1
(Sala d’estar del balneari. Es repeteix exactament la mateixa escena que clou el capítol anterior).
POIROT: Qui li ha disparat?
MOSSÈN PERE JAUME: Ell!
(MOSSÈN PERE JAUME assenyala el SENYOR ESTIVILL).
SENYOR ESTIVILL: Jo? Hi ha un error. Aquest home s’equivoca!
(S’abraona damunt el ferit com si el volgués sacsejar. SALVADOR GOMBRENY el deté. El SENYOR JORDÀ l’ajuda. El SENYOR ESTIVILL es debat. La SENYORETA ESTIVILL plora. La SENYORETA PUIG se li atansa i la consola).
POIROT: N’està segur, mossèn Pere?
MOSSÈN PERE JAUME: Seguríssim. Ha aparegut a la porta del Brollador i…
POIROT: I què hi feia, vostè, al Brollador?
MOSSÈN PERE JAUME: He anat a… No pot ser deixar dos cadàvers sense que ningú els vetlli, la meva consciència m’impulsava a resar-los una oració pel descans de la seva ànima. Aleshores l’he vist. Jo estava agenollat davant el cos del pobre Peret i ell ha entrat. M’ha mirat de fit a fit, s’ha tret aquesta pistola de la butxaca, ha apuntat i ha disparat…
SENYOR ESTIVILL: No és veritat! Jo no he disparat! Jo era sense sentits a dalt… Aquest home menteix!
POIROT: Senyors, senyors! Una mica de calma, els ho prego. La guàrdia civil arribarà d’un moment a l’altre i no val la pena que ens exaltem. Senyor Estivill… Ens ha dit que aquesta pistola era seva. (Mostra l’arma).
SENYOR ESTIVILL: Sí, efectivament. Però algú l’ha robada, la tenia a la meva habitació i…
POIROT: I la seva parella? L’estoig és buit.
SENYORA ESTIVILL: Busqui-la i trobarà el culpable. Jo no sé on és.
POIROT: Veig que a l’estoig també falten els estris de complement: el flascó de la pólvora, els ploms que serveixen de bales i el pedrenyal… Digui’m, l’estoig era complet quan el va comprar?
SENYOR ESTIVILL: Efectivament.
POIROT: Així és que hom podia disparar-hi?
SENYOR ESTIVILL: Són armes de precisió. Se n’ha de saber, però sí, si se les sap carregar, s’hi pot disparar.
POIROT: Quan va arribar al balneari…, les va mostrar a algú?
SENYOR ESTIVILL: No…
POIROT: És a dir, que ningú no coneixia l’existència d’aquestes pistoles antigues?
SENYOR ESTIVILL: Un moment… Sí, ara ho recordo. El criat les havia vistes. Un dia li vaig demanar oli i draps vells per greixar-les i les hi vaig mostrar.
POIROT: Això ens duu a un carreró sense sortida, amic meu. Peret no pot testimoniar…
SENYOR ESTIVILL: Això és una conspiració! Algú m’ha robat les pistoles i ara em volen carregar els neulers!
POIROT: Carregar els neulers? Com vol dir?
SENYORETA PUIG: És una frase feta. Vol dir acusar-lo a ell, fer-li pagar una cosa de la qual és innocent.
POIROT: Ah, ja…! Bé, deixem-nos de filologies i anem al cas… Els prego que seguin i que em vulguin escoltar. Intentaré refer la situació.
(Tots els hostes —a excepció dels nens, que són a la cuina amb l’hostalera— seuen envoltant POIROT).
POIROT: Ahir al migdia, entre la una i les dues, un dels hostes, el senyor Pastor, va ser assassinat. Suposem que el fet es produís a la seva habitació. Tenia una cita amb un misteriós senyor X, amb el qual el lligava un afer brut. Quan vaig escorcollar el cadàver del senyor Pastor vaig trobar un sobre que contenia un fàrmac de difícil determinació. Ara fa una estona, el doctor Gombreny m’ha dit que es tracta de penicil·lina. (Mostra sobret). Algú de vostès l’havia vist abans d’ara? (Mira al seu voltant. Tothom calla). Doncs sí. Un de vostès l’ha vist abans. És l’assassí. Perquè, certament, aquesta penicil·lina és el mòbil dels crims.
(POIROT roman silenciós, amb un gest triomfal i brandant el sobre de penicil·lina).
SENYOR JORDÀ: Quina relació té aquest remei amb els assassinats?
LLOPIS: Em sembla que desbarra.
SENYORETA PUIG: Que potser estava malalt, el senyor Pastor?
POIROT: Això és el primer que vaig pensar. Però el doctor Gombreny m’ha explicat que no és possible. Que la penicil·lina només s’usa en tractaments de xoc, prèvia recepta i sota control. No és així, doctor?
GOMBRENY: Efectivament. Dubto molt que la víctima prengués aquesta mena de medicament.
POIROT: A més, el doctor Gombreny m’ha explicat que en el seu país hi ha carestia d’aquest fàrmac, que fins i tot se’n fa contraban. No és veritat, doctor?
GOMBRENY: Sí, sí, tots els metges ho sabem. Hi ha un mercat negre de penicil·lina. Es compra als Estats Units i s’entra de contraban via Andorra.
POIROT: Això m’ha fet pensar… Andorra és aquí mateix. El pas de la Guineu hi mena sense haver de passar la frontera… Veritat, senyor Jordà?
SENYOR JORDÀ: Sí, mentre no hi hagi neu.
LLOPIS: A la Cerdanya tothom sap que és una passera de contrabandistes.
POIROT: El balneari, doncs, està en una situació immillorable per a aquesta mena de tràfecs…
SENYOR JORDÀ: Insinua que…?
POIROT: Això és cosa de la seva policia, aquesta…, uhh…, guàrdia civil que en fa les funcions. Ells comprovaran si m’erro o no. De tota manera, els fets encaixen. El senyor Pastor no era aquí per un afer d’herències i propietats com vaig sospitar en un principi. Era aquí per rebre una partida de penicil·lina i pagar-la. Aquest sobre n’és la prova. En totes aquestes trafiques el comprador sempre vol comprovar si la mercaderia és de qualitat. La reunió a l’habitació del mort amb el misteriós senyor X era per a fer l’intercanvi. Però el senyor X es va estimar més quedar-se la mercaderia i els diners i va matar el senyor Pastor. Aleshores Peret, el criat, va transportar el cadàver al Brollador. Per què? Per evitar que el culpable fos sospitós, evidentment. Però qui podia ser sospitós, si el crim s’havia comès a la cambra de la víctima? Qui podia tenir accés a les pistoles del senyor Estivill? Qui podia ordenar al criat que transportés el cos de la víctima, i ser obeït? Qui podia convertir el balneari en un centre de tràfic de medicaments?
(POIROT assenyala dramàticament l’hostaler. El SENYOR JORDÀ es queda mut, glaçat. En aquell precís moment apareix la SENYORA JORDÀ, procedent de la cuina).
SENYORA JORDÀ: Lluís, tu…! No és possible.
(ENRIQUETA JORDÀ se’n va cap a sa mare i l’abraça. L’hostalera sembla a punt de desmaiar-se).
MOSSÈN PERE JAUME: Però jo he vist la persona que m’ha disparat! No era el senyor Jordà! Era aquest…
POIROT: Evidentment. Anit el criat em va citar aquí baix per parlar-me de bastaixos, va dir ell. Jo no vaig entendre la paraula. Però és evident que volia exculpar-se per haver fet de còmplice camàlic, com va dir el senyor Llopis. I per això el van matar. Va ser vostè, senyor Estivill, o va ser el seu…, soci?
SENYOR ESTIVILL: Aquest home és boig! Jo no he matat ningú i no tinc cap soci… Bé, sí, en tinc un, però no és aquí.
POIROT: A què es dedica, senyor Estivill?
SENYOR ESTIVILL: No n’ha de fer res! La guàrdia civil s’ocuparà de l’afer, vostè no és més que un busca-raons!
POIROT: La seva senyora ens ha dit, i tothom ho ha pogut sentir, que té una fàbrica de productes químics… Que potser fabrica medicaments?
SENYOR ESTIVILL: I si ho faig, quina relació té amb tot això d’aquí?
POIROT: Molt senzill. Es tracta d’una banda de contrabandistes molt ben organitzada. El senyor Jordà s’encarrega del transport des d’Andorra. El senyor Pastor feia d’intermediari i d’assessor jurídic i vostè, a través de les relacions del seu negoci, s’ocupava de vendre la mercaderia al mercat negre…
SENYOR ESTIVILL: Està com un llum. Primer li agafa amb les pistoles, ara amb la meva fàbrica… Emportin-se’l, que el tanquin, és boig, ben boig!
(Intenta agredir POIROT però GOMBRENY i LLOPIS el subjecten).
POIROT: Aquest matí, ambdós socis s’han dedicat a regirar la cambra del senyor Pastor perquè s’han adonat que els mancava un dels sobres de penicil·lina i tenien por que, si la policia el trobava, descobriria tot l’afer… Després s’han decidit a escorcollar el cadàver. Un d’ells s’ha quedat dalt i l’altre ha baixat al Brollador. Però s’ha topat amb aquest pobre home d’església que estava complint el seu deure de religiós i li ha disparat, amb intenció de matar-lo. El seu testimoniatge és contundent. Tots vostès han vist com l’acusava d’haver-li disparat. Però els calia una coartada i l’hostaler ha colpejat el seu soci i l’ha deixat estabornit al pis de dalt… Així l’assassí esdevenia al seu torn víctima d’un fantasma.
(El SENYOR JORDÀ surt del seu astorament i s’avança cap a POIROT).
SENYOR JORDÀ: Tot el que està dient és mentida… Ni el senyor Estivill i jo som socis, ni el balneari és un centre de tràfic de contraban, ni jo he matat ningú!
POIROT: Cas resolt. M’han dit que la policia d’aquest país té uns sistemes molt…, dràstics…, per a fer confessar els culpables. Ells s’encarregaran de demostrar les meves teories i de fer-los confessar llurs crims.
(La SENYORETA PUIG toca el braç de POIROT i li diu a cau d’orella):
SENYORETA PUIG: Senyor Poirot… Em permet que faci un parell de preguntes a mossèn Pere Jaume?
POIROT: Preguntes…? Vostè…? Bé, si ho vol…, faci, faci.
(La SENYORETA PUIG s’atansa a MOSSÈN PERE JAUME, que encara reposa en la seva butaca amb un apòsit al front).
SENYORETA PUIG: Digui’m, mossèn… El tret… Des d’on li han disparat?
MOSSÈN PERE JAUME: Des de l’entrada del Brollador. Jo estava agenollat prop dels dos cadàvers. L’he vist entrar, he aixecat el cap i aleshores m’ha disparat!
SENYORETA PUIG: Doctor Gombreny… Faci’m el favor. La ferida…, quina inclinació duia?
GOMBRENY: Inclinació?
SENYORETA PUIG: Diu que només li ha aixecat la pell, oi? Bé li deu haver deixat un rastre…
GOMBRENY: Oh, sí. Però no duia cap inclinació…, era absolutament recta…
SENYORETA PUIG: I com és possible que un home dret que dispara contra un home agenollat provoqui una ferida recta i no una ferida obliqua?
GOMBRENY: És cert! No té sentit…
(La SENYORETA PUIG extreu el bocí de mirall que duia amagat entre les troques de llana de la seva bossa de mitja).
SENYORETA PUIG: Em podria explicar què feia aquest bocí de mirall al seu costat, mossèn, al Brollador? L’he trobat quan l’han portat a vostè cap aquí…
MOSSÈN PERE JAUME: I jo què sé!
SENYORETA PUIG: Sí que ho sap… Senyor Poirot…, podria agafar un moment la pistola?
POIROT: Sí, però vagi alerta…, hi pot haver empremtes digitals.
SENYORETA PUIG: Aniré alerta.
(Agafa la pistola, sempre embolicada, amb el mocador de POIROT. Amb la mà esquerra s’emmiralla amb el bocí de mirall i amb la mà dreta col·loca la pistola paral·lela al seu front. Mentrestant explica):
SENYORETA PUIG: Si algú volgués fingir que li han disparat un tret, com ho aconseguiria? Molt senzill, provocant-se una ferida. Però una ferida superficial que fos poc dolorosa, és clar. Com fer-se una ferida al cap amb una arma de foc sense cap perill? Fàcil. Amb un mirall… Així.
POIROT: Però…
SENYORETA PUIG: Què hi feia, aquest…, senyor, al Brollador? Per què volia provocar-se una ferida? Com tenia l’arma en poder seu?
MOSSÈN PERE JAUME: Calla, mala bèstia!
(El «capellà» s’ha incorporat de sobte, brandant una pistola bessona, però amb el pany a punt de disparar, que ha tret de sota la sotana).
POIROT: Mossèn Pere Jaume!
(SALVADOR GOMBRENY, que era al costat del «capellà», amb un gest brusc, el desarma, mentre CARLES LLOPIS s’hi abraona, el colpeja i el redueix. La SENYORETA PUIG, amb un gest teatral com els de POIROT, l’assenyala i diu):
SENYORETA PUIG: Senyor Poirot…, aquí té el seu culpable!