4

(Sala d’estar del balneari. Clareja —ho veiem pels finestrals de la galeria— però encara plou. L’hostaler, el SENYOR JORDÀ, intenta inútilment parlar per telèfon. La resta dels hostes ocupen, si fa no fa, els seus llocs. Hi ha tasses buides i safates).

SENYORA ESTIVILL: No puc més. Me’n vaig a dalt, a veure què fan els nens. Sort que no s’han despertat amb tot aquest soroll…, pobres angelets.

POIROT: Els ha anat a veure abans de baixar?

SENYORA ESTIVILL: He dormit amb ells…, si és que es pot dir dormir… Tenien tanta por…! La seva cambra és a tocar de la nostra però no he volgut deixar-los sols… Si no li fa res…

POIROT: No, vagi, vagi…

SENYOR ESTIVILL: Aquesta situació és insuportable. Oh, i no para de ploure… Si els guàrdies civils no arriben aviat… Haurem de fer alguna cosa…

SENYOR JORDÀ (que desisteix d’usar el telèfon): No hi ha res a fer. Les línies deuen estar tallades per l’aiguat…

MOSSÈN PERE JAUME: I nosaltres no podríem mirar d’arribar al poble?

SENYORA JORDÀ: Amb aquesta pluja és impossible…, el pont deu haver-se ensorrat…

LLOPIS: És una situació intolerable!

MERITXELL: Calla, no siguis així!

(La SENYORA ESTIVILL surt).

POIROT: Bé, tots vostès dormien quan s’ha produït l’assassinat…?

SENYOR ESTIVILL: Sí, és clar…

MOSSÈN PERE JAUME: Sí, sí…

GOMBRENY: Jo no…, vostè ja ho sap, senyor Poirot.

POIROT: Sí, ja ho sé. I vostè, senyor Jordà?

SENYOR JORDÀ: Sí, la meva dona i jo ja dormíem. Ens ha despertat l’Enriqueta, que diu que ha sentit un soroll, ha baixat i els ha trobat a vostès dos al Brollador amb…, bé, amb el cos d’en Peret.

POIROT: Vostè dormia, mossèn?

MOSSÈN PERE JAUME: Sí, ja li ho he dit.

POIROT: Una estona abans, però, tenia el llum encès… Hi ha un testimoni que assegura que ha vist llum a la seva cambra.

MOSSÈN PERE JAUME: He estat resant una estona, després m’ha vençut la son i me n’he anat al llit.

POIROT: I abans…, no ha sentit res?

MOSSÈN PERE JAUME: No… O potser sí, esperi’s, m’ha semblat… Però no, no pot ser…

POIROT: Què ha sentit?

MOSSÈN PERE JAUME: La meva cambra dóna justament damunt d’aquesta sala, ja ho sap, oi? Doncs m’ha semblat sentir-hi veus. Com una discussió… No ho sé… He pensat que m’equivocava i que les veus venien d’una de les cambres de dalt… No n’he fet cas i m’he ficat al llit.

POIROT: Ha identificat alguna de les veus?

MOSSÈN PERE JAUME: Juraria que un dels qui parlaven era el mosso, el pobre Peret.

POIROT: I l’altre?

MOSSÈN PERE JAUME: L’altra veu no l’he poguda identificar, pobre de mi! Si hagués sabut que havia de passar una cosa tan terrible m’hi hauria fixat més, però no hi he posat atenció… No, no sé qui era l’altre…