10. La casa dels Gaunt

A totes les altres classes de Pocions d’aquella setmana en Harry va continuar seguint les instruccions del «mig príncep» sempre que es desviaven de les d’en Libaci Borrages, amb el resultat que, a la quarta classe, el professor Llagot estava entusiasmat amb les aptituds d’en Harry i afirmava que ben poques vegades havia ensenyat a algú amb tant de talent. Ni en Ron ni l’Hermione, però, se n’alegraven gaire. Encara que en Harry s’havia ofert a compartir el llibre amb tots dos, a en Ron li costava més que a en Harry desxifrar la lletra, i no podia passar-se l’estona demanant a en Harry que l’hi llegís tot en veu alta perquè hauria resultat sospitós. L’Hermione, per la seva banda, havia decidit cenyir-se estrictament al que ella en deia les instruccions «oficials», però estava cada vegada de més mal humor perquè li donaven resultats molt més pobres que les del «príncep».

En Harry pensava de tant en tant en qui devia ser aquell mig príncep. Encara que la pila de deures que els donaven no li havia permès llegir-se tot el seu exemplar d’Elaboració de pocions, l’havia fullejat prou per veure que quasi no hi havia cap pàgina en què el príncep no hi hagués escrit notes al marge, encara que no totes tenien relació amb l’Elaboració de pocions. També hi havia indicacions esparses sobre el que semblaven sortilegis que ell es devia haver inventat.

—O ella —va dir l’Hermione, irritada, quan va sentir que en Harry n’hi ensenyava uns quants a la sala comuna un dissabte al vespre—. Podria haver sigut una noia. Trobo que la lletra és més de noia que de noi.

—Es feia dir «el mig príncep» —va dir en Harry—. Des de quan les noies són prínceps?

Va semblar que l’Hermione es quedava sense saber què dir. Es va limitar a fer mala cara i a arrencar el seu treball Principis de rematerialització de les mans d’en Ron, que intentava llegir-lo de cap per avall.

En Harry va mirar el rellotge i es va guardar a corre-cuita el seu Elaboració de pocions a la motxilla.

—Falten cinc minuts per a les vuit; me’n vaig, que si no arribaré tard al despatx d’en Dumbledore.

—Ostres! —va exclamar l’Hermione, aixecant la vista de cop—. Que et vagi bé! T’esperarem llevats, perquè ens expliquis què t’ensenya!

—Sort —va dir en Ron, i ell i l’Hermione es van quedar mirant com en Harry sortia pel forat del quadre.

En Harry va anar passant corredors deserts, tot i que una vegada es va haver d’afanyar a amagar-se darrere una estàtua perquè per una cantonada li va sortir la professora Trelawney parlant tota sola, remenant una baralla de cartes ronyoses i llegint-les sense parar de caminar.

—Dos de piques: conflicte —va murmurar, mentre passava pel lloc on en Harry estava arrupit, amagat—. Set de piques: mal averany. Deu de piques: violència. Jota de piques: un jove de negre, potser turmentat, que no pot sofrir l’interrogador…

Va parar-se en sec, davant per davant de l’estàtua d’en Harry.

—Això no pot ser —va dir, contrariada, i en Harry va sentir que tornava a remenar amb energia i es posava a caminar una altra vegada, deixant tan sols un baf de vi de cuina darrere seu. En Harry es va esperar fins que va estar segur que se n’havia anat, i va tornar a afanyar-se fins que va arribar al punt del corredor del setè pis on hi havia una gàrgola solitària adossada a la paret.

—Pets àcids —va dir en Harry. La gàrgola es va enretirar d’un salt, la paret de darrere es va obrir i va aparèixer una escala de cargol mòbil de pedra, on en Harry es va enfilar perquè el transportés, giravoltant suaument, fins a la porta del picaporta de llautó per on s’accedia al despatx d’en Dumbledore.

En Harry hi va trucar.

—Endavant —va dir la veu d’en Dumbledore.

—Bona nit, professor —va dir en Harry, i va entrar al despatx.

—Hola, Harry, bona nit. Seu —va dir en Dumbledore, amb un somriure—. Espero que la primera setmana d’escola t’hagi provat.

—Sí que m’ha anat bé, sí, gràcies —va dir en Harry.

—No deus haver parat; ja tens un càstig i tot!

—És que… —va balbucejar en Harry, però en Dumbledore no feia una cara gens severa.

—Hem quedat entesos amb el professor Snape perquè et canviï el càstig per dissabte que ve.

—Ah, molt bé —va dir en Harry, que tenia al cap coses que el preocupaven més que el càstig de l’Snape i es va posar a mirar furtivament al seu voltant buscant alguna pista que li digués el que en Dumbledore tenia intenció de fer amb ell aquell vespre. El despatx circular estava com sempre: els fràgils aparells de plata a les seves tauletes de potes primes, brunzint i emetent núvols de fum; tot de retrats d’antics directors i directores pesant figues dintre els marcs, i en Fawkes, l’imponent fènix d’en Dumbledore, al seu barrastral de darrere la porta, observant en Harry amb viu interès. No semblava pas que en Dumbledore hagués fet gens d’espai per a cap pràctica de duel.

—M’imagino, Harry —va dir en Dumbledore, anant al gra—, que deus sentir curiositat per saber què tinc pensat de fer-te fer durant aquestes classes (a falta d’un terme més adequat per anomenar aquestes estones).

—Sí, professor.

—Doncs bé, he pensat que havia arribat el moment, ara que ja saps què va moure Lord Voldemort a voler matar-te fa quinze anys, que tinguessis coneixement d’unes quantes coses més.

Hi va haver un silenci.

—Al final del curs passat vostè em va dir que m’ho explicaria tot —va dir en Harry, que no va poder evitar que la veu li agafés un to de retret.

—I ho vaig fer —va dir en Dumbledore amb placidesa—. Et vaig explicar tot el que sabia. A partir d’aquí, deixarem enrere la certesa dels fets i viatjarem plegats a través dels aiguamolls boirosos del record per endinsar-nos en els embardissats viaranys de la suposició. A partir d’ara, Harry, puc anar tan equivocat com l’Humbert Rotaire, que es pensava que una marmita podia servir per fer fondue de formatge.

—Però vostè creu que el que s’imagina és cert? —va dir en Harry.

—Crec que sí, és clar; però, com ja t’he demostrat alguna vegada, cometo errors com qualsevol. Fins al punt que, sent com sóc (perdó per la immodèstia) una mica més intel·ligent que la majoria, els meus errors acostumen a ser proporcionalment més grossos.

—Professor —va dir en Harry, amb veu vacil·lant—, això que em pensa explicar té relació amb la profecia? M’ajudarà a… sobreviure?

—Té molta relació amb la profecia —va dir en Dumbledore, amb tanta naturalitat com si en Harry li hagués demanat pel temps que faria l’endemà—, i, naturalment, espero que t’ajudarà a sobreviure.

En Dumbledore es va aixecar, va voltar la taula i va passar pel costat d’en Harry, que es va entregirar a la cadira a temps per veure com en Dumbledore s’inclinava sobre la vitrina del costat de la porta. Quan en Dumbledore es va redreçar, tenia a les mans un recipient pla de pedra amb tot de símbols estranys gravats a tota la vora. Va deixar el pensiu a la taula, davant d’en Harry.

—Et veig cara d’amoïnat.

En Harry, efectivament, es mirava el pensiu amb una mica d’aprensió. Les experiències que havia tingut anteriorment amb aquell estrany artefacte que emmagatzemava i revelava pensaments i records, tot i haver sigut molt instructives, havien sigut més aviat desagradables. L’última vegada que s’havia submergit en el seu contingut havia vist moltes més coses de les que hauria desitjat. Però en Dumbledore li somreia.

—Aquesta vegada et ficaràs al pensiu amb mi; i, més extraordinari encara, amb permís.

—On anirem, professor?

—A fer un volt pels camins de la memòria d’en Bob Ogden —va dir en Dumbledore, traient-se de la butxaca una ampolla de vidre que contenia una tènue substància platejada.

—Qui és en Bob Ogden?

—Treballava al Departament de Bruixijustícia —va dir en Dumbledore—. Es va morir ja fa temps, però abans que es morís el vaig localitzar i el vaig poder convèncer perquè em confiés aquest record. Ara l’acompanyarem en una visita que va fer en una de les seves missions. Si tens la bondat d’aixecar-te, Harry…

En Dumbledore, però, no aconseguia destapar l’ampolla de vidre: tenia la mà ferida enravenada, com si li fes mal.

—L’ajudo?

—No cal, Harry…

En Dumbledore va apuntar a l’ampolla amb la vareta i el tap va saltar.

—Professor, com es va fer mal a la mà? —va tornar-li a demanar en Harry, contemplant-li els dits ennegrits amb una barreja de repugnància i de compassió.

—No és el moment de parlar-ne, Harry. Encara no. Tenim una cita amb en Bob Ogden.

En Dumbledore va abocar el contingut platejat de l’ampolla al pensiu, on va començar a fer uns remolins tornassolats que no eren ni líquids ni gasosos.

—Tu primer —va dir en Dumbledore, assenyalant el recipient.

En Harry es va inclinar endavant, va respirar fondo i va submergir el cap en la substància platejada. Va notar que els peus li deixaven de tocar el terra del despatx; va començar a caure en una foscor turbulenta, i, de cop, va quedar enlluernat per una claror de ple dia. Abans que els ulls s’hi acostumessin, en Dumbledore se li va aparèixer al costat.

Eren en un camí de carro flanquejat per bardisses altes, sota un cel d’estiu tan llampant i tan blau que semblava pintat. A cosa de tres metres davant seu hi havia un home rabassut amb unes ulleres molt gruixudes que feien que semblés que tingués ulls de talp. Llegia un rètol de fusta que penjava de la tanca de bardissa de l’esquerra del camí. En Harry es va imaginar que era en Bob Ogden, perquè era l’única persona que hi havia a la vista i també perquè anava vestit amb l’estrambòtica barreja de peces de roba que sovint trien els bruixots inexperts que volen disfressar-se de muggles: en aquest cas, una levita i unes polaines damunt d’un vestit de bany antic de ratlles. Abans que en Harry tingués temps de fixar-se en res més a banda del seu aspecte estrafolari, però, en Bob Ogden ja havia enfilat camí avall a bon pas.

En Dumbledore i en Harry el van imitar. Quan passaven per davant del rètol de fusta, en Harry va mirar els seus dos indicadors. La fletxa que assenyalava cap a la banda d’on venien deia: «Laforcassa, 8 quilòmetres». La fletxa que assenyalava cap on havia tirat en Bob Ogden deia: «Laforqueta, 2 quilòmetres».

Van fer un tros en què tot el que veien eren bardisses a banda i banda, la blava amplitud del cel a sobre i l’elegant figura amb levita al davant, però de cop el camí va tombar cap a l’esquerra i va començar a baixar molt dret per un vessant, cosa que els va permetre tenir una vista sobtada i inesperada de tota la vall que s’estenia davant seu. En Harry va veure un poble, que segur que era Laforqueta, arrecerat entre dos serrats abruptes, del qual es distingien perfectament l’església i el cementiri. A l’altra banda de la vall, a mig aire de l’altre vessant, hi havia una bella casa pairal envoltada d’una gran extensió d’herba ufanosa.

En Bob Ogden s’havia embalat a contracor a causa de la baixada que feia el camí. En Dumbledore també va accelerar el pas, i en Harry va haver d’afanyar-se per no quedar enrere. Es va imaginar que el lloc on anaven era Laforqueta, i va trobar estrany, igual que la nit que havien anat a veure el professor Llagot, que haguessin començat a caminar des de tan lluny. No va trigar a adonar-se que havia suposat malament, perquè no anaven cap al poble. El camí va tombar cap a la dreta, i, en el moment que acabaven de fer el revolt, van veure com la punta de la levita d’en Bob Ogden desapareixia per una obertura entre les bardisses.

En Dumbledore i en Harry el van seguir i van agafar un corriol flanquejat per tanques de bardissa encara més altes i més agrestes que les que acabaven de deixar enrere. El corriol era sinuós i ple de pedres i sots, baixava costa avall igual que l’altre i semblava que anés cap a un rodal ombrívol d’arbres que els quedava a sota. Efectivament, el corriol desembocava al bosquet, i en Dumbledore i en Harry van deturar-s’hi darrere en Bob Ogden, que s’havia parat i havia tret la vareta.

Tot i no haver-hi ni un núvol al cel, el rodal d’arbres vells projectava una ombra fresca i profunda, i en Harry va necessitar una estona per distingir una casa mig oculta entre la cortina de troncs. Va trobar que era un indret molt estrany per decidir construir-hi una casa; o, si no, una extravagància haver-hi deixat créixer els arbres tan a prop, obstruint la claror i la vista de la vall. Va pensar si devia viure-hi ningú; tenia les parets florides, i hi havia tantes teules caigudes que en algunes parts es veien les bigues. Les ortigues que hi creixien tot al voltant arribaven fins a l’altura de les finestres, que eren petites i tenien un dit de brutícia. En el mateix moment que arribava a la conclusió que era impossible que ningú pogués viure allà, però, una de les finestres es va obrir de bat a bat amb un grinyol i en va sortir un torterol de fum o de vapor, com si algú hi cuinés.

En Bob Ogden va avançar en silenci i, segons li va semblar a en Harry, amb molta cautela. Quan l’ombra fosca dels arbres el va cobrir, es va tornar a parar i es va quedar mirant la porta de l’entrada, a la qual algú havia clavat una serp morta.

De cop es va sentir una remor i un espetec i un home esparracat va saltar de l’arbre de més a prop i va caure dret davant mateix d’en Bob Ogden, que va fer un bot enrere amb tanta celeritat que es va trepitjar els faldons de la levita i va tentinejar.

—No és benvingut.

L’home que havia aparegut al seu davant tenia uns cabells atapeïts tan bruts de terra que no se sabia de quin color eren. Li faltaven unes quantes dents. Tenia uns ulls petits i negres que miraven cada un cap a una banda. Allò hauria pogut fer gràcia, però no en feia; l’efecte era esfereïdor, i en Harry va entendre que en Bob Ogden reculés unes quantes passes més abans de parlar.

—D’això… Bon dia. Sóc de la Conselleria d’Afers Màgics…

—No és benvingut.

—D’això… Perdoni, però no l’entenc —va dir en Bob Ogden, nerviós.

En Harry es va pensar que en Bob Ogden era una mica talòs; a en Harry li semblava que el desconegut havia deixat la cosa prou clara, més que més quan tenia una vareta en una mà i brandava un punyal amb l’altra.

—Tu l’entens, suposo, oi, Harry? —va dir en Dumbledore en veu baixa.

—Sí, és clar —va dir en Harry, una mica desconcertat—. Com és que l’Ogden no…?

De cop, però, va tornar a posar els ulls en la serp morta de la porta, i va caure-hi.

—Parla reptilià?

—Ho has encertat —va dir en Dumbledore, assentint amb el cap i somrient.

L’home esparracat es va acostar cap a l’Ogden, amb el punyal en una mà i la vareta a l’altra.

—Escolti —va començar l’Ogden, però no va poder acabar: es va sentir un espetec i l’Ogden ja era a terra, agafant-se el nas, mentre pels dits li regalimava una nauseabunda mucositat grogosa.

—Morfí! —va dir una veu forta.

De la casa havia sortit corrents un home gran, clavant un cop de porta que va fer que la serp es balancegés tètricament. Encara era més baix que l’altre, i tenia una complexió estranya: unes espatlles molt amples i uns braços molt llargs, que, juntament amb els ulls, d’un castany clar, els cabells curts i esclarissats i la cara clivellada, li donaven l’aire d’un mico vell però forçut. Va deturar-se al costat de l’home del ganivet, que es partia de riure veient en Bob Ogden a terra.

—De la Conselleria, diu? —va demanar l’home gran, mirant en Bob Ogden des de sobre.

—Exactament! —va dir en Bob Ogden, irritat, acariciant-se la cara—. Vostè deu ser el senyor Gaunt, oi?

—Sí senyor —va dir el senyor Gaunt—. Li ha clavat un cop a la cara?

—Ni més ni menys! —va respondre-li en Bob Ogden.

—Hauria hagut d’avisar que venia, no troba? —va dir el senyor Gaunt en to agressiu—. Això és una propietat privada. No pot presentar-se aquí així com així i que després li vingui de nou que el meu fill s’hagi defensat.

—De qui s’ha de defensar, bon home? —va dir en Bob Ogden, posant-se dret una altra vegada.

—De tafaners i intrusos i muggles i tota la púrria.

En Bob Ogden es va apuntar al nas amb la vareta, que continuava segregant grans quantitats del que semblava pus, i la secreció es va aturar a l’acte. El senyor Gaunt va secretejar a en Morfí:

—Entra a casa. Fes el que et dic.

Aquesta vegada, com que estava preparat, en Harry va reconèixer la llengua reptiliana; a més a més d’haver entès el que havien dit, també havia percebut el seu singular xiuxiueig, que era l’únic que en Bob Ogden era capaç de sentir. Va semblar que en Morfí volgués replicar, però devia canviar d’opinió amb la mirada que li va adreçar el seu pare, perquè va acabar encaminant-se ranquejant cap a la casa, hi va entrar i va tancar la porta de cop, cosa que va fer que la serp tornés a gronxar-se amb aire lúgubre.

—És al seu fill, senyor Gaunt, que he vingut a veure —va dir en Bob Ogden quan es va haver acabat d’eixugar el pus de la pitrera de la levita—. Era en Morfí, aquest, no?

—Sí, era en Morfí —va dir l’home gran amb indiferència—. És de sang pura, vostè? —va demanar, agressiu de cop i volta.

—No hi ha ningú de sang pura, en aquest món —va dir en Bob Ogden fredament, i el respecte d’en Harry per en Bob Ogden va augmentar.

No va semblar que el senyor Gaunt sentís el mateix. Va mirar en Bob Ogden de reüll i va murmurar, en el que devia voler ser un to ofensiu:

—Ara que hi penso, al poble he vist nassos com el seu.

—No m’estranya, si el seu fill hi ha anat a fer de les seves —va dir en Bob Ogden—. Li fa res que continuem la conversa a dintre?

—A dintre?

—Sí, senyor Gaunt. Ja l’hi he dit: he vingut a causa d’en Morfí. Vam enviar-los un mussol…

—No hi crec, en els mussols —va dir el senyor Gaunt—. No obro mai cap carta.

—Així no es queixi que no se’ls adverteix quan vénen visites —va dir en Bob Ogden amb aspror—. Si he vingut és a causa d’una infracció greu de la llei de bruixeria que ha tingut lloc aquest matí a primera hora…

—Molt bé, molt bé, molt bé! —va saltar el senyor Gaunt—. Entri a casa d’una punyetera vegada, si així està content!

La casa semblava constar de tres peces reduïdes. A la gran, que feia les funcions de cuina i de sala d’estar alhora, hi havia dues portes. En Morfí estava assegut en una butaca llardosa de vora la llar de foc, entortolligant-se un escurçó viu als seus dits gruixuts mentre li cantussejava una cançó en reptilià:

Es va sentir un trepig de peus que s’arrossegaven cap a la banda de la finestra oberta, i en Harry va veure que hi havia algú més a l’habitació, una noia amb un vestit gris estripat del mateix color exactament que la paret bruta de pedra de darrere seu. Estava davant d’una olla fumejant que hi havia sobre un fogó negre molt brut de greix, i buscava alguna cosa a la lleixa plena de paelles i olles llardoses que tenia sobre el cap. Tenia els cabells fins i desllustrats i una cara vulgar, blanca i més aviat ampla. Els ulls, com els del seu germà, miraven cada un cap a una banda. Se la veia una mica més neta que els dos homes, però en Harry va pensar que no havia vist mai una persona amb un aire tan abatut.

—La Mèrope, la meva filla —va dir el senyor Gaunt a contracor quan va veure que en Bob Ogden l’observava amb expressió encuriosida.

—Bon dia —va dir en Bob Ogden.

Ella no va respondre, sinó que, després d’adreçar una llambregada esporuguida al seu pare, es va tombar d’esquena i va continuar trastejant entre les olles de la lleixa.

—Veurà, senyor Gaunt —va dir en Bob Ogden—; resulta que tenim motius per creure que el seu fill Morfí ha fet màgia davant d’un muggle aquesta matinada passada.

Va sentir-se un terrabastall. A la Mèrope li havia caigut una olla a terra.

—Cull-la! —va dir-li el senyor Gaunt amb un crit—. Això mateix; arrossega’t per terra com una muggle fastigosa. Per a què la tens, la vareta, bacona inútil?

—Senyor Gaunt, per l’amor de Déu! —va dir en Bob Ogden, esgarrifat, veient que la Mèrope, que ja havia agafat l’olla de terra, es posava vermella com un pebrot, tornava a deixar anar l’olla, es treia la vareta de la butxaca amb mà tremolosa, apuntava a l’olla i murmurava precipitadament un sortilegi inaudible que va fer que l’olla s’allunyés d’ella travessant l’habitació a tota velocitat, piqués contra la paret de l’altra banda i es partís en dos.

En Morfí va posar-se a riure com un boig. El senyor Gaunt va bramar:

—Arregla-la, beneita, arregla-la!

La Mèrope va encaminar-s’hi amb pas insegur; però, abans que tingués temps d’aixecar la vareta, en Bob Ogden havia aixecat la seva i havia dit en to segur:

—Reparo.

L’olla va quedar com nova a l’acte.

Per un moment va semblar que el senyor Gaunt estigués a punt de clavar un crit a en Bob Ogden, però s’hi devia repensar, perquè va començar a riure’s de la filla:

—Que amable, el senyor de la Conselleria, oi? Potser encara em deslliurarà de tu; potser les llufes ronyoses no li desagraden…

Sense mirar ningú ni donar les gràcies a en Bob Ogden, la Mèrope va agafar l’olla i la va tornar, amb les mans tremoloses, a la lleixa. Fet això es va quedar immòbil, amb l’esquena arrepenjada al pany de paret que hi havia entre la finestra llardosa i el fogó, com si l’únic que desitgés fos que la pedra l’engolís i la fes desaparèixer.

—Senyor Gaunt, com li deia —va insistir en Bob Ogden—, el motiu de la meva visita…

—Ja l’he sentit abans! —va tallar-lo el senyor Gaunt—. I què? En Morfí va castigar aquell muggle com es mereixia… Quin mal hi ha, en això?

—En Morfí ha infringit la llei de bruixeria —va dir en Bob Ogden en to sever.

—«En Morfí ha infringit la llei de bruixeria» —va repetir el senyor Gaunt imitant la veu d’en Bob Ogden, amb una cantarella pomposa. En Morfí va tornar a deixar anar una riallada—. Va donar una lliçó a un muggle; és il·legal, això, ara?

—Sí —va dir en Bob Ogden—. És il·legal.

D’una butxaca interior va treure un petit rotlle de pergamí i el va descargolar.

—I això què és? La sentència? —va dir el senyor Gaunt, alçant la veu amb irritació.

—És una citació judicial perquè comparegui a la Conselleria…

—Una citació? Una citació? Qui es pensa que és, vostè, per ordenar al meu fill que vagi enlloc?

—Sóc el cap de la Brigada de Bruixijustícia —va dir en Bob Ogden.

—I a nosaltres ens té per uns pobres desgraciats, oi? —va bramar el senyor Gaunt, acostant-se a en Bob Ogden i apuntant-lo al pit amb un dit que tenia l’ungla groga i plena de ronya—. Per uns pobres desgraciats que correran a presentar-se a la Conselleria cada vegada que els ho diguin, oi? Vostè sap amb qui parla, sang de fang fastigós?

—Diria que parlo amb el senyor Gaunt —va dir en Bob Ogden, amb prevenció però sense arronsar-se.

—I diu bé! —va bramar el senyor Gaunt. Per un instant, en Harry es va pensar que el senyor Gaunt feia un gest obscè amb la mà a en Bob Ogden, però tot seguit es va adonar que li ensenyava un anell lleig, amb una pedra negra encastada, que portava al dit del mig, i l’hi plantava sota el nas—. Veu això? Veu això? Sap què és? Sap d’on ve? Fa segles que pertany a la nostra família, fixi’s si venim de lluny, i sempre hem sigut de sang pura! Sap quant me n’han ofert, perquè té l’escut d’armes dels Peverell gravat a la pedra?

—No en tinc ni idea, senyor Gaunt —va dir en Bob Ogden, pestanyejant per no marejar-se per culpa de la mà que li ballava davant dels ulls—, però no és d’això del que parlem. El seu fill ha comès…

Amb un udol de ràbia, el senyor Gaunt va anar corrents cap on era la seva filla. Per un moment, en Harry es va imaginar que l’escanyaria, perquè va anar per engrapar-la pel coll, però el que va fer va ser arrossegar-la fins on hi havia en Bob Ogden estirant-la per una cadeneta d’or que portava al coll.

—Veu això? —va dir cridant a en Bob Ogden, agitant un medalló d’or, mentre la Mèrope esbufegava i boquejava per agafar aire.

—Sí que ho veig, sí! —es va afanyar a dir en Bob Ogden.

—És dels Slytherin! —va dir en veu forta el senyor Gaunt—. D’en Sírpentin Slytherin! Som els seus últims descendents vius; què me’n diu, d’això?

—Senyor Gaunt, la seva filla! —va dir en Bob Ogden, alarmat, però el senyor Gaunt ja havia deixat anar la Mèrope, que es va allunyar d’ell fent tentines per tornar-se’n al seu racó, fregant-se el coll i respirant fondo per recobrar l’alè.

—De manera —va dir el senyor Gaunt en to triomfal, com si acabés de presentar una prova incontrovertible— que no ens parli més com si no li arribéssim a la sola de la sabata! Som generacions de sang pura, tots bruixots, cosa que segur que vostè no pot dir!

I va escopir a terra, als peus d’en Bob Ogden. En Morfí va esclatar a riure una altra vegada. La Mèrope, arronsada vora la finestra, amb el cap baix i la cara oculta pels cabells caiguts endavant, no deia res.

—Senyor Gaunt —va tornar-hi en Bob Ogden, tossut—, em fa l’efecte que ni els seus avantpassats ni els meus hi pinten res, en aquest assumpte. He vingut aquí a causa d’en Morfí, d’en Morfí i del muggle que ha agredit aquesta matinada passada. La informació que tenim —va continuar, donant un cop d’ull al pergamí— és que en Morfí ha fet un sortilegi o un malefici al muggle en qüestió, que li ha causat una urticària acompanyada d’una picor terrible.

A en Morfí se li va escapar el riure.

—Calla, nano —va remugar el senyor Gaunt en reptilià, i en Morfí va tornar a callar. Tot seguit va adreçar-se una altra vegada a en Bob Ogden, en to desafiant—: I què passa, si ho ha fet? Segur que ja s’ha encarregat de deixar el muggle amb la cara neta; i també la memòria, de passada…

—El problema no és aquest, senyor Gaunt, i ho sap molt bé —va dir en Bob Ogden—. Ens trobem davant d’una agressió no provocada contra un muggle indefens…

—De seguida que l’he vist ja m’ha semblat que tenia simpatia pels muggles —va dir el senyor Gaunt en to despectiu, i va tornar a escopir a terra.

—Si continuem així no arribarem enlloc —va dir en Bob Ogden amb decisió—. Per l’actitud del seu fill, sembla clar que no sent gens de remordiment pel que ha fet. —Va tornar a abaixar la vista cap al pergamí—. En Morfí s’ha de presentar a judici el 14 de setembre per respondre a les acusacions d’utilitzar la màgia davant d’un muggle i de causar-li lesions físiques i seqüeles psicològiques…

En Bob Ogden va callar. Per la finestra oberta els havia arribat un traüt de cavalls i un murmuri de veus fortes i enriolades. Pel que semblava, el camí serpentejant que anava al poble passava molt a prop del rodal d’arbres on hi havia la casa. El senyor Gaunt va quedar petrificat, escoltant, amb els ulls molt oberts. En Morfí va fer un xiuxiueig i va girar la cara cap a la banda d’on procedien els sons, amb expressió àvida. La Mèrope va aixecar el cap. En Harry va veure que tenia la cara blanca com el paper.

—Valga’m Déu, quina cosa més lletja! —va exclamar una veu de noia, que a través de la finestra oberta es va sentir amb tanta claredat com si la noia hagués sigut amb ells a dintre l’habitació—. El teu pare no podria tirar a terra aquest cabanyot, Tod?

—No és nostre —va dir una veu de noi jove—. Tot l’altre vessant de la vall és nostre, però aquesta casa és propietat d’un mort de gana que es diu Gaunt, que hi viu amb els fills. Al noi li falta un bull; hauries de sentir els casos que n’expliquen, al poble…

La noia va riure. El trepig i la dringadissa dels cavalls es feien més fortes cada vegada. En Morfí va fer acció d’aixecar-se de la butaca.

—No et moguis —li va dir el seu pare en to admonitori, en reptilià.

—Tod —va tornar a dir la veu de la noia, ara tan a prop que segur que eren a tocar de la casa—. Potser no ho veig bé, però oi que a la porta hi ha clavada una serp?

—No, tens raó! —va dir la veu masculina—. Segur que és cosa del fill. Ja t’ho he dit, que no està bé del cap. No te la miris, Cecília, reina.

El trepig d’unglots i la dringadissa van tornar a afeblir-se.

—«Reina» —va murmurar en Morfí en reptilià, mirant la seva germana—. «Reina», li ha dit. Això vol dir que no et vol a tu.

La Mèrope estava tan blanca que en Harry es va pensar que es desmaiaria.

—Què passa? —va saltar el senyor Gaunt, també en reptilià, mirant primer el fill i després la filla—. Què has dit, Morfí?

—A la Mèrope li agrada mirar aquest muggle —va dir en Morfí, contemplant amb expressió malèvola la seva germana, que ara feia cara d’esglai—. Sempre és a l’hort quan passa, per espiar-lo a través de les bardisses. Oi? I ahir al vespre…

La Mèrope va remenar el cap a batzegades, amb expressió suplicant, però en Morfí va continuar, insensible:

—… es va estar abocada a la finestra esperant que tornés a cavall cap a casa, oi?

—Et vas abocar a la finestra per mirar un muggle? —va dir el senyor Gaunt amb un fil de veu.

Tots tres Gaunt semblaven haver-se oblidat d’en Bob Ogden, que feia cara de desconcert i d’irritació alhora davant d’aquella nova tirallonga de xiuxiuejos i cacofonies incomprensibles.

—És veritat? —va dir el senyor Gaunt amb veu imperiosa, avançant un parell de passes cap a la filla, que estava morta de por—. La meva filla, una descendent de sang pura d’en Sírpentin Slytherin, s’ha encapritxat d’un fastigós muggle de sang bruta?

La Mèrope va remenar el cap amb vehemència, arrambant-se a la paret, clarament incapaç d’articular paraula.

—Però el vaig enxampar, pare! —va dir en Morfí amb una rialla—. El vaig enxampar quan passava per aquí davant de casa, i no va quedar gaire afavorit amb aquella urticària a tot el cos, eh que no, Mèrope?

—Llufa repugnant, descastada fastigosa! —va dir el senyor Gaunt cridant, perdut el domini de si mateix, mentre escanyava la filla amb totes dues mans.

Tant en Harry com en Bob Ogden van cridar «Deixi-la!» alhora, i en Bob Ogden va aixecar la vareta i va exclamar: «Laxem!». El senyor Gaunt va sortir projectat enrere, va picar contra una cadira i va caure d’esquena a terra. Amb un udol de ràbia, en Morfí es va aixecar de la butaca d’un salt i va envestir en Bob Ogden brandant el seu punyal i llançant maleficis amb la vareta a tort i a dret.

En Bob Ogden va sortir cames ajudeu-me. En Dumbledore va indicar a en Harry que l’havien de seguir. En Harry, amb els xiscles de la Mèrope ressonant-li a les orelles, es va afanyar a obeir-lo.

En Bob Ogden va enfilar corriol amunt com un llamp i va sortir rabent al camí principal, on va topar amb un llustrós cavall bai cavalcat per un noi jove de cabells negres molt ben plantat. Tant ell com la noia agraciada que anava al seu costat, dalt d’un cavall gris, van posar-se a riure de veure en Bob Ogden, que va sortir rebotat del flanc del cavall i va continuar corrents camí enllà, empolsinat de cap a peus i amb els faldons de la levita voleiant-li.

—Em sembla que amb això en tindrem prou, Harry —va dir en Dumbledore. Va agafar en Harry pel colze i el va estirar. Al cap d’un moment, tots dos planaven, lleugers com una ploma, enmig de la foscor, i poc després aterraven novament, drets, al despatx ja en penombra d’en Dumbledore.

—Què li va passar, a la noia de la casa, aquella que es deia Mèrope o no sé com? —va demanar en Harry, mentre en Dumbledore encenia uns quants llums amb un cop de vareta.

—Res greu —va dir en Dumbledore mentre es tornava a asseure darrere la taula del despatx i convidava en Harry també a seure—. En Bob Ogden va aparetre a la Conselleria i va tornar amb reforços al cap d’un quart d’hora. En Morfí i el seu pare van oferir resistència, però els van reduir, els van fer sortir de la casa i van acabar sent condemnats pel Wizengamot. En Morfí, que ja tenia antecedents d’agressions a muggles, va ser sentenciat a tres anys a Azkaban. A en Morvosc, que havia ferit uns quants funcionaris de la Conselleria a part d’en Bob Ogden, li van caure sis mesos.

—En Morvosc? —va repetir en Harry, amb perplexitat.

—Ni més ni menys —va dir en Dumbledore, amb un somriure aprovador—. M’alegra veure que lligues caps.

—Aquell home gran era…?

—L’avi d’en Voldemort, sí senyor —va dir en Dumbledore—. En Morvosc; el seu fill, en Morfí, i la seva filla, la Mèrope, eren els últims Gaunt, una família molt antiga de bruixots caracteritzada per una propensió al desequilibri i a la violència que es va desenvolupar al llarg de les generacions a causa del seu costum de casar-se entre cosins. Entre la falta de seny i l’amor al luxe, la fortuna de la família es va fondre unes quantes generacions abans que en Morvosc nasqués. Com has vist, vivia en la misèria, però tenia molt mal geni, una arrogància i un orgull fora mida i un parell de relíquies familiars que venerava tant com el fill, i bastant més que la filla.

—La Mèrope, doncs, era… —va dir en Harry, inclinant-se endavant a la cadira i clavant els ulls en en Dumbledore—. Segons això, la Mèrope era… la mare d’en Voldemort, professor?

—Exacte —va dir en Dumbledore—. I resulta que també hem tingut una visió fugaç del pare d’en Voldemort. T’hi has fixat?

—El muggle que en Morfí va agredir? L’home del cavall?

—Molt bé! —va dir en Dumbledore, il·luminant-se-li la cara—. Sí senyor, aquell era en Tod Rodlel pare, el muggle ben plantat que passava a cavall per davant de la casa dels Gaunt i per qui la Mèrope Gaunt sentia una exaltada passió secreta.

—I es van acabar casant? —va dir en Harry, incrèdul, incapaç d’imaginar-se juntes dues persones tan poc fetes l’una per a l’altra.

—Em sembla que no tens en compte —va dir en Dumbledore— que la Mèrope era bruixa. No crec que arribés a desenvolupar gaire els seus poders màgics mentre va estar sota la tirania del seu pare. Quan van haver tancat en Morvosc i en Morfí a Azkaban, però, i ella va gaudir de llibertat per primera vegada a la vida, segur que aleshores va poder posar en pràctica les seves facultats per deixar enrere la vida infeliç que havia viscut durant divuit anys.

»No se t’acut de quina manera la Mèrope devia fer oblidar a en Tod Rodlel la seva xicota muggle i que s’enamorés d’ella?

—Per mitjà del malefici imperatiu —va insinuar en Harry—, o d’algun elixir d’amor…

—Exacte. Personalment, m’inclino a pensar que va servir-se d’algun elixir d’amor. M’imagino que devia semblar-li més romàntic; i no crec que li costés gaire, algun dia de calor en què en Rodlel passés sol, convence’l perquè es prengués un got d’aigua. Sigui com sigui, el fet és que, pocs mesos després de l’escena que acabem de presenciar, al poble de Laforqueta hi va haver un daltabaix. Imagina’t com en devia anar de ple, quan es va saber que el fill del senyor de la vall havia fugit amb la Mèrope, la filla d’un mort de gana.

»Però la commoció que hi va haver al poble no va ser res comparada amb la que va patir en Morvosc. Va sortir d’Azkaban comptant que trobaria la filla a casa esperant tota submisa el seu retorn amb un plat calent a taula, i en lloc d’això va trobar-hi un dit de pols i una nota de comiat en què la filla li explicava el que havia fet.

»Pel que he pogut esbrinar, a partir d’aquell dia no va esmentar mai més ni el nom de la filla ni que n’hagués tingut mai cap. Pot ser que la commoció que li va causar la seva fugida accelerés la seva mort; però també pot ser que es morís senzillament perquè no havia après mai a cuidar-se sol. Azkaban havia deixat en Morvosc molt afeblit, i es va morir abans que en Morfí tornés a casa.

—I la Mèrope? Es va morir, oi? Oi que en Voldemort es va criar en un orfenat?

—Efectivament —va dir en Dumbledore—. Aquí ens veiem obligats a elucubrar, però no és gaire difícil deduir què devia passar. Resulta que, pocs mesos després del seu casament clandestí, en Tod Rodlel es va tornar a presentar a la casa pairal de Laforqueta sense la seva dona. Per tot el veïnat va córrer la brama que ell explicava a tothom que li havien «embenat els ulls» i l’havien «ensibornat». M’imagino que devia voler dir que havia estat sota l’influx d’un encanteri que de cop havia deixat d’obrar, però que no es va atrevir a fer servir aquestes paraules concretes perquè no el prenguessin per boig. Quan es van assabentar d’això que explicava, però, la gent del poble es van imaginar que la Mèrope havia enganyat en Tod Rodlel fent-li creure que esperava un fill seu, i que ell s’hi havia casat per aquest motiu.

—Però sí que el va tenir, un fill seu.

—Sí, però al cap d’un any d’haver-se casat. En Tod Rodlel la va deixar quan encara estava embarassada.

—Què devia anar malament? —va voler saber en Harry—. Per què l’elixir d’amor devia deixar de fer efecte?

—Tornem a entrar en el terreny de les suposicions —va dir en Dumbledore—, però jo diria que la Mèrope, com que estava profundament enamorada del seu marit, no es va veure amb cor de continuar tenint-lo subjugat per mitjans màgics. Jo crec que va decidir deixar de donar-li l’elixir. Potser, ofuscada com estava, s’havia convençut a si mateixa que ell s’havia acabat enamorant també d’ella. O potser es va pensar que ell es quedaria pel fill. Tant si va pensar una cosa com l’altra, es va equivocar. Ell la va deixar, no la va tornar a veure mai més i no es va preocupar mai per descobrir què se n’havia fet del fill.

A fora ja era negra nit, i semblava que els llums del despatx d’en Dumbledore resplendissin més.

—Per avui em sembla que ja n’hi ha prou, Harry —va dir en Dumbledore després d’un moment de silenci.

—Com vostè digui —va dir en Harry.

Es va aixecar, però no va fer acció d’anar-se’n.

—Professor… És important saber tot això del passat d’en Voldemort?

—Sí, crec que ho és molt —va dir en Dumbledore.

—I… té relació amb la profecia?

—N’hi té molta.

—D’acord —va dir en Harry, una mica confós, però també una mica més tranquil.

Va tombar-se per anar-se’n, però de cop li va venir al cap una altra pregunta i es va tornar a tombar.

—Professor, puc explicar a en Ron i a l’Hermione tot això que m’acaba de dir?

En Dumbledore se’l va quedar mirant un moment i va dir:

—Sí; trobo que el senyor Weasley i la senyoreta Granger han demostrat ser dignes de tota confiança. De totes maneres, Harry, et prego que els demanis que no repeteixin res de tot això a ningú. No estaria bé que s’escampés tot el que sé, o sospito, dels secrets de Lord Voldemort.

—No pateixi; ja m’encarregaré que no ho sàpiga ningú a part d’en Ron i l’Hermione. Bona nit.

Va tombar-se una altra vegada, i quan ja era quasi a la porta el va veure. A sobre d’una de les tauletes de potes primes destinades a tots aquells delicats aparells de plata, hi havia un anell d’or molt lleig que tenia encastada una gran pedra negra esberlada.

—Professor —va dir en Harry, sense apartar-ne els ulls—, aquest anell…

—Digues —va dir en Dumbledore.

—Oi que és el que portava la nit que vam anar a veure el professor Llagot?

—Just —va confirmar-li en Dumbledore.

—Però que no és el mateix anell que en Morvosc Gaunt va ensenyar a en Bob Ogden?

En Dumbledore va assentir amb el cap.

—Sí senyor, el mateix.

—Però com pot ser…? L’ha tingut des de sempre, vostè?

—No; el vaig comprar no fa gaire —va dir en Dumbledore—. El tinc des de pocs dies abans que et vingués a buscar a casa dels teus tiets, de fet.

—Que deu ser més o menys quan es va fer mal a la mà, oi?

—Sí, Harry, més o menys.

En Harry va vacil·lar. En Dumbledore somreia.

—Professor, com li va…?

—És tard, Harry! Ja t’ho explicaré una altra estona. Bona nit.

—Bona nit, professor.