3

Sense que la Carla ho sabés, un dia vaig suggerir a la senyora Fernanda que l’anés a veure a la Bodega Apolo. De fet hi van anar la senyora Fernanda, la Maña i la Bella Dorita, María Yáñez, que aleshores devia tenir més de setanta anys, i ja feia temps que estava retirada. La Bella Dorita havia estat un autèntic mite al Paral·lel, una figura que venia dels anys vint i que actuà durant la guerra i fins al començament dels seixanta. Cantava cuplets picants, era famosa per haver despertat amors folls, es deia que s’havia casat amb un banquer, que la censura no deixava de vigilar-la perquè, tot referint-se a les corbates dels homes, podia arribar a omplir l’escenari de sensualitat i picardia… El primer matrimoni va ser als setze anys, embarassada, i el marit de seguida es va desentendre d’ella i de la criatura. Es van separar i la seva mare la va fer fora de casa. Mentre aprenia una mica de cant a l’Academia Gordito, regentada pel propietari del Royal Concert, feia de tanguista i al cap de poc va debutar al music-hall Pompeya sabent només tres cançons.

La vaig conèixer quan ja estava retirada i recordo que vivia amb el senyor Narcís, el seu tercer marit, en un piset no gaire gran i ple de fotografies de les seves actuacions. Tenia el perfil d’andalusa, la mirada múrria, anava tenyida de ros i sempre duia els llavis pintats de vermell. Parlava de la seva feina sense nostàlgia, mig en català i mig en castellà, i deia que allò de les fotografies era cosa del marit, que a ella no li feia cap gràcia constatar l’envelliment i la lletjor que els anys ens regalaven, i a mi em dedicava mirades i somriures juganers. Sempre deia que a l’escenari, més que no pas ensenyar res, ella insinuava, que aquella feina era això, insinuar, i que fins i tot havia optat per aparèixer impecablement vestida perquè el públic volia endevinar més que no pas veure, i que les paraules també eren una insinuació. Doncs bé, la Bella Dorita opinava que la Carla sabia insinuar, que en aquest sentit tenia un do. I comentava que aquella nena estava bé, però que per durar a l’escenari calia alguna cosa més que ser bufona.

«Sólo con el culito no se hace nada», afegia la Yáñez.

I dic això perquè si bé era veritat que l’Arturo ajudava la Carla abans que jo, de fet ell no l’havia descobert. El primer a adonar-se dels mèrits de la Carla havia estat el cambrer de la Bodega Apolo, però ell tampoc no controlava els mecanismes que la podien convertir en una figura. Jo, en canvi, em vaig ocupar de parlar-ne, de promoure un cert interès al seu voltant, i en part ho feia perquè així m’estalviava de passar tantes hores sol a casa. La lectura estava bé, però havia arribat al punt de trobar que el món era i sempre havia estat profundament desagradable. «Aquest home vell, sensual i gastat veu una noia jove i bella», comenta un fiscal en una novel·la de Txèkhov tot referint-se a l’assassinat d’Olga. «Coneixent tot el que tenia de terrible la seva situació al costat del pare boig, l’enganya oferint-li un tros de pa, una bona vida i uns quants draps de color. La noia accedeix: tanmateix, el marit vell és més suportable que no pas el pare boig i la pobresa». Això era exactament el que havia fet l’Arturo amb la Carla, potser amb les millors intencions: allunyar-la de la seva mare, oferir-li un refugi i la possibilitat de lluir una mica en els bars de copes, ja que al capdavall la va conèixer al club 3/49, que era un local de putetes i música sud-americana. Ell l’havia dut a un món que potser era inevitable que conegués, però que la va embrutir. En canvi jo li donava suport, li podia fer veure que si acceptava l’oferta de la senyora Fernanda era per esforçar-se, que l’empresa ja s’arriscava contractant-la, que l’aposta era difícil…

Sense adonar-se’n, l’Arturo havia adoptat un aire paternal, mentre que jo, en canvi, no em movia de la professionalitat, i no nego que m’agradava tenir-hi aquest ascendent i aconsellar-la. Va ser més endavant quan ella i jo vam parlar de coses que no eren estrictament artístiques però que l’afectaven en aquest sentit. Per exemple, recordo que anys després, quan la Carla ja havia caigut en la droga, quan va haver de suspendre algunes actuacions, ens vam trobar una tarda en un cafè del Poble-sec. Era un bar de barriada on la coneixien i, per tant, estàvem lluny dels ambients sofisticats, i encara em sembla que la veig, ullerosa, cansada, amb els cabells deixats i dient-me que necessitava sortir d’aquella merda, tal com li dèiem tant jo com la Fernanda, la Julia i algunes companyes…

«Lo haré, pero he caído porque es lo más fácil. Me decían: vamos al ático, es una fiesta con poca gente… Y allí, en la terraza, el gitano tocaba rumbitas con la guitarra, bebíamos, dábamos palmas…».

I després li donaven una ratlla que la feia volar, que l’obria a un món nou, sense cansament, sense son, sense res que la destorbés, amb el cos diferent de com el sentia fins aleshores. Era deliciós estar bé i formar part d’un grup de persones que també vivien aquell moment especial. Te’ls estimes, són com tu. I la Carla repetia que la hi havien fet entrar, que no li convenia, que fumar era diferent, que fumar la descansava.

«Cuando has acabado el trabajo, antes de dormir, entonces necesitas reírte aunque estés sola… Pero la coca la buscas porque quieres estar como la primera vez. Te devuelve toda la energía, pero lo pagas, y cuando no la tienes estás fatal. Pero yo no vivo atada a esto, sólo es que me gusta demasiado, sólo es eso… La coca gusta, y quien te diga lo contrario te está engañando».

No sé si va dir exactament aquestes paraules o unes de semblants, però reiterava que ho volia deixar, que ho faria com abans, de tant en tant, només quan sense això no pogués actuar… I sé que hi vam estar una bona estona parlant, que ella passava d’una cosa a l’altra, que tenia les parpelles, el nas i els llavis inflats, que duia les mans i les ungles brutes i que em mirava amb imprecisió. Costava de creure que aquella noia menuda que tenia al davant fos la mateixa que ens enlluernava a l’escenari, la mateixa que aturava el temps quan girava el cap a càmera lenta davant d’un públic aspectant i mut. I en canvi era evident que s’havia llançat a viure situacions perilloses, jugant en el límit de les seves possibilitats, confiant en la seva bona estrella, negant-se a parlar de res que afectés les seves relacions. I no és que s’hi negués. Senzillament no en parlava. La Carla era així. No es negava a res. Només feia el que volia fer i prou. La seva estratègia era el silenci, mirar-te, passar-se la mà pels cabells, aguaitar a través de la finestra, dir que feia vent, butxaquejar l’abric fins a treure’n el paquet de tabac ros, encendre un cigarret, fer una llarga pipada i després exhalar el fum com si amb aquest gest donés per acabat el tema… Però en realitat estava nerviosa, jugava amb el cendrer de plàstic vermell, canviava de posició contínuament, es posava bé la samarreta que duia sota el jersei, somreia… Per més que esperessis una resposta sabies que ella no parlaria de res que no volgués. Remenava el cafè, espolsava curosament la punta de la burilla al cendrer, respirava i tornava a observar la gent que passava pel carrer, o et mirava als ulls i et deia:

«¿Y ahora qué hago?».

Però aquest moment del bar és de força després, d’anys després, de quan les coses s’havien torçat, de quan ja l’envoltàvem dotzenes de periodistes, fotògrafs, poetes, pintors, gent del cinema i del teatre, i les esposes dels senyors que la convidaven. Eren les mateixes senyores, deliciosament madures i tenyides de ros, potser una mica nazis, amb escots insinuants i les mans pigades i plenes d’anells d’or, que els anys quaranta i cinquanta anaven a l’Oro del Rhin, al Suís, a la Lluna, al Saló Rosa. Jo aleshores no em prenia seriosament aquests perills, però a elles i als seus marits els havia sentit afirmar que per la intuïció, per la sinceritat i per la força dels canvis que la Carla introduïa en el món de l’espectacle, se la podia comparar amb Vicente Escudero, que ballava acompanyat pel petardeig d’un motor de dos temps, o bé amb la genial Carmen Amaya, que es feia malbé els ronyons per un excés d’energia. Estaven bojos. Un fotògraf, alt i amb els cabells arrissats, va ser dels primers a acostar-se a la Carla amb aquests arguments de l’avantguarda. Havia llegit un article meu al diari, l’havia anat a veure actuar a la Bodega Apolo, la volia conèixer, intuïa moltes possibilitats en la seva feina, estava convençut que en el món del music-hall ningú no gosava fer el que ella feia, la volia fotografiar… Això de relacionar el music-hall amb l’avantguarda era una tendència que en els anys vint i trenta havia iniciat Sebastià Gasch. Jo ho veia diferent, per a mi era tal com deia un periodista conegut que també es dedicava a coses semblants a les meves: ho va definir com la fascinació d’una papallona per la llum.

«Una altra meravellosa papallona blanca amb polsim daurat a les ales que morirà cremada», deia. I tot prenent-se un conyac va afegir: «En realitat aquesta noia només viurà el temps que estigui sota els focus».

Jo aleshores li replicava que l’única diferència entre les persones és que unes moren amb rapidesa, en un instant, que són més efímeres que la resta, i que en canvi d’altres optem per esperar, per la resignació i la resistència, per l’engany de creure’ns que prolongant la vida la dotem d’alguna mena de sentit, guanyem perspectiva i, per tant, som millors…

Aquell hivern va ploure molt. A mitjan novembre havia començat a fer un vent furiós i el desembre va ser realment gèlid i trist. Després es va instal·lar a Barcelona una inestabilitat insòlita i mai no sabies quina roba posar-te. Deien que havia nevat força als Pirineus, els cabals dels rius estaven al màxim i els torrents baixaven plens, en algunes poblacions de l’interior feia un fred cru, se circulava amb dificultats pels ports de muntanya… La darrera setmana de febrer no vam veure el sol, els carrers eren nets perquè de nit plovia de manera constant, i ja al llit tenies l’agradable sensació que la pluja et feia companyia. Quinze dies abans havia fet un xàfec intens i sorollós que la gent es mirava de les porteries estant mentre espolsava els paraigües, i al final de gener havia caigut una calamarsa i abans d’això, pels volts de Nadal, havia fet un fred viu. Vam passar períodes en què els dies s’alçaven foscos i tèrbols, que al matí queien unes gotes escadusseres i la tarda es tapava completament i després queia un aiguat torrencial. Llavors la ciutat es col·lapsava i senties clàxons arreu.

En parlo perquè quan més endavant es va produir el debut precipitat de la Carla a El Molino, tot va ser menys espectacular del que esperàvem a causa del maleït mal temps. Naturalment no era culpa seva, i la Fernanda ho tenia clar, però durant setmanes i setmanes l’espectacle va anar fluix. De fet, El Molino també passava un període de malastrugança: la supervedet francesa d’aleshores marxava precipitadament perquè li havien ofert feina a París. En aquell moment el music-hall barceloní era rutinari, malvivia de les figures antigues, dels noms que s’havien imposat durant els anys cinquanta i seixanta. Però El Molino s’havia convertit en un fenomen curiós perquè semblava més pur que mai, més intents que mai. Era el gran èxit de la senyora Fernanda, que et mirava, somreia sense perdre el fons seriós que la caracteritzava, i deixava fer fins a un cert punt. Si les coses es complicaven, si qualsevol afer de la mena que fos se li posava difícil, tallava en sec i sense contemplacions. Jo, durant els anys que vaig sovintejar el local, havia vist sortir plorant més d’una noia del despatx de la Fernanda. Els pagava el que calia, i al carrer. No tolerava informalitats ni admetia que ningú es fiqués en els seus negocis. Als de la premsa ens deixava fer. Si parlàvem del local, doncs bé, però mai no ens va passar un sobre ni ens va oferir res extraordinari. En el fons sabia que el seu èxit no depenia de la premsa. Jo, quan més endavant em vaig quedar sense diari fix, li ho vaig dir. Em va mirar en silenci, i al cap d’una estona va comentar que tot canviava, però que per ella no patís.

«Usted venga cuando quiera», va fer, i em consta que ho va dir al cap de sala perquè no hi hagués cap dubte, i els cambrers tots ho sabien.

A El Molino les revistes duraven molt de temps, de vegades gairebé dos anys, i de fet les canviaven més que res per renovar les persones i els vestuaris. Totes tenien la mateixa estructura i, portessin el títol que portessin, sempre es basaven en el mateix tipus de número i en els mateixos continguts musicals. El mestre La Prada feia les melodies fàcils i encomanadisses, els guions eren una acumulació de números diversos entre els quals calia que hi hagués els folklòrics, les cançons, les vedets fent stripteases més o menys agosarats segons les èpoques, les contorsionistes, els quadres còmics que sempre es basaven en un cornut… Merche Mar ja actuava amb l’acordió. Johnson era la caricatura de si mateix amb pestanyes llargues, però queia bé a la gent i no podia faltar en cap revista. Escamillo enamorava amb les seves capes sumptuoses i perfumades i els vestits de lluentons. La Maña ja tenia una traça especial per increpar el públic i parlar-hi amb una franquesa que mai no ofenia. L’Ondina quedava elegant i alhora propera. El còmic Pipper i els seus acudits verds, el Negrito Poly que no parava de moure els peus amb lleugeresa, una mulata que es deia África Conde i electritzava la sala amb els seus moviments de malucs, la cantant Pastora Reyes, la vedet Conchita Loren… I també hi havia els cors de nois i noies, la Pacita, la Cathy, l’Ángel, el Toni, el Vicente… Abans d’això ja fóra història, però al marge de la Bella Dorita caldria esmentar l’imitador d’estrelles Mirko, els travestís Michel i Verònica, i de més endavant la intel·ligent i flexible Olga Vidalia, que havia fet algunes pel·lícules, les supervedets Mary Mistral, Gardenia Pulido, Ivette Renée…

Quan es va produir la crisi de la supervedet francesa, i com que faltaven pocs mesos fins a començar l’assaig del nou espectacle, la senyora Fernanda va resoldre el problema promocionant la Maña, l’aragonesa que estava completament integrada en la comicitat d’El Molino, i movent una mica l’esquema general. Però li faltava una model, i va pensar en la Carla, a qui havia vist actuar a la Bodega Apolo. La qüestió és que les models, és a dir, les noies que estaven entre el cor i les vedets, tenien algunes servituds que no era gens clar que la Carla acceptés. D’una banda, a més de fer la funció de la nit, havien d’actuar a les varietats de la tarda. El públic era certament especial, d’homes d’edat, i hi dominava una mena d’ensopiment que a la nit desapareixia. Però la senyora Fernanda volia mantenir les tradicions tant com fos possible i sempre deia, seriosa i amb poques paraules, que si una cosa funcionava més valia no tocar-la. En realitat les actuacions de tarda li servien per foguejar les noies i els nois. Si superaven aquell ambient monòton, poca-solta i una mica barroer, ja es podien integrar a l’espectacle nocturn.

En el cas de la Carla la cosa era més complicada. D’una banda el que ella feia no tenia res a veure amb la resta de nois i noies, i, de l’altra, integrar-se com a model suposava acceptar el vestuari amb plomes i adaptar-se a la coreografia establerta. S’ho van parlar amb franquesa. La senyora Fernanda tenia això, que sempre era clara, i la Carla tampoc no li va amagar que tenia ganes de fer el salt a El Molino, però que no volia perdre la seva manera de treballar. Un dia la Carla em va demanar la meva opinió i li vaig suggerir que acceptés, que era un repte, una mena d’exercici, que amb tota certesa en el nou espectacle podria passar a fer de vedet i, per tant, ja tindria un número propi. L’Arturo també li va recomanar que acceptés, i li va fer veure que si les coses no anaven bé podia plegar, que després d’El Molino no li seria difícil trobar feina.

I llavors la Carla ens va sorprendre posant una condició a la senyora Fernanda: volia que també contractés la seva amiga Julia com a model. Elles dues estaven en contacte, de tant en tant es telefonaven, la Julia havia anat actuant una mica pertot arreu, havia viatjat a Portugal i s’havia integrat en una revista, però tenia ganes de tornar a Barcelona.

«Con la Julia aguanto. Sin ella no», va fer. I la Fernanda, que era una fura, va entendre de seguida que la Carla estava ben decidida. I van tancar l’acord.

En poc més de quinze dies la Julia va tornar a Barcelona, la Carla es va acomiadar de la Bodega Apolo, van assajar els números, van adaptar els vestits, van decidir que de moment la Julia viuria amb la Carla al petit apartament que en principi havia llogat l’Arturo… No sé què va dir la mare de la Carla d’aquests canvis. Jo amb la Carla parlava poc de la Bárbara. Però m’adonava que en realitat la Carla encara era molt jove, que acabava de fer vint anys, i que per bé que ja hagués viscut una mica, hi havia moments que semblava una adolescent que es barallava amb la mare per concretar el seu lloc en el món. Jo en tenia trenta-sis, l’Arturo era més gran que jo… Segons els dies, jo veia la Carla de maneres diferents: de vegades era la criatura endimoniada que es complicava la vida, a estones era una dona profundament sensual, hi havia dies que la sentia com una germana petita a qui podia ajudar, i en altres ocasions em semblava una dona que se sabia pertorbadora i exercia aquest poder.

En tot cas el retorn de la Julia va ser veritablement un canvi, i qui més el va notar va ser l’Arturo. De sobte, elles dues tornaven a ser com germanes, vivien al mateix pis, ho compartien tot, es passaven el dia juntes, parlaven sense parar, i van refer un món de sobreentesos i malícies en què era impossible entrar. Jo ho veia de lluny, sempre vaig mantenir la distància professional, però tanmateix estava prou a la vora per adonar-me de detalls que a l’Arturo li havien de doldre: no presentar-se on havien quedat, sortir totes dues soles sense dir-li res, flirtejar amb altres homes, decidir coses professionals que abans la Carla sempre li consultava… Estaven contentes d’haver recuperat la seva relació, estaven excitades pel debut a El Molino, i es comportaven com dues criatures alegres que no devien res a ningú. Tot els anava bé, tan bé que de sobte l’Arturo havia esdevingut una mena de figura paterna que calia desobeir i deixar al marge, un estrany que no encaixava en el món que elles es començaven a fer mentre vivien l’alegria del retrobament, un home que, segons em va dir la Carla en un moment de crisi, s’havia tornat insistent i que la lligava.

«No me deja respirar», em va dir, «y yo necesito aire, ya lo sabes. Mucho aire».

Malgrat això, i malgrat el temps horrible que feia, aquells van ser uns dies feliços per a la Carla. Ho eren pel canvi professional que s’acostava i del qual encara no veia les dificultats, però també ho era perquè havia aconseguit fer tornar la Julia. Naturalment la Carla se sentia una mica superior a la seva amiga, com si les diferències que havien tingut en el passat, precisament per la manera de ser de la Carla, ara s’haguessin de veure des d’una altra perspectiva. Era la Carla qui havia tingut un cert èxit, era ella qui podia ajudar la seva amiga, el tracte difícil de què la Julia l’havia acusat a Andalusia no semblava un impediment per imposar la seva visió personal d’aquell ofici, però com que totes dues acceptaven de ser models i de sotmetre’s al guió, a la coreografia i al vestuari… Fent una cosa així, era com si la Carla digués a la Julia que havia entès el veritable funcionament d’aquell món i, en conjunt, el retrobament establia entre elles dues un equilibri perfecte. Un fals equilibri perfecte.

Durant aquell període jo vaig parlar força amb la Julia. I encara ho vaig fer més al cap d’uns mesos, quan sense trencar l’encanteri d’aquell moment dolç tot es va complicar. Perquè, bàsicament, el que jo volia era seguir l’evolució de la Carla, aplegar tantes dades com fos possible sobre la seva feina, no deixar escapar el que estava segur que acabaria sent un gran impacte en el món de la nit. I aleshores la Carla em va presentar la Julia, i com un amic.

«No es de estos periodistas que te chupan la sangre», va dir, amb la qual cosa el meu rol quedava perfectament definit. I tenia accés a totes dues, podia preguntar el que fos, si em demanaven l’opinió els podia dir el que creia encara que de vegades la Carla es posés nerviosa… Sabien que comptaven amb mi quan fes falta, vaig publicar fotos de totes dues en una revista tot anunciant que s’incorporaven a El Molino com a models… Naturalment, la Julia es va adonar de seguida que el meu interès per la Carla no era estrictament professional, però només somreia. Em mirava i somreia. Força temps després, un dia em va dir que enrotllar-se amb la Carla era perillós.

«Te lo digo yo», em va advertir.

I poc abans de debutar els vaig fer una entrevista. Em va costar déu i ajut que al diari posessin tres fotografies, però en conjunt el reportatge va quedar bé. Parlava de la renovació de l’espectacle a El Molino, de l’ascens de la Maña a primera vedet i de la incorporació de dues models, una de les quals, coneguda com Carla, venia d’una família d’artistes i havia sorprès en les actuacions que recentment havia fet a la Bodega Apolo. També deia que l’altra model tenia formació de ballarina clàssica i que tornava d’una gira per Andalusia. Elles es van estranyar que m’inventés determinades coses, i la Carla em va aclarir amb duresa que ella era la primera artista de la família i va afegir que, segons semblava, jo també havia entrat en el territori de la merda. Però li vaig fer veure que el reportatge no anava signat, que es podia considerar com a propaganda, i que si volíem que resultessin atractives bé calia afegir alguna cosa que agradés.

«Pues para lo que has inventado…», va fer ella, que, entre els assaigs i la mica de distanciament amb l’Arturo a causa de la Julia, passava uns dies de nervis.

Recordo perfectament com va anar l’entrevista. Havíem quedat en un bar del Paral·lel, i la Carla va arribar amb vint minuts de retard. Sempre anava justa de temps. Mentre va ser a El Molino la senyora Fernanda la va advertir mil vegades que així no es podia funcionar en el món de l’espectacle. Però ella li agafava la cara, li deia Fernandita, li feia un petó al front i la mirava als ulls somrient. Bé, aquell dia feia fred, i va entrar abrigada, dient que estava desfeta i que tenia gana. Devien ser gairebé les tres de la tarda i tenia la cara d’acabar-se de llevar. Recordo que duia uns texans i un abric marró curt. S’havia tallat els cabells perquè quan començava alguna cosa nova necessitava introduir canvis en l’aspecte.

«Me trae buena suerte», deia. I jo li vaig demanar que m’expliqués com es preparava abans de l’actuació. I em va dir que s’havia de concentrar, però que concentrar-se tampoc no suposava fer res especial. Podia venir de la platja i estar perfectament concentrada. En canvi altres vegades sortia de casa i no estava bé, no podia deixar de pensar en coses que no tenien res a veure amb el que havia de fer, i aleshores tot era un desastre.

«Porque yo no sólo me desnudo, sé que también hay psicología en mis acciones, que hay misterio. Pero no me preguntes cómo lo hago. Nunca me he preocupado por esas cosas. Son vuestros problemas, de los periodistas. Yo actúo. Si pensara en la técnica no lo podría hacer. Yo bailo».

I aleshores em va explicar allò del bany, que si era a casa s’estava gairebé una hora a la banyera, que li agradava sentir l’aigua calenta al cos, que allò la despullava de noses i podia anar a peu al teatre, a poc a poc, mirant la gent, sentint-se bé. I quan entrava al local saludava tothom, que preferia arribar amb l’espectacle començat, que els teatres buits l’entristien… Per això li costava assajar. En els assaigs no hi havia vida. Però si arribava al teatre quan alguna de les seves companyes ja treballava, aleshores sentia que les coses anirien bé. Era com si entrés en els colors i les melodies, com si els ritmes s’afegissin al seu estat d’ànim. D’això en deia estar concentrada, notar que estava bé, que res no li impediria sentir. Perquè quan ballava sentia.

«Algunos creen que sólo me desnudo, que sólo enseño el cuerpo. Los que piensan eso no son nada. Sé que en la sala siempre hay gente así, pero también sé que si estoy concentrada me acabo imponiendo, y entonces siento que me hago respetar».

No vaig publicar exactament això, però és el que em va dir. Jo, quan feia entrevistes o reportatges, no utilitzava cap mena de gravadora, ho anotava tot en unes llibretes de tapes negres a partir de les quals escrivia els articles. I aquests quaderns els he guardat, no únicament els de la Carla, amb les dates de cada cosa, amb comentaris meus… De vegades passo d’una entrevista al comentari crític d’un espectacle, o senzillament hi ha unes anotacions personals senyalades amb un asterisc la funció de les quals era situar-me en el moment. Per exemple hi llegeixo: «Nit tristíssima. En sortir de la Buena Sombra he tornat a casa fent una volta. No tothom s’adona que els fets més aparentment menors es fan essencials: un clàxon llunyà i exagerat, el soroll de quan es tanca una balconada, la remor de la televisió, una veu que parla, un pobre gatet blanc, un cadell tendre atropellat pel vehicle que havia tocat el clàxon i que, tanmateix, no va poder evitar el cop fatal… Encara era viu i, vençut, astorat, mirant la nit sense entendre què li passava, intentant de seure, sanglotava sang».

Quan la Carla va debutar a El Molino jo encara treballava al diari i gairebé cada dia escrivia una cosa o l’altra sobre el món de la nit. No tenia compromisos, vivia al meu aire, el ritme d’anar a dormir de matinada i de llevar-me tard m’anava bé, coneixia les persones que necessitava i no estava directament implicat en res concret. Jo aleshores em movia per tota la ciutat, prenia cerveses i copes amb qui calgués, i si ara pràcticament només em refereixo a El Molino és perquè en aquell local la Carla va aconseguir els primers reconeixements abans que l’onada d’èxit l’enfilés dalt de tot.

De fet, aquests dies miro sovint la fotografia vermella que tinc fixada a les lleixes de la llibreria. Quan es va fer, la Carla començava a viure un dels seus millors moments professionals. La veig d’esquena, les natges li dibuixen una mena de cor invertit, i a prop de l’aixella se li insinua un sacsó. I també m’agrada com posa els dits de la mà dreta… Després vaig a la cuina, em preparo alguna cosa de beure, i mentre torno a la butaca l’evoco posant-se pólvores daurades al cos abans de sortir a escena, o mig borratxa en una taula del Lord Black després d’una nit desastrosa, o bé arribant al teatre amb la vella mobilet vermella, justa de temps, i també la veig al bar d’El Molino prenent-se una coca-cola mentre la senyora Fernanda li feia consideracions personals i artístiques… O gairebé al final d’aquell període, insegura en un programa de televisió, mirant de reüll fora de càmera, cansada i abatuda…

Sigui com sigui, és veritat que en els moments difícils no vaig fer res per la Carla. Primerament vaig ajudar a convertir-la en una mena de deessa, i després em vaig convèncer que les drogues acaben amb molta gent d’aquest món, que ella no era la primera ni seria l’última a caure en una situació semblant, que tot havia fet un recorregut previsible. I em deia que si s’havia equivocat no era pas per culpa meva, i que no servia de gaire argumentar que era una dona vulnerable. Però a la fotografia vermella està preciosa, és una dona perfecta entrant a la nostra vida per fer-nos feliços amb la seva presència, una dona que respira i sua mentre somriu tot donant-nos l’esquena…

«A veces el orgasmo es como una agonía, ¿no?», va comentar un dia amb els ulls lluminosos, com si acabés de descobrir el que deia. «Es placer, pero el espasmo contiene algo de muerte».

La Carla era una criatura de la foscor, però se sentia poderosament atreta per la llum encegadora de l’espectacle. Es preparava per entrar-hi de ple i no es podia regir per la disciplina diürna que la feia feixuga, lenta i mortal. De fet, del dia només l’atreia la platja encara que no fos ben bé l’estiu, la carícia del sol, la sensació de submergir el cos en la densitat del mar, i potser algun altre moment, com per exemple el matí que ella i la Julia van esmorzar al bar de l’estació de França, sense haver dormit, i uns homes d’edat les miraven mentre elles es prenien els croissants i el cafè amb llet. Els feia gràcia ser en un local tan antic, de sostres tan alts, amb aquelles columnes rectangulars i gegantines. I m’imagino la Julia dient a la Carla en veu baixa:

«Nos toman por putas…», i totes dues rient sense parar, i xiuxiuejant-se coses a cau d’orella.

Van ser uns mesos interessants, un temps en què elles dues van concretar els respectius camins. De primer no paraven quietes a casa, sempre anaven atabalades, i quan a l’hora de dinar sortien dels assaigs tenien gana i menjaven de pressa tot parlant sense control. De vegades hi anava l’Arturo, i la Carla gairebé ni se’l mirava. Aleshores ella només tenia ulls per a la seva amiga i vivia amb il·lusió haver-la fet tornar a Barcelona i oferir-li la possibilitat de treballar en un local emblemàtic. A més s’havien estalviat la part més feixuga, la del ballet, tal com deia la senyora Fernanda, el cor pelat, i tenien un sou que els permetia viure sense problemes. No eren vedets, les models lluïen poc, però mentre assajaven se sentien afortunades i creien que se’ls estava fent justícia. De fet, no tenien gaire temps per pensar ja que al matí assajaven i després, cada tarda i cada nit, havien d’anar a veure l’espectacle. A la tarda em sembla que ja he dit que era una successió més aviat avorrida de varietats, però la Fernanda, propietària d’El Molino, volia que coneguessin l’estil de la casa, que es fixessin en la complicada relació amb el públic, i que aprenguessin a ser properes sense deixar-se tocar.

«Aquí los únicos que tocan son los músicos», sentenciava sempre la Fernanda, que de jove havia estat ballarina, però que més endavant es va casar amb l’empresari del Bataclán. Allí va aprendre com funcionava el negoci i es va adonar que li agradava més ocupar-se de revisar els guions, les lletres dels números musicals, el vestuari i els decorats que no pas aparèixer en escena. I en quedar vídua va definir clarament la nova línia d’El Molino. De tota manera, malgrat ser profundament conservadora, la Fernanda sabia detectar si hi havia res de nou per al seu públic, i aleshores era valenta i s’arriscava. Ho havia fet promocionant la Maña, que era un vedet atípica, i amb l’aventura d’incorporar la Carla a El Molino, tot i adonar-se que aquella noia no tenia res a veure amb els espectacles de la casa.

«Esta chica me da algo de miedo», em va confessar una nit al bar del teatre. «Es muy buena, pero se puede estropear enseguida». També vam parlar d’un espectacle de feia deu anys titulat Flores en El Molino que a ella li agradava molt. «No sé si usted lo vio. Cada chica, cada artista, era una flor y cantaba una canción a la flor que representaba: la gardenia, la mimosa, la violeta… Las chicas del ballet eran las campanillas. Había una pincelada un poco dramática de un clavel que muere en la plaza de toros. A mí esto me gustó mucho. Incluso vinieron a contratarlo de Alemania, me daban lo que quisiera si iba a montarlo yo, pero les dije que no podía abandonar mi casa. Recuerdo que había vestidos con iluminación incorporada. Y todo era mío, todo lo pensé yo. Johnson salía de Narciso, la vedet era Gardenia Pulido, y estaba magnífica…».

Els canvis que s’havien previst es van fer a poc a poc, durant un parell de setmanes, perquè la Fernanda no volia espatllar una revista que funcionava, i com que calia refer alguns vestits i modificar els números de la Maña per ajustar-los al rol de primera vedet… Durant els assaigs mirava de canviar el mínim possible tot i alguns encaixos que calia fer, cosa que obligava les dues noies noves a ajustar-se a les seves indicacions. De vegades la Carla intentava afegir-hi moviments de collita pròpia, però la Fernanda, asseguda a la fila set de la platea, la tallava:

«Carla, vuelve a empezar». I a la tercera vegada que improvisava l’advertia més seriosament: «Si quieres llegar a vedet primero hay que ceñirse al conjunto. ¿Me entiendes?».

Aquesta era una de les pors que jo tenia: que la Carla no se sabés adaptar. Aleshores encara no la coneixia gaire, però ja m’adonava que els seus mèrits artístics depenien de la llibertat que tingués. I, fent de model, el marge que li quedava per improvisar era escàs. Tanmateix, la Carla havia entès la importància de l’oportunitat que li oferien, que si s’equivocava tot es podia enfonsar, i com que a més hi havia la Julia que la feia tocar de peus a terra i la frenava…

A l’hora de dinar les dues amigues sempre parlaven de la senyora Fernanda, dels músics, de la sastressa i dels tramoies. Després passaven la tarda a El Molino estudiant la successió monòtona i sense alè de cantants, estripers i folklòriques, i escoltant les bromes grolleres del públic. A la nit veien la funció completa, una funció que gairebé sempre tenia nervi, energia i color. I en acabar l’espectacle corrien a Bocaccio o a Lord Black, un local que sempre va agradar especialment a la Carla.

«Qué bonito…», deia quan hi entrava. «Qué bonito…».

De vegades les hi duia l’Arturo i jo els acompanyava, però en alguna ocasió la Carla el bandejava i ens escapàvem nosaltres tres. Més d’una vegada elles dues es feien fonedisses i, amb sort, te les trobaves de matinada ballant, o assegudes de cul a terra a la porta d’alguna discoteca, bevent i rient. O acabaven amb algun conegut de l’Arturo que les duia a una festa privada, on fumaven fins que es quedaven adormides en un llit o l’altre de la casa.

Aquells anys tots vam fer força bogeries. Era una barreja de joventut, d’ànsies de llibertat i de mimetisme. T’havies de relacionar amb moltes persones, no calia que t’interessessin ni que t’hi sentissis lligat. Si volies beure doncs bevies, si volies menjar menjaves, i si volies estar amb algú ho feies. Aleshores el sexe era com la gana o la set, i, naturalment, l’amor era una idea burgesa que no tenia res a veure amb la necessitat de viure experiències noves i de conèixer gent. En el meu cas, la feina al diari, i la manera com em vaig abocar a la nit després d’alguns problemes personals, facilitava aquella mena de vida i, per més que ara tot això sembli ingenu, la veritat era que jo volia disposar del menys temps possible de claror. El dia m’imposava una lògica que en cap cas no em convenia, de manera que em llevava tan tard com podia. Quan era fosc em sentia més tranquil, talment les hores que hi havia per davant fossin les úniques que valia la pena de viure. I llavors, em sembla que ja ho he dit, iniciava el periple variable que em duia al Panam’s, a xafardejar una estona la tristor del Tabú, a la Bodega Bohemia, a la barra del Marsella, on em prenia un altre gintònic, a menjar-me un sandvitx en un bar qualsevol… No era la millor vida imaginable, però aleshores i en el meu cas, era l’única possible.

La Carla va aparèixer quan, per dir-ho amablement, més endinsat estava en mi mateix, quan ja m’havia convençut que aquella vida era l’única que podia fer. Em va trasbalsar i em va desvetllar emocions que d’una banda anhelava i que de l’altra volia contenir. Per exemple: jo sentia que acabava de descobrir un diamant, que aquella noia, si no s’equivocava, sorprendria en el món del music-hall no perquè fos perfecta, sinó perquè era original. I, alhora, també m’atreien la seva joventut i l’aire no sé si dir-ne lleuger que la caracteritzava. Segons com tenia por d’acostar-m’hi, però quan ella em mostrava algun aspecte íntim, algun dubte… Em parlava d’una preocupació pel futur, de com la cansava la relació amb l’Arturo… Potser jugava amb mi, però de mica en mica les mateixes coses de sempre van començar a tenir un sentit nou, tot i que sovint també és veritat que la veia evasiva. En canvi amb la Julia tot va ser planer i va anar tal com va anar.

Em sembla haver dit que les primeres setmanes de ser a El Molino van ser difícils a causa del mal temps. Plovia i, efectivament, feia vent i fred, i per a la Carla actuar amb la platea mig buida era un suplici i va provocar certes tensions. Ella s’esperava una altra cosa, confiava en un èxit immediat, i com que allò no anava precisament bé, en sortir del teatre es queixava i deia que la seva manera de treballar no agradava i que havia estat un error acceptar aquella feina, que l’aconsellàvem malament, i repetia que ella necessitava sentir-se lliure, que fer tantes bestieses carregada de plomes a les espatlles era ridícul i que no volia continuar. Amb fredor, la Fernanda li va fer veure que tenien un contracte, que si plegava no trobaria feina mai més, i alhora la tranquil·litzava explicant-li que amb el bon temps el públic tornaria a la sala, que la resta d’artistes també estaven nerviosos, que El Molino era efectivament per actuar-hi amb molt de públic, amb l’ambient carregat de fum i els mormols dels cambrers que servien les begudes i cobraven mentre els músics tocaven… De fet, els cinemes i la resta de teatres de Barcelona també eren buits, i als cabarets no hi anava pràcticament ningú. Jo em vaig molestar a comprovar-ho i vaig publicar un parell d’articles on deia que amb aquell temps humit i cru ningú no tenia ganes de sortir, de mullar-se i de gastar diners. La gent preferia quedar-se a casa mirant la maleïda televisió. Vaig fer llegir els articles a la Carla i va semblar que es calmava. I, a més, la Fernanda li va oferir un pacte, cosa que no feia amb ningú:

«Mira, Carla», li va dir, «tú aguanta unos meses y en la nueva revista te hago vedet y tienes tu propio número».

I la Carla va decidir aguantar i ja no es queixava tant, però era veritat que la seva feina no tenia relleu. Quan apareixia en escena amb les plomes i el marabú, i quan s’havia de coordinar amb els moviments de la resta del ballet, semblava desganada i sense gràcia. Quedava opaca i fins i tot una mica vulgar, i en realitat la Julia ho feia infinitament millor que ella. Perquè la Julia es va adaptar de seguida al local i racionalitzava la situació amb claredat: elles dues s’incorporaven a un espectacle que la majoria tenia rodat, la primera vedet era potent pel que feia a la relació amb el públic i amb l’humor, hi havia aquella cosa del clima, i a més tant si plovia com si glaçava elles eren únicament responsables de la seva feina. Però la Carla ni l’escoltava. Havia entrat en una espiral de dubtes, de nervis, de neguits, i si bé a estones semblava contenta de l’oferta que li havia fet la Fernanda, majoritàriament deia que l’enganyàvem, que s’estava ofegant, que la volíem usar com ens convenia i que érem còmplices de la Fernanda.

Quan el clima va millorar i la gent ja omplia una altra vegada el teatret del Paral·lel, una part de les queixes de la Carla van deixar de tenir sentit, però en realitat els problemes de fons van continuar sent els mateixos. I potser el més important, el que aleshores més mal li va fer, era precisament que a l’escenari la Julia estigués millor que no pas ella, cosa que sabien perfectament bé totes dues.

No té res a veure amb l’objectiu d’aquestes pàgines, i ja he dit que no vull parlar de coses personals, però durant un període curt de temps la Julia i jo vam tenir una relació. Normalment la Carla i la Julia sortien juntes del teatre, però amb tot el que es coïa, la Carla va començar a sortir de nou amb l’Arturo. Una nit vaig acompanyar la Julia. Ja no feia tant de fred, i com que havia deixat de ploure era agradable estirar les cames. Li vaig comentar què em semblaven ella i la Carla… La Julia va venir a casa, però la Carla sempre va ser entre nosaltres, com si ens observés, i en un moment determinat en vam parlar.

«Te la has follado a ella», em va dir la Julia fumant al llit i somrient. Era una dona de cabells negres i pits amples, preciosa, i li vaig posar una mà al ventre.

«Es bastante más complicado», vaig fer. I ella em va respondre:

«Ya…».

De fet, tots dos sabíem de què anava la cosa, i la Julia havia estat prou valenta per verbalitzar-ho. També em va dir que era conscient que la Carla la utilitzava, que en cert sentit ser amb mi era com prolongar la relació tensa que tenia amb la seva amiga, que s’adonava que la Carla estava gelosa, que sempre havia fet el mateix, que no s’esforçava prou a la feina i només tenia en compte la seva visió de les coses… Però de sobte em va preguntar:

«¿Tú crees que es realmente buena?».

I li vaig respondre que sí, que potser encara no ho era del tot, però que tenia un do natural per trastocar aquell petit món on ens movíem.

«Lo cambiará todo», vaig afegir. I al cap d’una estona la Julia em va respondre, carregada d’ironia:

«Mañana le diré que hemos follado».

I l’endemà la Carla va fer veure que no s’adonava dels perills de la situació. Es va posar al meu davant, es va escabellar amb els dits fent ganyotes i després de mirar-me fixament als ulls, em va abraçar i va dir:

«Ahora somos amigos», i vaig témer que ella i jo mai arribaríem a res personal.

En tot cas era veritat que jo estava una mica més a la vora d’elles dues. Era com si hagués entrat en el seu cercle íntim, tot i que tant la Julia com jo sabíem que la nostra relació no anava enlloc. Però em servia per aprofundir en certs detalls de la infantesa de la Carla i la relació amb la seva mare. Segons la Julia, la Bárbara era capaç de comprar i vendre qualsevol mena de casa o de terreny, de seguida sabia què es podia pagar per una finca o un pis, estava plena d’energia i tenia ganes de viure… Tot i que físicament no s’assemblava a la Carla, mare i filla tenien coses en comú. I també vam parlar dels primers temps a les discoteques, de l’escapada a Valladolid i després a Andalusia, d’aquella vegada a Sevilla que a les set del matí encara eren al tablao Los Gallos, picant de mans amb una colla de gitanets que després se les van endur al llit… Hauré de revisar si tot això ja ho he explicat.

«No sé por qué lo hacemos», em va dir una nit la Julia.

«¿Hacemos qué?», li vaig demanar.

«Me engañas con mi mejor amiga, pero follando sólo conmigo…», em va respondre mirant-me fit a fit. «Es increíble», va afegir després.

Tot el relacionat amb la Carla s’havia convertit sense adonar-me’n en una certa obsessió i potser això va tenir a veure amb el fet que temps després al diari decidissin que ja n’hi havia prou. Perquè mentre la Carla va ser a la Bodega Apolo li dedicava tant d’espai com podia, duia fotografies seves a altres col·legues, la recomanava, prenia notes sobre els canvis que aportava al music-hall, uns canvis que, a més, en ser a El Molino van deixar de ser evidents. I vaig haver de canviar d’estratègia ja que, efectivament, no podia promoure la Carla si la seva feina era decebedora. En el fons, doncs, ella tenia raó quan es queixava que l’havíem malaconsellat. No crèiem que li costés tant d’adaptar-se al local i a les limitacions del rol de model. Però la Fernanda opinava que a la llarga li aniria bé fer aquella feina i que encara no estava preparada per volar sola.

«Y además necesita disciplina», sentenciava. «A ver si aguanta».

Els altres, amb la Julia i l’Arturo inclosos, no veien tan clarament com jo el que ella podia aportar. Per a ells la Carla era una noia més del món de l’espectacle, una joveneta que tenia gràcia i que amb sort viuria d’aquella feina durant uns anys, una criatura que jugava a imitar la Shirley MacLaine, que s’embolicava amb qui fos per aconseguir el seu propòsit, que tenia la gràcia de ser sincera i directa quan parlava i el do de la intuïció. Però si no vigilava es minaria la salut de no dormir prou, de beure més del compte, de menjar malament, de fumar tota mena d’herbes i d’empassar-se aquelles pastilles de merda que la feien al·lucinar. Era una criatura a estones simpàtica i agradable que passava de riure com una boja a insultar-te i a advertir-te amb duresa que no et volia tornar a veure mai més, una dona vulnerable que queia en els paranys més evidents i tòpics i que tampoc no es deixava ajudar. A mi tot això em fascinava. Em fascinava i em feia mal, ja que la Carla mai no em va agrair ni mínimament el meu suport. Ni que fos a la seva manera.