2

De sobte, recordo perfectament quan vaig veure la Carla per primera vegada. Era una nit de novembre, feia un fred espantós, havia plogut, la humitat et glaçava el moll dels ossos, jo estava refredat i sentia una pressió insidiosa darrere els ulls. Quan em rondava aquell mal de cap no sabia què fer. En un bar m’havia pres a peu dret dues aspirines, una mica de bicarbonat i després una ampolla d’aigua amb gas a morro. Recordo que al local hi havia fluorescents verds i vermells, i encara ara veig el cambrer jove, granellut de galtes, i els tamborets alts arrenglerats en paral·lel a la barra.

Prop de mitjanit vaig entrar a la Bodega Apolo. No hi havia gaire gent, i com que les actuacions eren sonses, per consell d’un cambrer em vaig asseure a prendre una cervesa que se’m va posar fatal. Primerament va actuar una folklòrica ja gran i sense gràcia que imitava la Lola Flores amb moviments exagerats, després un cantant jove, d’esmòquing replanxat, que estava nerviós i s’esforçava a fer-se el simpàtic amb el públic, un travestí que em sembla que es deia Lisa i a qui ja havia vist al Whisky Twist alçant els braços i movent el cap d’una banda a l’altra quasi mecànicament… Una nit d’aquelles que em feien dubtar de la mena de vida que duia.

Però al cap de quatre o cinc actuacions van anunciar la Carla. Jo aleshores no n’havia sentit a parlar mai, deien que venia d’una gira per Andalusia, i el cambrer em va fer un gest amb el dit polze indicant-me que allò estava bé. I es van apagar els llums de la sala, un focus va il·luminar el centre del petit escenari, es va sentir l’acordió compassat, lent i constant de Senza fine, la balada d’amor de Paoli Gino cantada per Ornella Vanoni que de manera insistent ens diu que la vida no ens concedeix mai un moment per somiar, que per falta de temps tampoc no recordem allò que ja hem viscut, i que parla de la lluna i els estels. Una noia jove, rossa, amb cara d’adolescent, que duia un vestit de tirants negre, llarg i setinat, es començava a acariciar davant nostre seguint el ritme malenconiós i enyoradís de la cançó. Ho feia amb moviments suaus, tancant els ulls i decantant el cap, de vegades girava sobre si mateixa, s’enfilava la roba i ensenyava les cuixes, s’ajupia de sobte i semblava abraçar-se, s’ajeia a terra, es tensava, i, dreta de nou, finalment el vestit li lliscava pel cos, com si mostrant-se al públic en roba interior també negra fes un acte absolutament dolorós, necessari i sincer.

Vaig quedar fascinat. Amb els anys i per damunt de la rutina, havia vist bones actuacions, però mai res m’havia semblat tan intens, de format tan senzill i alhora tan potent com aquella noia. Allò transmetia una força nova, en certa manera ingènua, i de fet era com si ballés únicament per a si mateixa, com si la sorprenguéssim en la intimitat i, per tant, oferia alguna cosa que anava més enllà del fet de despullar-se. No et mostrava el cos, més aviat et parlava de solitud, de desesper, de la necessitat d’estimar… En una ocasió, anys després, la Carla va declarar que en els seus espectacles hi havia molta psicologia. Segurament aquelles paraules es podien interpretar com la pretensió desproporcionada de qui finalment només fa striptease, però eren veritat: ella no mostrava els pits, el ventre, les natges, les cuixes, o qualsevol altre part del cos; ella es donava, se t’oferia en un sacrifici artístic, prescindia de les impureses del gènere, obviava l’erotisme potiner i barat, et duia a un viatge personal intens i solitari que tanmateix ens afectava tots. I, d’altra banda, davant del que ella feia no podies dir res que no semblés una pedanteria, se t’imposaven el silenci i un assentiment que no eres tu qui el concedia, sinó que ella t’arrabassava.

El poc públic que hi havia aquella nit a la Bodega Apolo no va saber reaccionar, però després dels dubtes inicials va aplaudir amb un cert entusiasme i no com ho havia fet als altres artistes.

«Qui és?», vaig preguntar al cambrer.

«Ve de Sevilla», em va respondre. «Ha nascut aquí, de vegades parla català. Em sembla que també ha treballat al Barcelona de Noche».

Veure-la actuar aquella nit va ser una revelació. Semblava fràgil i vulnerable, però jo intuïa en la Carla una força interior sense la qual no era possible la bellesa d’aquella actuació que no volia dir res i que tanmateix ella dotava de sentits que es multiplicaven a mesura que passaven els segons. Només s’havia posat una mà al maluc, només havia desplaçat lleugerament el tirant dels sostenidors, però després havia girat el cap, s’havia contret d’esquena a nosaltres com si tingués un espasme. Allò era nou. Fins aleshores mai ningú havia utilitzat el cos amb tanta subtilesa, com a mínim jo no havia vist aquella capacitat expressiva, ni tenia notícia que separant els dits de les mans es pogués parlar directament a les emocions. I, a més, era completament impossible de dir amb paraules què experimentaves en veure-la a l’escenari. Diguessis el que diguessis, ho converties en una cosa massa mental, i ella era senzilla, clara, i sense deixar de tenir raó quan deia que als seus espectacles hi havia psicologia, la veritat era que s’acabava imposant el llenguatge d’un cos que esdevenia sensual en el límit del que aleshores estava permès.

«Ja se’n va», em va dir el cambrer, i per primera vegada vaig veure la Carla amb texans, botes altes i anorac sortint precipitadament del local. Perquè quan la Carla va debutar a la Bodega Apolo encara estava amb l’Arturo i, en acabar l’actuació, sortia corrents cap al cotxe on ell l’esperava i pujaven a Bocaccio.

En aquell local que s’havia posat de moda, de poca llum, música de fons i una varietat marejadora de perfums, tot eren abraçades, petons, tabac i gin-tònics. Sempre hi havia fotògrafs, arquitectes, noies que feien de models, publicistes, directors de cinema, un bàrman que feia còctels innovadors i volia obrir un local a Madrid, artistes pintors i conceptuals, editors i escriptores, professors d’escoles de disseny, gent jove que es volia promocionar, un filòsof agradabilíssim que acabava de tornar dels Estats Units i explicava meravelles de Califòrnia i especialment de Los Angeles, on, segons deia amb admiració, era impensable fer res sense cotxe… L’ambient sofisticat era ideal per aconseguir que els clients s’evadissin de la sordidesa de l’últim franquisme i, si més no per unes hores, a molts d’ells els semblava que vivien en un país normal. Però jo no m’empassava aquell món de poderosos, jo havia conegut la merda des de dintre, en certa manera n’havia format part, i m’adonava que a Bocaccio només hi anaven els rics i els qui volien arribar a ser-ho al preu que fos. Em deia que no era just ignorar que hi havia un altre món, un món gens glamurós d’on sorgíem persones com ara la Carla, la Julia i jo mateix. Però deixem-ho estar.

A partir d’aquell dia vaig anar sovint a la Bodega Apolo per veure actuar la Carla. I ens vam conèixer. L’excusa va ser que li volia fer una entrevista. És la primera de tota una sèrie i, precisament per això, prefereixo no traduir-la. A més em sembla que reflecteix prou bé la seva manera d’expressar-se, tot i que es tracta d’una Carla en els inicis, abans de ser coneguda, abans d’entrar a El Molino, on tot i l’èxit que hi va obtenir mai no s’acabà de sentir prou bé. En part perquè s’havia incorporat a una revista que ja feia mesos que rutllava i va haver de fer uns números que no eren seus. Ja en parlaré més endavant. Aquesta és l’entrevista:

«¿Qué te propones con esta manera de trabajar?».

«No lo sé. Es mi manera de ser. Yo soy así. Sé que lo que hago es distinto, pero cuando empecé en este género decidí que nadie tocaría mi personalidad ni mi forma de ser. Además, yo he cogido cosas de mucha gente. De Shirley MacLaine, por ejemplo. Ella hace personajes y sin dejar de ser ella misma es diferente. Una película suya la he visto casi una docena de veces, y cada vez que la veo me gusta más que la anterior».

«¿Cómo ensayas?».

«Primero me sale el tema. De una película que he visto, o así. Y luego lo empiezas a trabajar y te compras el disco, lo escuchas en casa… Siempre es así. Primero el tema, luego la música, i después vas poniendo pasos y todo lo que piensas que te va a servir para transmitir lo que quieres decirle al público. Pero soy muy vaga, de manera que en el fondo todo lo que hago, los gestos, todo, soy yo misma. Yo necesito tener a mi lado a alguien que me pinche y me haga trabajar, alguien que me maneje, porque soy perezosa. Porque yo estoy aquí por casualidad. Al principio tenía muchas ganas de trabajar, ensayaba, bailaba, y como esto me daba dinero… Ahora no sé qué quiero hacer. Es decir, prefiero esperar, sigo con lo mío, pero me piden cosas y no sé… Me gusta el ambiente artístico, pero lo dejaría todo de la noche a la mañana por cualquier otra cosa que me gustase. Esto me encanta, pero lo puedo dejar enseguida. Me han ofrecido ir a Caracas. El carnaval de Caracas está bien, pero no sé. No iré. En el Panam’s me ofrecen mucho dinero, pero tampoco me gusta. Y en el Barcelona de Noche, donde me dieron trabajo cuando nadie me lo quería dar, me piden que sea sexy, esa cosa de ser sexy que a mí no me gusta, que me cuesta tanto… En realidad todo son trucos. Yo no sé si lo hago bien, pero son trucos. Claro, el Barcelona de Noche es un night-club. Pero yo era más feliz cuando hacía de gogó, aquello era sólo bailar, y me gustaba, pero también se estropearon las cosas».

«¿Improvisas mucho?».

«Depende de cómo está el público y de cómo estoy yo. Todo depende. Algún día salgo tonta, otros días descarada, otros mala. Es para no aburrirme. Incluso salgo con trajes distintos para no aburrirme. Si te aburres ya está todo muerto».

«¿Qué aficiones tienes?».

«Nada en particular. Todas y ninguna. Todo me va bien. Todo. A mí me va bien así. Yo hago lo que quiero y así me va bien. Después no sé lo que pasará, pero ahora me va bien. Puede que para según qué cosas me perjudique ser tan despreocupada y quizá pierdo oportunidades, pero vivo tranquila y disfruto de la vida».

«¿Darás el paso a la revista?».

«No lo sé. Una vez intenté ponerme un sombrero de esos de plumas y me lo tuvieron que quitar enseguida de la cabeza porque se me caía, no lo podía llevar, no me gustaba. No se puede trabajar con eso. Yo no puedo trabajar con eso. Tienes que ser muy bonita, saber moverte, y yo no soy ninguna modelo».

«Tú tienes otro estilo».

«No tengo estilo. Creo que no tengo nada de particular. No lo sé. Soy yo. Soy así. Si quieres, lo que tengo es personalidad. Es mi manera de ser. Pero en este mundo siempre hay el rollo de la envidia, el qué dirán… Yo para salir a escena tengo que vivir los números. Esos números con plumas no los vivo, no me gustan, encuentro que son tontos. Lo mío es salir a escena cinco minutos y si quieres que la gente diga qué rara es esta tía, así, todo a mi aire. No es que los otros sean buenos o malos. Es que no me va. Y por eso te digo, yo este mundo lo puedo dejar. Si encuentro otra cosa que me guste, lo puedo dejar».

Aquell dia la Carla i jo vam parlar molt. Tot just ens acabàvem de conèixer, però ella s’explicava de manera espontània, semblava sincera, i tant es referia a la seva mare, la Bárbara, com a la Julia, o als primers passos que van fer en l’espectacle. De fet, mai no he acabat d’entendre què va dur la Carla a aquest món. No hi tenia res a veure i va començar a ballar per allunyar-se de les monges i de la seva mare, tal com em va dir la Julia. Algunes reaccions seves, massa irades i violentes, s’expliquen per aquest motiu. La mare era un tema recurrent i tan aviat la necessitava amb urgència com no en volia sentir ni parlar. Segons la Carla, la Bárbara es veia a ella mateixa com una dona atractiva que podia haver arribat lluny. Se sentia plena de possibilitats, amb energia, i mai no parava quieta, deia que tenia dret a viure, es queixava, i feia la impressió que les obligacions domèstiques l’ofegaven. La Carla notava perfectament que la seva mare era lluny i que només es fixava en el que ella feia per obligació. I en saber que la Carla es volia dedicar a l’espectacle… D’entrada la mare la va observar amb estranyesa. No s’imaginava que la seva filla arribés a res mínimament interessant. La deixava fer per no tenir problemes, però estava convençuda que se’n cansaria i no trigaria a allunyar-se’n. I la Carla s’adonava de tot. Era com si s’odiessin i la mare li tolerés allò del ball únicament amb la intenció de retreure-li més endavant que s’havia equivocat…

Fos com fos, així que la Carla va començar les actuacions la relació entre elles dues es va fer més difícil, en part a causa de la complicada dependència mútua de rancúnies i gelosies a què es referia la Julia. Semblava que la Bárbara, sense creure’s que allò fos possible, aspirés a veure la Carla convertida en una figura de la nit i, alhora, la critiqués per haver-se endinsat en una vida tan vulgar. I segurament sentia que la feina de vendre pisos i terrenys era poc vistosa al costat d’allò que feia o que podia arribar a fer la seva filla, tot i que en realitat mai no va deixar de sentir-se superior a ella i de pensar que la noia gandulejava i tenia més del que es mereixia per als pocs esforços que li costava sortir a escena i treure’s la roba… A la Carla li molestava molt que la mare estigués de tornada de tot, i em deia que a ella li era indiferent si vivia amb una altra dona.

«Ya me dirás tú…», feia.

Però en el fons jo crec que passava una altra cosa: la Carla era una persona insegura i, tal com ella mateixa confessava, no tenia una veritable vocació pel que feia ni tampoc la preparació adequada. S’havia trobat ballant, després va resultar que ho feia d’una manera especial i es va organitzar un cert rebombori… La duien d’un lloc a l’altre sense que acabés d’entendre què es proposaven, es deien coses desmesurades amb relació a la seva manera de fer…

Hi havia dies que la Carla només desitjava estar amb la seva mare, viure al seu costat, sentir que la cuidava i que era el centre de la seva vida, arraulir-se entre els seus braços i notar la tebior del seu cos. I en altres moments necessitava ser lliure, estar sola i no sentir aquella presència vigilant que sempre tenia raó. Segons la Julia, la Carla hauria matat la seva mare si això hagués estat possible. Però a mi em semblava que no. La necessitava viva, la volia vèncer, aclaparar-la amb el seu èxit, imposar-s’hi d’una vegada per totes i potser així arribar a fer les paus. En el fons això explica la reacció de totes dues quan finalment es va produir l’esclat al voltant de la Carla, quan pensessis el que pensessis d’ella era evident que suscitava una certa admiració pel trencament que propiciava amb la manera de ballar, i la seva mare va aparèixer públicament i es desfeia en elogis de la seva filla. N’era la més gran admiradora i no tolerava cap insinuació que la posés en dubte, però aleshores la Carla la va començar a castigar perquè sabia que no era sincera del tot. I, per exemple, es menjava a petons la Fernanda d’El Molino, o feia veure que s’oblidava de presentar-li determinades persones, i a nosaltres ens deia que l’actitud incondicional de la Bárbara no tenia cap mèrit perquè s’hi havia afegit quan les coses anaven bé.

Durant setmanes vaig anar sovint a la Bodega Apolo. Volia veure la Carla a l’escenari, conèixer-la una mica, estar-hi a la vora i saber què era el que m’atreia d’ella d’una manera tan especial. Algun dia l’Arturo també era a la sala i vèiem l’actuació plegats. Ell mai no opinava, i jo no tenia clar si valorava el que s’estava produint davant dels nostres ulls. Perquè per a mi la Carla cada dia era una sorpresa. En primer lloc per la roba que triava: el número era el mateix, i de vegades apareixia efectivament en escena amb aquell vestit negre del primer dia que la vaig veure, però en altres ocasions duia una minifaldilla platejada i un cos vermell, i a més es cofava amb un barret fosc, o bé actuava amb texans i una camisa blanca perquè no havia tingut ganes de canviar-se. Triés la roba que triés, l’espectacle sempre funcionava ja que els canvis que hi introduïa acabaven modificant el conjunt i per tant res no era gratuït. Ella deia que no sabia per què havia fet aquelles innovacions, però costava de creure que pogués improvisar tant. La faldilla curta, per exemple, la duia a ajupir-se més que quan actuava amb el vestit llarg, o la feia jugar amb la cremallera lateral, cosa que li permetia de perllongar aquell moment tot entregirant el cos mentre mirava intencionadament el públic. Si duia els texans es descordava el primer botó, de sobte es dedicava a treure’s la camisa, es girava i aconseguia que els pantalons li llisquessin avall…

«Yo no quiero pensar», deia la Carla tenint una mà de l’Arturo agafada entre les seves. «Cuando actúo no pienso. Me dejo llevar. No sé por qué hago las cosas. Simplemente las hago».

La seva actitud era comprensible i segurament moltes noies que es dedicaven a l’espectacle haurien dit el mateix. Però per a mi bàsicament comptava una altra cosa que no sé com s’ha de dir: la Carla no volia pensar en res perquè l’única cosa que l’atreia era la vida. Ella volia viure, i quan en la primera entrevista que li vaig fer afirmava que podia prescindir perfectament d’aquella feina, que si trobava una altra cosa deixaria el món de l’espectacle sense cap recança, en realitat s’estava referint a la vida i no pas a la seva professió. Vull dir que la Carla volia viure i que, fos per les relacions difícils amb la seva mare, o bé per un altre neguit que jo desconeixia, perquè era gandula tal com ella mateixa confessava, o perquè intuïa els perills del que estava fent, el cas era que s’aferrava a la vida com a la mà de l’Arturo, un home que aleshores li era útil perquè ja he dit que no la interrogava i la deixava ser ella mateixa sense preguntes ni exigències.

En el fons la Carla volia una cosa senzilla, el que tots desitgem però no estem en condicions d’experimentar: volia sentir la vida al cos, la volia sentir fràgil i poderosa; la volia notar als pulmons quan respirava, volia que li circulés la sang i saber que viure era més fort que nosaltres. A mi em va semblar que la Carla s’agafava a la mà de l’Arturo perquè no tenia res més, i quan de vegades reclamava la presència de la seva mare era senzillament perquè la necessitava, i quan es barallava amb ella i xisclava de ràbia, quan maleïa el dia que va néixer, també ho feia perquè no podia fer cap altra cosa.

I aquest era el misteri de la Carla i no pas la seva manera de ballar. Ballar era poc important. El que tenia interès, el que trasbalsava, el que millorava lentament, era la intensa i sincera entrega a ser allò que li havia estat concedit. Ella no buscava res, només havia estat elegida, reunia sense ser-ne conscient les condicions propícies per esdevenir el centre d’un gran trasbals en aquell petit món dels escenaris. I, per tant, tenia tota la raó: ella no havia de pensar, ella només havia de fer, i havia de fer sense pretendre res, sense ambició, lliure de càlculs i de programes, sense esperar cap recompensa, conscient que el premi a una entrega així podia ser desagradable.

Jo aleshores no sabia explicar res d’això tal com ho faig ara. En el fons, aquell hivern l’anava a veure a la Bodega Apolo i en parlava en alguns articles perquè una part de la meva feina era buscar notícies i, com que determinats aspectes sòrdids d’aquell món no apareixien als diaris per problemes de censura, i altres misèries eren únicament personals i tampoc no transcendien… Vull dir que de vegades anava just de temes i que la Carla em va oferir l’oportunitat de tractar la nit parlant només de qüestions artístiques. I també vull dir que va aparèixer en el moment oportú, que encarnava una societat amb menys restriccions i amb plantejaments que fins i tot des del punt de vista estètic venien a remoure el món de les vedets amb vestits de lluentons, sabates de plataforma i grans plomalls de colors al cap i al cos, un món avorrit i polsegós que malvivia de barrejar grollerament espectacle i sexe. En aquest sentit, aleshores se’m va acudir que podia establir un paral·lelisme entre la Carla i l’escriptor nord-americà de la generació beat Jack Kerouac, cosa que vaig fer en un reportatge.

Aparentment, aquella noia rossa no tenia res en comú amb el pòtol que havia escrit A la carretera, una novel·la que acabava de llegir, però per la manera de moure’s a l’escenari, per la relació que establia amb la música, per les posicions estranyes que adoptava, sí que feia pensar en Kerouac. Kerouac dinamitava la prosa anterior i, t’agradés o no, amb ell se n’anaven aigües avall fins i tot meravelles com Sinclair Lewis. I era així perquè el perdulari de Massachusetts instaurava una manera d’escriure que semblava barroera i, de fet, anorreava per sempre determinades subtileses. «Sal, quan jo treballava a la bugaderia New Era, a Los Angeles, el 44, falsificava la meva edat, és clar, vaig fer un viatge a Indianapolis Speedway amb la finalitat expressa de veure la cursa clàssica del Dia dels Morts a la Guerra, fent autoestop durant el dia i robant cotxes durant la nit per guanyar temps. També tenia un Buick de vint dòlars a LA, el meu primer cotxe, no podia passar la inspecció dels frens i llums i per això vaig decidir que em feia falta un permís de fora de l’Estat per anar amb el cotxe sense que m’agafessin i vaig venir aquí per obtenir-lo». Això, o la tremebunda Gertrudis Stein, que havia llegit feia més temps en edicions sud-americanes i que deia coses com ara aquestes: «Ningú que no hagi nascut en un país o si ha nascut en un altre país per accident ha de néixer de pares nascuts en aquest país, ningú que no hagi nascut en un país té la veritable essència d’aquest país».

Tot això la Carla ho feia sense pensar, gens premeditadament, amb espontaneïtat, buscant que el cos expressés la imatge interior de què parlava sovint, una mena de guia boirosa a la percaça de la qual es llançava afegint-hi successivament la música, els moviments concrets, els passos i les giragonses.

Però aleshores res no era tan clar com ara sembla. La Julia, per exemple, que va passar unes setmanes a Barcelona i va tenir ocasió de veure treballar la Carla, anys després em va confessar que no havia entès la seva amiga. Quan parlava d’això semblava que es volgués disculpar perquè, en el fons, aquella manera de ballar a ella no li agradava. Deia que havia canviat molt amb relació al que recordava de Sevilla, que a la Bodega Apolo feia coses estranyes, que en certa manera sí que tenien a veure amb alguns moments anteriors, però que duia les coses fins a l’extrem. I això que la Carla d’aquella època només era una vaga premonició del que arribaria a ser. En canvi, quan ja feia un temps que treballava a El Molino, si la veies abans d’actuar fumant-se un cigarret a peu dret, entre caixes… En aquells moments ningú no li podia dir res, i quan el regidor li feia el senyal, ella apagava curosament la burilla a terra, la trepitjava amb la sandàlia de taló alt, i apareixia majestuosa sota la claror dels focus. Llavors se sentien uns xiulets aguts que travessaven el teatre, un crit esporàdic, aplaudiments… La Carla estava quieta fins que tothom callava i, just un segon abans que al teatre es fes el silenci més complet, començava l’actuació. Allò que feia no era ballar, tampoc no era ben bé un striptease, ni cantava. A tot estirar mormolava la lletra d’una cançó que se sabia per sobre, o cantussejava el que li passava pel cap. Però la màgia era completa, i la Carla es convertia en una força primigènia i plena de saviesa. Es posava lentament un dit a la boca, se’l passava entre els pits, s’acariciava el ventre i després començava a caminar fent passes llargues, de sobte es girava i quedava d’esquena al públic, movia el cap i anava tirant el cos endavant, tota ella era una lluna de carn jove que fascinava…

Anys després vam parlar amb la Julia d’aquesta transformació i de què significava la feina de la Carla. Ella reiterava que bàsicament era una amiga, que els primers temps no entenia que li fessin cas, que no trobava que oferís res especial, que més aviat li semblava que ho feia malament… Però amb els anys va admetre que la Carla no s’assemblava a ningú, que si de cas era una barreja de Shirley MacLaine i de noia esbojarrada, la intuïció més pura i una tossuda voluntat de no repetir el que feien els altres. I, encara més endavant, quan entre tots vam orquestrar aquell deliri que li va fer tant de mal, la Julia recordava haver-la advertit dels perills que corria. Potser ella tampoc no se sabia explicar prou bé, però veia més clar que jo mateix que els aplaudiments, els premis, les pel·lícules, els èxits, les festes, els articles, les entrevistes, les fotos, tot el que creixia al voltant de la Carla, només la beneficiava de portes enfora. A soles, quan tornava a casa, cansada, beguda, tot allò l’atemoria, li feia mal i la desorientava.

«La Carla siempre tiene miedo», em va advertir un dia la Julia. Però jo no la vaig entendre. Jo únicament empenyia aquella noia cap a la brillantor de l’escenari i, tal com diu un vell novel·lista, no em sentia responsable del que ella pogués fer ni de com li anessin les coses en el futur. Les noies que es prostituïen sabien el que feien, les que llençaven els diners també ho sabien. Eren persones adultes, i en realitat tothom corre sempre alguna mena de risc i no podem derivar les nostres responsabilitats.

Tanmateix, no em sembla que res d’això sigui ara la qüestió central, com potser tampoc no ho és aclarir per què escric sobre la Carla d’ençà que vaig llegir que era morta. Durant anys la vaig tenir present, però no tenia temps per esbrinar on era o si estava bé o malament. De fet, em deia que la Carla tenia tot el dret de desaparèixer, i quan inevitablement topava amb alguna referència que me la recordava, usava de seguida els arguments exculpadors més evidents: era amb algun d’aquells xicots que la van empènyer a la droga, a la seva manera era lliure i no es volia sentir lligada a res, i finalment nosaltres només érem una etapa de la seva vida, uns moments breus, potser no tan intensos com jo em pensava…

Però en altres ocasions em deia que se l’havien endut per força a la droga dura, que l’havien perdut els riures impol·luts dels rics, el neguit de viure amb l’alè entretallat i de córrer sempre fins a arran de l’abisme, la mirada enllà de l’horitzó que sotjava i tanmateix no percebia el perill més proper, el sexe infinit, la culpa tossuda de ser diferent, la fredor de la Bárbara, les amistats que no eren adients… Hi pensava, però no feia res, i no cal reiterar que amb els anys la memòria de les coses es va debilitant, que de vegades costa entrar en indrets que saps que poden ser complicats i difícils… Però era un fet que després de la fascinació inicial, després d’haver dedicat tantes hores a observar-la, a parlar-hi i en certa manera a investigar-la, era un fet que finalment l’havia mig esborrat de la memòria perquè era el més còmode.

Ara, també és cert que al voltant de la Carla res no esdevenia fàcil: la manera esgotadora de riure, com es quedava adormida en un sofà qualsevol, l’al·lèrgia a sortir a saludar, el saltiró final que feia quan s’acabava de posar els texans estrets, la mirada tèrbola de quan bevia, el respecte i la tendresa que sentia per la senyora Fernanda, el desinterès per la feina i alhora l’obsessiva decisió de començar de nou tantes vegades com calgués l’assaig d’un moviment, la inseguretat, l’adoració pels qui ella veia amb talent, la por de morir, la solitud i la deixadesa dels mesos abans de fondre’s…

La Julia deia que no l’entenia. D’acord, però la Julia podia fer les coses bé o podia fer-les malament, podia tenir èxit o podia fracassar, si s’esforçava de manera constant i sistemàtica potser arribaria a aconseguir un cert lluïment, però sabia que fes el que fes, ella no tenia el do d’emocionar els espectadors i que mai no trobaria res de nou. Tot això alimentava sentiments tèrbols. Tot això acreixia enveges que de vegades derivaven en males consciències.

Aquell hivern la Carla no la coneixia pràcticament ningú, però de tota manera unes quatre o cinc persones estàvem convençudes que assistíem al naixement d’un fet especial. Hi havia el cambrer de la Bodega Apolo, de qui lamentablement no recordo el nom. Aquell home gras i galta-rodó havia vist de tot al llarg de la seva vida professional i, amb més autoritat que nosaltres, es va adonar de seguida que la Carla tenia talent. Recordo el gest que em va fer amb el polze el primer dia que la vaig veure actuar i algunes converses posteriors…

L’Arturo, que mai no feia comentaris amb relació a la Carla, potser només la buscava pel físic, però era evident que l’havia ajudat a trobar feina quan ningú no li feia cas. La Julia encara era fora, però ja he dit que en tornar a Barcelona va admetre de seguida que no entenia la seva amiga, cosa que tampoc no estava tan lluny de reconèixer els seus mèrits. I a mi em feia l’efecte que era una personalitat en formació, una dona amb un talent innat, que perdia el temps amb l’Arturo, tot i que també era cert que així establia contactes que li podien ser útils en el futur… Potser hi havia més gent, no ho sé. Per exemple el Joan Estrada, a qui vaig conèixer més endavant.

Jo, durant un parell de mesos, vaig anar sovint a veure l’actuació de la Carla. Em quedava dret al fons de la sala i observava les reaccions del públic. De vegades també parlava amb els cambrers o amb ella i de mica en mica vaig anar descobrint què la feia especial. La roba era un dels factors: la Carla, efectivament, sovint apareixia a l’escenari gairebé tal com anava pel carrer, amb pantalons texans, amb una minifaldilla una mica extremada, amb una caçadora de pell que no es treia fins gairebé en acabar l’actuació… A la Bodega Apolo tot això contrastava amb els plomalls gastats de les noies que volien ser vedets, amb els vestits lamentables de les flamenques o amb els esmòquings brillants de brutor dels cantants melòdics. D’altra banda no recordo haver-la vista mai amb les ungles llargues i pintades, però alguna vegada es maquillava les parpelles de manera exagerada i somreia com si hagués fet una malesa.

I també hi havia la barreja de moviments suaus i allargassats amb d’altres que eren bruscos i fins i tot violents. Podia, per exemple, passar-se uns segons eterns estirant el braç, desplegant-lo lentament, tensant alhora el cos, i després interrompre aquest gest i picar-se un cop a la cuixa. Naturalment, mai no es va posar plomes ni sostenidors platejats sota dels quals descobries uns cercles del mateix material que li tapaven els mugrons. Quan, en els primers temps d’actuar a El Molino, la senyora Fernanda li va fer posar mugroneres perquè ho reclamava el número còmic on apareixia, la Carla va fer veure que no se’ls sabia enganxar amb l’esparadrap i que li queien… Tampoc no usava el calçat amb lluentons i plataforma de les vedets convencionals, i més aviat tendia a aparèixer amb sandàlies de taló alt, negres o vermelles, però de carrer. En canvi, duia un tanga diminut que aleshores no era gaire habitual i es tapava els pits amb les mans o amb un llarg mocador transparent que es penjava al coll.

Si no tenia res que m’obligués a anar a un altre local, jo veia la Carla nit rere nit, i m’adonava que el meu interès tampoc no era tan professional com això. És veritat que estudiava la posició de les seves cames quan ballava, que prenia notes sobre la manera característica que tenia de decantar els malucs o com girava el cap per observar els espectadors, però també ho és que m’agradava conèixer-li l’alè de tabac ros, el front arrodonit, la mirada clara, els braços i els dits prims i el ventre pla. De vegades només tenia ganes d’observar-la, i m’hauria agradat que tot es deturés per poder mirar a fons aquell cos nerviós que desitjava veure adormit, reposant, lluny de l’escenari. Però no vaig intentar res amb ella ni vaig fer cap acostament personal, tot i que era evident que en el meu interès hi havia una vinculació indissoluble entre la seva manera de ser i com actuava. Si m’agradava una cosa m’agradava l’altra, si m’atreia a l’escenari també m’atreia quan la tenia a la vora, quan es vestia de pressa en acabar la funció i em demanava plena de dubtes com havia anat, o després, quan fumava tot prenent una d’aquelles sopes de peix calentes que tant li agradaven, o quan alguna vegada la mirava mentre ella coquetejava amb l’home de torn i es besaven.

La Carla respirava d’una manera especial, vivia d’una manera especial, amb ella tot esdevenia diferent, i de vegades això es manifestava fins i tot en la precipitació per sortir de la Bodega Apolo, entrar al cotxe de l’Arturo i pujar fins a alguna discoteca. Si estava cansada es posava ulleres de sol encara que fos de nit, es treia de la butxaca una colla d’anells i se’ls col·locava lentament als dits com si pensés en una altra cosa. De vegades abans de la funció es tallava els cabells ella mateixa i això sol ja li donava un aire particular perquè no li feia res dur-los plens d’escales i de puntes més llargues.

«Las peluqueras me hacen perder el tiempo», afirmava. Però després la trobaves asseguda al sofà de qualsevol discoteca compartint porros fins que ja no podia obrir els ulls, amb un somriure idiota a la cara.

I també era diferent quan, als matins, es llevava cansada i tanmateix em telefonava perquè volia parlar amb mi. Amb una tassa de cafè a la mà, fumant, no semblava prou desperta però em demanava si havia notat els canvis durant l’actuació.

«El joc que fas d’abaixar-te una mica el tanga?».

«Sí», saltava de seguida, contenta que ho hagués advertit, «y no tiene nada que ver con el sexo, ya sabes, pero creo que ayuda al juego. Y como además les gusta mirarme…».

Podia estar nerviosa, una mica deprimida i tot, i allargassar el tema del tanga fent voltes i voltes, o senzillament en prendre’s el segon cafè es deixondia i, tot encenent un altre cigarret, m’informava que es podia abaixar el tanga fins força avall sense que se li veiés res. En un parell d’ocasions l’amo de la Bodega Apolo li va prohibir que actués d’aquella manera. Havia tingut problemes amb uns policies i preferia que la Carla mirés de no passar-se. I llavors ella es va posar només uns pantis cenyits, negres, sense res a sota, que encara resultaven més suggeridors.

«Les gusta porque se me marca el chichi», deia, rient.

Aleshores el món de la nit tenia aquest aire familiar. Vull dir que comparat amb els estridents showgirls d’ara, on les noies fan gimnàstica eròtica a la barra vertical… En aquells anys de què parlo el negoci estava en mans de persones que coneixien tant els informadors com els artistes, gairebé no hi havia intermediaris, i d’altra banda és veritat que el joc morbós amb la censura feia esperar que alguna noia transgredís de tant en tant les normes. Però, això de banda, de seguida vaig notar que la Carla accelerava tots els ritmes. Vull dir que per a ella la nit no tenia aturador, que era com si mai no s’hagués divertit prou, o com si tingués por de perdre el que vivia. De sobte, davant de tothom, besava l’Arturo insistentment i deia complaguda que havia trobat l’home ideal, i després s’estaven al mig de la pista, abraçats, xiuxiuejant-se a cau d’orella vés a saber què durant quatre o cinc cançons, gairebé sense moure’s. De vegades ella anava al lavabo i en tornava amb els cabells xops, demanava un altre gintònic i se’l prenia d’una tirada. Dormia poc, estava nerviosa, i encara que hagués anat al llit a les sis del matí a les deu ja volava, tal com li havia sentit a dir més d’una vegada. Però també podia dormir profundament tot el dia, fins a dues hores abans de començar l’actuació, i aleshores en despertar-se s’estava gairebé una hora a la banyera amb els ulls tancats i en silenci. Després menjava precipitadament formatge, fruita, iogurts, es prenia dos optalidons i anava caminant a la Bodega Apolo, amb texans, botes, la caçadora de pell cordada fins a dalt de tot i bufanda. Entrava sense saludar ningú, li costava de centrar els ulls si és que et veia…

Cada dia coneixia persones noves, col·legues de la nit, gent que es definien com a artistes, o bé amics de l’Arturo que la volien convidar a festes en què li proposaven que actués. L’un era advocat, l’altre arquitecte, hi havia metges i empresaris, i tots vivien en pisos amb terrasses i nivells diferents, o bé en cases que la Carla ni s’imaginava que poguessin existir, amb minyona tot el dia i uns aparells de música de somni. Però de moment reia i els aconsellava que l’anessin a veure a la Bodega Apolo, deia que per treballar necessitava l’ambient d’una sala i la presència dels companys. A mi em sembla que en realitat estava insegura i preferia que la comparessin amb els altres perquè intuïa que al costat seu ella creixia. I acabava dient:

«Aún no estoy preparada, sabes… Aún no».

Fos com fos, era veritat que no parava quieta i que en tres o quatre mesos va conèixer més persones de les que havia saludat en tota la seva vida anterior. I jo només era una d’aquestes persones. Jo l’observava, l’estudiava, m’interessava pels projectes que tenia, arxivava fotografies seves al diari, volia saber com preparava els números, prenia notes, escrivia articles, li feia entrevistes, duia uns quaderns de fulls quadriculats…

Hi havia una certa expectació al voltant de la Carla, i els caps de setmana la Bodega Apolo s’omplia de gent que la volia veure actuar. Molts eren, efectivament, amics de l’Arturo, però també hi anaven fotògrafs de revistes i de diaris que havien llegit els meus articles, espontanis que l’acabaven de descobrir per casualitat… Ella se sentia una mica superada per tot allò. No sabia si preparar un número nou, segons com pensava que el millor era anar introduint variacions al que ja feia, o esperar-se una mica abans de canviar res…

«Pero la bruja de mi madre no viene a verme», se li va escapar una nit que va estar especialment brillant.

A mi de vegades em feia consultes, jo notava que de mica en mica em parlava amb més confiança, i quan estàvem sols mai no em feia els posats de noia riallera i despreocupada que aleshores la caracteritzava. Però en realitat el seu gran refugi d’aquell moment encara era l’Arturo i, malgrat que la seva mare no la volia veure amb un home que podia ser el seu pare —o potser precisament per això mateix—, ella s’hi va sentir molt lligada durant un temps.

De vegades em deia que l’Arturo l’havia ajudat, que sense ell no seria res, que encara estaria buscant feina, i tot i haver d’admetre que era veritat, em sabia greu que no reconegués també el meu suport. Però jo això ja ho havia experimentat amb altres persones del món de l’espectacle. Per a elles la meva feina consistia justament a ajudar a promocionar-les, i només s’adonaven de la importància que tenia quan no ho feies. Si no parlaves d’una persona, o si en parlaves malament o amb fredor, de seguida et feien mala cara i es queixaven. En canvi, consideraven normal que te n’ocupessis i els dediquessis elogis. D’una banda hi havia la vanitat innata d’aquesta gent, i de l’altra una gran limitació per entendre que al diari no sempre m’acceptaven el que els proposava i que en més d’una ocasió vaig haver de forçar les coses.

En fi, em sembla haver dit que no eren els millors moments de la meva vida, que al diari estava mal vist, que tampoc no queia bé als qui mai no havien col·laborat amb la premsa del règim… Passava un moment baix i poc estimulant, i en certa manera l’únic refugi era la lectura. Quan ja havia acabat la feina llegia per no pensar. Llavors apareixia Kafka i em feia evidents les zones obscures de la relació entre els individus i la societat, o Albert Camus em mostrava els deserts morals i la força de l’absurd: «S’incorporà en el llit i va parar l’orella a una crida que li semblà molt pròxima. Però, dels extrems de la nit, només van arribar-li les veus infatigables i extenuades dels gossos de l’oasi. S’havia aixecat un vent dèbil, a través del qual sentia córrer les aigües lleugeres del palmerar. Venia del sud, d’allà on el desert i la nit es barrejaven ara sota el cel novament fix, d’allà on la vida s’aturava, d’allà on ningú no envellia ni moria». I si llegies Raymond Chandler encara era pitjor, malgrat l’humor aparent. Tot era més sòrdid, més depressiu, més fosc, dominat per la vellesa imminent i la preeminència del sexe i dels diners. O la violència de David Goodis, el realisme brutal del desafortunat Dashiell Hammet, la dura senzillesa aparent de Horace McCoy, la tossuda recerca de la veritat de Ross Macdonald… Tones i tones de novel·les policíaques on veies pobres éssers humans perduts als carrers de les grans ciutats. Éssers sols, molt sovint vençuts i sense esperances…

Assegut a la butaca on llegia em deia fredament que el meu món s’estava acabant, que després n’hi hauria un altre, perquè sempre n’hi ha un altre, però que jo no m’hi sabria moure. De manera que per més que fes el cor fort, segons quines actituds i desconsideracions em costaven d’empassar. Vull dir que no era fàcil admetre que la meva feina no tenia prou relleu per fer-la visible a les persones que afavoria. Algun col·lega em preguntava qui era aquella noia sobre qui escrivia, d’altres es pensaven que li feia de representant o que m’hi havia embolicat; però en canvi la Carla sortia amb l’Arturo, deia a tothom que aquell home l’ajudava, i no veia que jo també contribuïa a la seva descoberta. En fi, tot això ja era gairebé ridícul aleshores i ara em fa vergonya pensar-hi i escriure-ho, però és veritat. I m’adonava perfectament que si a la Carla les coses li anaven bé, tant l’Arturo com jo acabaríem sent simples passavolants, i que si no era així, si malgrat les expectatives res no sortia com semblava… En un cert moment l’Arturo em va comentar que ell sabia quin era el seu paper, i mentre enceníem un cigarret a la porta de la Bodega Apolo va afegir:

«Quan la Carla voli jo m’hauré de buscar una altra Carla, però el que tu has escrit quedarà».

«Estàs equivocat», li vaig respondre. I llavors ens vam mirar i ens vam posar a riure. Era completament estúpid que a aquelles altures de la vida tots dos estiguéssim penjats d’una criatura que en el fons no sabia què estava fent i que era informal i caòtica. Perquè al capdavall aquella noia únicament s’exhibia a l’escenari, només tenia la virtut de fer-se mirar, un cos jove, l’aire esbojarrat i la vida gairebé sencera al seu davant. I, tanmateix, tot allò era inquietant.

Algunes nits, en sortir de la Bodega Apolo, jo caminava fins a casa. No era que volgués entendre res. Era més aviat el contrari. Volia estar segur que l’essència de les coses era inexpugnable, que el sentit del món era que no en podíem capir el sentit. I pujava pel carrer Balmes, que habitualment era sorollós però que en segons quins trams, de nit, semblava una ciutat morta en què únicament circulaven cotxes a gran velocitat. Si era abans dels espectacles m’aturava al Cristal, on podia seure i fullejar els llibres i les revistes que tenien a les prestatgeries. O feia una parada en una barra petita que era a tocar d’un pàrquing on solia demanar un gintònic dels que agradaven a la Carla. Ja em sabien els gustos: amb poc gel, sense llimona i llarg de ginebra. De vegades sortia del metro a la plaça Espanya i anava per la banda dreta del Paral·lel fins a l’Apolo, i entrava a Nou de la Rambla, que aleshores encara es deia Conde del Asalto. Després agafava el carrer Escudellers, m’aturava al Kit Kat o al New York, continuava caminant fins a la plaça de Sant Jaume i després el carrer del Bisbe, la plaça de la Catedral i el Portal de l’Àngel, que a aquelles hores era completament buit…

Sé que aleshores jo rellegia Camus, i pensava en La caiguda. «Havia pujat al Pont des Arts, desert a aquelles hores, per mirar el riu, a penes perceptible ara que s’havia fet fosc. Davant per davant del Vert-Galant, dominava l’illa. Sentia com em pujava per dins un vast sentiment de poder i, no sé com dir-ho, de perfecció que em dilatava el cor. Vaig redreçar el cos i vaig encendre un cigarret, el cigarret de la satisfacció, quan, al mateix moment, esclatà un riure darrere meu. Sobtat, em giro bruscament: no hi ha ningú. Vaig fins a la barana: cap xalana, cap barca. Em giro cap a l’illa i, altre cop, sento el riure a la meva esquena, una mica més lluny, com si baixés aigües avall. M’estava quiet. El riure minvava, però encara el sentia ben nítid, vingut d’enlloc, si no era del riu. Al mateix temps notava els batecs precipitats del meu cor». I llavors em feia tot de preguntes. Com era la noia que s’ofegà al riu? Què va dur Camus a escriure aquesta novel·la curta? Què passaria amb la Carla?