7

Al cap de poc temps tot es va precipitar. A la Julia li va sorgir l’oportunitat que esperava: treballaria per a un empresari de Saragossa i segurament tindria més oportunitats voltant per Espanya que no pas quedant-se a El Molino. A mi, al diari, em van suggerir un acord favorable: m’indemnitzaven i agafava l’atur a canvi de desaparèixer. Naturalment vaig acceptar de seguida, tot i uns fets poc engrescadors que ara no vénen al cas. Estava cansat de les manipulacions i de la merda que es respirava al diari des de feia anys, i com que d’altra banda també era prou clar que l’empresa tenia els dies comptats… De tant en tant passava pel teatre i una nit vaig explicar a la Fernanda la meva nova situació: no tenia un lloc fix on escriure, anava per lliure i la meva influència era mínima. Però ella em va respondre:

«Usted venga cuando quiera», i sé que va donar les instruccions oportunes al cap de sala i als cambrers.

Però a la Carla no li vaig dir res. Estava segur que no entendria la situació i que no dedicaria ni un segon als meus problemes. Ella vivia en el seu món i res del que em passés a mi o a altres persones no l’afectava. De vegades jo pujava al camerino i parlàvem, però mai no vam fer referència a aquestes coses ni a la nit que vam passar junts. Ella semblava no recordar-se’n i com que jo sentia que me n’havia aprofitat, no gosava proposar-li que ens tornéssim a veure. I no era per timidesa. Era perquè estava fatal amb mi mateix, com si en la meva vida no sabés fer altra cosa que acumular merda i més merda i aprofitar-me de les ocasions i de la bona sort.

El temps passava volant i després, al cap d’uns mesos, vaig saber que l’Estrada actuava com si fos el representant de la Carla. Em va telefonar per dir-me que li oferien moltes feinetes rares i que ella no sabia cap a on tirar. Que l’ajudaria. I no estava mal pensat, ja que l’Estrada semblava conèixer gent, tenia ganes de fer coses, l’atreia el que ell anomenava l’artisteo, admirava la Carla i a més mai no perdia el món de vista. Era evident que estava al cas dels defectes d’aquella noia i en un cert sentit la tenia més a la vora que jo. En tots dos hi havia una base d’improvisació i de desordre, però d’una manera o l’altra ell l’acabava administrant i en canvi ella s’hi perdia.

Per a mi va ser una època de desinformació i d’un cert allunyament de la Carla. Feia el recorregut nocturn de sempre a la recerca de material per oferir-lo a les revistes, però de fet allò també era una manera d’allunyar-me d’El Molino i de la Carla, a qui desitjava físicament alhora que tenia ganes de sentir-la lluny. I, com que estava disponible, molest i dolgut, aquella tardor vaig recuperar algunes relacions antigues. Tot això durant l’agonia fastigosa de Franco, mentre el gran fill de puta ens empastifava amb les operacions quirúrgiques cada vegada més sanguinàries, les transfusions vampíriques que avergonyien perquè sabies que aquella sang es negava a qui de veritat feia falta, les repugnants heces en melena, l’últim episodi en un quiròfan sòrdid, improvisat, de caserna, el fals dolor posterior per una mort que tothom desitjava, les imatges ridícules del primer ministre plorant a la televisió…

Em vaig felicitar de no viure res d’allò des de dintre el diari i, com que tenia temps, durant dies em vaig dedicar a rellegir. En Dostoievski la delicadesa és compatible amb les exageracions i un sentimentalisme que en altres autors resultaria impossible: «En aquest moment, veié en un racó, davant del llit, les sabates de l’Iliütxa que la propietària de la casa acabava d’endreçar; unes velles sabates, que s’havien tornat rogenques, moltes vegades adobades i apedaçades. Veient-les, alçà els braços, s’hi llançà, caigué de genollons, prengué una de les sabates i la cobrí de petons, cridant:

»—Iliütxa, Iliütxa, petit, estimat petit, on són els teus peus!».

Això és d’Els germans Karamàzov, però en El somni de l’oncle diu: «Els fogosos cavalls avançaven ràpidament aixecant un remolí de neu polvoritzada. La campaneta del trineu feia sentir un repicar somnolent i Pavel Alexandrèvitx es va deixar bressar per les seves cavil·lacions, fins que s’adormí amb dolcesa. Es despertà a la tercera posta, reposat, rejovenit amb nous pensaments, tot un altre…». Magnífic!

I em deia que jo també necessitava reposar. Si l’Estrada veia més sovint la Carla que no pas jo era perquè ells dos havien arribat a un acord professional. A més, a mi no m’atreia la idea de comprometre-m’hi en cap sentit. L’admirava, em satisfeia haver contribuït al seu triomf, era veritat que la desitjava d’una manera inquietant i sense reserves, però també tenia present que bevia, que s’havia enfangat en les drogues, que es relacionava amb gent més enllà de la promiscuïtat i tot, que era inestable i egoista… Perquè, efectivament, a través de l’Estrada vaig saber coses desagradables, estava al cas d’alguns problemes greus amb els camells que literalment li robaven els diners, la història confusa amb el músic, una coneguda seva a qui van trobar mig morta amb la xeringa al braç, festes a casa d’un empresari del règim enderiat pel món del music-hall i que voltava per Europa enganxat a la coca… La merda de sempre, em deia jo, però ara flairada de més a la vora, afectant persones per les quals tenia una clara predilecció. I per això mateix em feia mal que la Carla no veiés els paranys que l’assetjaven.

I després hi havia la seva feina. En aquest sentit era indiscutible, però calia tenir clar que la importància de l’art —si el que ella feia era realment art— sempre rau en l’aportació conceptual que s’hi fa i no pas en el reconeixement que se n’obté. Vull dir que l’èxit que de sobte l’aclaparava, els aplaudiments que li dedicaven, els elogis i les mentides, a mi no em deien res, més aviat em molestaven i em semblaven una competència injusta i un perill.

Però, naturalment, res no era clar. Ningú no sabia cap on anava el país ni què passaria un cop mort el dictador. Tampoc no era evident que a la Carla les coses li continuessin anant bé. Aparentment tenia amics, vivia una gran eufòria i triomfava… En canvi, dins del teatre sorgien tensions i era evident que ella anava massa de pressa, que empenyia els companys, que no estava prou atenta als detalls i que semblava volar a cegues. D’altra banda, tot i que la premsa li feia cas, era evident que les seves declaracions començaven a ser repetitives: la pertorbació de la nit, la solitud del creador, l’energia abans que el pensament, la veritat del gest nou… La Carla també s’havia acostumat a gastar els diners sense miraments, la mare l’havia empès a comprar aquell gran pis, i ella no semblava estar en condicions d’administrar l’embalum de tensions que generava. Més endavant vaig saber que l’acord amb l’Estrada era un moviment genial de la senyora Fernanda, que també intuïa els perills de tota mena que es congriaven a l’entorn d’aquella estriper enlluernadora.

I el cert és que a mi m’hauria agradat poder-la deturar, explicar-li que era preferible alentir les decisions, allunyar-la dels gintònics, de les amfetamines i les pastilles per dormir, de la coca i de la mena de vida estressant i desmesurada que duia. Però n’estava lluny i a més tot es va precipitar, vaig perdre el control, ella va caure en un pou…

Al mes de febrer de l’any següent l’Estrada em va convidar a la presentació d’aquell vídeo sobre la Carla fet per una agència de publicitat i uns artistes joves. El presentaven a la Fundació Miró: en una gran sala blanca hi havia gairebé un centenar de televisors que cobrien tres parets. En cada pantalla hi havia escenes diferents de la Carla en moviment. Era una cinta infinita, em sembla que en deien loop, però amb inicis o muntatges diversos. Com que el so també era divers, el conjunt esdevenia un autèntic galimaties d’àudios i imatges en blanc i negre i d’altres en color que es barrejaven els uns amb els altres. Però si t’hi acostaves veies la Carla caminant pel carrer amb un vestit jaqueta negre, la veies al bany únicament amb calces i pintant-se els ulls amb cura, vestida amb texans i una camisa de flors i pujant a un autobús, dormint al llit amb una camisa blanca, sopant amb indumentària retro i sofisticada, passejant descalça per la platja amb banyador, despullant-se per entrar a la dutxa, aixecant el braç per aturar un taxi, rient, plorant, cantant, baixant una escala, fent de model d’un pintor, tallant-se els cabells en una perruqueria, triant discos en una botiga, escoltant música amb uns grans auriculars… Eren mil Carles alhora, sempre diferents i en el fons la mateixa, i si t’aturaves a mirar-la de prop aquella simultaneïtat era fascinant.

A la inauguració hi va anar moltíssima gent que jo no coneixia i que no tenia res a veure amb el món de la nit. Hi havia joves amb els cabells llargs, però també hi vaig veure el poeta Joan Brossa amb ulleres fosques, la camisa de franel·la i els dits bruts, el cineasta Pere Portabella, el pianista Carles Santos, el cantant de rumbes Peret, el periodista Àngel Casas, que parlava amb la model Teresa Gimpera, l’arquitecte Bohigas, fotògrafs entre els quals vaig reconèixer l’Oriol Maspons, el Xavier Miserachs i la Colita… Sé que hi havia l’Oriol Regàs, l’actriu Serena Vergano, el Pepe Ribas i la Karmele, l’Ocaña vestit de flamenca i acompanyat d’una colla de gent estrafolària tots amb ventalls verds, el pintor Beneyto… Era una barreja de gent de Bocaccio, del món artístic avantguardista, d’amics i coneguts d’El Molino com ara la senyora Fernanda, la Maña i el Rafael, la Sheila, el Pipper i la Conchita Loren, de publicistes i coneguts de la Carla que emergien de la nit… Però la Carla no havia arribat, ella només la vèiem a les pantalles dels televisors.

En una llarga taula amb estovalles blanques hi havia begudes de tota mena. La gent prenia copes i parlava. I, llavors, amb gairebé una hora de retard, esclatà un sorollós aplaudiment. La Carla, acompanyada de l’Ángel Pavlovsky i de l’Estrada, acabava d’arribar. Ella duia un vestit curt, de color vermell, i somreia, saludava tothom i de tant en tant feia un xiscle de felicitat i uns saltirons posant-se les mans a la boca. Es va abraçar llargament a la senyora Fernanda, li va fer petons a les mans. Era com si tothom volgués ser a la vora d’aquella noia menuda que estava a punt d’acariciar el cel amb la punta dels dits. En passar pel meu costat es va aturar i, somrient, em va dir a cau d’orella que tots estaven bojos. Naturalment li vaig agrair la deferència i, empès pel que ella m’havia dit, vaig acceptar que tot allò formava part de l’èxit que semblava impulsar-la en direcció desconeguda. L’Estrada va venir a dir-me que calia fer coses com aquelles si volíem que la Carla arribés a dalt de tot. Jo vaig assentir perquè sabia que certament allò era inevitable, però no ho veia clar. En el fons, la Bárbara tenia raó quan ens advertia que la seva filla no estava preparada per a aquelles exageracions, que era fràgil i que li podíem fer mal perquè al capdavall aleshores només tenia vint-i-tres o vint-i-quatre anys.

Poca estona després, cansat de parlar amb gent i de veure-la riure i prendre gintònics, vaig marxar. Mentre baixava cap a la ciutat tenia una sensació agredolça: em feia feliç la proximitat amb la Carla, però alhora m’adonava que era una criatura i que jo també me n’havia aprofitat sense aturar-me en consideracions. Entenia que per a ella no tenia cap importància el que havia passat entre nosaltres. També era conscient que jo pertanyia a una etapa anterior de la seva vida, que la meva relació amb ella estava això que ara se’n diu amortitzada, i que el més important era saber-me ubicar de nou i que res no m’agafés per sorpresa, fer un pas enrere, deixar clar que no tenia res a veure amb els esdeveniments que es preparaven i aprofitar les meves diverses dificultats personals per superar la dependència de la Carla, que era certament malaltissa i no duia enlloc.

Tot i això, durant aquell hivern i la primavera següent es van produir més incidents. Amb la mort del dictador el país sencer semblava haver-se alliberat i, al marge de les trifulgues polítiques, arreu es notaven ganes de canviar. A El Molino ja hi havia noies que actuaven amb el pit lliure, d’altres encara no havien renunciat definitivament a les mugroneres, però en general les irrupcions de les vedets en topless exaltaven la sala. La senyora Fernanda sempre deia que el nu integral no el faria mai al seu teatre, que no s’havia de traspassar el límit de l’elegància, i en això coincidia amb la Carla, que insistia en la idea que ella el tanga no se’l trauria. Però es van imposar els esdeveniments i al cap d’uns mesos a El Molino es va fer el nu integral de les noies i més endavant el dels nois. Em sembla recordar que el primer nu masculí el va fer el cantant Antonio Vargas, que va morir pocs anys després. No ho sé. Jo, que encara rondava força pels locals nocturns, m’adonava d’aquests canvis i d’altres, com per exemple la rapidesa amb què van aflorar temes evidents que, tanmateix, fins aleshores es duien amb discreció, com per exemple el joc o l’homosexualitat.

El joc sempre havia perjudicat moltes persones de l’espectacle. Les arrossegava fins a bars que a mitjanit tiraven aparentment la porta avall, però també als alts d’alguns centres culturals i recreatius de barriada que, d’amagat, organitzaven veritables timbes de bacarà, de pòquer o fins i tot de ruleta. Naturalment hi havia partides en domicilis particulars on es jugava fort i que sovint tenien entre els jugadors persones conegudes. No diré noms, però em constava que alguns d’El Molino havien perdut petites fortunes amb personatges de la dita bona societat, o a la inversa. Perquè aquests temes —el joc, les drogues amb l’alcohol inclòs, i l’estranya obsessió per les fotografies— feien desprendre força diners a la gent de la nit.

La Carla mai no es va sentir atreta pel joc. En canvi, les fotografies, la beguda i les drogues la van perdre. Potser en aquell moment encara no era ben bé així, i tampoc no sé si ja havia entrat en contacte amb l’heroïna, però fumava molta herba i bevia sense parar: cerveses, whisky, xampany, gintònics… Especialment gintònics, perquè deia que la picoreta de l’aigua tònica al nas l’excitava i que el fons sec de la ginebra la posava a to. Fos com fos, se’n prenia molts, i estic segur que si estava cansada o deprimida, si no havia dormit, es passava coca per les genives. També li havia sentit explicar, rient com una boja, que aquella pols blanca la duia al cel en les relacions sexuals, i que res d’allò no era perillós si no se’n depenia, que ella controlava les necessitats, que quan arribés el moment de parar ja pararia…

En fi, durant la primavera següent es va fer la festa a casa d’aquell milionari aficionat a l’art. Em sembla que es deia Sagristà i es dedicava al tèxtil. Jo no hi era, però segons l’Estrada havia estat complicat combinar els horaris ja que la senyora Fernanda no volia de cap de les maneres que la Carla deixés d’actuar ni un sol dia.

«Si cedes en una cosa de estas», li havia sentit dir, «las chicas se aprovechan. No tienen límites, así que mejor evitarlo desde el principio».

Ella no estava per fer consideracions artístiques de cap mena ni volia saber res de la projecció de la Carla més enllà de les parets d’El Molino. Eren coses que li feien poca gràcia i, per exemple, tot allò dels televisors repetint imatges de la Carla a la Fundació Miró no ho va acabar d’entendre mai i jo li vaig sentir comentar que era llençar els diners. Tanmateix, va admetre que es podia canviar l’ordre de les actuacions i, per un dia, va permetre que la Carla actués abans del que ho feia habitualment. Però trobava que fer aquells canvis, amb les tensions que això ocasionava entre els altres artistes —tal com deia ella—, per possibilitar que la Carla s’estigués nua en un llit fent veure que dormia i movent lentament els braços, o girant-se de tant en tant, trobava que allò no tenia ni cap ni peus.

«¿A usted qué le parece todo esto?», em va preguntar la Fernanda, i jo li vaig respondre que eren modes, que amb els canvis que venien viuríem més situacions com aquella, que tothom volia ser original, i que la Carla els anava bé perquè era innovadora. «Ya», va fer la Fernanda, «pero creo que la usan para fines no apropiados». I tenia raó. I a més les paraules i les expressions estaven ben triades: usan i fines no apropiados.

La mare de la Carla no va tenir un paper destacat en els esdeveniments fins més endavant, però aleshores em vaig adonar que havia passat de ser pràcticament invisible a convertir-se en una ombra protectora de la seva filla. A través de la Julia ja sabia la mena de relacions difícils que la Carla mantenia amb la seva mare. La Carla mai no havia entès l’absència d’un pare, no acceptava que l’única explicació fos no saber-ne res o bé donar-lo per mort, sense tenir-ne ni la més mínima referència ni imatge. Tampoc no acceptava de bon grat que la mare visqués amb una altra dona, una actitud, per cert, que no s’adeia amb els seus hàbits sexuals completament oberts i explícits. No cal entrar a fons en aquesta qüestió, però una vegada la Julia em va dir amb força mala bava:

«La Carla come de todo…», cosa que a mi no m’estranyava.

En tot cas l’actitud que tenia amb la seva mare no era perquè aquesta fos lesbiana o no o perquè visqués d’una manera o de l’altra. Bàsicament era un rebuig a no saber res del pare, un rebuig al fet que la Bárbara mai no es va sentir supeditada a la seva filla i que, probablement, en determinats moments no li va dedicar les atencions mínimes que calien perquè, senzillament, volia viure. En realitat la Bárbara sempre actuava amb discreció, es guanyava bé la vida i mai no va buscar cap protagonisme. Si s’havia equivocat tenint una filla, si era responsable de res que justifiqués la reacció de la Carla, o si aquesta s’havia decantat cap a l’espectacle únicament com una manera de plantar-li cara, no ho sé; i a més fa por deixar-se dur per aquest freudianisme casolà. El fet concret, el que de debò va succeir, tal com em sembla haver dit, és que de l’adolescència ençà la Carla odiava la seva mare i alhora la necessitava desesperadament. Quan alguna cosa li anava bé, quan podia fer el que volia sense entrebancs, ni tan sols pensava en la Bárbara. O bé practicava una ingènua ostentació per deixar clar que era independent. En canvi, si tenia problemes, en els moments de crisi, se sentia indefensa i perduda, però com que no volia mostrar la seva feblesa, reclamava que complís el paper de mare, cosa que en altres circumstàncies ella mateixa rebutjava.

De fet, res d’això no és extraordinari, i a més la Carla també actuava de manera similar amb la Julia, amb l’Arturo i amb mi. Per dir-ho breument: era arbitrària i, com que se sabia desitjada, va esdevenir el centre del seu món. L’única persona amb qui mai no va gosar comportar-se així era la senyora Fernanda. Aquella dona noble i endurida tenia les coses clares i sabia que, dirigint El Molino, una flaquesa li podia costar maldecaps i milions. Aquell petit teatre, amb la història que tenia al darrere, movent-se sempre en els límits de la legalitat i treballant amb un personal que era fràgil i vanitós, egocèntric i inestable, no permetia dubtes. Quan la Carla l’acaronava, quan li feia petons al front o a les mans, quan era simpàtica més enllà del que els altres treballadors de la casa gosaven, resultava evident que es volia acostar a la senyora Fernanda. Però potser tot allò era inconscient. A mi sempre em va semblar que la Carla admirava la Fernanda i que aquesta la deixava fer únicament per demostrar-li que les coses només arribarien just fins allà on ella ja tenia previst que arribessin. Negar-li el dia de festa per participar en el happening o el que fos que organitzaven aquells avantguardistes va ser una demostració clara del que dic.

Però de vegades la Carla també mostrava una capacitat considerable de fer mal. N’havia fet a la Julia, tot i que la relació entre elles dues ja era complicada per si mateixa; n’havia fet a l’Arturo en bandejar-lo sense cap consideració, i ja he dit que al cap de poc temps la majoria de companys del teatre es van cansar d’ella. Tret de les excepcions de rigor, les relacions entre els artistes de l’espectacle mai no han estat fàcils. Se solen barrejar gelosies professionals, relacions personals difícils, poca agudesa per entendre les situacions que els toca viure, una carrera que sovint és breu i en què, per tant, el temps esdevé un factor important… En el cas de la Carla li anaven en contra la seva originalitat, la rapidesa amb què arribà a tenir èxit, l’aire despreocupat amb què vivia, i el mite que lentament s’anava construint al seu voltant: amics anarquistes que tendien cap a la frivolitat, festes desmesurades, artistes innovadors, l’evasió perfecta de què era capaç quan ja no podia més…

Si hi estaves més a la vora, si hi comparties una feina i una mica de confiança, la Carla podia ser agradabilíssima i divertida, o bé fer-te la vida impossible amb els seus canvis sobtats i les depressions que se l’enduien a la banda més fosca de la vida: era seductora mentre es destruïa amb els gintònics, després emmudia i et mirava des d’una solitud trista, de matinada et regalava vòmits i espasmes, plorava amb desesperació, s’exaltava amb la cocaïna i reia incontenible, s’ajeia a terra amb els braços separats i respirava profundament, barbotejava frases lluminoses o incongruents, construïa un deliri momentani i en el fons encara massa articulat per ser versemblant…

«Hay un pozo oscuro en todos nosotros y eso nos da miedo», li havia sentit dir a uns periodistes una nit en una terrassa buida, en ple hivern, vençuts pel fred. «Pero déjate llevar, porque la mierda que no sacas se te come por dentro. Si no ves no sabes nada, y hay que ver. Si no pensáramos en el regreso volaríamos por encima del mar y sabríamos que todos los montes son más altos que nosotros. Las olas también son más altas que nosotros. Y si te callas y escuchas, oyes a los muertos. Es como el cuerpo, que da miedo porque manda en nuestra vida. Si me meo en la cama y ni siquiera puedo levantarme para cambiar las sábanas y dar la vuelta al colchón… No puedo pensar que de mi cuerpo sólo salen delicias. Y no entiendo que todos quieran meterse dentro de mí. ¿Qué hay dentro de mí? ¿Qué buscan?».

El desconcert en què de vegades vivia la Carla em feia mal. Era veritat que jo aleshores la seguia des d’una certa distància, però les persones que l’aplaudien ignoraven aquests aspectes desagradables. A tot estirar sentien rumors i exageracions, però no era el mateix dir que en obrir els ulls per culpa del camió de les escombraries la Carla no sabia on era, que veure-li l’espant a la mirada i percebre que estava perduda i se sentia bruta. Aleshores la dominava l’horror i la turmentava el remordiment d’haver reincidit en comportaments que volia deixar de banda. Ho havia dit a la Julia, als homes amb qui sortia, a l’Estrada i a mi mateix en alguna ocasió.

«Es el aliento horrible de la noche», deia la Carla. I afegia: «Eso sólo se aprende en la calle».

I segurament a causa de tot això, la Fernanda li deia que si mai es presentava al teatre sense estar en condicions per actuar no sortiria a escena i tindria el temps just per agafar la seva bossa de maquillatge i marxar per sempre més.

«Y mientras yo viva tú no trabajas más en El Molino».

Potser alguna d’aquestes coses també les sabia la mare de la Carla. Vull dir que per dessota dels articles i dels reportatges a la premsa, de les entrevistes a la ràdio i de les admiracions cegues que la seva filla despertava, la Bárbara intuïa des de feia temps perills evidents. I no era perquè fos jove i anés amb molta gent amb una espontània i despreocupada alegria, ni era perquè tingués diners i tot fos a l’abast de la mà… Bàsicament era perquè ja no controlava els seus actes i perquè, tal com insinuava, potser la seva filla es punxava.

«La cocaína no hace esto», havia comentat a la Julia. I afegia que la volia dur a França, a un centre prop de Tolosa on els addictes a les drogues eren tractats amb mètodes naturals, sense metges, fent una vida sana i dedicats a treballs manuals.

«La vas a matar», li va respondre la Julia, que no veia la situació prou madura. «Ahora no puede saltar del tren en marcha…».

En tot cas, jo crec que aleshores la Carla encara no havia entrat en el cavall pur. Potser li havien donat coca tallada amb heroïna, potser l’havia tastada flairant un moment el paper de plata calent. No ho sé, però no semblava que s’hagués punxat. En canvi la Bárbara, sense saber exactament la vida que duia la seva filla, va decidir que s’hi volia apropar com no ho havia fet fins aleshores. Ja l’havia convençuda en allò del pis: una vedet es podia comprar un pis en condicions, era una bona inversió, ella no s’hauria d’ocupar de res, si volia triar mobles la informaria de les millors opcions… Desconec els detalls de com va anar tot allò, però segons l’Estrada, que en desaparèixer la Julia poc després era la persona més propera a la Carla amb qui jo tenia contacte, l’únic interès de la Bárbara era que la seva filla invertís com a mínim una part dels diners que guanyava i que s’allunyés de la droga. Però no era fàcil. La Carla havia cedit en allò del pis perquè li feia gràcia la idea de ser propietària d’alguna cosa. En canvi no va voler comprar cap moble, va dir que preferia el pis buit, que no era el moment d’omplir la seva vida de noses. I amb això també defugia la seva mare.

«Creo que sólo me ha visto actuar un par de veces», va fer la Carla, en una ocasió, dolguda, «y a lo más que llega es a hablarme de striptease. No entiende que yo no hago striptease. Eso lo hacen las que se quitan las bragas».

I llavors jo, sense lligams personals, sense cap feina concreta, havent-me de guanyar la vida amb articlets i encàrrecs de poca volada, vaig començar a sentir que la Carla i el seu entorn tampoc no tenien res a veure amb mi. Ella era especial, dotava de sentit coses tan senzilles com girar el cap, alçar el braç, ajupir-se i separar les cuixes. La simplicitat amb què es presentava a l’escenari la feia singular, i a més era desitjable i pertorbadora perquè de vegades feia i deia coses inquietants. Una nit, en sortir de Bocaccio completament borratxa, va orinar entre dos cotxes que estaven aparcats i, mentre ho feia, explicava que a l’escenari tot havia de ser realment físic.

«Si pudiera mear en el escenario como lo hago ahora, sólo por necesidad, para liberarme… Sólo mear. Me gustaría hacer una cosa así, y estoy segura de que tendría éxito».

Estava borratxa, però no ho deia de broma ni per provocar, no era una boutade ni pretenia escandalitzar ningú. Era sincera, i la força que l’empenyia en aquesta direcció era tan profunda que se l’enduia a ella i tot. Jo ja havia entès que era inútil demanar-li que no begués, que deixés de fumar herba i que no busqués estímuls externs. De vegades tenia l’esperança que entre tots aconseguiríem situar-la en un punt mitjà i en un cert equilibri. Ara veig que era exactament això el que buscava la seva mare; que la Fernanda també ho desitjava tot i que, en el fons, coneixia massa aquell món per confiar-hi; que l’Estrada, tot impulsant-la a diversificar-se en la nova etapa, també buscava que s’estabilitzés per fer-li veure les enormes possibilitats que tenia si evitava els accidents…

Però eren massa coses alhora i totes es movien vertiginosament. I a més calia admetre que, en part, la Carla ens captivava perquè corria a cegues i gairebé al límit de les seves forces. No semblava adonar-se de l’esforç que feia ni de la situació en què es trobava, ni tampoc entenia per què l’atreien amb tanta força les nits en blanc, el món tèrbol de la prostitució, el descontrol, la fatiga i l’excés. No podia renunciar a la precipitació que la duia al cor de les tenebres de què parla Conrad, però tampoc no s’adonava que, abans d’arribar-hi, aquestes forces es manifestaven plenes de misteri: «No sé quina impressió va fer als altres, a mi em va semblar com si la mateixa boira hagués cridat, perquè aquell avalot tumultuós i malenconiós sorgí molt de sobte i aparentment de totes bandes alhora. Culminà en un esclat precipitat d’esgarips intolerables i excessius que aviat s’interromperen, deixant-nos paralitzats en una gran varietat de postures estúpides, escoltant obstinadament el silenci, quasi igual d’esgarrifós i excessiu». I potser jo també vaig quedar paralitzat i vaig ser més covard i poca cosa que mai. Vull dir que em vaig allunyar amb covardia i ressentiment, que van pesar molt els aspectes personals, que gairebé no veia la Carla i que per tant no la podia ajudar.

En canvi, de tant en tant em trobava amb l’Estrada i parlàvem: volia obrir aquell local a Barcelona i dedicar-lo al music-hall i al teatre alternatiu. No es tractava de fer la competència a El Molino ni a cap altre teatre de la ciutat. Precisament la idea era que, tot i l’èxit, la Carla no se sentia còmoda a El Molino. En realitat estava cansada de fer cada dia el mateix i de treballar amb la pressió dels crits i els comentaris del públic. La Carla, segons deia l’Estrada, havia deixat enrere el món d’aquell teatret regentat per la senyora Fernanda, i si hi actuava era perquè de moment no tenia alternativa. Ella era una artista en el sentit ple de la paraula i estava més a la vora de l’art modern que no pas de les varietés. En un primer moment El Molino li havia estat útil, però aleshores li era un problema a causa de la rigidesa de la Fernanda, que es negava a cedir-la per a cap altra actuació.

Tot el que deia l’Estrada m’amoïnava. L’entenia, però estava en contra del que proposava. Potser era veritat que El Molino no era el lloc ideal per a la Carla, però continuar lligada a la Fernanda tenia l’avantatge d’evitar que caigués en certs perills. L’Estrada no la volia relacionar amb Bocaccio, però traient-la d’El Molino l’acabava conduint inevitablement als ambients esnobs que ell blasmava, com per exemple el carrer Tuset, l’Escola de Cine de Barcelona i la publicitat, o bé, cosa que encara era pitjor, als caus del Barri Xino que tant la temptaven i que la podien destruir ràpidament. I aquests eren els mons on es movia la Carla: el teatret del Paral·lel, ple de fum i de xivarri, les borratxeres perfumades als àtics dels qui tenien carnet de Bocaccio i els carrers de malaltia.

Per sort, es va produir un esdeveniment que com a mínim retardava determinades decisions: la Maña deixava El Molino, va dir que tenia ganes de tornar a treballar pel seu compte, que li havien fet unes ofertes i que també estava pensant en la possibilitat de quedar-se un teatre a Barcelona, potser l’Arnau… I llavors la Fernanda va entomar la situació de la millor manera possible: faria una revista nova de la qual la Carla seria la supervedet. Era una ocasió única per ajustar l’espectacle als gustos del moment, però sense canviar res d’essencial ja que, segons em va dir una nit al seu despatx, ella era «demasiado vieja para empezar de nuevo». Ho faria amb els mateixos llibretistes, amb el compositor de sempre, amb l’escenògraf i el figurinista de tota la vida. Però hi hauria topless, nu integral d’algunes noies que fossin bufones, deixaria de banda els números folklòrics que resultaven antics, es dirien coses en català, recuperaria una atracció de màgia, la Carla podria fer el que volgués, que era la millor manera de tenir-la segura… Li vaig respondre que era una bona idea, i ella em va demanar la meva ajuda.

«Si usted me apoya en la prensa, funcionará», va fer la Fernanda, a qui mai no havia sentit parlar d’aquella manera. De fet, era tan estrany el que deia que durant un moment fins i tot vaig creure que buscava afalagar-me. Naturalment ella s’havia adonat que jo estava incòmode amb la Carla i que tot havia fet molts tombs. I jo li vaig respondre:

«Haré todo lo que pueda, Fernanda, pero recuerde que ahora mismo no tengo un espacio fijo como antes. Por otra parte estoy seguro de que funcionará sin mí», i ens vam estrènyer les mans abans d’acomiadar-nos.

Després vaig pujar a veure la Carla. Em va abraçar, estava il·lusionada, de sobte faltava poc per arribar a dalt de tot, podria fer els números que volgués, tenia unes idees noves que em volia explicar…

Tot això va ser un parèntesi en la meva decisió de retirar-me de la nit. Feia temps que volia deixar enrere aquella etapa de la meva vida. Si les relacions amb la Carla haguessin anat d’una altra manera potser hauria continuat. Però estava cansat dels travestís, de les putes, dels borratxos, del tabac, de les vanitats supèrflues i dels problemes irreals. També estava cansat de les noies que treballaven en aquell món i d’alguns aspectes de la Carla que resultaven francament difícils d’aguantar. Fins i tot estava cansat de donar tanta importància al fet que es despullés a l’escenari encara que ho fes amb estil. De vegades pensava que certament no n’hi havia per tant, i quan la veia a la porta del teatre envoltada de gent nova que la veneraven, em sabia greu haver empès la bola de neu… Perquè llavors ja se sabia que la Carla marxava després d’actuar i, així que acabava el seu número, els joves admiradors sortien de la sala per saludar-la. La Carla somreia tothom com si els conegués de tota la vida, enviava petons, i desapareixia.

Els de l’Escola de Barcelona havien proposat a la Carla que intervingués en una pel·lícula. Era una història quasi abstracta sobre el món de la moda. Un producte a mig camí entre Blow up d’Antonioni i els films maleïts del gai Paul Morrissey, el cineasta que filmava a l’ombra d’Andy Warhol i que vivia fascinat pel membre de l’actor Joe Dallesandro. Però el director del film, un tal Lluís Cirera, es dedicava a la publicitat, quedava lluny de l’estil espontani, gairebé amateur, del director nord-americà, i tampoc no tenia el magnetisme misteriós d’Antonioni a La notte, amb les inoblidables Monica Vitti i Jeanne Moreau. A la pel·lícula catalana, que vaig veure anys més tard, era evident que tot estava estructurat, que hi pesava massa el disseny i que l’avantguardisme només era una pretensió. En realitat havien fet una pel·lícula burgesa, un caprici de rics, en alguns moments de la qual la Carla es despullava amb fredor al metro, envoltada de gent que ni la mirava. Però havia de filmar alguns dies al matí, i la Fernanda es resistia a canviar els horaris d’assaig. Finalment va cedir, però la Carla, que havia promès que seria al teatre a les dotze, a les dues encara no havia arribat. Algunes de les altres vedets van argumentar que elles també tenien coses privades… La Fernanda no s’havia trobat mai amb un cas així i ho va tallar en sec dient-li a la Carla que havia de triar: o El Molino o la pel·lícula.

«Es que el cine me da morbo», va fer. Però com que El Molino li donava diners i la projectava com no havia ni somiat que fos possible, es va comprometre a no arribar tard i a evitar les interferències.

Fins i tot l’Estrada estava sorprès per l’èxit de la Carla. Tradicionalment, El Molino era freqüentat per gent de l’espectacle i del món de la cultura, escriptors, artistes plàstics i cantants, però aleshores el fenomen era diferent: la Carla interessava els artistes joves i els menys oficials, potser poc coneguts popularment, però amb una força considerable a l’hora de generar opinió.

De mica en mica, doncs, aquella noia que jo havia vist actuar a la Bodega Apolo esdevenia una icona de modernitat, un referent de la nova cultura que es respirava tant a la publicitat com a la moda. I com que la Carla era autèntica, imposava la seva manera de veure el music-hall alhora que legitimava els esnobs que la volien usar. Però vivia assetjada de dubtes, allò era una altra mena de borratxera, un excés en el sentit més ampli de la paraula, una passada, tal com es deia aleshores. I ella reia, deixava que l’Estrada resolgués les dificultats de la millor manera possible, i afegia, amb raó, que no podia pensar, que la seva feina era preparar un número nou, que la Fernanda havia d’estar contenta, que volia fer la pel·lícula, que no estava disposada a renunciar a les copes amb els amics, que no la podíem marejar amb problemes menors…

Jo algun matí passava per l’assaig. Anaven atabalats, però la Fernanda donava instruccions amb relació als decorats i als figurins, triava les robes, els músics assajaven les melodies, el regidor fixava les posicions de les noies i els nois del cor… Quan la Carla arribava li indicaven les entrades i ella, sola a l’escenari, deia:

«Y aquí hago el número…», sense concretar què era, i després sortia per la banda oposada.

«¡Espera!», va cridar un matí la senyora Fernanda de la platea estant. I tothom es va témer el pitjor perquè hi havia més nervis dels normals. «Quiero que estés en escena todo el tiempo que puedas. Tu número tiene que ser largo, ¿entiendes? Y ya va siendo hora de que nos enseñes algo concreto». I la Carla va respondre:

«¿Ah sí? ¿Cómo de largo lo quieres, Fernandita?». I se la va quedar mirant d’una manera provocativa.

Al cap d’uns segons de silenci la Fernanda va suspendre l’assaig i va ordenar que es muntessin els decorats per a l’espectacle de la nit. I quatre setmanes després s’estrenava la nova revista sense la Carla, amb una vedet de les convencionals.

Segurament va ser un error per totes dues bandes, però era evident que la Fernanda no podia cedir en l’autoritat que sempre l’havia caracteritzada. No podia permetre que aquella noia alterés la seva manera d’entendre el negoci i les relacions amb el personal. Al capdavall, èxits a banda, des del punt de vista de la Fernanda, la Carla no era ningú. Era una d’aquelles criatures de la nit que es cremaven de seguida per un excés de llum. I potser també hi va haver altres coses. No ho sé. Naturalment, ni que volgués no podria explicar tot el que va succeir durant aquells assaigs. Ni l’Estrada no sap per què van arribar a aquella situació. Potser la Fernanda estava al corrent de coses que nosaltres ignoràvem. El cas és que es va cansar de la Carla, que no va poder aguantar més, i va tallar la relació amb ella. La Fernanda ja ho tenia això de voler deixar clar que, per damunt dels artistes, a El Molino hi havia l’empresa. Era una manera d’abaixar-los els fums i d’evitar problemes futurs, però les males llengües deien que també li servia per sentir-se segura i oblidar que de jove havia fracassat com a ballarina del Bataclán.

Però la Carla no s’ho esperava, i com a revenja, aquella mateixa nit ja no es va presentar al teatre. A la seva manera, allò era un repte, i va dir que ja la podia denunciar per incompliment, que aquella merda de vella no li feia por, que a ella ningú no la tractava com un tros de carn… Segons l’Estrada, que va fer el que estava al seu abast per resoldre el problema, totes dues s’ho van passar malament, i durant setmanes la Carla encara tenia l’esperança que la Fernanda la tornaria a cridar. En canvi jo estava segur que allò era el final. La senyora Fernanda només tenia una paraula i després d’haver fet un gest tan dur en públic no se’n podia desdir. A més, havia agafat una mica de por a l’èxit de la Carla, la trobava poc controlable i suggeria que s’enfangava amb drogues i altres merders.

El cas és que durant uns dies a El Molino va planar el desconcert. El públic esperava l’actuació de la Carla, la reclamava, però l’espectacle seguia el seu ritme i, encara que a la platea i a les llotges piquessin de peus i xiulessin amb tota l’ànima, ningú no sortia del guió marcat per la Fernanda. Tanmateix, va fer dos canvis: on havia d’actuar la Carla va fer sortir l’actor còmic i tot seguit apareixia una noia de color, trepidant i joveníssima, que xisclava mentre feia un nu integral. Amb això s’apaivagaven una mica els ànims, però tothom volia saber on era la Carla, i interrogaven els cambrers. I la consigna oficial era que la Carla estava malalta i que trigaria a tornar a El Molino.

Poc després d’aquest incident, la Carla, l’Estrada i jo vam sortir a sopar plegats. Era a mitjan 1977 i recordo que es preparaven les eleccions, les primeres eleccions que en deien democràtiques, i jo em petava de riure perquè les liderava Suárez, un home del Movimiento que sempre s’havia mogut a les clavegueres del règim. A la Carla tot això li era igual. Li feia gràcia que els carrers fossin plens de propaganda i que, de manera excessiva, hi hagués cartells i octavilles arreu. El centre de Barcelona era literalment una estora acolorida de papers amb promeses i eslògans, i de tant en tant passaven vehicles amb altaveus que ens eixordaven amb músiques i consignes. I jo deia que havia començat el gran carnaval.

«Ara tothom serà demòcrata», va fer l’Estrada, que des del punt de vista polític estava a les antípodes del que jo pensava. «Tothom haurà lluitat sempre contra la dictadura…».

La Carla estava guapíssima. Potser feia una mica d’ulleres i no tenia aquell color preciós de quan anava a la platja, però es feia mirar. Duia texans i una camisa verda amb dos botons descordats. Fumava indiferent, tot comentant que la Fernanda també s’havia tornat boja. L’Estrada li aconsellava que deixés passar temps, creia que tot s’apaivagaria i que més endavant es podria tornar a parlar del retorn.

«Aunque esta vieja de mierda me coma el coño yo no trabajo nunca más en El Molino», va saltar la Carla.

Però no quedava clar de què viuria ni cap a on s’havia d’orientar. Tenien ofertes del Barcelona de Noche, però a ella li semblava que tornar amb els travestís era fer uns quants passos enrere. També podia anar als cabarets de Barcelona que feien espectacles en viu, però això no li venia de gust perquè hi havia alterne amb els clients. L’Estrada li aconsellava que es dediqués a la pel·lícula i a esperar. I al cap d’una estona la Carla va fer, mirant-me:

«¿A ti qué te parece?». Feia temps que no em preguntava res tan directament, i li vaig respondre que estava d’acord amb l’Estrada, que era millor no fer res, que la sortida a aquella situació no podia ser recular. «Mi madre dice que me vaya a Madrid», va afegir la Carla al cap d’una estona. «Dice que esta ciudad está muerta y que la vieja me quiere joder». I a mi em va sorprendre que per primera vegada tingués en compte la mare en una qüestió laboral.

Érem en una terrassa de la Rambla, no parava de passar gent, feia una temperatura agradable i a mi m’estranyava que, amb més de quaranta anys, pogués aconsellar una noia de vint-i-quatre que, n’estava segur, no recordava si havia estat al llit amb mi o no. Per a ella les relacions físiques eren poca cosa més que menjar o beure, però en canvi a mi em cansava ser bàsicament un bon amic. I la mirava. Segons com es movia, li veia els pits i tenia ganes d’agafar-li la cara i menjar-me-la a petons. Volia pujar al seu pis buit, però també intuïa que me n’havia d’allunyar, que entrar més en el seu territori suposaria massa perills, que la seva bellesa adolescent i en certa manera vulgar era la màscara d’un esperit perniciós. I, d’altra banda, aquell moment tranquil no semblava real. Sabíem que els esdeveniments s’accelerarien. Jo estava segur que a partir d’aleshores la Carla es deixaria anar. Si pujava amb ella, cosa que aquella nit era perfectament factible, m’arrossegaria i hauria de ser protagonista del daltabaix que es preparava. Però no dèiem res, parlàvem de cinema, d’actuacions privades, de preparar amb calma un espectacle sencer, recordàvem coses del passat, rèiem…