8

La primera mala notícia me la va comunicar l’Estrada una matinada per telèfon. La Carla era a urgències de Perecamps, l’havien trobat al carrer Sant Ramon completament borratxa i amb un trau al cap. Tenia uns blaus als braços que semblaven provocats per un acte violent abans d’estavellar-la contra la paret, cosa que l’hauria deixada inconscient. Segons els metges, era gairebé segur que havia pres coca no feia gaire, acabava de tenir relacions sexuals completes sense preservatiu i l’únic document que duia era una targeta professional de l’Estrada. M’hi vaig presentar de seguida, la Carla encara estava desorientada i no sabia què havia passat. Era en una cadira, devastada, amb un pegot blanc al cap i intentant somriure. Em va dir:

«Me han pegado los chulos de la Fernanda…». No era veritat, és clar, però vam decidir que no diríem res a ningú i que era inútil presentar cap denúncia. «¿A quién vamos a denunciar?», va fer la Carla al cap d’una estona, «¿a la puta de El Molino?».

La vam dur al seu pis. Encara era buit. Des que jo hi havia estat, l’únic canvi perceptible eren quadres de tota mena arrambats a les parets: pintures abstractes, fotografies seves ampliades en blanc i negre, una gran tela coberta de culleres de plàstic enganxades l’una al costat de l’altra, una pota de taula vermella amb escarabats també de plàstic, una verge acolorida i naïf…

«Regalos de mis amigos», va fer ella. «Siempre me dejan cosas así, cuadros y purgaciones…».

Segurament se sentia avergonyida i es volia mostrar cínica. Va anar a la dutxa i en va sortir amb una bata de seda blanca, els cabells molls i les grapes de la ferida a la vista. A la cuina es va preparar un gintònic.

«¿Queréis?», va fer. Nosaltres vam respondre que no, sense ni esmentar que li havien donat un antibiòtic i no li convenia prendre alcohol.

En fi, allò només va ser el primer avís. El segon, infinitament més greu, confirmava que com a mínim havia entrat ocasionalment en el cavall. Mai no ha estat clar si ja ho havia fet abans o va començar amb la pel·lícula. En tot cas l’Estrada estava amoïnat. Deia que pel camí de l’heroïna no hi havia res a fer, i es proposava parlar discretament amb la mare de la Carla. Al capdavall aquella dona havia suggerit ja feia temps de dur-la a El Patriarca, on un tal Lucien Engelmajer liderava una organització d’ajuda als toxicòmans sense la intervenció de metges ni medicaments. Es tractava de viure en granges restaurades i gestionades pels mateixos residents, que també atenien els nouvinguts fins a fer-los sentir-se útils i en un ambient propici que els allunyés del que els havia precipitat en la droga. Era car, però segons la mare de la Carla això no tenia importància: ho pagaria ella, no calia patir pels diners. No li agradava la vida que duia la Carla, no havia sabut fer-la canviar, tampoc no se sentia una mare, però estava disposada a fer el que calgués per salvar-la.

«¿Sabe qué pienso?», es veu que havia comentat durant l’entrevista. «Pues que esto es un suicidio. Carla se está matando. Hay que darse cuenta de la verdad. Le da miedo lo que dicen que es y lo que hace. Y se mata porque no se atreve a nada más».

L’Estrada deia que aquella reunió l’havia deixat fet pols. Coneixia força gent enganxada al cavall i sabia quin era el final, però també repetia que la Carla tenia talent, que valia la pena de fer l’esforç, que si no ho deixava ell llançaria la tovallola, que no es volia trobar lligat a una drogoaddicta que li fes reviure coses que ja considerava superades, que ell treballava amb la Carla perquè admirava la seva feina i que no es volia equivocar consentint-li aquelles derives. Però quan va suggerir a la Carla allò d’El Patriarca, ella es va posar a cridar com una boja anant d’una banda a l’altra del pis. Deia que no estava enganxada a res, que no era cap drogata de merda, que s’havia punxat alguna vegada perquè es trobava fatal, i que la coca l’ajudava a superar els moments més baixos, que si fumar i beure era prendre drogues tothom era un cas perdut, que la podíem culpar de follar massa, però no de xutar-se amb heroïna, que havíem de decidir si érem els seus amics o no ho érem, que la seva mare sempre li havia fet la vida impossible, que quan aquella dona reapareixia tot s’enfonsava al seu entorn, que tothom estava en contra d’ella, que segurament a nosaltres també ens havia comprat la vella d’El Molino, que necessitava estar sola, que darrerament s’ofegava, que no podia respirar per culpa de les pressions, que tothom li exigia i es creia amb dret a tenir-la a les mans, i que com a mínim els qui se la follaven marxaven de seguida…

Vaig assistir a alguna sessió similar, de vegades en llocs públics o al mig del carrer, i la Carla tant es podia aixecar d’una revolada i marxar, com estavellava un got a terra cridant que érem uns fills de puta. Jo, quan la veia així em desanimava i ho donava tot per perdut. Estava cansat d’aquelles reaccions i del seu egoisme, jo tenia els meus propis problemes i necessitava una mica de calma… Ara, també hi havia moments en què la Carla estava la mar de bé. Una nit, per exemple, em sembla recordar que era al final d’agost del 1978, la vaig veure actuar en una casa de la part alta de Barcelona. L’Estrada em va pregar que hi anés perquè darrerament estava tensa, li costava de localitzar-la, i de nou es passava les nits fora de casa. I a més estava refredada i tenia tos i els ulls plorosos. Però durant l’actuació va estar memorable. Era en una gran sala, damunt una estora lilà, i duia un vestit negre curt que s’anava apujant mentre es tapava la cara amb l’altra mà. Anava descalça, i en realitat ens mostrava els seus dubtes de sempre: despullar-se era essencial, una clara expressió de llibertat, però al mateix temps, com que l’observàvem, ella es resistia a fer-ho i la tensió d’aquests extrems es resolia en una expressió contradictòria de resistència i desig. S’amagava, es donava, cedia, era feliç i patia…

Aleshores encara tenia un cos molt bell. Potser les cuixes ja no eren tan musculoses, potser semblava una mica més dona, em va semblar que l’expressió de la cara era fresca… Fos com fos, a mi em fascinava, estava pendent dels seus gestos, de com s’apujava lentament la roba del vestit i ens mostrava el tanga i el ventre, de com al cap d’un moment la roba tornava a la posició anterior i ella es posava les mans al cap i s’escabellava… I al cap d’un moment s’abaixava un tirant del vestit i, seguint la música, ens descobria les breus turgències del pit. Però de seguida es revoltava, es posava de genolls i sacsejava el cos mentre es treia el vestit i el llançava fora de l’estora. Només duia el tanga negre, tensava la pelvis, s’encongia violentament, després allargava una cama i un braç, tenia una convulsió, se sacsejava…

Allò no era el que la Carla feia a El Molino. Jo no sabia si estava improvisant o si veia un número que duia preparat. Més tard l’Estrada em va dir que havia fet el mateix altres vegades. Era, doncs, una proposta premeditada, assajada, que responia a uns determinats criteris. I la veritat és que em va sorprendre. Anava més enllà del que jo li havia vist fins aleshores i ens demostrava que era possible superar el que havia fet a El Molino i que encara hi havia un gran espai per recórrer…

Però en realitat jo procurava allunyar-me de la Carla. Em justificava dient-me que ella ni tan sols sospitava que la meva admiració s’hagués complicat tant. I alhora admeto que sovint me la imaginava nua, només amb unes pólvores daurades al cos, apareixent en un escenari gegantí sota un poderós canó de llum. Hi havia un esclat d’entusiasme, aplaudiments i milers de veus corejant el seu nom: Caaarla, Caaarla, Caaarla… Ella alçava un braç i aleshores el públic encara l’ovacionava més. O la veia tal com era, més aviat menuda, ullerosa, cansada, abatuda, amb aire de vailet com la Shirley MacLaine quan era jove… A estones sospitava que la Carla estava al cas dels meus sentiments perquè alguna vegada, quan estava borratxa, se m’acostava, em posava una mà a la cara i em preguntava si l’estimava.

«Claro, Carla», li responia jo, i ella somreia i em besava. Després em mirava als ulls i afegia:

«Eres un cerdo…».

Però de vegades estava lúcida i centrada en la seva feina. Com aquella altra nit, per exemple, que un capriciós va muntar una festa al seu jardí de somni. La piscina al marge, l’espai semblava ideal per a aquelles obres subtils de Txèkhov en què assistim al retrobament d’una família en temps de crisi: hi ha persones que s’han fet velles, d’altres que s’equivoquen, els joves viuen entre la pesantor del passat i la il·lusió del futur, a tots els costa trobar una raó sòlida per continuar… «Estimo aquesta casa», diu un personatge d’aquest autor rus, «no entenc la meva vida sense el jardí dels cirerers, i si tanta necessitat hi ha de vendre’l, que em venguin a mi també amb el jardí…».

Doncs en aquell jardí, que naturalment no estava en venda, hi havia uns focus muntats entre els arbres, un empostissat discret al qual s’arribava per un camí empedrat que travessava la gespa. Els convidats deambulaven tot menjant canapès i conversant prop de la piscina, i jo em demanava en quina mena de món nou havíem entrat i per quina gent treballava la Carla per guanyar-se la vida. Però de fet tot allò m’era indiferent.

A l’hora que estava previst, els convidats es van congregar prop del petit escenari. Em vaig adonar que la majoria d’homes i dones semblaven encuriosits de veure aquella noia de qui la majoria només havia sentit a parlar. Els havien dit que era una vedet que abans treballava a El Molino, una noia avantguardista que tenia captivats els artistes més innovadors i que, en poc temps, s’havia convertit en la reina de l’striptease. Els escriptors més moderns l’aclamaven, era la musa dels artistes conceptuals, havia protagonitzat exposicions i happenings, els fotògrafs joves l’adoraven, havia renunciat a les plomes que eren habituals al music-hall, també acabava de rodar una pel·lícula, tenia projectes per fer teatre, únicament actuava on li venia de gust i, de fet, veure una actuació seva era un privilegi…

Em sembla que celebraven un aniversari de casament i que la dona obsequiava el marit amb aquella sorpresa. Es van apagar els llums i van entrar els primers acords cadenciosos i l’harmònica de Bob Dylan a la balada I’ll Be Your Baby Tonigh. Aleshores Dylan estava de moda entre la progressia, especialment les cançons quasi clandestines que havia enregistrat després de l’accident de moto. I, certament, la música i la veu de Dylan creaven un clima modern, llunyà i familiar alhora. Jo mirava l’entorn i em deia amb tristesa que els burgesos sempre acabaven guanyant. Són una classe indestructible, especialment la catalana, que encarna una insuportable barreja de covardia, hipocresia moral i aparença de moderació.

Llavors va entrar un potent canó de llum blanca, i vam veure la Carla venint pel camí empedrat, entre la gespa, amb la casa al fons. Duia un vestit jaqueta i mitges negres, una brusa de color vermell, sabates de taló… Aleshores ja sonava la irònica i delicada Lay Lady Lay, també de Dylan. La van aplaudir, era una aparició brillant i prometedora. I aquella nit tot van ser balades del cantant nord-americà més o menys tenyides d’enyor, de patiment i de lluita. No recordo l’ordre exacte de les cançons, però em sembla que, entre altres, hi havia Cocaine Blues, Ballad of a Thin Man, Butterfly Kisses, Forever Young, i potser les emblemàtiques How many roads i Blowing in the Wind per acabar… Jo em demanava per què la Carla havia triat Dylan, un compositor que no figurava entre els seus preferits, i vaig deduir que allò era cosa de l’Estrada. En tot cas, recordo que ella va estar realment bé.

Però si esperaven veure-la nua i gaudir del seu cos a canvi d’un feix de bitllets de mil, s’havien equivocat, perquè la Carla a l’escenari i molt teatralment buscava un seient que no hi era, després procedia a descordar-se la jaqueta a poc a poc i, com que no sabia on deixar-la, decidia que caigués a terra… Com sempre, feia els moviments amb picardia, lentament, insinuant, i no quedaven gens mecànics. Tampoc no ballava ni feia mim. Era aquella altra cosa que ella dominava a la perfecció tot combinant les pauses, les inseguretats, els suggeriments, els diferents ritmes del cos…

Mentre sonava la repetitiva Just Like a Woman, la Carla passava una mà per dessota la brusa vermella i furgava primer en una màniga i després en l’altra per aconseguir desempallegar-se dels sostenidors. Tot seguit, amb aquesta peça de roba a la mà, dubtava, no sabia què fer-ne, fins que també la deixava caure visiblement a terra. Més tard, també lentament, es treia de primer les mitges, una a una, seguint el ritual més estricte, però dreta. Naturalment, per fer això primer es descalçava un peu, es desplaçava unes passes coixejant, es calçava de nou, s’enfilava la faldilla de tub més del que calia… Quedava divertida, gens ridícula, i més aviat era la contemplació d’aquella mena de situacions que se solen resoldre en la intimitat i que incomoda veure en públic però que, a causa del ritme lent i intencionat, adquiria una altra dimensió. De manera que si de primer hi va haver somriures i algun xiulet, de seguida es va imposar un silenci de respecte. Tots érem uns voyeurs i cada peça de roba era una provocació. Perquè la Carla, sense fer res especial, sabia dotar d’erotisme, de misteri i d’humor el gest més comú. I lentament, furgant dessota la faldilla, es va treure les calces, que eren tòpicament negres, i després de sostenir-les amb els dits, també les deixà caure a terra.

Van ser quinze minuts d’una Carla per al meu gust potser massa intel·lectual, que s’allunyava definitivament del music-hall i que no quedava gens clar què feia. Em sembla que ni ella no hauria pogut explicar en quina direcció anava. El número dels mitjons blancs. O el que va fer a l’estora d’aquell pis, semblaven apropar-la a un minimalisme que també s’havia donat en literatura, com si certs autors preferissin l’absència de peripècies a un suport argumental sòlid: que res no ens allunyi del sentit més íntim i essencial, que res no ens distregui. És el que diu la Duras: «Llavors ella li pregunta si vol saber el final de la història. Ell fa senyal que no, que no ho vol. Para de parlar. I plora». O bé: «Plou sobre el mar». Què vol dir plou sobre el mar? Què és el que ens fa mal d’aquesta frase senzilla? La força d’un fenomen on no hi ha éssers vius? La indiferència del cicle natural que es perpetua? La Carla feia una acció fins a un cert punt absurda on la percepció jugava amb les expectatives prèvies dels espectadors. No era el mateix, però el lector també esperava literatura, arguments, novel·les, confessions, i se li oferia plou sobre el mar. I, quina bellesa no hi havia en aquestes paraules? Quanta solitud, que poca cosa que som els humans davant d’una frase així. Plou sobre el mar… És l’ànima de l’autora el que veiem, són les seves limitacions, la seva impotència, el dolor de viure i de veure…

Més tard ens vam trobar al jardí amb la Carla i l’Estrada. Ella estava riallera, semblava feliç, duia un vestit lleuger i quasi transparent de color de lilà, em va abraçar amb tendresa i em va demanar un gintònic… Quan l’Estrada i jo anàvem a buscar la beguda a una de les llargues taules d’estovalles blanques, ell em va mormolar que els organitzadors estaven molestos, que esperaven veure la Carla despullada, i es veu que la senyora que pagava la festa va arribar a dir, indignada, que havia contractat una meuca perquè els fes striptease.

«Si ho sent la Carla els mata», va fer, i també va aprofitar per posar-me al dia de com anava tot: la mare de la Carla havia intentat parlar amb ella. No hi havia res a fer. La Carla es negava a anar enlloc a fer cap tractament. De tota manera, amb l’excusa del pis i d’uns papers que calia tramitar, es veien sovint i fins i tot de vegades dinaven juntes. La Carla havia confessat a l’Estrada que darrerament li agradava relacionar-se amb la seva mare, que el problema sorgia quan ella li volia manegar la vida o quan parlava de qüestions de principi.

«¿De qué me habla?», feia la Carla aleshores. «¿Qué coño de principios tiene ella?». I s’havien acabat els contactes per a una o dues setmanes.

Tot era inestable. Les sessions de la pel·lícula s’havien acabat. Ja he dit que es negava a treballar on hi hagués travestís. No hi tenia res en contra, però deia que no volia que la confonguessin. Si s’havia d’esperar, s’esperaria, afegia. Però l’Estrada afirmava que no era qüestió d’esperar, que senzillament no podia anar enlloc, que si es negava a fer el salt a Madrid, si no volia actuar en cabarets, si tampoc no volia tornar a la Bodega Apolo, si moltes coses privades se n’anaven a l’aigua per les exigències que ella els posava, si prometia striptease i després no es despullava…

«No sé què fer», em va confessar l’Estrada. «Ella encara té alguns diners i pot anar tirant una temporada, però no guanyem res. Els de la pel·lícula han pagat una merda, jo estic a l’escapça, no tinc on caure mort, i van passant els dies…».

I el pitjor era que no se la podia controlar, que segons com estava bé, que podia passar dies i dies sent una noia divertida, afable, i que en canvi en altres ocasions anava passada de cervesa, de gintònics, de pastilles i de mil merdes més i et mirava amb els ulls extraviats. Tampoc no se li podia dir que estava una mica més grassa, que tenia la cara rodona i que feia una mica de panxa. I no se li podia dir perquè tot plegat apareixia rutilant, amb els ulls pintats, els cabells curts i unes faldilles mini que enlluernaven i bruses pràcticament descordades. O es vestia de qualsevol manera, amb uns pantalons blancs bruts i un jersei vell que tenia les mànigues ratades. De vegades es quedava tot el dia al llit, i després et podia telefonar de matinada, a qualsevol hora, sense aclarir-te què li passava. O per telèfon feia un parrupeig incomprensible, plorava, i finalment l’havies d’anar a buscar a un bar del Barri Xino perquè no podia pagar les consumicions.

Per fortuna, durant aquell període difícil ella sempre telefonava a l’Estrada. S’entenien bé. Ell no l’assetjava i això sol ja era prou important. Perquè un dels seus turments era la suposada persecució a què la sotmetíem els homes. Deia que no la deixàvem respirar, i en això entenc que tenia raó. Però també assegurava que no es treia de sobre els compromisos, que hi havia dotzenes i dotzenes de persones que la volien fer participar en actes que ella ni tan sols acabava d’entendre: exposicions, xerrades més o menys teòriques, sopars amb artistes, festes, sessions de fotografia, entrevistes, programes de ràdio…

«Si abro los ojos me empiezan a pedir cosas que no entiendo…», deia, «y me llevan de un sitio a otro para al final dejarme tirada…».

Però segons l’Estrada això era veritat només a mitges, ja que en bona mesura ella mateixa provocava aquestes sol·licituds. Quan anava a Bocaccio sempre acabava fent un número més o menys espectacular. Havia perdut el carnet del local una dotzena de vegades, mai no duia diners i no era tan evident que algú li acabés pagant les copes pendents, provocava els homes que li queien bé i se’ls insinuava, en dues ocasions l’havien trobat als lavabos tenint relacions sexuals, orinava amb la porta oberta mentre reia sorollosament, bevia tant que acabava vomitant… O passava la nit besant algú sense cap mena de mirament i anant més enllà del que era admès. O bé la treien de les discoteques perquè feia massa barrila i la posaven en un taxi. Tot això creava al seu voltant unes certes expectatives, i també era veritat que amb els fotògrafs era adorable ja que resultava fotogènica i mai tenia un no. Si li demanaven que es despullés, ho feia; si la volien angelical i quasi infantil, sabia com posar-se; si li proposaven que es vestís d’home, ho trobava divertit; si la volien retratar fent mala cara, amb els ulls devastats, beguda, amb els llavis inflats i despentinada, només deia que ja ho entenia, que la volien «con cara de regla», i els deixava fer.

«Pero el coño no me lo retrata nadie», insistia. I quan l’Estrada va proposar que li paguessin les fotografies ella s’hi va negar, va dir que no volia diners, que es deixava retratar per obligació i que, a més, el sorollet de les màquines i el llampegueig dels flaixos la seduïen, li eren plaents i no en podia prescindir. «Por culpa de la vieja yo ahora vivo de estas cosas», afegia.

Un dels seus amics de l’ànima era el poeta Joan Brossa, que anava deixat, sense diners a la butxaca i que sempre acostumava a dir el que pensava. De vegades la Carla el visitava al seu estudi, un veritable galliner brut, pudent i increïblement ple de paperots, carpetes, llibres, obres d’art i rampoines. Veure’ls junts en aquell estudi de parets escrostonades i llardoses, de balancins esventrats i de munts i munts de diaris vells a terra i als mobles, amb un vàter que per falta d’higiene era de color marró, trencava el cor. Semblaven dos àngels fora del món, dos bojos sense remei, dues ànimes pures que vivien dedicats intensament a ser ells mateixos.

La Carla repetia sovint que en Brossa era dels pocs homes que l’entenia, que ell la veia tal com era, que no la limitava, que l’animava a continuar, a anar endavant, a canviar i tenir les antenes ben desplegades. En ocasió d’un carnaval la Carla va actuar a casa d’uns coneguts d’en Brossa. Ella va fer un striptease a la inversa: va aparèixer nua, amb el tanga de color carn, i es va començar a vestir a poc a poc, carregada d’emoció, convertint aquell número de music-hall en un poema d’enorme bellesa. Brossa, amb les ulleres fosques, amb un tros de cigar a la boca i feliç, aplaudia la Carla i deia que aquella noia era la poesia feta carn.

Però en Brossa i els altres amics seus, els fotògrafs, i els homes i dones que se l’enduien al llit, els camells que li venien la merda, els amiguets que li reien les bromes, els companys de festes, els poderosos en molts pisos dels quals havia esnifat les primeres ratlles, els anarcos amb qui havia compartit comunes absurdes i reunions infinites, els borratxos que la trobaven en un bar i hi compartien una hora de conversa sense sentit, els companys de feina del món de l’espectacle, els passavolants que no sabien qui era aquella noia, les putes que la treien a empentes dels bars del carrer Robador, cap d’aquestes persones no la va saber ajudar quan ho necessitava. Jo tampoc, és clar. Ni l’Estrada. Ni la seva mare. Ni homes com l’Arturo que li havien donat suport els primers temps, ni la seva amiga Julia… Potser era impossible. Potser ella realment no volia cap mena d’ajuda. Potser buscava el final i, tal com havia dit una vegada la senyora Fernanda:

«La Carla se basta a sí misma para todo, incluso para matarse».

Després, quan es va enfonsar la seva economia, es va produir un dels últims episodis en què encara podem parlar de lucidesa. Fins aleshores tot havia semblat d’una manera o l’altra controlable. De vegades et desesperaves, quan l’anaves a veure i la trobaves a terra, bruta, amb la boca plena de baves, amb vòmits a la roba, pràcticament inconscient, et senties estafat i la fatiga de viure pendent d’aquella noia et vencia. I, tanmateix, a mi mai no va deixar d’atreure’m d’una manera tossuda i profunda. Ja no era únicament un desig sexual. No era això. De dones com ella o millors en podia tenir i en tenia sense dificultat. La Carla era una altra cosa. La Carla era inexhaurible, d’una bellesa que et commovia fins i tot quan la veies en aquell estat lamentable. I jo aleshores m’asseia al seu costat i l’observava sense dir res, amb ganes d’abraçar-la, de netejar-la i d’acaronar-la com ho faríem amb una criatura indefensa, de salvar-la amb la meva entrega. Però sabia que allò era perillós i nociu. Que em faria mal. Que no tenia sentit. Que el sentit estava en la pluja sobre el mar, en el soroll somort i etern de la pluja sobre el mar.

Després es va produir una crisi terrible i tot es va precipitar. Era evident que la Carla queia cada dia una mica més avall, però de vegades semblava que hi hagués una certa recuperació, feia algunes actuacions brillants, li atorgaven un premi i la premsa en tornava a parlar amb entusiasme, apareixia a la televisió, on sempre la presentaven com la reina de l’striptease, i segons els dies quedava discreta, o bé excessivament esbojarrada. Tanmateix, tot i no treballar amb regularitat, el seu nom i el seu prestigi semblaven indiscutibles i tenia ofertes de tota mena que no sempre podia aprofitar per problemes de salut ja que, oficialment, sovint estava indisposada o se sotmetia a alguna revisió mèdica.

I, de sobte, l’Estrada va trencar l’acord laboral amb la Carla. Ell ja no podia més i, amb gran dolor, li va fer saber que era impossible continuar, que obrir aquell espai per presentar-hi espectacles alternatius li donava molta feina, que la tindria present i la programaria, però que en cap cas no podia ocultar més el que d’altra banda era evident: ella no es cuidava, no sempre estava en condicions mínimes per complir els contractes, molta gent ja no es creia les excuses que l’Estrada s’inventava… Aquella nit de la separació professional es veu que ella cridava com una histèrica, que l’insultava i li retreia tot el que no havia fet per ajudar-la. I l’Estrada callava, s’enfilava les ulleres i la mirava perplex i dolgut.

Poc temps després la Bárbara es va encarregar de vendre el pis, va pactar amb la Carla unes condicions econòmiques i se la va endur a viure a casa seva. Potser era l’única solució per impedir que tot se n’anés amb la droga i la beguda, però en un altre sentit la decisió de dur-la a casa seva va ser un error i els bons propòsits de totes dues van durar quatre dies. I em consta que llavors hi va haver complicacions greus perquè la Carla exigia recuperar el control dels diners del pis, deia que els havia guanyat ensenyant el cul i empassant-se molta merda, que la seva mare els hi havia robat, i així que podia s’enduia de casa alguna joia, aparells de música, rellotges, qualsevol cosa que pogués malvendre. Es discutien, sembla que fins i tot hi va haver alguna agressió de la Carla a la seva mare, i diuen que després passava de les súpliques a la desesperació, que va tenir veritables atacs de nervis i que quedava exhausta, mig inconscient, o que plorava pregant que no la deixés. Finalment, després d’una temporada dolenta i que no semblava tenir sortida, la Carla va optar per anar de pensió en pensió. I tot es va precipitar. Malvivia amb uns diners setmanals que li passava la Bárbara, i en realitat van ser unes quantes les persones que feien el possible per ajudar-la. La Fernanda, per exemple, li va fer arribar un xec però va dir que no la volia veure.

«Ya sé cómo son los muertos», va fer, amb una extrema duresa.

La Julia també es va assabentar del que passava i em va telefonar. Encara treballava a Saragossa, les coses li anaven bé, em va prometre que si venia a Barcelona em telefonaria, i va preguntar si podia ajudar la Carla. Però tot plegat era un laberint perquè els diners que li donàvem anaven directament a la droga. Ja era un fet que es punxava, que necessitava el maleït cavall, que en depenia i que físicament cada dia estava pitjor. No tenia res a veure amb la Carla que coneixíem: s’havia aprimat, feia mal color, perdia la memòria, en els moments pitjors es quedava amb la boca oberta i et mirava com si no t’entengués, cada dos per tres queia malalta o tenia infeccions, problemes respiratoris, lesions i ferides que es feia als braços o a les cames i al cap… Semblava que res no podia aturar aquella caiguda. I, a més, des que voltava per les pensions sovint no sabíem on era durant setmanes, li perdíem la pista, i només ens quedava la possibilitat que aparegués a casa d’un conegut demanant diners i aleshores iniciar la ronda de trucades per informar-nos els uns als altres.

Naturalment havia deixat de treballar gairebé del tot. Li va sorgir una actuació fora de Barcelona i va telefonar a l’Estrada perquè l’acompanyés, però segons ell, la Carla tremolava, gairebé no s’aguantava dreta i no va poder actuar. Per sort, un metge amic va certificar que tenia moltíssima febre i allò no va tenir més conseqüències. Però ja corria la brama que era millor no contractar-la, que no era segura i que amb la Carla et podies trobar amb qualsevol cosa i que sempre eren fets desagradables.

Jo em deia que allò només era una crisi, que aquell mal moment passaria, que la Carla tornaria a recuperar un ritme relativament normal, que reaccionaria i que no es deixaria arrossegar tan fàcilment i del tot a l’infern… Però ens arribaven notícies de tota mena: l’havien tret d’uns apartaments perquè no pagava, també la van fer fora d’una pensió perquè no era prou discreta amb els homes que hi duia, de vegades dormia al carrer tal com li agradava, va estar més de dues setmanes a l’Hospital del Mar sense que ningú en sabés res fins que en tenir l’alta es va presentar a casa de la Bárbara demacrada, prima, esgotada i, segons deia, amb una sensació d’estar bruta per dintre, sense saber si havia passat una pulmonia i recordant vagament el dia que l’havien dut a urgències…

Sempre era així: quan ja no podia més acabava anant amb la seva mare, que aleshores vivia sola. No sé exactament què va passar amb la parella de la Bárbara. El cas és que a partir d’un moment determinat va veure que la seva filla estava realment desfeta, que la necessitava, i va fer tot el possible per facilitar-li les coses. L’antiga tensió entre elles dues, aquelles ganes que tenien de fer-se mal l’una a l’altra, s’havia esvaït. Ara només la Carla se la mirava amb recel, però era evident que quan no podia més i hi buscava refugi, millorava. Si més no durant una temporada dormia, menjava i anava neta. Eren coses elementals, però que aleshores van esdevenir importants. I la Bárbara admetia que totes dues ho havien fet malament, que li havia costat d’entendre que tenia obligacions amb la seva filla i que no servia de res criticar-la i fer-li retrets. Segons l’Estrada, que de vegades em telefonava i ens vèiem per prendre una cervesa, la Bárbara també estava fotuda. A la seva manera, durant tota la vida havia estat una triomfadora: feia el que volia, anava amunt i avall amb el cotxe de manera prepotent, venent pisos, vivia amb qui en tenia ganes, se sentia lliure i ni es plantejava renunciar a res pel fet que, sense saber ben bé com, a la seva vida hagués aparegut aquella criatura terrible…

«Nunca había pensado en tener hijos», li confessava, «y de pronto te encuentras con eso, con problemas derivados de alguien que te dicen que es tu hija. Mientras la llevaba con las monjas era bastante manejable, pero luego todo se convirtió en una pesadilla de la que yo quería huir. Y cuando te acostumbras a ese problema, a una adolescente que primero se te escapa y luego te requiere, cuando te acostumbras a eso, llega el éxito, el triunfo, que es como un vendaval absurdo que yo no entendía. ¿Sabe usted qué supone tener que admitir que cualquier locura, incluso que cualquier estupidez, forme parte de los mundos secretos de los que surge la fuerza del artista…? No puedes luchar contra eso, no puedes hacer nada, te quedas sin argumentos, porque si te quejas de algo o si reclamas el espacio al que tú también tienes derecho, resulta que estás perjudicando la creación y eres injusta e insensible con ella. En realidad hay muchas cosas que aún no entiendo. Se dicen tantas tonterías… Por ejemplo, lo que Carla ha hecho, lo que supone su manera de ver el mundo del espectáculo, su manera de actuar. Me doy cuenta de que es diferente a las otras personas, pero no sé darle la importancia que ustedes dicen que tiene. Para mí es una chica lista que se desnuda con cierta gracia, sólo es eso, y cuando digo otra cosa estoy mintiendo para evitarme problemas. No entiendo qué se proponen ustedes, tampoco acabo de entender qué sacan con ello. La propietaria de El Molino era muy clara y nos entendíamos a la perfección: ella tiene un negocio y basta. Carla baila, o se desnuda, o hace arte moderno, eso me da igual, pero el hecho concreto es que da dinero. Pero ustedes no sé qué quieren. No sé a qué se refieren cuando dicen que Carla es genial. ¿Se puede ser genial por quitarse las bragas de una manera determinada? Quizá sí. En todo caso para mí todo ha cambiado cuando me he dado cuenta de que mi hija está en peligro y que quizá una parte de culpa la tengo yo por mi actitud con ella. Pero sólo admito una parte de culpa. Las otras partes son responsabilidad de ustedes, de ella misma, del público, de esa locura que la está convirtiendo en algo irreal, en un ser que no existe. Carla está rota por dentro. Está muy sola. Tanto ruido la ha dejado sola. Ya no oye ni ve, ya no escucha ni atiende. Está sola, sola con esas mierdas que toma y que la tienen abrazada y no la sueltan…».

L’Estrada, llargarut i prim, enfilant-se les ulleres de pasta, es removia a la cadira del bar on érem i se m’acostava per fer-me arribar la seva idea: la mare de la Carla havia canviat, d’una manera o l’altra estava a favor de la filla, passés el que passés l’ajudaria, però era veritat que no entenia la transcendència de l’art de la Carla i, sense adonar-se’n, a mesura que l’ajudava la feia estèril. Jo, que estava cansat, que aleshores tenia problemes econòmics i d’altres tipus, sense feina fixa, i que no podia recórrer pràcticament a ningú perquè m’havia anat tancant totes les portes, no sabia què respondre-li. Sí que admirava la Carla, sí que m’agradava que algú capgirés el món d’una manera tan radical i amb tanta senzillesa aparent com ho feia ella, sí que em sentia atret per aquella criatura que havia alterat la meva rutina. Però necessitava respirar, i en certa manera volia la Carla com més lluny millor. I justament per això vaig viure com un alleujament que la Bárbara aconseguís dur-la a El Patriarca.

Em sembla que van estar set mesos a França totes dues i que la Carla vivia en una casa de camp anomenada La Boère, prop del municipi de Saint Paul-sur-Save, al nord de Tolosa. I durant aquest temps pràcticament no en vaig saber res. Era com si les coses tornessin al seu lloc veritable: la noia atesa per la seva família, la mare que se’n feia càrrec, els amics, els coneguts i l’entorn social que passàvem a segon pla…

Havia vist que comprometre’m amb la Carla era un suïcidi, que la dissort l’acompanyaria sempre i que no tenia escapatòria. D’ençà que havia decidit dedicar-se a l’espectacle, d’ençà que amb la Julia havien participat en el càsting per ballar a la discoteca, estava escrit que no se’n sortiria. Podia ser genial, podia revolucionar el music-hall de dalt a baix, podia canviar el que enteníem per striptease, podia fer poesia tal com deia el poeta Brossa, podia ser la delícia dels fotògrafs, el seu cos podia inquietar, atuir i commoure els espectadors, podia semblar delicada i tendra a l’hora de les carícies, una fera irada quan s’indignava, un remolí de fúria, una deessa, una euga, un vent invisible, un mar també invisible, podia ser qualsevol d’aquestes coses, però no sabia viure tal com vivim la majoria de persones. El seu joc era la mort, el joc que és de tothom, però molt abans d’hora i de manera incongruent i innecessària.