemort va penetrar molt més els seus secrets que la majoria d’alumnes que hi han passat, i es devia adonar que encara tenia molts misteris per revelar-li, molta màgia per descobrir-hi.

»I en tercer lloc, com a professor hauria tingut molt poder i molta influència sobre els aprenents de bruixot i de bruixa. Potser aquesta idea la va agafar del professor Llagot, el professor amb qui tenia més bones relacions, que l’havia fet adonar de l’ascendència que un mestre pot tenir sobre un alumne. Descarto del tot que en Voldemort es plantegés en cap moment passar-se tota la vida a Hogwarts; més aviat crec que ho va veure com un bon lloc per reclutar adeptes i on començar a constituir el seu exèrcit.

—Però no va aconseguir la feina, oi que no?

—No, no la va aconseguir. El professor Dippet li va dir que amb divuit anys era massa jove, però el va convidar a tornar a presentar-s’hi passats uns quants anys si continuava tenint ganes de dedicar-se a la docència.

—I vostè com ho veia, professor? —li va demanar en Harry intrigat.

—Gens clar —va dir en Dumbledore—. Havia desaconsellat a l’Armando que l’agafés (sense exposar-li les raons que ara t’he exposat, perquè el professor Dippet tenia en gran estima en Voldemort i estava convençut de la seva integritat), perquè no volia de cap manera que Lord Voldemort tornés a l’escola, i menys en un càrrec amb poder.

—Quina plaça volia, professor? Quina assignatura volia impartir?

En Harry, però, va intuir la resposta abans que en Dumbledore l’hi donés.

—Defensa contra les Forces del Mal. En aquella època la impartia una professora molt gran que es deia Galatea Xiroia i que feia quasi cinquanta anys que estava a Hogwarts.

»El cas és que en Voldemort va anar a treballar a Borgin i Burkes, i tot el professorat que el tenia en un pedestal va dir que era una pena que un jove bruixot brillant com ell anés a fer de dependent en una botiga. En Voldemort, però, no era un simple dependent. Educat i ben plantat i intel·ligent com era, no van trigar a assignar-li una mena d’encàrrecs que només existeixen en establiments com Borgin i Burkes, que està especialitzat, Harry, com saps molt bé, en objectes amb propietats inhabituals i amb efectes potents. La feina d’en Voldemort era anar a visitar la gent per convèncer-la de desprendre’s de les relíquies que després venien els seus socis, i la veritat és que estava especialment dotat per aconseguir-ho.

—No en dubto —va dir en Harry, incapaç de reprimir-se.

—I fas ben fet —va dir en Dumbledore, amb l’ombra d’un somriure a la boca—. Però ja comença a ser hora que sapiguem coses d’aquesta elfa domèstica que es deia Hokey i que treballava per a una bruixa molt vella i molt rica que es deia Hepzibah Smith.

En Dumbledore va donar un cop de vareta a una de les ampolles per fer saltar el tap i va abocar el record arremolinat al pensiu tot dient:

—Tu primer, Harry.

En Harry es va aixecar i va inclinar-se una vegada més sobre el contingut platejat i turbulent del recipient de pedra fins que el va tocar amb la cara. Va caure en una buidor negra i va anar a parar en una sala d’estar davant mateix d’una senyora molt vella i molt grassa que portava una sofisticada perruca de color de panotxa i un llampant vestit rosa que se li estufava tot al voltant, cosa que li donava un aspecte de suflé de maduixa. Es mirava al mirallet d’una polvorera d’or, posant-se coloret a les galtes amb un gran pinzell, mentre una elfa domèstica, la més menuda i més vella que en Harry havia vist en sa vida, li encabia els peus molsuts en unes sabatilles de setí.

—Afanya’t, Hokey! —li va dir la senyoreta Hepzibah en to imperiós—. Va dir que vindria a les quatre, només falten dos minuts i ell sempre arriba puntual!

Va endreçar el pinzell del coloret en el moment que l’elfa domèstica es redreçava. El cap de l’elfa amb prou feines arribava al cul de la cadira on seia la senyoreta Hepzibah, i la pell apergaminada li penjava igual que l’aspra peça de fil que portava a tall de túnica.

—Faig goig? —va dir la senyoreta Hepzibah, girant el cap per mirar-se la cara d’un costat i de l’altre al mirall.

—Molt, senyora —va remugar la Hokey.

En Harry va imaginar-se que al contracte de la Hokey devia estar estipulat que havia de mentir descaradament cada vegada que li fessin aquesta pregunta, perquè a parer d’en Harry la senyoreta Hepzibah no feia goig ni de bon tros.

Va dringar una campaneta, i tant l’elfa com la seva mestressa van fer un bot:

—Corre, corre, Hokey, que ja és aquí! —va exclamar la senyoreta Hepzibah, i l’elfa es va esmunyir per la porta de l’habitació, que estava tan atapeïda de mobles i d’objectes que costava de creure que algú fos capaç de transitar-hi sense topar-ne amb una bona colla. Hi havia vitrines plenes de capses de laca, llibreries plenes de llibres amb gravats d’or, prestatges amb boles del món i esferes celestes i moltes plantes d’interior florides posades en gerros de llautó; semblava una barreja entre una botiga d’articles de màgia antics i un hivernacle.

L’elfa domèstica va tornar al cap d’una mica, seguida per un home alt i jove que en Harry va identificar sense esforç com en Voldemort. Portava un senzill vestit negre; tenia els cabells una mica més llargs que quan anava a l’escola, i les galtes més xuclades, però tots dos canvis l’afavorien, perquè encara el feien més atractiu. Va obrir-se pas per l’habitació enfarfegada amb l’aire d’aquell qui ja hi ha estat moltes vegades, i va fer una profunda inclinació de cap sobre la maneta molsuda de la senyoreta Hepzibah, que va fregar amb els llavis.

—Li he portat flors —va dir amb veu humil, i del no-res va fer sorgir un ram de roses.

—Ai, trapella! No calia! —va exclamar amb un xisclet la senyoreta Hepzibah, tot i que en Harry va veure que tenia un gerro buit a punt sobre la tauleta de més a prop—. L’estàs aviciant, Tod, aquesta pobra vella… Seu, seu… On és la Hokey? Ah, aquí…

L’elfa acabava d’irrompre a l’habitació amb una plata de rebosteria, que va deixar a l’abast de la mà de la seva mestressa.

—Serveix-te, Tod —va dir la senyoreta Hepzibah—, que sé que les meves pastes t’agraden molt. Com estàs? Et veig blanc. Et fan treballar massa, a la botiga; t’ho dic sempre…

En Voldemort va fer un somriure de compliment i la senyoreta Hepzibah va deixar anar una rialleta:

—Què, amb quina excusa em véns a veure, avui? —va voler saber ella, pestanyejant amb afectació.

—El senyor Burke voldria millorar l’oferta que li va fer per aquella armadura que té fabricada per gòblins —va dir en Voldemort—. N’hi ofereix cinc-cents galions, que considera un preu més que just…

—Un moment, no corris tant, que encara pensaré que véns només per les meves bagatel·les! —va exclamar la senyoreta Hepzibah, fent el ploricó.

—Si m’han fet venir és per això —va dir en Voldemort amb veu humil—. Sóc un simple empleat, senyora, que es limita a obeir ordres. El senyor Burke m’ha encarregat que li demani…

—A fer punyetes, el senyor Burke! —va dir la senyoreta Hepzibah, fent un gest de menyspreu amb la mà—. T’ensenyaré una cosa que a ell no li he ensenyat mai! Saps guardar un secret, Tod? Em promets que no li diràs al senyor Burke que ho tinc? Si sabés que t’ho he ensenyat no em deixaria en pau, i no tinc intenció de vendre-m’ho, ni al senyor Burke ni a ningú! Tu, Tod, en canvi, ho apreciaràs per la història que té, no pas pels galions que se’n puguin treure…

—Estaré encantat de veure tot allò que la senyoreta Hepzibah tingui l’amabilitat d’ensenyar-me —va dir en Voldemort amb veu humil, i la senyoreta Hepzibah va deixar anar una altra rialleta de nena.

—Li he dit a la Hokey que m’ho porti… Hokey, on ets? Vull ensenyar al senyor Rodlel el tresor més gran que tenim… Porta’ls tots dos, de fet, ja que hi estem posats…

—Tingui, senyora —va remugar l’elfa domèstica, i en Harry va veure dues capses de pell, l’una sobre l’altra, que travessaven l’habitació com per voluntat pròpia, encara que sabia que l’elfa les portava sobre el cap mentre serpentejava entre taules, pufs i tamborets.

—Aviam —va dir la senyoreta Hepzibah amb aire complagut, agafant les capses a l’elfa i posant-se-les a la falda amb la intenció d’obrir la de sobre—. Segur que t’agradarà, Tod… Ui, si la meva família sabés que t’ho ensenyo… Es moren de ganes de tenir-ho!

Va obrir la tapa. En Harry es va inclinar una mica endavant per mirar-s’ho des d’un angle més bo i va veure un objecte que li va semblar una petita copa daurada amb dues nanses delicadament treballades.

—Segur que saps què és, Tod! Agafa-ho i mira-t’ho bé! —va dir amb un xiuxiueig la senyoreta Hepzibah, i en Voldemort va allargar la seva mà de dits fins, va treure la copa de l’embolcall de seda que la protegia i la va aixecar per una nansa. La seva expressió àvida era curiosament comparable a la que tenia la senyoreta Hepzibah pintada a la cara, excepte en el fet que els ullets d’ella estaven clavats en les faccions agraciades d’en Voldemort.

—Un toixó —va murmurar en Voldemort, examinant el gravat que hi havia a la copa—. Així, és la copa de…

—De la Helga Hufflepuff, com molt bé has endevinat, llumenera! —va dir, la senyoreta Hepzibah, inclinant-se endavant amb un espetec de cotilles i clavant-li un pessic a la galta xuclada—. T’ho havia dit, oi, que en sóc descendent llunyana? La família la conserva des de fa generacions. Quina bellesa, oi? Figura que posseeix tota mena de poders, però jo no els he provat tots, i la tinc sempre aquí ben guardada…

Va arrencar la copa de l’índex allargat d’en Voldemort i la va tornar amb compte a la capsa, aplicant-se fins a tal punt a deixar-la ben posada que no va advertir l’ombra que va travessar la cara d’en Voldemort en el moment que es va quedar sense la copa.

—Aviam —va dir la senyoreta Hepzibah tota satisfeta—, on és la Hokey? Ah, ets aquí… Ja te la pots emportar, Hokey…

L’elfa va agafar amatent la capsa amb la copa i la senyoreta Hepzibah va centrar la seva atenció en la capsa molt més plana que li havia quedat a la falda.

—Em sembla que això encara t’agradarà més, Tod —va dir amb un xiuxiueig—. Acosta’t una mica, rei, que ho veuràs més bé… Això sí que el senyor Burke sap que ho tinc, perquè l’hi vaig comprar, i estic convençuda que voldrà recuperar-ho quan jo ja no hi sigui…

Va aixecar la delicada tanca de filigrana i va obrir la capsa d’una revolada. A dintre, sobre un forro de suau vellut carmesí, hi havia un gruixut medalló d’or.

En Voldemort va allargar la mà, aquesta vegada sense demanar permís, i va aixecar-lo per admirar-lo sota la claror.

—La insígnia de Slytherin —va dir en veu baixa mentre la llum feia reflexos en la essa recarregada i sinuosa.

—Sí senyor! —va dir la senyoreta Hepzibah, visiblement fascinada de veure com en Voldemort contemplava transfigurat el seu medalló—. Em va costar un ronyó i part de l’altre, però no podia deixar-lo de comprar, perquè és un autèntic tresor i el volia tenir a la meva col·lecció tant sí com no. Es veu que el senyor Burke el va comprar a una dona esparracada que semblava que l’hagués robat, però que no sabia el valor que de veritat tenia…

Aquesta vegada va ser ben clar: a en Voldemort se li van injectar els ulls de sang en sentir aquell comentari, i en Harry va veure que els nusos dels dits se li emblanquien d’estrènyer la cadena del medalló.

—Estic convençuda que el senyor Burke n’hi va donar una misèria, però què hi vols fer… Quina meravella, oi? I també se li atribueixen tota mena de poders, però jo em limito a tenir-lo ben guardat…

Va allargar la mà per recuperar el medalló. Per un instant, en Harry es va pensar que en Voldemort no el deixaria anar, però de cop va deixar de tenir-lo entre els dits i al cap d’un moment el medalló tornava a ser sobre el seu estoig amb forro de vellut vermell.

—Això és tot, Tod! Oi que t’ha agradat veure-ho?

La senyoreta Hepzibah va mirar-se’l a la cara i, per primera vegada, en Harry va veure que aquell somriure infantil li fugia de la boca.

—Que no et trobes bé, rei?

—Sí, sí que em trobo bé —va dir en Voldemort amb un fil de veu.

—M’havia semblat… Deu haver sigut un reflex, segurament… —va dir la senyoreta Hepzibah, amb expressió inquieta, i en Harry es va imaginar que ella també devia haver vist aquella lluïssor envermellida als ulls d’en Voldemort—: Té, Hokey, emporta’t també això i torna-ho a desar… Fes-hi els sortilegis de sempre…

—Ens en hem d’anar, Harry —va dir en Dumbledore en veu baixa, i, mentre la petita elfa s’allunyava amb totes dues capses, en Dumbledore va agafar una vegada més en Harry per l’avantbraç i, travessant el no-res, van tornar al seu despatx.

—La Hepzibah Smith es va morir dos dies després d’aquesta escena —va dir en Dumbledore, mentre es tornava a asseure i convidava en Harry a imitar-lo—. La Hokey, la seva elfa domèstica, va ser acusada per la Conselleria d’haver emmetzinat accidentalment la xocolata desfeta que la seva mestressa prenia sempre al vespre.

—No va ser ella! —va dir en Harry, encès.

—Veig que tenim la mateixa opinió —va dir en Dumbledore—. El fet és que hi ha moltes semblances entre aquesta mort i la dels Rodlel. En tots dos casos va carregar la culpa un altre, algú que tenia molt present haver causat ell la mort…

—La Hokey va confessar?

—Va dir que recordava haver posat una cosa a la xocolata desfeta de la seva mestressa que no era sucre, i que va resultar ser una metzina letal poc coneguda —va dir en Dumbledore—. Es va arribar a la conclusió que no ho havia fet expressament, sinó que, com que era vella i no hi tocava gaire…

—En Voldemort li havia alterat els records, igual que va fer amb en Morfí!

—Sí, és el que jo també crec —va dir en Dumbledore—. I, igual que havia passat amb en Morfí, la Conselleria estava predisposada a sospitar de la Hokey…

—… perquè era una elfa domèstica —va dir en Harry, amb un esperit més pròxim que mai al PET, la societat que l’Hermione havia fundat.

—Ni més ni menys —va dir en Dumbledore—. Era vella, va reconèixer haver begut una mica i ningú de la Conselleria es va preocupar per investigar més. Igual que havia passat en el cas d’en Morfí, quan la vaig localitzar i vaig haver aconseguit arrencar-li aquest record, faltava poc perquè es morís; però aquest record, per descomptat, només demostra que en Voldemort coneixia l’existència de la copa i del medalló.

»Quan ja havien condemnat la Hokey, la família de la Hepzibah es va adonar que faltaven dos dels seus tresors més valuosos. Van trigar una mica a estar-ne segurs, perquè la Hepzibah tenia molts amagatalls a causa de la seva obsessió per conservar la seva col·lecció intacta. Abans que s’haguessin convençut del tot que tant la copa com el medalló havien volat, però, el dependent que treballava a Borgin i Burkes, el noi que havia anat a veure la Hepzibah tan sovint i la tenia tan captivada, havia deixat la feina i havia desaparegut. Els seus amos no tenien ni idea d’on havia anat; estaven tan sorpresos com tothom de la seva desaparició. I no es va tornar a saber res d’en Tod Rodlel fins al cap de molt temps.

»I ara, Harry —va dir en Dumbledore— m’agradaria deixar-ho aquí perquè paris esment en uns quants aspectes d’aquest cas que ens ocupa. En Voldemort havia comès un altre assassinat; si va ser el primer després d’haver mort els Rodlel, això no ho sé, però diria que sí. Aquesta vegada, però, com has pogut veure, no va matar per venjança, sinó per cobdícia. Volia els dos fabulosos trofeus que aquella pobra dona vella i ofuscada li havia ensenyat. Tal com temps enrere havia robat els altres nens de l’orfenat, tal com havia robat l’anell del seu tiet Morfí, ara va fugir amb la copa i el medalló de la Hepzibah.

—Però això és una bestiesa —va dir en Harry, arrufant el front—. Engegar-ho tot enlaire, perdre la feina, només per aquests…

—És una bestiesa per tu, potser, però no ho era per en Voldemort —va dir en Dumbledore—. Espero que quan arribi el moment et faràs exactament càrrec de la importància que tenien per a ell aquests objectes, Harry, però ara per ara m’agradaria que consideressis normal el fet que veiés el medalló, si més no, com a legítimament seu.

—El medalló potser sí —va dir en Harry—, però per què també es va emportar la copa?

—Havia sigut d’un altre dels fundadors de Hogwarts —va dir en Dumbledore—. Crec que continuava sentint-se molt vinculat a l’escola, i no devia poder resistir la temptació d’apoderar-se d’un objecte tan lligat a la història de Hogwarts. Però també crec que hi va haver altres raons… que espero poder-te fer veure quan arribi el moment.

»I ara dediquem-nos a l’última reminiscència que tinc per ensenyar-te, almenys fins que aconsegueixis arrencar del professor Llagot aquell record. Entre el record de la Hokey i aquest hi ha un lapse de deu anys, dels quals no podem fer res més que càbales sobre què va fer en Voldemort…

En Harry es va posar dret una vegada més mentre en Dumbledore buidava l’últim record al pensiu.

—De qui és aquest record? —va demanar.

—Meu —va dir en Dumbledore.

I en Harry es va endinsar darrere en Dumbledore en aquella fluctuant massa platejada per anar a parar al mateix despatx d’on acabava d’anar-se’n. Hi havia en Fawkes, dormint tranquil·lament al seu barrastral, i també hi havia, darrere la taula, en Dumbledore, amb un aspecte molt semblant al d’en Dumbledore que en Harry tenia al costat però amb totes dues mans intactes i una cara, potser, una mica menys clivellada. L’única diferència entre el despatx actual i aquell era que aleshores nevava; per la finestra passaven voleiant volves blavoses que es retallaven en la foscor de la nit i s’acumulaven a l’ampit.

En Dumbledore jove semblava esperar algú; i, efectivament, poc després que arribessin es va sentir un truc a la porta i en Dumbledore va dir «Endavant».

En Harry va haver de reprimir una exclamació. En Voldemort havia entrat al despatx. No tenia les faccions que en Harry havia vist sorgir de la gran marmita de pedra quasi dos anys enrere; no eren tan de serp, ni tenia encara els ulls vermells, ni la cara com una màscara; però ja no era aquell Tod Rodlel ben plantat d’abans. Era com si les faccions se li haguessin cremat i desfigurat; les tenia crispades i estranyament deformades, i el blanc de l’ull estava tot ell injectat de sang, tot i que les pupil·les encara no se li havien convertit en les ratlles que en Harry li coneixia. Portava una llarga capa negra, i tenia la cara tan blanca com la neu que li brillava a les espatlles.

El Dumbledore de darrere la taula no va manifestar gens de sorpresa. Pel que semblava, es tractava d’una cita prèviament convinguda.

—Bona nit, Tod —va dir en Dumbledore amb veu plàcida—. Seu, sisplau.

—Gràcies —va dir en Voldemort, i va ocupar la cadira que en Dumbledore li havia assenyalat; la mateixa cadira, pel que semblava, que en Harry acabava de deixar lliure en el temps actual—. He sabut que l’havien nomenat director —va dir, amb una veu una mica més forta i més freda que la que tenia abans—. Una sàvia elecció.

—M’alegro que et sembli bona —va dir en Dumbledore, amb un somriure—. Vols res per beure?

—L’hi agrairia molt —va dir en Voldemort—. Vinc de molt lluny.

En Dumbledore es va aixecar i es va dirigir cap a la vitrina on ara tenia el pensiu, però que aleshores era ple d’ampolles. Després d’haver allargat a en Voldemort una copa de vi i d’haver-se’n omplert una altra per a ell, va tornar a la cadira de darrere el despatx.

—I bé, Tod, a què dec aquest plaer?

En Voldemort no va respondre de seguida, sinó que abans va fer un glop de vi.

—Ara ja no em faig dir «Tod» —va dir—. Des de fa un temps se’m coneix com a…

—Ja sé com se’t coneix —va dir en Dumbledore, amb un somriure afable a la boca—. Per mi, però, sempre seràs en Tod Rodlel. És una d’aquestes coses empipadores que tenen els professors vells, em temo: que no acaben d’oblidar mai l’època en què van començar a tractar cada un dels seus alumnes.

Va aixecar la copa com si volgués fer un brindis amb en Voldemort, que va continuar fent una cara absolutament inexpressiva. Tot i així, en Harry va percebre un canvi subtil en l’ambient que es respirava al despatx: la negativa d’en Dumbledore a utilitzar el nom amb què en Voldemort s’havia rebatejat equivalia a una negativa a consentir que en Voldemort dictés els termes de la trobada, i a en Harry li va fer tot l’efecte que en Dumbledore ho veia així mateix.

—Em sorprèn que continuï aquí després de tant temps —va dir en Voldemort després d’un breu silenci—. Sempre he trobat estrany que un bruixot com vostè no hagi volgut abandonar mai l’escola.

—El fet és —va dir en Dumbledore, encara amb un somriure a la boca— que, per un bruixot com jo, no hi ha res més important que transmetre una art antiga que desenvolupa la intel·ligència del jovent. Si no ho recordo malament, tu també et vas sentir atret per la docència.

—Encara ara m’hi sento —va dir en Voldemort—. El que m’estranya és per què vostè, a qui tot sovint els de la Conselleria demanen consell, i a qui han ofert (dues vegades, si no ho tinc mal entès) el càrrec de conseller…

—Tres vegades, comptant l’última —va dir en Dumbledore—. Però la Conselleria no m’ha atret mai per fer-hi carrera; una altra cosa que tenim en comú, em fa l’efecte.

En Voldemort va inclinar el cap, sense somriure, i va fer un altre glop de vi. En Dumbledore no va trencar el silenci que va caure de cop sobre tots dos, sinó que es va quedar esperant, amb una mirada de plàcida expectació, que en Voldemort parlés primer.

—He tornat més tard, segurament, del que el professor Dippet s’esperava —va dir, al cap d’una estona—; però tot i així he tornat, per demanar una altra vegada el que un dia ell em va dir que era massa jove per obtenir. He vingut per demanar-li que em permeti tornar al castell per impartir classes. Estic convençut que sap que he vist i he fet moltes coses d’ençà que me’n vaig anar d’aquí. Podria ensenyar i explicar als alumnes coses que no podran aprendre mai de cap altre bruixot.

En Dumbledore va quedar-se observant una estona en Voldemort per sobre de la copa abans de parlar.

—Efectivament, sé que has vist i has fet moltes coses d’ençà que ens vas deixar —va dir amb un fil de veu—. Els rumors sobre les teves fetes han arribat a la teva antiga escola, Tod. I m’entristiria molt haver-me’n de creure ni que fos la meitat.

L’expressió d’en Voldemort va mantenir-se impassible quan va dir:

—La grandesa inspira enveja, l’enveja engendra despit, el despit propala mentides. Això vostè ho sap, Dumbledore.

—De tot el que has fet en dius «grandeses»? —va demanar en Dumbledore amb dolçor.

—I tant —va dir en Voldemort, i va semblar que els ulls se li encenien de tant que se li van envermellir—. He experimentat; he eixamplat els límits de la màgia, potser, més del que els hagi eixamplat ningú fins ara…

—D’una mena concreta de màgia —va corregir-lo en Dumbledore sense alçar la veu—; d’una mena concreta. Pel que fa a d’altres, continues sent (i ja em perdonaràs) un absolut ignorant.

Per primera vegada, en Voldemort va somriure. Va ser una mirada maliciosa, malsana, més amenaçadora que una mirada de ràbia.

—La discussió de sempre —va dir amb veu melosa—. Però res del que he vist en aquest món referma la seva famosa afirmació segons la qual l’amor és més poderós que qualsevol mena de màgia, Dumbledore.

—Potser és que has anat a mirar a llocs que no tocava —va insinuar en Dumbledore.

—Quin lloc millor per emprendre la meva nova recerca que aquí a Hogwarts, doncs? —va dir en Voldemort—. Em deixarà tornar? Em permetrà compartir els meus coneixements amb els seus alumnes? Poso la meva persona i les meves aptituds a la seva disposició. Em poso a les seves ordres.

En Dumbledore va aixecar les celles.

—I què passarà als qui ara estan a les teves ordres? Què passarà als qui es fan dir (segons els rumors, almenys) cavallers de la mort?

En Harry va veure que en Voldemort no s’esperava que en Dumbledore conegués aquest nom; va veure que els ulls d’en Voldemort es tornaven a injectar de sang i que els narius estrets se li dilataven.

—Els meus amics —va dir, després d’un moment de silenci— se sabran espavilar sense mi, n’estic convençut.

—M’alegra saber que els consideres amics —va dir en Dumbledore—. Tenia entès que més aviat eren una mena de servents.

—Doncs no és així —va dir en Voldemort.

—Així, si m’arribés al Cap de Senglar ara, no n’hi trobaria una colla (en Nott, en Rosier, en Mulciber, en Dolohov) esperant que tornis? Han de ser uns amics molt fidels, per venir de tan lluny amb tu en aquesta nit de neu només per fer-te costat a l’hora d’intentar obtenir una plaça de docent!

Es va veure ben clar que, a en Voldemort, el coneixement detallat que tenia en Dumbledore sobre qui viatjava amb ell el va disgustar encara més, perquè va saltar de seguida.

—Veig que continua sent omniscient com sempre, Dumbledore.

—No, no t’ho pensis; això és que tinc bona amistat amb els amos de les tavernes del poble —va dir en Dumbledore en to jovial—. Va, Tod…

En Dumbledore va deixar la copa buida i es va redreçar a la cadira, amb aquell seu gest característic de posar les puntes dels dits juntes.

—… parlem francament. Per què has vingut avui, acompanyat dels teus sequaços, a demanar una feina que tots dos sabem que no vols?

En Voldemort va fer una expressió freda de sorpresa.

—Una feina que no vull? Això no és veritat, Dumbledore; la vull, i molt.

—El que vols és tornar a Hogwarts, però d’impartir classes en tens tantes ganes com quan tenies divuit anys. Què pretens, Tod? Per què no em dius què vols d’una vegada?

En Voldemort va fer una ganyota.

—Si no em vol donar feina…

—Evidentment que no —va dir en Dumbledore—. I no crec que tu esperessis en cap moment que te’n donés. Tot i així has vingut i has fet la teva petició; algun propòsit deus tenir.

En Voldemort es va aixecar. Amb les faccions crispades per la ràbia, s’assemblava menys que mai a en Tod Rodlel.

—És la seva última paraula?

—Sí —va dir en Dumbledore, també posant-se dret.

—Així doncs, no tenim res més a dir-nos.

—No, res més —va dir en Dumbledore, i una gran tristesa li va cobrir la cara—. Queda molt lluny, aquell temps en què podia espantar-te calant foc a un armari i obligar-te a reparar les teves malifetes. Tant de bo encara ho pogués fer, Tod… Tant de bo encara ho pogués fer…

Per un instant, en Harry va estar a punt de llançar un advertiment inútil, perquè li va semblar ben bé que en Voldemort havia acostat la mà a la butxaca on devia tenir la vareta; però aquest instant va passar, i en Voldemort va fer mitja volta, va sortir per la porta i de cop ja no hi va ser.

En Harry va notar-se la mà d’en Dumbledore al braç una vegada més, i tot seguit eren quasi exactament al mateix lloc de feia un moment però sense cap gruix de neu a l’ampit de la finestra, i en Dumbledore tenia la mà socarrimada i marcida una altra vegada.

—Per què ho va fer? —va demanar de seguida en Harry, aixecant els ulls cap a en Dumbledore—. Per què va tornar? Ho ha acabat descobrint?

—He fet les meves suposicions —va dir en Dumbledore—, però res més.

—Quines suposicions, professor?

—Te les diré, Harry, quan hagis obtingut aquell record del professor Llagot —va dir en Dumbledore—. Quan tinguis l’última peça del trencaclosques, compto que tot ens quedarà clar… a tots dos.

En Harry continuava mort de curiositat; i, tot i que en Dumbledore s’havia dirigit cap a la porta i l’hi aguantava oberta, encara no es va moure de lloc.

—Volia la feina de professor de Defensa contra les Forces del Mal una altra vegada, professor? No ho ha dit…

—És evident, que volia la plaça de professor de Defensa contra les Forces del Mal —va dir en Dumbledore—. Les seqüeles d’aquesta cita que vam tenir ho confirmen. Recorda que no hem pogut tenir un professor de Defensa contra les Forces del Mal més d’un any seguit des del dia que vaig negar la plaça a Lord Voldemort.