3

(El Brollador és un espai rodó, amb molta vegetació. Hi ha un banc de fusta pintat de verd i una mena de brollador —que dóna nom a la glorieta— d’aigua sulfurosa. Al costat del brollador hi ha una pica amb gots de vidre que els estadants fan servir per a prendre les aigües medicinals. L’espai rodó pot tenir una mena d’entrada amb un arc de gelosia de llistons, molt art nouveau; és per aquesta mena d’entrada que apareix POIROT, seguit de SALVADOR GOMBRENY, de la SENYORETA PUIG i de JAUMET i MARIONA. A terra, el cos mort de VICENÇ PASTOR i, agenollat al seu costat, el SENYOR JORDÀ).

GOMBRENY: Deixi’m veure què té. Sóc metge.

SENYOR JORDÀ: Mort, sembla mort…

POIROT: Mort?

SENYORETA PUIG: Un atac.

JAUMET: S’ha mort, s’ha mort…

MARIONA: Ai, quina por!

(JAUMET i MARIONA se’n van corrent. SALVADOR GOMBRENY s’agenolla al costat del cos caigut i l’examina. El SENYOR JORDÀ s’incorpora molt atabalat).

GOMBRENY: Mort, sí. Però no és un atac. És mort d’una ferida…, sembla un tret…

SENYOR JORDÀ: Una ferida? Un tret? Això vol dir que…

POIROT: Que l’han assassinat.

SENYORETA PUIG: Un assassinat? Déu meu!

POIROT: Li prego, amic Gombreny, que no toqui res. M’imagino que la policia voldrà examinar el lloc amb tota cura… Un assassinat, nom d’un nom, fins i tot aquí…!

SENYOR JORDÀ: Què haig de fer?

POIROT: Avisar la policia, evidentment, mon cher ami.

GOMBRENY: Té raó el senyor Poirot. Haurà d’avisar la guàrdia civil.

POIROT: Guàrdia civil?

SENYORETA PUIG: Una mena de policia rural espanyola. Són els encarregats dels delictes de les zones rurals.

POIROT: Ah, ja ho entenc… Bé, doncs, avisi la guàrdia civil. Ah, i digui a tots els hostes que es reuneixin a la sala d’estar, que ningú no se’n vagi. Si és un assassinat, hi ha d’haver un assassí i pot ser qualsevol de nosaltres. Vigili que hi siguin tots. El servei també.

(El SENYOR JORDÀ se’n va tot preocupat).

SENYORETA PUIG: Vostè que té tanta experiència en aquests afers…, què n’opina, senyor Poirot?

POIROT: De moment, res. (A GOMBRENY). Hi entén vostè, de ferides d’arma de foc?

GOMBRENY: Una mica.

POIROT: Pistola, escopeta, fusell?

GOMBRENY: És molt estrany. No aconsegueixo identificar-ho. La bala ha entrat per la nuca però l’orifici d’entrada sembla més d’un objecte contundent que no pas d’una bala. És una ferida bruta.

POIROT: Molt interessant. I podria dictaminar quan s’ha produït la mort?

GOMBRENY: Ha estat instantània, això és segur. L’hora ja és més difícil. Encara no hi ha rigor mortis però la temperatura del cos ha baixat bastant. De dues hores a una hora, potser. De totes maneres caldrà esperar l’autòpsia.

POIROT: Oh, sí, és clar que sí. D’una a dues hores… És molt curiós.

SENYORETA PUIG: Per què, senyor Poirot?

POIROT: Abans de dinar hi ha qui sol prendre una mica d’aigua…, oli en un llum, en diuen vostès… És curiós que ningú no s’hagi atansat al Brollador fins ara…

SENYORETA PUIG: Abans de dinar jo he vingut a prendre’m el meu got d’aigua. Ha estat quan l’he vist.

POIROT: El senyor…, com se diu?

GOMBRENY: Pastor.

POIROT: Què feia, quan l’ha vist, senyoreta?

SENYORETA PUIG: Jo sortia del Brollador i ell hi entrava. No m’hi he fixat.

POIROT: Quan érem al menjador, fa una estona, el senyor Llopis i la seva filla deien al senyor Jordà que venien a prendre un got d’aigua…, se’n recorda…? Ha estat quan el senyor Jordà ha dit allò de l’oli en un llum.

SENYORETA PUIG: Sí, ho recordo.

POIROT: Però no deuen haver vingut al Brollador. Perquè l’haurien trobat ells. Segons el doctor, a aquesta hora ja era mort…

SENYORETA PUIG: Té raó!

POIROT: Bé. Ara vostès dos vagin a la sala d’estar. Jo voldria examinar una mica aquest lloc, potser hi trobaré alguna cosa interessant…

SENYORETA PUIG: Com vostè digui, senyor Poirot.

(SALVADOR GOMBRENY i la SENYORETA PUIG surten del Brollador. POIROT es recargola els mostatxos amb una rialleta de satisfacció. Examina els racons del recinte, els testos, la pica on hi ha els gots. Després s’apropa al mort i li regira les butxaques amb molta cura. Hi troba una cartera de pell, un mocador i unes claus. En la butxaca del gec hi ha un paquetet, gairebé un sobre. POIROT l’obre. A dins hi ha una pols blanca que POIROT tasta. Després, recull els objectes trobats, mira per darrer cop el recinte i surt).