4

(Sala d’estar. Hi són presents tots els hostes que ja hem conegut a la seqüència dos, més la SENYORA JORDÀ i PERET, l’únic criat del balneari. Hi ha un silenci espès. Els SENYORS ESTIVILL seuen en sengles butaques, amb llurs fills en braços que dormen. CARLES LLOPIS i la MERITXELL seuen en una de les taules de joc. Tenen cartes al davant, però no juguen. SALVADOR GOMBRENY s’està assegut al tamboret del piano i fuma, MOSSÈN PERE JAUME llegeix el breviari en una butaca, la SENYORETA PUIG fa mitja en una cadira, al costat d’una taula damunt la qual POIROT escriu. A la galeria, el SENYOR i la SENYORA JORDÀ i llur filla ENRIQUETA, asseguts en les cadires de vímet, i PERET, el mosso, dret, que cargola una cigarreta. POIROT escriu. Sentirem la seva VEU EN OFF mentrestant).

VEU EN OFF DE POIROT: Ja veu, doncs, estimada Mrs. Christie, la meva fatalitat. Tots els habitants del balneari són en la sala d’estar des d’on li escric. Esperem la vinguda de la policia, que aquí en diuen «guàrdia civil». Tot i que aquests dies ha fet sol —i avui mateix, aquest matí, en feia— s’ha ennuvolat de sobte i sembla que s’acosta una tempesta de tardor, com si el temps volgués acompanyar el dol que sobtadament ha caigut sobre nosaltres. Hi ha un parell de coses que em sobten d’aquest crim: una és l’arma. Evidentment es tracta d’una arma de foc, però no d’una arma habitual. La ferida és molt estranya i ni jo ni el metge no l’hem poguda identificar…, encara. L’altra cosa que em sobta és el sobret que he trobat a la butxaca del mort. Millor dit, el contingut del sobret: una pols blanca que de bell antuvi semblava narcòtic, però no ho era. És un fàrmac, no hi ha dubte…, però quin? Caldrà esbrinar-ho. De moment no vull començar a actuar. Sóc estranger, la meva fama no ha arribat a aquest racó de món i tinc por que aquesta…, guàrdia civil no vulgui la meva col·laboració…

(El timbre d’un telèfon interromp la VEU EN OFF. El SENYOR JORDÀ despenja l’únic aparell del balneari, situat precisament a la galeria on s’estava fent guàrdia).

SENYOR JORDÀ: Sí?

…

SENYOR JORDÀ: Ets tu, Alberta? Que has pogut parlar ja amb el brigada de la guàrdia civil? Se sent molt malament, crida més!

…

SENYOR JORDÀ: Que ja ha sortit una parella?

…

SENYOR JORDÀ: No et sento, Alberta, crida més!

…

SENYOR JORDÀ: No, no hem tocat res.

…

SENYOR JORDÀ: El jutge de la Seu?

…

SENYOR JORDÀ: Sí, tots els hostes i el servei estem plegats.

…

SENYOR JORDÀ: No, no ens mourem d’aquí.

…

SENYOR JORDÀ: Una hora, sí. Gràcies, Alberta. Adéu.

(El SENYOR JORDÀ penja l’aparell i es tomba a la sala d’estar. Tots els estadants se’l miren encuriosits. Preocupats, diríeu. Parla, tot adreçant-se a HÈRCULES POIROT, que ha interromput l’escriptura de la carta).

SENYOR JORDÀ: La guàrdia civil ja ve cap aquí. Trigaran una hora, més o menys, a arribar. L’Alberta, la telefonista de Martinet, m’ha dit que el brigada havia ordenat que no toquéssim res.

POIROT: El brigada?

SENYORETA PUIG: És un grau militar de la guàrdia civil: vol dir el cap del quarter de Martinet.

POIROT: Ah, ja ho entenc.

SENYOR JORDÀ: La parella de guàrdies que puja haurà de vigilar el lloc fins que arribi el jutge de la Seu per fer l’atestat i començar la investigació. Les ordres del brigada són clares: que ningú no es mogui d’aquesta sala fins que no arribi la parella.

POIROT: Bé, esperarem.

(Se sent un tro molt fort. Fins i tot hom pot veure la lluïssor espaordidora d’un llamp. Comença a ploure. De primer una gotellada, després un xàfec d’aquells que fan història).

SENYORETA PUIG: I ara, per postres, plou.

LLOPIS: Una tamborinada de tardor.

SENYOR JORDÀ: Encara sort si els civils poden arribar…

(Plou, simplement).