8. L’Snape se surt amb la seva

En Harry no podia bellugar ni un múscul. Es va quedar allà estirat, sota la capa que fa invisible, notant com li anava rajant sang del nas, tèbia i molla, cara avall, i sentint les veus i el trepig de passos al passadís. El primer pensament que va tenir va ser que algú devia haver encarregat de donar un cop d’ull als compartiments abans que el tren tornés a arrencar, però no va trigar a caure en el fet que, ni que algú mirés a dintre del compartiment on era, no hi veuria ni hi sentiria res. Desanimat, va pensar que només li quedava l’esperança que algú altre hi entrés i ensopegués amb ell.

En Harry no havia tingut tanta tírria a en Malfoy com en aquells moments, estirat ridículament de panxa enlaire com una tortuga, amb nàusees per culpa de la sang que li queia degotant a la boca oberta. En quin embolic més absurd s’havia ficat… I ara els últims passos començaven a apagar-se; tothom anava desfilant per l’andana fosca enllà; se sentia el rossegall dels baguls i el murmuri fort de les converses.

En Ron i l’Hermione es pensarien que havia baixat del tren sense esperar-los. Quan arribessin a Hogwarts i s’asseguessin al Gran Saló, aixequessin la vista i donessin unes quantes llambregades a banda i banda de la taula de Gryffindor i finalment s’adonessin que no hi era, ell segur que ja seria a mig camí de Londres.

Va intentar emetre algun so, ni que fos un ronc, però no va poder. De cop va recordar que alguns bruixots, com en Dumbledore, podien fer encanteris sense parlar, i va intentar invocar la vareta, que li havia caigut de la mà, repetint mentalment les paraules «appropinquet vareta» una vegada i una altra, però no va passar res.

Va semblar-li sentir la remor dels arbres que envoltaven l’estany, i l’udol distant d’una òliba, però cap senyal de cap escorcoll, ni tan sols (va avergonyir-se una mica d’esperar-ho) cap cor espantat de veus preguntant-se on era en Harry Potter. Va envair-lo la desesperació d’imaginar-se la corrua dels carruatges tirats pels cavalls vesprals sotraguejant en direcció a l’escola i les riallades esmorteïdes sortint del carruatge on devia anar en Malfoy, on explicaria als seus companys de Slytherin com havia derrotat en Harry.

El tren va fer una arrencada brusca i en Harry va rodolar fins a quedar de costat. Ara tenia davant dels ulls el sota polsós dels seients en comptes del sostre. El terra va començar a vibrar i la màquina es va engegar amb un esbufec. El Hogwarts Express se n’anava, i ningú sabia que ell encara era a dalt…

De cop va notar que la capa que fa invisible deixava de cobrir-lo i a sobre seu va sentir una veu que deia:

—Hola, Harry!

Va haver-hi una fogonada de llum vermella i el cos d’en Harry va perdre la rigidesa; va recuperar una mica la dignitat asseient-se a terra, es va afanyar a eixugar-se la sang de la cara ferida amb el dors de la mà i va aixecar la vista per mirar la Nimfadora Tonks, que tenia a la mà la capa que li acabava de treure del damunt.

—Ens hauríem d’afanyar a baixar —va dir, veient que les finestres del tren quedaven enfosquides de vapor i que el tren començava a sortir de l’estació—. Vine, que saltarem.

En Harry va sortir corrents al passadís darrere d’ella. La Nimfadora va obrir la porta del tren i va saltar a l’andana, que va semblar que se n’anava enrere a causa de la velocitat del tren. En Harry la va imitar, va tentinejar una mica en tocar a terra i es va redreçar a temps per veure com el vermell lluent de la locomotora s’allunyava, feia el primer revolt i es perdia de vista.

L’aire fred de la nit va calmar-li les fiblades que li feia el nas. La Nimfadora l’observava, cosa que el va fer sentir-se incòmode i disgustat amb si mateix per haver sigut descobert en aquella situació ridícula. Sense dir res, ella li va tornar la capa que fa invisible.

—Qui ha sigut?

—En Draco Malfoy —va dir en Harry amb rancúnia—. Gràcies per…

—De res —va dir la Nimfadora, sense somriure. Pel que la penombra li permetia distingir, la Nimfadora tenia els mateixos cabells de color d’ala de mosca i el mateix aire ensopit de quan havien coincidit al Cau—. Si t’estàs quiet et curaré el nas.

A en Harry la idea no el va entusiasmar: havia pensat que aniria a veure la senyora Pomfrey, la infermera, de qui es refiava una mica més pel que feia a sortilegis guaridors, però va pensar que era mala educació dir-ho i es va quedar immòbil i amb els ulls tancats.

—Episkey —va dir la Nimfadora.

En Harry es va notar el nas molt calent, i de cop molt fred. Va aixecar una mà i se’l va tocar amb cautela. Semblava curat.

—Moltes gràcies!

—Valdrà més que et tornis a posar la capa que fa invisible per anar fins a l’escola —va dir la Nimfadora, encara sense somriure. En el moment que en Harry es cobria amb la capa, la Nimfadora va agitar la vareta i en va sorgir un descomunal ésser de quatre potes que es va perdre en la foscor.

—Que era un patronus? —li va demanar en Harry, que havia vist que en Dumbledore enviava missatges d’aquesta manera.

—Sí; així passo avís al castell que t’he trobat, perquè no pateixin. Vinga, valdrà més que no ens entretinguem.

Van enfilar el camí que portava a l’escola.

—Com és que m’has trobat?

—M’he adonat que no havies baixat del tren, i, com que sabia que tenies la capa, he pensat que et devies haver amagat per alguna cosa. I quan he vist les persianes d’aquest compartiment abaixades he decidit entrar a donar-hi un cop d’ull.

—Què hi fas, tu, aquí, ben mirat? —va voler saber en Harry.

—Estic destinada a Hogsmeade, per donar protecció extra a l’escola.

—Hi estàs destinada tu i prou, o…?

—No, també hi ha en Proudfoot, en Savage i en Dawlish.

—En Dawlish, aquell auror que en Dumbledore va atacar l’any passat?

—Ni més ni menys.

Van anar pujant pel camí fosc i desert, seguint les roderes recents que hi havien deixat els carruatges. En Harry va mirar la Nimfadora de reüll des de sota la capa. L’any passat era tafanera (fins al punt de fer-se una mica carregosa algunes estones), reia per qualsevol cosa i no parava de fer bromes. Ara, en canvi, se la veia més gran, i molt més seriosa i resoluda. Devia ser conseqüència del que havia passat a la Conselleria? Va pensar, incòmode, que l’Hermione li hauria aconsellat que digués a la Nimfadora algunes paraules de consol per la mort d’en Sírius, com ara que ella no n’havia tingut cap culpa, però no s’hi va veure amb cor. No la culpava de cap manera de la seva mort; n’era tan culpable com qualsevol altre de la colla (i molt menys que ell mateix), però s’estimava més no haver de parlar d’en Sírius si ho podia evitar. Van continuar caminant en silenci, doncs, sota la fredor de la nit, amb el ròssec de la llarga capa de la Nimfadora fent remor per terra.

Com que sempre hi havia aribat amb carruatge, en Harry no s’havia fixat mai en com quedava de lluny Hogwarts respecte a l’estació de Hogsmeade. Va respirar quan per fi va veure les altes columnes que flanquejaven el reixat, cada una coronada per un senglar alat. Tenia fred, tenia gana, i estava impacient per dir adéu a aquella Nimfadora trista que no coneixia. Quan va allargar la mà per empènyer les portes del reixat, però, es va trobar que estaven tancades amb una cadena.

—Alohomora! —va dir, confiat, apuntant al cadenat amb la vareta, però no va passar res.

—Aquest encanteri no les obrirà —va dir la Nimfadora—. En Dumbledore les ha embruixat personalment.

En Harry va mirar a dreta i esquerra.

—Podria saltar la paret —va proposar.

—No, no podries —va dir la Nimfadora en to categòric—. És plena de sortilegis contra intrusos. Aquest estiu han multiplicat les mesures de seguretat.

—Sent així —va dir en Harry, que començava a cansar-se de la poca col·laboració de la Nimfadora—, veig que hauré de passar la nit aquí al ras i esperar que es faci de dia.

—Et vénen a buscar —va dir la Nimfadora—. Mira.

Al peu del castell, lluny, es gronxava un fanal de mà. En Harry va estar tan content de veure’l que es va sentir amb ànim d’aguantar els retrets rogallosos d’en Filch per haver arribat tard i les seves amenaces de torturar-lo metòdicament aixafant-li els dits perquè millorés en puntualitat. Quan van tenir la claror groguenca del fanal a tres o quatre metres, però, i en Harry es va haver tret la capa que fa invisible per deixar-se veure, va reconèixer, amb un sentiment de profunda aversió, la llarga i negra cabellera greixosa i el nas aguilenc il·luminat per sota d’en Severus Snape.

—Vaja, vaja, vaja —va dir en to burleta l’Snape, mentre treia la vareta i picava al cadenat, cosa que va fer que les cadenes es retiressin sinuosament i el reixat s’obrís amb un grinyol—. M’alegro que s’hagi dignat a aparèixer, Potter, encara que, pel que veig, consideri que l’uniforme de l’escola desdiu de vostè.

—No m’he pogut canviar, no tenia el… —va començar en Harry, però l’Snape el va tallar.

—No cal que t’esperis, Nimfadora. En Potter ja està prou… segur, en companyia meva.

—Jo havia passat l’avís a en Hagrid —va dir la Nimfadora, arrufant el nas.

—En Hagrid encara no havia arribat al banquet de començament de curs, igual que en Harry Potter, i he decidit venir jo. Per cert —va dir l’Snape, deixant passar en Harry i quedant-se endarrerit—, tenia interès a veure el teu nou patronus.

Va tancar-li les portes del reixat a la cara amb estrèpit i va tornar a tocar amb la vareta les cadenes, que van tornar a lloc amb un dring metàl·lic.

—Trobo que t’esqueia més l’antic —va dir l’Snape, amb un inequívoc to de malícia a la veu—. El nou es veu feble.

Amb el balanceig del fanal, en Harry va veure, fugaçment, que a la Nimfadora se li dibuixava una expressió de disgust i de ràbia a la cara. Al cap d’un moment va tornar a quedar sumida en la foscor.

—Bona nit —li va dir en Harry entregirant-se, en el moment de començar a encaminar-se cap a l’escola al costat de l’Snape—. Gràcies per… tot.

—Adéu, Harry.

L’Snape no va obrir la boca durant una estona. En Harry se sentia tan encès de ràbia que li semblava impossible que l’Snape no s’abrasés. Tenia tírria a l’Snape des del dia que l’havia conegut, però se li havia entravessat per sempre més per la manera com s’havia comportat amb en Sírius. Digués el que digués en Dumbledore, en Harry havia tingut tot l’estiu per pensar-hi, i havia arribat a la conclusió que els comentaris sarcàstics de l’Snape a en Sírius sobre el fet que es mantingués amagat mentre els altres membres de l’orde del Fènix es jugaven la vida lluitant contra en Voldemort havien influït poderosament en la decisió d’en Sírius de córrer a la Conselleria la nit de la seva mort. En Harry s’hi mantenia ferm, perquè així podia donar-ne la culpa a l’Snape, cosa que no li desagradava gens, i també perquè sabia que, si hi havia algú a qui no li sabia greu que en Sírius fos mort, aquest algú era l’home que en aquells moments caminava al seu costat a les fosques a pas lleuger.

—Hauré de penalitzar Gryffindor amb cinquanta punts per aquest retard —va dir l’Snape—. I, aviam…, amb vint més per anar vestit de muggle. Em sembla que cap residència havia tingut mai punts negatius tan a començament de curs; ni tan sols hem començat el púding. Ha establert un rècord, Potter.

A en Harry li va semblar que la ràbia i la tírria que li bullien a dintre volguessin esclatar, però s’hauria estimat més tornar-se’n petrificat cap a Londres abans que explicar a l’Snape per què havia fet tard.

—Ha volgut fer una entrada sonada, oi? —va continuar l’Snape—. I, com que no disposava de cap cotxe volador, ha pensat que irrompre al Gran Saló a mig banquet podia ser un bon cop d’efecte.

En Harry va continuar callat, però va pensar que el pit li rebentaria. Sabia que l’Snape l’havia vingut a buscar ell expressament per aquella estona en què podria fer-li la guitza sense que ningú ho sentís.

Van arribar finalment al capdamunt de l’escalinata del castell, on se’ls va obrir de bat a bat la gran porta de roure de l’espaiós vestíbul embanderat, i, travessant la porta oberta del Gran Saló, els va rebre una eixordadissa de converses i rialles i de plats i gots. En Harry va pensar que, si aconseguia tornar-se a posar la capa que fa invisible, podria esmunyir-se fins al lloc que li corresponia de la llarga taula de Gryffindor (que tenia l’inconvenient de ser la més apartada del vestíbul) sense que ningú es fixés en ell.

Com si li hagués llegit el pensament, però, l’Snape li va dir:

—Res de capa. Que tothom el vegi quan entri, que segur que és el que volia.

En Harry va girar en rodó i va franquejar la porta: qualsevol excusa era bona per fugir de l’Snape. El Gran Saló, amb les seves quatre llargues taules de cada residència i la taula dels professors al fons de la sala, estava decorat, com sempre, amb espelmes que suraven a l’aire i feien brillar i resplendir les plates de sota. En Harry però, ho veia tot com un miratge enlluernador, i va anar tan de pressa que va passar per la taula de Hufflepuff sense que ningú es fixés encara en ell, fins al punt que, quan es van aixecar per mirar si era ell, ja havia descobert en Ron i l’Hermione i s’hi acostava a tot córrer esquivant els bancs.

—On t’havies…? Ostres, què t’ha passat a la cara? —va dir en Ron, mirant-lo estupefacte igual que tots els companys del voltant.

—Per què ho dius? Què hi tinc? —va dir en Harry, agafant una cullera i estudiant-hi amb atenció el reflex deformat de la cara.

—La tens plena de sang! —va dir l’Hermione—. Acosta’t… Va aixecar la vareta, va dir «Tergeo!!!» i li va fer desaparèixer tota la sang seca.

—Gràcies —va dir en Harry, notant-se la cara neta—. Com tinc el nas?

—Normal —va dir l’Hermione, inquieta—. Com l’hauries de tenir? Harry, què ha passat? Ja patíem!

—Ja us ho explicaré després —va dir en Harry secament. Tenia molt present que la Ginny, en Neville, en Dean i en Seamus escoltaven; fins i tot en Nick-de-poc-sense-cap, el fantasma de Gryffindor, s’havia acostat planant fins al banc per tafanejar.

—Però… —va dir l’Hermione.

—Ara no, Hermione —va dir en Harry, en un to misteriosament còmplice. Tenia l’esperança que tothom s’imaginés que havia realitzat algun acte heroic, com ara una lluita contra un parell de cavallers de la mort i un demèntor. Evidentment, en Malfoy faria córrer tant com pogués el que havia passat, però sempre podia ser que no arribés a orelles de gaires alumnes de Gryffindor.

Va estirar el braç per sobre el plat d’en Ron per servir-se un parell de cuixes de pollastre i un grapat de patates, però abans d’arribar a agafar-les es van esfumar i van ser substituïdes per púdings.

—T’has perdut la tria, a més a més —va dir l’Hermione mentre en Ron atacava un gran pastís de xocolata.

—Ha dit res interessant, el barret? —va demanar en Harry mentre agafava una porció de casquet de melassa.

—El mateix de sempre, en el fons: aconsellar-nos que ens mantinguem units davant dels nostres enemics.

—En Dumbledore ha fet cap referència a en Voldemort?

—Encara no, però sempre es reserva el discurs pròpiament dit per després del banquet. No crec que trigui gaire a fer-lo.

—L’Snape m’ha dit que en Hagrid ha fet tard al banquet…

—Has vist l’Snape? Com és? —va dir en Ron amb la boca plena de pastís.

—Me l’he trobat —va dir en Harry evasivament.

—En Hagrid ha arribat molt poc tard —va dir l’Hermione—. Mira, Harry, ara et saluda.

En Harry va aixecar la vista cap a la taula dels professors i va somriure a en Hagrid, que efectivament el saludava amb la mà. En Hagrid no havia sabut mai comportar-se amb la dignitat de la professora McGonagall, cap de Gryffindor, de la qual només es distingia la closca entre el colze i l’espatlla d’en Hagrid, asseguts com estaven de costat, i que mirava amb desaprovació aquelles efusions. En Harry va quedar parat de veure la professora de Futurologia, la professora Trelawney, asseguda a l’altre costat d’en Hagrid, perquè quasi no abandonava mai la seva habitació de dalt de la torre i ell no l’havia vist cap vegada a cap banquet de començament de curs. Anava més estrafolària que mai, tota abillada amb collarets i xals que li arribaven fins a terra i amb els ulls engrandits per la graduació de les ulleres. Com que sempre l’havia tingut per una farsant, en Harry havia quedat sobtat, al final del curs anterior, de descobrir que havia sigut ella qui havia fet la predicció que havia causat que Lord Voldemort matés els pares d’en Harry i l’ataqués a ell mateix. Aquest descobriment li havia fet desitjar encara menys la seva companyia, però per sort aquell curs no faria Futurologia. Els ulls de la professora Trelawney, com un parell de fars, es van dirigir cap a ell, i ell es va afanyar a desviar la mirada cap a la taula de Slytherin. En Draco Malfoy imitava el soroll que fa un nas que es trenca causant el deliri i la hilaritat dels seus companys. En Harry va abaixar els ulls cap a la seva porció de casquet de melassa, encès d’ira una altra vegada. Hauria donat qualsevol cosa per poder lluitar contra en Malfoy cara a cara…

—Què volia el professor Llagot? —li va demanar l’Hermione.

—Saber què va passar de veritat a la Conselleria —va dir en Harry.

—Com tothom —va dir l’Hermione en to despectiu—. Tothom ens ho demanava, al tren, eh, Ron?

—Sí —va dir en Ron—. Tothom vol saber si de veritat ets «l’Elegit»…

—És una cosa que entre els fantasmes també s’ha debatut molt —va intervenir-hi en Nick-de-poc-sense-cap, inclinant tant el seu cap quasi escapçat sobre en Harry que se li va començar a balancejar perillosament sobre la gorgera—. A mi se’m considera una autoritat en la teva persona, perquè tots saben que tenim amistat. A la comunitat de fantasmes els he assegurat, però, que no penso assetjar-te a preguntes. «En Harry Potter sap que pot confiar del tot en mi», els he dit. «Abans la mort que trair la seva confiança».

—Això és com no dir res, perquè ja ets mort —va observar en Ron.

—Com de costum, demostres tenir la sensibilitat d’una destral sense tall —va dir en Nick-de-poc-sense-cap amb veu ofesa, i es va enlairar i se’n va anar planant fins a l’altra punta de la taula de Gryffindor en el moment que en Dumbledore es posava dret a la taula dels professors. La remor de converses i de rialles que omplia tot el Gran Saló es va apagar quasi a l’instant.

—Bona nit a tothom! —va dir, amb un gran somriure i els braços estesos com si volgués abraçar tots els presents.

—Què li ha passat a la mà? —va dir l’Hermione, reprimint una exclamació.

No era l’única que se n’havia adonat. En Dumbledore tenia la mà dreta tan ennegrida i resseca com la nit que havia anat a buscar en Harry a casa de la família Dursley. La sala es va omplir de xiuxiuejos; en Dumbledore, interpretant-los correctament, es va limitar a somriure i va fer un gest amb la màniga daurada i porpra perquè li tapés la ferida.

—No és res greu —va dir com aquell qui res—. Bé; benvinguts, alumnes nous! Benvinguts de nou, antics alumnes!

—Quan el vaig veure a l’estiu ja tenia la mà així —va dir en Harry a l’Hermione en veu baixa—. Em pensava que ja se l’hauria curat… o que la senyora Pomfrey l’hi curaria.

—Sembla com si la tingués morta —va dir l’Hermione, amb cara de fàstic—. Hi ha ferides, per això, que no es poden curar, causades per maleficis antics; i hi ha metzines que no tenen antídot…

—… i el senyor Filch, el zelador, m’ha encomanat que us faci saber que està absolutament prohibit qualsevol article de broma comprat a la botiga que té el nom de Bromes dels Bruixots Bessons. D’altra banda, els qui desitgin jugar a l’equip de quidditch de la seva residència hauran de donar el seu nom, com de costum, al cap de residència. També busquem comentaristes de quidditch nous, que hauran de fer el mateix.

»Aquest curs tenim la satisfacció de donar la benvinguda a un nou professor. El professor Llagot —va dir, mentre el professor Llagot es posava dret, amb la calba il·luminada per la claror de les espelmes i amb la panxa, tot i estar cenyida per l’armilla, projectant una gran ombra sobre la seva part de la taula— és un excol·lega meu que ha accedit a tornar a ocupar la seva antiga plaça de professor de Pocions.

—De Pocions?

—De Pocions???

La pregunta va recórrer tota la sala enmig de la incertesa de tothom d’haver-ho sentit bé.

—De Pocions? —van dir en Ron i l’Hermione alhora, girant-se cap a en Harry—. Però si havies dit…

—El professor Snape, per la seva banda —va dir en Dumbledore, alçant la veu perquè se’l sentís per sobre de la xerradissa—, ocuparà la plaça de professor de Defensa contra les Forces del Mal.

—Sí, home! —va dir en Harry, tan alt que molts caps es van tombar cap a ell. No en va fer cas; mirava fixament la taula dels professors, sulfurat. Com podia ser que haguessin concedit a l’Snape la plaça de professor de Defensa contra les Forces del Mal després de tant temps? Que no feia anys que era del domini públic que en Dumbledore no hi confiava prou per donar-l’hi?

—Harry, però si vas dir que el professor Llagot ensenyaria Defensa contra les Forces del Mal! —va dir l’Hermione.

—Perquè m’ho pensava! —va dir en Harry, esprement-se el cervell per fer memòria de quan l’hi havia dit en Dumbledore, però no va ser capaç de recordar que en Dumbledore li hagués comentat en cap moment quina assignatura els faria el professor Llagot.

L’Snape, que seia a la dreta d’en Dumbledore, no es va aixecar quan en Dumbledore va pronunciar el seu nom, sinó que es va limitar a alçar una mà per agrair amb indolència els aplaudiments de la taula de Slytherin, però a en Harry li va semblar entreveure una expressió de triomf en aquelles faccions que tant detestava.

—Té una cosa de bo, això, almenys —va dir en Harry en to cruel—: que a final de curs l’Snape ja no hi serà.

—Què vols dir? —li va demanar en Ron.

—Aquesta plaça està maleïda. Cap professor ha durat més d’un any… En Quirrell s’hi va morir i tot. Personalment, faig vots perquè hi hagi una altra mort…

—Apa! —va dir l’Hermione, escandalitzada, en to de retret.

—Potser quan s’acabi el curs tornarà a fer classes de Pocions —va dir en Ron, volent contemporitzar—. Potser aquest professor Llagot no té intenció d’estar-s’hi gaire, igual que en Murri.

En Dumbledore es va escurar el coll. En Harry, en Ron i l’Hermione no eren els únics que havien estat xerrant; tot el Gran Saló s’havia omplert de remor de converses així que s’havia sabut que l’Snape havia aconseguit per fi el seu gran somni. Indiferent, pel que semblava, a la naturalesa extraordinària de la notícia que acabava de donar a conèixer, en Dumbledore va deixar de parlar de nomenaments de professors i va decidir esperar que tornés a regnar el silenci per continuar.

—Bé; com tots els presents en aquesta sala sabeu, Lord Voldemort i els seus seguidors tornen a campar lliurement i tenen cada vegada més força.

Les paraules d’en Dumbledore van crear un silenci tens. En Harry va mirar d’esquitllada en Malfoy. En Malfoy no mirava en Dumbledore, sinó que mantenia la forquilla suspesa en l’aire amb l’ajuda de la vareta, com si les paraules del director no li semblessin dignes d’atenció.

—No insistiré mai prou sobre la gravetat de la situació actual i sobre les precaucions que hem de prendre tots aquí a Hogwarts per no córrer perill. Les fortificacions màgiques del castell s’han reforçat durant l’estiu, i estem protegits per mitjà de sistemes nous i més efectius, però no per això hem de deixar d’estar tots molt alerta, tant el professorat com l’alumnat. Us insto, doncs, a sotmetre-us a totes les restriccions que els professors us puguin imposar per la vostra seguretat, per molestes que les trobeu; sobretot, la norma segons la qual no podreu sortir del dormitori després de l’hora de sopar. Us prego que, si descobriu qualsevol cosa estranya o sospitosa tant a dintre com a fora del castell, ho notifiqueu immediatament a qualsevol professor. Compto que sabreu obrar en tot moment amb la màxima vigilància, vetllant tant per la vostra pròpia seguretat com per la dels vostres companys.

En Dumbledore va passejar els seus ulls blaus per tota la sala i va tornar a somriure.

—Ara, però, el llit us espera, tan calentó i còmode com pugueu somiar, i sé que la vostra prioritat principal és estar ben descansats de cara a les classes de demà. És hora de dir-nos bona nit. Bona nit, cargol!

Amb l’enrenou habitual, tots els alumnes van començar a enretirar els bancs per aixecar-se i sortir en fila del Gran Saló per encaminar-se als dormitoris respectius. En Harry, que no tenia gens de pressa per sortir enmig de companys que no paraven de mirar-se’l encantats, ni tampoc d’acostar-se a en Malfoy per no donar-li peu a tornar a explicar la història de la coça al nas, va quedar-se endarrerit fent veure que es tornava a fer el llaç de la vamba i va deixar que quasi tots els alumnes de Gryffindor passessin endavant. L’Hermione s’havia afanyat a sortir per complir com a delegada el seu deure d’acompanyar els alumnes de primer, però en Ron es va quedar al costat d’en Harry.

—De veritat, què t’ha passat al nas? —li va demanar quan van haver quedat ben bé a la cua de la massa d’alumnes que sortia a empentes del Gran Saló i ningú els podia sentir.

En Harry l’hi va explicar. Que en Ron no rigués va ser una prova de la fortalesa de la seva amistat.

—Ja he vist que en Malfoy representava no sé què d’un nas —va dir en to taciturn.

—Deixem això de banda —va dir en Harry amb rancúnia—. Saps què deia abans que descobrís que jo hi era?

En Harry s’esperava que en Ron quedaria esgarrifat de les bravates d’en Malfoy, però a en Ron el van deixar fred, cosa que en Harry va veure com una demostració de tossuderia rematada.

—Per favor, Harry, segur que ho feia per exhibir-se davant de la Pansy Parkinson… Quina mena de missió vols que li doni, l’Innominable?

—Com saps que en Voldemort no necessita algú dintre de Hogwarts? No seria el primer…

—T’agrairia que deixessis de dir aquest nom, Harry —va dir en to de retret una veu darrere seu. En Harry es va entregirar i va veure en Hagrid remenant el cap.

—En Dumbledore bé el fa servir —va dir en Harry, cabut.

—En Dumbledore és en Dumbledore —va dir en Hagrid misteriosament—. Com és que has arribat tard, Harry? Ja patia.

—M’he entretingut al tren —va dir en Harry—. I tu? Com és que has arribat tard?

—Era amb en Grep —va dir en Hagrid tot content—. M’ha passat el temps sense adonar-me’n. Ara té una nova llar a dalt de la muntanya, una cova maca i grossa que en Dumbledore li ha trobat. Està molt més content que al bosc. Hem estat xerrant una bona estona.

—De debò? —va preguntar en Harry, fent un esforç per no mirar en Ron; l’última vegada que havia coincidit amb el germanastre d’en Hagrid, un gegant sanguinari amb inclinació a arrencar arbres de soca-rel, el seu vocabulari comprenia cinc paraules, dues de les quals era incapaç de pronunciar correctament.

—Sí, ha progressat molt —va dir en Hagrid, orgullós—. Quedaríeu parats. He pensat que el podria ensenyar perquè em fes d’ajudant.

A en Ron se li va escapar el riure, però ho va fer passar per un esternut. Havien arribat davant de la doble porta de roure de l’entrada.

—Apa, ja ens veurem demà. La primera classe la tindrem just havent dinat. Vingueu una mica abans, que aixins podreu saludar en Bec… vull dir, l’Alacreu!

I, aixecant un braç alegrement a tall de comiat, va franquejar l’entrada i es va perdre en la foscor.

En Harry i en Ron es van quedar mirant. A en Harry li va semblar que en Ron experimentava el mateix sentiment de consternació que ell.

—Tu no fas Criança de Criatures Màgiques, oi?

En Ron va fer que no amb el cap.

—Tu tampoc, oi?

En Harry també va remenar el cap.

—I l’Hermione —va dir en Ron— tampoc, oi?

En Harry va tornar a fer que no. No tenia ganes de pensar què diria en Hagrid quan veiés que els seus tres alumnes preferits havien deixat de seguir la seva assignatura.