18. Sorpreses d’aniversari

L’endemà, en Harry va revelar a en Ron i a l’Hermione la missió que en Dumbledore li havia encomanat, però per separat, perquè l’Hermione continuava negant-se a estar en companyia d’en Ron més que el temps necessari per adreçar-li una mirada de menyspreu.

En Ron va opinar que segurament en Harry no tindria cap mena d’entrebanc amb el professor Llagot.

—Et té en un pedestal —va dir mentre esmorzaven, gesticulant amb una forquilla carregada d’ou ferrat—. No et negarà res, home; si ets el seu campió de Pocions… Queda’t aquesta tarda a l’aula després de classe i demana-l’hi.

L’Hermione, en canvi, ho veia més pelut.

—Segur que està decidit a ocultar com sigui el que va passar, si en Dumbledore no l’hi ha pogut arrencar —va dir en veu baixa mentre eren tots dos al pati nevat i desert a l’hora de l’esbarjo—. Horricreus… Horricreus… No n’havia sentit parlar mai…

—No?

En Harry es va sentir decebut; havia tingut l’esperança que l’Hermione seria capaç de donar-li alguna pista sobre el que eren els horricreus.

—Deuen correspondre a un nivell de màgia negra superior, perquè si no no s’explica que en Voldemort volgués saber-ne coses. Crec que serà difícil obtenir-ne informació, Harry; hauràs d’anar amb molt de compte amb la manera com ho planteges al professor Llagot, preparar-te alguna estratègia…

—En Ron opina que m’hauria de quedar a l’aula aquesta tarda després de Pocions…

—Ah; si en Bombonet pensa això, fes-ho —va dir l’Hermione, sulfurant-se de cop—. Quan s’ha equivocat, en Bombonet, en els seus judicis?

—Hermione, no podries…?

—No! —va exclamar amb irritació, i se’n va anar d’una revolada, deixant en Harry sol i amb neu fins als turmells.

Últimament les classes de Pocions eren força desagradables de passar, perquè en Harry, en Ron i l’Hermione havien de compartir taula. Aquell dia, l’Hermione va moure la marmita de lloc per poder ser a prop de l’Ernie, i es va desinteressar del tot d’en Harry i d’en Ron.

—Què li has fet? —va dir en Ron en veu baixa a en Harry, mirant el perfil altiu de l’Hermione.

Abans que en Harry li pogués respondre, però, el professor Llagot va reclamar silenci des de la part anterior de l’aula.

—Calleu, sisplau; calleu! Vinga, afanyeu-vos, que avui tenim molta feina per fer. Qui me la sap enunciar, la tercera llei de Golpalott? La senyoreta Granger, evidentment!…

L’Hermione va recitar de pressa:

—La tercera llei de Golpalott diu que l’antídot per a una combinació de verins ha de ser equivalent a la suma dels antídots de cada un dels components per separat.

—Exacte! —va exclamar satisfet el professor Llagot—. Deu punts per a Gryffindor! Doncs bé, si acceptem la tercera Llei de Golpalott com a certa…

En Harry va haver d’acceptar la paraula del professor Llagot conforme la tercera llei de Golpalott era certa, perquè no n’havia entès res. Igualment, no va semblar que ningú a banda de l’Hermione seguís el que el professor Llagot va dir a continuació:

—… cosa que comporta, naturalment, que, presumint que hàgim aconseguit identificar correctament els ingredients de la poció per mitjà del sortilegi revelador d’Escarpí, el nostre objectiu principal no és la tasca relativament senzilla de triar els antídots corresponents a aquests ingredients i prou, sinó de trobar aquell excipient que, per mitjà d’un procés gairebé alquímic, transformarà aquests elements heterogenis…

En Ron seia al costat d’en Harry amb la boca entreoberta, fent gargots al seu nou llibre d’Elaboració de pocions sense adonar-se’n. En Ron no es recordava mai que ja no podia comptar amb l’Hermione perquè li tragués les castanyes del foc cada vegada que no entenia el que es deia a classe.

—… de manera que ara —va acabar el professor Llagot— cada un agafarà un d’aquests flascons que tinc aquí a la taula. Haureu de crear un antídot per al verí que conté abans que s’acabi la classe. Que us vagi bé, i no us descuideu de posar-vos els guants protectors!

L’Hermione ja s’havia aixecat del tamboret per acostar-se a la taula del professor Llagot abans que cap dels altres companys hagués entès que era hora de posar-se a treballar, i quan en Harry, en Ron i l’Ernie van tornar a la taula ella ja havia abocat el contingut del seu flascó a la marmita i encenia el foc.

—Llàstima que en això el príncep no et pugui ajudar gaire, Harry —va dir l’Hermione en to alegre, redreçant-se al seient—. Aquesta vegada s’han d’entendre els principis que hi intervenen. Aquí no hi val fer trampes ni tirar pel dret!

Empipat, en Harry va destapar el verí que havia agafat del despatx del professor Llagot, que tenia un color rosa llampant, el va abocar a la marmita i va encendre el foc. No tenia ni idea del que havia de fer a continuació. Va mirar de reüll en Ron, que semblava un estaquirot, acostumat com estava fins aleshores a copiar tot el que feia en Harry.

—Segur que el príncep no té cap orientació? —va mussitar en Ron a en Harry.

En Harry va agafar el seu fidel exemplar d’Elaboració de pocions i va obrir-lo pel capítol d’antídots. Hi sortia la tercera llei de Golpalott, enunciada idènticament a com l’Hermione l’havia recitat, però cap nota aclaridora escrita pel príncep que expliqués què volia dir. Segur que el príncep, com l’Hermione, no havia tingut cap problema per entendre-ho.

—Res —va dir en Harry en to lúgubre.

En aquells moments l’Hermione agitava la vareta amb energia sobre la seva marmita. Per desgràcia, no van poder descobrir la fórmula que utilitzava perquè l’Hermione havia agafat tanta traça a fer sortilegis no verbals que no tenia necessitat de pronunciar-los en veu alta. L’Ernie Macmillan, en canvi, murmurava Specialis revelo! de cara a la marmita, que sonava força convincent, i en Harry i en Ron es van afanyar a imitar-lo.

A en Harry no li va caldre gaire estona per adonar-se que la seva reputació com a millor elaborador de pocions s’ensorrava per moments. El professor Llagot havia donat una ullada carregada d’il·lusió a la seva marmita durant la primera ronda que feia a la masmorra, predisposat a prorrompre en exclamacions admirades com solia fer sempre, però s’havia afanyat a retirar el cap, estossegant, sufocat per l’olor d’ous podrits que desprenia. L’Hermione no hauria pogut fer una expressió més satisfeta; no li perdonava que li hagués passat la mà per la cara a cada classe de Pocions. En aquells moments decantava els ingredients del verí, un cop separats misteriosament, en deu flascons de vidre diferents. Més per evitar aquella visió mortificant que per cap altra cosa, en Harry va posar-se a mirar el llibre del mig príncep i va passar unes quantes pàgines amb una energia innecessària.

I de cop ho va veure, gargotejat al costat d’una llarga llista d’antídots:

Que s’empassin un betzoar.

En Harry es va quedar un moment amb els ulls clavats en aquella frase. Hauria jurat que feia molt temps li havien parlat dels betzoars. No era l’Snape, que n’havia dit alguna cosa a la primera classe que els havia fet de Pocions? «Una pedra que es troba a l’estómac de la cabra i que protegeix de la majoria de verins».

No era una resposta al problema de Golpalott, i, si hagués continuat l’Snape de professor, en Harry no hauria gosat fer-ho, però la situació exigia prendre mesures dràstiques. Va córrer cap a l’armari de material i va posar-s’hi a remenar, enretirant banyes d’unicorn i manats d’herbes seques, fins que va trobar, al fons de tot, una capseta on hi havia escrita a mà la paraula «Betzoars».

Va obrir la capseta en el moment que el professor Llagot deia en veu alta:

—Us queden dos minuts!

A dintre la capseta hi havia un grapat d’objectes marrons bonyeguts, que semblaven més un ronyó assecat que no una pedra. En Harry en va agafar un, va tornar la capseta a l’armari i va córrer una altra vegada cap a la marmita.

—Se us ha acabat el temps! —va exclamar el professor Llagot en to animat—. Vinga, aviam què heu fet! Què, Blaise, quina sorpresa em tens reservada?

Tranquil·lament, el professor Llagot va anar fent el volt per tota l’aula, examinant els diferents antídots. Ningú havia enllestit la feina, tot i que l’Hermione encara pretenia afegir algun ingredient més a la seva ampolleta abans que el professor Llagot arribés. En Ron havia acabat claudicant, i es limitava a evitar respirar els vapors pútrids que sortien de la seva marmita. En Harry esperava, estrenyent el betzoar amb la mà suada.

El professor Llagot va arribar per fi a la seva taula. Va ensumar la poció de l’Ernie i va passar a la d’en Ron amb una ganyota a la cara. A la marmita d’en Ron quasi ni s’hi va abocar; va recular a l’acte, fent cara de fàstic.

—I tu, Harry —va dir—, amb què em sorprendràs avui?

En Harry va allargar la mà, amb el betzoar a la palma.

El professor Llagot va quedar-s’ho mirant deu segons de rellotge. En Harry va tenir por, per un moment, que comencés a clavar-li crits. De cop, però, el professor Llagot va tirar el cap enrere i va esclatar a riure.

—Quina barra que tens, nano! —va exclamar, agafant el betzoar i sostenint-lo enlaire perquè tota la classe el pogués veure—. Noi, ets com la teva mare… Però no et puc dir que no tinguis raó; un betzoar obraria com un antídot amb cada una d’aquestes pocions!

L’Hermione, que tenia la cara amarada de suor i sutge a la punta del nas, va quedar blanca. El seu antídot inacabat, que incloïa cinquanta-dos ingredients, entre els quals un floc dels seus cabells, feia xup-xup darrere el professor Llagot, que només tenia ulls per a en Harry.

—I se t’ha acudit a tu solet, això del betzoar, oi, Harry? —li va demanar l’Hermione estrenyent les dents.

—Aquest és el temperament que ha de tenir un autèntic elaborador de pocions! —va dir el professor Llagot amb entusiasme, abans que en Harry pogués respondre—. És igual que la seva mare, que tenia una aptitud innata per fer pocions; segur que ho ha heretat de la Lily. Sí senyor, Harry, sí senyor: si tens un betzoar a mà, fas el fet segur… Tot i que, com que no van bé per a tot, i són molt rars, val la pena saber barrejar antídots…

L’única persona de l’aula que feia més cara de disgust que l’Hermione era en Malfoy, que, com en Harry va tenir la satisfacció de veure, s’havia tirat a sobre un líquid que semblava una vomitada de gat. Abans que ni l’un ni l’altre poguessin exterioritzar la ràbia que sentien pel fet que en Harry hagués avantatjat tota la classe sense fer brot, però, va sonar la campana.

—Vinga, a recollir! —va dir el professor Llagot—. I deu punts extra per a Gryffindor gràcies a les penques d’en Harry!

I, encara amb una rialla a la boca, va tornar-se’n a la seva taula, a la part anterior de la masmorra.

En Harry va quedar-se romancejant, dedicant una estona exagerada a fer la motxilla. Ni en Ron ni l’Hermione van desitjar-li sort quan van sortir; tant l’un com l’altre feien cara d’estar molestos. Al final només van quedar a l’aula en Harry i el professor Llagot.

—Va, afanya’t, Harry, que arribaràs tard a la pròxima classe —li va dir el professor Llagot amb simpatia mentre tancava la seva cartera de pell de drac amb tancadors d’or.

—Professor —va dir en Harry, veient-se a si mateix terriblement igual que en Voldemort—, li volia demanar una cosa.

—Doncs demana, nano, demana…

—M’agradaria que em digués què sap sobre… horricreus.

El professor Llagot va quedar glaçat. Va semblar que l’oval arrodonit de la cara li quedava xuclat de cop. Es va llepar els llavis i va dir, amb veu enrogallada:

—Què has dit?

—Li demanava si sap res sobre horricreus, professor. És que…

—En Dumbledore t’ha dit que m’ho demanis, oi? —va mussitar el professor Llagot.

La veu li havia canviat completament. Ja no era afable, sinó alterada i esporuguida. Va buscar dintre la butxaca de pit i en va treure un mocador per eixugar-se la suor que li humitejava el front.

—En Dumbledore t’ha ensenyat aquell record, oi? —va dir el professor Llagot—. Sí o no?

—Sí —va dir en Harry, decidint sobre la marxa que valia més que no mentís.

—Sí, és clar —va dir el professor Llagot amb un fil de veu, eixugant-se encara la cara blanca—. És clar… Si has vist aquell record, doncs, Harry, segur que saps que no sé res… res —va repetir, amb èmfasi— sobre horricreus.

Va agafar la cartera de pell de drac, va tornar-se a ficar el mocador a la butxaca i es va encaminar cap a la porta de la masmorra.

—Professor —va dir en Harry amb vehemència—, és que hauria jurat que en aquell record hi havia alguna cosa més…

—De debò? —va dir el professor Llagot—. Doncs t’equivoques, ves per on; t’equivoques!

Va dir l’última paraula cridant; i, abans que en Harry tingués temps de dir res més, va sortir de la masmorra donant un cop de porta.

Ni en Ron ni l’Hermione el van compadir gaire quan els va explicar la conversa fallida que acabava de tenir. L’Hermione continuava estant sulfurada per la manera com en Harry havia sortit triomfant sense haver fet la feina tal com s’havia de fer. I en Ron, per la seva banda, estava dolgut amb en Harry perquè no li hagués proporcionat un betzoar també a ell.

—Hauria cantat molt, que ho haguéssim fet tots dos! —va dir en Harry amb disgust—. Pensa que l’havia de tenir content, abans de demanar-li per en Voldemort, home! Et vols calmar, sisplau? —va afegir, exasperat, quan va veure que en Ron feia una ganyota de sentir aquell nom.

Empipat per aquell fracàs i per la mala disposició d’en Ron i l’Hermione, en Harry va passar els dies següents rumiant què podia fer ara amb el professor Llagot. Va decidir que, de moment, deixaria que el professor s’imaginés que ja no pensava en els horricreus; segur que era preferible que es confiés abans de tornar a l’atac.

Veient que en Harry no el tornava a interrogar, el professor Llagot va tornar a dispensar-li el tracte afable de sempre, i va semblar que hagués relegat l’assumpte a l’oblit. En Harry esperava que el convidés a una de les seves festetes nocturnes, decidit a acceptar si es donava el cas encara que hagués de canviar l’horari de l’entrenament de quidditch, però per desgràcia la invitació no va arribar. En Harry va demanar-ho a l’Hermione i a la Ginny, però cap de les dues havia rebut cap invitació, ni tampoc ningú altre que elles sabessin. En Harry no va poder evitar pensar que potser el professor Llagot no era tan desmemoriat com semblava, i que no estava disposat a donar cap oportunitat a en Harry perquè l’interrogués.

D’altra banda, la biblioteca de Hogwarts va donar a l’Hermione una decepció per primera vegada. Això la va afectar tant que fins i tot li va fugir del cap que estava enfadada amb en Harry per la trampa que havia fet amb el betzoar.

—No he trobat ni una sola explicació sobre el que fan els horricreus! —li va dir—. Ni una! M’he mirat tota la secció d’accés restringit, i ni tan sols als llibres més horripilants, on t’expliquen com es preparen les pocions més esgarrifoses, no hi surt res! L’única cosa que he trobat és això, a la introducció de Les més males arts; escolta: «… de l’horricreu, la més malèfica de les invencions màgiques, no en parlarem ni en donarem referències…». Per què l’esmenten, doncs? —va dir amb irritació, tancant de cop el llibre, que va deixar anar un gemec lúgubre—. Va, calla —va exclamar, i se’l va tornar a ficar a la motxilla.

Amb l’arribada del febrer es va començar a fondre la neu dels voltants de l’escola i el temps va passar a ser fred i terriblement humit. Sobre el castell no paraven de passar grans nuvolades baixes de color gris i porpra, i la pluja, gèlida i persistent, va deixar els prats enfangats i relliscosos. De resultes d’això, la primera classe d’aparetratge dels alumnes de sisè, que estava programada per a un dissabte al matí per no coincidir amb l’horari lectiu, es va fer al Gran Saló i no a fora.

Quan en Harry i l’Hermione van arribar al saló (en Ron hi havia baixat amb la Lavender) es van trobar que les taules no hi eren. La pluja batia contra els finestrals, i el sostre encantat planava ombrívol sobre tots ells, que es van congregar davant de les professores McGonagall i Coliflor i els professors Snape i Flitwick —els caps de residència— i un bruixot menut que en Harry va suposar que devia ser l’instructor d’aparetratge de la Conselleria. Estava com destenyit, amb pestanyes de color d’ala de mosca, cabells de color de gos com fuig i aire esquiu, com si una simple ràfega de vent se’l pogués emportar. En Harry va pensar que potser tantes aparicions i desaparicions li havien anat robant matèria, o que aquella seva complexió escardalenca era ideal per a qualsevol persona amb pretensions de fer-se fonedissa.

—Bon dia —va dir el bruixot de la Conselleria quan tots els alumnes van haver arribat i els caps de residència van haver reclamat silenci—. Em dic Guil Esmuny, i durant les pròximes dotze setmanes seré l’instructor d’aparetratge que la Conselleria ha posat a la vostra disposició. Compto que, en aquest lapse, hauré tingut temps de preparar-vos per a l’examen d’aparetratge que se us farà…

—Malfoy, faci el favor de callar i d’estar atent! —va bramar la professora McGonagall.

Tothom es va girar. A en Malfoy li havien pujat els colors a la cara, i es va separar d’en Crabbe, amb qui es veu que discutia en veu baixa, amb cara de disgust. En Harry va mirar furtivament l’Snape, que també feia cara de contrariat, però en Harry es va imaginar que ho estava pel fet que la professora McGonagall hagués renyat un alumne de la seva residència, i no per la mala educació d’en Malfoy.

—… i segur que aleshores estareu en condicions de passar-lo —va continuar el senyor Esmuny, com si no hi hagués hagut cap interrupció—. Com segur que sabeu, no s’acostuma a poder aparetre o desaparetre dintre del recinte de Hogwarts. El director, però, ha suspès aquest encantament, exclusivament aquí al Gran Saló, durant una hora, perquè pugueu practicar. Us faig avinent, doncs, que no podreu aparetre fora de les parets d’aquest saló, i per tant us desaconsello que ho proveu.

»I ara m’agradaria que us disposéssiu de tal manera que davant de cada un de vosaltres quedi lliure un espai d’un parell de metres.

Tots es van afanyar a separar-se els uns dels altres amb topades i empentes, fent enrenou i donant-se ordres entre ells d’apartar-se del davant. Els caps de residència anaven amunt i avall entre els alumnes, fent-los posar bé i posant fi a les discussions.

—Harry, on vas? —li va demanar l’Hermione.

Però en Harry no li va respondre; es va esquitllar entre la massa d’alumnes, va passar pel costat d’on el professor Flitwick s’escarrassava entre xisclets a col·locar ordenadament uns quants alumnes de Ravenclaw, tots els quals volien ser davant de tot, i pel costat de la professora Coliflor, que insistia als alumnes de Hufflepuff perquè s’arrengleressin, i, esquivant l’Ernie Macmillan, va aconseguir situar-se al fons de tot, darrere mateix d’en Malfoy, que havia aprofitat el desori general per continuar discutint amb en Crabbe, que estava a un parell de metres d’ell amb cara d’emprenyat.

—No sé dir-te quant temps més caldrà, entesos? —li va engegar en Malfoy, sense adonar-se que tenia en Harry darrere—. La cosa és més laboriosa del que em pensava.

En Crabbe va obrir la boca per parlar, però va semblar que en Malfoy li endevinés el que volia dir.

—Escolta: ni tu ni en Goyle no n’heu de fer res, d’això que faig; vosaltres limiteu-vos a obeir-me i fer guàrdia!

—Jo explicaria als meus amics el que faig, si volgués que em fessin de sentinelles —va dir en Harry, prou alt perquè el sentís en Malfoy però ningú més.

En Malfoy es va girar en rodó, acostant la mà a la vareta, però en aquell mateix instant els quatre caps de residència van cridar «Calleu!» i tot va tornar a quedar en silenci. En Malfoy va tornar-se a girar per quedar de cara.

—Gràcies —va dir el senyor Esmuny—. Vinga, som-hi…

Va agitar la vareta. A l’acte, a terra, davant de cada alumne, va aparèixer un cèrcol de fusta antic.

—Les coses més importants que convé tenir presents a l’hora d’aparetre són les tres «des»! —va dir el senyar Esmuny—. Destinació, determinació i deliberació!

»Primer pas: concentreu el pensament en la destinació triada —va dir el senyor Esmuny—, que en aquest cas serà l’interior del cèrcol. Concentreu-vos en la destinació, sisplau.

Tothom va posar-se a donar llambregades a banda i banda per veure si els altres miraven el cèrcol fixament, i tot seguit es van afanyar a fer el que se’ls deia. En Harry va quedar-se contemplant l’espai circular de terra empolainat que delimitava el seu cèrcol i va fer un esforç per no pensar en res més; però va resultar-li impossible, perquè no podia deixar de donar voltes a què devia fer en Malfoy que l’obligués a tenir sentinelles.

—Segon pas —va dir el senyor Esmuny—: estimuleu la vostra determinació d’ocupar l’espai observat! Feu que l’anhel us flueixi del cervell i us penetri a totes les partícules del cos!

En Harry va mirar furtivament al seu voltant. Una mica cap a l’esquerra, l’Ernie Macmillan contemplava el seu cèrcol amb tanta intensitat que la cara se li havia tornat vermella; semblava que estigués a punt de pondre un ou gros com una bomba de quidditch. Es va aguantar el riure i es va afanyar a tornar a fixar la vista en el seu cèrcol.

—Tercer pas —va dir alt el senyor Esmuny—, que no l’heu de fer fins que jo no us ho digui: gireu en rodó, movent-vos amb deliberació, i notareu que caieu en el no-res! Preparats? Un…

En Harry va tornar a donar una llambregada a banda i banda; molts dels seus companys feien cara de visiblement espantats pel fet que se’ls obligués a aparetre tan de cop i volta.

—… dos…

En Harry va intentar tornar a concentrar el pensament en el cèrcol, però havent oblidat per a què servien les tres des.

—… i tres!

En Harry va girar en rodó, va perdre l’equilibri i va estar a punt de caure. No va ser l’únic. De cop, tot el saló es va omplir d’alumnes que feien tentines; en Neville estava estès a terra de panxa enlaire, i l’Ernie Macmillan havia fet un salt acrobàtic cap a l’interior del seu cèrcol que el va deixar meravellat fins que va descobrir que en Dean Thomas es partia de riure a costa seva.

—No patiu, no patiu —va dir sense immutar-se el senyor Esmuny, que no semblava que esperés resultats gaire més bons—. Torneu a posar bé els cèrcols, sisplau, i col·loqueu-vos al lloc on éreu…

El segon intent no va ser millor que el primer. El tercer va ser igual de desastrós. No va ser fins al quart que no va passar res especial. Es va sentir un xiscle de dolor terrible, i tothom, en girar el cap, va veure, esgarrifat, que la Susan Bones, de Hufflepuff, tentinejava a l’interior del cèrcol mentre la cama esquerra s’havia quedat a un parell de metres d’on ella havia anat a parar.

Els caps de residència van córrer cap a ella; es va sentir un espetec fort i, d’entre el núvol de fum morat que es va formar, va sorgir la Susan sanglotant, soldada novament amb la cama però amb l’horror pintat a la cara.

—El desmembrament, o separació de parts aleatòries del cos —va dir en Guil Esmuny, impertorbable— té lloc quan el cap no té prou determinació. Heu d’estar tota l’estona concentrats en la destinació triada, i moure-us, sense presses, però amb deliberació; així.

El senyor Esmuny va fer un pas endavant, es va girar en rodó amb elegància estirant els braços i es va esfumar enmig d’un remolí de faldons per tornar a aparèixer al fons del saló.

—Penseu en les tres des —va dir— i torneu-ho a provar… Un… dos… i tres…

Al cap d’una hora, però, el desmembrament de la Susan continuava sent la cosa més interessant que havia passat. El senyor Esmuny, de totes maneres, semblava immune al desànim. Mentre es cordava la capa fins al coll, va dir:

—Ens veurem dissabte que ve. I no ho oblideu: destinació, determinació i deliberació.

Dit això, va fer desaparèixer els cèrcols amb un cop de vareta i va sortir del Gran Saló amb la professora McGonagall. Tot seguit els alumnes van enfilar cap al vestíbul conversant entre ells.

—Com t’ha anat? —va demanar en Ron a en Harry, acostant-se-li—. Em sembla que he notat alguna cosa l’última vegada, com un pessigolleig als peus.

—Deu ser perquè les vambes et van petites, Bombonet —va dir una veu darrere seu, i l’Hermione els va passar pel costat com una exhalació amb una mitja rialla a la boca.

—Jo no he notat res —va dir en Harry, sense fer cas de la interrupció—. Però tant se me’n dóna, la veritat…

—Què vols dir que tant se te’n dóna? Que no t’interessa aprendre a aparetre? —va dir en Ron, amb incredulitat.

—La veritat és que no és una cosa que em tregui la son. M’agrada més volar —va dir en Harry, entregirant-se per veure on era en Malfoy, i accelerant el pas així que van ser al vestíbul—. Escolta, que et podries afanyar? És que hauria de fer una cosa…

Desconcertat, en Ron va tornar cap a la torre de Gryffindor amb una correguda darrere en Harry. Va deturar-los momentàniament en Peeves, que havia deixat tancada i barrada una porta del quart pis i es negava a deixar-hi passar ningú que no s’encengués abans els pantalons, però en Harry i en Ron van girar cua i van agafar una de les dreceres que coneixien. Al cap de cinc minuts travessaven el forat del quadre.

—Em vols explicar què fem, d’una vegada? —va voler saber en Ron, esbufegant una mica.

—A dalt —va dir en Harry, i va travessar la sala comuna i va franquejar el primer la porta que conduïa a l’escala del dormitori dels nois.

Tal com en Harry s’esperava, el dormitori era buit. Va obrir el seu bagul d’una revolada i hi va començar a remenar, mentre en Ron l’observava amb impaciència.

—Harry…

—En Malfoy està fent fer de sentinelles en Crabbe i en Goyle. Fa un moment discutia amb en Crabbe. I vull saber… Ah, aquí està.

L’havia trobat: un pergamí doblegat, aparentment en blanc, que va estendre i va picar amb la punta de la vareta.

—«Prometo solemnement que vull fer una malifeta…» o que en Malfoy la vol fer, almenys.

De cop, el mapa de magatotis va aparèixer al pergamí. Era un pla detallat de cada un dels pisos del castell, on es movien tot de puntets negres amb nom que representaven cada un dels estadants del castell.

—Ajuda’m a trobar en Malfoy —va dir en Harry en to peremptori.

Va deixar el mapa sobre el llit i ell i en Ron s’hi van inclinar, buscant.

—Mi-te’l! —va dir en Ron al cap d’una mica—. És a la sala comuna de Slytherin… amb la Pansy Parkinson i en Zabini i en Crabbe i en Goyle…

En Harry va estudiar el mapa, desenganyat, però va reaccionar quasi a l’acte.

—Doncs a partir d’ara no penso perdre’l de vista —va dir amb decisió—. I així que el vegi amagat en alguna banda amb en Crabbe i en Goyle vigilant a fora, agafaré la capa que fa invisible i aniré a mirar què…

Va callar de cop perquè en Neville havia entrat al dormitori, desprenent una forta olor de roba socarrimada, i començava a remenar dintre el seu bagul buscant uns pantalons nous.

Tot i estar ben decidit a enxampar en Malfoy, en Harry no va tenir gens ni mica de sort durant les dues setmanes següents. Encara que consultava el mapa tan sovint com podia, a vegades anant al lavabo sense necessitat entre classe i classe per donar-hi un cop d’ull, en cap moment va veure que en Malfoy fos a cap lloc sospitós. Sí que va descobrir en Crabbe i en Goyle voltant pel castell tots dos sols més sovint que de costum, a vegades parats en algun corredor desert, però en aquestes ocasions en Malfoy no tan sols no els acompanyava, sinó que a més a més no se’l localitzava enlloc del mapa. Allò era molt misteriós. En Harry es va plantejar la possibilitat que en Malfoy sortís del recinte de l’escola, però no entenia com podia fer-ho amb la gran quantitat de dispositius de seguretat que funcionaven a l’interior del castell. L’única explicació que hi trobava era que en Malfoy li passés per alt enmig de la multitud de puntets negres que apareixien al mapa. Respecte al fet que en Malfoy, en Crabbe i en Goyle anessin aparentment cada un per la seva banda quan fins aleshores sempre havien sigut inseparables, era un fenomen que acostuma a passar a les persones quan es fan grans; en Ron i l’Hermione, reflexionava en Harry amb tristesa, n’eren un exemple vivent.

El febrer va deixar pas al març sense que hi hagués cap canvi atmosfèric excepte que el temps, a més a més de plujós, es va tornar ventós. I la indignació va ser general el dia que va aparèixer un cartell penjat al tauler d’avisos de cada sala comuna fent saber que la següent sortida a Hogsmeade s’havia anul·lat. En Ron estava fora de si.

—Era el dia del meu aniversari! —va dir—. Em feia molta il·lusió!

—No t’hauria de venir tant de nou —va dir en Harry—, i menys després del que li va passar a la Katie.

Encara no havia tornat de Sant Mungo. D’altra banda, el Periòdic Profètic havia continuat informant de noves desaparicions, entre les quals les d’uns quants parents d’alumnes de Hogwarts.

—L’única il·lusió que ara em queda és aquesta bestiesa de l’aparetratge! —va dir en Ron de mal humor—. Quina sorpresa d’aniversari…

Després de tres classes, l’aparetratge continuava resultant una cosa tan difícil com el primer dia, tot i que uns quants alumnes havien aconseguit fer el pas de desmembrar-se. Tothom estava desanimat, i es respirava una mica de ressentiment contra en Guil Esmuny i les seves «tres des», que havien donat peu a uns quants malnoms per a la seva persona, els més suaus dels quals eren Destructor i Deleàtur.

—Per molts anys, Ron —va dir en Harry, quan l’1 de març els van despertar en Seamus i en Dean que sortien fent enrenou per anar a esmorzar—. Té.

I va tirar un paquet al llit d’en Ron, on ja hi havia uns quants regals més, que en Harry es va imaginar que li havien deixat els elfs domèstics a la nit.

—En vida teva —va dir en Ron, encara endormiscat, i va començar a estripar el paper de regal.

En Harry, mentrestant, es va llevar, va anar cap al seu bagul i va començar a remenar-hi buscant el mapa de magatotis, perquè l’amagava cada vegada després de fer-lo servir. Va haver de buidar mig bagul, però al final el va trobar a sota dels mitjons cargolats on encara tenia amagada la seva ampolleta de Felix Felicis, la poció de la sort.

—Aviam —va murmurar, i se’l va emportar cap al llit mentre el picava amb la vareta sense fer soroll tot murmurant «Prometo solemnement que vull fer una malifeta» prou baix perquè en Neville, que en aquells moments passava arran dels peus del seu llit, no el sentís.

—Moltes gràcies, Harry! —va dir en Ron entusiasmat, agitant els guants nous de porter de quidditch que en Harry li havia regalat.

—De res —va dir en Harry, distret, mentre examinava amb deteniment el dormitori de Slytherin buscant en Malfoy—. Ep… Em sembla que no és al seu llit…

En Ron no va respondre; estava massa atrafegat desembolicant regals, deixant anar de tant en tant exclamacions d’alegria.

—Quins regals més bons, aquest any! —va exclamar, ensenyant un voluminós rellotge d’or ple de símbols estranys a tota la vora que tenia unes estrelletes mòbils en lloc de manetes—. Mira què m’han comprat els meus pares! Noi, em sembla que l’any que ve arribaré a la majoria d’edat una altra vegada…

—Que bé… —va murmurar en Harry, donant una llambregada fugaç al rellotge i tornant-se a concentrar tot seguit en el mapa. On era en Malfoy? Tampoc semblava que fos al Gran Saló, a la taula de Slytherin, esmorzant… Ni tampoc amb l’Snape, que era al seu despatx… Ni tampoc a cap lavabo, ni a la infermeria…

—En vols una? —va dir en Ron amb la boca plena, allargant-li una capsa de Marmites de Xocolata.

—No, gràcies —va dir en Harry, aixecant el cap—. En Malfoy ha tornat a desaparèixer!

—No pot haver desaparegut —va dir en Ron, ficant-se a la boca una altra Marmita mentre saltava del llit per vestir-se—. Vinga, va, si no t’afanyes hauràs d’aparetre amb la panxa buida… Potser així és més fàcil, vés a saber…

En Ron es va quedar mirant la capsa de Marmites de Xocolata amb expressió encuriosida, però tot seguit es va arronsar d’espatlles i se’n va cruspir una altra.

En Harry va picar el mapa amb la vareta, va murmurar «Malifeta feta», tot i no ser veritat, i es va començar a vestir sense parar d’espreme’s el cervell. Havia d’haver-hi alguna cosa que expliqués aquelles desaparicions recurrents d’en Malfoy, però no se li acudia què podia ser. La millor manera de descobrir-ho era seguint-lo, però fins i tot amb la capa que fa invisible era una idea impracticable: tenia classes, l’entrenament de quidditch, deures i aparetratge. Si consagrava el dia a seguir en Malfoy per tota l’escola advertirien la seva absència.

—Ja estàs? —va dir a en Ron.

Quan ja es dirigia cap a la porta del dormitori es va adonar que en Ron no s’havia mogut, i que estava arrepenjat en una de les columnes del llit, contemplant la finestra perlejada de gotes de pluja amb una estranya expressió absent.

—Ron! A esmorzar!

—No tinc gana.

En Harry se’l va quedar mirant.

—Però si acabes de dir que…

—Esta bé, ja t’acompanyo —va dir en Ron amb un sospir—, però no menjaré res.

En Harry el va escorcollar amb la mirada.

—Segur que ja t’has menjat mitja capsa de Marmites de Xocolata!

—No, no és això —va dir en Ron, sospirant una altra vegada—. No ho entendries…

—Com vulguis —va dir en Harry, encara intrigat, i es va tombar per obrir la porta.

—Harry! —va exclamar en Ron de cop.

—Què mana?

—No puc més!

—No pots més què? —li va demanar en Harry, que començava a estar intranquil, perquè en Ron estava bastant pàl·lid i semblava que volgués vomitar.

—No puc deixar de pensar en ella! —va dir en Ron amb veu ronca.

En Harry se’l va mirar amb la boca oberta. Era una cosa que no s’esperava, i no li feia gaire il·lusió que les seves temences es confirmessin. Ell i en Ron eren amics, però si començava a dir Lavandeta a la Lavender hauria de plantar-se.

—I per això no has d’esmorzar? —li va demanar en Harry, volent posar una mica de seny a la conversa.

—No sé ni si sap que existeixo —va dir en Ron amb un gest de desesperació.

—És clar que sap que existeixes —va dir en Harry, desconcertat—. Però si no para de tenir-te abraçat!

En Ron va fer uns ulls com unes taronges.

—De qui parles?

—De qui parles tu? —va dir en Harry, dominat cada vegada més per la impressió que la conversa havia perdut tota lògica.

—De la Rosana Vana —va dir en Ron amb tendresa, i va semblar que se li il·luminés tota la cara, com si de cop li hagués tocat de ple un raig de sol.

Van quedar-se mirant una bona estona, fins que al final en Harry va dir:

—És broma, oi? Ho dius de broma.

—Em sembla… Em sembla que me n’he enamorat, Harry —va dir, amb veu escanyada.

—Un moment —va dir en Harry, acostant-se a en Ron per veure-li més bé els ulls vidriosos i la cara blanca—. Aviam; digue-m’ho una altra vegada, però de veritat.

—Me n’he enamorat —va repetir en Ron amb un sospir—. No has vist quins cabells té, tan negres i lluents i fins? I els ulls? I…?

—Com a broma està molt bé —va dir en Harry, perdent la paciència—, però ja n’hi ha prou. Para, sisplau, va.

Va tombar-se per anar-se’n; però, quan ja havia fet dues passes cap a la porta, va notar que li ventaven un cop a l’orella dreta. Es va tornar a girar amb pas vacil·lant, amb temps per veure que en Ron, amb la cara desfigurada de ràbia, tirava el puny enrere per assestar-li un altre cop.

En Harry va reaccionar instintivament; sense adonar-se’n, ja tenia la vareta a la butxaca i una fórmula màgica al pensament: «Levicorpus!».

En Ron va deixar anar un xiscle i va quedar suspès a l’aire de cap per avall, amb l’uniforme penjant-li del cos.

—Es pot saber a què ve això? —va bramar en Harry.

—L’has insultat, Harry! Has dit que era una broma! —va dir cridant en Ron, a qui se li començava a congestionar la cara de la sang que li pujava al cap.

—Quina bestiesa! —va dir en Harry—. Es pot saber quina mosca t’ha…?

I de cop va veure la capsa oberta sobre el llit d’en Ron i el va colpir la certesa del que havia passat amb la força d’un troll quan envesteix.

—D’on les has tret, aquestes Marmites de Xocolata?

—Són un regal d’aniversari! —va exclamar en Ron, giravoltant lentament a l’aire a causa dels esforços que feia per baixar—. Però si te n’he ofert una!

—Segur que has agafat la capsa de terra!

—Perquè devia haver caigut del llit! Fes-me baixar!

—No ha caigut del llit, burro! Que no ho veus? Eren per a mi, però les he tret del bagul quan buscava el mapa. Són les Marmites de Xocolata que em va regalar la Rosana abans de Nadal, i totes estan farcides d’elixir d’amor!

Aparentment, però, en Ron només va arribar a sentir una paraula.

—La Rosana? —va repetir—. Has parlat de la Rosana? Harry, que la coneixes? Me la podries presentar?

En Harry es va quedar mirant en Ron, encara suspès a l’aire però ara amb una expressió tota esperançada, i va haver de fer un esforç per no riure. Per una banda —influït pel zub-zub de l’orella dreta— tenia ganes de fer baixar en Ron i contemplar com s’anava encenent fins que li passés l’efecte de l’elixir; però, per l’altra, no podia oblidar que eren amics i que en Ron no era ell mateix quan l’havia pegat, i que per tant es mereixia un altre cop de puny si permetia que en Ron declarés amor etern a la Rosana Vana.

—Sí, ja te la presentaré —va dir en Harry, barrinant—. Prepara’t que et faig baixar.

Va deixar caure en Ron a terra de cop (encara tenia l’orella força adolorida), però en Ron no es va enfadar, sinó que es va posar dret d’un salt amb un somriure a la boca.

—La trobarem al despatx del professor Llagot —va dir en Harry amb veu segura, franquejant la porta primer.

—Com ho saps que l’hi trobarem? —va voler saber en Ron, neguitós, corrent-li darrere.

—Home, perquè té classes de reforç de Pocions amb ell —va inventar-se en Harry, dient la primera cosa que li va passar pel cap.

—Podria demanar si les podem fer junts… —va aventurar en Ron il·lusionat.

—Bona idea —va dir en Harry.

La Lavender s’esperava al costat del forat del quadre. Era un entrebanc que en Harry no havia previst.

—Arribes tard, Bombonet! —va dir, fent morros—. Tinc un regal d’aniversari…

—Deixa’m estar —va dir en Ron, molest—. En Harry m’ha de presentar la Rosana Vana.

I, sense donar-li més explicacions, va travessar el forat del quadre. En Harry va fer cara de circumstàncies, com demanant disculpes a la Lavender, però li devien riure els ulls, perquè ella encara tenia una expressió més ofesa quan la Senyora Grassa es va tancar de cop amb ells a fora.

En Harry patia una mica per si el professor Llagot era a baix esmorzant, però va obrir-los la porta del despatx al primer truc, guarnit amb una bata verda de seda i un estrenyecaps que hi feia joc i amb ulls ensonyats.

—Bon dia, Harry —va murmurar—. Véns molt d’hora… Normalment dormo fins tard, el dissabte…

—Perdoni que el vingui a molestar, professor —va dir en Harry, en veu tan baixa com va poder, mentre en Ron, de puntetes, procurava mirar per darrere del professor Llagot per abastar el conjunt de l’habitació—, però és que en Ron ha pres un elixir d’amor per equivocació. No li podria preparar un antídot, sisplau? El portaria amb la senyora Pomfrey, però ens està prohibit tenir cap article de Bromes dels Bruixots Bessons i, ja m’entén, començarien les preguntes incòmodes…

—I com és que no li has proporcionat tu algun remei, Harry, sent un elaborador de pocions tan destre com ets? —li va demanar el professor Llagot.

—És que… —va dir en Harry, una mica distret perquè en Ron li clavava un colze a les costelles i l’empenyia per passar més cap a l’interior de l’habitació—. Resulta que no he preparat mai cap antídot per a un elixir d’amor, i he pensat que, quan el tingués a punt, potser en Ron ja hauria comès alguna bestiesa…

Com si fos fet exprés, en Ron va triar aquell moment per dir en to suplicant:

—No la veig, Harry; que la té amagada?

—No estava caducada, la poció? —va voler saber el professor Llagot, ara examinant en Ron amb interès professional—. Com més envelleixen més efecte acostumen a fer, saps?

—Això ho aclareix tot una mica —va dir en Harry esbufegant, perquè havia de forcejar amb en Ron perquè no se li tirés a sobre—. És el seu aniversari, professor —va afegir en to suplicant.

—D’acord, d’acord, passeu, doncs —va dir el professor Llagot, entendrit—. A la bossa hi tinc tot el que fa falta; no és un antídot gaire difícil…

En Ron va travessar el llindar i va irrompre al despatx enxubat i enfarfegat del professor Llagot, es va entrebancar amb un escambell de borles, va recuperar l’equilibri aferrant-se al coll d’en Harry i va murmurar:

—Ella no ho deu haver vist, això, oi?

—Encara no ha arribat —va dir en Harry mentre mirava com el professor Llagot obria el seu maletí de pocions i tirava un pessic d’aquí i un pessic d’allà dintre d’una ampolleta de vidre.

—Millor —va dir en Ron amb veu exaltada—. Com estic?

—Molt atractiu —va dir el professor Llagot afablement mentre allargava a en Ron un got amb un líquid transparent—. Té, pren-te això; és un tònic per als nervis; així estaràs tranquil quan arribi, saps?

—Genial —va dir en Ron, ansiós, i es va empassar l’antídot àvidament.

En Harry i el professor Llagot se’l van quedar observant. En Ron va estar un moment somrient-los, però el somriure li va anar fugint de mica en mica i se li va transformar en una ganyota d’horror indescriptible.

—Ja torna a estar com abans, pel que veig —va dir en Harry amb una mitja rialla. El professor Llagot va riure per sota el nas—. Moltes gràcies, professor.

—De res, nano, de res —va dir el professor Llagot mentre en Ron es deixava caure en una butaca de la vora, ensorrat—. Ara el que necessita és algun reconstituent —va continuar el professor Llagot mentre remenava en una taula plena de begudes—. Tinc batut de bescuit, tinc vi, i em queda una ampolla d’aiguamel madurat en roure… Sí, ves; l’hauria hagut de regalar a en Dumbledore per Nadal, però… —Va arronsar les espatlles—. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n sent! Vinga, l’obrirem ara per celebrar l’aniversari del senyor Weasley! No hi ha res millor que un bon licor per matar el dolor d’un desengany amorós…

Va tornar a fer una rialleta, i en Harry el va imitar. Era la primera vegada que estava quasi a soles amb el professor Llagot després del seu intent fracassat d’arrencar-li la veritat d’aquell record. Si aconseguia que el professor Llagot continués de tan bon humor… Si prenien prou quantitat d’aquell aiguamel madurat en roure, potser…

—Teniu —va dir el professor Llagot, allargant una copa d’aiguamel a en Harry i una altra a en Ron abans d’alçar la seva—. Res, doncs per molts anys, Ralph…

—Ron —va dir en Harry amb un xiuxiueig.

Però en Ron, que no semblava haver sentit la felicitació, ja s’havia tirat l’aiguamel coll avall.

Hi va haver un instant, breu com un sospir, en què en Harry es va adonar que alguna cosa no anava a l’hora, mentre que el professor Llagot no se n’apercebia.

—Això; que per molts anys…

—Ron!!!

En Ron havia deixat caure la copa a terra; va procurar aixecar-se de la butaca, però es va desplomar i va començar a bracejar i espeternegar incontrolablement. Li sortia bromera de la boca, i semblava que els ulls volguessin fugir-li de les òrbites.

—Professor! —va bramar en Harry—. Faci alguna cosa!

Però el professor Llagot semblava haver quedat paralitzat per l’espant. En Ron tenia convulsions i espasmes, i la pell se li havia tornat de color morat.

—Com és? Però si… —va balbucejar el professor Llagot.

En Harry va saltar per sobre d’una tauleta baixa i va córrer cap al maletí de les pocions del professor Llagot, que era obert, i va començar a treure’n pots i bosses mentre l’esgarrifosa ranera d’en Ron omplia l’habitació. De cop la va trobar: la pedra bonyeguda de forma arronyonada que el professor Llagot li havia agafat a classe de Pocions.

Va tornar d’una revolada al costat d’en Ron, va obrir-li la boca i li va tirar el betzoar a dintre. En Ron va tenir un estremiment, va deixar anar un esbufec ronc i el cos li va quedar rígid i immòbil.