3

(Menjador del balneari. POIROT, ja vestit, pren cafè. De la cuina, entra la SENYORA JORDÀ amb una safata).

SENYORA JORDÀ: Vol menjar alguna cosa, senyor Poirot?

POIROT: No, gràcies. Una mica més de cafè, potser. I digui al seu marit que vingui, que haig de parlar amb ell.

SENYORA JORDÀ: Senyor Poirot, jo… Vostè sospita d’en Lluís… El senyor Pastor era un advocat que havia vingut per examinar el contracte de venda del balneari. Treballava per als nebots del senyor Deulofeu, l’antic propietari… Però en Lluís no… (Es posa a plorar).

POIROT: Tranquil·litzi’s, senyora. Ho aclarirem tot, no es preocupi…

(La SENYORA JORDÀ surt del menjador. POIROT agafa una llesca de pa torrat de la safata que la SENYORA JORDÀ ha deixat sobre la taula i la mossega. Per l’arcada que comunica amb la sala, apareix la SENYORETA PUIG).

SENYORETA PUIG: L’Enriqueta m’ho ha explicat… És terrible!

POIROT: Senyoreta Puig… Què vol dir «bastaixos»?

SENYORETA PUIG: Bastaix és un home que transporta objectes pesats… Camàlic, mosso de càrrega…

POIROT: Nom d’un nom! Ara ho entenc…

SENYORETA PUIG: Què és el que entén, senyor Poirot?

POIROT: Anit, quan ens n’anàrem a dormir, el criat em va dir que volia parlar amb mi, però que no podia en aquell moment. M’havia de parlar de «bastaixos»…

SENYORETA PUIG: Vostè va parlar d’un còmplice camàlic!

POIROT: I Peret em volia dir qui era aquest còmplice… Jo no vaig entendre la parauleta… Ell sabia qui havia matat el senyor Pastor!

SENYORETA PUIG: Perquè ell era el camàlic?

POIROT: Sospito que sí.

(Entra el SENYOR JORDÀ).

SENYOR JORDÀ: Tots els hostes estan avisats. Alguns ja són a la sala…

POIROT: Gràcies, senyor Jordà. Crec que valdria la pena oferir-los cafè… Fa molt de fred i encara no ha parat de ploure.

SENYOR JORDÀ: La meva dona ha dit que volia parlar amb mi…

POIROT: Sí, efectivament.

SENYORETA PUIG: Si creuen necessari que me’n vagi…

POIROT: Oh, non, ma chère amie… Pot quedar-se amb nosaltres. Vol prendre una mica de cafè? (Li’n serveix una tassa).

SENYOR JORDÀ: Hi ha una cosa…

POIROT: Quina cosa, senyor Jordà?

SENYOR JORDÀ: El senyor Llopis…

POIROT: Què passa, amb el senyor Llopis?

SENYOR JORDÀ: No era a la seva cambra. Jo mateix he entrat per cridar-lo. El llit no era desfet i ell no hi era. Primer he trucat a la porta. Com que ningú no contestava, he provat si era tancada amb clau però la porta s’ha obert… I ell no hi era.

POIROT: Bé, ja veurem si apareix…

SENYOR JORDÀ: Que potser creu que…?

POIROT: No, no crec res. Sospito que sé on era.

SENYORETA PUIG: El senyor Llopis…? Creu que…, ha estat ell?

POIROT: Jo no crec res, estimada amiga. Només constato els fets… Però deixem-ho, de moment… Amic Jordà… Què sap del senyor Gombreny?

SENYOR JORDÀ: Fa deu dies que va arribar… Diu que és metge… L’adreça que ens va donar per a la fitxa d’hotel és de Barcelona… I no sembla pas necessitat de les aigües del balneari.

POIROT: No en sap res més?

SENYOR JORDÀ: No, no, en absolut.

POIROT: N’està segur? Ara té l’oportunitat de dir-m’ho tot. Pensi que després, quan arribi la guàrdia civil…

SENYOR JORDÀ: Bé…, la veritat… Miri, senyor Poirot, la meva dona i jo… En fi, la nostra filla, l’Enriqueta, estudia a Barcelona, a la Universitat… Creiem que ella i aquest…, doctor es coneixen…

POIROT: Íntimament, n’est-ce-pas?

SENYOR JORDÀ: Sí.

POIROT: La seva filla els n’ha dit alguna cosa?

SENYOR JORDÀ: No.

(Entra la SENYORA JORDÀ amb una safata, tasses i dues grans cafeteres).

SENYORA JORDÀ: Digues la veritat, Lluís, és millor.

POIROT: Senyora Jordà…!

SENYOR JORDÀ: Ventureta, jo…

SENYORA JORDÀ: S’estimen, senyor Poirot. Fa dos anys que es coneixen i s’estimen. Es volen casar però en Lluís…

POIROT: Hi ha algun problema?

SENYORA JORDÀ: No, ell sembla un bon xicot. Té la carrera de metge i exercia a Barcelona, però…

POIROT: Però…, què, senyora?

SENYORA JORDÀ: S’ha embolicat en coses de política. L’Enriqueta m’ha explicat que la policia el busca… Sembla que pertany a un partit clandestí i…

SENYOR JORDÀ: Calla, Ventureta, no ho diguis!

SENYORA JORDÀ: Però, Lluís…! És millor que ho sàpiga…, el senyor Poirot és estranger i a ell no li interessen els afers polítics… Miri, senyor Poirot, ha vingut al balneari per mirar de passar a França… Ja sap com van les coses aquí, suposo.

POIROT: Sí, desgraciadament sé com van les coses…

SENYORETA PUIG: Senyor Poirot, perdoni’m, però em sembla que no ho acaba d’entendre. Que un xicot tingui problemes amb la policia per qüestions polítiques no és cap mena de deshonor…, més aviat al contrari. No crec que la seva ideologia el faci sospitós…

POIROT: En absolut. És innocent. És l’única persona de la qual en puc tenir la màxima seguretat. En el moment de cometre’s el crim, el segon assassinat, vull dir, ell i jo érem a la sala.

SENYOR JORDÀ: Com…?

POIROT: Sí, amic meu. El criat m’havia demanat una entrevista. Volia parlar-me d’alguna cosa important però la presència dels altres hostes li ho impedia. Em va citar a la sala al cap de dues hores. Quan hi he baixat no hi havia ningú. Al cap d’una estona ha entrat Salvador Gombreny… Hem parlat i érem junts quan hem sentit un tret al Brollador. Per tant, és impossible que hagi estat ell.

(ENRIQUETA JORDÀ ha entrat quan POIROT explicava els fets als hostalers).

SENYOR JORDÀ: Què hi ha, filla?

ENRIQUETA: Tots els hostes són a la sala.

POIROT: El senyor Llopis també?

ENRIQUETA: Acaba de baixar.

POIROT: Senyor Jordà, faci’m el favor d’anar-hi i de servir-los cafè.

(El SENYOR i la SENYORA JORDÀ s’aixequen, agafen les safates i les cafeteres i surten. ENRIQUETA JORDÀ no es mou. Quan els seus pares han sortit s’atansa a POIROT).

ENRIQUETA: Per què no els ha explicat que jo també hi era?

POIROT: No vull agreujar la situació, Enriqueta. És vostè qui ha de decidir què vol fer… I si l’estima…

ENRIQUETA: Gràcies, senyor Poirot.

POIROT: I ara vagi a ajudar els seus pares…, i a tranquil·litzar el seu enamorat. Ah, i de passada digui al senyor Llopis i a la seva…, uhhh…, filla que vull parlar amb ells, que vinguin.

(ENRIQUETA JORDÀ surt).

SENYORETA PUIG: Un bon embolic, a fe!

POIROT: És una història molt complicada. Tothom menteix, ningú no és el que sembla… Però un cop aclarides totes les mentides sabrem qui és el culpable… Ah, senyor Llopis…, vingui, acosti’s, per favor.

(Han entrat CARLES LLOPIS i MERITXELL. S’atansen a la taula on seuen POIROT i la SENYORETA PUIG).

LLOPIS: M’ho han contat tot, és espantós… I la guàrdia civil que no arriba… Estem en perill, quan pari de ploure ens n’anirem, la meva filla i jo.

POIROT: La seva filla, senyor Llopis?

LLOPIS: Què vol dir?

POIROT: On era aquesta nit?

LLOPIS: A la cambra.

POIROT: No sigui criatura, amic meu. Li parlo en privat perquè no vull posar-lo en un compromís, però si vostè s’estima més que ho sàpiga tothom…

LLOPIS: Què insinua?

POIROT: Jo no insinuo res: afirmo. El senyor Jordà, per encàrrec meu, s’ha preocupat de despertar tots els hostes. Ha trucat a la seva cambra i com que vostè no responia ha entrat: no hi havia ningú i el llit era sense desfer.

LLOPIS: Jo… És que no tenia son…

MERITXELL: Em sembla que no val la pena mentir, Carles… El senyor Poirot ho ha endevinat.

POIROT: Molt agraït, senyoreta…

MERITXELL: Arnau. Meritxell Arnau.

POIROT: Veig que vostè és més intel·ligent que no pas el senyor Llopis.

MERITXELL: Sempre em feia passar per la seva filla… Jo no ho volia però ell creia que així ningú no sospitaria…

POIROT: Hèrcules Poirot, senyoreta, s’adona sempre de tot. La seva conducta no era la d’un pare amb una filla…

LLOPIS: Poirot, escolti’m, deixi’m que li expliqui… Veurà, la meva dona està malalta, no ens avenim i…

POIROT: Ho sento, senyor Llopis, però els seus afers particulars no m’interessen. A quina hora ha anat a la cambra de la senyoreta Arnau?

LLOPIS: He esperat una estona. He fumat un cigarret… Volia que tothom dormís, no fos cas que…, en fi, potser una hora després que tots vostès han pujat a les habitacions…

POIROT: I ha vist res d’anormal?

LLOPIS: Com vol dir?

POIROT: Vostè dorm a l’extrem del passadís, prop de l’escala. La cambra de la senyoreta Arnau és a l’altre cap de corredor. Quan ha sortit de la seva habitació…, ha vist o ha sentit res?

LLOPIS: Jo… Si, ara que ho diu… Hi havia llum a la cambra del mossèn… Veurà, no he encès el llum del corredor, no fos cas que…, per discreció, vaja. He anat a les palpentes fins a la cambra de la meva…, de la Meritxell. I quan he passat davant la cambra del capellà, he vist una escletxa de llum.

POIROT: I no ha sentit res?

LLOPIS: No.

POIROT: I vostè, senyoreta?

MERITXELL: Jo tampoc, no, senyor.

POIROT: Bé, aclarit aquest punt, podríem reunir-nos amb els altres hostes.

(POIROT i la SENYORETA PUIG s’aixequen, esperen que CARLES LLOPIS i MERITXELL ARNAU passin davant i tots quatre surten del menjador).