3

(Sala d’estar del balneari. POIROT, LLOPIS i GOMBRENY han instal·lat MOSSÈN PERE JAUME en una de les butaques. GOMBRENY s’afanya al seu costat).

GOMBRENY: Enriqueta, si et plau, puja a la meva cambra i porta’m el maletí de metge que hi tinc.

ENRIQUETA: Ara mateix.

GOMBRENY: I vostè, senyora Jordà, dugui’m un drap mullat i una mica de vinagre.

(ENRIQUETA JORDÀ i la SENYORA JORDÀ surten a complir els encàrrecs).

LLOPIS: Atemptar contra un home d’església…!

POIROT: Mossèn Pere Jaume va sentir una discussió anit… Opino que no ens va dir tot el que sabia…

(Entra el SENYOR JORDÀ. La SENYORA JORDÀ torna de la cuina amb un drap i el vinagre).

SENYOR JORDÀ: M’ha dit l’Enriqueta que…

POIROT: On era?

SENYOR JORDÀ: He pujat a fer els llits; bé calia que algú en tingués cura, amb la desgràcia del Peret…

(Entra la SENYORETA PUIG, procedent del Brollador, amb la pistola curosament embolicada amb el mocador de POIROT).

SENYOR JORDÀ: Què és això?

POIROT: Finalment hem trobat l’arma. Aquest cop l’assassí l’ha deixada al lloc del crim…

(La SENYORETA PUIG li lliura la pistola. POIROT la mostra).

POIROT: L’havia vista mai?

SENYOR JORDÀ: Una pistola antiga… Però si amb això no es pot disparar!

POIROT: Estic segur que ha matat dos homes i n’ha ferit un altre.

(ENRIQUETA JORDÀ torna a aparèixer pel cap d’escala. Porta el maletí de GOMBRENY. Se li atansa i l’hi dóna).

GOMBRENY: Gràcies.

(Obre el maletí, n’extreu gases, una ampolla d’alcohol, i procedeix a fer una primera cura d’urgència al capellà, encara inconscient).

POIROT: I vostè, doctor…, l’havia vista mai?

GOMBRENY (sense aturar-se): No. Sembla una pistola de Ripoll…; pel pany de miquelet, ho dic.

POIROT: Una arma magnífica…, i mortal, encara.

LLOPIS: Una antigalla, a fe!

(En aquest precís moment sona el telèfon. Tots romanen quiets. Finalment el SENYOR JORDÀ s’hi atansa i despenja).

SENYOR JORDÀ: Digueu?

…

SENYOR JORDÀ: Hola, Alberta… Han passat coses terribles… Han matat en Peret, el mosso…, i han ferit un dels hostes, un capellà… Sí.

…

SENYOR JORDÀ: Que ja ha parat de ploure? No, aquí encara fa gotes…

…

SENYOR JORDÀ: Un parell d’hores? Sí, sí, d’acord.

…

SENYOR JORDÀ: Adéu, Alberta!

(El SENYOR JORDÀ penja l’auricular. Tothom se’l mira).

SENYOR JORDÀ: S’havia espatllat la línia. A Martinet ja no plou i els guàrdies civils ja vénen. Seran aquí a primera hora de la tarda. El jutge els acompanya. El brigada insisteix que no toquem res fins que no arribin.

(La SENYORA JORDÀ s’ha atansat als finestrals).

SENYORA JORDÀ: Ja no plou…, sembla que s’estira.

POIROT: Doctor…, com està el nostre ferit?

GOMBRENY: La ferida és superficial. La bala només ha aixecat la pell del front. Em preocupa, però, que no hagi recuperat el coneixement…

POIROT: Bé, esperarem que es recuperi i que ens digui què ha passat. I ara, tornant a la pistola…

(Pel cap d’escala apareixen la SENYORA ESTIVILL i els seus fills, JAUMET i MARIONA).

SENYORA ESTIVILL: Què ha passat? On és el meu marit?

JAUMET: Ondia, mira quina pisti té el senyor Poirot!

MARIONA: És una pistola de pirata…, com la del papa!

SENYORA ESTIVILL: Nens, calleu i pugeu altre cop a l’habitació i no us en mogueu fins que us avisi.

POIROT: Un moment, senyora. El seu marit no era amb vostè?

SENYORA ESTIVILL: No. Jo em creia que havia baixat abans.

POIROT: Digueu, nens…, coneixeu aquesta pistola?

JAUMET: És una pistola antiga. El papa en té dues d’iguals.

MARIONA: Les vam comprar a Ripoll quan veníem.

JAUMET: La mama no ho volia perquè deia que ens podríem fer mal si hi jugàvem.

POIROT: Dues d’iguals?

JAUMET: Sí, en una capsa de fusta molt maca.

POIROT: És cert, senyora Estivill?

SENYORA ESTIVILL: Sí… El meu marit és col·leccionista d’objectes antics. La setmana passada, quan veníem a prendre les aigües, ens vam aturar a Ripoll i va comprar un estoig d’armes a casa d’un antiquari.

POIROT: Aquesta pistola és una de les que va comprar?

SENYORA ESTIVILL: No ho sé del cert. S’hi assembla, sí…, però això li ho dirà el meu marit.

POIROT: L’estoig…, el tenen a la seva cambra?

SENYORA ESTIVILL: Sí. Vol que el vagi a buscar?

POIROT: Serà millor que no. Vostè vingui i segui aquí… Senyor Jordà…, li faria res pujar i mirar de trobar l’estoig?

SENYOR JORDÀ: Ara hi vaig.

(El SENYOR JORDÀ surt).

SENYORA ESTIVILL: Què ha passat? On és el meu marit?

(La SENYORA ESTIVILL s’asseu. En JAUMET i la MARIONA romanen al seu costat, s’asseuen a terra i comencen un dels seus jocs silenciosos).

POIROT: No era amb vostè?

SENYORA ESTIVILL: Ha pujat fa una estona. Una hora, potser. Jo llevava els nens. Però se n’ha anat de seguida.

POIROT: I no li ha dit on anava?

SENYORA ESTIVILL: No li ho he demanat. Però, on podia anar? M’he imaginat que tornava a la sala, amb tots vostès.

JAUMET: On és el papa, mama?

SENYORA ESTIVILL: Ara vindrà, rei meu.

MARIONA: Mama, tinc gana.

SENYORA JORDÀ: Que no han esmorzat?

SENYORA ESTIVILL: No, no han pres res.

SENYORA JORDÀ: Que voleu pa amb mantega i un got de llet, bufons?

JAUMET i MARIONA: Sí, sí senyora!

SENYORA JORDÀ: Au, veniu amb mi!

(La SENYORA JORDÀ i en JAUMET i la MARIONA surten cap a la cuina).

POIROT: Estimada senyora, digui’m…, el seu marit coneixia el senyor Pastor?

SENYORA ESTIVILL: No, no ho crec pas.

POIROT: Quina feina fa, el seu marit?

SENYORA ESTIVILL: Es dedica al ram de la química. Ell i un soci seu tenen una fàbrica a Sabadell de productes farmacèutics.

POIROT: Ha dit abans que el seu marit era col·leccionista… Es dedica també a col·leccionar armes?

SENYORA ESTIVILL: Oh, una mica de tot. A casa té algunes pistoles antigues…, sobretot col·lecciona objectes de metall.

POIROT: Hi entén, en armes, el seu marit?

SENYORA ESTIVILL: Com vol dir?

POIROT: Si l’ha vist mai greixant-les, carregant-les, disparant-hi.

SENYORA ESTIVILL: No, no senyor… Però on és? Per què no el van a buscar?

GOMBRENY: Mossèn Pere s’està recuperant… Sembla que es retorna.

POIROT: Pot parlar?

GOMBRENY: Encara no.

(Del cap d’escala arriben veus).

SENYOR JORDÀ (off): Senyor Poirot, senyor Poirot, vingui, corri!

(POIROT surt. La SENYORA ESTIVILL s’aixeca d’una revolada i se’n va cap a l’escala. La SENYORETA PUIG la reté).

SENYORETA PUIG: No es mogui, senyora. És millor que torni a seure.

(Apareixen el SENYOR JORDÀ i POIROT. Entre tots dos, mig desmaiat, el SENYOR ESTIVILL. El SENYOR JORDÀ duu un estoig de fusta sota el braç. Mentre parlen fan seure el SENYOR ESTIVILL a la butaca on seia la seva dona, que, ara sí, roman dreta, plorant i cridant).

SENYORA ESTIVILL: Joan! Què et passa, Joan? Què t’han fet?

SENYOR JORDÀ: He entrat a l’habitació del matrimoni. No hi havia ningú. L’estoig era damunt el canterano. L’he agafat i he sortit. Quan començava a baixar he sentit un gemec. Venia de la cambra del pobre senyor Pastor. De primer, m’he esverat una mica. He fet el cor fort i he entrat. A terra, sense sentits, hi havia el senyor Estivill.

(SALVADOR GOMBRENY deixa MOSSÈN PERE JAUME i examina el SENYOR ESTIVILL).

GOMBRENY: Té una contusió al cap.

POIROT: És greu?

GOMBRENY: No, si no hi ha complicacions no serà res… Per favor, un drap mullat…

(ENRIQUETA JORDÀ surt a la recerca del drap, cap a la cuina).

SENYOR ESTIVILL: Estic bé, no es preocupin… Ai! (Es palpa el nyanyo).

POIROT: Què ha passat?

SENYOR ESTIVILL: He pujat a la cambra dels nens. La meva dona els llevava, he vist que tot anava bé i he decidit tornar a baix, per si em necessitaven. Llavors he entrat a la nostra habitació per agafar un mocador. He sentit soroll, he sortit i he vist que la porta de la cambra del senyor Pastor es tancava. Hi he anat, he obert, he entrat…, i no recordo res més. De sobte he sentit un dolor molt fort al cap, i, quan m’he retornat, el senyor Jordà m’ajudava… (Mira el MOSSÈN, que encara està inconscient). I aquí què ha passat?

SENYOR JORDÀ: Han intentat assassinar mossèn Pere. L’hem trobat al Brollador ferit.

POIROT: D’un tret d’aquesta pistola… La reconeix? (La hi mostra).

SENYOR ESTIVILL: És… On l’ha trobada?

POIROT: Al costat del pobre capellà. Acabada de disparar. Digui, la reconeix?

SENYOR ESTIVILL: És meva.

SENYOR JORDÀ: Aquí hi ha l’estoig. (El lliura a POIROT).

(POIROT agafa l’estoig. L’obre. No hi ha cap pistola. També hi manquen els atuells de carrega, el pot de pólvora i les bales de plom. Ho endevinem pels buits de motlle típics dels estoigs d’armes).

POIROT: Aquí falten dues pistoles! Una és aquesta…, però…, i l’altra? Senyor Estivill, pot explicar-nos què ha passat amb les seves pistoles?

SENYOR ESTIVILL: Jo… Bé…, les vaig comprar a un antiquari de Ripoll. Són dues peces de col·lecció. Les tenia desades a la cambra… No sé res més.

POIROT: N’està segur?

SENYOR ESTIVILL. Què vol dir?

POIROT: No sap qui les ha agafades? No sap qui té la parella d’aquesta pistola que ja ha matat dos homes i n’ha ferit un altre?

SENYOR ESTIVILL: Jo no sé res! I no toleraré que un estranger m’acusi davant la meva esposa!

LLOPIS. Calma, senyors, calma… La guàrdia civil arribarà aviat i ells es faran càrrec d’aquest afer.

POIROT: No caldrà. Només hauran de detenir l’assassí de Vicenç Pastor i del criat Peret. Hèrcules Poirot ja ha resolt el cas.

SENYORETA PUIG: Ja sap qui és?

POIROT: Mais oui, ma chère amie!

SENYORETA PUIG: I el perquè?

POIROT: Lògicament. Si no els sap greu, avisin tothom, que vinguin aquí i tindré el gust d’explicar-los-ho tot.

(GOMBRENY, que també participa de l’astorament general, ha abandonat el MOSSÈN. Ara el sent gemegar i torna al seu costat).

GOMBRENY: Ja retorna. Ha obert els ulls.

MOSSÈN PERE JAUME: Què ha passat…? Ai, Déu meu! Ara ho recordo… M’han disparat!

(Tots els hostes s’hi han atansat).

POIROT: Qui li ha disparat?

MOSSÈN PERE JAUME: Ell!

(Mentre el CAPELLÀ s’incorpora, cau el teló).