9

Durant aquells mesos tant l’Estrada com jo vam respirar. Una persona et pot atreure molt, pots estar absolutament convençut de la seva vàlua, fins i tot pots haver experimentat per ella alguna mena de sentiment potser poc explicable, contradictori i obscur, però res d’això no et garanteix que tindràs prou resistència per fer front a determinades situacions. I no t’ho garanteix perquè finalment la teva vida també pesa, perquè hi ha afers que t’estiren en direccions oposades i amb el temps pot més el cansament que segons quins propòsits. De manera que aquells mesos sense la Carla van ser un primer exercici per aprendre a prescindir-ne, per aprendre a oblidar-la. Ja he dit que oblidar-la potser no és la millor paraula. Mai no l’he oblidada. Sempre ha estat dintre meu. Sempre ha estat present en la meva vida encara que no hi pensés, però és veritat que he preferit mantenir-la en una mena de letargia que em permetés conservar-la sense que m’inquietés, abans que viure’n les contradiccions.

I ara tinc aquesta fotografia vermella al meu davant… Fa trenta anys que es va fer. Des que va deixar El Molino fins que m’he assabentat de la seva mort n’han passat vint-i-vuit, i de la darrera vegada que la vaig veure en fa disset… De fet, durant aquests anys ha estat perfectament viva a la meva memòria, però no hi pensava. De tant en tant tornava com un record fugaç. Només era un fantasma que em venia a saludar, una evocació sensual, olfactiva, punyent i amenaçadora que de seguida aconseguia de recloure en el passat.

I aquest aprenentatge que dic va començar precisament durant els mesos tranquils, d’alliberament i de pau, en què ella era a La Boère, mentre passejava pel camp i vivia a la gran casa orejada, mentre cuinava i feia els llits amb calma i sense pressa, mentre reia, mentre dormia i aprenia a respirar, mentre oblidava els excessos dels darrers temps i mirava de valorar les coses modestes que tenia a l’abast. Segons ens va explicar la seva mare, era com si la Carla hagués deixat la nit enrere. Aquella nit que jo tantes vegades li havia vist als ulls i que ella vivia com un mal inevitable i plaent. La nit que en certa manera també em va inocular, la inquieta foscor que encara ara sento prou viva. Tanmateix, una tarda que la seva mare la va visitar, i mentre caminaven per la riba d’un ample riu amb navegació fluvial, es veu que la Carla li va dir que potser no podria actuar mai més als escenaris.

«Se me ha ido todo», va confessar.

No era ben bé veritat, però sí que ho era en el sentit que, en reaparèixer, ens va oferir èxits del passat. Abans d’això, mentre era a La Boère, sense alcohol, sense tabac, sense cap droga, prenent el sol, reposant i passejant, recuperava l’aspecte magnífic d’aquella noia que als estius, venint de la platja, arribava a El Molino amb la mobilet, bruna, amb el cos ardent i sa.

En fi, costa d’admetre-ho, però vam aprendre a viure sense ella, i en realitat no volíem que tornés. O volíem que tornés una Carla que fos totes les Carles alhora, la criatura inquietant, la creadora genial i sense límits, la dona sensual i, també, l’ésser tranquil que s’havia alliberat de les servituds i que en la seva pau ja no ens reclamava res. Volíem que fos el seu mite però deixant enrere les contradiccions i els problemes que li coneixíem. Volíem que visqués del que havia estat i que no ens destarotés amb actes absurds. L’ideal era allò que Ed Mc Bain diu a El ritual de la sang, un text d’altra banda massa artificiós: «Si sou un cadàver, us poden fotografiar des d’un centenar d’angles desfavorables mentre contempleu, sense veure, els dispars de magnesi; mentre la vostra faldilla, recollida enlaire, deixa veure la sang seca i coagulada entre les cames i les últimes mosques de l’estiu us ronden arran de llavis». O admetre el desolat Pavese que diu: «Viure és una cosa tan estúpida que fins i tot ens sentim lligats a l’estupidesa d’haver viscut al món».

No ho sé. La Carla de La Boère també era fàcilment manipulable, la podies interpretar de maneres diverses i et permetia una contemplació inofensiva de tot el que havia estat. En aquelles condicions no costava gaire que determinades actituds seves en els pitjors moments semblessin atractives: quan s’estintolava amb el braç a la paret per no caure i, tanmateix, els genolls li fallaven i calia que la duguéssim al llit, o quan amb la mirada perduda per l’alcohol no semblava adonar-se que el seu cos et despertava un desig encara més intens que si estigués del tot conscient… A La Boère era, efectivament, una mena de cadàver, un ésser vençut i feliç que podies observar amb una estranya i potser falsa objectivitat.

No tot ho havia trastocat la Carla, naturalment, però durant massa temps em van desconcertar les seves actituds extremes i els problemes innecessaris que creava. En un altre sentit també era agradable constatar que la imatge que se’n tenia s’apropava força al que jo havia intuït des del primer moment que podia arribar a ser. I aleshores, aclofat a la butaca, amb un llibre a la mà, estirant les cames i amb els ulls tancats, evocava els seus millors moments. I constatava que per a ella el món era el seu cos, el sexe, la pols de l’escenari, la calidesa dels aplaudiments, el riure desmesurat, la fatiga, les amistats autèntiques com per exemple la del poeta Brossa, que l’admirava incondicionalment i mai no li demanava explicacions ni li retreia res…

Durant aquells mesos de pau vaig percebre clarament que la Carla s’allunyava de nosaltres. Mc Bain diria que sempre hi ha noies que es perden. Sí, i criatures que moren abans d’hora, homes que són víctimes d’injustícies flagrants, malvats que reben premis pel seu comportament innoble, covards que callen i fan possible la perpetuació dels conflictes… Tot això ja se sap, però no és concret. El fet concret era la Carla, específicament ella, amb la seva manera ràpida de mirar, amb els ulls vius i el riure franc quan s’escabellava expressament amb les mans, amb les seves cuixes musculoses i els seus canvis d’humor, deixant-se fascinar per determinades situacions que la feien feliç, amb la intuïció agudíssima que tenia, amb la venjança freda i dura de què era capaç, amb la inconsciència generosa amb els diners, amb la facilitat que tenia d’oblidar, amb com es deixava vèncer per l’alcohol i queia en la tristesa…

No era una noia que es perdia, ni una altra noia que es perdia, ni el tipus de noia que sempre es perdia. Era la Carla. No sé si dir que era la seva capacitat d’estimar. Potser no va tenir temps d’estimar. Durant aquells anys tot va ser ràpid i intens. Però si hagués de dir un nom em sembla que la Carla només va estimar la senyora Fernanda. Amb ella sí que tenia una tendresa i una relació diferents. Necessitava la seva mare, necessitava altres persones, et regalava alegria i el seu cos si feia falta, però no em sembla que estimés ningú, tret de la Fernanda i malgrat que aleshores la insultava.

Segons la Bárbara, va canviar molt mentre era a El Patriarca. Va recuperar la salut física i va adquirir una mena de pau interior que li era desconeguda i que l’emocionava. Això li feia creure que estimava l’entorn, que respectava les persones i que podia ser feliç. D’aquella gent que liderava El Patriarca se’n deien coses terribles. Res no era prou clar des del punt de vista legal i econòmic. Ara, a la Carla la van ajudar i, pel que la seva mare deia, els qui ingressaven a la comunitat mai no hi perdien el temps. Les relacions entre els residents eren bones, els qui feia mesos que hi eren orientaven i ajudaven els nouvinguts i els facilitaven fins on era possible l’aterratge en una vida nova, sense urgències, amb un únic propòsit central: recuperar la pau i la confiança en els propis recursos que la droga havia malmès.

Però estar al cas de tot això i contribuir que aquell període fos possible va obligar la Bárbara a dur una vida difícil. S’estava uns dies a prop de La Boère i visitava la Carla quan li ho permetien. Després baixava amb cotxe a Barcelona per atendre els negocis i cada dia telefonava a la granja per tenir informació de la Carla o per parlar-hi. Així que enllestia els temes urgents tornava a pujar a Tolosa. La Carla havia descobert l’entorn de la granja i li agradava que la seva mare l’hi acompanyés. De fet, mentre passejaven no es deien gran cosa, però era evident que l’esforç que feia la Bárbara d’anar amunt i avall no era inútil.

Al cap de tres mesos la Carla va començar a dir amb serenitat que no necessitava res més que allò que tenia, que no volia canviar, que estava bé, que allò no era per sempre però que de moment se sentia còmoda fent aquella vida ordenada i sense sorpreses. Les coses senzilles la feien feliç, trobava agradable arreglar curosament el llit i tenir la roba endreçada, escoltava música si algun dels seus companys tocava l’acordió o la guitarra, i cada matí s’asseia a taula per menjar fruita en calma, feia els exercicis que li aconsellaven, reposava, de nit s’embadalia mirant el firmament, dormia molt i sense despertar-se…

Potser no s’estimava la seva mare, però s’alegrava de veure-la i la confortava saber que era a la vora. De vegades la Carla preguntava per la senyora Fernanda. De fet, la Fernanda també tenia debilitat per la Carla quan era al teatre, i és evident que aleshores li tolerava actituds i situacions que no permetia a cap altra persona. Però tenia clar que en el seu negoci no es podia cedir, i s’adonava que la Carla vivia en un pendent perillós. Potser la Fernanda es va adonar de tot això abans que cap de nosaltres i, senzillament, va decidir salvar els seus interessos. Ja no era jove, intuïa que aquella era l’última etapa del teatret que havia mantingut obert durant tants anys, i no estava disposada a posar en perill res del que li havia costat tants sacrificis. Però, naturalment, això que dic són suposicions.

Fos com fos, durant aquells mesos és clar que la Carla va descobrir una mena de vida que desconeixia. A la Bárbara li parlava poc del teatre, però en canvi sembla que es referia sovint a les seves companyes, incloent-hi la Julia, de qui deia que era dura però bona persona.

«Sabe lo que quiere», comentava la Carla, i tot seguit entrava en un llarg silenci.

I una nit, a la tardor del 1979, vaig tornar a El Molino. Admeto que em va sorprendre adonar-me que el públic s’ho passava tan bé com sempre i que el programa havia canviat relativament poc. A la sala feia calor, fins i tot els seients del segon pis eren plens, hi havia l’ambient acolorit i sorollós de sempre i la mateixa mena de remoreig constant per damunt del qual destacaven la música, els comentaris en veu alta i els riures. Quan hi vaig entrar, actuava una vedet francesa, rossa, sofisticada, que mostrava els pits amb els braços gairebé en horitzontal. Duia plomes a l’esquena i al cap, caminava enfilada en unes vertiginoses sandàlies de taló vermelles, esforçant-se a mantenir la verticalitat. Jo em vaig dir que era exactament el contrari del que feia la Carla, l’altra cara de la moneda i, des del punt de vista del music-hall, un retrocés. I, tanmateix, el públic semblava satisfet i content, xiulaven per plaer, li deien que tenia unes tetes divines, ella somreia, picava l’ullet mirant alternativament a una banda i l’altra, feia petites passes i tirava el cap lleugerament enrere… De sobte es va produir un esclat d’aplaudiments. No em vaig adonar del que havia succeït, però la gent semblava enfollida i li cridaven que continués, que no els deixés a mitges, i els xiulets d’aprovació es van multiplicar. I recordo que, recolzat a les vidrieres del fons de la sala, mirant els espectadors més que no pas l’escenari, em deia que, tristament, les mateixes persones poden aplaudir amb fervor actuacions ben diferents: la vedet impecable, la noia de color que començava, la primeta que somreia constantment i es donava a la platea, la dels malucs amples que es movia a poc a poc… Era trist, però calia admetre que, com a mínim a El Molino, la Carla no la trobava a faltar ningú.

Aquell any l’Estrada va continuar dedicat en cos i ànima al projecte d’obrir un local per fer-hi espectacles alternatius. En desconec els detalls, però sembla que va ser l’Ocaña qui va suggerir a la gent que encara eren a la companyia de teatre Roba Estesa que anessin a l’espai que després va ser conegut com la Cúpula Venus. Era a la part més alta del vell edifici del teatre Principal —gairebé al final de la Rambla i del qual aparentment només quedava la façana—, que tenia l’interior literalment envaït per dotzenes de petits negocis. Potser no eren tants, però a les antigues dependències d’aquest teatre s’hi havien instal·lat des de feia anys pensions sòrdides sovintejades per prostitutes i travestís, una rellotgeria, el taller d’una modista, pisos privats on vivia gent força gran i amb pocs recursos, uns billars, un bar clandestí…

Al capdamunt de tot, enfilant-te per una escala que s’anava fent estreta, et sorprenia trobar un enorme espai circular en què el sostre era, efectivament, una cúpula altíssima, inaccessible, negra de sutge i dolorosament escrostonada, de la part més alta de la qual penjava una llàntia gegantina i devastada fins a l’horror. Sembla que aquest espai l’havia utilitzat Bigas Luna per presentar una pel·lícula i que aleshores no tenia cap ús concret. No ho sé. El cas és que la gent de la companyia Roba Estesa, i l’Estrada en particular, es van enamorar d’aquella sala que, efectivament, s’ajustava als seus desitjos d’obrir un espai alternatiu, marginal, tan espantosament deixat com fos possible i que en rigor no oferia ni els serveis mínims d’higiene i seguretat.

Jo no tenia res a veure amb aquests projectes de l’Estrada, però de tant en tant ell em telefonava, ens trobàvem per fer una cervesa, intercanviàvem comentaris sobre la situació política que, per raons diferents i gairebé oposades, tots dos trobàvem pintoresca: Suárez, el falangista del Movimiento, liderava la transició cap a no se sabia on; els comunistes eren monàrquics i constitucionals; es feien eleccions; els socialistes ressorgien de les cendres; Tarradellas liderava una Generalitat de fireta; els socialistes guanyaven Barcelona i força ajuntaments de pes… En aquell món que ens volien vendre com si fos nou, les persones com ara jo teníem dues opcions: ens podíem adaptar a la situació fent veure que tot era fantàstic o bé, senzillament, passàvem a la reserva i ningú no comptava amb nosaltres. Jo, sense buscar-ho, i des que m’havien tret del diari, em vaig trobar combregant silenciosament amb la versió oficial dels fets. En tot cas era evident que els projectes de l’Estrada, contraculturals i defensors actius de l’homosexualitat, em quedaven lluny. Però era un xicot apassionat, ple d’energia, i per la causa que fos, potser per l’interès comú per la Carla, sempre ens vam respectar.

Més endavant, quan ja havia inaugurat el teatre de la cúpula, em va començar a parlar de la Carla en un sentit diferent de com ho havia fet fins aleshores. Recordo que una nit, tot pujant a peu per la Rambla, l’Estrada em va explicar el seu pla: si aconseguien tirar endavant la Cúpula Venus, hi volia presentar la Carla amb tots els honors. Res de fer números de cinc o deu minuts. Es tractava de muntar un espectacle sencer, com a mínim d’una hora, i demanaria ajuda a qui calgués. Potser el poeta Brossa faria el guió o donaria les idees generals, i si no era ell podia ser qualsevol altre d’aquells avantguardistes que veneraven la Carla. En tot cas, ella seria l’única protagonista d’aquell show la finalitat del qual era demostrar d’una vegada per totes que la seva feina no havia estat ben entesa a El Molino i que tampoc no es podia devaluar presentant-se en festes privades que, la majoria de vegades, tenien interessos que no eren gens artístics.

De fet, l’Estrada no somiava truites, era possibilista, i per això parlava de recuperar algunes coses que la Carla havia fet fins aleshores, però reciclar-les, ajuntar-les i convertir-les en un sol producte. Si ella es refeia del tot, si s’allunyava de la droga, si sortia neta d’El Patriarca, anirien a les televisions, actuarien a les ciutats importants de Catalunya, la duria a Madrid, es faria evident que aquella noia de moviments felins no era cap vedet sinó una creadora moderna en el sentit més ampli de la paraula ja que usava el cos, la música, la llum, la veu… I faria callar els qui la criticaven perquè no cantava o perquè no sabia ballar. Segons l’Estrada, la Carla no necessitava res d’això, el que ella feia estava més a prop de l’art conceptual, de l’expressió lliure, i deia que a Nova York triomfaria d’una manera indiscutible i rotunda. I també afirmava que allò no era el conte de la lletera. Només era un desig, d’acord, un projecte, un plantejament personal que, curiosament, a mi també em començava a semblar que era factible precisament perquè aleshores teníem la Carla lluny de nosaltres i del que ens proposàvem.

«La gran por és la droga», va assentir l’Estrada mentre ens preníem una cervesa a la barra d’un bar. «Però si supera la merda i deixa de beure, tot funcionarà. Ara, si hi torna a caure…».

I després va afegir que, en el fons, la Carla es perdia pels homes. De seguida s’hi penjava, i era evident que l’atreien els qui menys li convenien. Em va explicar algunes relacions de la Carla que jo desconeixia, com per exemple un embolic amb el redactor en cap d’una revista d’arquitectura que estava de moda.

«Em sembla que ha estat ell qui l’ha introduïda de veritat en l’ambient avantguardista. Aquests són tots uns creguts que d’aquí a uns anys faran pixar de riure. Ara presumeixen de ser d’esquerres i moderns fins i tot quan pixen. Ja m’explicaràs a mi si la gent de Bocaccio és d’esquerres… La majoria no han passat una necessitat en sa puta vida i ens volen fer creure qui sap què. Com si una cosa tingués res a veure amb l’altra… En fi, ja m’entens», deia l’Estrada.

No l’entenia gaire, però en un moment determinat em va posar la mà a l’espatlla i em va dir que l’havia d’ajudar, que comptava amb mi. I jo li vaig deixar clar que no estava en condicions de fer gran cosa.

«He llançat la tovallola», li vaig aclarir. «Ara miro de sobreviure sense que em caigui la cara de vergonya…».

Ell em va sacsejar amistosament, estava xerraire, desbordava energia, i vaig entendre que no s’adonava del que m’estava passant. Però, afortunadament, tot i les il·lusions que a estones em despertava l’Estrada, jo sentia la Carla força lluny de mi, i em semblava que la distància era una mena d’objectivitat. No sabia què podia passar amb aquella noia, no tenia gaires esperances en la teràpia de naturòpates i una mica mística que estava fent, i no em veia amb energia per intervenir de nou en afers que m’afectessin personalment. La Carla anava a la seva quan li convenia. No li’n feia retret, però jo també necessitava el meu espai i l’única manera per recuperar-lo que se m’acudia era admetre que m’havia enconyat considerablement d’aquella dona, però que al capdavall havia entès que em calia tocar de peus a terra i deixar-me estar de fantasies. També era cert, però, que pensant d’aquesta manera començava a formar part del passat, que acceptava una mena de derrota, que em rendia a l’evidència que la Carla havia anat en direcció oposada a la meva i que ni tan sols se’m reconeixia el mèrit d’haver estat un dels primers a descobrir-la.

En fi. Tot això ja ha estat dit, però encara voldria assenyalar que en el fons de mi mateix em quedava un ressentiment potser injustificat que en part explicava la meva actitud d’aleshores. Coneixent-me, i per altres situacions en què m’he trobat a la vida, sé que aquestes hostilitats callades les resolc ofegant les emocions en un silenci definitiu. Em deia, doncs, que determinats sentiments era millor deixar-los enrere, però en realitat potser només els enterrava sent encara ben vius.

I llavors va passar. Llavors es va manifestar amb claredat la dissort que estava anunciada i que jo intuïa des que vaig conèixer la Carla. Llavors va caure damunt seu tot el pes del món, tal com diu Sartre. El pes del món. Ara sé que un autor alemany va utilitzar aquesta expressió com a títol d’un llibre, em sembla recordar que era una mena de dietari de les sensacions, però el primer de proposar-la havia estat el filòsof francès de l’existencialisme segons el qual no ens podem desentendre dels nostres actes. Naturalment, jo ignorava quan es faria real el destí de la Carla, i en desconeixia les circumstàncies concretes, però era clar que en un moment o l’altre al seu entorn s’esdevindria una desgràcia.

Ara, des de la perspectiva dels anys, em demano fins a quin punt el meu comportament indecís va estar determinat per aquesta premonició del desastre. Volia i dolia, com sempre, però em sembla endevinar que aleshores a més de la meva tebior i dels embulls concrets que em lligaven, també hi havia la por del mal que em podia transmetre la Carla. Em temptava, però la sabia contaminada i, de fet, tampoc no era el primer a recular davant el perill. Hi ha una covardia innata, quasi biològica, que paralitza i de la qual únicament et redimeix el sacrifici. Però jo no hi estava disposat. Jo no era cap Lord Jim. Jo era un home del temps que em tocava viure i que, accidentalment, havia entrat en contacte amb una deessa fulgurant a qui no gosava lligar-me i de qui no em sabia sostreure. En realitat era evident que la Carla i jo anàvem per camins oposats. Jo em volia salvar, i ella ni tan sols pensava en la salvació. Ella era com el mar, com la sorra, com els arbres o el vent. Ella vivia, respirava, es gronxava en les profunditats, es vinclava o es trencava sota el pes de la neu. I es va trencar. Però com que amb la Carla res no es produïa amb senzillesa, calia una complicació afegida, una dificultat interposada, una mostra aparatosa de com els fets se’ns imposaven brutalment i de manera inesperada.

I va succeir quan la Bárbara, conduint en plena nit prop de Tolosa, es va adormir un segon al volant. Llavors va perdre momentàniament el control del vehicle i va intentar frenar. El Seat negre es va sacsejar amb una revinclada estranya, tot es va capgirar i de sobte, sense que s’adonés de res, va començar a fer voltes de campana encara amb els llums encesos. Després el vehicle va lliscar de costat i sorollosament per la carretera un centenar de metres fins que, ja a les fosques, es va aturar en silenci. I aquest fet en si mateix senzill que acabava amb la vida de la mare de la Carla també la va sentenciar a ella.

De moment, és clar, tothom va comparèixer al voltant de la Carla. La mort sempre concita una solidaritat de sorpreses i temences. La Fernanda, la Julia, la Maña, el Rafael, la resta de companyes i companys d’El Molino, l’Estrada, jo… Tots li vam fer costat en aquell tràngol. Ella, més que res estava absent i desorientada. Somreia. I dies després va decidir que deixava La Boère, El Patriarca s’havia acabat, estava curada, gràcies a la seva mare havia sabut veure els horrors de la droga…

Durant una temporada la Julia es va quedar a viure amb la Carla i la va ajudar a posar ordre en la seva vida. L’Estrada també li donava suport. Hi havia tràmits a fer, la mare tenia una empresa, un pis, no hi havia tants diners com semblava, però en qualsevol cas calia que la Carla sabés de què disposava. I després, lentament, li va anar sortint un dolor somort i profund.

«No sé por qué, pero me duele más lo que ella y yo habíamos pasado que el accidente», deia de vegades la Carla.

Aleshores només prenia una medicació lleu per dormir, no consumia cap merda i no fumava ni bevia. Però jo l’observava amb desconfiança i em demanava quant de temps es podria sostenir aquella situació. Tard o d’hora la Julia marxaria, l’Estrada lluitava per tirar endavant el projecte de la Cúpula i estava embrancat en mil històries més: feia de representant d’actors, em sembla que també duia músics… Jo m’ho mirava de lluny. Vaig dir que si em necessitaven podien comptar amb mi, però no vaig fer cap gest concloent. Potser tenia por. Potser temia més que els altres el que pogués passar. Potser veia que allò era el començament del final i no volia que m’arrossegués a mi i tot…

La Julia va buidar el pis de la Bárbara tan ràpidament com va poder i el va adaptar a les noves necessitats de la Carla. Va treure la roba, va canviar alguns mobles, va posar unes cortines que van fer feliç la Carla perquè eren d’aquell color lilà que tant li agradava… Es volia quedar una temporada amb ella, deia que havia treballat força, que s’ho podia permetre, que sentia la necessitat de refer els ponts amb la seva amiga, que s’havien disgustat per coses poc importants, que no l’esperava ningú.

Alguna nit vaig sortir a sopar amb la Julia. Estava magnífica, havia millorat. Jo la veia segura, tranquil·la, i ni ella ni jo vam ni insinuar de reprendre la nostra història. Em va confessar que es temia el pitjor amb relació a la Carla: estava bé, massa tranquil·la i tot, es deixava dur, semblava serena, però la mort de la Bárbara li havia fet mal de veritat i la Julia creia que encara no s’havia despertat del cop inesperat que ens va sorprendre tots. Ni li passava pel cap res de feina. Entre una cosa i l’altra el món de l’espectacle havia desaparegut de la seva vida. Dormia molt, i també es quedava hores al llit, desperta i amb els ulls tancats. O s’estava a la banyera. Sempre li havia agradat estar-se a la banyera amb poca llum, en silenci.

Temps després la Fernanda va oferir a la Julia de tornar a El Molino i ella va dir que sí carregada de dubtes. Era com si les coses es volguessin assemblar als primers anys, segons la Julia, i explicava a la Carla que quan se sentís amb força per treballar seria exactament com si comencessin de nou: compartien pis, estaven juntes… Però era evident que havien canviat i durant mesos la Carla va fer una vida tranquil·la. Tenia prou diners per a una temporada, deia que necessitava descansar i s’esforçava a ser raonable.

Mentre la Julia actuava a El Molino, l’Estrada i la gent de Roba Estesa van programar espectacles força curiosos a la Cúpula Venus. Jo només hi anava de tant en tant. En realitat sortia poc i gairebé havia abandonat la nit. Passejava, això sí, sol, i escrivia sobre altres coses mentre intentava fer el que durant aquells anys va estar tan de moda: reinventar-me, deixar enrere el que havia estat abans, i mirar de sobreviure en un ambient que ni de lluny era el meu.

Més endavant es va produir allò del cop d’Estat. Els militars que es van alçar eren uns autèntics cretins. Si un exèrcit que havia governat durant gairebé quaranta anys era incapaç d’organitzar un assalt al Congrés, això volia dir que el règim real s’havia transformat i que aquells brètols no anaven enlloc. I això tampoc no implica que jo m’identifiqués amb el nacionalisme esquifit que aleshores començava a imperar a Catalunya i que per a desgràcia nostra ha durat gairebé un quart de segle. Tant és. Jo havia après a somriure i el fet real, el que ara compta, és que veia poc la Carla i la gent del seu entorn. Les informacions m’arribaven més que mai a través dels altres, i encara no tan puntualment com ara veig que m’hauria fet falta.

El que diré a continuació, doncs, es basa sobretot en el que em van explicar l’Estrada i la Julia. Em penso que no m’equivoco amb les dates: un dia, potser al cap de més d’un any, la Carla va començar a escoltar música. La música sempre era el primer pas abans de fer alguna cosa, i després venia la idea general, més endavant hi afegia els moviments…

En concret no sé com van anar les coses, però al setembre del 1982 la Carla va reaparèixer a la Cúpula Venus. El somni de l’Estrada s’havia realitzat: aquella noia menuda tenia un espectacle per a ella sola. I és veritat que va enlluernar gairebé tothom. Només aparèixer a escena, sota els reflectors, amb el tanga de color carn, amb una mica de pólvores daurades al cos, descalça, la gent va enfollir. Ella tremolava, se la veia trasbalsada i era evident que estava insegura i agraïda. Però també ho era que els espectadors l’esperaven, que la seva absència havia estès l’opinió que la Carla era especial, sorprenent, i que aportava aires nous al vell music-hall. No sé fins a quin punt allò estava preparat per l’Estrada, però es va produir un esclat. La van aplaudir drets, manifestant-li l’alegria de tornar-la a veure i oferint-li una mena de desgreuge. I després tothom va callar. Durant l’actuació només es van sentir algun xiulet d’entusiasme o aplaudiments esporàdics i massa generosos. I en acabar, la follia, l’ovació més sincera, els xiscles, els udols i els bravos que a El Molino mai no li havien dedicat. Tothom deia amb fervor que era la millor Carla, que havia recuperat la força inicial, que triava bé les músiques, que era un encert tornar a la Vanoni i a les altres peces que li agradaven, que finalment es veia que El Molino no era el millor lloc per a ella…

Jo no n’estava tan segur. La vaig observar amb respecte, però amb una certa reserva perquè tot el que ens oferia ja ho havia fet abans: es despullava únicament de la roba interior, jugava amb uns pantalons d’home, retia un homenatge clar a la Shirley MacLaine sense voluntat d’assemblar-s’hi, que certament era la millor manera de fer-ho, o després d’un fosc recollia amb lentitud extrema la roba que era a terra, es gronxava, tancava els ulls, es passava les mans pels cabells una altra vegada… Estava bé, però en realitat reprenia idees dels números anteriors i a mi em semblava que no tenia la força sincera d’abans d’El Patriarca. Li faltava alè, s’imitava a ella mateixa i jo no li veia l’ànima.

I pel que feia a la recepció de la premsa va passar el mateix: grans elogis, entrevistes, festes de reconeixement, una menció que l’enaltia com la millor artista de music-hall, joves periodistes que es retrataven amb ella trepitjant unes plomes… Cada nit la Cúpula s’omplia d’entusiastes que l’aplaudien quan s’escabellava i rodolava per terra, cosa que el dia abans no havia fet, o quan apareixia beguda i es quedava mirant els espectadors i esclatava a riure… Perquè era veritat que tothom la seguia, que tenia el públic als seus peus i la premsa anava plena de fotografies seves en les situacions més diverses: amb uns grans auriculars, travessant un carrer pel pas zebra tot imitant els Beatles, en un escenari buit i sota un canó de llum blanca, acostant-se a un micròfon de pinya dels antics… Però també ho era que al cap de poques setmanes d’actuar, la Carla ja sortia amb un dels músics que l’acompanyava i que, un cop acabada la funció, passaven pel Lord Black o per qualsevol altre local de moda. Se la veia contenta, somreia, semblava feliç, però jo desconfiava, i l’Estrada també, perquè era evident que bevia.

«Ja veurem quant dura», va comentar l’Estrada.

I certament va durar el temps just de deixar-se arrossegar pel pitjor. Aquell músic era més jove que ella i junts es pensaven que tocaven el cel, però en realitat el terra es va obrir sota els seus peus, i la Carla es va enganxar de seguida a la coca d’una manera desesperada. No parava quieta ni un moment, actuava, tornava a prendre gintònics, reia, fumava porros i tabac ros, s’havia accelerat més que mai i segons els dies estava irritada i tèrbola.

Diuen que aleshores no va prendre cavall. Potser no. Però tenia la mirada perduda, no dormia, tenia un alè espantós, feia ulleres, anava deixada, es discutia amb tothom, cridava, va caure i es va trencar una dent, tenia el cos ple de blaus, vomitava sovint, de vegades actuava amb febre i no recordava els passos d’alguns números, o havia d’interrompre la funció perquè es quedava en blanc… La Julia va recular. No podia més, va entendre que allò era el final i que no hi havia res a fer.

«Es inútil», em va comentar per telèfon.

Havíem arribat on era evident que anàvem, i jo tampoc no em veia amb forces per intervenir-hi. A més, l’Estrada ja no la representava. L’amic de la Carla, el músic, li duia els afers i, naturalment, quan es va acabar l’espectacle de la Cúpula va aconseguir que actués durant una temporada en diverses poblacions. De vegades apareixia a la televisió fent striptease, voltava per Catalunya, era a totes les festes, va intervenir en una altra pel·lícula tot i que el seu paper consistia només en una escena de llit i en un petit diàleg que acabava en promeses de fidelitat eterna. I sempre hi havia algú comentant les meravelles de la Carla, perquè era amiga de tothom, tothom tenia una anècdota per explicar, tothom la coneixia. Però nosaltres, els qui la seguíem des de feia anys, esperàvem el pitjor d’un moment a l’altre.

El 1983 va morir l’Ocaña. El 1985 la Carla va fer un segon espectacle a la Cúpula, però tot plegat era desolador i patètic. De fet, l’Estrada es va veure forçat a acceptar-la perquè ella el va sotmetre a tota mena de pressions. Li va dir que era un porc si no l’agafava, que havien parlat de fer dos espectacles i no un… Però li faltava aquella dent que temps abans s’havia trencat. Va prometre que aniria al dentista abans de l’estrena, i després va confessar que no tenia diners. No va assajar, es movia sense força, no seguia la música, algun dia van haver de suspendre… L’Estrada va reduir el nombre de representacions, va pagar a la Carla tan generosament com li va ser possible i van tenir una última conversa. Tot va ser tens, i quan ell li recordava el que tantes persones havien fet per ella, la Carla va respondre amb agror.

«Joderme. Eso habéis hecho».

«Yo no», va fer l’Estrada.

«Claro. Tú no», va respondre ella amb un somriure desagradable.

Llavors va agafar ràpidament els diners. Estava lívida, cansada, semblava una mica borratxa, i abans de sortir va comentar que allò era una cova i que ella necessitava volar més alt. I se’l va quedar mirant.

Sí, vaig pensar jo quan l’Estrada m’ho explicava. Volar més alt.

I la Carla pràcticament va desaparèixer durant disset o divuit anys. Encara va participar en un programa de televisió. L’entrevistaven i ella només reia i articulava frases incongruents. Era patètic. Després no en vaig saber res del cert fins que arribà la notícia de la seva mort. Si de cas acumulava rumors: era a Creta, havia tornat a El Patriarca, algú assegurava haver vist anunciat el seu nom en un cabaret italià, però podia ser una altra persona… També hi havia qui deia que la Carla es va perdre a Barcelona mateix, que era un cadàver i es punxava a Can Tunis, prop del cementiri, envoltada d’altres morts vivents com ella. No ho sé. Ni l’Estrada no ho sap del cert, perquè el temps ho anava esborrant tot.

Però quan al cap de tants anys he vist al diari la fotografia vermella on és gairebé nua, d’esquena i amb el braç dret lleugerament separat del cos, he evocat la seva manera de mirar i de riure fent una ganyota, la timidesa aparent del gest segons on es trobava, la coqueteria i l’aire insinuant, el nas que segons com semblava una mica inflat, els pits gairebé de criatura…

Ha estat un final trist, molt trist, i és evident que mai no va tenir les amistats adients.